Maquis, repressió i ley de fugas : els crims silenciats de Benassal

Raül González i Devís

1. Introducció: l'essència violenta de la dictadura

La dictadura franquista, imposada després d’una dramàtica guerra civil derivada del colp d’estat de juliol de 1936, no va escatimar recursos per garantir la completa subordinació al Caudillo. La seva essencialitat repressiva, anorreadora i depuradora fou, si més no, encaminada a complir aquell propòsit tot garantint que totes les persones desafectes o no addictes, foren castigades o, simplement, eliminades. De fet, tot i les dificultats per esbrinar una xifra completa, s’han fet càlculs aproximatius que estimen en prop de 150.000 les víctimes mortals de la repressió franquista [1].

Els instruments utilitzats foren diversos: si la repressió física s’organitzà mitjançant els consells de guerra i judicis sumaríssims amb el resultat de nombroses penes de morts i de presó, la repressió més econòmica i laboral, amb sancions econòmiques, pèrdues de béns, inhabilitacions o desterraments, s’atià especialment a partir de la Ley de Responsabilidades Políticas i els seus expedients; les generals privacions de llibertats i dels drets més fonamentals cobraren quotes màximes amb la presó, peça clau de l’engranatge repressiu franquista. La proliferació (i massificació interna ) dels camps de concentració, presons i batallons de treballadors tingueren la finalitat última, ja no de vigilar i castigar, sinó de doblegar i transformar (Vinyes, 2003, pp 155-175). Hi ha documentats a tot l’Estat 194 camps de concentració, 217 batallons de treballadors forçats, 87 batallons disciplinaris, 200 presons., etc. amb més de 370.000 presoners de guerra; es calcula que més de 500.000 persones van patir presó finalitzada la guerra ( Torres Fabra, 2007).

A les comarques castellonenques, les xifres constatades són, sens dubte, significatives; segons el llistat alfabètic present a la Subdelegació de Govern de Castelló, es constata l’existència, en aquesta província, de més de 13.600 víctimes de consells de guerra; a nivell més carcerari, la investigació duta a terme per Teresa Armengot i Juan Luis Porcar corroboren en milers les persones empresonades, apropant-se als 6.000 al juny de 1939 [2]. Amb la Ley de Responsabilidades Políticas de febrer de 1939, prop de 10.000 expedients seran oberts a les comarques castellonenques (Peña, 2008) [3]. La xifra total de víctimes mortals pel franquisme a les comarques castellonenques arriba, segons la investigació duta a terme per Juan Luis Porcar, al voltant de 1.200 persones[4].

Certament, les terres castellonenques visqueren, i no lleugerament, els efectes de l’ “holocaust franquista”, basat en una repressió excessiva i salvatge utilitzada per assentar el domini sobre la base d’un terror que silenciés discrepàncies. D’aquesta manera, la radical negativa franquista a tota reconciliació va comportar una extrema divisió entre vencedors i vençuts que es perllongà durant tota la dictadura. Nogensmenys, el règim es va imposar a la població mitjançant una estratègia i sistema d’intimidació basada en la creació d’un clima de violència i contenció estès al conjunt de la societat i, prolongada, baix diferents formes, fins els darrers dies de Franco (Aróstegui, 1994). En efecte, la repressió exercida serà permanent i consubstancial al règim i, encara que anà minvant a mesura que ens allunyem de 1939, s’accentuà en determinats moments paral·lelament amb l’augment de la dissidència política.

2. Maquis, repressió i àmbit rural

L’inici de les accions dels guerrillers antifranquistes, a partir de 1944, va comportar una revifalla repressiva que cobrà grans quotes des del 1947. Popularment coneguts com a Maquis, foren oficialment titllats com “bandoleros” per un règim que els equiparava a delinqüents per negar, així, el caràcter polític de la guerrilla i per evitar que tingueren recolzament social.

Les guerrilles, desiguals i diferents segons els indrets, s’originaren a partir d’una primerenca fugida derivada de la instauració del poder i repressió franquista, i amb el retorn d’exiliats (organitzats majoritàriament pel Partido Comunista de España –PCE- i per la seua política inicial d’Union Nacional Española –UNE-) disposats a restaurar per les armes el règim democràtic republicà; per això, resulta clau el context internacional ja que l’èxit de la resistència francesa i el desenvolupament de la II Guerra Mundial crearen l’esperança (entre els propis guerrillers) de posar fi al règim feixista de Franco amb l’ajut de la intervenció aliada[5]. No obstant, aquesta es va veure finalment frustrada ja que la voluntat democràtica de posar fi a la dictadura va ser anul·lada per l’anticomunisme de la guerra freda i pels acords de Franco amb els Estats Units.

El procés de creació i les guerrilles mateixes van ser molt diferents segons zones: a algunes, com ara a Extremadura, Galícia, Astúries o Navarra, tingueren un origen fonamentat en la fugida a les muntanyes que començà amb l’avanç de les tropes franquistes en la guerra civil. La posterior organització i coordinació mitjançant guerrilles, marcada per la invasió fracassada de la Vall d’Aran del 1944, va donar lloc a les diferents agrupacions: a grans trets i, salvant les grans diferències entre totes elles, van ser el Ejército Guerrilero de Galícia, Agrupación de Asturias-Santander- Euskadi, Agrupación de Extremadura, Agrupaciones de la Zona Centro, Agrupación de Andalucia i Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA), grup més i millor organitzat (Serrano, 2001, Sorel, 2002). Al marge d’aquestes agrupacions, destaquen els grups llibertaris a Catalunya amb un àmbit d’actuació fonamentalment urbà. (Sánchez Agustí, 1999 ).
Pel que fa al País Valencià, els anys de més intensitat guerrillera foren els que van de 1946 a 1949, període dur, amb fam, subconsum i crisi de producció al camp. L’Agrupación Guerrillera de Levante (AGL, més endavant AGLA per l’afegit d’Aragó), projectada pel PCE des de mitjans del 1944 i constituïda formalment a l’agost de 1946, s’implantà especialment a zones rurals de l’interior del país[6].

D’aquesta manera, comarques fonamentalment agràries com l’Alt Maestrat constituïren el principal àmbit d’actuació d’una guerrilla necessitada de suport social i camperol. Malgrat les difícils circumstàncies econòmiques i socials, amb la penúria, misèria, i la lluita per la supervivència com a caracteritzadors dels modes de vida, el suport a la guerrilla no va escassejar. Tal volta, impulsats per la ingerència constant del franquisme, fos en requises o en la imposició de taxes de producció, o en la pròpia absència de drets, o pel propi sentiment de pertanyença a una mateixa comunitat a partir dels vincles de proximitat o veïnatge, el cas és que una part considerable de masovers o vilatans va ajudar o prestar algun servei a la guerrilla. Ho demostra la pròpia supervivència i inclús consolidació d’una guerrilla, l’AGLA, que fou la més organitzada i nombrosa de l’estat.

Però més enllà d’aquesta col·laboració, en molts casos mínima i en altres derivada de certa obligació, por o inclús de la pròpia relació de companyonia després de compartir militància i/o presó, el cas és que el règim va aprofitar aquesta conjuntura per reactivar i renovar el seu engranatge repressiu. Però l’accentuació repressiva no es féu tan sols per neutralitzar i liquidar la guerrilla: la voluntat d’ infondre passivitat i temor a partir dels cruels assassinats a la població civil s’emmarcà en la pretensió depuradora, desinfectant i d’esterilització que el règim mai havia deixat de tenir.

3. Entre presons: de les reixes a la societat carcerària

Aprofitant-se de l’onada acusatòria que li permetia la conjuntura del Maquis, el règim, tal i com veurem, va aprofitar l’ocasió per eliminar persones d’esquerres o republicans (anomenats “desafectos o no adictos”) que es pogueren salvar, amb penes de presó i sancions econòmiques, de la primera gran onada d’aniquilació al dissident.

