REPRESSIÓ DURANT LA CONJUNTURA GUERRILLERA: TRACTAMENT I INTERPRETACIÓ DE LES FONTS

Raül González Devís

Grup per la Recerca de la Memoria Històrica de Castelló


1. CONTEXT DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA ANTIGUERRILLERA


  1. Context general

La dictadura franquista no es pot entendre sense l’anàlisi d’un dels seus trets essencials: la violència extrema. De fet, aquesta va ser el leit motiv de Franco: si primer s’utilitzà el mètode de colp militar per provocar la guerra civil, la garantia de domini durant la dictadura es va basar en la pràctica repressiva sistemàtica. I és que malauradament, les proclames d’exaltació a la violència dels principals gestors del colp d’estat i de la dictadura tingueren la seua materialització en la pràctica i en l’extermini de prop de 150.000 persones, a més de la massificació carcerària, inhabilitacions, sancions econòmiques, confinaments o evacuacions.

Aquesta intensa repressió, si bé va ser inherent al propi règim durant tota la seva existència, va passar per una diversitat d’etapes on van variar les seves formes i la seva accentuació.

Tot i que la repressió immediatament posterior a la fi de la guerra civil, va ser quantitativament la més forta a nivell general, a meitat dels anys 40 la violència repressiva va revifar. Fins i tot en determinats nuclis rurals, el nombre de morts vinculats a la repressió antiguerrillera va ser superior als de la immediata postguerra.

Així, a partir de 1944, hi hagué una especial revifalla arran de l’inici de les principals accions dels guerrillers antifranquistes, popularment coneguts com a maquis i oficialment titllats de “bandoleros”; aquesta denominació del règim tractava d’ equiparar-los a delinqüents per negar, així, el caràcter polític de la guerrilla i per provocar un aversió social cap aquells.

L’aparició i la consolidació de la guerrilla va ser molt diferent en funció de les peculiaritats pròpies de la zona on arrelà. Mentre que en determinades zones del nord i oest peninsular tingueren el seu origen en la fugida a les muntanyes paral·lela a l’avanç de les tropes franquistes durant la guerra, en d’altres, com és el cas del País Valencià, la presència de guerrillers provinents de l’exili fou més notòria.



  1. País Valencià: AGLA

Al nostre territori, es va formar l’AGL (Agrupación Guerrillera de Levante), més tard AGLA, (per l’afegit d’Aragó), organització projectada pel PCE des de mitjan 1944 i constituïda formalment a l’agost de 1946; l’AGLA, subdividida en tres (després en quatre) sectors va ser l’agrupació guerrillera millor organitzada de l’estat. Els anys de major activitat fou el període entre el 1946 i el 1949; la seva implantació, fonamentalment en el medi rural, va fer que el suport dels camperols i masovers fos clau per la supervivència de la mateixa. Aquesta mateixa necessitat és la que va provocar que habitants de nuclis rurals foren víctimes de la Guàrdia civil, força que majoritàriament, i secundada per falangistes o sometents, dugueren a terme les accions repressives.


  1. Arrelament rural i suport masover/camperol

Malgrat les difícils circumstàncies econòmiques i socials, amb la penúria, misèria, i la lluita per la supervivència com a caracteritzadors dels modes de vida, el suport a la guerrilla no va escassejar. Tal volta, impulsats per la ingerència constant del franquisme, fos en requises de la Guàrdia Civil o en la imposició de taxes de producció, o en la pròpia absència de drets, o, fins i tot, pel propi sentiment de pertanyença a una mateixa comunitat a partir dels vincles de proximitat o veïnatge, el cas és que una part considerable de masovers o vilatans va ajudar o prestar algun servei a la guerrilla. Ho demostra la pròpia supervivència i inclús consolidació d’una guerrilla, l’AGLA, que fou la més organitzada i nombrosa de l’estat.

