Alvaro Castell

 

 
 

TESTIMONI  D’ÀLVARO CASTELL

M’agradaria parlar primer de la República. Vaig nàixer en un poble petit, tenia pocs habitants, viviem al carrer més aristocràtic i allà estàvem nosaltres, érem una família humil, ens defensàvem com podíem i vivíem del que collíem als nostres hortets. Al nostre carrer estaven el farmacèutic, un tinent carliste... . Vaig tenir la sort de nàixer a una família republicana, aleshores no existia la paraula roig però dir “republicà” era una sentència tant forta com després de la guerra va ser dir “roig”. Quan va començar la República tenia 11 anys, però la transformació de la Monarquia a la República la vaig viure amb tota la intensitat. La meua família, sobretot el meu germà, tenia molt d’interés pel perfeccionament dels meus coneixements; saber escriure bé i les regles ortogràfiques, aleshores amb això es pensaven que eres “el no va más”, com el secretari, el metge, el farmacèutic... la resta de la gent no s’ocupava de res d’això.


El meu germà era prou més gran, tenia 21 anys i era semianalfabet, però molt voluntariós. A Canet existien quatre filiacions, en una de les quatre estava ell, va ser President del Centre Republicà; hi havia dues agrupacions Acció republicana i Unió republicana, dues tendències, jo era un xavalet. Quan ja va entrar la República es rebia un periòdic anomenat Solidaritat Obrera, era l’òrgan de la CNT el sindicat predominant era el Confederat; com el meu germà apenes sabia llegir em demanava a mi que el llegira quan arrivaven de treballar del camp, i em preguntava: això què vol dir? Jo li deia... que la classe obrera s’ha d’unir per la defensa dels desafavorits.  Aleshores el meu germà em deia, tens que venir aquesta nit al Centre republicà i ens llegiràs a tots. Per tant jo als dotze anys vivia amb importància la lluita proletària per a aconseguir millores, des de molt aviat vaig estar en aquesta lluita, tota la meua vida, en la lluita sindicalista i cooperativista. I al periòdic Solidaritat vam llegir un article de fons o es veia vindre la propera sublevació militar. En un pàràgraf es deia: es prepara una sublevació en contra de la República, “la CNT llegado el momento se echará a la calle con garantias o sin ellas”. L’ambient recollia el que es coia. El divuit de juliol va esclatar l’”Alçament”.


Com va venir la guerra, com va començar?, la guerra que nosaltres no volíem, qui va disparar el primer fusell?, la ciutadania no volia la guerra, el Moviment Nacional va ser inecessari; tot venia d’un feixisme desitjant eliminar a gent, primer els deficients, després els jueus. Si repassem la història tots els que tenen ganes de guerra sempre troben una raó per a justificar-ho, més cultura i menys necessitat de guerres, pense jo, la cultura ha segut i serà sempre la comprensió de les persones. Recordem les paraules del poeta Pablo Neruda: “ellos llegaron con los fusiles sembraron la calle de muertos de hombres que solo querían la paz”. Quin sentit i amb quina autoritat podien parlar de salvar la Pàtria d’un perill? el perill el van portar ells . La gent es va dividir, a la part republicana es van cometre atrocitats per part dels  anarquistes i jo pensava que a l’altra part no ocorrien, però després al llarg del temps vaig estar en mitja Espanya i em vaig adonar que va ser una mínima part en comparació amb l’ocorregut, per exemple a Badajoz i altres llocs. Els generals Varela i Yagüe van fer atrocitats.

 

