La Llei de la memòria, conflicte social, jurídic i polític (juliol 2013)

Maribel Peris

Després  de cinc anys de la promulgació de l’anomenada llei de la memòria, hui en aquesta taula redona la meua aportació  no es  limitarà  al  anàlisi de la llei, vull anar més enllà i contextualitzar-la en l’experiència durant aquests anys, quina ha estat  la seua vigència, l’aplicació dels  articles que la conformen, assenyalar com alguns dels reglaments necessaris pel seu desenvolupament s’han demorat per l’espai d’un any mentre altres ni s’han fet.  Per tant farem una anàlisi amb  una vissió critica al mateix temps que evaluarem el procés tant de les causes com les conseqüències a l’àmbit  social polític, i jurídic . I ho farem  a la llum dels esdeveniments d’un camí extremadament complex  . Hi ha unes fites orientatives i reveladores que seran l’eix del discurs.: la llei i la petició d’auxilii a la justícia per part de familiars de víctimes i d’associacions memorialístiques, l’auto del Jutjat d’Instrucció nº5 de Baltasar Garzón de l’Audiència Nacional [1] i l’entramat jurídic derivat,  el procés al jutge i  l’afiançament del model d’impunitat.  

«La llei 52/2007 de 26 de Desembre , por la que se reconocen y amplian derechos y se establecen medidas a favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura»

La llei per començar no asumeix directament la impugnació de la violació dels drets humans ja que prescindeix en termes absoluts dels seus principis , el dret de la víctima de dirigir-se contra l’autor de la violació i les reformes de les institucions estatals amb la destitució dels funcionaris públics responsables. Unes mides insuficients pels drets de les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura a l’àmbit de la reparació com s’entén al dret internacional, i d’acord al compliment dels tractas internacionals ratificats per Espanya. Resulten insuficients les previsions dels articles 11 i 14, disposicions que afecten a víctimes de desaparicions forçades, i en cas de mort la justícia ha d’investigar els crims, jutjar responsabilitats, assenyalar les reparacions exactament com es fa amb les víctimes del  terrorisme i els seus descendents.  Per altra part la llei és indeterminada en quant als seus efectes en la revisió judicial de les condemnes del franquisme perquè la declaració d’il·legitimitat [2] dels judicis sumaríssims no té efectes jurídics; si bé vol dir que no s’ajusten al dret i van ser immorals, però res més. En canvi l’anul·lació radical de ple dret canvia per complet ja que suposa que no ha hagut cas , ni procés, ni càrrecs i per consegüent cal reposar a les víctimes a la situació anterior. El dret espanyol no pot donar cobertura de legalitat a fets que són internacionalment ilícits, no pot fer una indeterminació en la revisió judicial de les condemnes del franquisme  i s’han d’expulsar de l’ordre jurídic. El poder legislatiu te competència per a mandatar els jutges i anular les condemnes franquistes

Ens trobem amb unes timorates politiques públiques als diferens capítols de la llei, des del dret a conéixer el destí dels familiars desapareguts o dret de les víctimes a saber, l’accés a les fonts documentals, a les politiques de gestió monumental i de la simbologia pública, i la política de localització i exhumació de fosses comunas i l’inhumació de les despulles de les víctimes amb els protocols d’actuació científica i els mapes de les administracions territorials. Només a Catalunya i Andalucia s’han pres iniciatives quan és l’Estat qui hauria d’actuar  d’ofici per a indagar, investigar, localitzar i no transferir les seues obligacions a altres administracions,. A més a més com hem assenyalat hi ha un espai d’un any per a dictar reglaments necessaris i les Comunitats Autònomes, els Ajuntaments i l’Església s’han desentés.

