Instrumentalitzar els símbols religiosos per justificar el franquisme:
les Creus dels Caiguts (agost 2018
)

Juan Luis Porcar

Els espais públics són llocs on el poder s’expressa i exerceix el seu domini. Els règims totalitaris europeus dels anys 30 i 40 del segle XX es van apropiar absolutament d’aquests espais utilitzant-los per als seus interessos. Així en el règim franquista  l’espai públic va ser també controlat i ocupat, es va convertir en un espai d’encontre social i adoctrinament, les avingudes, carrers i places es bastiren de símbols, monuments i noms que mostraven qui havia guanyat la guerra i qui l’havia perduda; convertint-se en escenari de les desfilades commemoratives de la victòria, de misses de campanya,  o de concentracions juvenils paramilitars i esportives. Els arquitectes escollien dissenys en conjunció amb la ideologia que es pretenia difondre, cuidant molt l’aspecte escenogràfic i l’impacte monumentalista, necessari per a la transmissió de tot l’aparell propagandístic i ideològic del règim. La propaganda franquista va crear tot un món de representacions per implantar la seua ideologia en la societat amb la idea de fer-se omnipresent en la vida dels ciutadans.

Els monuments als Caiguts representen la plasmació artística d'aquest projecte, la de l'exaltació dels vencedors de la Guerra Civil, ideologia d'una Espanya triomfant i excloent que no representa a tots els seus ciutadans. Entorn d'ells es crea una iconografia pròpia que combina l’element civil i el religiós, intentant legitimar un estat que sorgirà d'una guerra provocada per una sublevació militar i vinculant la idea dels caiguts en la guerra a la unitat de la pàtria. L'Església Catòlica participarà activament en aquesta identificació de la guerra amb una croada de valors religiosos i dels caiguts amb màrtirs, es l’anomenat nacionalcatolicisme: l’Estat presta a l’autoritat eclesiàstica el seu suport polític, social i econòmic posant tot l’aparell institucional al seu servei i l’Església avala moralment l’autoritat civil. Així resultava lògic que els monuments concebuts per perpetuar la memòria dels vencedors es fessin sota els auspicis de la creu, els braços de la qual  són els propis d'un nou estat, paternalista, fort i autoritari.

Els monuments als Caiguts integren la creu, un símbol del qual el franquisme s’apropia en el seu benefici polític i altres elements més. La creu en aquests tipus de construccions perd la seua significació religiosa, ja que el monument representa un símbol de record i humiliació per a moltes víctimes o familiars de víctimes de la repressió franquista que encara hui viuen i recorden. L'Estat franquista va crear una comissió que depenia del Ministeri de la Governació –dirigit en aquell temps per Serrano Suñer- per a controlar l'estil arquitectònic d'aquests monuments commemoratius de la victòria i en honor dels caiguts, erigits en centenars de pobles i ciutats; els informes emesos havien de ser aprovats per la Direcció General d’Arquitectura i la de Propaganda. Es tractava que tingueren certa homogeneïtat quant a materials i la suficient amplitud per a poder acollir multitudinaris actes patriòtics: es dissenyaven construccions de gran senzillesa, sobrietat, classicisme, severitat, eloqüència ascètica i cristiana, realitzats amb materials duradors com el granit o el marbre i, en la majoria dels casos inserits en un entorn urbà, monuments coronats per descomptat amb la creu com a element principal i amb altres elements com frontons de pedra, pebeters, corones de llorer, escuts i inscripcions.

La Creu dels Caiguts de la ciutat de Castelló, no es tracta d'una creu exempta ni es troba en un lloc de culte sinó en un parc que es un BIC, sent un element agressiu i no original d’aquest espai, i manté en tot el seu conjunt malgrat la retirada de la seua inscripció originària, paregudes característiques arquitectòniques i iconogràfiques dels monuments als caiguts d’altres ciutats i pobles de l’Estat. Aquest  monument va ser impulsat en 1940 per l’Ajuntament de Castelló -no per l’Església Catòlica-, aprovant i subvencionant el consistori la seua construcció. La inauguració del monument –del qual destaca la premsa de l’època el seu frontis amb l’escut imperial i el jou i les fletxes als extrems, la inscripció al mig i la gran creu que el presideix-, es realitzarà el 29 d’octubre de 1944 en un acte polític i d’exaltació patriòtica presidit pel governador civil i Jefe Provincial del Movimiento José Andino, acte en el qual es va celebrar una missa d’homenatge als caiguts, una ofrena de corones i flors en commemoració del XI aniversari de la creació de la Falange i una revista de “cadetes” del Frente de Juventudes amb una guàrdia permanent de falangistes durant tota la jornada. A partir d’aquest moment el monument obert a un ampli carrer i plaça, serà un espai ideal per acollir actes d’exaltació de la Dictadura, d’homenatge a les víctimes dels vencedors, aniversaris de la Falange, i actes d’ultradreta durant els primers anys de la democràcia, que encara recorden generacions de castellonenques i castellonencs.

Al terme municipal de Castelló coneixem més creus, peirons com el de Lledó, la Creu del Bartolo –únic símbol catòlic on es celebren actes religiosos-, i l’Ajuntament i els ciutadans no es plantegen la seua retirada. Parlar de persecució religiosa per demanar la retirada d’un monument que per a l’Església Catòlica mai va ser lloc sagrat o de culte,  i que identifica la religió catòlica amb el feixisme i la violència es una manipulació política que instrumentalitza la religió per part de grups socials, polítics i persones que defenen i justifiquen el franquisme, que es trobaven molt còmodes en el règim anterior o paguen favors de partits politics, rebutjant els sentiments de les víctimes i els valors democràtics de la societat. L’Església Catòlica i els creients haurien d’estar realment preocupats perquè el símbol de la seua fe no s’identifique amb un monument que recorda a un estat que sota la seua creu  exalta la victòria d'uns sobre altres mitjançant la violència acollint als seus màrtirs i humiliant als vençuts.

La societat democràtica actual ja no participa dels valors representats per l’univers simbòlic del que forma part la Creu dels Caiguts, aleshores el monument ja no té sentit perquè el relat que el sustenta i els valors que representa ja no existeixen,  per això la societat demana que els símbols de la Dictadura siguen retirats de l’espai públic, perquè són exemple de la violència com a projecte i de la humiliació com a instrument. I per això personalment i com a membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló done suport a la iniciativa de retirada de la Creu dels Caiguts de l’espai públic de la ciutat impulsada per l’Ajuntament de Castelló –amb el qual col·laborem en necessàries polítiques de memòria democràtica com el recent projecte didàctic del refugi antiaeri de Tetuán, el memorial democràtic del cementiri i el projecte d’exhumació de víctimes del franquisme al nostre cementiri civil-, perquè és un monument que recorda als vencedors de la Guerra Civil i la humiliació que van exercir sobre els vençuts, perquè no representa valors democràtics i no es cap lloc sagrat ni de culte, i perquè no té cap valor artístic tal com ha dictaminat el Comitè d'Experts de la Generalitat recentment, sent adequada la seua retirada de l’espai públic en compliment de la llei estatal de Memòria Històrica 52/2007 i de la Llei de Memòria Democràtica i per la Convivència de 2017 de la Comunitat Valenciana.