Aquest sector de represaliats que tingueren el privilegi del sobreseïment d’expedients de responsabilitats polítiques o de l’amnistia carcerària entre el 1940 o 1945, no reberen aquest per la caritat cristiana o per una suposada obertura humanitària del franquisme. Si la detenció de la resolució dels expedients de responsabilitats es féu pel propi col·lapse judicial i per l’escassa expectativa de recaptació derivada de la baixa extracció social dels acusats, el procés d’alliberament de presos està relacionat amb la greu massificació de la presó; és a dir, la “mànega ampla” fou necessària per aturar la creixent despesa pública i per resoldre els creixents problemes econòmics, socials i judicials que hi generava. Nogensmenys, l’aglomeració i superpoblació de les presons generava, en ple context de misèria i crisi, una despesa enorme per a l’Estat i una greu manca de braços per les activitats econòmiques. Si bé l’indult de 1940 va permetre l’eixida de la presó a aquells presos menys “desafectos”, amb condemnes menors a 12 anys, (això sí, amb informes previs favorables de les autoritats locals), l’indult per Decret de 9 d’octubre de 1945 va oferir l’opció a presos condemnats a cadena perpètua. D’aquesta manera, el règim tractava de posar fí al problema penitenciari en el marc d’ una operació de cosmètica per oferir una cara més amable a escala internacional; no debades, la derrota feixista a la II Guerra Mundial, va esperonar Franco a guardar les formes per evitar bel·ligeràncies i apropar relacions amb les potències guanyadores.

Tant la gran part d’aquestes persones que pogueren sortir de la presó beneficiant-se d’ aquesta ”apertura” com els propis familiars no visqueren situacions còmodes. El seguiment de les autoritats locals, el pes de la presó, el marcatge i pressió per ser “desafectos” i la difícil incorporació a la vida laboral i social condicionaren la nova vida d’aquestes persones i de les seves famílies[7]. Un bon exponent d’aquest clima persecutori va ser la creació, a tots els municipis, de la Junta de Libertad Vigilada, amb la funció de presentar informes i de controlar els passos dels presos locals alliberats (com presentar-se al quarter) amb el pretext de tutelar la seva reinserció. Representava un òrgan que, creat el 22 de maig de 1943, connectava el sistema penitenciari amb els poders locals assegurant-se el control de l’excarcerat i del seu entorn. Solia ser integrada per un president delegat per l’alcalde i membre de FET i de les JONS, un secretari, un vocal representant a la Guàrdia Civil i el propi alcalde[8].

Amb això, es conformà un clima de persecució i de por que fou revifat pel retorn de les ànsies de revenja, pel desig de rapinya sobre els béns, o per la pervivència de picabaralles ideològiques, personals i laborals. El medi rural, amb les seves característiques pròpies, la menor població i manca d’anonimat, augmentà, si cap, un clima d’angoixa que es tornà, per a molts, irrespirable: fou, si més no, la cruel prolongació de l’espai carcerari. Si moltes masies van haver de ser evacuades per imperatiu oficial, en altres ocasions, la marginalitat, escarment i dificultat per aconseguir feina, va abocar a famílies a recórrer a l’emigració[9]. Clar està, aquest clima d’absència de llibertat, de temor i de persecució constant va recaure especialment en les persones amb antecedents o familiars d’esquerres.

Justament, per aquells que tornaven de la presó o pels propis familiars de persones amb antecedents d’esquerres, no resultava fàcil adaptar-se de nou a aquest ambient. La por i la sospita constant en cap moment facilitaren una integració a la societat que, fins i tot, esdevingué més complicada amb la reactivació dels engranatges repressius del règim. La nova fase de lluita guerrillera va fer créixer el clima persecutori i va ser aprofitada per exterminar (en molts casos, sense proves o en febles acusacions), als considerats dissidents políticament.

Malauradament, per si aquest clima persecutori, amb seguiments constants, detencions, requises i empresonaments, no fou suficient per escampar la temor, la generalització de l’assassinat indiscriminat mitjançant la fal·làcia de la Ley de Fugas va ser el punt culminant d’una estratègia planificada de sembrar el terror i, crear, per extensió, un fals consens de subordinació que anul·lara les guerrilles i l’expressió de tota discrepància política.

4. Política del terror, ley de fugas i muntatges oficials

Baix aquestes premisses, comarques de l’ interior rural castellonenc, com el Maestrat o Els Ports, patiren una nova gran onada repressiva a partir de meitat de la dècada dels 40. Inclús en alguns municipis del Maestrat, com Benassal, Culla o Atzeneta, hi hagueren més víctimes mortals que en la immediata postguerra fruit de la inicial repressió franquista[10].

Com ja s’ha dit, les activitats guerrilleres proporcionaren al règim un nou pretext per silenciar, de la manera més sagnant, els possibles dissidents o desafectes. Però en alguns casos, la indiscriminada repressió i eliminació física també va arribar a persones sense cap tipus de connotacions i antecedents polítics. El cas del mas del Pou de la Pica, al terme de Culla, esdevé, tant en aquest sentit, com en la brutalitat emprada, en paradigmàtic: la mort de 4 persones d’una mateixa família (pare, mare i dos fills) juntament a una persona acusada de guerriller, a l’agost de 1947, va ser, si més no, una terrible mostra d’una infundada brutalitat que va intentar ser justificada amb informes contradictoris, inversemblants i, segons testimonis, molt allunyats de la realitat[11].

L’obsessió per acabar amb la guerrilla va provocar veritables matances; i, en molts casos, les víctimes foren persones que, havent pogut col·laborar (en major o menor grau) amb guerrillers o, inclús, sense haver-ho fet, distaven molt lluny de tindre càrrecs per executar-los, segons, fins i tot, la brutal Ley de Bandidaje y Terrorismo[12]. Emperò, ni tan sols es van fer judicis i es generalitzà una repressió extrajudicial que connectava amb l’estratègia de por i d’extermini per acabar amb la guerrilla; s’aplicava a partir de l’actuació totalment impune i arbitrària dels comandaments de la Guàrdia Civil, forces que majorment s’encarregaren d’aquesta repressió, amb l’ajut ocasional de sectors civils, cas de falangistes o sometents.
Per fer-ho, recorrien sistemàticament a la Ley de Fugas la qual atorgava la potestat de disparar i donar mort a tot aquell presoner que intentava fugir. Era una manera de proporcionar àmplies atribucions executòries, sense cap tipus de responsabilitat, als membres (especialment als càrrecs) dels cossos repressius i els atorgava una fàcil possibilitat d’acabar amb la vida de persones enemistades o desafectes al règim. En tant en quan no es podia (ni es pretenia) provar empíricament aquests fets, només calia realitzar informes per justificar-los. Sent realitzats a la pròpia conveniència d’aquells que ordenaven matar, es solia construir una burda manipulació dels fets que tractés de justificar els crims. Amb això, es tractava d’ocultar la realitat no només dels fets sinó també de les pròpies intencions de la Guàrdia Civil i del règim.

A gener de 1947, els comandaments més representatius de la Benemèrita acordaren, en una reunió a Madrid, “luchar eficazmente contra los elementos incontrolados y disparar sin previo aviso contra los que huyan”, és a dir, l’aplicació de la Llei de Fugues, juntament a un canvi en el sistema basat en “no salir en busca del guerrillero sino esperarlo. No atacarlo a él directamente, sino a sus enlaces, a sus puntos de apoyo, poniendo en funcionamiento, además, una inteligente captación de delatores o “chivatos”” (Serrano, S. 2001, p.236). Poc després, la designació i arribada del general Manuel Pizarro Cenjor com a cap de la 5a Zona Especial de la Guàrdia Civil a l’agost de 1947, va comportar un autèntic punt d’inflexió en l’escalada violenta i repressiva a l’interior del País Valencià[13]. Entre les noves aportacions, destaquen la potenciació de les contrapartides, la centralització de tota la informació i serveis i una pressió sobre la població civil que esdevingué en una autèntica política de terra cremada. Inclús moltes zones rurals, entre elles, molts municipis del Maestrat i Els Ports, foren evacuades per evitar tot suport camperol a la guerrilla[14]. D’aquesta manera, la Guàrdia Civil, emparada per les ordres dels comandaments (amb el consegüent sistema punitiu i de recompenses) i enrabietada per les baixes ocasionades en el període de majors accions guerrilleres, assumí de manera regular la pràctica constant dels afusellaments extrajudicials derivats de la Ley de Fugas.

