La identitat castellonenca i el franquisme sociològic (febrer 2018)

Maribel Peris

Fa poc, vaig assistir a unes  Jornades organitzades per l’Ajuntament i la Universitat Jaume I de Castelló sobre el II Congrés Internacional d'Escriptors en Defensa de la Cultura (1937), i al debat es va parlar de la ciutat de  Castelló com una ciutat de tots. M’agradaria fer una reflexió al voltant d’aquesta afirmació. Potser una ullada superficial amb suposades bones intencions, confoses amb desitjos, podria portar a equiparar aquest lícit pensament amb la realitat. Una aparença més o menys ben treballada pot confondre a aquelles persones de bon cor o de bona conveniència.

Sí és una justa aspiració defensar aquest legítim pensament segons el qual tots els ciutadans d’una comunitat, amb uns drets i uns deures per a una convivència, tinguen un espai individual i un espai col·lectiu.

Una de les vessants de la Memòria Històrica, que tant incomoda de vegades, és aquesta reivindicació democràtica. Crec que eixa incomoditat naix d’un sentit de propietat i privilegis, i una dificultat per compartir el que és de tots, com la cultura, la història, els valors democràtics entre altres, més enllà de l’oportunisme. Valors com la tolerància i el respecte a la diferència malmesos en discursos efímers.

Tornant al Castelló de tots, considere, en primer lloc, fer una referència i una anàlisi succinta sobre la identitat local de la ciutat i el seus orígens des de finals del segle XIX i  principis del XX. La ciutat com una construcció social d’un espai a compartir serà per necessitat una identitat complexa on s’hauran d’aglutinar els diferents projectes polítics i la producció cultural tant de la vida pública com de la privada. Uns dels  arguments detractors de la memòria histórica és la consideració simplista de viure ancorats en el passat i voler reobrir ferides; una forma d’immobilisme, deixar les coses com estan a la conveniència d’uns determinats interessos. Malgrat això, la vida és un present continu on som també pel llegat que ens vam deixar, els nostres pares, avis i unes altres generacions. No venim del no-res i estem immersos en el nostre present que dia a dia és fa passat i dia a dia és també futur.  I si un poble oblida els seus arrels està perdent la qualitat de ser allò que se li suposa  és.

Aleshores quines són les nostres narratives, els nostres relats del passat i del present? Quina és la memòria col·lectiva on es basa la nostra identitat? Quina és la influència de  la cultura? Com és va configurar la identitat castellonenca moderna? Seguint el treball de l’historiador Ferran Archilés  sobre la identitat local, els patriotismes locals i el valencianisme polític des de principis del segle XX, un  treball històric, valuós i imprescindible, el republicanisme va ser l’eix vertebrador en la història contemporània castellonenca i el relat de la configuració de la identitat castellonenca moderna de dels últims anys del segle XIX fins a l’any 1932. Un model hegemònic amb el mite del Castelló liberal i la resistència contra l’absolutisme. Un model de comerç, indústria, i un model d’educació, llibertat política i econòmica; amb les festes de juliol com a festes majors i les festes de la Magdalena.

Per un altra part, des els últims anys del segle XIX, va sorgir i es va imaginar també una altra idea de patriotisme local: un conservadorisme i catolicisme polític basat en el caràcter religiós de la ciutat al voltant de la Mare de Deu de Lledó, que de la mateixa forma com havien fet els republicans, volien construir el seu model amb manifestacions culturals com la llengua i la cultura a la ciutat. Davant la imatge de progrés econòmic i cultural del Castelló republicà s’alçarà aquest altre Castelló i la seua  vessant valencianista de preguerra.

Els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura seran uns exponents d’aquest valencianisme conservador castellonenc. Sobre la base d’aquests valors  tindrà lloc després de la Guerra Civil la reinvenció de l’imaginari simbòlic de Castelló amb les festes de la Magdalena al centre amb un caràcter marcadament conservador, i amb una nova ficció fundacional que esborrarà la memòria del Castelló republicà. El mite del Castelló liberal, les festes de juliol s’esborraran de l’imaginari col·lectiu i les festes de la Magdalena seran reinventades. Una reinvenció del valencianisme de preguerra donarà a les noves festes una identitat local d’un contingut superficial d’aquest valencianisme, de caràcter localista i espanyolista.