Davant milers de persones assassinades i els seus cosos desapareguts sense poder investigar mai eixos crims  malgrat la violació dels drets humans i atenent a la situació d’indefensió jurídica, les víctimes, familiars i associacions memorialístiques presenten  una denúncia  l’any 2006 al Jutjat Central nº 5 de l’Audiència Nacional; és  una petició d’auxili a la justícia espanyola basada en el dret a un recurs efectiu i a obtenir una reparació justa i adient com correspon a les víctimes de les desaparicions forçades. Víctimes de violacions i drets fonamentals i llibertats enunciats a la Constitució de 1931 i amparat per normes internacionals aleshores vigents. A més a més al dret internacional l’anterior costum internacional té en principi el mateix valor jurídic que el tractat internacional i és una font del dret per a imposar als estats obligacions jurídiques, ja que  és un principi general del dret internacional la primacía de les obligacions internacionals davant  les del  dret intern . En canvi la dictadura sí va portar endavant una causa general implacable, però per aquestes víctimes de la repressió franquista  el reconeixement ha d’arribar per la porta de darrere, mitjançant un concert crític de conciencies. Els jutges espanyols mai han fet res per les víctimes mortes o vives que reclamen els despulles dels seus pares, germans… Els jutges internacionals tampoc. 

A la denúncia les víctimes   demanen: la instrucció de mesures, diligències i procediments judicials per a la investigació i esclariments dels fets denunciats incloses les responsabilitats pertinents; el reconeixement oficial de la responsabilitat de l’Estat per comissió de crims imprescriptibles; l’averiguació i comprovació del lloc dels desapareguts; l’auxili, ajuda de les autoritats de l’estat per a localitzar, exhumar, identificar, recuperar; la protecció de la dignitat personal; el dret a la memoria.

Totes aquestes demandes són referides als drets ja contemplats a la Constitució espanyola del 9 de desembre de 1931 [3] . Al Codi Penal estan comtemplats continguts referits  a la reparació plena adecuada al dret, així  la reparació del dret espanyol amb la responsabilitat individual i responsabilitat de l’estat al  i? obligació a reparar [4].  Formes de responsabilitat civil: restitució , reparació  indemnització [5]. Responsabilitat civil subsidiària de l’Administració als seus funcionaris públics. Referències també es troben a la  Llei d’Enjudiciament Criminal [6]. Del Codi Civil  la responsabilitat extracontractual, qui per acció u omissió fa mal a un altre és obligat a reparar i  només pels propis actes sinó també pels qui s’ha de respondre [7]. Llei de Règim Jurídic i Procediment Administratiu Comú,  indemnització de l’Administració pública [8]. Del Codi Penal article 607 bis  referit a reos de delicte de lesa humanitat. [9]

Tot fet internacionalment ilícit d’un estat genera responsabilitat internacional i els crims i fets ilícits internacionalment no prescriuen. La llei 46/1977 coneguda com la Llei d’Amnistia no s’ha d’aprofitar per a exhimir la  responsabilitat de l’Estat davant els crims comesos durant la Guerra civil i la Dictadura.

Les associacions de víctimes del franquisme que presentaren les denúncies ante l’Audiència Nacional i també demandes davant el Tribunal Europeu de Drets Humans faran  un comunicat que es difon per la xarxa al qual  es van adherir diversos col·lectius de memòria on manifesten com l’Estat espanyol malgrat la Recomanació nº 1736 rebuda de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa el 17 de març del 2006, no ha complit les seues obligacions. La Llei de la Memòria no ha adoptat cap mida de les instades, de les reivindicacions de les víctimes. La llei ha relegat l’acció reparatoria a l’àmbit estrictament administratiu de forma descoordinada i arbritària. Una trista i povra situació davant els casos de desaparicions forçades, davant la nulitat dels juís sumaríssims, i davant la recerca del segrestament de nens i la retirada de símbols feixistes. A Espanya el procés polític per a la democràcia no s’ha aplicat de forma satisfactoria per a les víctimes del Franquisme i la Dictadura. Existeix més enllà dels debats i de les visions pretingudament equidistants sobre els fets de la sublevació militar una contrastable desproporcionalitat entre la reparació que la Dictadura aplicó als que considerò el seu bàndol i l’evident absència de veritat i reparació per a les víctimes dels que defensaren el règim legal.