La guerra per a mí va començar el dia que es va acabar, era de la “quinta del biberón”, vam entrar amb divuit anys. Després del periode d’instrucció van destinar-me a una brigada mixta al Front de Llevant, estava amb molta gent valenciana i em vaig trovar amb un gran analfabetisme, jo creia que hi hauria més il·lustració. En una situació de tanta incultura el proletari era víctima de totes les guerres i de totes les economies, no podia tirar endavant, quanta necessitat de cultura. Ni vaig disparar un fusell ni el vaig tenir a les mans encara que dins de mi això era un patiment: jo volia lluitar per la causa. L’exèrcit no tenia mitjans de defensa perque no hi havia aviació ni artilleria, jo vaig arribar més tard, només n’hi havien unes trinxeres, fusells i quatre bombes de mà; mentres que l’exércit nacional disposava d’artilleria, així que en un minut llançaven quaranta projectils. Quan vam arribar al front em vaig adonar de com estava el panorama, teníem la guerra perduda, la gent al nostre bàndol no més tenia el desig d’acabar, estaven molt cansats. Em van destinar a transmissions. Dels vint-i-cinc valencians de la nostra “quinta” només vàrem passar sis al bàndol republicà, la resta es van quedar. Vam estar vuit dies sense surtir i quan ja sortim de la reraguarda ens envien a mi i a un company d’Algemesí a transmissions i vaig a l’escola de capacitació. Jo estava decebut, sempre havia tingut el desig de lluitar contra els enemics del poble, els traidors a la República, ja era l’any trenta-vuit i vaig vore molta desmoralització. Estava al front de Terol, a la part de Torrebaixa (València), després em van traslladar a Madrid i ja es va acabar la guerra. Com que estava a transmissions i estava més preparat, vaig anar a la central de telèfons de l’alt comandament, sempre a la reraguarda, parlava amb els caps republicans. Amb el primer que vaig fer amistad va ser amb el comissari, li explicava els llibres que llegia (Gorki, Tostoi, Dumas) , aquell home era gran i jo tenia divuit anys. M’apreciava molt i m’haguera protegit, em va dir: vine aquesta nit amb mi a donar una conferència a l’enemic. El cap em deia:  Àlvaro, deixa’l tranquil. Però jo hi vaig anar; allí amb la megafonia parlàvem sense embuts ...feixistes...que voleu rojos?.... Jo vaig enfocar la conferència d’una manera  diferent. Els vaig dir: ”tú y yo no nos conocemos, nos podemos matar y seríamos una baja más, tú tienes unos padres y yo también. Yo soy valenciano, quiero respetar el trabajo en el taller y en el campo; construir casas, ésta es nuestra guerra...” després va començar el foc a discreció. Jo parlava discursos per la pau i el treball. No debem oblidar mai pel futur el desig de pau, la creació de persones cultes capaces de enfrontar-se amb els que només tenen al seu pensament el patiment de l’ésser humà, la guerra. Durant l’època de la guerra vaig apendre l’escriptura secreta, la vaig fer  servir més a la posguerra, se la vaig ensenyar a la meua núvia durant vuit dies de permís a Sueca. Després em van traslladar a Madrid i allí es va acabar la guerra a la Porta del Sol. Els altaveus deien: “los que no tengan las manos manchadas de sangre no tienen nada que temer”. Malgrat això no havien passat tres mesos de la fi de la guerra i jo ja havia passat per quatre camps de concentració. Jo escrivia en un setmanari anomenat Agitació, després els historiadors a Salamanca van trobar els meus escrits. Van fer punta a Fuencarral i van posar la central de comandament al costat de la carretera de Burgos. Vaig vore passar la comitiva de Casado, anaven a fer la pau a Burgos. Als pocs dies ens telefonegen i ens diuen: ja podeu tornar al poble on estava l’alt comandament sense arreplegar res, no més l’equipatge i veniu. Vaig sospitar; al arribar allí ens trobàrem tres camions carregats de gent, tot era un caos. Aleshores el meu cap em va dir : com tens tu les coses, tens delictes de sang? Dic jo... no. Dons serà millor que et quedes, nosaltres anem a Alacant i no sabem si arribarem  (no van arribar ) i em vaig quedar. Quan els camions van sortir tota la tropa feren una foguera i cremaren tots els carnets, jo el conserve i és el meu tresor, el vaig portar setze mesos a la butxaca, passant per quatre camps de concentració, després vaig ser destinat a un batalló de presoners de guerra, es va disoldre al Maig del 1940 i ens van enviar a casa. Des de Fuencarral anarem a Madrid amb un tinent basc portant una bandera blanca  i arribàrem a la Porta del Sol el 29 o 30 de Maig. Els falangistes ens van dir: rendiu-vos i aneu cadascú pel vostre compte. Vam anar un altre cop a l’estació d’Atocha peró era tancada i no vam poder eixir de  Madrid. Dormírem a casa d’una senyora vídua coneguda del meu company d’Algemesí, tenia pà i el va repartir entre tots; jo tenia 17 anys. Al dia següent trovem un guàrdia d’assalt de Canet i ens va traure d’apuros, anàrem a dormir a un hotel. Als hotels feien menjars i el guàrdia els va dir que ens cuidaren perquè érem del seu poble, ell era molt conegut, crec li deian Vicent. La segona nit vam dormir al metro, uns ens van dir: lliureu les pistoles, bombes. Tornem a dormir i al dia següent anem a parar al costat del quarter de la Guàrdia Civil, doncs volíem tornar a casa de la senyora vídua per arreplegar el nostre equipatge i no vam poder. Al Passeig de les Delícies els guàrdies ens van fer passar a un magatzem. Després ens trauen, passem per Atocha, anem a Cibeles, i al carrer Ramón i Cajal hi havia la Caixa de Reclutes; aquell carrer en aquella època era als afores de Madrid. Ens van fer seure a les voreres i esperar. Desapareixen els soldats i es fan càrrec de nosaltres uns moros. Allò va ser un saqueig, sobretot pels que portaven rellotges; jo, com no portava res... . Ens van fer entrar a la Caixa de Reclutes i nomenaren per unitats, brigades, divisions... i com que no estàvem a la llista, aleshores digueren: la resta  al pabelló 11. I allí van passar la nit . I en fer-se de dia ens portaren al camp de futbol de Vallecas, rodejat de fil d’aram, sense prendre’ns el nom ni res; sols érem un número. En fer-se de nit feia molt de fred, tots apinyats, els de fora volien entrar, els de dins sortir. Nosaltres coneixíem a uns i ens van deixar gràcies a això unes mantes. Al llarg de la nit va ploure prou vegades , com no hi havia herba es va fer un fangar. Només menjàvem un cop al dia. Degut a les penalitats de la fam i sobretot climàtiques es va morir gent, més de dos centes persones. Després els altaveus van dir que hi havia una sorpresa, ens la dirien després de dinar. La sospresa era que per ser dijous sant el Caudillo ens donava la llibertat. Sortírem dels fils d’aram, de les ametralladores... i per fi anàrem per l’equipatge i ens poguérem cambiar de roba. I un altra vegada cap a Atocha. A meitat del Passeig de les Delícies un senyor es va dir no anàrem perquè no ens deixarien pujar, “més cap a dalt trobareu un altre pas de via eixe no, després un altre on posa alta velocitat i per aquesta via trobareu una estació on hi ha un tren preparat per anar a València”. Quan vam arribar ja era la mitjanit. Vosaltres no pregunteu res i pujeu al vagó. Hi havia molta gent, va ser dificil pujar. Quan el tren va arribar Villarrobledo ens van fer baixar a tots, un guàrdia es va col·locar als vagons com va poder i així vam arribar a Albacete. Baixem i fugim cam a través i ens donent l’alt. Vam dir que anàvem a orinar. Ens porten a la Plaça de bous d’Albacete i allí vam estar tres mesos i mig. A Albacete vaig conèixer el que era un camp de concentració. Tampoc ens van prendre el nom. El primer camp a Fuencarral només va ser un dia, el segon a Vallecas sis amb la fam i la duresa del clima. A Albacete ja va ser diferent. Ens van detenir a l’estació, estaven esperant-nos, sortim fora i hi havien uns camions amb els que ens portarien a la Plaça de Bous. Aleshores ja no érem tants del poble, anàvem aquell manyet de Terol, de Fredes, Julián i jo. Els altres es van dispersar, cadascú pel seu cantó i no els vam vore perquè la gent procurava la supervivència i si et trobaves algú i et deia anem ...te n’anaves camp a través, com fora.


