Formigó per a l'oblit, el Riu Sec.

 

 

 
 

El projecte del cobriment del Riu Sec és ja un fet. En ell van ser afusellades més de nou-centes persones pel franquisme. Des de l'any 1938 al 1.944 cada dissabte eren tretes de la presó de Castelló i assassinades per les seues idees.

Com diu el poeta Juan  Gelman el contrari de l'oblit no és la memòria sinó la veritat.  amb una sola tradició política, no és Azaña ni la monarquia, no més el franquisme i la guerra civil. Els que van heretar la rebel·lió contra la República i reivindiquen als que van guanyar la guerra, no tenen res a condemnar ni penedir-se. Per això en este país on van ocórrer coses horribles ningú ha demanat perdó per res.

Com a conseqüència de tot això es produïxen fets que no són propis de les democràcies com ara la sostracció de la placa en record als brigadistes internacionals, quan en  altres països de l'Europa democràtica han sigut homenatjats. També ara davant dels seixanta anys d'alliberament del camp d'Auschwitz ací en la nostra ciutat es continua considerant fill predilecte de la ciutat i alcalde perpetu a Ramón Serrano Suñer a pesar de la seua responsabilitat històrica en el destí de milers de republicans espanyols en els camps d'extermini del nazisme.
S'escriuen titulars ofensius, se sembra el dubte, fins a s'insulta, com si es desitjara que les coses vagen malament. Es produïxen actuacions com la de la Conferència Episcopal repartint fullets en determinats àmbits i intentant obligar a tot el món a ser catòlics; esta zitzània posa en evidència una fractura nacional amb un intent d'imposició d'un projecte nacionalcatólico integrista.

No és sorprenent per tant que davant del cobriment del Riu Sec cap Institució haja pres la més mínima iniciativa d'erigir en este lloc un record a tantes víctimes. És arribat ja el moment de donar-li a la societat una cultura i una tradició democràtica creant una cultura de la pau i el diàleg. El passat reprimit i condemnat a l'oblit es convertix amb el temps en una ferida sempre oberta, sinó fora així no es produirien els fets mencionats.

Actualment no hi ha una solució política i institucional que permeta la rehabilitació moral i política de quants van patir la repressió durant la guerra i el franquisme i s'intenten bloquejar les iniciatives i les accions que ho procuren. La rehabilitació de les víctimes no serà completa si a més de moral no és jurídica. Tenim una democràcia amb unes lleis que dificulten declarar il·legal unes actuacions judicials vulneradoras dels principis del dret i violadores dels drets humans; unes lleis que no permeten anul·lar les sentències d'uns tribunals militars que en temps de pau jutjaven a civils sense proves ni garanties legals, condemnant-los a mort per defendre la democràcia, fins este punt arriba la contradicció. Podem perseguir judicialment altres dictadors (cas Pinochet ) i torturadors ( cas Scilingo d'Argentina ) i no als nostres. És imprescindible rehabilitar les Institucions sobre una base de veritat i de justícia i que les generacions més jóvens tinguen accés a una explicació completa del nostre passat. És un repte difícil perquè té com a fons els pactes franquistes que ells mateixos van acceptar amb la transició; el repte és el reconeixement institucional de la il·legalitat del règim franquista i de la seua justícia.

Feient ressò de les paraules de Xavier AntiCH direm que disfressar el passat amb l'oblit per a embellir el present com si fóra d'herois i tancar els morts en l'armari pot convertir la vida col·lectiva en un residu espectral.

 

                                        Castelló  29 de Gener del 2005

 

FIRMAT  Mª Isabel Peris Muiños, Grup de Recerca de la Memòria Històrica.