En abril del 2010 al diari Público l’article de Pere Rusiñol  informa sobre els tres informes  de l’ONU  amonestant a Espanya  per acollir-se a la Llei d’Amnistia per a evitar investigar els crims del franquisme i no atendre els precs de les seues víctimes. La violació dels drets humans no és un tema exclusivament intern i la Comissió del Consell d’Europa  esta emplaçada per a opinar. L’Assemblea demana al consell de ministres de  l’Estat espanyol una declaració oficial per a condemnar el règim franquista i declarar el dia 18 de juliol com el dia oficial de la condemna de Franco. Per la seua part el Parlament Europeu en sessió del 5 de juliol del 2006 havia condemnat massivament el cop militar de l’Estat franquista. La justicia també està representada pels tractats internacionals que ha ratificat Espanya, són de dret internacional i obliguen a l’estat espanyol a reparar a les víctimes de la violació de drets humans comesos per les seues pròpies autoritats. L’ONU amonestarà a Espanya per la Llei d’Amnistia, [10] tres informes consecutius  amonesten a España durant el 2009. A finals del 2008 se li havia negat  la competència a Garzón  i després al 2010 el Tribunal Suprem  vol jutjar-lo per prevaricació i això ha posat  per primera vegada la Llei d’amnistia en el punt de mira de l’ONU  i de les organitzacions de drets humans més prestigioses. El Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidas que vela pel compliment del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos va ser el primer en amonestar  a Espanya en termes molt durs el 2009, el document publicat el 5 de gener  recorda com els delictes de lesa humanitat són imprescriptibles i les amnistíes relatives a violacions greus de drets humans són imcompatibles amb el pacte. El Comité va  suggerir prendre mides legislatives necessàries pels tribunals nacionals per a garantitzar esta imprescriptibilidad, i crear una comissió d’experts independents. En novembre i desembre del 2009 es fan les altres dos  amonestacions , tres en total,  mentre al Tribunal Supremo el magistrat Luciano Varela portarà endavant la querella contra el jutge Baltasar Garzón. Ni el Comité de Derechos Humanos ni la ONU tenen carácter vinculant però són moralment determinants i per altra part  Espanya ignora diversos convenis  signats  que sí li obliguen a investigar. [11]

Auto 16/10/2008, Juzgado Central de Instrucción nº 005 Audiencia Nacional Madrid, Diligencias previas, procedimiento abreviado 399/2006V. El procés i les Associacions de memòria

La dinámica que Garzón intenta posar en marxa a finals del 2008 recollint les denúncies de les víctimes i mitjançant l’establiment d’un cens fiable dels assassinats podia portar la determinació de responsabilitats retrospectives per l’ únic camí que voreja la prescripció, que es la figura del genocidi. L’auto de Garzon accepta la competència per a la  tramitació de la causa de les denúncies de les víctimes al Jutjat nº 5 de l’Audiència Nacional i comença per establir els tràmits per a les diligències previes pels delictes permanents de detenció il.legal sense raò del seu destí, en el context de crims contra la humanitat. Aquestes diligències supondran a més de cursar ofici als registres civils perquè aporten certificats de defunció , reclamar al Ministeri d’Interior les dades d’identificació dels màxims dirigents de Falange Espanyola del 17 de juliol de 1936 al 31 de desembre de 1951 i declarar imputació o extinció per mort. També formar un grup d’experts i un grup de policia judicial i un cens d’afusselats, desapareguts enterrats en fosse comunas. El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló s’adhereix a la denúncia i col·labora aportant el cens de víctimes de Castelló i comarques; consideravem la situació com una mida preliminar i un primer pas per a la constitució d’una Comissió de la Veritat que estudie seriosament i així conéixer i dignificar a moltíssimes persones que van defendre els principis de llibertat democracia de la Segona República. Amb la nostra trajectoria de treball ens trobavem amb disposició de col·laborar amb la justicia i administracions en la realització de catálegs de fosses i despulles humanes de les víctimes de la repressió del Franquisme [12].

