Seguim sense reparació per a les víctimes del franquisme (maig 2012)

El 27 de febrer del 2012 el Tribunal Suprem de l'estat espanyol va emetre una sentència per la qual absolc el magistrat Baltasar Garzón acusat de prevaricació per la investigació dels crims del franquisme. Són diverses les vicissituds obertes a partir d'aquesta sentència.

Origen i transmissió del model d'impunitat
L'origen del model d'impunitat de l'estat espanyol es remunta a la transició política de la dictadura a la democràcia ja que va basar la reconciliació nacional en la no persecució dels delictes comesos durant la dictadura. Quan es lloa la transició també s'apel·la la voluntat del poble com si aquesta haguera estat amnistiar aquests crims i negar la justícia a les seues víctimes establint d'aquesta forma un criteri d'impunitat. A l'estat espanyol no va haver-hi justícia transicional perquè va ser una transició de llei a llei, en conseqüència existeix una connexió entre la legalitat franquista i la legalitat democràtica, fins i tot la constitució espanyola dona un reconeixement implícit a la legalitat franquista des del moment que cal demanar la seua derogació. De la mateixa forma la transició no va restituir la memòria de la república arrasada durant la dictadura, ni la dels seus polítics silenciats física i ideològicament; silenciat el seu plantejament davant la vida així com la transmissió dels valors republicans, difonent sempre la idea del caos. Perquè el feixisme a Espanya mai va ser derrotat ni políticament ni cultural i en no ser derrotat simbòlicament la societat espanyola no es va construir sobre valors democràtics i es va donar una pervivència del seu relat hegemònic d'una forma dominant a la memòria col·lectiva.

En conseqüència estan presents els arguments legitimadors d'ordre feixista postulats pel revisionisme històric referits tant a la sublevació militar com al règim dictatorial. Així en el cas de la guerra justifiquen la sublevació com un deure davant els enemics de deu i de la pàtria, la antiespanya segrestadora dels poders republicans. Es parla de dos bàndols igualant els responsables del cop militar que va desencadenar la guerra i va segrestar la sobirania popular durant quaranta anys, amb la legítima defensa de l'estat democràtic; s'amaga dir els sublevats i l'estat legal democràtic. Així mateix s'estableix un paral·lelisme entre les responsabilitats de les autoritats polítiques i militars de la II República de la repressió de rereguarda governamental igualant-la amb la repressió exercida pels colpistes. Tampoc es parla de la violència desencadenada per la sublevació militar contra l'estat de dret, fins que el govern es va poder reorganitzar i establir l'ordre, mentre que la repressió dels colpistes en canvi va ser dirigida i planificada de dalt a baix, seguint un plan d'extermini prèviament dissenyat per a la destrucció de totes les forces democràtiques i progressistes. Amb tot aquest discurs es pretén donar arguments per a impedir la condemna de quins intentaren segrestar per la força la sobirania popular, és a dir, com si els cops d'estat foren legítims. Tal volta aquesta siga una part de l'explicació del per què de la negació i la manca de pietat quan es tracta d'aquelles víctimes i de com la política repressiva es justifica amb el axioma pervers de què la memòria no és recordar.

Pel que fa la dictadura s'ha transmès com un espai dictatorial però d'ordre que després va permetre la democràcia silenciant tota la brutalitat de la repressió i instaurant la impunitat. També es parla molt dels màrtirs de l'església i s'amaga per altra part la utilització de la violència feta per la mateixa església, no només per a eliminar l'adversari sinó també per a establir un ordre social, amb la identificació de delicte i pecat. La sobre-mortalitat després de la anomenada victòria va tenir la qualitat de revenja, aquelles paraules, la guerra ha acabat però la campanya continua! i així la dictadura cavalca sobre els cadàvers. La guerra i la postguerra van suposar un buit demogràfic profund.

Un punt d'inflexió
La qüestió delicada sorgís quan els magistrats dicten sentències atenent a aquestes valoracions polítiques en aquest país on la història que ens van ensenyar i encara s’ensenya a les escoles i als instituts és la mateixa malversada pels guanyadors de la guerra civil. Però l’historiador reconeix la veritat i percep el patiment intolerable i atribueix responsabilitats ètiques. La seua missió no és jutjar sinó comprendre i explicar i serà el jurista qui parle de crims. L’estat per la seua part no pot prescindir de la veritat reconeguda per la història i mostrar-se incapaç passant la pàgina sense llegir-la, com fa l’estat espanyol.

