Arxius de Castelló: fonts històriques per a la recerca
de la Guerra Civil i l'Exili

Juan Luis Porcar Orihuela
Francesc Mezquita Broch
Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

1. Arxius i memòria històrica

La investigació en els arxius de Castelló i en altres arxius de l’Estat és, des de fa anys, una de les principals iniciatives del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló juntament amb altres activitats com ara el projecte d’història oral, la recuperació del patrimoni de la memòria, l’assistència a familiars i víctimes de la repressió, i la difusió del nostre treball mitjançant jornades, exposicions i actes de diferent tipus.

La recuperació de la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista i la reconstrucció de la memòria col·lectiva de la nostra societat són els nostres objectius. L’exili és una forma de repressió i d’oblit -com ho van ser les execucions, l’empresonament i altres formes de marginació social i econòmica-,[1] recuperar la memòria i l’obra d’exiliats i de personalitats culturals represaliades ens ajudarà a reconèixer les nostres senyes d’identitat i construir una memòria compartida.

Els arxius són font de coneixement del passat històric, no solament per als historiadors, sinó també per a les persones interessades a conèixer situacions o episodis de la seua pròpia vida o de la dels seus familiars, són expressió de la societat que els ha produït i formen una part fonamental del seu patrimoni històric. Com afirma la Comisión por el reconocimiento de las víctimas de la Guerra Civil y del franquismo «una societat democràtica i amb consciència de la seua identitat cultural té l’obligació de conservar aquests fons i organitzar-los de manera que resulten realment accessibles per als investigadors i per al conjunt dels possibles interessats».[2]

Aquest dret a la memòria i a la veritat de tota societat és possible amb el treball d’investigadors i historiadors que verifiquen els fets mitjançant la recerca en els arxius, l’estudi de la documentació i l’elaboració d’un treball històric, i que continua amb la revelació pública d’aquest fets –publicacions, informes, presentacions– que poden donar lloc a altres activitats com ara actes i homenatges.

2. La recerca del Grup als Arxius de Castelló

El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló des de l’any 2004 ha desenvolupat diversos treballs d’investigació sobre memòria històrica, Guerra Civil, franquisme i repressió, en els quals ha estat fonamental la consulta d’informació i documentació en diferents arxius locals i de l’Estat.

Entre els projectes col·lectius cal esmentar el treball d’investigació sobre els bombardejos i la xarxa de refugis de la ciutat de Castelló durant la Guerra Civil, una recerca que va donar lloc a l’exposició Castelló sota les bombes i la publicació del corresponent llibre-catàleg[3] –un projecte en el qual també es va tractar la vida social i cultural de la ciutat durant la Guerra Civil i les referències a la nostra ciutat durant aquest temps en la literatura–. Posteriorment, des de l’any 2006 el nostre grup treballa amb la col·laboració de l’Ajuntament de Morella i la família de Matías Sangüesa en una publicació del que va ser president de la Diputació de Castelló i alcalde de Morella durant la Segona República i la Guerra Civil. La consulta de diversa documentació en l’Arxiu Històric Provincial, l’Arxiu Municipal de Castelló, l’Arxiu del Centre Penitenciari de Castelló, l’Arxiu de l’Institut Francesc Ribalta i dels consells de guerra sumaríssims en la Subdelegació de Defensa i la seua digitalització, ha sigut fonamentals per a les diferents investigacions de membres del Grup sobre la Guerra Civil i la repressió franquista, i per donar resposta i assistència documental a les demandes de nombroses famílies de víctimes de la repressió.

D’altra banda, el projecte d’història oral del nostre grup ha enregistrat, transcrit i analitzat més de 50 entrevistes a familiars o testimonis directes de la II República, la Guerra Civil i el franquisme, alguns directament relacionats amb l’exili, la política i la cultura local, com els testimoniatges relatius a Joaquín Varea, Juan Antonio Bartual i Matías Sangüesa, entre altres.

A nivell individual són diversos els treballs d’investigació que desenvolupen membres del Grup sobre la repressió franquista, la vida quotidiana al Castelló de la Guerra Civil, l’educació i la vida cultural a la ciutat, la guerrilla antifranquista a les comarques de Castelló o el carlisme a les nostres comarques. Relacionats amb l’exili i la cultura durant la II República, la Guerra Civil i el franquisme cal destacar el capítol del llibre La república de les lletres/les lletres de la República “L’activitat cultural a Castelló durant la Segona República” de Francisco Mezquita i altres articles del mateix autor en diverses revistes, i els treballs de Juan Miguel Palomar, Juan Bellido, Juan Luis Porcar i María Isabel Peris.[4]

3. Exili i Cultura als Arxius de Castelló

Diferents arxius de Castelló, a banda d’altres estatals, ofereixen als investigadors la possibilitat d’accedir a documentació de la II República, la Guerra Civil i el primer franquisme, on trobem informació relacionada amb la vida cultural i social de la ciutat i les nostres comarques, i amb personalitats de l’àmbit polític i cultural que després de la guerra van ocupar càrrecs polítics importants o pel contrari van patir represàlies o es van veure forçades a l’exili per salvar la seua integritat física i la de les seues famílies.

Analitzarem la documentació d’aquestes característiques que ha sigut recollida, digitalitzada o utilitzada en diferents treballs d’investigació del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló o pels seus membres, dedicant un capítol sencer per analitzar i aprofundir en l’estudi de l’Arxiu de l’Institut F. Ribalta impulsada per l’historiador i professor del centre Francisco Mezquita.

3.1 Arxiu Històric Provincial de Castelló

Es troba localitzat a les instal·lacions de la Biblioteca Pública de Castelló del carrer Rafalafena. En aquest arxiu hi ha documentació de diversa tipologia; entre la consultada per nosaltres destaquem la documentació del Govern Civil republicà i franquista, d’associacions polítiques i culturals, relativa a les depuracions del Magisteri i l’extens fons dels expedients de responsabilitats polítiques de la província de Castelló.[5]

3.1.1 GOVERN CIVIL

La documentació del Govern Civil durant les etapes republicana i franquista és molt diversa, amb continuades referències a l’organització de la vida política, social i cultural i a personatges vinculats a la cultura local, molts dels quals van patir diferents formes de repressió finalitzada la guerra. Com exemple trobem la carta del governador civil Martín Sada Moneo dirigida al president del Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas que el 27 d’abril de 1940 considera que s’ha processat «a pobres hombres sin ningún relieve social y económico» i sospita que els ‘cacics’republicans continuen tenint prerrogatives. Entén que s’ha de donar preferència «a personas de mayor relieve político, social, económico cuyas sanciones resultarán de mayor ejemplaridad y cortarán comentarios maliciosos».[6] Finalment, el president va acatar la pressió política i va accelerar els tràmits administratius per a processar vint-i-sis destacats republicans amb la qual cosa es va convertir en un procés col·lectiu a la classe benestant republicana de Castelló.[7]

Trobem a l’arxiu també escrits i relacions d’exiliats de Castelló[8] interessants per conèixer i estudiar els mecanismes i l’amplitud d’aquest fenomen repressiu. Personalitats com ara Diego Perona i Gaetà Huguet apareixen entre la documentació d’aquesta secció demanant tornar a Espanya.[9]

3.1.2 ASSOCIACIONS

La secció d’associacions conté sindicats, partits polítics i associacions culturals i cíviques amb la relació dels seus membres en els diferents municipis de la província; hi trobem igualment coneguts noms de l’àmbit cultural castellonenc de la II República.

3.1.3 MAGISTERI

La documentació relativa al Magisteri és també diversa i s’hi pot trobar des d’informació relativa a les colònies escolars de la II República fins als expedients de depuració després de la Guerra Civil.