Durant  l’any 2009 i el 2010,  es dirigeixen escrits d’associacions memorialistes d’Espanya  a la presidència del govern, l’assumpte és la Comision nacional de desparecidos, formada por estos grupos encabezados por la Asociación de Nuestra Memoria Sierra de Gredos i Toledo   recordant i demanant un sistema  de recerca, exhumació i identificació de molts cossos en fosses clandestines i la localització dels nens perduts mitjançant un organisme on participen representants de la Fiscalía de  l’Estat, del Poder Judicial del govern de la nació i de las families i  associacions de memòria d’acord a la pràctica internacional davant les víctimes de les desaparicions forçades. Segons el cens efectuat pel Jutjat Central nº 5 a finals del 2008 el número de víctimes ascenderia a més de 156.000 persones. Insten a no demorar més la sol·licitud d’un òrgan únic  i no l’actuació inapropiada del desviament cap a les Comunitats Autònomes al mateix temps que invoquen l’aplicació del Conveni Europeu de drets humans. El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló  també s’adhereix a la demanda.

L’auto esdevé en un segon auto d’inhibició del jutge, ja que es declara extinguida la resposabilitat penal per la mort dels encausats respecte els delictes contra els alts organismes de la nació i la forma de govern així com també respecte del delicte de detenció il·legal amb desparició forçada en el context de crims contra la humanitat , ja que  la  competència del jutjat i de la sala de lo penal de l’Audiència desapareix d’acord amb el disposat als articles 21, 23, 65, i 88 de la llei Orgánica del poder judicial per no estar en estos articles el delicte de detenció il·legal sense raó del seu destí en el context de crims contra la humanitat; esto és així malgrat la gravetat dels fets,  no existeix la possibilitat d’aplicar normes  de competència a favor de l’Audiència Nacional i s’estableix que les denúncies  es traslladen als jutjats territorials . El Govern no recolçara aquestes denúncies  com demostrarà la beligerancia del sistema fiscal. El fiscal general de l’estat Conde Pumpido ordena als fiscals dels jutjats territorials que s’abstinguen d’impulsar les denúncies presentades en relació amb els republicans desapareguts i per les despulles i les fosses comunas. [13] ,Davant  els procesos d’investigació incoats en Espanya a tot l’estat es decretarà l’extinció de responsabilitat penal per la defunció dels presuntos responsables i en altres casos per haver-se produït la prescripció pel transcurs dels plaços legals establerts per la persecució de delictes de detenció il·legal, homicidi i assassinat pels que van ser incoats., s’aniran arxivant succesivaemnt al.legant prescripció i remitint a la llei de la memoria i la declaració de reparació i reconeixement personal.. [14] 

 Després el jutge Baltasar Garzón és encausat acusat de prevaricació. El 10 de maig del 2010 Espanya crida l’atenció del món quan el jutge és suspés pel Tribunal Suprem  de les seues funcions El procés al jutge al Tribunal es  mantindrà  al marge de l’escrutini internacional denegant la declaració de testics experts en dret internacional durant el judici. El Tribunal no reconeix el rol del jutge a l’hora de prendre mesures  per a corregir al dret intern allò que contradiu els  principis i normes  del dret internacional i l’acusa  de prevaricació. L’intent de condemnar crims contra la humanitat pot trobar malhauradament obstacles legals mal pot constitur un delicte. La prevaricació significa «el jutge o magistrat que a sabiendas dictara sentencia injusta» [15]. Difícilment es pot admetre la calificació per a un auto que pretenia una cosa tan justa  com acabar amb la impunitat  durant décades.

Tot delicte com la prevaricació, castigar à jutges que segueixen interpretacions aceptades pel dret internacional judicial s’ha d’aplicar amb cautela per a no socavar la independència judicial; pot tenir una finalitat coactiva contra el jutge , magistrat que vulga obrir una causa contra els crims del franquisme.. Les resolucions del Tribunal Suprem mantenen la supremacía de les normes nacionals inclosa la Llei d’Amnistia del 1977 sobre els principis del dret internacional, malgrat que la Constitució del 1978 que estableix com la normativa internacional forma part també del dret espanyol [16].. El 2008 el Comité de Drets Humans de les Nacions Unides havia recomanat a Espanya le derogació de la preconstitucional Llei d’Amnistia. Al jutge el jutgen per la presumpta vulneració de la Llei d’Amnistia de 1977 i la llei de la Memòria de 2007, ja que com diu la Federación de Foros para la Memoria en ambes es sustenta el model d’impunitat. [17]   