Però més enllà d’aquesta col·laboració, en molts casos mínima i en altres també derivada de certa obligació, por o inclús de la pròpia relació de companyonia després de compartir militància i/o presó, el cas és que el règim va aprofitar aquesta conjuntura per reactivar i renovar el seu engranatge repressiu.

Aquesta accentuació repressiva no es féu tan sols per neutralitzar i liquidar la guerrilla: la voluntat d’ infondre passivitat i temor a partir dels cruels assassinats a la població civil s’emmarcà en la pretensió depuradora, desinfectant i d’esterilització que el règim mai havia deixat de tenir.


  1. Formes i mètodes repressius

Tot i que la pretensió repressiva es mantingué, l’arrelament en zones d’àmbit rural d’una resistència armada va peculiaritzar les formes i mètodes repressius.

A l’abril de 1947 es va aprovar la Ley de Bandidaje y Terrorismo, eina represiva d’ extrema duresa i que inclús negava els més mínims drets penals. Aplicava de forma intensiva la pena de mort en diferents preceptes, especialment per a caps de partida o guerrillers, condemna que es podia convertir en penes de presó en casos de col·laboració esporàdica sense delictes sang.

Tot i això, en moltes ocasions es passà per damunt de la pròpia Ley de Bandidaje y Terrorismo, recorrent sistemàticament a la tristament coneguda Ley de Fugas, tipus d’execució extrajudicial que atorgava la potestat de disparar i donar mort a tot aquell presoner que intentava fugir. Aquesta es va generalitzar a partir de gener de 1947, quan els comandaments més representatius de la Benemèrita acordaren, en una reunió a Madrid, “luchar eficazmente contra los elementos incontrolados y disparar sin previo aviso contra los que huyan”. A més, en aquesta reunió s’aprovà en canviar l’estratègia repressiva i “no salir en busca del guerrillero sino esperarlo. No atacarlo a él directamente, sino a sus enlaces, a sus puntos de apoyo, poniendo en funcionamiento, además, una inteligente captación de delatores o “chivatos”” (S. SERRANO. Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista. Temas de Hoy. Madrid. 2001 p.236).

Tot i la retòrica, la pràctica constant de la Ley de Fugas en ben pocs casos va ser provocada per intents de fugida reals, tal i com aquella estipulava: en la majoria d’ocasions, els crims foren realment conscients, premeditats i planificats que s’empararen, en els seus informes, en un intent de fugida que esdevingué en el fals pretext de la mort. Amb això, es tractava d’ocultar la realitat no només dels fets sinó també de les pròpies intencions de la Guàrdia Civil i del règim. I d’ací deriva la falsedat i manipulació de gran part dels informes oficials.

Els mecanismes repressius anaren molt més enllà; a partir de l’arribada del general Manuel Pizarro Cenjor com a cap de la 5a Zona Especial de la Guàrdia Civil a l’agost de 1947, les eines repressives es diversificaren i s’accentuaren. Així, s’instauraren les contrapartides i una pressió sobre la població civil que esdevingué en una autèntica política de terra cremada. Inclús moltes zones rurals foren evacuades i desallotjades per evitar tot suport camperol a la guerrilla

L’escalada repressiva tingué especial virulència a partir de l’estiu de 1947 i les víctimes van anar molt més enllà dels propis guerrillers, sense ser, ni tan sols, ni enllaços ni col·laboradors directes. El mateix sistema de sancions, d’ascensos i de premis (per detenció o eliminació de maquis) impulsats pel director general de la Guàrdia Civil incentivaren tant el comportament agressiu dels guàrdies com l’acusació de guerrillers a víctimes que ni tan sols pertanyien a la guerrilla.

I estaven emmarcats, justament, en aquesta política d’extermini i aniquilació que, amb el general Pizarro al capdavant, s’executà amb el protagonisme destacat del comandant del Subsector Francisco Roldán i el seu ajudant, el tinent José Mangas Garcia. Aquests càrrecs principals eren secundats per responsables de zona com Juan Antonio Nuñez Garcia, també anomenat el “teniente loco” a Albocàsser, el “cabo J. Meneu” de Benassal o el “teniente Lobo” a Vistabella.