3.1.4 ELS EXPEDIENTS DE RESPONSABILITATS POLÍTIQUES

La Llei de Responsabilitats Polítiques té com a objectius la destrucció de tota la xarxa sociopolítica sobre la qual reposaven les identitats dels vençuts i la posada en marxa dels mitjans necessaris perquè aquesta no poguera ser mai reconstruïda. En paraules textuals de la mateixa llei –publicada el 9 de febrer de 1939–[10] «que sirva para liquidar las culpas contraidas por quienes contribuyeron con actos u omisiones graves a forjar la subversión roja» i actua de forma paral·lela a la Justícia Militar i els seus consells de guerra sumaríssims. Contempla sancions de tres tipus, la referida a la inhabilitació absoluta o especial respecte a la seua activitat professional,[11] «extrañamientos y confinamientos» –que fan referència a la llibertat de residència i de moviment–, i la sanció econòmica –multa o pèrdua total o parcial de béns–. La llei és una aberració jurídica pel seu caràcter retroactiu, atès que afecta a fets comesos des d’octubre de 1934, i pel seu caràcter pòstum, ja que en cas de mort de l’inculpat o en cas d’ignorar-se el seu parador, la responsabilitat recau en els seus hereus o familiars, que són multats i perden els seus béns i fins i tot alguns són afusellats l’any 1936. Es castiga tant la subversió o acció en contra del colp militar com l’omissió d’ajuda o oposició a aquell.                 

Fins l’any 1941 s’havien obert 125.000 expedients. En total, més de 300.000 persones i les seues respectives famílies es van veure afectades per aquesta llei. Mai en la història d’Europa s’havia conegut una repressió econòmica de tal envergadura.[12][13] i les conseqüències d’aquesta aplicació van afectar no sols l’inculpat sinó tots els membres de la família. Aquest tipus de modalitat repressiva pretenia eliminar tota possible activitat socioeconòmica dels desafectes, per als quals significa un escarment i una pressió per a dissuadir-los de tornar a la vida política.[14] Aquest llei va afectar una part important de la població de les comarques de Castelló –el nombre d’expedients pot arribar als 9.000

Les conseqüències de l’aplicació de la llei són fonamentals per a entendre la societat civil sobre les quals se sustenta la Segona República, la repressió econòmica derivada de la seua aplicació ens ofereix valuosa informació sobre la vida quotidiana del bàndol perdedor, dels represaliats i les seues famílies, els seus antecedents polítics, ideològics i morals i les seues dramàtiques condicions de vida. En els expedients trobem els informes de conducta i de béns de l’inculpat a les autoritats locals –ajuntament de la localitat, església, el cap de Falange, comissaria de policia i Guàrdia Civil–, altres informes inculpatoris de particulars, i a vegades interessants escrits de testimonis i de persones de rellevància pública. Una documentació diversa i molt valuosa per estudiar com interactuen les relacions d’amistat, de fidelitat entre les personalitats polítiques i culturals de diferent signe que van conviure durant la Segona República, les relacions socials i les relacions personals, el suport ideològic i material de la repressió a nivell intern, com s’actua i qui actua.

Podem esbrinar l’actuació d’antics poders i les relacions locals mitjançant l’estudi dels expedients i amb una anàlisi sociològica, conèixer la composició social del personal polític de la ciutat dels anys 30, la lluita per la subsistència de gran part de la població en la dècada dels 40, la implicació de la població local en la repressió mitjançant la delació i les declaracions obligatòries, les motivacions dels declarants i l’actitud d’autoritats locals i declarants que podien anar des de l’entusiasme o el simple tràmit burocràtic, fins a l’intent d’ajuda a l’inculpat.

Bernat Artola va ser absolt a pesar de ser acusat de ser encarregat de curs nomenat pel gobierno rojo en l’institut de secundària de Castelló i també membre del Institut d’Estudis Valencians. Va mantenir una intensa activitat cultural i social durant la Guerra Civil i va protagonitzar alguns actes públics que li van comportar problemes. En el seu expedient veiem com personalitats vinculades al nou règim, com ara Sánchez Gozalbo, Eduardo Codina, Mira Orduña, Vicente Traver i Casimir Melià, lleven rellevància política a les seues actuacions, la qual cosa va comportar el seu retorn gradual a la vida social i cultural de la ciutat. Altres personalitats de l’àmbit de la cultura no van tenir el mateix tractament, com ara el mestre Vicent Artero, que va patir presó i va ser castigat amb inhabilitació i una multa de 1.875 pessetes; Enric Soler i Godes – mestre a Sant Joan de Moró– desterrat a Fajano (Santander); el castellonenc Joaquín Guillén Tarazona –mestre a Cirat–, condemnat a 20 anys de reclusió major;[15]–, o altres que van ser expedientats, a banda de ser jutjats en consell de guerra sumaríssim, condemnats a mort i afusellats com ara José Baldayo Balaguer –secretari de l’Ateneu Racionalista–, Vicente Moliner Nadal –mestre de Borriana–, o el metge de la Mata, Pedro Loras Loras, assassinat violentament a l’entrada de les tropes franquistes en la localitat,[16] en l’expedient del qual es pot consultar l’inventari detallat de la seua consulta clínica amb la confiscació de tot el seu material mèdic i quirúrgic, fotografies, títols acadèmics i la seua biblioteca.[17] el també mestre de Borriana i personalitat tan poc sospitosa de ser catalogat com marxista o esquerrà, Francisco Roca Alcalde, que va escriure una dramàtica carta al jutge instructor del Tribunal; el comerciant afiliat a Esquerra Valenciana, Ferran Vivas –inspector de la Imprenta Provincial durant la guerra

Entre els exiliats que són expedientats i amb uns informes contraris molt bel·ligerants trobem el catedràtic de Llatí Juan Sapiñá Camaró –diputat a Corts del Front Popular per Castelló en el període republicà i director general de Mines entre 1937 i 1939–, finalitzada la guerra es va exiliar a Mèxic, va ser expedientat i condemnat a inhabilitació, a 15 anys d’estranyament i pèrdua total de béns.[18]–, va ser condemnat a «extrañamiento» per 15 anys, inhabilitació per a càrrecs durant 15 anys i pagament de 500 pessetes. Altres casos d’exiliats i expedientats per la llei de responsabilitats polítiques són el de Gaetà Huguet – mecenes cultural de la ciutat exiliat a França–, Agustín Dualde –diputat provincial, director de l’Hospital Provincial i cap d’Abastos provincial– que es va exiliar a França i va tornar a Castelló el 1964, [19]– que es va exiliar a Mèxic. i Amadeo Ribó –l’últim alcalde de la ciutat El que va ser alcalde de Castelló i dirigent del PSOE i la UGT, José Castelló Tárrega y Arroyo –també exiliat a Mèxic

3.2 Arxiu del Centre Penitenciari de Castelló

A l’arxiu de la presó de Castelló, a banda dels expedients personals dels reclusos, trobem una variada tipologia documental, com ara els llibres de disciplina, d’ordres de direcció, d’altes i baixes, llibres de comptabilitat –sobre compres de ferramentes, maquinària, queviures–, llibres de l’escola…

Per estudiar l’educació i l’adoctrinament nacional-catòlic a les presons franquistes –l’alfabe-tització d’un important nombre de presos anava acompanyada de l’adoctrinament religiós i patriòtic que es materialitzava cada dia de forma més que evident en els cants i himnes en formacions i recomptes– trobem lligalls corresponents al període 1940-1955 amb els comptes d’instal·lacions i de l’escola en què podem estudiar quins llibres s’utilitzaven, les despeses en material escolar i, per exemple, les despeses en crucifixos i retrats de Franco. En els llibres d’actes de la Junta de Disciplina figuren llistats amb els reclusos examinats de grau elemental i religió catòlica i les seues qualificacions i s’adverteix el proselitisme de l’Església catòlica i el seu paper fonamental en la neteja ideològica, moral i religiosa dels condemnats i condemnades sense estalviar mitjans per a aconseguir el penediment i la submissió d’aquells elements infectats d’idees laiques i republicanes, però, mai es van preocupar per les seues condicions materials i mai van fer ni una sola denúncia per maltractaments. Era obligada l’assistència a les cerimònies religioses,[20] i la instrucció elemental, religiosa i artística formaven part del programa de redempció de penes a què podien acollir-se els interns.[21] L’escola formava part d’aquesta maquinària d’adoctrinament i depuració; així, els mestres i la direcció són els que seleccionen els llibres de la biblioteca i són també destruïdes i prohibides moltes obres que no passen el filtre d’una estricta censura.