Això suposa la indefensió de les víctimes  i la vigencia del sistema espanyol d’impunitat. Davant aquests fets es produeixen movilitzacions  per tot l’Estat a 20 ciutats- entre elles a Castelló amb una sèrie d’actes contra l’impunitat del franquisme- destacant Madrid i Barcelona i concentracions a les ambaixades de Mèxic, Buenos Aires, París i Londres. A l’acte de Barcelona al Paranimf de la Universitat de Barcelona el 20 d’abril del 2010   Rosa Regás al seu discurs  manifestava:

Ha desaparegit tota la cautela amb que la majoria de franquistas van rebre una democràcia, perquè durant  40 anys s’havien burlat i l’havien prohibit , tal volta no volien que la socitat s¡alçara perquè ells sabien malgrat la seua culpabilitat els havien inclós en una nova forma de govern sense tenir en compte la seua nefasta història. La nostra justícia i la nostra democràcia no acaba on comença els crims del franquisme.Cal lluitar contra la supervivencia del franquismo a les institucions de l’estat. Per a reivindicar una forma de pensar i creure i lluitar per al recuperació de la nostra història i de la nostra memoria, per reclamar justícia i aconseguir democràcia plena.

Origen i transmissió del model d’impunitat espanyol

El 27 de febrer del 2012 el Tribunal Suprem de l'estat espanyol  emet una sentència per la qual absolc el magistrat Baltasar Garzón acusat de prevaricació per la investigació dels crims del franquisme. Són diverses les vicissituds obertes a partir d'aquesta sentència,  totes elles en relació amb la transmissió i afiançament del model d’impunitat. L'origen del model d'impunitat de l'Estat espanyol es remunta a la transició política de la Dictadura a la Democràcia ja que va basar la reconciliació nacional en la no persecució dels delictes comesos durant la Dictadura establint d'aquesta forma un criteri d'impunitat. A l'Estat espanyol no va haver-hi justícia transicional perquè va ser una transició de llei a llei, en conseqüència existeix una connexió entre la legalitat franquista i la legalitat democràtica, fins i tot la Constitució espanyola dona un reconeixement implícit a la legalitat franquista des del moment que cal demanar la seua derogació. De la mateixa forma la transició no va restituir la memòria de la república arrasada durant la dictadura, ni la dels seus polítics silenciats física i ideològicament; silenciat el seu plantejament davant la vida així com la transmissió dels valors republicans, difonent sempre la idea del caos. Perquè el feixisme a Espanya mai va ser derrotat ni políticament ni cultural i en no ser derrotat simbòlicament la societat espanyola no es va construir sobre valors democràtics i es va donar una pervivència del seu relat hegemònic d'una forma dominant a la memòria col·lectiva.

Amb tot aquest discurs es pretén donar arguments per a impedir la condemna de quins intentaren segrestar per la força la sobirania popular, és a dir, com si els cops d'estat foren legítims. Tal volta aquesta siga una part de l'explicació del per què de la negació i la manca de pietat quan es tracta d'aquelles víctimes i de com la política repressiva es justifica amb el axioma pervers de què la memòria no és recordar.

Pel que fa la Dictadura s'ha transmès com un espai dictatorial però d'ordre que després va permetre la democràcia silenciant tota la brutalitat de la repressió i instaurant la impunitat. També es parla molt dels màrtirs de l'Església i s'amaga per altra part la utilització de la violència feta per la mateixa Església, no només per a eliminar l'adversari sinó també per a establir un ordre social, amb la identificació de delicte i pecat. La sobre-mortalitat després de la anomenada victòria va tenir la qualitat de revenja, aquelles paraules, la guerra ha acabat però la campanya continua! i així la dictadura cavalca sobre els cadàvers. La guerra i la postguerra van suposar un buit demogràfic profund.

La qüestió delicada sorgís quan ens trobem com  els magistrats dicten sentències atenent a aquestes valoracions polítiques en aquest país on la història  que ens van ensenyar i encara s’ensenya a les escoles i als instituts és la mateixa  malversada pels guanyadors de la guerra civil. Però l’historiador reconeix la veritat i percep el patiment intolerable i atribueix responsabilitats ètiques. La seua missió no és jutjar sinó comprendre i explicar i serà el jurista qui parle de crims. L’estat per la seua part no pot prescindir de la veritat reconeguda per la història i mostrar-se incapaç passant la pàgina sense llegir-la, com fa l’estat espanyol.