2. CARACTERÍSTIQUES PRÒPIES DE LA INVESTIGACIÓ DE LA REPRESSIÓ ANTIGUERRILLERA


Les peculiaritats d’aquesta repressió, fan que la recerca i el tractament de fonts d’aquesta època tinga certes diferències amb la d’etapes precedents o posteriors.

Les fonts fonamentals per estudiar la repressió durant la implantació de la guerrilla són les següents:


A) Arxius: Fons de Govern Civil (AHPCS) on es poden veure, entre d’altres, els informes sobre repressió antiguerrillera que la Guàrdia Civil enviava al Governador Civil i aquest al Ministeri de la Governació.

Als Arxius municipals s’hi pot trobar informació important, cas dels Registres civils, on es pot comprovar inscripcions de les morts.

A nivell més general, tenim el Servei Històric de la Guàrdia Civil, (SHDGGC) (on segons Francisco Moreno Gómez, s’han ocultat materials), l’ Arxiu Tribunal Militar Territorial (han presentat traves durant molt de temps), o l’Arxiu del PCE (s’hi troba informació al voltant de les guerrilles).


B) Fonts orals: testimonis fonamentals perquè no tan sols amplien i aporten informació nova sinò que, fins i tot, qüestionen la informació de les fonts oficials; a més, ho és no tan sols per a la pròpia investigació històrica, sinò perquè han sigut necessaris perquè familiars puguen conèixer dades com lloc concret de les morts i enterrament dels seus propis familiars, etc... (exemple: el cas del Pou de la Pica, Mas de Monzó a Vistabella, etc.). Els esforços que suposa treballar amb fonts orals s’amplien per les dificultats que es troben alhora de localitzar i entrevistar testimonis orals; obstacles, en aquest sentit, són la pròpia edat dels testimonis, casa cop més grans i vells o la pròpia autorepressió de la memòria o interiorització del silenci dels vençuts.


C) Internet també pot ser un estudi de la repressió cap la guerrilla antifranquista. Pot proporcionar informació novedosa que, en algun cas, no apareix en fonts tradicionals, especialment a nivell local. Fins i tot els propis foros poden esdevindre en un espai d’intercanvi d’estudis locals. En general, la xarxa presenta unes potencialitats divulgatives que no s’han de desaprofitar. En contrapartida, la informació ha de ser eficaçment tractada ja que no és sempre fiable. Per tant, és una nova mostra del necessari contrast que ha d’haver entre totes les fonts.


D) Fonts complementàries: La Causa General, arxius penitenciaris, els judicis sumaríssims o els expedients de responsabilitats polítiques tot i que no són una font fonamental en tant en quan no informa de fets directes, sí que ajuden a entendre i a nugar caps del procés repressiu lligat al maquis. Una gran part dels represaliats foren persones condemnades prèviament a un consell de guerra i/o a un expedient de responsabilitats polítiques, patint per això penes de presó i sancions econòmiques i laborals.


E) Bibliografia o estudis publicats: Cal tenir en compte que no tots presenten un rigor històric adequat; alguns dels llibres més seriosos sobre l’AGLA que poden ser font de consulta són l’obra de Fernanda Romeu, J.R. Sanchis, Mercedes Yusta, Sánchez Cervelló, J.A. Vidal Castaño... i a nivell general, tenim el de Secundino Serrano, A. Sorel, Francisco Moreno, etc...A més, també es pot obtindre informació molt valuosa a partir d’estudis locals, cas de l’obra col·lectiva Benassal segle XX. realitzada amb fonts orals.

També hi ha llibres propagandístics del règim i de la Guàrdia Civil, cas del de Francisco Aguado o Tomás Cossías que poden ser útils per l’aportació documental (basada en fonts oficials no qüestionades i acceptades) que presenten.