A Albacete feia moltíssim de fred, érem de 12.000 a 15.000. Al palco nostre deia la “Penya del onze”, uns del Roser van venir i ens vam presentar dient-los  que érem de Canet, també hi havien dos de Traiguera i ens vam saludar. Al dia següent ens deien:  “vosaltres sous joves, nosaltre ho tenim més complicat”. Un germà d’ells era amic nostre. Allà agafaven la filiació a 100 persones diàries i demanaven els informes als pobles i segons els resultats et donaven la destinació. Demanaven voluntaris per donar la filiació, es deia si no es cosa bona no aneu a donar-la. Jo no escrivia a casa per tal que no sapigueren res. Passaren tres mesos i ja no se n’anava ningú. Vam formar per companyies i nosaltres sempre al darrere i quan van arribar a les últimes restaren 1.000 persones, aleshores escric a casa i em van respondre. La meua núvia em deia: “mon pare, el meu germà i el teu estan presos a Benicarló juntament amb vuitanta més del poble”. Com nosaltres no eixiem de la gàbia per aquestes notícies em vaig adonar del que passava als nostres pobles. El meu company de Traiguera també volia saber, jo li vaig dir: escriu a la teua dona i li dones la meua adreça per parlar amb la meua núvia, ella escriurà amb escriptura cifrada. Ens va arribar la seua resposta, deia: “mon pare presó en Astorga”. I nosaltres allí a Albacete, als que estaven destinats a la presó els posaven al chiquero de la plaça. El sergent i altres feien moltes festes. Jo tenia certa amistat amb un aragonès de les oficines que sovint venia a la llotja i parlàvem de com estaven les coses, els dos vam comprendre que érem al mateix lloc i em va dir: “ja t’avisaré quan arribe la teua filiació”. Així ho va fer, et classificaven amb unes lletres A, B, C, D des d’afectes a molt perillosos segons els informes rebuts bons o roïns. Aquest xic em va dir havien arribat els informes i eren roïns, però et posaré una  altra lletra. Jo li vag respondre:


-aixó será perillós per a tú


-no et preocupes perque ja hem arreglat més de 1.000 expedients i si em diuen alguna cosa els dirè, vostè em va dir aixó. Ens criden al despatx, entre i ell quan em va vore l’expedient el posa cap per avall. En aquell moment va donar la casualitat que va arribar el carter amb la correspondència i mentrestant vaig aprofitar i vaig llegir-lo.  Posava: Primer va fugir quan van arribar les tropes de Franco anant-se’n a la lluita per la República ignorant si havia estat voluntari. Després que havia fet propaganda oral i escrita mitjançant la premsa i a la fi posava milicià actuant en la destrucció de l’Església i de les imatges. Això era mentida i li ho posaven a tots els desafectes, a la fi la conclusió era de roig perillós extremista al cent per cent, considerat element perillosíssim per la causa nacional.


