Paco Batiste Baila

 

 
 

El divendres dia 5 d’abril de 2007va morir Francisco Batiste Baila, un dels pocs espanyols supervivents dels camps d’extermini nazis. Havia nascut a Vinaròs el 3 de desembre de l’any 1.919. La guerra civil li va truncar el seu  projecte vital, incorporat al front als 16 anys, ferit en el Segre i posteriorment en la batalla de l’Ebre, després de la derrota va formar part de la diàspora humana que va creuar la frontera pels Pirineus, amuntegada en els camps de concentració francesos. Declarada la segona guerra mundial és enrolat en una de las companyies de treballadors espanyols; capturat per la Wehrmacht junt amb milers d’espanyols va ser internat en els Stalags de l’Alta Silèsia. Aclarida la seua identitat espanyola, el govern espanyol li nega aquesta identitat i  passant a ser considerat apàtrida és integrat al camp d’extermini de Mauthausen -tomba de milers d’espanyols- on hi va viure l’horror. Els espanyols van ser dels primers en entrar-hi i els últims en eixir-ne. Quan l’alliberament del camp, totes les delegacions del diferents països van anar a recollir els seus, però pels espanyols no va anar ningú. Hitler havia estat derrotat, Mussolini també, en Espanya el règim encara era present. La il·lusió era tornar a Vinaròs, a la seua terra i amb la seua família, però els van dir que mentre estigués el règim no hi tornarien. I així va ser. Primer sense joventut des de l’any 1.936 al 1.945; després l’exili, 30 anys sense tornar a Espanya.

Francisco Batiste ens va manifestar  el seu desig de parlar per a nosaltres en un acte organitzat pel nostre Grup. Aleshores va participar a les III Jornades de Memòria Històrica de desembre del 2.005 juntament amb el seu amic Álvaro Castell. El tema va ser “Espanyols als camps de concentració”.  Álvaro parlà dels camps a l’estat espanyol i Batiste ens va voler donar amb la seva veu, testimoni dels camps nazis. Ell ens va dir com havia passat massa temps sense parlar-se’n, ací a l’estat espanyol.

Volem rendir-li aquest homenatge i no se’ns acut millor manera que recordar aquelles, les seues paraules, amb què va començar el seu testimoni. “Parlar de la tragèdia de la deportació encara que han passat 60 anys i després tota una vida al país veí, els supervivents, els poquets que en quedem, no podem evitar l’emoció, perquè si vam entrar a Mauthausen 10.000 espanyols, vam tornar 2.000 i podeu creure que el nostre pensament sempre ha estat amb ells”.

 

Nosaltres, des d’ací, volem manifestar la nostra adhesió amb aquest pensament, amb el seu dolor, en  la serenitat de la seua veu i amb la transmissió del seu testimoni.

Francisci Mezquita  18870439C

Mª Isabel Peris 18881924

Juan Luis Porcar 18957493 L

Y 20 firmas más

 

Paco Batiste. Testimoni (any 2005).

 


Parlar de la tragèdia de la deportació, encara que han passat 60 anys, tota una vida al país veí, els supervivents, els poquets que en quedem, no podem evitar l’emoció, perquè si vam entrar a Mauthausen 10.000 espanyols, van tornar 2.000 i podeu creure que el nostre pensament sempre ha estat amb ells. La meua història és, com en totes les guerres hi ha guanyadors i perdedors, tant el meu amic Álvaro com jo, vam perdre. Per què? La legalitat estava amb nosaltres, amb la República, però contra el material rebut per les tropes franquistes comparat amb el dels republicans va ser impossible guanyar aquella guerra. A més, quins suports internacionals va tenir la República? Molts pocs. L’exèrcit anomenat nacional si va tenir ajuda dels italians i sobretot dels alemanys. La guerra va ser una tragèdia ¡ passar la frontera... Primer a Madrid, després la batalla de l’Ebre, creuar el riu Segre, em van ferir a l’Ebre, però vaig tenir sort perquè la ferida no va ser molt greu, em van atendre a l’hospital de Barcelona i el dia 27 de gener van arribar els nacionals a Barcelona, aleshores vaig haver de fugir cap a la frontera. L’exèrcit republicà derrotat fuig cap a una nació democràtica com França amb un govern del Front Popular, però el govern francès ens va rebre d’una manera indigna, nosaltres no ens pensàvem això. Potser no estava preparat per a rebre 5.000 refugiats, 2.500 érem de l’exèrcit republicà, la resta acompanyant-nos milers de famílies, dones i xiquets que pensaven trobar en França acolliment humanitari, però va ocórrer alguna cosa molt difícil d’explicar, perquè ens van rebre senegalesos, gendarmes i a marxes forçades ens van portar als cantonaments”, eren platges de sorra al mes de febrer quan feia molt de fred, tot gelat i sense cap barraca. Els espanyols tirats en 2 quilòmetres de sorra, això eren els camps de concentració francesos, els camps de la vergonya.