Entre els expedients de la presó de Castelló relatius a personalitats polítiques i de la vida cultural castellonenca hem trobat els de Teodoro Albelda Conejero –vinculat a l’Institut de Secundària de Castelló i casat amb la violinista Josefina Salvador–, l’expedient de Juan Antonio Bartual –que va exercir de mestre a la presó–, el de Vicente Comas Aldea –estudiant afiliat a la FUE i actiu en la vida cultural de Castelló–, l’expedient de Vicente Moliner Nadal, de Pascual Albella Cabedo i l’expedient de Fernando Gasset, –destacat polític castellonenc que va ser president del Tribunal de Garanties Constitucionals– i que quan tenia 80 anys d’edat i era pràcticament cec va aconseguir la llibertat condicional i en unes interessants cartes dirigides al director de la presó va explicar de forma detallada la seua agenda diària amb les seues visites a l’església, les seues relacions socials i amistats –Vicente Calduch i el seu metge Vicente Gea, entre altres– i els permisos que ha de demanar per realitzar trasllats fora de la ciutat.

3.3 Els consells de guerra sumaríssims

Els tribunals militars estaven desvinculats totalment de la jurisdicció ordinària i es van convertir en instruments fonamentals de repressió política. Tot el que es va oposar al colp d’Estat del 18 de juliol va ser tractat segons l’article 237 del Codi de Justícia Militar que castigava la rebel·lió. Els qui s’havien revoltat contra el govern legítim i constitucional condemnaven els lleials a aquell per rebel·lió, una curiosa aberració jurídica que s’ha denominat «la justícia al revés».

Els consells de guerra sumaríssims acceleraven els tràmits i reduïen les facultats de defensa atès que es prescindia d’actuacions no essencials. La indefensió era pràcticament absoluta, perquè els acusats desconeixien els càrrecs que se’ls imputaven fins al moment del judici. Els tribunals estaven formats exclusivament per militars. La vista era pública i els consells de guerra solien ser col·lectius.[22] Una vegada celebrada la vista pública, els acusats romanien en la sala i el tribunal es retirava a deliberar i dictar sentència; seguidament es comunicava la condemna; els acusats tornaven a la presó i si la condemna havia estat a última pena, els reclusos passaven a la galeria o secció de condemnats a mort,[23] incomunicats de la resta de la població reclosa. La sentència de mort s’elevava a l’auditor de guerra corresponent, la màxima autoritat que havia d’analitzar el procés i confirmar la sentència. L’últim graó era el «enterado» del cap de l’Estat.

Entre les personalitats de la vida social i cultural de Castelló sotmeses a consell de guerra i consultats a l’arxiu de la Subdelegació de Defensa de Castelló trobem molts dels que també tenen obert un expedient polític o van passar per la presó. És el cas de Juan Bautista Fortea Cubedo –borrianenc desterrat al País Basc del qual coneixem la seua activitat literària a la presó de Castelló mitjançant l’obra de María José Martínez i Miren Joseba Sabater Prisión provincial de Castellón 1939-1940, Palabras y versos amb un expedient on trobem un interessant epistolari amb el dirigent socialista Ramón Lamoneda, José Castelló Tárrega y Arroyo, Vicente Artero Pérez, Vicente Moliner Nadal i alguns més que encara no han pogut ser estudiants.

El cas de Vicente Mercé Arambul i el seu consell de guerra ens aporta una documentació de gran interés. Mercé Arambul va ser vicepresident de la Diputació Provincial, president del Front Popular i regidor de la CNT. Va ser acusat per extremista i revolucionari, relacionat amb la Columna de Ferro i implicat en fets violents, com ara la seua responsabilitat en l’enderrocament de l’església de Santa María. Va ser condemnat a pena de mort, que després va ser commutada per 30 anys de presó. En la seua defensa va argumentar que va posar problemes a l’enderrocament de la catedral. Trobem en el seu expedient escrits d’Ángel Sánchez Gozalbo, per la seua ajuda a persones d’ordre durant la guerra declaren al seu favor el primer alcalde de Castelló en el franquisme, Gimeno Almela, Vicente Traver –arquitecte i alcalde de Castelló–, José Ferrandis –president de la Diputació Provincial–, el regidor monàrquic Mingarro Roca, i l’arquitecte Francisco Maristany. Del seu judici es desprendrà la possible implicació de l’alcalde Vicente Traver en l’enderrocament de Santa Maria per la seua participació professional en aquestes obres. Coincidint amb el sumaríssim de Mercé Arambul, Traver exercia l’alcaldia de Castelló. Les declaracions de la possible inculpació de Traver en la catedral va ser un tema que va colpejar greument l’ajuntament, tots els regidors del consistori van manifestar el seu suport a Traver, i són interessants les pressions i reaccions de les institucions del nou règim, com ara el Govern Civil. Finalment l’assumpte es va tancar amb l’absolució.

3.4 Altres arxius consultats pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

3.4.1 ARXIU MUNICIPAL DE CASTELLÓ

Per a diversos estudis sobre la Guerra Civil es va consultar a l’Arxiu Municipal de Castelló el «Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Castelló» amb diferents sessions on trobem interessants debats al voltant de la municipalització de l’habitatge, del salari familiar… entre diferents tendències en el consistori amb unes argumentacions ideològiques sòlidament sustentades per regidors com ara Castelló Tárrega y Arroyo, Mercé Arambul, Picó, Fayos…

3.4.2 REGISTRE CIVIL

Els estudis sobre els bombardejos sobre les ciutats i sobre la repressió franquista –les execucions– van propiciar la consulta i estudi dels llibres de Registre Civil –llibres de defuncions– i dels llibres del cementeri de diferents poblacions.[24]

3.4.3 ARXIU DE L’HOSPITAL PROVINCIAL

També l’arxiu de l’Hospital Provincial disposa d’un fons interessant per investigar els morts i ferits durant la Guerra Civil –bombardejos i accions de guerra–, la seua documentació mèdica necessària per l’estudi de les malalties durant l’època, el personal de l’hospital, la seua organització, els avanços en la medicina, el material i la tecnologia, i personalitats clau, com ho va ser el metge i director de l’Hospital Provincial durant la Guerra Civil, Juan Bautista Bellido.[25]

4. El Centre de Documentació del del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló va obtindre una subvenció del Ministeri de la Presidència per desenvolupar un centre de la memòria històrica a Castelló, un projecte que ja es va iniciar pràcticament des de la seua creació l’any 2004.

El projecte es tracta d’un centre de documentació per a la conservació i tractament de documents històrics de diferent tipologia –impresos, audiovisuals, informàtics…– sobre la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme.

La documentació emmagatzemada al Centre es troba classificada i catalogada per a la seua consulta i difusió entre els investigadors, les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme i les seues famílies i la societat en general. Es facilitarà als investigadors i als familiars de víctimes de la repressió franquista documentació històrica de caràcter personal digitalitzada en diferents arxius provincials i estatals –Archivo General de la Administración de Alcalá de Henares, Centro de Documentación de la Memoria Histórica de Salamanca, Causa General...–[26] i s’oferirà un servei d’informació sobre persones que van patir represàlies o que es consideren desaparegudes. Ens plantejàrem la creació d’un arxiu que, d’una banda, servira per a l’emmagatzematge de tota la documentació generada pel mateix Grup i, d’una altra, recollira la documentació relacionada amb la memòria històrica. Un arxiu que possibilitara la recuperació de la informació de la forma més ràpida i ordenada possible, i que fera accessible a tothom, d’una forma senzilla i còmoda, les noves troballes històriques sobre la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme. Investigacions, treballs de camp, articles de premsa, gravació de testimonis, jornades, informes, memòries, etc., han estat documentats i classificats perquè qualsevol persona puga fer-ne ús.

El Centre de Documentació de la Memòria Històrica inclou un arxiu de documentació històrica de diferent tipologia documental –articles d’investigació, notícies de premsa, ponències de jornades i congressos, informes, lleis…–, un arxiu de la memòria oral, amb testimoniatges orals sobre la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme a les comarques de Castelló, i un arxiu fotogràfic i audiovisual sobre l’esmentat període amb documentació gràfica i audiovisual obtinguda en diferents arxius provincials, estatals i internacionals.

L’objectiu del nostre Grup és impulsar el coneixement històric de les comarques de Castelló, el dret cívic a la memòria i recordar la lluita per les llibertats i la democràcia en el nostre passat més recent.