3. RECERCA, TRACTAMENT I CONTRAST DE FONTS

En tot cas, la informació de les fonts ha de ser analitzada críticament i contrastada. Per fer aquest contrast, cal una diversificació de les fonts d’informació i la cerca de noves.

Cal ser crítics envers tot tipus de fonts trencant amb la sacralització de les fonts arxivístiques i fonts oficials que massa autors practiquen. S’han de qüestionar sempre i per això han de ser sotmeses a una crítica, tan interna com externa del document.

  1. Tractament de les fonts oficials: És evident que les fonts oficials poden aportar informació ben interessant; també ho és la intencionalitat que emana de les mateixes, de manera que aquestes han de rebre un tractament perquè puga cumplir uns mínims criteris de rigor i veracitat. Per fer-ho, a més del contrast, ha de rebre una crítica interna (amb l’anàlisi de la fiabilitat i veracitat intrínseca) i externa (determinar si el document és autèntic o fals). Partint que el document és autèntic, que coincideix en temps i espai amb la seva ubicació, i que es tracta d’un document original, s’ha de centrar la crítica en els aspectes interns del document. S’ha de discernir la possible intencionalitat del missatger i per això s’ha de tenir present el context dels fets; en el nostre cas, atenent al context de lluita antiguerrillera, es dedueix fàcilment les intencions que hi pot haver en la redacció dels documents oficials. Tanmateix, cal cercar possibles contradiccions o incoherències en la versió narrada que puguen confirmar o desmentir la versió; a partir d’ací, cal contrastar la versió amb altres fonts. A més dels registres civils (en molts casos incomplets) que poden servir per confirmar morts, l’altre gran recurs que ens queda són les fonts orals.


  1. Tractament de les fonts orals

Les fonts orals representen un recurs fonamental alhora d’ampliar informació o per desestimar possibles falsedats de les fonts oficials. Però tanmateix, les fonts orals són (a l’igual que les oficials) eminentment subjectives i estan limitades per la memòria selectiva o difusa de l’entrevistat, juntament amb les seves pròpies conviccions o vinculacions vitals i emocionals.

Aleshores, si tant les fonts oficials com les orals són subjectives, quines fonts poden proporcionar informació més verídica quan en infinitat de casos les versions donades són molt diferents?

Per saber-ho, les fonts orals han de ser tractades i analitzades críticament, a l’igual que la resta de fonts. S’ha de conèixer si la informació de testimonis orals és representativa i veraç. Així, en primer lloc, hem de detectar si es pot inserir en el seu àmbit i espai i si hi ha consonància entre els fets narrats i el propi context dels fets. En segon lloc, s’ha de localitzar possibles indicis d’incoherència interna en els testimonis consultats i si es donen exactituds en dates i llocs. En tercer lloc, s’ha de contrastar la versió entre diferents testimonis i comprovar que es done la mateixa versió en reunions successives. A partir d’ací, s’ha de tornar a contrastar amb altres tipus de fonts, cas de les oficials i comprovar si coincideixen en algun aspecte.

Amb tot, a pesar de la seva subjectivitat, les fonts orals presenten unes clares potencialitats:

  • Contribueixen a ampliar el camp del coneixement històric ja que ajuden a reconstruir esdeveniments que queden foscos per escassetat de fonts

  • El recurs a les fonts orals han possibilitat avançar en el coneixement històric ja que, en paraules d’E.P. Thompson, possibiliten “un judici molt més equitatiu: ara poden citar-se també testimonis de les classes baixes, els desheretats i els derrotats. La qual cosa propicia una reconstrucció del passat més realista i justa, una alternativa a la interpretació establerta “.( P. Thompson, La voz del pasado. Historia oral, Alfons el Magnànim, València:1988).