Gràcies al canvi de lletra del company vaig anar als Batallons de presoners de guerra en lloc d’anar directament a la presó. De la plaça de bous d’Albacete ens van carregar en tres camions i ens van tornar a portar a Madrid al camp de concentració nº 1 grup escolar D. Miguel de Unamuno, després va passar a ser camp de clasificació calle Riego final, no va arribar l’estància a un mes  ens donavan llentilles i pessols plens de corcons però per a nosaltres era un manjar. Després cap a Guadalajara al destí de batallons de presoners de guerra i em vam separar del meu company Julián. Als batallons sempre vaig treballar al ferrocarrils, més de tres anys, després al de penats, a finals de Maig de 1.940van disoldre els batallons de presoners de guerra. Al arribar al meu poble com l’alcalde no em tancava a la presó, un tinent deia de mí coses molt dolentes, em portaren al cuartell de la guàrdia civil i em vam apaletjar, esposar, regiraren tota la meua casa, trovaren el carnet i avan vore que no era oficial com deian sino sldat, també me acusaren de maltractaments. El comandant els va fer acodir per a fer un careo jo estava d’acord donç jo no havia fet rex del que deian, però no em van cridar pel careo. Al dia següent Quan jo baixava esposat a la fi van dir de totes les acusacions no eren veritat. Em vaig anar en 18 anys i vaig tornar en 25 al 1.945 liure de totes les coses. La meua impressió va ser de Quan van patir les families, les dones tenian permanentement als homes al cap i als fills. Jo venia d’un batalló disciplinari de soldats treballadors penats i al arribar a casa em vaig donar conter, jo era sortit d’una mazmorra, però Espanya sansera era un camp de concentració, ningú es atrevia a dir res del que pesava, A ma casa s’havia respetat tot la religió inclosa, mai haviem dit una blasfemia encara no creguérem en Deu, érem bones persones honrades però com érem republicans et discriminavan això era l’imatge del que era el franquisme, tots els patiments passats, parlar en la família un cop ala setmana o al mes per mig d’una reixa; Quan s’acabava la visita te n’anavas en la moral als peus i pensavas com se n’anava la família deixant allí a un ser estimatpassant fam, privacions i penalitats.

 

Hi ha una poesia de  Miguel Hernández no es als llibres de poesies, estava al periòdic redenció, era mensual i destinat no més a les presons, tots estàvem suscrits perqué et dovavan una visita extraordinaria al mes, no el llegia ningú. A la primavera del 1.941 es va publicar aquesta poesia, ell va morir val 1,942. Vull rememorarla, deia així, el títol era la madre.

 

        Un tamboreo de emociones y de alegrías

        Quando llega el correo resuena en la galería,

        es la carta de la esposa de la madre de la hija

       de la amiga que no olvida,

       rara vez del amigo que ese

       Quando la desdicha nos acecha tricionera

       su amistad queda marchita;

      más que importa el sinsabor de esa posición mezquina

      que un amigo se perdió , tanto se pierde en la vida

       en el escabroso juego de verdades y mentiras

       este embite en contra nuestra no nos quita la partida.

      Con remolino de nervios rasgo el sobre, veo la firma

      es de mi madre la carta de mi madre pobrecilla

      que consuelo en sus palabras, con que emoción está escrita

      que no me apure por nada, que ni llore ni me aflija

      pués las conciencias sin lastre en limpias fuentes se miran,

      que me manda chocolate y dos latas de sardinas

      leche condensada, queso y galletas de vainilla

     que mandaría más cosas, pero el tendero no fía,

     y no puedo leer más y no puedo leer más porque la tinta está corrida

     por dos lágrimas que han caído sin duda de sus pupilas

     son dos trozos de su alma que sin decirlo me envia.

     Cascabeles y pandero de emociones y alegrías

     Quando nos llega el correo resuena en la galería

     ay del preso que no tenga una madre que le escriba.

 

 

    Les col.lectivitzacions. Es van crear a l’época de la guerra , la meua experiència va ser molt bona. La primera coneguda per mí era al meu poble canet lo Roig encara que jo no vaig estar. El franquisme acusava de despullar al propietari, el que jo vaig conèixer no era aixís.. Recorde als més hacendats, vivan en l’opulència i de tant en tant ens permitian donar-nos un jornalet a aquells homes treballadors de la terra, sempre pendents. Aquells hacendats tenian terres no utilitzades. La col.lectivització el primer que va fer va ser incautar aquestes terres i fer-les productives. Les va incautar al octubre, van sembrar llevant primer la broça. Després els mateixos expropiats van ser els beneficats perque això ocòrria al any 1.936 al 1.937 segar i replegar. Al octubre del 1.937 tornaren a sembrar i al 14 d’abril Quan els cereals estavan creixent la col.lectivitat es va disoldre; van ocupar el meu poble ens vam anar i tota la collita va ser per a ells. Això m’ho explicavan a mí al tornar al poble al any 1.945, jo tenia 25 anys, m’havia anat en 18.