No resulta casual que tant aquesta designació i política del terror del general Pizarro, com l’aprovació de la Ley de Bandidaje y Terrorismo es donés a la primavera i estiu de 1947 coincidint en el període més àlgid de la guerrilla. Justament, entre el maig i juliol de 1947 es va produïr el període més actiu de l’AGLA, on, entre moltes altres accions, per part del Sector XVII, es féu l’assalt als pobles de Catí (21 de maig), Castellfort (29 de maig), a Canet Lo Roig ( 20 de juliol), a la Pobla de Benifassà, etc. Altres actuacions destacables al Maestrat i a Els Ports, i que accentuaren l’agressivitat de la Guàrdia Civil foren els enfrontaments que acabaren amb la vida de membres del cos, cas de l’ocorregut a Vilafranca el 13 de juny (amb dos guàrdies morts) o la trobada al Carrascal de Portell, on moriren altres guàrdies (un d’ells cap). A més, el 23 de juny a Vistabella fou ajusticiat un confident[15].

L’escalada repressiva tingué especial virulència a partir de l’estiu de 1947 i les víctimes van anar molt més enllà dels propis guerrillers, sense ser, fins i tot, ni enllaços ni col·laboradors directes. El mateix sistema de sancions, d’ascensos i de premis (per detenció o eliminació de maquis) impulsats pel director general de la Guàrdia Civil incentivaren tant el comportament agressiu dels guàrdies com l’acusació de guerrillers a víctimes que ni tan sols pertanyien a la guerrilla[16]. La pràctica constant de la Ley de Fugas en cap cas atorgava als crims caràcter “improvisat”, motivat per l’intent de fugida dels acusats: en la majoria d’ocasions, foren realment conscients, premeditats i planificats. I estaven emmarcats, justament, en aquesta política d’extermini i aniquilació que, amb el general Pizarro al capdavant, s’executà amb el protagonisme destacat del comandant del Subsector Francisco Roldán i el seu ajudant, el tinent José Mangas Garcia. Pel que fa a l’àmbit més concret de l’Alt Maestrat i de Benassal, es feren famosos, per la seva sanguinària actuació, personatges com el Teniente Loco del quarter d’Albocàsser o el cabo Meneu de Benassal[17].

5. Maquis i repressió a Benassal

A Benassal, l’actuació d’aquests comandaments de la Guàrdia Civil es vincula a moments d’extensa crueltat, de tortures i de sis vides finades. Especialment tràgic fou l’asassinat de quatre benassalencs, juntament a una persona de Les Coves, a La Mola Garumba de Morella. Però malauradament no fou l’únic cas amb víctimes mortals benassalenques: ens trobem amb l’assassinat d’un pastor amb antecedents polítics i d’un sospitós suïcidi a la presó de Morella.
Tant el pastor Ernesto Beltran Tena, com els morts a la Mola Garumba de Morella, José Fabregat Juan, José Joaquim Miralles Beltran, Manuel Beltran Beltran i Juan Beltran Saborit foren jutjades amb anterioritat en procediment sumaríssim pels seus antecedents d’esquerres o republicans, motiu pel qual patiren penes de presó. També ho féu el covarxí, Vicente Albalat Adell, assassinat baix la Ley de Fugas juntament als quatre benassalencs. Només un dels morts en aquesta època, Enrique Porcar Monterde, fallit a la presó de Morella, no consta com a condemnat en consell de guerra.

Així, sembla que els antecedents polítics condicionaren enormement el destí d’aquestes persones ja que, sent les acusacions poc fonamentades i inclús poc concretes, aquestes s’unflaven i inclús es justificaven amb els recurs al passat d’esquerres i republicà. A més, entre el total de 23 persones de Benassal detingudes per suposada col·laboració amb els maquis, tenim constància que almenys 14 d’aquestes van patir un procés sumaríssim i/o expedient de responsabilitats polítiques[18]. En efecte, estem d’acord en què “la majoria de gent del poble acusats de pertànyer als maquis no eren sinó persones d’ideologia republicana que podien simpatitzar més o menys amb els resistents, que havien prestat en casos molt puntuals algun tipus de servei o encàrrec a demandes concretes que els feien i, en altres casos, no havien participat absolutament en res” (Ferrando Puig i Barreda , 2007:69).

Pareix clar que, en ple període de frenètica repressió, persecució i por, la mínima sospita de col·laboració amb els Maquis fos automàticament “autentificada” recorrent al passat d’esquerres de l’acusat. El pes d’aquesta herència, malauradament, tingué més força que la fiabilitat, veracitat o fonamentació de les proves acusatòries. L’afany de brutalitat i la impune arbitrarietat de les forces repressives acabaren d’adobar el terreny per culminar autèntics drames, individuals i, especialment, familiars, que constitueixen un dels capítols més foscos i oblidats de la història del segle XX de les nostres comarques. Nogensmenys, la magnitud de la repressió franquista no es pot entendre sense la dimensió i tragèdia familiar que suposava la mort del pare, marit o fill.

Amb l’exposició d’aquests tràgics episodis, a partir del contrast i crítica de fonts, es pretén donar llum a uns fets que, a més de servir per corroborar les tesis que s’estan exposant, mostren, de quina manera, a un municipi del voltant 2.200 habitants, la magnitud repressiva del règim va ser estadísticament forta i inclús superior, a nivell d’eliminacions físiques, de la repressió haguda en la postguerra més immediata.

6. El pastor del mas de Monterde: crim impune i oblidat

Ernesto Beltran Tena, empleat del Mas de Monterde de Benassal, va morir el 9 d’octubre de 1947, en ple període de frenesí repressiva. Persona amb marcats antecedents polítics, va ser víctima d’un consell de guerra realitzat a 19 de maig de 1942, per ocupar un càrrec en la directiva de Izquierda Republicana i U.G.T, per ser membre del comitè del Front Popular, ser president del segon comitè revolucionari i regidor de l’ajuntament. És per això que va ser condemnat per “excitación a la rebelión” a 12 anys de presó major, sent empresonat als recintes penitenciaris de Benicarló, Borriana i Castelló successivament[19].

En el seu expedient, es comprova que els informes d’autoritats locals van ser idèntics afirmant-se que estava subordinat al secretari d’UGT Ramiro Salvador Moliner, que contribuí a l’evacuació de ramat i “servicios de guerra” i era membre del comitè que proposà detencions de persones de dretes.

Va romandre a la presó des del 10 de juny de 1939 fins el 18 de juny de 1942, complint, així, poc més de tres anys de presó. La llibertat per presó atenuada, la llibertat condicional i el definitiu indult li permeteren les rebaixes en la pena imposta seguint la línea, abans exposada, de buidar les massificades i costoses presons. Aquest, demanat per l’interessat en virtut de l’amnistia de 1945, li fou concedit el 25 d’octubre de 1945 després de l’informe de “buena conducta” de la Junta de Libertad Vigilada de Benassal[20]. No obstant, poc temps més tard de la sortida de la presó i de rebre el definitiu indult, es convertí de nou en víctima, aquest cop sense possibilitat de retorn, de la repressió franquista.