L’auto de Garzón va suposar al seu moment un punt d’inflexió i una acceleració del procés de la denúncia de les víctimes i familiars a l’Audiència Nacional en aquest viatge entre tenebres als crims del franquisme. A partir de l’auto no hem de subestimar els processos socials derivats, claus per al procés d’identificació i relació amb la resta del món. Se li ha donat una nova visibilitat als assassinats per Franco i el seu règim mitjançant un recorregut simbòlic i legal i un caràcter internacional. Però en aquest país davant la posició i els drets de les víctimes existeix una insensibilitat jurídica, un menyspreu, volen que elles esgarrapen la terra amb les seues mans i no puguen continuar el procés.

Pel camí de la impunitat
La primera vicissitud davant la sentència del 27 de febrer és considerar si l’estat espanyol ha donat una pas endavant amb el blindatge del model d’impunitat. La declaració de les víctimes al procés com a testimonis ha suposat un fet insòlit ja que per primera vegada han pogut declarar davant d’un tribunal uns fets esgarrifosos, però també ha suposat que el màxim tribunal del poder judicial a més de resoldre la causa del procés sobre la prevaricació o no del jutge Baltasar Garzón, ha emès uns raonaments jurídics i també polítics amb els quals pretén justificar la impossibilitat de la persecució a Espanya de les violacions dels drets humans i delictes comesos per la dictadura.

Un altra vicissitud seria la referida als raonaments jurídics de la sentència en tant que considera els crims del franquisme com uns fets no susceptibles d’aplicació de la tipificació penal de crims contra la humanitat, una categoria preexistent al dret consuetudinari. Els defensors dels jerarques nazis als processos de Nüremberg també apel·laven que els fets pels que els jutjaven no eren delicte en el moment que es van cometre. Els drets humans tenen una vida social a la cultura contemporània que fa camí al seu marc legal i la lluita per ells es plasma a cada cultura. Cal tenir present com el dret internacional fa com una mena de descàrrega al dret d’un país .L’estat espanyol practica la hipocresia jurídica quan fa cas omís davant els tractats internacionals signats per ell mateix .

La tercera vicissitud apunta cap a el cas de, si un magistrat aplicara la legislació de drets humans ja no tindria un espai per a la interpretació de la llei ja que els jutges espanyols a més del suport legal ja tenen suport jurisprudencial que els permetrà arxivar les denúncies per les violacions dels drets humans durant el franquisme. Des de la inhibició del jutge Baltasar Garzón a favor dels jutjats territorials, aquests, diu ser els òrgans competents, aleshores la sentència actua exercint la coacció si valorem que no podrà passar-li a un jutge d’instrucció d’un municipi de províncies si s’ha arribat on s’ha arribat amb un jutge amb fama mundial?

El desemparament de la víctima
Per últim el concepte de víctima te una construcció social recent amb un espai important al discurs públic com una nova categoria social, i l’estatut de víctimes permet fer justícia i equiparar les persones humanes. Existeix una politització del concepte, però la víctima és independent dels vaivens polítics i els viaranys legals. La veritat és la possibilitat de reconstruir el passat perquè la seua presència és present , perquè la perseveració de la memòria col·lectiva fa que siga present. Cap víctima del franquisme ha estat indemnitzada de les violacions dels drets humans que va patir, tenim en compte com tota violació origina un dret de reparació a la víctima i familiars per part de l’estat que te el deure de reparar i l’obligació de dirigir-se contra l’autor de la violació. El deure de reparació ha de cobrir la integritat dels prejuís patits, la qual cosa compren mides restitutives i d’indemnització. Al cas de les desaparicions forçades, una vegada aclarida la sort de la persona desapareguda la seua família te el dret imprescriptible a ser informada i en cas de mort el cos ha de ser restituït després d’identificat i de què els autors hagen estat identificats, perseguits i jutjats. Cap d’aquestes mides s’han aplicat , per contra s’han aplicat unes ridícules ajudes amb una finalitat doble: produir un efecte placebo en el dret a la reparació i tractar de donar l’aparença del compliment del dret per part de l’estat.

Aquest és el desemparament històric i la greu injustícia comesa en aquest país amb totes aquelles víctimes, unes víctimes que segueixen sense existir per a una democràcia instituïda justament sobre la negació dels drets humans. Només una societat malalta es pot basar en aquests ciments.

Signat. Maribel Peris Muiños
GRUP PER LA RECERCA DE LA MEMORIA HISTÒRICA DE CASTELLÓ