 

TESTIMONI  D'ÀLVARO CASTELL

 

M'agradaria parlar primer de la República. Vaig nàixer en un poble petit, tenia pocs habitants, viviem al carrer més aristocràtic i allí estàvem nosaltres, érem una família húmil,ens defensavem com podiem viviem del que colliem als nostres hortets. Al nostre carrer estaven el farmacéutic, un tinent carliste... Vaig tenir la sort de nàixer a una família republicana, aleshores no existia la paraula roig però dir republicà era una sentència tant forta com després de la guerra va ser dir roig. Quan va començar la República tenia 11 anys, però la transformació de la Monarquia a la República la vaig viure amb tota l'intensitat. La meua família sobretot el meu germà tenia molt d'interés pèr la meua perfecció de coneiximents; saber escriure bé i les i les regles, aleshores amb això es pensaven eras el no va más com el secretari,el metge, el famrmaceútic...la resta de la gent no s'ocupava de res d'això. El meu germà era prou més gran, tenia 21 anys era smianalfabet però molt voluntariós. A Canet existian cuatre filiacions, en una de les cuatre estava ell, va ser President del Centre Republicà; hi havia dues agrupacions Acció republicana i Unió republicana, dues tendències, jo era un xavalet. Quan ja va entrar la República es rebia un periòdic anomenat Solidaritat Obrera, era l'órgan de la CNT el sindicat predominant era el Confederat; com el meu germà apenes savia llegir em demanava a mi el llegira Quan arrivaven de treballar del camp, i em preguntava: això qué vol dir? Jo li deia.. que la classe obrera es té que unir per a la defensa dels desfavorits aleshores el meu germà em deia, tens que venir aquesta nit al Centre republicà i ens llegiràs a tots. Per tant jo als dotze anys vivia amb importància la lluita proletària per a aconsseguir millores, des de molt prompte vaig estar en aquesta lluita, la meua tota la vida, la lluita sindicalista i cooperativista.I al periòdic Solidaritat vam llegir un article de fons o es veia venir la propera sublevació militar. En un pàrraf es deia: es prepara una sublevació en contra de la República, la CNT llegado el momento se echará a la calle con garantias o sin ellas. L'ambient recollia el que es collia. El divuit de juliol esclatare l'Alçament. Com va venir la guerra, com va començar?, la guerra que nosaltres no voliem, quí va disparar el primer fusell?, la ciutadania no volia la guerra, el Moviment Nacinal va ser inecessari; tot venia d'un feixisme desitjan el.liminar a gent, primer els deficients després els jueus. Si repasem la historia tots els que tenen ganes de guerra sempre troven una raó per a justificar-ho,més cultura i menys necessitat de guerres, pense jo, la cultura ha segut i serà sempre la comprensió de les persones. Recordem les paraules del pota Pablo Neruda: ellos llegaron con los fusiles sembraronn la calle de muertos de hombres que solo querian la paz.. Quin sentit i en quina autoritat podian parlar de salvar la Patria d'un perill; el perill el van portar ells . La gent es va dividir, a la part republicana es van cometre atrocitats per part del anarquistes i jo pensava que a l'altra part no ocorrian, però després al llarg del temps vaig estar en mitja Espanya i em donare conter que va ser una mínima part en comparació l'ocorregut com a Badajoz i altres llocs. El general Varela i Yagüe van fer atrocitats.

 