Segons documents oficials, el 9 d’octubre de 1947, es va emprendre una operació de la Guàrdia Civil relativa a una suposada exigència econòmica dels maquis a un veí de Benassal, Casto Roig mitjançant la intermediació d’un altre, Quintín Tena propietari del mas de Monterde. En aquesta, s’interrogaren a dues persones sospitoses d’estar relacionades en l’operació, el propi Quintín Tena i Juan Garcia, del mas La Solaneta de Morella[21] En cap moment, ni s’afirma ni es demostra que Ernesto Beltran, pastor del citat mas, tingués col·laboració concreta ni amb aquesta operació ni amb el Maquis. Només es diu que fou mort perquè “pretendió huir, emprendiendo veloz carrera para su fuga sin atender a las voces de alto”; això sí, es remarca, en els mateixos informes, que era ”de marcados antecedentes izquierdistas, se hallaba en la actualidad en libertad vigilada (...); mostraba siempre gran regocijo cuando se comentaban las fechorías de los bandoleros (...); su calidad de capitán del ejército rojo y su actitud en la masia hacen suponer que estuviera en connivencia con los bandoleros”[22] . Però sense una sola prova concreta de la seua suposada connivència amb els guerrillers. D’aquesta manera, no es presenten cap tipus de proves i, en canvi si tenim simples suposicions derivades de la seua adscripció ideològica en el passat. Tot i que exposa l’accidentalitat de la mort fonamentada en l’aplicació de la Llei de Fugues per evitar la fugida, pareix, per altra banda, congratular-se d’aquella destacant no només els antecedents polítics de l’acusat, sinó també una improvada relació d’aquell amb la guerrilla. Aquests punts foscos sense fets empírics de la versió oficial contrasten amb els testimonis orals benassalencs. Aquests coincideixen en afirmar en què l’autor de la mort fou un membre del sometent local, conegut amb el malnom de “Pelat”, el qual, acompanyà a la dotzena de guàrdies civils que s’aproparen al mas de Monterde en l’operació repressiva referida. Durant aquesta, Ernesto Beltran, pastor i treballador del mas, va ser disparat impunement i sense motiu aparent, per aquell. De fet, els testimonis i els informes coincideixen en què cap d’ells vincula a Ernesto en les inicials acusacions de col·laboració amb la guerrilla que dugueren a la Guàrdia Civil a presentar-se allí[23]. Tanmateix, els testimoniatges en cap cas reconeixen el suposat intent de fugida d’una víctima a qui, molt probablement, li va marcar la seva herència esquerrana. Davant d’aquesta, els bojos recels de l’assassí emparats per l’acció i pretensió de la Guàrdia Civil determinaren aquest tràgic final. En el transcrit informe oficial, ja es veu de quina manera, la Benemèrita amaga i encobreix el que, segons testimonis i la vox populi de Benassal, va passar realment.

L’assassinat d’ Ernesto Beltran, va estar marcat pel silenci i per la impunitat. Si la víctima, tant innocent com tristament oblidada, va ser enterrada sense cerimònia al cementeri de Benassal, l’assassí, per contra, va continuar vivint impunement al poble, sense, en cap moment, passar comptes del crim que va cometre. Com si res hagués succeït.

7. Morts amb ley de fugas a la Mola Garumba (Morella)

L’onada repressiva, accentuada des de l’estiu de 1947, va continuar cert temps més i, en el marc d’aquesta, hi hagueren una sèrie de detencions de benassalencs i benassalenques. Aquestes es produïren després de la detenció de Manuel Torres, “Manolete” (Rodolfo, per la Guàrdia Civil) en l’assalt, al maig del 48, al mas Guimerà de Portell, on moriren, baix les bales de la Benemèrita, els guerrillers Àngel Fuertes, “Antonio” (cap de l’AGLA en aquell moment), José Nieto “Nieto” i Manuel Ortiz “Andrès”. Després de les tortures infringides, l’anomenat “bandolero arrepentido” es convertí en confident i, les seves declaracions, van servir per acusar i detenir, entre el juny i el juliol, a prop de 130 persones de diferents municipis, entre ells, Benassal (Sánchez Cervelló, 2006).

El 28 de juny de 1948 foren detinguts i empresonats els quatre benassalencs que foren morts a La Mola Garumba: Manuel Beltran Beltran, Juan Beltran Saborit, José Fabregat Juan i José Joaquín Miralles Beltran; també van ser reclosos, per suposada col·laboració amb els maquis, Enrique Miralles Bellés i el seu fill Enriques Miralles Sales, els quals pogueren salvar la vida. A partir d’aquesta data i fins gener de l’any 1949, tenim constància que almenys 23 persones de Benassal foren detingudes[24].

Segons les fonts oficials, els 4 benassalencs posteriorment morts estaven implicats en operacions planejades per la guerrilla. Sempre segons la versió de la Guàrdia Civil, van planejar un robo a la farinera de Les Coves i tingueren, fins i tot, una reunió amb “Antonio”. No apareixen acusacions concretes i individuals i, sí acusacions generals, fàcilment adaptades a tots els acusats i, segons la font, va ser Vicente Albalat qui ho confessà en l’interrogatori del 5 de juliol.
Diu així: “Vicente Albalat Adell, después de haberse confesado enlace muy activo de los bandoleros, amplió su declaración en la mañana del dia 5 de los corrientes, descubriéndose por ella la existencia de un depósito de armas y municiones, que procedentes de los bandoleros habían ocultado a raíz de una reunión tenida en abril último en un pinar de aquel término municipal, a la que concurrieron además del jefe de bandoleros “Antonio” y otros los también detenidos Manuel Beltran Beltran, Juan Beltran Saborit, Jose Fabregat Juan, Jose Joaquin Miralles Beltran y Joaquin Mestre Giner, de Forcall, huido este de su domicilio cuando sospechó que iba a ser detenido y encontrado su cadàver en el campo el dia 2 del actual. Tomada nueva declaración a los cuatro encartados anteriormente, acabaron de confesar su participación, resultando que en la reunión que tuvieron con el citado “Antonio”, el “Nieto” y otros bandoleros que no conocían por sus nombres, se planeó con todo detalle el “golpe económico” efectuado en abril último a la fàbrica harinera de Cuevas de Vinromà y se habló también, aunque aplazado para más adelante de un golpe de audacia y envergadura al pueblo de Morella en el que debían ser asaltados los bancos, pero que no llegó a realizarse ignorando el motivo, pues la orden de ejecución debía partir de “Antonio” que fue muerto con el “Nieto” y otro el 26 de mayo por fuerzas de aquel Sector al mando del Comandante Jefe del Sector. Los cinco detenidos manifestaron que en dicha reunión les fueron entregados a los bandoleros cuatro fusiles y dos pistolas con sus municiones, los cuales por orden de “Antonio” los escondieron en aquellas inmediaciones para ser recogidos cuando fuese a efectuarse el golpe a Morella; el sitio lo conocían perfectamente y sabían ir pero no podían precisarlo de palabra.“. D’aquesta manera, amb el pretext d’anar a buscar un dipòsit d’armament a Morella, forces de la Guàrdia Civil acudiren a la Mola Garumba de Morella baix les ordres del tinent d’Albocàsser, Juan Antonio Nuñez García “que accidentalmente se encontraba en esta por incidencias de este servicio”.

Després de trobar en una cova diferents armes i municions, l’informe realitzat pel comandant de Morella assenyala que “cuando regresaban a esta plaza, sobre las 17 horas y a unos 6 kilòmetros de la misma, el llamado Vicente Albalat Adell aprovechando que pasaba por junto a un vallado de piedra creyó sin duda que le era oportuna y fácil la fuga pues dio un salto al vallado y emprendió veloz carrera tirando los fusiles de que era portador, al tiempo que gritaba excitando a los otros para que lo imitasen; estos, ante la primera confusión habida y creer que la fuerza sólo atendía al huido echaron a correr en distintas direcciones, en grupos de a 2 como iban esposados, pero la fuerza con la mayor serenidad y atendiendo a las órdenes del oficial, los persiguieron con fuego de fusil y subfusil previas las intimidaciones reglamentarias, de las que ninguno hizo caso, resultando los cinco muertos”. En el posterior escrit del Governador al Ministre de Governació, reconeix, seguint la versió de la Guàrdia Civil, que els cinc “detenidos convictos y confesos de servir de enlace de bandoleros, intentaron darse a la fuga, siendo muertos por la fuerza de dicho sector”[25].