L’auto de Garzón va suposar al seu moment un punt d’inflexió i una acceleració del procés de la denúncia de les víctimes i familiars a l’Audiència Nacional  en aquest viatge entre tenebres als crims del franquisme. A partir de l’auto no hem de subestimar els processos socials derivats, claus per al procés d’identificació i relació amb la resta del món. Se li ha donat una nova visibilitat als assassinats per Franco i el seu règim mitjançant un recorregut simbòlic i legal i un caràcter internacional. Però en aquest país davant la posició i els drets de les víctimes existeix una insensibilitat jurídica, un menyspreu, volen que elles esgarrapen la terra amb les seues mans i no puguen continuar el procés.

 La declaració de les víctimes al procés com a testimonis va suposar un fet insòlit ja que per primera vegada han pogut declarar davant d’un tribunal uns fets esgarrifosos, però també ha suposat que el màxim tribunal del poder judicial a més de resoldre la causa del procés sobre la prevaricació o no del jutge Baltasar Garzón, ha emès uns raonaments jurídics i també polítics amb els quals  pretén justificar la impossibilitat de la persecució a Espanya de les violacions dels drets humans i delictes comesos per la Dictadura. Uns  raonaments jurídics de la sentència en tant que considera els crims del franquisme com uns fets no susceptibles d’aplicació de la tipificació penal de crims contra la humanitat, una categoria preexistent al dret consuetudinari. Els defensors dels jerarques nazis als processos de Nüremberg també apel·laven que els fets pels que els jutjaven no eren delicte en el moment que es van cometre. Els drets humans tenen una vida social a la cultura contemporània  que fa camí al seu marc legal i la lluita per ells es plasma a cada cultura. Cal tenir present com el dret internacional fa com una mena de descàrrega al dret d’un país .L’Estat espanyol practica la hipocresia jurídica quan fa cas omís davant els tractats internacionals signats per ell mateix,  si  un magistrat aplicara la legislació de drets humans ja no tindria un espai  per a la interpretació de la llei ja que els jutges espanyols a més del suport legal ja tenen suport jurisprudencial que els permetrà arxivar les denúncies per les violacions dels drets humans durant el franquisme.

Per últim el concepte de víctima te una construcció social recent amb un espai important al discurs públic com una nova categoria social, i l’estatut de víctimes permet fer justícia i equiparar les persones humanes. Existeix una politització del concepte, però la víctima és independent dels vaivens polítics i els viaranys legals. La veritat és la possibilitat de reconstruir el passat perquè la seua presència  és present , perquè  la perseveració de la memòria col·lectiva  fa que  siga present. Cap víctima del franquisme ha estat indemnitzada de les violacions dels drets humans que va patir, tenim en compte com tota violació origina un dret de reparació a la víctima i familiars per part de l’estat que te el deure de reparar i l’obligació  de dirigir-se contra l’autor de la violació. El deure de reparació ha de cobrir la integritat dels prejuís  patits, la qual cosa compren mesures restitutives i d’indemnització. Al cas de les desaparicions forçades, una vegada aclarida la sort de la persona desapareguda la seua família te el  dret  imprescriptible a ser informada i en cas de mort el cos ha de ser restituït després d’identificat i de què els autors hagen estat identificats, perseguits i jutjats. Cap d’aquestes mides s’han aplicat , per contra s’han aplicat unes ridícules ajudes amb una finalitat doble: produir un efecte placebo en el dret a la reparació i tractar de donar l’aparença  del compliment del dret  per part de l’estat.

L’any 2010 les víctimes apelan a la justícia argentina,  ja que la Constitució d’Argentina  reconeix els principis de justícia uiversal. El procés als crims de lesa humanitat comesos durant la Dictadura del general Franco en Espanya  se dirigirà també al Tribunal Europeu de Drets Humans. A Espanya les providències recursos, recusaciones,  querelles es succeiran des del 2008 al  2009,, 2010, 2011, 2012, dirigits als tribunals, al Suprem i al Constitucional dins de l’àmbit estatal, als jutjats federals d’Argentina  i al Tribunal Europeu de Drets  Humans.

