Jornada als masos del Monlleó (Vistabella) 8 de gener de 2011


L’excursió als masos del Monlleó (Molí Nou, Los Castillejos, Torre Belenguer) és la més reconfortant i formativa que he fet últimament per la bellesa de la seua agosarada geografia i les històries de maquis que hi van ocórrer.

 
 

L’excursió als masos del Monlleó (Molí Nou, Los Castillejos, Torre Belenguer) és la més reconfortant i formativa que he fet últimament per la bellesa de la seua agosarada geografia i les històries de maquis que hi van ocórrer.

L’objectiu de la caminada era visitar una sèrie de masos que havien estat escenari de l’activitat del maquis dels anys quaranta. El guia era Jaume, d’edat imprecisa, al voltant dels setanta, suposo, que de molt jove, dotze o tretze anys, havia estat a la zona i la coneixia molt bé, doncs havia viscut a Los Castillejos més de vint anys, essent jove protagonista d’aquells succeïts al seu mas en el moment de l’enfrontament de la Guàrdia Civil amb el maquis que sobtadament estava menjant al mas.

La caminada va començar en una pista que eixia a mà dreta de la carretera de Vistabella a Puetomingalvo abans d’arribar al túnel. Una zona espessa de pins i roure, que es veien secs, caient la fulla de l’ hivern, un sotobosc frondós, humit, de molsa amb la terra tova, apareixent rosers silvestres, gaverneres deia Jaume, i l’ Alcover, però també gavarreres, que mostraven ací i allà el color roig dels fruits com una gran constel·lació a mitja alçada entre la secor de les branques. També hi havia falgueres seques preparant-se per a l’ hivern.

La baixada cap al llit del riu tenia certa pendent. Enmig d’aquesta quedava una construcció que era la resta d’un molí ( de blat més que res) que va precedir a l’arribada al Molí Nou a la vora del mateix llit del riu format per un pedregam eixut. El mas donava mostres d’haver estat habitat recentment. Allí Jaume ens referia la forta riuda d’octubre de 1957 (la mateixa de València), pluja que ací també va fer de les seues, omplint d’ample en ample el llit inundant el molí produint moltes calamitats davant de la impotència dels que hi habitaven. Actualment no hi ha sembrats i la terra està ja colonitzada per arbusts i pins incipients.

Des del Molí Nou varem iniciar la muntada per l’altra vesant del Monlleó a través de sendes pedregoses, de formes calcàries per tot, de roures gal·lers, de més pins, alguns d’ells amb brots de vesc d’un verd clar especial que em va produir una grata impressió doncs feia temps que no n’havia vist.

Des d’aquesta senda rampant vam poder contemplar formes calcàries espectaculars en forma de grans merlets de castell produïdes per l’erosió. Aquesta era la zona que precedia al mas de Los Castillejos, no debades es diu així; on va nàixer i viure els primers anys de la seua vida el nostre guia i acompanyant Jaume.

Los Castillejos és un mas amb varis edificis, modestos, ben enfilats en dos panys, amb l’era entre ells. La construcció abandonada actualment encara presenta bon estat de conservació. Aquí és on va tenir lloc l’enfrontament entre el maquis i la Guàrdia Civil en una nit de molta boira, en què no es sabia ben bé qui era cadascú. Es el que ens referia Jaume mentre esmorzàvem, atenent les preguntes que anàvem fent-li.

Los Castillejos està enclavat en una plana envoltada de forts desnivells cap al Monlleó. Des d’ací es pot veure un gran panorama del paisatge destacant els meandres encaixats que forma el riu, malauradament sense aigua. Abans, pels voltant hi havia cirerers i figueres que farien la delícia entre tota aquesta aspror. Ara sols hem vist alguna figuera arraconada.

Encara hem seguit muntant per la vesant. No portàvem altímetre però estarien a més de 1300 metres, suposo.

Hem seguit per la pendent ara, més suau, amb arbustos de poca altura, savines no molt altes però de gran perímetre, coixins de monja i altres, arribant a una zona plana fuetejada pel vent moltes vegades, amb una taca de pins entre els quals destacava el pi capador, que segons Jaume feien servir per capar bous, lligant-los allí, que després eren destinats a treballs de força.

Des d’ allí, al fons, es veia la Torre Belenguer envoltada d’un ramat de vaques blanques, negres, pasturant sense pastor.

La Torre Belenguer és un mas gran de bona construcció en el que destaca, en altura sobre tot, un cos quadrangular amb una base molt ampla, d’ açò suposo el tom de torre. En la planta baixa es poden veure uns grans arcs de mig punt de bona factura que serveisen actualment d’entrada a una estança coberta per resguardar el ramat. Tota la construcció de pedra que es veu te molt bona pinta com una bassa d’aigua per al ramat, aïllada allí prop, avui seca, que te una paret perfectament bastida. No hem pogut entrar a veure les grans estances on van habitar gent que van tenir contactes amb el maquis, en altre succeït d’aquella època, que ara sols podem imaginar pels referits de Jaume i la duresa de la geografia.

Tot el conjunt sembla una masada magnífica, en bon estat de conservació però quasi abandonada que va pertànyer a D. Ramón, un gran hisendat de Vistabella. Hi haurà arribada per pista?

A partir d’aquí hem de baixar una altra vegada al Monlleó i muntar per l’altra vesant a la carretera on tenim els vehicles, que per cert brillen des d’aquí allà lluny entre l’espessor dels pins.

La baixada fins el Monlleó és molt treballada per la forta pendent. La senda està poc trafecada i el paisatge segueix amb els mateixos trets calcaris amb pins que de vagades sembla que hagen nascut de la mateixa roca.

Baixant per aquestes roques varem veure una filera de sis cabres que corretejaven per parets quasi verticals mig confoses pel color que nosaltres envejàvem per la seua lleugeresa i facilitat de potes. A poc a poc hem aconseguit arribar al llit del Monlleó, humit en algun racó entre jonqueres. A partir d’ací iniciàrem l’ última muntada cap a la carretera entre pins, per un sòl més còmode, tou per la pinassa, però amb una pendent continuada que no pareixia acabar, enganxant –nos amb els rosers silvestres.

Ara sols tenien que desfer la carretera fins arribar als vehicles. No obstant encara vam tenir l’ agradable sorpresa de trobar un grèvol al costat mateix de la carretera que aguaitava des de baix amb el verd fosc i brillant de les fulles entre els fruits rojos. Era la visió perfecta pel final de la caminada en el que havíem conreat la història i el paisatge.


F. Mezquita Broch