  • Per últim, estem d’acord en Ronald Fraser en què, “quan cal triar entre versions contradictòries, jo crec que aquells que alberguen menys interessos a defensar són qui, amb tota probabilitat, oferiran la versió més ajustada a la realitat” (R. FRASER., “La formación de un entrevistador”, en Historia y fuente oral: 3. 1990).


4. CONTRAST I EXEMPLES DE DISSONÀNCIES DE FONTS

En el nostre estudi sobre episodis de repressió contra el maquis a les comarques de l’interior de Castelló, hem observat molts casos de fonts amb contradiccions i diferents versions. Un dels més notoris coincideix en un dels capítols de repressió franquista més sagnant i traumàtic. És el cas del Pou de la Pica, xicotet mas situat entre Culla i Atzeneta, al terme del primer.

Tot i que les fonts oficials, informaren que, en la realització d’una batuda, a l’agost de 1947, a la recerca de dos guerrillers fugits tras un enfrontament al Racó del Fumero d’Atzeneta, a l’arribar a aquest mas “fue recibida la fuerza con numerosos disparos de fusil hechos desde las tres ventanas”, motiu pel qual s’inicià un intercanvi de trets i, un cop acabat, “se ordenó a los moradores el franqueamiento de la puerta principal y ante el resultado negativo de la orden se violentó dicha puerta por la fuerza y se penetró en el interior”, trobant-se “los cadáveres de tres bandoleros y una mujer”, cadascun dels quals amb un fusell o pistola. No informava dels noms. Però analitzant el registre civil i els testimonis orals, es dibuixa un panorama totalment diferent: tres dels morts eren membres d’una mateixa família, habitants de la masia referida que, en cap cas ni eren membres de la guerrilla, ni tenien antecedents polítics. Només era integrant de la guerrilla la quarta persona assassinada, la qual, natural del poble veí d’Albocàsser, acudí a la referida masia tras ser ferit en l’atac de la força repressiva al Racó del Fumero.

Les pròpies fonts orals també ens proporcionen informació addicional que no apareix en les fonts oficials: en primer lloc, la persona ferida, popularment coneguda com Fabrilo acudí a la masia per ser curat a canvi de diners, juntament a un altre company que aconseguí escapar-se del trets de la benemèrita. En segon lloc, les quatre persones van ser tornades i executades a la masia tras ser detingudes i transportades durant unes hores al quarter d’Atzeneta i Albocàsser. En tercer lloc, gràcies a les fonts orals es descobreix una altra detenció i assassinat: la del pare de família, el qual, sense trobar-se en el moment de l’arribada inicial de la Guàrdia civil al mas, fou detés poc després, detingut i traslladat posteriorment a Castellfort on va veure la mort en aplicació de la Ley de Fugas I això ho sabem, per testimonis de l’època i pel propi registre civil de Castellfort, on fou inscrit sense nom.

Així, d’aquesta operació resultaren assassinats impunement 4 persones (pare, mare i dos germans) d’una mateixa família, amb l’únic delicte d’albergar al propi mas, a canvi de diners, a un home d’un poble veí que havia estat ferit. Fets encobrits i tergiversats per les fonts oficials. 1

Però aquest cas en cap cas és únic. Hi ha nombrosos casos on es veuen dissonàncies de fonts i tergiversació de les fonts oficials, com ara el Mas de Monzó, la Mola Garumba de Morella, el mort a Vilafranca després del repartiment de pasquins i l’atrac als bancs, etc...