Alguns dels documents històrics que trobem al nostre arxiu són la Guia Anuari 1936 de Castelló, una guia de serveis i turística que ens informa dels organismes culturals de la ciutat, els components dels diferents col·legis professionals i oficis, informació sobre l’Administració de l’Estat i local –els seus organismes, adreces i la relació dels càrrecs i funcionariat– i informació diversa sobre la vida cultural de la ciutat –cines, teatres, impremtes, museus, llibreries, festes, biblioteques…–. També és interessant conèixer l’actualitat periodística i literària durant la Guerra Civil mitjançant la consulta de les pàgines del diari Generación Roja amb diversos articles d’escriptors, columnistes i membres d’organitzacions polítiques, culturals i de gènere com ara José Santacreu, Santiago Carrillo, Fernando Babiloni, Diego Perona, Rosa Giner, Juan Dantín, Juan Ferreres, Vicente Devís, Domingo Rovira, Ascensión Arellano, Pepita Santacreu, Isabel Martínez, Matilde Aroca, Rodríguez de Murviedro, Vicente Sos Baynat i Pedro Vilarroig, entre altres.

Disposem també a l’arxiu de còpies de llistats de registres de la policia d’ocupació en localitats com ara Borriana i Castelló –procedents de l’Arxiu de Salamanca, el Libro de Actas del Comité Ejecutivo Antifascista, el Libro de la Comisión Hacienda y Trabajo del Frente Popular, de les actes de la Diputació de Castelló, còpies de les actes municipals de Morella i diferent documentació del seu arxiu, el Libro de actas de la Junta Republicana del Tesoro artístico de Castellón, documentació de la Causa General, diferents còpies de llibres i documents de l’arxiu de la presó de Castelló, i de diferent documentació personal.

També disposem de diferents articles periodístics i d’investigació sobre aspectes de la cultura i educació, i de personalitats de l’àmbit cultural de la Segona República, la Guerra Civil i el primer franquisme.

L’arxiu de memòria oral del nostre centre conté més de 50 entrevistes enregistrades, en un procés de transcripció i correcció molt desenvolupat. Els testimoniatges orals recollits en forma d’històries de vida són unes entrevistes transcrites i estructurades en una narració coherent i contextualitzada per una introducció.

Les fonts orals ens proporcionen una sèrie d’informants molt valuosa i en perill d’extinció que ens apropen a un mètode de recuperació de la història dels col·lectius que no estan inclosos en formes tradicionals de la historiografia. La memòria i els records són reveladors de mentalitats, valors, idees i prejudicis, per aquesta raó veiem la memòria no com un dipòsit passiu de fets, sinó com un procés actiu de significats, la selecció d’uns fets del passat que resulten significatius en el present.

La història oral destaca per tenir la vitalitat d’una història distinta de la tradicional que retorna a la gent el seu propi passat contat amb les seues pròpies paraules, donant informacions que moltes vegades no apareixen en documents escrits i altres dades interessants per si mateix com ara l’ambient de l’època i el llenguatge. 

La font resultant dels testimoniatges orals té les seues característiques específiques: la principal es refereix a la presència de la memòria i de la subjectivitat. La font oral inclou no una narració literal o fotogràfica dels fets històrics sinó memòria, ideologia i emocions. Sens dubte, la memòria té un caràcter subjectiu i tendència a interpretar la història més que a reflectir-la. La memòria oral en relació amb la Guerra Civil i la postguerra ens mostra una memòria traumàtica, una memòria distant, una memòria en molts casos borrosa pel pas dels anys i el desgast del silenci, testimoniatges que moltes vegades han estat perseguits i silenciats durant dècades, o de vegades tan sols expressats en situacions d’intimitat familiar, al costat de valuoses experiències personals sobre les condicions de vida, la societat i el viure, millor dit, sobreviure, de cada dia.

En relació a la vida cultural a Castelló durant la Guerra Civil i a l’exili les entrevistes que més informacions sobre aquest aspecte ens poden donar són les de Joaquín Varea, membre del Grup, exiliat a França finalitzada la Guerra Civil, i les de Carmen Moliner i Leocadia Bartual pels seus nexes familiar amb el magisteri.

5. Consideracions sobre l'Arxiu Històric de l’Institut F. Ribalta de Castelló                                                             

5.1 L’Institut Francesc Ribalta

L’Institut Francesc Ribalta va ser creat el 5 d’octubre de 1846 (DDAA, 1994: 12) segons la Reial ordre de 26 de juny de 1846, amb la qual es va poder inaugurar el primer curs acadèmic 1846-47.

La primera ubicació del centre va ser l’ex convent de les monges Clares que donava al carrer Major i ocupava el solar de l’actual plaça de Santa Clara, amb altres institucions en el mateix edifici com eren l’Escola Normal (DDAA, 2004: 24) o la biblioteca provincial.

El trasllat al nou i definitiu edifici es va fer arran de la festa d’inauguració de l’Institut celebrada el dia 14 de gener de 1917, juntament amb altres dos centres, l’Escola Normal i l’Escola de Treball.

No és pertinent dividir les etapes d’un centre educatiu simplement pel canvi d’edifici, però en les referències bibliogràfiques[27] així apareix i segurament entre alguns dels contemporanis també ho farien així. D’altra banda, la implantació dels plans de batxillerat no coincideixen amb el canvi d’edifici ja que es passa del pla d’estudis de 6 de setembre de 1903, al del 25 d’agost de 1926 –el pla Callejo– durant la dictadura de Primo de Rivera. Per tant, la denominació d’institut «vell» i «nou» respon tan sols a l’edifici, perquè el fet que Castelló tinguera un institut des de 1846, era ja signe dels nous temps de l’Espanya liberal. No obstant això la data del canvi d’edifici durant el curs 1916-1917 coincideix amb l’inici d’un període de vint anys esplendorosos per a la cultura de Castelló en el camp de les lletres que serà tallada de colp per la Guerra Civil. Per tant el caràcter de «vell» i de «nou» per a l’institut potser tinga també aquest sentit innovador i modern a partir d’aquests anys com a institució educativa que anava marcant la cultura de la ciutat.

Sens dubte, durant tot el segle XIX i primer terç del segle XX, l’institut Ribalta ha estat el centre educatiu per excel·lència de Castelló i la seua província, d’una part perquè en el mateix edifici s’impartien els estudis de batxillerat que donaven accés a la universitat, els de magisteri que habilitaven per exercir l’ensenyament primari i els de treball i arts i oficis que donaven la formació professional per al món laboral, abraçant, per tant, una gran part de les eixides professionals per al futur demanades pel jovent. D’altra banda, la mancança d’aquests tipus de centres públics en la resta de la província també ho possibilitava. No obstant això, el curs 1933-34 es va crear l’institut elemental de Benicarló (Mezquita Broch, 2002). La resta dels instituts d’ensenyament secundari i altres centres educatius es van crear en la dècada dels anys seixanta del segle XX. Una altra qüestió són els centres privats civils o religiosos.

Però l’Institut Ribalta serà el referent educatiu provincial durant molts anys i d’alguna manera també de la formació cultural de la societat. Els seus catedràtics i professors van gaudir d’un reconegut prestigi que en molts casos arrancava de la seua formació en la Institución Libre de Enseñanza i en cursos i estades en universitats estrangeres patrocinats per la Junta de Ampliación de Estudios, que en depenia.