Per tant la lluita continua del 20 al 22 d’abril del 2012  es fa el I Congreso de víctimas del franquismo a Rivas Vaciamadrid organizat per la Federación Estatal  de Foros para la Memoria, és el primer Congrés sobre el tema i suposa un nou impuls de vitalitat   en el camí  de la lluita per la veritat , la justicia i la reparació, però la situació a Espanya  continua sent preocupant, els governs s’han desentés sistemàticament d’una responsababilitat d’estat  pendent  amb una  part de la població i del compliment de tractats vinculants de carácter iternacional, la qual cosa ha permés la instala·lació d’un model d’impunitat amb el consegüent perjuí en la construcció i afiançament dels valors democràtics.

Signat. Maribel Peris Muiños

GRUP PER LA RECERCA DE LA MEMORIA HISTÒRICA DE CASTELLÓ


[1] Sobre l’aceptació de les competències per iniciar diligències prèvies per detencions ilegals en el context de crims contra la Humanitat

[2] Segons l’article nº 3 de la Llei 52/2007 de 26 de Desembre , por la que se reconocen y amplian derechos y se establecen medidas a favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura

[3] Constitució Espanyola, 1931. Capítol 1º, títol III. Derechos i Deberes de los Españoles, garantías individuales y políticas. Art. 25, 26,28,29, 30, 31, 32,33,34,38,39,40,41, Capítol II Familia economía y cultura art. 43 Derechos del niño.

[4] Codi Penal. Art. 109 i 110

[5] Codi Penal Art. 112,113

[6] Llei d’Enjudiciament Criminal. Art, 100 restitució, reparació, indemnització.

[7] Codi  Civil. Art.  1902,1903

[8] Llei de Règim Jurídic i Procediment Administratiu Comú. Art. 139

[9] Codi Penal. Art. 607 i bis

[10] Público, 19 d’abril de 2010

[11] Convenció de Ginebra 1864, Convencions de l’Haya, 1899 amb la clàusula Martens i 1907, Comissió Multinacional de Responsabilitats es reuneix a París 1919. Aprovació de la Carta de Nacions Unides 1945, Estatut delTribunal Militar Internacional de Nuremberg a partir de l’acord signat pels aliats en Londres el 8 d’agost de 1945, la Comissió Internacional va donar forma jurídica i el nom de crims contra la humanitat, a les violacions de les lleis i usos de la guerra. Són considerats com crims imprescriptibles més enllà de la data, siga en temps de pau o de guerra. L’article 6 d’aquest Estatut cite els crims de lesa humanitat considerats com actes inhumans contra la població civil fins i tot els produïts abans de la guerra del 1936-1939. Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics 1966 ratificat per Espanya el 1977.La Constitució de 1978 en l’article 96 fa referencia als tractats  internacionals i a les normes generals del dret internacional.  El 1979 Espanya signa el Conveni Europeu per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals i després ratifica l’Estatut de Roma de la Corte Penal Internacional el 1998. Per altra part a la tesi doctoral de Margalida Capella 2002 UIB sobre la tipificació internacional dels crims contra la humanitat considera com l’estat de guerra a Espanya es prolonga fins el 5 de març de 1948, per tanta són aplicables les lleis i usos de guerra tal com van ser interpretats pel Tribunal de Nuremberg, és a dir, crims de lesa humanitat

[12] Llei 52/2007 de 26 de Desembre , por la que se reconocen y amplian derechos y se establecen medidas a favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura. Article 12

[13] Entrevista a Floren Dimas, investigador de la repressió franquista ,Rebelión 25 de febrer de 2010

[14] Llei 52/2007 de 26 de Desembre , por la que se reconocen y amplian derechos y se establecen medidas a favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura. Art. 4

[15] Codi Penal. Art. 446

[16] Constitució espanyola de 1978. Art. 10.2 i 96

[17] Comunicat de la Federació Estatal de Foros por la Memoria, 18 d’abril de 2010