Les fonts orals expliquen uns fets radicalment diferents. Després de la seues detencions, els benassalencs van ser apallissats al quarter i empresonats a la Torre de la Presó de Benassal. Confirmen que va ser agredit especialment José Fabregat Juan, “el pintor”, persona a qui, el tinent d’Albocàsser va agafar especial recel, no tan sols pel seu passat d’esquerres, sinó especialment, per evitar pagar-li una factura per pintar-li i pel fet que José Fabregat no renunciés a cobrar-la[26]. Segons testimonis, les morts en cap cas van ser provocades per una suposada fugida dels acusats. Persones coetànies dels fets, apel·lant a la versió de testimoniatges directes (un xiquet pastor i de sa mare) qüestionen totalment el punt de vista oficial. El pastor confirma que va ser un assassinat premeditat: a tres els van matar al descampat i els altres dos (un era el pintor, malferit per les pallisses rebudes), a causa del seu lamentable estat físic i incapacitat per desplaçar-se, ho van fer a la pròpia furgoneta[27]. D’aquesta manera, les fonts orals desmenteixen les afirmacions oficials que, malgrat tot, han sigut recollides i poc qüestionades per una gran part de publicacions de temàtica del Maquis[28].

8. Tragèdies humanes i familiars

Darrere dels morts a La Mola Garumba, tenim tot un passat i trajectòria que no es poden desvincular de les pròpies famílies. La magnitud de la tragèdia no s’explica sense emmarcar-la en el propi àmbit familiar, fet que destaca, especialment, pel nexe en comú de tots ells: persones de mitjana edat, amb anteriors vinculacions republicanes o esquerranes, casades i amb descendència.

Manuel Beltran Beltran, del Mas del Gisquerol, tenia 35 anys, estava casat amb una filla d’11 anys; ja li van fer un consell de guerra sent empresonat en la immediata postguerra per ser voluntari de l’exèrcit republicà. Aquest drama familiar no es redueix al propi assassinat sense judici: com explica la filla, a més de patir agressions i amenaces amb pistola (a la pròpia filla d’11 anys), es van veure obligades a fugir del propi mas, a la humiliació d’anar a declarar regularment al quarter i a suportar les requises i apropiacions d’aliments i objectes diversos per part de la Guàrdia Civil[29].

José Fabregat Juan, de 36 anys, estava casat amb una filla de cinc anys i una filla pòstuma que naixerà dos mesos després de la seva mort. Aquest pintor, natural de Salsadella però casat i resident a Benassal, va ser condemnat per consell de guerra sumaríssim i empresonat, durant més de tres anys, a Benicarló i Borriana després de la guerra civil. El seu passat de regidor de l’ajuntament, fundador i expresident de l’ UGT i membre d’Izquierda Republicana, foren els principals arguments utilitzats per sentenciar-lo per “auxilio a la rebelión”[30]. Mitjançant el decret de 9 d’octubre de 1945, demanà adherir-se a l’amnistia i, després de l’informe de la Junta de Libertad Vigilada de Benassal concretant “la buena conducta desde su salida de la cárcel en 23 de octubre de 1941 por lo que se le considera acreedor de la gracia que solicita”, se li concedeix, l’indult, a 23 de novembre de 1946. Menys de dos anys després, a punt de nàixer la seva segona filla, la frenesí repressiva i la rancorosa bogeria d’un tinent el convertiren en un nou objectiu; clar està, els seus antecedents, juntament a la Ley de Fugas, van facilitar la tasca. El ja de per si dur colp familiar que suposà la pèrdua es va agreujar per les dificultats econòmiques que suposaren la mutilació del jornal del cap familiar[31].

José Joaquín Miralles Beltran “Coqueta”, comptava amb 40 anys quan el mataren; era un contractista de carreteres, casat i amb un fill, que anteriorment fou també condemnat i empresonat a Benicarló per ser membre del comitè i de la darrera directiva de Izquierda Republicana i de la primera de la UGT.. Fou acusat de ser “escopetero”, de ser vocal del comité “durante el tiempo en que se detuvieron y asesinaron sacerdotes y el (...) saqueo de la iglesia”; per contra, com atenuant, també es diu, que afavorí a gent de dretes del poble i evità la seva mort. La seva condemna, per “adhesión a la rebelión”, a 20 anys i un dia, va ser commutada a 12 anys i un dia de reclusió menor[32]. En el moment del seu assassinat, era director de la banda de música de Benassal. Va ser detingut a Vila-real, on vivia i traslladat a Benassal per a ser interrogat on romanguè empresonat fins al definitiu trasllat a Morella.

Juan Beltran Saborit “Xulleta” d’uns 35 anys, també estava casat i tenia una filla menuda d’uns pocs mesos. Treballava empleat al Mas de Foies de Baix i, igual que la resta, va patir un consell de guerra sumaríssim. Segons testimonis, va ser detingut mentre llaurava amb un matxo al mig del bancal a Foies de Baix[33].

Juntament a aquests quatre benassalencs, també va ser mort Vicente Albalat Adell, natural de Les Coves de Vinromà i domiciliat a Castelló, viudo de 48 anys, amb una filla de setze anys i un fill més gran. Ferroviari de Les Coves, va ser acusat en consell de guerra de 13 d’octubre de 1939 de “ser comunista”, d’estar vinculat al BOC (Bloc Obrer i Camperol) i pertànyer al sindicat ferroviari i d’amenaçar i entregar a dretans. Per aquests motius, fou condemnat a mort, pena que se li commutà per trenta anys de reclusió major i que, posteriorment, fou rebaixada a vint anys[34]. Després de passar per presons diverses, com la de Sant Miquel dels Reis (València) també va ser indultat el 20 de març de 1947.

9. Sospitós "suïcidi a la presó de Morella"

Aquestes morts de benassalencs no foren les úniques que tingueren lloc a Morella. La presó i centre d’interrogatori que es centralitzava en aquest municipi, va esdevenir un autèntic centre de tortura per obtenir les declaracions desitjades. Fins ací, van traslladar nombroses persones sospitoses de col·laborar o d’haver tingut un mínim de contacte amb algun guerriller. Moltes veus de la comarca, coincideixen en afirmar que les dures eines emprades per fer els interrogatoris, eren equivalents a pallisses i mètodes de tortura extremadament violents.

Tenint en compte això, hi ha una persona natural de Benassal que vivia a l’Hostalet de Vilar de Canes, Enrique Porcar Monterde, morta a la presó de Morella el 14 de gener de 1949. Segons la versió oficial, recollida en la pàgina 308 de Maquis, el puño que golpeó al franquismo, poc més tard de ser detingut i traslladat a Morella, va ser trobat penjat a la cel·la del Dipòsit Municipal de Morella el 14 de gener de 1949. La versió de la Guàrdia Civil assenyala que, després de declarar una estona, va sol·licitar descansar, moment en què aprofità per suïcidar-se[35]. Sembla anòmal que es puga sol·licitar descansar en un interrogatori i més encara, que la Guàrdia Civil accepte la proposta. Una tesi que també pareix inversemblant a coetanis dels fets, que s’encaminen a la possibilitat del suïcidi per evitar els maltractaments que rebien o que sentien patir a companys de feina o a les amenaces de la pròpia mort pels guàrdies[36]. En qualsevol cas, atenent a l’actuació criminal que altres fets demostren, no pareix molt anormal deduir que la tortura fos una pràctica sistemàtica, com tampoc resulta rar conjecturar una relació, ja siga directa o indirecta, de la mort amb la pràctica dels guàrdies.

