Notes sobre Josep Calduch, el primer president del Villarreal Club de Futbol

 

Manuel Carceller Safont

 

 
 

La història del Villarreal Club de Futbol, denominat en la seua naixença com a “Club Deportivo Villarreal”, s’inicia oficialment el 10 de març de 1923, data de la fundació de l’entitat, presidida per Josep Calduch Almela.
Nascut a Vila-real, en una casa benestant de llauradors i comerciants, Josep Calduch Almela (Vila-real, 9/3/1900-23/10/1996) era el tercer dels quatre fills de la família. Igual que els altres tres germans –Vicent, Àlvar i Manuel–, el jove Josep es va traslladar a la Universitat de Barcelona per estudiar farmàcia, en concret en 1916. Influït pels companys de facultat, Josep es va interessar inicialment per l’Espanyol, però aviat es va convertir en un gran seguidor del Futbol Club Barcelona, que en els anys vint del passat segle va viure la “primera edat d’or”, liderat esportivament pel mític davanter centre Josep Samitier.
El jove Calduch –enamorat d’aquell símbol de la modernitat que era el futbol– durant les vacances havia organitzat alguns partits a Vila-real, en alguna era, en el velòdrom, en la plaça de l'Estació o en el conegut com a camp de Galindo.

La fundació del club

En acabar la carrera, en 1920, va regentar la farmàcia del seu pare, situada en el carrer Major Sant Jaume, 19. Aleshores Calduch fou el promotor de la fundació d’un equip de futbol al seu Vila-real nadiu i de la creació d’un terreny de joc adequat. En la rebotica familiar –on actualment es troba la botiga de Confeccions L’Esperança–, es va crear en 1923 el club, amb l’objectiu de “fomentar tots els esports i especialment el del futbol”, segons consta en la carta fundacional. D’acord amb la visió de Calduch, el Vila-real va nàixer amb la idea que els tretze socis fundadors havien de ser majoria en la primera junta directiva, fins que la societat arribara a la maduresa, per evitar desviacionismes en els objectius perseguits.
Aquest grup promotor inicial va estar format per dos dels germans Calduch (Josep i Manuel), els germans Arrufat (Pasqual i Delfí), Vicent Cervera, Carles Calatayud Jordà (el primer tresorer) Víctor Fenollosa, Josep Ramon Herrero, Josep Martínez Aguilar (el primer secretari), Pere Perona, Alfons Saera, Joan Sichet i Pasqual Díaz.
Per a la constitució de la societat es va prendre com a model el reglament del València Club de Futbol. El primer uniforme esportiu del Vila-real combinava samarreta blanca i pantalons negres, igual que el CD Castelló i el València CF. Aquest fet i l’origen dels estatuts demostren que el Vila-real va nàixer com un equip amb senyals d'identitat i referències clarament valencianes. El primer escut del club estava format per un triangle blanc i negre sobre la senyera de quatre pals rojos sobre fons d’or, l’històric símbol del poble valencià i –en general– de la nacionalitat catalana. El disseny de l’emblema també va ser obra del president fundador.

El camp del Madrigal

Un total de cinc-centes pessetes (equivalents avui a uns tres euros) li va costar a Calduch adquirir a la família de Benjamí Beltran unes deu fanecades de garroferes, a la partida del Madrigal, vora el Calvari, on es va construir el terreny de joc, de 92 per 47'5 metres, dimensions lleugerament superiors a les mínimes reglamentàries. En el moment de la fundació, el camp comptava amb 600 localitats de seient per al públic. El recinte esportiu era un terreny dur, amb moltes pedres. De fet en els anys trenta, abans de començar cada partit, els jugadors locals voltaven pel camp per fer un curiós “escalfament”: recollien pedres, per fer el terreny menys perillós per a les caigudes durant el joc. El camp es va llogar al club per dues pessetes diàries, és a dir per una mensualitat de 60 pessetes. El lloguer mai no se li va abonar al president fundador, a bon segur pel mal estat de les finances.
El camp va ser inaugurat el diumenge 17 de juny de 1923, després de la benedicció de mossén Joan Baptista Dualde i la sacada d’honor per part de l’alcalde de l’època, Manuel Usó Jarque. En aquella ocasió es va disputar un partit entre dos equips de la capital de la Plana, el CD Castelló i el CD Cervantes, amb resultat de 4 a 1 a favor dels primers. Aquell mateix any es va inaugurar el camp del Sequiol, a Castelló.
El nom del camp, El Madrigal, va ser adoptat en 1925 i és una mostra de vinculació amb la toponímia de la ciutat, una manifestació més de la implicació del club amb la cultura valenciana pròpia de Vila-real.

Inicis del futbol amateur

El primer partit del “Club Deportivo Villarreal” al seu nou feu es va haver d’ajornar pel colp militar de Primo de Rivera. Quatre mesos després de la inauguració del Madrigal, el 21 d’octubre de 1923, el Vila-real va jugar finalment el seu primer partit com a equip federat: un encontre de caràcter amistós contra el Red Star (Estrella Roja), de Castelló. La primera alineació vila-realenca de la història va estar formada per Sichet, Cervera, Cabrera, Saera, Guinot, Manuel Calduch, Díaz, Delfí Arrufat, Escrig i Pasqual Arrufat.
En general, en aquella època la pràctica del futbol era amateur, fruit de l’afició a l’esport, encara que –en ocasions extraordinàries– els jugadors cobraven primes. Així, per exemple, es va pagar un duro de prima per haver derrotat l’Atlètic de Torrent per 3 a 0.
Ja en els primers anys es van produir traspassos com el de Garcia Díaz al CD Castelló, o el fitxage en 1924 de Vicent Agost com a entrenador i jugador, que –excepcionalment– cobrava quinze pessetes per partit. Agost tenia una passió pedagògica per ensenyar a jugar bé, i –fruit de la seua dedicació– el Vila-real es va situar de ple en el futbol regional valencià. Josep Pesudo Escuder també va entrenar l’equip en aquells primers anys.

