L'arxiu oral del centre documental de la memòria del Grup
per la recerca de la memòria històrica de Castelló (juliol 2014)

Maribel Peris

Introducció. Justificació històrica

La historiografia franquista va impedir una història escrita en llibertat, una història de l’oposició franquista, va vetar les fonts orals i va sumir a la gent en el silenci. Després a la democràcia han estat continus els esforços  de bona part de la dreta  per a continuar amagant la brutal repressió. Els autors de l’anomenat revisionisme històric s’han dedicat a reproduir els libels i la propaganda del franquisme sense assumir el que significa una democràcia moderna amb una visió crítica, veraç i responsable de la significació de la memòria històrica. El neofranquisme ha continuat amb un discurs històric de forma sediciosa amb aparença d’investigació. Ha construït una història manipulada sinuosament  a partir d’arguments suposats sobre la base de mentides.

Per un altra part, historiadors acreditats han realitzat investigacions utilitzant diverses fonts documentals i arxivístiques i han fet anàlisis rigoroses de diversos mites del franquisme, Hui negar la consideració de desapareguts a les víctimes del feixisme espanyol només es pot fer des del desconeixement de la realitat i la ignorància del que la investigació històrica porta demostrant ja fa anys. Els arxius amb els seus documents, els  registres de defunció als jutjats  són una font d’ineludible consulta, però al mateix temps en ocasions incompleta en el que envolta el fet de la mort. Moltes no van ser inscrites i d’altres amb falsedat i ocultació de dades, de forma directa es van amagar matances i posar traves a la inscripció de víctimes o es van inscriure normalitzant legalment els assassinats com a conseqüència de guerra i no com a repressió. Però el mes greu de tot van ser les desaparicions sense cap dada de documentació amb caràcter públic. Tot això complimentat amb la incessant propaganda franquista, el model de la transició i l’absència de polítiques de memòria.

És especialment durant la dècada dels noranta que desperten les consideracions sobre el passat. Hi sorgeix la reivindicació entre una massa social i es demana una nova funció de la memòria col·lectiva, és la demanda del passat viu, una reivindicació a l’autoritat de la memòria. Com diu el filòsof Reyes Mate, potser la memòria es refereix al costat  tenebrós i amagat perquè altres estan recollits al present, però la memòria sempre hi ha estat, i ara podem dir que és justícia, interpreta i dóna significació moral i política a allò que sempre ha segut  i volem rescatar de la indiferència per a manifestar que es va cometre una injustícia que està vigent i la pressa de consciència d’eixa irreparabilitat. Hi ha por a la memòria en tant que pot qüestionar la il·legitimitat del nostre present construït sobre l’oblit de tantes injustícies, però la por i la desmemòria són senyals de feblesa democràtica.

Han segut les novel·les històriques o les pel·lícules les que en certa forma reemplacen la veu de les víctimes amb una narrativa plena de documents i intenten donar un sentit al caos i patiment amagat pels nostres pares i avis d’aquella cultura del silenci i del secretisme, d’aquell sentiment de nosaltres o ells, de la frustració del victimisme.

Davant el buit d’aquests anys de democràcia han estat les fonts orals unes de les eines més valuoses per a la resistència a l’oblit. Omplir un buit i recórrer el camí en la construcció de la història social com a presa de consciència de la identitat i com a camí per a la demanda de polítiques públiques de memòria. Sabíem de la necessitat del testimoni com a font històrica ja que la recuperació de la memòria històrica depenia molt  de donar veu a una part de la nostra història, l’amagada.  Hi ha una petjada transgeneracional profunda dels detinguts i assassinats en les cunetes, carreteres, tàpies dels cementeris, sense ritual d’enterraments, sense dol, desapareguts al silenci com a mecanisme de transmissió. El testimoni imprimeix un caràcter únic, parla i sembla com si la història encara no ho fóra, sinó més bé un present, un deute pendent. Té una funció essencial de transmissió, contar les vivències pròpies i ser escoltat per altres significa un reconeixement social, compartir, donar-li un lloc.

L'arxiu de testimonis. Descripció

Amb aquesta filosofia i amb el desig i la tasca constant d’investigació va nàixer el projecte d’història oral a partir de fonts orals com un dels projectes del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló des de l’any 2004 quan es va constituir. Un camí ja de deu anys d’investigació i de recollida de testimonis, d’assessorament a les víctimes de reivindicació i difusió. El nostre arxiu oral forma part del Centre Documental de la Memòria, un projecte que va estar subvencionat  pel Ministeri de la Presidència l’any 2009 i  està obert a totes aquelles persones, ciudatans de Castelló i comarques que vullguen consultar-lo. Posar- lo a l’abast de tothom forma part de la nostra tasca de suport a les víctimes i familiars. Són els testimonis els que han posat rostre als noms. Durant tots aquest anys hem entrevistat i   recollit testimoniatges  d’homes i dones de Castelló i comarques, Al nostre arxiu actualment hi ha comptabilitzats 68 testimonis, 33 dones i 35 hòmens, molts d’ells ja ens han  deixat al llarg d’aquests anys, un 26% aproximadament. Tots ells/es són nascuts des de l’any 1912 fins  el 1947 quan la repressió dels maquis. Són persones de les  diferents comarques i pobles de Castelló i alguns d’altres indrets de l’estat per raons d’algun tipus de vinculació amb Castelló, així com Terol, Barcelona, Palma de Mallorca i Lleó. De les nostres comarques hem reunit testimoniatges de la Plana Alta, la Plana Baixa, Els Ports, L’Alcalatén i  Baix Maestrat. El major nombre recollits per comarques són de la Plana Alta  i de la Plana Baixa. Per pobles el més representatius són Almassora, Borriana i  la ciutat de Castelló, i una mostra diversa de: L’Alcora, Almassora, Benafigos, Benicarló, Benicàssim, Benlloch, Borriol, Càlig, Canet Lo Roig, Cinctorres, Les Coves, Moncofa Morella, Orpesa, Vallibona, La Vall d’Uixó, Vilanova d’ Alcolea, Vinaròs i Vistabella.
 