A l’arxiu de la secretaria d’aquesta junta per a l’ampliació d’estudis i investigacions científiques –la JAE– a Madrid apareix el professorat següent:

  • Francisco Sánchez Faba, catedràtic d’Agricultura, amb una pensió de tres mesos per a estudiar història de l’astronomia, a França i Bèlgica, 1931.
  • Vicente Martínez Gómez, doctor i catedràtic de Ciències Naturals, estudis teòrics i pràctics a l’estació de biologia marina de Santander, 1910.
  • Juan Luis Martín Mengod, doctor en Dret, catedràtic de Psicologia, estudis de psicologia experimental, a Paris, Lovaina i Ginebra, 1913.
  • Gabriel Martín Cardoso, catedràtic d’Història Natural, estudis de cristal·lografia roentgenogràfica i petrografia, a les universitats de Leipzig, Berlín i Munic (Alemanya), 1926.
  • Fermín Herrero Bahillo, catedràtic de Psicologia, estudis de genètica de la religió, a Halle (Alemanya), 1914.
  • Pedro Guirao Gabriel, catedràtic de Psicologia, estudis de psicologia experimental, a Anglaterra, 1921.
  • Genaro González Carreño, catedràtic de Psicologia, renovació de l’escolàstica (Lovaina), funcionament d’un laboratori de psicologia (Leipzig), coneixement de la psicologia dels anormals i les aplicacions de l’hipnotisme (París), 1907.
  • Vicente Sos Baynat, (DDAA, 2007: 153) professor de Ciències Naturals de l’Instituto-Escuela, certificats de becari del Museu de Ciències Naturals, 1931.             
  • Antimo Bosca Seytre, (DDA, 2007: 149) catedràtic d’Història Natural, laboratori biològic de Santander, 1895, col·leccions i exemplars de mamífers fòssils, a Buenos Aires, 1910.
  • María Luisa García-Dorado Seirulo, catedràtica de Llatí, becaria en el Bryn Mawr College, als Estats Units, 1920.
  • José Verges Fábregas, catedràtic de Llatí, professor de l’Institut-Escola de Barcelona, 1931.

No tots van irradiar de la mateixa manera els seus coneixements i docència a la ciutat i província, però altres, mitjançant publicacions,[28] conferències, llibres de text i altres manifestacions polítiques i socials, van deixar una viva empremta en la societat. Alguns d’ells van acabar la seua carrera professional a la universitat, com ara Joaquín Entrambasaguas y Peña.

5.2 L’arxiu de l’Institut Francesc Ribalta

No podem, per tant, deixar d’assenyalar el valor documental del seu arxiu per a la història educativa i cultural de la ciutat de Castelló i província. Una documentació que en el transcurs de la seua història ha seguit els trasllats pertinents als canvis esdevinguts i que per aquest motiu ha pogut sofrir incidents que han afectat el seu conjunt.

El primer canvi d’edifici fou el ja esmentat durant el curs 1916-17, sobre el qual no tenim coneixement d’incidents sobre la documentació administrativa del centre; no podem dir el mateix sobre volums de la biblioteca, ja que si es consulten les memòries on estan referits els llibres ingressats, no es corresponen ni de bon tros amb les existències reals, pensant que cap a 1910 (I Centenario…, 1947) es va desglossar la biblioteca provincial i la del claustre de professors, convivint les dues al mateix institut però lògicament en diferents llocs fins que la provincial es va traslladar el 1964 (Peris Domínguez, 1994) fora de l’Institut, al carrer Major. Aquests trasllats degueren influir en la pèrdua d’exemplars.

El segon canvi d’edifici fou arran de la Guerra Civil 1936-39, en el moment de la imminent entrada de l’exèrcit rebel de Franco a Castelló, el 14 de juny de 1938. Per tant, a finals del curs acadèmic 1937-38. En aquells moments tan dramàtics, el curs es va acabar a meitat del mes de maig, després d’haver estat suspeses les vacances de primavera en previsió de l’avanç de les tropes franquistes. Aleshores, el 17 de maig es va rebre l’ordre d’evacuació a l’Institut Lluís Vives de València, que es va fer efectiva el 29 de maig després de fer els exàmens finals i complimentar les actes. (Mezquita Broch, 1994) Per tant, a partir d’aquesta data la vida administrativa de l’institut es va desenvolupar en un altre edifici fins finals de setembre d’aquest mateix any, 1938. En l’informe sobre l’evacuació de 24 de juny de 1938 (Mezquita Broch, 1994:150) es diu sobre això:

Se ha transportado el material escolar, aparatos y colecciones més estimables, libros docentes y de valor bibliográfico y documentación de Secretaría más indispensable...

De la qual cosa podem deduir que l’arxiu històric de l’institut no va ser traslladat, sinó sols allò indispensable per a la matrícula del nou alumnat i els seus expedients acadèmics que podien ser d’utilitat per a aquesta funció. Pensem que ha estat d’aquesta manera perquè a l’arxiu encara hem pogut consultar documents del 27 de setembre de 1938 quan ja eren a València. Possiblement també es van perdre llibres o algun tipus de material, però la major part no es degueren tocar del seu lloc.

Amb l’entrada de l’exèrcit franquista l’edifici va ser destinat a hospital militar i l’institut es va instal·lar al grup escolar Mestre Castelló –actual col·legi Herrero– on va funcionar durant el curs següent 1938-39 i el primer trimestre de 1939-40. Va tornar a l’actual edifici de forma definitiva al desembre de 1939 (I Centenario…, 1994:52). Encara que no tenim notícies documentals pensem que tampoc es va traslladar l’arxiu, atesa la intenció de tornar-hi al més aviat possible i que, a més, a l’arxiu hi ha algun document del temps en què va ser destinat a hospital militar.

Finalment, l’any 1985, en una reforma parcial que es va dur a terme a la zona on està ubicat l’arxiu, es va canviar el paviment i es va construir un pis metàl·lic en alt per a aprofitar millor l’espai.[29]  

En tots aquests canvis d’edifici i d’obres de reforma els documents de l’arxiu van quedar amuntegats i desordenats de manera caòtica, i es van perdre alguns per la humitat, la falta de neteja i altres factors, i també per la desídia i la falta de voluntat de les successives direccions del centre i les diferents administracions educatives.

L’actual ordenació de l’arxiu ha estat el resultat de l’esforç, el treball i el voluntarisme d’algun professorat del claustre: Jaime Peris, Carmen Reboll, Francisco Campos, Santiago Sangrador, Francesc Mezquita, i altres que no recordem, també de becaris enviats pel Seminari d’Història Local i Fonts Orals de la Universitat Jaume I dirigit per la professora Rosa Monlleó –entre els quals hi havia Alejandro Núñez–, alumnat en pràctiques de la Universitat de València, com ara David Parra Montserrat i de la Universitat Jaume I enviat pels corresponents coordinadors –el professor Antonio Poveda, Enrique Montón i altres–, i també per alumnat en pràctiques de Biblioteconomia dels cicles formatius del mateix institut, dirigits pel professorat respectiu.

Entre tots hem ordenat l’arxiu tal com està avui en dia. Hi ha un manteniment de les instal·lacions, de vegades amb aportacions de la comissió d’arxiu del claustre de professors –ordinador, aparell de dessecació…– però amb les mancances evidents derivades de la falta de continuïtat, amb molts reptes pendents, com ara la digitalització completa de les caixes, llibres i els seus continguts i la necessitat de millorar la recerca de documents que puguen ser útils per a consultes particulars, treballs de tesis i, com no, per preservar la història de l’educació de Castelló i la província.

El contingut de l’arxiu es fonamenta amb les aportacions de la secretaria de l’Institut i la documentació que les activitats docents i no docents generen, per tant, en aquest sentit és un arxiu viu perquè contínuament va ampliant-se a mesura que passen els cursos i a més, la consulta de secretaria és constant sobretot dels documents dels darrers cursos, al mateix temps també es reben consultes d’antics alumnes que han estudiat –adults i persones majors–, de tal manera que segueixen interessant-se a nivell particular, per les seues dades de l’època de la postguerra fins avui en dia.

Una altra qüestió és la recerca per a treballs de tesis o simplement treballs d’investigació que no necessita cap altra justificació. 

5.3 Els fons de l’arxiu de l’institut

El fons de l’arxiu assoleix una certa varietat de documents sempre dins de l’espectre de l’administració del centre, però enriquida per les diferents institucions educatives que han compartit l’edifici –l’Escola Normal, l’Escola de Treball, hospital militar– però la majoria, lògicament pertanyen al centre de batxillerat i les seues ramificacions per altres centres de la província que en un principi en depenien. També pel fet que en els anys en què es demanava un examen per ingressar al batxillerat, era l’institut on se celebraven i per tant tot l’alumnat hi havia de passar, encara que després anaren a un centre privat, per tant, aquest acte docent generava un expedient d’ingrés que es conserva a l’arxiu del centre. Per cert, l’examen d’ingrés va deixar de fer-se amb la Llei general d’educació i la implantació del BUP, el 1970, i hi va arribar el primer de batxillerat el 1975.