La guerra per a mí va començar el dia que es va acabar, era de la quinta del biberón,vam entrar amb divuiut anys. Després del periode d'instrucció van destinar-me a una brigada mixta al Front de Levant,estava amb molta gent valenciana i em vaig trovar amb un gran analfabetisme, jo creia hi haurie més il.lustració; en una situació de tanta incultura el proletari era víctima de totes les guerres i de totes les economies, no podia tirar endavant, Quanta necessitat de cultura. Ni vaig disparar un fusell ni el vaig tenir a les mans encara que dins de mi això era un patiment jo volia lluitar per la causa; l'exércit no tenia mitjans de defensa perque ni havia aviació ni artilleria, jo vaig arribar més tard, només hi havian unes trinxeres fusells i cuatre bombes de mà, mentrestant l'exércit nacional disposava de a'artilleria coque en un minut llançaven cuaranta proiectils. Quan vam arribar al front em vaig donar conter de com estava el panorama, teniem la guerra perduda, la gent al nostre bàndol no més tenia el desitg d'acabar, estaven molt cansats. Em van destinar a transmissions.Dels vinticinc valencians de la nostra quinta no més varem passar sis al bàndol republicà, la resta es van quedar. Vam estar vuit dies sense surtir i Quan ja sortim de retaguardia ens enviem a mí i a un company d'Algemesí, em posem a transmisions i vaig a l'escola de capacitació. Jo estave decebut, sempre havia tingut el desitg de lluitar contra els enemics del poble, els traidors a la República, ja era l'any trenta-vuit i vaig vore molta desmoralització. Estava al frot de Terol a la part de Torrebaixa (València), després em van trasl.ladar a Madrid i ja es va acabar la guerra. Están a transmissions com jo estava més preparat estant a la central de telefons de l'alt comandament, sempre a la retaguàrdia, parlava amb els caps republicans, en el primer que vaig fer amistad va ser en el comisari,li explicava els llibres que llegia (Gorki, Tostoi, Dumas) ,aquell home era gran, jo tenia divuit anys m'apreciave molt m'haguera protegit,em va dir : vine aquesta nit en mi a donar una conferència a l'enemic. El cap deia a Àlvaro deixa'l tranquil, i jo vaig anar; allí a la ,megafonia parlavem sense embuts ...feixistes...que voleu rojos....Jo vaig enfocar la conferència d'una mena diferent. Les dije tu y yo no nos conocemos, nos podemos matar y seríamos una baja más, tú tienes unos padres y yo también. Yo soy valenciano, quiero respetar el trabajo en el taller y en el campo; construír casas, ésta es nuestra guerra...luego empezó el fuego a discreción ...jo parlava discursos per la pau i el treball. No debem oblidar mai pel futur el desig de pau, la creació de persones cultes capaces de enfrentarse en els que no més tenen al seu pensament el patiment del ser humà, la guerra. Durant l'època de la guerra vaig apendre l'escriptura secreta, la van servir més a la posguerra,se la vaig ensenyar a la meua núvia durant vuit dies de permís a Sueca. Després em van trasl.ladar a Madrid i allí es va acabar la guerra a la Porta del Sol. E ls altaveus deian.. los que no tengan las manos manchadas de sangre no tienen nada que temer. Malgrat això no havian passat tres mesos del fi de la guerra i jo ja havia passat per cuatre camps de concentració. Jo escrivia en un semanari anomenat Agitació, després els historiadors a Salamanca van trovar els meus escrits. Van fer punta a Fuencarral i van posar la central de comandament al costat de la carretera de Burgos. Vaig vore passar a la comotiva de Casado,anavan a fer la pau a Burgos. Als pocs dies ens telefonejen i ens diuen: ja podeu tornar al poble on estava l'alt comandament sense arreplegar res, no més l'equipatge i veniu. Vaig sospitar; al arribar allíi ens trovarem tres camions carregats de gent, tot era un caos. Aleshores el cap em va dir : com tens tú les coses, tens delictes de sang? Dic jo ..no. Donç será millor et quedes, nosaltres anem a Alacant i no savem si arribarem (no van arribar ) i em vaig quedar.. Quan els camions van sortir tota la tropa feren una foguera i cremaren tots els carnets, jo el conserve i es el meu tresor, el vaig portar setze mesos a la butxaca.passant per cuatre camps de concentració, després vaig ser destinat a un batalló de presoners de guerra, es va disoldre a Maig del 1.940 i ens van enviar a casa.Desd de Fuencarral anarem a Madrid amb un tinenet vasc portant una bandera blanca  i arribarem a la Porta del Sol el 29 o 30 de Maig. Els falangistes es van dir : rendi-vos i aneu cadascú per la seua. Vam anar un altre cop a l'estació d'Atocha peró era tancada i no vam poder eixir de  Madrid. Dormirem a casa d'una senyora vidua coneguda del meu company d'Ajgemesí, tenia pà i el va repartir entre tots; jo tenia 17 anys. Al dia següent trovem un guàrdia d'assalt de Canet i ens va traure d'apuros, anarem a dormir a un hotel. Als hotels feian menjars i el guàrdia els va dir ens cuidaren perqué érem del seu poble ell era molt conegut crec li deian Vicent. La segona nit vam dormir al metro, uns ens van dir: entregueu les pistoles, bombes. Tornem a dormir i al dia següent anem a parar al costat del cuartell de la guàrdia civil, dons voliem tornar a casa de la senyora vidua per a replegar el nostre equipatge i no vam poder. Al Passeig de les Delicias els guàrdies ens van fer passar a un magatzen. Després ens trauen, passem per Atocha, anem a Cibeles, i al carrer Ramón i Cajal hi havia la Caixa de Reclutes; aquell carrer en aquella época era a les afores de Madrid. Ens van fer assentar a les voreres i a esperar. Desapareixen els soldadts i ens fan càrrec de nosaltres uns moros. Allò va ser un saqueo, els que portavan rellotges, jo com no portava res..Ens van fer entrar a la Caixa de Reclutes i nombraren per unitats, brigadas divisions..i no estàvem a la llista, aleshores digueren la resta  al pabelló 11 i allí van passar la nit . I al fer-se de dia ens portaren al camp de futbol de Vallecas, rodejat d'alambrades, sense prendre el nom ni res ; érem un número. Al fer-se de nit feia molt de fred,tots apinyats, els de fora volien entrar, els de dins sortir. Nosaltres coneixiem a uns i ens van deixar gràcies a això unes mantes. Al llarg de la nit va ploure prou vegades , com no hi havia herba es va fer un fangar. No més menjavem un cop al dia. Per les penalitats de la fam i sobretot climàtiques es va morir gent, més de docentes persones. Després els altaveus van dir hi havia una sorpresa, ens la dirien després de dinar.La sospresa