10. Conclusions

L’anàlisi de les morts a Benassal que va haver en la conjuntura del maquis ens serveix per observar la importància i brutalitat repressiva patida en un municipi com aquell. Pot resultar difícil assumir i comprendre el perquè d’aquests assassinats indiscriminats i “extraoficials”, al marge de tot tipus (per militar que siga) de judici. Però emmarcant-los en les pròpies característiques de la dictadura franquista, en el seu afany i pràctica d’aniquilació i de terror per assegurar la dominació, els dubtes es van dissipant. Aquesta intensa violència, indoblegable durant tot el règim i anunciada ja en les proclames dels principals caps del colp de 1936, va seguir aplicant-se en la postguerra més recent i és a la que es va apel·lar i recórrer, de la forma més sagnant, en els anys d’actuació de la guerrilla. En aquest període, l’eliminació física directa mitjançant la Ley de Fugas va assegurar, si més no, una major sensació d’indefensió i incertesa entre vilatans i masovers i, per tant, una major extensió del temor. Aquesta por, derivada del clima constant d’intimidació, tractava d’assegurar la paràlisi de tot contacte o suport amb el maquis i, al mateix temps, la completa supeditació a unes forces repressores amb poder total per destruir vides i trencar famílies. Tanmateix, el recurs a la Ley de Fugas va permetre, com hem pogut veure, la finalització criminal de recels i obsessions personals; i per fer-ho, es justificaren mitjançant uns vertaders muntatges oficials que encobrien el que realment havia succeït.

Per tant, queda clar que la violència, tant a nivell qualitatiu com quantitatiu, ha sigut el leit motiv de la dictadura de Franco. Una característica d’aquesta va ser la negació de la presumpció d’innocència mitjançant acusacions infundades, escasses i gairebé fonamentades en el passat republicà o d’esquerres dels acusats. No debades, en molts casos, els antecedents polítics es van convertir en determinants per a donar autenticitat i credibilitat a les acusacions de col·laboració amb la guerrilla. A més, els càrrecs que se’ls inculpaven, excessivament genèrics i limitats a una puntual col·laboració amb els guerrillers, restaven lluny de dur-los a la pena de mort segons, fins i tot, la vigent i duríssima Ley de Bandidaje y Terrorismo. Va ser amb l’aplicació de la Ley de Fugas com s’assegurà un criminal, planificat i impune escarment que servís d’exemple per mantenir la temor, la inseguretat i l’absoluta subordinació.

Tot i que cada vegada van eixint més casos, coneguts i investigats, de violència indiscriminada exercida contra la població civil, no resulta gens fàcil quantificar-los i precisar-los concretament. Les dificultats no només es troben en el silenci o en la por emanada de la dictadura; la desinformació i desconeixement sobre el període s’amplifica per la tergiversació present a uns informes oficials que amaguen, amb una evident intencionalitat, elements indispensables per conèixer la realitat d’allò que va passar. No obstant, aquest fet pareix no ser comprès per alguns autors d’obres recents que, sense mirar més enllà de les fonts oficials, les consideren verídiques i fidels, assumint-les sense cap tipus de qüestionament. Amb això, el rigor històric s’allunya d’obres de temàtica maquis, amb les conseqüències desvirtuadores i ideologitzants que allò comporta.

L’anàlisi crític, la diversificació i el contrast de fonts esdevenen fonamentals per una aproximació verídica als fets històrics. D’ací rau la necessitat d’acudir a altres tipus de fonts, cas dels testimonis orals que, igualment, han de rebre un tractament rigorós, de crítica interna o externa i de contrast, tant entre diferents testimoniatges, com amb altres fonts. Tot i ser (també) eminentment subjectives, estem d’acord amb Ronald Fraser en què “quan cal triar entre versions contradictòries, jo crec que aquells que alberguen menys interessos a defensar són qui, amb tota probabilitat, oferiran la versió més ajustada a la realitat” (Fraser, 1990)[37]. I en els casos exposats, s’ha comprovat, amb l’ànàlisi i contrast de diferents fonts, com la realitat dels fets que realment esdevingueren sembla cobrar majors quotes de veracitat a partir de les aportacions orals.

Així mateix, el valor dels testimonis cobra més força atenent a les dificultats derivades per la pervivència de la por i del silenci. La visió franquista ha perviscut molt més enllà dels seus encobridors i interessats informes documentals i en les publicacions que no han sabut (o volgut) tractar aquells amb la crítica i el rigor corresponent; la insuficient rehabilitació (moral i econòmica) i l’escàs suport cap les víctimes d’aquestes tragèdies familiars en són una bona mostra de la continuïtat, a totes les esferes, del silenci i de l’oblit. El primer pas per superar-lo parteix de donar a conèixer els terribles episodis viscuts tal i com realment foren; i per aconseguir-ho, resulta necessària la història local i la crítica contrastada de les diferents fonts que ens puguen facilitar informació. Així, la investigació històrica, a falta de la reivindicació oficial de la memòria de les víctimes, és un element clau per donar resposta a la reparació i rehabilitació dels represaliats i represaliades. D’aquesta manera, es pot dibuixar un camí que, trencant amb les nefastes herències de la dictadura i les renúncies de la Transició, permeta recuperar i construir una memòria (o memòries) autènticament democràtica/ques.

Bibliografia

ARMENGOT SERRANO T. i PORCAR ORIHUELA J.L (2008): “Trencant els murs. El món penitenciari de Castelló a partir de l’estudi de l’Arxiu de la Presó”, publicat a www.memoriacastello.cat.

ARNABAT, R., CASTILLO, J., SANCHO, D. (2009): La repressió del primer franquisme a l’Alt Penedés. Cossètania Edicions. Valls.

ARÓSTEGUI, J. (1994): “Violencia, sociedad y política: la definición de la violencia”. Revista Ayer: 13. Marcial Pons. Madrid.

CALVO, J. (2009): La Pastora, el monte al mito. Antinea. Vinaròs.

EIROA SAN FRANCISCO, M. (2006) “Represión, restricción, manipulación: estrategias para la ordenación de la sociedad y del estado” en Revista de Historia Contemporánea: 6. http://hispanianova.rediris.es

FERRANDO PUIG, E (2006): Fuentes orales e investigación histórica. Orientaciones metodológicas para crear fuentes orales de calidad en el contexto de un proyecto de investigación histórica. Edicions Del Serbal. Barcelona.

FERRANDO PUIG E. I BARREDA EDO, P.E (2007): Benassal. Segle XX. Estudi d’un poble rural realitzat amb fonts orals, IV volums. Grup de Recuperació de la Memoria Històrica del Segle XX de Benassal. Vinaròs.

FRASER, R. (1990) “La formación de un entrevistador”, en Historia y fuente oral: 3. (citat a Ferrando, E. 2006: p.94).

GONZÁLEZ DEVÍS, R. (2010) “Maquis, muntatges oficials i crims silenciats: el cas del Pou de la Pica (Culla)”, en Afers: fulls de recerca i pensament , 65

GONZÁLEZ MADRID, D.A (2007): “Violencia política y dictadura franquista”, en Dissidences. Hispanic Journal of Theory and Criticism: 3
www.dissidences.org/files/3DamianGonzalezpdf.pdf.

JULIÀ, S. (coord.) (1999): Víctimas de la guerra civil. Temas de Hoy. Madrid.

PEÑA, F. (2008): La aplicación de la Ley de Responsabilidades políticas en la provincia de Castellón. Tesi Doctoral inèdita. Universitat Jaume I. Castelló.

PORCAR, JUAN LUIS (2008): La memoria i les víctimes. Repressió franquista a les comarques de Castelló, Grup per la Recerca de la Memoria Històrica de Castelló. Castelló.

REIG TAPIA, A. (1999): Memoria de la Guerra Civil. Los mitos de la tribu. Alianza Editorial. Madrid.

ROMEU ALFARO, F. (1987): Más allá de la utopía: perfil histórico de la Agrupación Guerrillera de Levante, Alfons el Magnànim, València.