5.3.1 EXPEDIENTS D’INGRÉS O MATRÍCULA

Els expedients d’ingrés o de matrícula constitueixen una font valuosíssima d’informació perquè aporten tots els documents necessaris per fer efectiu l’ingrés al batxillerat o a l’ensenyament secundari i la major part de les vegades també al centre. Aquests documents, amb lleugeres variants són: la instància de sol·licitud, omplerta per norma, de puny i lletra per l’alumne durant molts anys, la partida de bateig fins que es crea el Registre Civil per la Llei del 17 de juny de 1870 durant el sexenni, i després de naixement, un certificat mèdic, i el mateix examen d’ingrés –prova d’aritmètica i escriptura, amb variants– que s’ha conservat des del curs 1883-84[30] fins quan es trau i deixa l’accés sense prova, a partir de la Llei general d’educació de 1970.

5.3.2 MEMÒRIES DEL CENTRE

Una altra font que aporta molta informació són les memòries del centre, que s’han publicat des de 1859 (I Centenario…, 1947:8) seguint la normativa legal, llegides pel secretari o pel director –segons l’època– del centre en el primer claustre del curs següent de la Memòria. Des del curs 1859-1860 fins el 1931-32, estan totes a l’arxiu, excepte les de catorze cursos,[31] les quals podrien trobar-se en altres centres d’Espanya, ja que aquestes memòries s’intercanviaven, (de la mateixa manera que hi ha memòries d’altres centres a l’arxiu de l’institut castellonenc). També estan en un altre format, les de l’etapa de la dictadura franquista i les de la transició fins el 1982. En aquestes memòries consta el nom dels components de la junta directiva i del claustre, així com el nombre d’alumnes i, de vegades, el nom dels alumnes brillants. També s’hi indica la relació d’aparells i llibres de nova adquisició pels departaments i la biblioteca i altres dades d’interès.

Un apartat important és el discurs que encapçala la memòria del mateix secretari o alguna vegada del director, que reflecteix d’alguna manera els problemes educatius i l’ideari sobre l’ensenyament del moment.

El minucioso examen de estas Memorias es el principal medio instrumental que se viene empleando para la redacción de las presentes notas históricas, pues constituyen una inapreciable fuente histórica para nuestro objeto ya que a través de ellas se puede ir siguiendo en conjunto la sucesiva labor cultural realizada por el Instituto en sus cien años de vida, con todas sus vicisitudes, reflejándose en estas memorias oficiales tanto los momentos de prosperidad como las situaciones difíciles y penosas del Centro (I Centenario…, 1947:57).

5.3.3 DOCUMENTACIÓ DEL PROFESSORAT

La documentació sobre el professorat també representa una font d’informació tractada des de diferents vessants, encara que no es conserven la de tots els professors i professores que han passat pel claustre.

El que arreplega més dades és el full de serveis o l’expedient personal de cada un, amb la vida acadèmica en els diferents centres on ha estat, els càrrecs que ha ocupat, publicacions, treballs de diferent tipus, altres mèrits, però que té molt poques dades de la vida personal –nom i cognoms, data i lloc de naixement–. Lògicament, aquests expedients també es troben a l’arxiu general de l’administració a Alcalá de Henares.

També hi ha relació de nòmines de professorat de cursos referits al segle XX, així com expedients d’assistència a classe, certificacions de diferents assumptes de tipus administratiu, fulls de nomenament, participació en consells de disciplina, presa de possessió, fitxes de professorat per inspecció, horaris, etc.

5.3.4 CORRESPONDÈNCIA ADMINISTRATIVA

Un altre apartat és el de la correspondència administrativa que cronològicament comença amb la creació de l’institut i arriba fins a les etapes finals del franquisme (1848-1985). És una documentació que pot resultar reiterativa pels assumptes administratius que tracta, però que també ajuda a confirmar dades d’altres documents i problemes concrets que s’han donat en un determinat curs; es poden seguir els càrrecs directius i conèixer el punt de vista oficial en el moment de resoldre aquests problemes. Són d’una redacció molt escarida, com es pot suposar, però això permet també una lectura més ràpida i anar de seguida als assumptes. La major part són llibres de registre d’entrada o d’eixida de correspondència, així com copiadors de cartes, en aquests registres, com es pot suposar s’indica l’assumpte de què es tracta així com la persona o entitat a qui va dirigida acompanyat de la data exacta. En algun cas puntual s’han conservat les mateixes cartes, i també telegrames, com per exemple els del període de la Guerra Civil, cursos 1936-37 i 1937-38.  

5.3.5 RELACIONS AMB ALTRES CENTRES

També hi ha documents sobre la relació de l’institut amb altres centres de batxillerat i ensenyament mitjà de la província i de València. Alguns són dels anys en què administrativament en depenien; altres centres apareixen per diversos conceptes. Els municipis de la província que apareixen són: Almassora, Benicarló –Colegio de San Luis Gonzaga i Instituto Elemental–, Betxí, Borriana –Col·legi Viciana–, Castelló -Escoles Pies, Cooperativa Bisbe Climent, Col·legi Menor, Institut Femení–, Morella, Nules, Onda, Sogorb –Colegio privado de Segorbe–, Vilafamés, Vilafranca i Vinaròs –Colegio Forés–. De València apareix l’Escola d’Arts i Oficis.

5.3.6 ESTUDIS DE MAGISTERI

Els documents relacionats amb els estudis de magisteri són molt pocs, possiblement siguen residus no localitzats en el seu moment del total que es van traslladar al mateix temps que ho va fer l’Escola Normal al seu nou edifici durant el curs 1959-60.[32] (DDAA, 2004: 46) Per tant, són documents dispersos que cronològicament van des del curs 1868-69 al curs 1918-19. La major part són exàmens i exercicis escrits, altres corresponen a expedients d’oposicions, revàlida de magisteri i registres de dipòsit de títols de mestre.

5.3.7 EXPEDIENTS DE QUALIFICACIONS I ALTRES DOCUMENTS

La base fonamental d’un arxiu d’un institut hauria de ser l’alumnat i efectivament és així, però les dades es troben en diferents fonts arxivístiques i acompanyades de dates distintes. No hi ha un document -tipus que arreplegue totes les dades que voldria l’investigador.

Les mateixes actes de qualificacions representen llistats d’alumnes per curs i assignatura amb la qualificació corresponent. Igual passa amb l’expedient de qualificacions de cada alumne, si es conservaren tots amb el mateix format que està relacionat amb l’expedient d’ingrés de l’alumne, aquests dos documents sí que es complementen i seria el conjunt de dades més complet. Però de l’expedient de qualificacions de l’alumne sols existeixen del nou edifici, per tant, des del curs 1917-18. Així mateix hi ha un llibre sobre l’examen d’ingrés amb nom, cognoms, lloc de naixement, qualificació, curs i observacions, de cada alumne que abraça des del curs 1915-16 fins 1950-1951, que conté informació de 7.876 alumnes, recentment introduït en un arxiu informàtic.[33]

Així mateix, hi ha una sèrie de documents, que entre tots els que hi ha en les diferents caixes –30–, abracen tota la història de l’institut però en períodes d’un o uns quants cursos i amb diferents dades. Per tant, com es pot suposar, hi ha diferents maneres de confluir en un mateix alumne.

5.4 Dos professors de l’institut: Francisco Almenar Suay i José María Conillera Caballé

5.4.1 FRANCISCO ALMENAR SUAY

Un deld professors de l’institut que va tenir un significat especial en la temàtica de la Guerra Civil i les seues conseqüències sobre el professorat va ser Francisco Almenar Suay, que va arribar a ser cap del tribunal de depuració en Castelló del professorat, encara que ell mateix també va ser prèviament depurat tal com va ocórrer amb tots els funcionaris que havien romàs en zona republicana, una vegada acabada la Guerra Civil.