era per ser dijous sant el caudillo ens donava la llibertad. Sortirem de les alambrades, de les ametralladores i per fi anarem per l'equipatge i ens poguérem cambiar de roba, I un altra vegada cap a Atocha. A meitat del Passeig de las Delicias un senyor es va dir no anarem perque no ens deixaran pujar; més cap a dalt trovareu un altre pas de via eixe no, després un altre on posa alta velocitati per aquesta via trovareu una estació on hi ha un tren preparat per anar a València. Quan arribaren ja era la mitja nit. Vosaltres no pregunteu res i putjeu al vagó. Hi havia molta gent, va ser dificil pujar. Quan el tren arrivés a Villarrobledo ens van fer baixar a tots,un guàrdia es va col.locar als vagons com va poder i així vam arribar a Albacete. Baixem i fugim cam a través I es donent l'alt.. vam dir que anavem a orinar. Ens porten a la Plaça de bous d' Albacete i allí vam estar tres mesos i mig. A Albacete vaig conèixer el que era un camp de concentració. T ampoc es van pendre el nom. El primer camp a Fuencarral no més va ser un dia, el segon a Vallecas sis amb la fam i la duresa del clima. A Albacete ja va ser diferent. Ens van detenir a l'estació, estavan erparant-nos, sortim fora i havian uns camions on ens portarian a la Plaça de Bous. Aleshores ja no érem tants del poble, anavem aquell mañet de Terol de Fredes, Julian i jo. Els altres es van dispersar, cadascú pel seu cantó i no els vam vore perqué la gent procurava la supervivència i si trovabes algú i et deia anem ...te n'anavas camp a través, com fora, A Albacete feia moltíssim de fred.érem de 12.000 a 15.000. Al palco nostre deia la Penya del onze, uns del Roser van venir i es vam presentar dienles son de Canet, també hi havian dos de Traiguera i ens vam saludar.. Al dia següent es deian vosaltres sous joves, nosaltre ho tenim més complicat. Un germà d'ells era amic nostre. Allì agafaven la filiació a 100 persones diaries i demanaven els informes als pobles i segons ells et donavan el destí. Demanavan voluntaris pera donar la filiació, es deia si no es cosa bona no aneu a donar-la. Jo no escrivia a casa per a que no sapieren res. Passaren tres mesos i ja n'anava ningú. Van formar per companyies i nosaltres sempre al darrere i Quan van arribar a les últimes restaren 1.000 persones, aleshores escric a casa i em vam respondre. La meua núvia em deia: mon pare, el meu germà i el teuestàn presos a Benicarló juntament amb vuitanta més del poble. Com nosaltres no eixiem de la gàvia per aquestes noticies em vaig donar conter del que passava als nostres pobles. El meu company de Traiguera també volia saber, jo li vaig dir: escriu a la teua dona i li dones la meua adressa per a parlar amb la meua núvia, ella escriurà amb escriptura cifrada. Ens va arribar la seua resposta, deia: mon pare preso en Astorga.I nosaltres allí a Albacete, als que estaven destinats a la presó els posaven al chisquero de la plaça. El sargent i altres feian moltes juergas. Jo tenia certa amistad amb un aragonés de les oficines sovint venia al palco i parlavem de com estaven les coses, els dos vam compendre que érem al mateix lloc i em va dir ja t'avisaré Quan arrive la teua filiació. Així ho va fer, et clasificaven amb unes lletres A, B, C, D des de afectos a molt perillosos segons els informes rebuts bons o roïns. Aquest xic em va dir t'han arrivat els informes i son roïns, però et posaré un altra de lletra. Jo li vag respondre aixó será perillós per a tú, no et preocupesperque ja hem arreglat més de 1.000 expedients i si em diuen algo els diré, vosté em va dir aixó. Ens criden al despetx, entre i ell Quan em va vore l'expedient el posa cap a baix, en aquell moment va donar la casualitatarribare el carter en la correspondència mentrestant vaig aprofitar i vaig llegir-lo; posava: Primer va fugir Quan van arribar les tropes de Franco anant-se a la lluita para la República ignorant si havia segut voluntari. Després que havia fet propaganda oral i escripta per mig de premsa i a la fi posava milicià actuant en la destrucció de l'Església i de les imatges, això era mentida i ho posavan a tots els desafectes, a la fi la conclusió era de roig perillós extremista al cent per cen, considerat element perillosíssim per a la causa nacional. Gracies al canvi de lletra del company vaig anar als Batallons de presoners de guerra en lloc d'anar directament a la presó. De la plaça de bous d'Albacete ens van carregar en tres camions i ens van tornar a portar a Madrid al camp de concentració nº 1 grup escolar D. Miguel de Unamuno, després va passar a ser camp de clasificació calle Riego final, no va arribar l'estància a un mes  ens donavan llentilles i pessols plens de corcons però per a nosaltres era un manjar. Després cap a Guadalajara al destí de batallons de presoners de guerra i em vam separar del meu company Julián. Als batallons sempre vaig treballar al ferrocarrils, més de tres anys, després al de penats, a finals de Maig de 1.940van disoldre els batallons de presoners de guerra. Al arribar al meu poble com l'alcalde no em tancava a la presó, un tinent deia de mí coses molt dolentes, em portaren al cuartell de la guàrdia civil i em vam apaletjar, esposar, regiraren tota la meua casa, trovaren el carnet i avan vore que no era oficial com deian sino sldat, també me acusaren de maltractaments. El comandant els va fer acodir per a fer un careo jo estava d'acord donç jo no havia fet rex del que deian, però no em van cridar pel careo. Al dia següent Quan jo baixava esposat a la fi van dir de totes les acusacions no eren veritat. Em vaig anar en 18 anys i vaig tornar en 25 al 1.945 liure de totes les coses. La meua impressió va ser de Quan van patir les families, les dones tenian permanentement als homes al cap i als fills. Jo venia d'un batalló disciplinari de soldats treballadors penats i al arribar a casa em vaig donar conter, jo era sortit d'una mazmorra, però Espanya sansera era un camp de concentració, ningú es atrevia a dir res del que pesava, A ma casa s'havia respetat tot la religió inclosa, mai haviem dit una blasfemia encara no creguérem en Deu, érem bones persones honrades però com érem republicans et discriminavan això era l'imatge del que era el franquisme, tots els patiments passats, parlar en la família un cop ala setmana o al mes per mig d'una reixa; Quan s'acabava la visita te n'anavas en la moral als peus i pensavas com se n'anava la família deixant allí a un ser estimatpassant fam, privacions i penalitats.