SÁNCHEZ AGUSTÍ, F. (1999): Maquis a Catalunya. De la invasió de la Vall d’Aran a la mort de Caracremada. Pagés Editors. Barcelona.

SÁNCHEZ CERVELLÓ, J. (2006): Maquis: el puño que golpeó al franquismo. Editorial Flor del Viento. Barcelona.

SANCHIS ALFONSO, J.R (2007): Maquis. Una historia falseada. Departamento de Educación, Cultura y Deporte, Gobierno de Aragón. Zaragoza.

SEGARRA CAPCIR, F. (2009): Maquis en el Maestrazgo. Antinea. Vinaròs.

SERRANO, S. (2001): Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista. Temas de hoy. Madrid.

SOREL A. (2002): La guerrilla antifranquista. La historia del Maquis contada por sus protagonistas. Editorial Txalaparta. Tafalla.

TORRES FABRA R.C. (2007): “El món de les presons al País Valencià” en Guerra, franquisme i transició. El Temps. València.

VINYES R. (2003): “El universo penitenciario durante el franquismo” en Molinero, Carme; Sala, Margarida; Sobrequés, Jaume, Una inmensa prisión, Los campos de concentración y las prisiones durante la guerra civil y el franquismo. Crítica. Barcelona: 155-175.

YUSTA RODRIGO, M. (2005): La guerra de los vencidos. El maquis en el Maestrazgo turolense, 1940-1950. Institución Fernando el Católico. Zaragoza.


[1] La dificultat per saber amb certesa la xifra concreta de les víctimes en tot l’estat i la variació de les xifres donades per diferents autors no anul·la la possibilitat d’aproximació. A falta d’estudis monogràfics i locals, coordinats i exhaustius, només podem conduir cap una provisionalitat inexacta però aproximativa. No obstant, esforços com els de les associacions de Memòria Històrica van enllumenant una realitat durant molts anys oblidada i adulterada. Així, en l’informe de xifres que enviaren al jutge Garzón, a setembre de 2009, detallaren un total de 143.000 persones. Reconeixien, però, que faltaven molts noms i que, alguns dels que apareixien, podien estar duplicats. Tot i això, aquestes xifres s’aproximen a càlculs realitzats en determinats estudis, cas de la xifra entre 130 i 150.000 aventurada per Alberto Reig Tapia (Reig Tapia, 1999) o dels 140 al 150.000 de Santos Julià ( Julià, 1999).

[2] La rigorosa investigació d’aquests dos historiadors, membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, a l’arxiu de la presó de Castelló, ens obri la porta al coneixement de la realitat carcerària de Castelló. Amb més de 16.300 expedients corresponents al període entre 1938 i 1954, aquests historiadors han trobat fonts que atestigüen que a juny de 1939, la província de Castelló tenia prop de 6.000 persones empresonades. A partir de 1940 s’hi dona una progresiva centralització a la presó de Castelló, la qual albergà, a gener de 1940, 2.034 presos. El constant moviment i trasllats de presos, vinculat tant amb la massificació existent i amb el canvi de condició del reclús com en el sistema punitiu utilitzat per trencar xarxes de solidaritat entre ells, fa vacil·lar, inevitablement, aquestes xifres. (Armengot Serrano, i Porcar Orihuela, 2008).

[3] Fernando Peña, en la seua tesi doctoral, fa càlculs aproximatius procedents de la consulta i comparació de dos tipus de fonts: per una banda, de les llistes de persones procesades que es registraven (no sempre) tant al Butlletí Oficial de la Província com al Boletín Oficial del Estado; per d’altra, amb les dades referents al llistat (incomplet) de persones processades i implicades que es troba a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló,(AHPC) on hi ha més de 3.000 expedients de responsabilitats polítiques, juntament a centenars de còpies de sentències de consells de guerra que significaven l’inici del procés d’incoació d’un nou expedient.

[4] Juan Luis Porcar ha comptabilitzat, en la seua investigació, un total de 1.223 víctimes de la repressió franquista a les comarques castellonenques i de 1.157 víctimes veïnes d’aquesta provincia. (Porcar, 2008). La recerca per nous arxius i fonts duta a terme per aquest historiador, màxim especialista de la repressió franquista a Castelló, introdueix noves dades que apareixeran en una propera publicació.

[5] Les discrepàncies entre el PCE i l’oposició anticomunista formada pels socialistes i una part del moviment llibertari es pot veure de les pàgines 51 a 60 de Maquis, el puño que golpeó al franquismo (Sánchez Cervelló, J. 2006). Mentre que els primers impulsaren la via militar, els segons tractaren, mitjançant un pacte amb els monàrquics, de trobar una sortida moderada a la dictadura.

[6] L’AGL es dividí inicialment en tres sectors: el V Sector, l’XI i el XVII, del qual, més endavant surgí el XXIII Sector.

[7] Es poden veure algunes mostres d’aquesta persecució i marginació al volum III i IV del llibre del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, especialment a les pàgines 133-159 del vol. III. (Ferrando,. Barreda, 2007).

[8] Una explicació general de les llibertats vigilades i de les referides juntes locals a partir de l’estudi d’una comarca concreta es pot veure a La repressió del primer franquisme a l’Alt Penedés (Arnabat, Castillo, Sancho, 2009)

[9] Casos concrets d’aquesta fugida forçada, derivada del temor causat per l’assetjament repressiu i les conseqüències de marginació i dificultats laborals, es poden consultar, en el cas de Benassal, al llibre IV de l’obra del Grup de Recuperació de la Memoria Històrica del Segle XX de Benassal, especialment a partir de la pàgina 74. (Ferrando i Barreda, 2007).

[10] A tall d’exemple, si a Culla moriren dues persones víctimes de la repressió franquista entre el 40 i el 41 (amb altres dues dones mortes probablement a conseqüència de la seua estada a la presó i del maltractament rebut) quatre ho foren el 1947 de la immediata postguerra. Si d’Atzeneta no consta cap mort (només un exiliat va morir a Mauthaussen l’any 42), van ser tres els que assassinaren l’any 1947. I de Benassal, una persona va ser executada el 1942 front a sis assassinats entre el 1947 i el 1949. Dades extretes a partir de la investigació nostra partint del treball de Juan Luis Porcar (Porcar, 2008).

[11] La manipulació i mentides de la documentació oficial, de la Guàrdia Civil i del propi Governador Civil es desmonten ràpidament amb l’anàlisi intern de les seues incoherències i contradiccions i amb el contrast amb altres tipus de fonts, especialment amb testimonis orals. En cap cas i desmentint les afirmacions oficials, cap membre de la família assassinada era integrant de la guerrilla, ni tampoc l’enfrontament va començar per l’atac dels inquilins del mas a la Guàrdia Civil. Per contra, va ser una pensada execució que, iniciada amb la detenció d’aquests després d’assabentar-se que un guerriller fugit i ferit va refugiar-se en aquell mas, es va culminar amb el seu assassinat per les forces repressives. Vegeu article del mateix autor que subscriu aquestes línies titulat “Maquis, muntatges oficials i crims silenciats: el cas del Pou de la Pica (Culla)”, revista Afers: fulls de recerca i pensament, 2010, 65

[12] La Ley de Bandidaje y Terrorismo era d’una inaudita i extrema duresa i que inclús negava els més mínims drets penals. Aplicava de forma intensiva la pena de mort en diferents preceptes, especialment per a caps de partida o guerrillers, condemna que es podia convertir en penes de presó en casos de col•laboració esporàdica sense delictes sang.

[13] La 5ª Zona de la Guàrdia Civil es va reorganitzar per la repressió de la guerrilla en virtut d’una ordre de 31 de juliol de 1947 que agrupava els efectius de les comandàncies de Terol, Castelló, València, Conca, Albacete, Saragossa i Tarragona.