Aleshores el republicanisme que durant tants anys havia estat hegemònic es va esborrar  a conseqüència de la Guerra Civil ja que els vencedors van inventar una nova identitat per a  la ciutat.  Segons Salvador Bellés en la publicació Seres Humanos de Castellón, En 1939 alguien quiso preparar festejos para conmemorar el final de la guerra. Desde el Ayuntamiento se comisionó a Sánchez Gozalbo, quien recurrió a Bernat Artola, que así mismo lo hizo con su amigo Manolo Segarra  Ribes. Es demanaven unes festes per a commemorar la fi de la Guerra Civil. Los días 17, 18 y 19 de mayo hubo cabalgata con carrozas y presencia de grupos folclóricos de algunos pueblos de la provincia. Fins a l’any 1945 no es va crear el nou pregó. Per una altra banda, entre 1938 i 1947, més de 900 persones van ser afusellades al llit del riu Sec. La Corporació Municipal no era aliena a aquest fet ja que els informes corresponents  als sumaríssims estaven signats per l’alcalde.

Fetes aquestes consideracions històriques es manifesta la complexitat de la identitat de la nostra ciutat on es barrejaven el model liberal republicà, el model conservador i catòlic, i el valencianisme polític. El Castelló de tots, significaria  la integració i convivència dels diferents relats que el van  configurar, un espai on tots càpiguen, un espai educatiu i un espai de memòria a l’imaginari col·lectiu de la ciutat.

En definitiva, la història recent de la nostra ciutat i la seua cultura no és  una tabula rasa que comença amb el règim franquista. Hi havia tot un substrat cultural important i es va fer tot el possible per esborrar-lo amb la repressió del nou règim. Una part de l’altre substrat es va reconvertir al règim i d’aquesta forma es va reinventar una nova identitat fundacional per a la ciutat. Aquesta nova identitat s’ha transmès a la democràcia com l’única per part de la dreta majoritària castellonenca, però també per altres forces polítics degut a una inanició i una escassa pedagogia social per a la reinserció de les  identitats esborrades i reprimides durant la llarga dictadura. Aleshores la identitat de la nostra ciutat a hores d’ara és majoritàriament d’arrels franquistes.

L’estratègia de Franco no va ser guanyar només militarment sinó també aniquilar sectors socials, l’eliminació de tot allò que no encarnara la seua idea nacionalista d’Espanya. Després d’aquesta aniquilació la dictadura  de forma exhaustiva va fer  el seu propi adoctrinament als espais culturals, i a l’imaginari popular, el que s’ha anomenat un genocidi cultural. A més de la por profunda en què es va educar generacions d’espanyols i va ser transmesa pel medi familiar i ambiental.

Per un altra part, hi ha una continuïtat del franquisme a les estructures de l’estat que bloquegen el creixement democràtic.  Com escriu Suso de Toro les bases jurídiques-polítiques de l’Estat espanyol són la leyes del Movimiento Nacional, la ley de Sucesión de la Jefatura del Estado del 26 de julio del 1947 y la ley para la Reforma Política, totes elles aprovades per les Corts franquistes. Aquesta base jurídica va generar les Corts Constituents que van redactar la Constitució vigent. També assenyalar com la Fundación Francisco Franco i el Valle de los Caídos segueix venerant Franco amb diners públics. La continuïtat institucional del franquisme juridicopolític va acompanyada del franquisme sociològic.

En aquest context l’octubre del passat any 2017 es va aprovar la llei de la Memòria Democràtica a l’Autonomia Valenciana. L’aplicació de la llei de la Memòria Històrica i ara concretament la nostra autonòmica com el seu nom diu, una llei de Memòria Democràtica, és la defensa, restauració i normalització de valors democràtics violats durant molt de temps. La vivència, en un postfranquisme sociològic poc o res ha propiciat créixer en valors democràtics, ha fet que l’enaltiment de la Dictadura s’haja viscut amb certa o total normalitat. 