 

Hi ha una poesia de  Miguel Hernández no es als llibres de poesies, estava al periòdic redenció, era mensual i destinat no més a les presons, tots estàvem suscrits perqué et dovavan una visita extraordinaria al mes, no el llegia ningú. A la primavera del 1.941 es va publicar aquesta poesia, ell va morir val 1,942. Vull rememorarla, deia així, el títol era la madre.

        Un tamboreo de emociones y de alegrías

        Quando llega el correo resuena en la galería,

        es la carta de la esposa de la madre de la hija

       de la amiga que no olvida,

       rara vez del amigo que ese

       Quando la desdicha nos acecha tricionera

       su amistad queda marchita;

      más que importa el sinsabor de esa posición mezquina

      que un amigo se perdió , tanto se pierde en la vida

       en el escabroso juego de verdades y mentiras

       este embite en contra nuestra no nos quita la partida.

      Con remolino de nervios rasgo el sobre, veo la firma

      es de mi madre la carta de mi madre pobrecilla

      que consuelo en sus palabras, con que emoción está escrita

      que no me apure por nada, que ni llore ni me aflija

      pués las conciencias sin lastre en limpias fuentes se miran,

      que me manda chocolate y dos latas de sardinas

      leche condensada, queso y galletas de vainilla

     que mandaría más cosas, pero el tendero no fía,

     y no puedo leer más y no puedo leer más porque la tinta está corrida

     por dos lágrimas que han caído sin duda de sus pupilas

     son dos trozos de su alma que sin decirlo me envia.

     Cascabeles y pandero de emociones y alegrías

     Quando nos llega el correo resuena en la galería

     ay del preso que no tenga una madre que le escriba.

 

 

    Les col.lectivitzacions. Es van crear a l'época de la guerra , la meua experiència va ser molt bona. La primera coneguda per mí era al meu poble canet lo Roig encara que jo no vaig estar. El franquisme acusava de despullar al propietari, el que jo vaig conèixer no era aixís.. Recorde als més hacendats, vivan en l'opulència i de tant en tant ens permitian donar-nos un jornalet a aquells homes treballadors de la terra, sempre pendents. Aquells hacendats tenian terres no utilitzades. La col.lectivització el primer que va fer va ser incautar aquestes terres i fer-les productives. Les va incautar al octubre, van sembrar llevant primer la broça. Després els mateixos expropiats van ser els beneficats perque això ocòrria al any 1.936 al 1.937 segar i replegar. Al octubre del 1.937 tornaren a sembrar i al 14 d'abril Quan els cereals estavan creixent la col.lectivitat es va disoldre; van ocupar el meu poble ens vam anar i tota la collita va ser per a ells. Això m'ho explicavan a mí al tornar al poble al any 1.945, jo tenia 25 anys, m'havia anat en 18.