El procés del “Tribunal de Responsabilidades Políticas”

 

L’etapa de la guerra civil va deixar el camp esportiu en runes, fet un solar. També el fundador, Josep Calduch, va ser una víctima de la intolerància, en la postguerra del règim de Franco. En 1939, per la seua defensa de la República, per haver estat militant del Partit Radical i afiliat a la UGT, Calduch va ser condemnat a presó preventiva pel “Tribunal de Responsabilidades Políticas” de l’etapa feixista de la dictadura. El seu procés és el Consell de Guerra Sumaríssim 4218-C, llig. 204, que es conserva actualment a l’Arxiu de la Subdelegació de Defensa de Castelló. Vull agrair a l’arxiver municipal de Vila-real, Vicent Gil, haver-me facilitat les dades del procés a Calduch, que m’han permés escriure aquestes notes.
La comdemna era de nou mesos de reclusió, en la presó de la capella de la Sang, a Vila-real, on va entrar el 14 de juliol de 1939. Posteriorment, se li va concedir presó atenuada al seu domicili, al carrer Sant Jaume, 23, de Vila-real –des del 6 d’octubre de 1939–. El seu germà Manuel i els seus amics Alfons Saera i Antoni Díaz, membres també de la primera junta del “Club Deportivo Villarreal”, van ser condemnats en 1939 a la sanció d’“inhabilitación absoluta perpetua para el ejercicio de cualquier cargo del Estado, corporaciones públicas u oficiales...y consejos de administración de empresas privadas”, per haver sigut membres de la lògia maçònica Sol Naciente de Vila-real, activa a la població entre 1925 i 1936, quan va guanyar les eleccions el Front Popular i van fer fora la gestora municipal del 1931, que estava dominada per Manuel Usó Jarque, antic maçó, i d’altres membres d’ideologia republicana.
Justament va ser una declaració d’Usó Jarque davant l’esmentat Tribunal, el 5 d’octubre de 1939, la que va fer possible una nova sentència, que permetia a Calduch patir presó atenuada al seu domicili. Usó va negar la filiació maçònica de Josep Calduch (“No ha pertenecido a la masonería de Villarreal”). La sentència reconeixia la irrellevància penal dels fets jutjats (“Los hechos expuestos carecen de relevancia penal para ser castigados”). Mesos després es va produir la sentència absolutòria, emesa a Borriana pel coronel Batlle –l’1 de març de 1940–, i finalment la llibertat definitiva de Josep Calduch, el 15 de març de 1940.

Un apassionat de l’esport

 

Josep Calduch Almela sempre va ser un gran aficionat als esports. En canvi, la seua constitució d’home prim i espigat, però poc musculós, no li van permetre dedicar-se a fons a la pràctica del futbol. En els inicis de l’equip va proposar –infructuosament– utilitzar la tàctica defensiva de la “cadena rodant”, de manera que els dos defenses centrals, els dos mitjans i els dos interiors es cobriren mútuament la posició, quan un avançara amb el baló. La passió per l’educació física el va dur, en la dècada dels 40, a crear el primer equip de de bàsquet de la població. De l’interés esportiu i la seua competència professional va nàixer el conegut com a Liniment Calduch, una loció per a tonificar les cames dels esportistes, especialment dels ciclistes. Gran conversador i home sociable, va dedicar esforços a acompanyar el seu germà Manuel en les seues excursions.
Pocs reconeixements d’homenatge va rebre Josep Calduch en vida. El 30 d’abril de 1995, un Josep Calduch nascut amb el segle va rebre el Premi “Llibertats Nacionals”, concedit pel Consell Comarcal de la Plana Baixa d’Unitat del Poble Valencià (UPV).

El Madrigal esdevé un camp municipal

 

La guerra d’Espanya va afectar molt negativament l’esport valencià, i la vida de futbolistes del Vila-real com el defensa Salvador Ferrer, que va morir a Algemesí. Fins l’any 1942, en la categoria de Segona Regional, no es va veure cap pilota rodar pel Madrigal. L’anomenat CAF Vila-real va fer ressorgir el futbol a la ciutat de la Plana, amb molts jugadors que ja havien competit en la primera meitat de la dècada dels trenta, entre els quals estaven homes com Tirado, Llorens, Gil Broch, Planes, Soriano, Salvador, Giner, Ribelles i Rumerich. El negre es va convertir llavors en el color oficial del Vila-real: la samarreta era negra amb una franja central blanca, i els pantalons eren també negres.
En 1942 l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Balaguer Avellana, va adquirir en propietat, per 36.000 pessetes, els terrenys del camp antic, que pertanyien a Josep Calduch, el fundador de l’entitat.
Després d’una primera meitat dels anys quaranta de letàrgia, induïda indirectament per l’ascens del CD Castelló a Primera Divisió, l’empenta del consistori vila-realenc va animar una colla d’aficionats a crear en 1945 el Club Foghetecaz. Eixa iniciativa va suposar el nucli de renaixença de l’actual Villarreal Club de Futbol.