Tot plegat explica perquè fa pocs dies a la ciutat de Castelló davant d’un comunicat en relació a la Memòria Històrica, concretament sobre simbologia i nomenclàtor franquista, es va tergiversar el seu contingut. Aquestes manipulacions informatives no afavoreixen la convivència especialment quan la mouen interessos polítics de poder en contra d’un govern municipal i al servei d’una política no gaire constructiva. Potser un pretès i intencionat desig d’enrarir la convivència. Perquè  aquells que no volen parlar del passat quan el passat els interessa  aleshores sí volen parlar-ne  i reivindicar-lo.

La normalització democràtica no comporta la negació  de persones que van  contribuir a la cultura de la nostra ciutat,  com és el cas de persones vinculades  a la Societat Castellonenca de Cultura. No és de rebut la por a perdre  privilegis, honorabilitats i reconeixements culturals a figures que han participat en l’exercici i desenvolupament de la nostra cultura. De la mateixa forma no es pot negar la seua adhesió al règim, ocupació de càrrecs polítics i/o participació en Comissions de depuració de funcionaris, mestres, etc.

Però, si com es deia al Congrés, Castelló és de tots, cal completar el mapa cultural. És una qüestió de  legitimitat democràtica i d’humanitat. Perquè així siga és  imprescindible recordar i honorar a uns altres castellonencs silenciats durant dècades. Aquestes persones són intel·lectuals que van poder salvar les seues vides, de vegades a l’exili lluny de la seua terra i les seues famílies, o van patir un exili interior. Són nombroses les persones eminents reconegudes en altres països, si bé, eren fills de Castelló i durant molt de temps se’ls ha relegat a l’oblit i negat eixe espai com a ciutadans, i ningú s’ha escarotat per aquest motiu. Aquestes personalitats immerescudament oblidades s’han de reinserir, totes elles, a l’espai cultural i de memòria de la nostra ciutat.

La ignorància de l’exili republicà no és una realitat aliena a la ciutat de Castelló, escriu Lluís Meseguer en Castelló literari. Va ser una espoli  per a la cultura local. Cobrien totes les  professions culturals: el cinema l’art, l’arquitectura, la sociologia o l’ensenyament. Totes les ideologies, persones d’alt prestigi internacional:metges, advocats, periodistes, actors, polítics, científics, poetes, pintors, escultors. Més enllà de l’anomenada penya dels sabuts de la rebotiga de l’apotecari Segarra, l’espai de Castelló pertany també a tots ells en la  construcció social d’un Castelló democràtic.

La societat va perdre l’espai segrestat de l’imaginari col·lectiu per la repressió franquista. L’exemple més pròxim el tenim en el Congrés Magdalener on les alternatives innovadores, democràtiques i de memòria de la ciutat no han tingut cap ressò; ni tan sols a un espai digne amb una expressió de modernitat. No poden considerar-se les festes de tots i totes si no hi ha una representativitat plural i diversa. Difícilment hi pot haver-ne, si els que han de manifestar eixes propostes no lluiten per elles.

Així doncs, és aventurat parlar d’un Castelló de tots, d’un  imaginari col·lectiu on tots puguen cabre si part de la realitat és menysvalorada i no es lluita per eixa recuperació. Seria de justícia i de reparació per part de quins han gaudit  honors i reconeixement fer un pensament cap aquests altres persones i les seues famílies.

Hi ha una profunda mancança de pedagogia social en la reinserció de totes aquestes persones en la societat castellonenca. No és suficient un estudi sociològic de descripció, interpretació i explicació d’aquest fenomen social, és necessari també l’estudi dels valors, judicis valoratius i una normativa si volem aplicar aquesta pedagogia i els principis ètics.

Malauradament hem viscut i vivim ancorats en aquell franquisme de lligat  i ben lligat. Com diu l’escriptor Xavier Roig potser ha hagut massa fanfàrria democràtica per al capdavall acabar ser on encara hi som.

Maribel Peris Muiños.
Grup per la Recerca de la Memòria Històrica.