Els testimonis un patrimoni històric i  social 

La documentació del nostre arxiu oral ens permet seleccionar els testimonis segons diferents eixos o continguts temàtics: l’activisme polític, l’anarquisme, les col·lectivitzacions, la vida rural ; la guerra, el servei militar, els bombardejos, l’evacuació;  la repressió,  les delacions, els afusellaments, els camps de concentració, els camps d’extermini, batallons de treballadors, l’exili, els maquis,  la cultura i la vida quotidiana…

Els testimonis com a font històrica important, ens ha aportat una valuosa informació  complementària a les fonts documentals que  en  molts casos  els  ha corroborat o  bé de vegades els  ha qüestionat, i a més a més ha estat una font  necessària davant la mancança de documents, un buit  que ens trobem, bé per desaparició, destrucció o l’absència de registre documental dels fets.

Per un altra part, l’estudi  del contingut de les entrevistes ens ha evidenciat consideracions  de tipus social y psicològic que ens recorden d’on venim i ens ajuden a comprendre qui som i la nostra realitat social, cultural i política.

Els fets violents a les guerres i règims dictatorials produeixen experiències traumàtiques complexes, a més del sofriment i la mort comporten la destrucció d’ideals sobre les valors humans,  el model social, el món familiar  que provoquen  impotència i desemparament; els testimonis  ens mostren com es va digerir aquest fracàs i la humiliació. Hi ha unes constants importants en la configuració de tota una societat al llarg de la dictadura i com s’ha transmés de generació en generació: no es veu el que no es manifesta, la por com argument del silenci, la vergonya i la culpa que paradoxalment acompanya a moltes víctimes, la manca d’un procés  individual i col·lectiu,  jurídic i institucional de totes aquestes injustícies. No estem lliures d’aquell trauma col·lectiu encara que no es vullga reconéixer i s’ha perdut la connexió entre el trauma subconscient que compartim i la situació del trauma original..

Als relats quan ens parlen de la postguerra el comú denominador és com  per als vençuts van ser un malson en què l’angoixa, la por, la desesperança, la tristesa, ofegaren la possibilitat d’un futur de pau i llibertat. Conten  que després  de la guerra i amb l’exaltació de la victòria es va imposar una negació sobre el que havia  succeït i del que s’estava patint. Es negaven els morts, els camps de concentració, el sofriment a les presons, els judicis sumaríssims. Quan algú era fet presoner les famílies desconeixien que això es podia transformar en desaparició o assassinat. No es podia, fins i tot, era perillós expressar tristesa. Moltes famílies van ser condemnades a sobreviure enmig d’una misèria moral, d’una intolerància  i d’una violència humiliant difícils de suportar. El resultat va ser per a elles emmudir, guardar secrets que feien mal, i no poder elaborar-los i per a molts emmalaltir físicament i psíquica sense poder accedir a la paraula, sense rebre algun tipus de suport social. Unes situacions que no eren esdeveniments puntuals sinó que calia un procés d’adaptació continuada, així doncs  van viure anys sotmesos a l’amenaça contínua, amb repetició de l’experiència traumàtica i amb eixa por.

Després les marques traumàtiques d’aquesta violència els ha deixat ferides ofertes que afectaren als protagonistes i al descendents. Expressen com durant la dictadura des del poder dels vencedors estava la idea d’eliminar l’herència transmesa pels pares i mares republicans ara vençuts als seus fills, com es van segrestar xiquets a les seues famílies i donats en adopció a persones afins al règim. Parlen també de la repressió sobre les dones, van saber de les violacions, de l’oli de ricí, el tall dels cabells, la reeducació dels seus fills, les presons religioses, les execucions i a més patir el sofriment que li és propi: ser culpable de ser dona, vídua, mare o germana del vençut. Totes aquestes vivències van ser consubstancials a la vida d’una bona part de la població, aquella que no va ser assassinada o no va exiliar-se, aquella que va patir l’exili interior.

El testimoniatge  té també una funció terapèutica ja que pot ajudar a la reintegració de les experiències traumàtiques al conjunt de la societat. Els  testimonis ens parlen, han passat molts anys, primer no es podia parlar per la repressió i calia callar, després tampoc perquè encara no era el moment, calia més temps i ara perversament hi ha qui diu que és massa tard i no s’ha de remoure i amb aquests arguments s’ha pretés consolidar la impunitat. Tanmateix, aquests mecanismes confirmen el deute pendent, la incapacitat per afrontar la herència transgeneracional transmesa, bé siga de les víctimes com dels botxins, la confirmació de com mai es van tancar adientment les ferides i romanen amb força marcant el desenvolupament polític i ideològic de tota una societat. Donant-los l’oportunitat de parlar els hem donat un espai a la memòria col·lectiva, els hem restituït a la història, ara  resta encara la normalització democràtica que passa necessàriament pel procés institucional i jurídic de reconeixement i reparació.

Firmat. Maribel Peris Muiños

GRUP PER LA RECERCA DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE CASTELLÓ

 


Fotografia 1

Fotografia 2