[14] Eren conscients que el proveïdor d’aliments o serveis i portador d’informacions diverses eren, en molts casos, masovers o habitants de nuclis rurals. Per evitar aquest suport tan necessari, moltes masies de les comarques del Maestrat (entre elles del de Benassal), Els Ports o el Palància foren desallotjades per ordre governativa, a l’octubre de 1947. Arxiu Històric Provincial de Castelló (AHPCS), caixa 11245.

[15] Vegeu carpeta 11245, dins del Fons de Govern Civil de l’ AHPCS, i la p.177 de Maquis. El puño que golpeó al franquismo (Sánchez Cervelló, 2006).

[16] Aquest sistema de recompenses i de càstig tractava d’assegurar que els guàrdies, tampoc exempts de les penúries de l’època, obeïren les directrius emanades. Algunes xifres d’ascensos, de recompenses i de premis (diferents segons la font), es poden consultar a Romeu Alfaro 1989, pp. 66-70 i Serrano , 2001, p. 234 i p. 235.

[17] Juan Antonio Nuñez García, popularment conegut com a “teniente loco”, era el tinent encarregat de la línea d’Albocàsser, mentre que Juan Meneu Doñate o cabo Meneu, era el màxim responsable del quarter de Benassal. Aquests dos sinistres personatges es troben darrere de molts dels tràgics episodis que van esdevenir a la comarca.

[18] Dades extretes a partir de la consulta dels fons de l’ Arxiu de Sumaríssims de la Sotdelegació de Defensa (exemplars de consells de guerra que avui en dia es troben a Madrid en un procés de digitalització) i de l’Arxiu Històric Provincial de Castelló, Fons del Govern Civil (amb els expedients de responsabilitats polítiques presents) i de la tesi doctoral de Fernando Peña (Peña, 2008). No obstant, cal dir que, almenys pel que fa als expedients de responsabilitats polítiques, els fons i llistats disponibles estan incomplets i, gran part d’ells, perduts.

[19] Arxiu de Sumaríssims de la Sotdelegació de Defensa de Castelló de la Plana. Causa n. 7065, lligall 343.

[20] La Junta de Libertad Vigilada de Benassal, reunida el 7 de setembre de 1946, era integrada pel president (Luis Fuentes), el vocal de la Guàrdia civil (José Villalobos), l’alcalde (Miguel Pasies) i el secretari. Vegeu expedient de sumaríssim del processat. Arxiu de Sumaríssims de la Sotdelegació de Defensa de Castelló de la Plana.

[21] Ambdós, per aquesta suposada col·laboració, van ser empresonats a València.

[22] Arxiu Històric Provincial de Castelló,(AHPC), Govern civil, caixa 11245.

[23] D’especial interès són els testimonis de la dona de Quintín, Rosa Elena Beltran i de la seva filla, Rosalia Tena, la filla en les pàgines 83-86 i 92-94 respectivament del volum IV de Benassal. Segle XX.(Ferrando i Barreda,.2007).

[24] El llistat de detencions es pot veure a les pàgines 73 i 74 del llibre IV de Benassal. Segle XX., i es basa fonamentalment en testimonis orals benassalencs i en les fonts oficials de la Guàrdia civil plasmades a Sánchez Cervelló, 2006.

[25] Arxiu Històric Provincial de Castelló,(AHPC), Govern civil, caixa 11245.

[26] En això coincideixen diferents fonts orals de Benassal. Si bé hi ha un testimoni que comenta la intermediació del capità de Sant Mateu en el cobrament de la pintura, la filla de la víctima sosté que fou un regidor d’Albocàsser qui intermedià pel cobrament. Vegeu p. 79 , p 99 i p.104 (Ferrando i Barreda, 2007).

[27] Així li ho va dir el propi pastor a Pepita Fabregat, filla del Pintor i així ho confirma Paquita Beltran, filla de Manuel Beltran. Aquesta també afirma que es va fer autòpsia amb el resultat de dos morts per vessament cerebral i altres tres per hemorràgia interna, fet coincident amb les diferents execucions que, segons els testimonis, es produïren. Segons el fill de l'enterrador, van ser soterrats al cementeri de Morella completament despullats, l’un al costat de l'altre, on estaren 56 anys sense identificació. Després de diferents gestions, el 30 d'octubre de 2004, es feu l'aixecament de cadàvers al cementeri de Morella, dipositant les despulles en un saquet dins d'un mateix taüt. A l'acte acudiren familiars, diferents autoritats polítiques i el pastor que va presenciar les morts. L'epitafi de la làpida (pensat per Pepita Fabregat) va ser "Sense pares ens van deixar, però d'ells no ens vam oblidar. Els vostres fills. 30-10-2004".

[28] Una obra de referència com Maquis, el puño que golpeó al franquismo, pàgina 278, no critica, en el cas present, la veracitat de la versió de la font oficial i inclús pareix assumir-la amb una redacció pròpia. És per això que tant en el present article com en l’obra col·lectiva Benassal Segle XX, basada en fonts orals, (vol. IV, p.68) es discrepa de la informació present a l’obra referida. Però el tractament informatiu i la crítica de fonts s’empitjora en altres publicacions sobre el maquis més recents, on la gran totalitat d’informació presentada es limita a fonts oficials que no reben ni cap tipus de crítica interna o externa, ni de contrast. A tall d’exemple, La Pastora de J. Calvo o Maquis en el Maestrazgo de F. Segarra, són obres que, si bé recopilen (especialment la primera) abundant informació, el tractament queda molt lluny del rigor històric i molt a prop de la terminologia i línia oficial del règim.

[29] Testimoni de la filla, Paquita Beltran a les pàgines 98-101de Benassal. Segle XX. (Ferrando i Barreda, 2007)

[30] Els informes acusatoris de les autoritats locals (ajuntament, Guàrdia Civil, cap de la Falange i capellà), durs i gairebé idèntics l’acusaven, sense presentar proves, de participar en la crema de sants, en la detenció d’un capellà que no “llegaron a asesinar por causas que se desconocen” i de denunciar a soldats dretans que foren enviats a batallons de treballadors. Tot i que el fiscal sol·licità 30 anys per “adhesión a la rebelión”, la sentència, dictada el 2 de febrer de 1943, va ser per “auxilio a la rebelión” a 12 anys i un dia de reclusió menor. A la presó va romandre des del del 10 de juny del 1939 fins el 23 d’octubre del 1941. A març del 1943 se li liquidarà la condemna, se li atorgarà la llibertat vigilada capacitant-lo per tornar al seu domicili habitual sense possibilitat de trasllat de residència i havent-se de presentar cada deu dies al quarter. Expedient de sumaríssim del processat. Arxiu de Sumaríssims de la Sotdelegació de Defensa de Castelló de la Plana.

[31] A més, segons la pròpia filla, Pepita Fabregat, la pròpia mort per motius polítics va negar el cobrament d’una assegurança de vida.

[32] La sentència del consell de guerra sumaríssim es pot consultar al propi expedient de l’Arxiu del Govern Militar com a l’expedient de Responsabilitats Polítiques que també li fou obert. Expedients de Reponsabilitats Polítiques (AHPC).

[33] A la pàgina 101 de Benassal segle XX, conta els seus records el fill dels propietaris del mas que treballava, testimoniatge de la seua detenció (Ferrando i Barreda, 2007).

[34] A la sentència, també es concretava que, a més de vanagloriar-se i de presumir d’haver matat a 15 persones, era de “malos antecedentes”. Vegeu expedient de sumaríssim del processat. Arxiu de Sumaríssims de la Sotdelegació de Defensa de Castelló de la Plana.

[35] De la mateixa manera que aquesta informació oficial és qüestionada en aquest episodi en l’obra referida, també ho hauria de ser la versió recollida referent a La Mola Garumba.

[36] Hi ha diferents testimoniatges a Benassal. Segle XX que així ho recalquen. També ho confirma Herminio Sales (Culla, 12 d’octubre de 2009).

[37] La traducció del castellà al català és de l’autor.