Francisco Alemany Suay era natural de Burjassot (València), nascut el 27 d’octubre de 1875. Els seus pares eren Bernardo Almenar Antón, llaurador, i Antonia Suay Mir.[34]

Es va llicenciar en Filosofia i Lletres amb títol expedit el 24 d’agost de 1904, i es va doctorar a la mateixa facultat el 27 de novembre de 1930. Va estar d’ajudant numerari a la Corunya i a l’Institut Cardenal Cisneros de Madrid. Va obtenir la càtedra de Llatí de l’institut de Conca en virtut d’oposició al maig de 1912, on va estar fins el 1917. Per trasllat va passar a l’institut d’Alacant, on va ser en diverses etapes vicesecretari secretari i vicedirector. En aquesta ciutat va tenir, a més, càrrecs de transcendència social com ara vocal de la comissió de llibertat condicional, del Tribunal Tutelar de Menors, de la Junta Local de Foment i Cases Barates, de la Junta de Protecció a la Infància i Reprensió de la Mendicitat, president de la Lliga contra la Immoralitat Pública i altres. Des d’allí va arribar a Castelló al juny de 1932.[35]

Es autor d’una obra titulada Ensayo de métrica rítmico-cuantitativa, que va merèixer el reconeixement de la Reial Acadèmia Espanyola i del Consell d’Instrucció Pública.

A l’institut de Castelló, «rigió la cátedra de Latín hasta 1939,sufriendo aquí las incidencias de la etapa de la guerra de Liberacion y terminada esta desempeñó por breve tiempo la dirección del Centro –desde el 5 de septiembre de 1938 al 30 de octubre de 1939 hasta que por traslado pasó al Instituto Luis Vives, cesando en su cátedra y su cargo directivo. Fue el Director nº XVII del Centro»(I Centenario…, 1947: 13,19).

En el seu expedient de depuració de 2 d’octubre de 1940[36] apareixen una sèrie de dades que poden informar-nos sobre els esdeveniments de la guerra i la pròpia personalitat.

En primer lloc, declara ell en l’interrogatori que va patir durant la formació de l’expedient, que amb data de 23 de setembre de 1936, per la seua desafecció cap al règim republicà, va ser declarat cessant amb pèrdua lloc de treball, sou i altres drets inherents al càrrec.[37] Igualment, que sempre ha pertangut a la Comunión Tradicionalista i que era soci del Sindicat Agrícola Catòlic de Castelló. Confessa que sabia per antics companys que Vicente Sos va ser soci fundador d’Izquierda Republicana de Castelló i que segons el rumor del carrer tenia una significació maçònica molt elevada. Presenta així mateix un aval com que és persona afecta al Glorioso Movimiento Nacional.  

Tot aquest resum no necessita cap més comentari, simplement volem indicar que la seua ideologia conservadora i antirepublicana va representar el que fóra apartat de la seua càtedra en temps de la Guerra Civil tot seguint el criteri del moment històric que una persona partidària d’aquells militars que s’havien rebel·lat contra l’Estat republicà i amenaçaven la seua existència mitjançant una guerra, no podia participar en les tasques docents d’un centre de l’Estat.

D’altra banda, la resta de l’interrogatori va mostrant la seua ideologia conservadora, i va participar a més en la delació de companys del claustre, la qual cosa li va reportar beneficis en el resultat final de l’expedient, tal com va resultar «La Comisión Depuradora de la Província propone la confirmación en el cargo», de tal manera que va recuperar la càtedra i fins i tot, com hem dit a l’inici, va passar a formar part del tribunal de depuració per al professorat en la província.

5.4.2 JOSÉ MARÍA CONILLERA CABALLÉ

Un altre dels professors que va formar part dels tribunals de depuració del professorat en finalitzar la Guerra Civil va ser el catedràtic de Filosofia, Jose María Conillera Caballé.

Havia nascut a Albi (Lleida) el 16 de juny de 1886. La seua família era d’origen indià emigrats a Espanya. El seu pare, José Conillera Llauradó, era un propietari de la terra important, d’ideologia conservadora. Tenia una fàbrica d’oli a Jaén i una altra d’alcohol a Albi.[38] La mare era Rosa Caballé Alentorn.

José María Conillera era de professió eclesiàstic, resident habitualment a Tarragona i professor en la Universitat Pontifícia.[39]

El 1919 va sol·licitar ser admès a oposicions de càtedra de Psicologia i Ètica de torn lliure d’instituts. Després d’aconseguir la càtedra, a l’institut de Castelló, va arribar a ser secretari de l’institut de 1928 a 1934 i director durant el període republicà des de 1934 a 1936, i va renunciar al càrrec en febrer de 1936 després del triomf del Front Popular. La renúncia va ser acceptada per O.M. de 25 de febrer de 1936. (I Centenario…, 1947).

En començar la Guerra Civil, va ser destituït de la càtedra el 7 d’agost de 1936 per les autoritats republicanes,[40] seguint el decret de 22 de juliol de 1936 que afectava tots aquells que havien participat en el moviment subversiu o eren d’ideologia marcadament oposada.

Després de l’entrada dels rebels franquistes a Castelló es va reintegrar a la seua càtedra el dia 1 d’octubre de 1938 amb tots els drets restituïts. Després va ser nomenat vocal de la comissió depuradora de la província de Castelló per ordre de 31 de març de 1939, d’aquesta comissió va formar part fins que va ser traslladat a l’Institut Isabel la Católica de Madrid.

En l’expedient de depuració[41]  que se li va incoar després de la guerra es resol declarar-lo exempt de depuració, amb data de 3 de gener de 1941. 

Bibliografia

DDAA (2004): Centenari dels estudis de Magisteri a Castelló, Universitat Jaume I, Castelló.

DDAA (2007): Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les normes del 32, Acadèmia Valenciana de la Llengua, València.

DDAA (1994): L’Institut Ribalta, Diputació, Castelló.

González, Encarnación (1988): Sociedad y educación en la España de Alfonso XIII, Fundacion Universitaria Española, Madrid.

I Centenario del Instituto de Castellón (1846-1946) (1947), Imprenta Mas, Castellón.

Luis Gómez, Alberto (1985): La geografia en el bachillerato español (1836-1970), Edicions de la Universitat de Barcelona.

Mezquita Broch, Francisco (2008): “L’activitat cultural a Castelló durant la Segona República” dins La república de les lletres/ les lletres de la República, Castelló, Universitat Jaume I.

Mezquita Broch, Francisco (1994): “L’Institut durant la Guerra Civil”, en DD.AA.: L’Institut Ribalta, Diputació provincial, Castelló.

Ministerio de la Presidencia. Comision por el reconocimiento de las víctimas de la Guerra Civil y del franquismo (2004). Informe sobre archivos.

Moreno, Francisco (1999): “La represión franquista” en Juliá, Santos (coord.): Víctimas de la Guerra Civil. Temas de Hoy, Madrid.

Palomar, Juan Miguel (2009): La repressió franquista a Castelló. Els polítics castellonencs, València, II Congrés sobre la Repressió Franquista al País Valencià.

Peña Rambla, Fernando (2009). La aplicación de la Ley de Responsabilidades Políticas en la provincia de Castellón, Castelló, Universitat Jaume I.

Peris Domínguez, J. (1994): “El edificio del Instituto Francisco Ribalta”, en VVAA: L’Institut F. Ribalta.

Porcar Orihuela, Juan Luis (2004) Repressió econòmica a Castelló: els expedients de responsabilitats polítiques, Nules, Congrés d’Història i Filologia de la Plana.

Porcar Orihuela, Juan Luis (2008): La memòria i les víctimes,Castelló, Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Utande Igualde, Manuel (1964): Planes de estudio de enseñanza media (1787-1963). Ministerio de Educacion Nacional, Madrid.

Fonts històriques

Archivo Histórico Nacional. Fiscalía General del Estado. Causa General.

Arxiu Històric Provincial de Castelló. Expedients de responsabilitats polítiques.

Arxiu Històric Provincial de Castelló. Fons Govern Civil.

Arxiu Històric Provincial de Castelló. Fons Associacions.

Arxiu de l’Institut Francesc Ribalta de Castelló.

Arxiu del Centre Penitenciari de Castelló.

Subdelegació de Defensa de Castelló. Consells de guerra sumaríssims

Arxiu de l’Hospital Provincial.

Registre Civil de Castelló. Llibre de Defuncions.

Arxiu Municipal de Castelló. Libro de Actas Municipales del Ayuntamiento de Castellón.

Centro de Documentación de la Memoria Histórica de Salamanca.Político Social Castellón.

Centre de Documentació del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.


[1] Francisco Moreno i altres autors diferencien una repressió física, económica i altres formes de repressió –exili, marginació social, judicial–. (Moreno, 1999)

[2]  Informe sobre Archivos. Comision por el reconocimiento de las víctimas de la Guerra Civil y del franquismo, 1 de juny de 2004.