5. TRACTAMENT DE FONTS EN PUBLICACIONS SOBRE MAQUIS

Tenint present aquesta dissonància de fonts, quin sol ser el tractament de les fonts en estudis i publicacions? Malauradament, moltes publicacions, i de les més recents, no han garantit el rigor històric a partir de la crítica i contrast de fonts. Fins i tot, algunes de les principals obres de referència sobre maquis, en molts casos concrets, no han anat més enllà d’una tergiversada versió oficial. Es pot entendre, fins a cert punt, que l’afany d’amplitud i àmbit general puguen desatendre determinats fets concrets, sobretot, quan cal, a nivell més local, un esforçat contrast de fonts. Però en el cas que així siga, la informació no ha de ser en cap cas sacralitzada. En aquest sentit, resulta certament preocupant que algunes de les darreres obres sobre el Maquis a les nostres comarques, cas de La Pastora de Jose Calvo o la de Segarra Capcir, Maquis en el Maestrazgo, ni tan sols es plantege ni crítica interna dels documents, ni contrast amb altres tipus de fonts. D’aquesta manera, es dota a fonts arxivístiques i oficials d’un valor absolut, d’una neutralitat i d’una veracitat que oblida tant el propòsit inicial en la configuració de tot document com el mètode científic que tot historiador ha de seguir. Amb això, es revesteix d’investigació històrica un treball que, a més de no ser rigorós, resulta tendenciós. Que aquestes obres, plenes de deficiències metodològiques i de visions oficials sense qüestionar i, fins i tot, assumint, siguen gairebé les úniques obres sobre maquis a les nostres comarques que s’han publicat, ha de ser motiu de reflexió. I més, quan han estat durant setmanes encapçalant les mostres de les llibreries de Castelló i han continuat publicant noves edicions.


6. REFLEXIONS FINALS

Com a conclusió, sí voldria apuntar unes reflexions al voltant de l’estudi de la repressió durant el maquis:

  1. Resulta necessària tant la recerca i l’estudi local com les fonts orals per descobrir nous casos, aportar informació i qüestionar la versió oficial. Cal diversificar i contrastar les fonts d’informació.

  2. Cal anar més enllà de la història positivista pròpia d’erudits locals que sovint no contrasten adequadament les fonts

  3. No tan sols hem de cercar fonts per criticar i contrastar la informació: cal cercar noves línies interpretatives; cal cercar noves hipòtesi. Això sí, cal tenir com a base fonts contrastades i mínimament verídiques i fidels.

  4. S’ha de comptar amb la possibilitat d’analitzar el conflicte des d’òptiques noves: des del propi repressor (interessant el sistema de sancions, sistema punitiu utilitzat dins del cos per castigar o premiar l’assassinat de guerrillers...), des del masover (principals víctimes del conflicte, juntament amb els guerrillers o enllaços), des del guerriller, l’impacte a nivell rural, les emigracions rurals que es van produïr, a nivell sociològic, a nivell psicològic...En aquesta línia, s’ha d’assumir que la repressió va anar molt més enllà dels propis guerrillers, i que arribà, tot i que de diferent manera, tant a possibles col·laboradors, o enllaços com a masovers i habitants de nuclis rurals.

  5. Cal donar major importància a nivell acadèmic un període cabdal en l’evolució del règim franquista. L’oblit de gran part de sectors acadèmics ha estat influenciat per les dificultats alhora de cercar i contrastar fonts o pels propis prejudicis que poden causar l’ús de testimonis orals, fonts bàsiques per conèixer el període. Segons Secundino Serrano, el “culto al legajo con sello” fa rebujar la incomoditat que pot suposar treballar amb documents problemàtics, testimonis difícils de localitzar i expressar-se, juntament a traves en arxius o les dificultats del contrast. (S. SERRANO. Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista. Temas de Hoy. Madrid. 2001, p.17).

  6. No tan sols investigar, cal divulgar a nivell social i ensenyar en l’àmbit de l’ensenyament. La investigació històrica no ha de quedar-se reduïda a l’espai merament acadèmic, ha d’anar molt més enllà i ha de penetrar en la societat i en l’àmbit educatiu; sols així, presentant-la al gran públic, es pot superar el buit de silenci tergiversador que ha estat imperant fins a l’actualitat.




1 Per informació més completa i detallada, emplacem al nostre article d’investigació “Maquis, muntatges oficials i crims silenciats: el cas del Pou de la Pica (Culla)”, Afers: fulls de recerca i pensament 65, València: 2010, pp. 181-195