[3]  L’obra del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló Castelló sota les bombes editat per Onada de Benicarló, primera edició de 2006 i segona de 2007

[4] Francisco Mezquita Broch amb “L’activitat cultural a Castelló durant la II República” en La república de les lletres, les lletres de la república (2008), Castelló, Universitat Jaume I, “Avals i certificats per a ingressar a l’Institut de Batxillerat Francisco Ribalta de Castelló, 1936-1937” en Ribalta, quaderns d’aplicació didàctica i investigació (1997), Castelló; Juan Miguel Palomar amb “La repressió franquista a Castelló: els polítics castellonencs” comunicació presentada en el II Congrés La Repressió Franquista al País Valencià, 2009; Juan Luis Porcar amb “Repressió econòmica a Castelló: els expedients de responsabilitats polítiques” comunicació presentada en el Congrés d’Història i Filologia de la Plana celebrat a Nules el 2004 i el treball sobre la vida quotidiana a Castelló durant la Guerra Civil i el franquisme desenvolupat per María Isabel Peris.

[5] Transferit des de l’Audiència Provincial de Justícia mitjançant les gestions realitzades per Rosa Monlleó, directora del Seminari d’Història Local i Fonts Orals de la Universitat Jaume I.

[6]  AHPC, fons de Govern Civil, arxivador 11278.

[7]  Els 26 són: Cayetano Huguet Segarra, Ramón María Huguet Juan, Ezequiel Dávalos Masip, Enrique Garí Martinavarro, Julián Garí Martinavarro, Pascual Albella Cabedo, Miguel Peña Masip, Francisco Peña Masip, Enrique Tena Gil, Dolores Bagán Badía, Dolores Lara Bagán, Josefa Lara Bagán, José Lara Bagán, Juan Lara Bagán, Juan Bellido Tirado, Fernando Vives Lloret, Juan Aragonés Cucala, José Castelló Tárrega y Arroyo, Miguel Santos Moliner, Juan Bartual Ortiz, Miguel Sanz Museros, Juan Bausá Flors, Cándido Domínguez Picó, Hipólito Beltrán Solsona, Francisco Tárrega Nebot i Juan Bautista Flors.

[8] Llistes de persones que anys després de finalitzada la guerra demanen tornar al país i els seus casos són examinats per les autoritats policials.

[9]  AHPC, fons de Govern Civil, arxivador 11326.

[10] Reformada al febrer de 1942, va tenir vigència fins al novembre de 1966.

[11] La inhabilitació absoluta o especial per a càrrec públic i la pèrdua de béns recauen en els republicans més significatius durant el període del Front Popular, els quals també van patir una pràctica selectiva en l’aplicació de les multes.

[12] Es reforma la llei el 19 de febrer de 1942 i les competències passen a les audiències provincial. Aquesta reforma suavitza la cruesa repressiva i alleugereix la burocràcia com a mesura per a alliberar funcionaris i solucionar el col·lapse judicial a què s’havia arribat. (Mir, 1997:96)

[13] Segons cálculs aproximatius de Fernando Peña en la seua tesi doctoral sobre els expedients polítics de la província de Castelló (Peña, 2008) procedents de la consulta i comparació de les llistes de persones procesadse que es registraven tant en el Boletín Oficial de la Provincia com en el Boletín Oficial del Estado i la llista de persones processades i implicades que es troba a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló, on hi ha més de 3.000 expedients de responsabilitats polítiques i centenars de còpies de sentències de consells de guerra que significaven l’inici del procés d’incoació d’un nou expedient.

[14] És el vessant legal o judicial de l’espoli econòmic als vençuts que en molts casos ja s’havia fet extrajudicialment, consistent en el vulgar pillatge que afecta el poble pla després de l’avanç de les tropes nacionals o en el moment de triomfar la rebel·lió militar

[15] Per ser «propagandista de ideas disolventes tanto en la escuela como en la vía pública», «dibujó a los nacionales ante los niños como unas bestias feroces» i va ser «asesor revolucionario que participó en la destrucción de la iglesia del pueblo».

[16] Cas estudiat per l’investigador local Kassim Carceller en el marc del seu treball sobre història oral del segle XX a la Mata.

[17] Arxiu Històric Provincial de Castelló. Expedient de responsabilitats politiques núm. 2.340 de Pedro Loras Loras.

[18] Acusat de dictar ordre de repressió contra dretans, d’organitzar reclutes, de constituir el Consell Provincial Antifeixista i fundar el Front Popular.

[19] Però ha de passar per un sumaríssim on ha de relatar, en un interrogatori minuciós, el seu pas per la Guerra Civil i l’exili a França.

[20] Normalment vigilats «a punta de metralleta». Testimoni de R.U.U., empresonat als 16 anys d’edat a la presó de la Mercè de Borriana, al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

[21] Decret de 23 de novembre de 1940.

[22] Únicament en casos excepcionals quan la transcendència política de l’acusat era molt elevada se celebraven consells de guerra individuals.

[23] A l’agost de 1940 a la Presó Provincial de Castelló romanien reservades per a condemnats a mort 30 cel·les que allotjaven cada una 12 presoners. Ordre del director de la Presó Provincial datada el 2 d’agost de 1940. Libro de Órdenes de Dirección (1-7-1938 al 5-9-1941). Arxiu del Centre Penitenciari de Castelló.

[24] Castelló de la Plana, Vila-real, Borriana, Sogorb, Almassora, Morella, Benicarló, Vinaròs, Culla, Benassal, Atzeneta…, entre altres.

[25] Treball d’investigació inédit de Juan Bellido.

[26] Localitzada a l’Arxiu Històric Nacional, part de la qual es accesible per Internet mitjançant el programa PARES del Ministeri de Cultura.

[27] El Instituto viejo de Vicente Traver i Mosén Jaime Pachés Andreu, Director del Colegio de 2ª enseñanza en el viejo Instituto de Francisco Ëscoín

[28] Les publicacions són tan nombroses que fa necessari un estudi diferenciat amb la influència en l’àmbit científic i social.

[29] Per a les reformes de l’institut s’ha de consultar els articles d’Ismael Sanjuan Monzonis i Jaime Peris Domínguez (DDAA, 1994)

[30] AHR. Caixa 217. No obstant la prova d’ingrés al batxillerat està present des del Pla d’estudis del 4 d’agost de 1836 (art. 38) del Duque de Rivas, abans de la creació de l’institut de Castelló. Després, també apareix en el Pla de 10-9-1852 (art. 2), del 26-8-1858 (art.1), del 21-8-1861 (art. 1), del 9-10-1866 (art. 25) i del 13-8-1880 (art. 7). En Utande Igualada, Manuel (introducción y recopilación) (1964) Planes de estudio de eneseñanza media, (1787-1963). Ministerio de Educación Nacional, Madrid. 

[31] 1906-07, 1907-08, 1908-09, 1910-11, 1916-17, 1921-22 consecutius fins el 1929-30 inclòs.

[32] Durant el mes de març de 1960 es va fer el trasllat, en el qual va participar l’alumnat de 3r curs.

[33] Per aquesta tasca concreta agraïm la col·laboració de dos alumnes en pràctiques, una alumna de l’UJI, Núria Arteaga i un altre de Biblioteconomia del mateix institut, Ignacio Villalobos Campoy, durant els cursos 2008-09 i 2009-10, que poden representar el total d’alumnes que han participat en cursos anteriors.

[34] Registre Civil de Burjassot. 1875. Tom IX, foli 23

[35] Profesorado numerario y auxiliar de los establecimientos públicos de enseñanza. Hoja de servicios (junio 1936). Arxiu històric de l’Institut F. Ribalta (AHR). Caixa núm. 1664.

[36] Archivo General de la Administración. Alcalá de Henares, ligall núm. 18461.

[37] Gaceta de la República de 24 de setembre de 1936.

[38] Testimoni oral del secretari de l’Ajuntament d’Albi (Lleida) (27-III-2000).

[39] Segons cèdula personal núm. 8034 lliurada en aquesta capital el 21 de juliol de 1918.

[40] Gaceta d’11-VIII-1936.

[41] Archivo General de la Administración. Alcalá de Henares. Ligall núm. 18467.