Per a sortir dels camps, la propaganda de Franco deia: España os necesita, els francesos ens deien que ens allistarien en la Legió estrangera. Però el 2 de setembre, en esclatar la Segona Guerra Mundial, els espanyols dels camps, a pesar de la rebuda del govern francès, la quasi totalitat dels homes que havien perdut la guerra a Espanya ens vam posar al servei de França. Molts es van allistar a la Legió Estrangera, una majoria a companyies de treball, però no eren les companyies que pensàvem per a mantenir l’activitat industrial, en realitat estes companyies van ser militaritzades i ens van posar a l’extrem del front a la línia de Maginot per a fer fortificacions, barreres antitancs entre la via francesa i l’alemanya. A la primera ofensiva alemanya de juny de 1.940, ja van fer una bossa de presoners, francesos, anglesos, australians i també espanyols, americans no. Nosaltres portàvem l’uniforme francès i els alemanys que ens van fer presos van ser la Wehrmacht, era l’exèrcit regular. Encara no coneixíem el que ens esperava. Havíem estat considerats presoners de guerra com els aliats i ens havien portat a Alemanya a camps de presoners de guerra, es deien stalacs. Allí estàvem barrejats francesos, anglesos... i un dia es presenta la Gestapo, la policia alemanya per a fer una selecció per nacionalitats. Quan ens va interrogar nosaltres no sabíem parlar francès ni una paraula i es van adonar que érem espanyols. Es va dirigir al govern espanyol i aquest li va dir que els únics espanyols eren a Espanya. A partir d’eixe moment, als 10.000 presoners de guerra espanyols, els alemanys els van considerar apàtrides, no teníem pàtria i, així com als stalacs ens tractaven prou bé perquè hi havien convencions internacionals, a partir d’aquell moment el tracte va canviar radicalment, a bastonades per la nit ens van fer eixir de la barraca i ens posaven alt front guarnicions de joves soldats alemanys que no coneixíem encara; portaven una calavera i el signe de les SS. A partir d’eixe dia ja sols érem apàtrides, a bastonades i a cops de fusell ens van fer pujar en vagons de trens de mercaderies on portaven els animals, els trens de la mort. Era el primer transport, el 21 de gener de l’any 1.941, a pesar del fred en Alemanya, com anàvem més de 100 homes en un vagó, no podíem respirar. Els espanyols ja estàvem acostumats als camps de concentració d’on veníem... però allò...havíem d’arribar a la finestra per a respirar un poquet d’aire i a més fèiem les necessitats allí damunt. Els trens de la mort només viatjaven de nit perquè els crits que eixien dels vagons no eren ben vistos. Vam arribar al nostre destí després de tres dies de viatge, a les dos de la nit arribàrem a una estació menuda d’un poble xicotet al costat del Danubi, una llumeneta on deia Mauthausen. També a puntades i a cops de fusell i amb els gossos ens van fer sortir dels vagons i vàrem muntar una senda de sis quilòmetres caminant, no sabíem on anàvem fins que vam vore uns murs molts grans i una porta amb un àguila i una creu gammada. Entrem allí al voltant de les dues de la matinada, feia molt de fred, hi havia neu. Nosaltres no sabíem encara el que era un camp d’extermini. Sí que ens va estranyar vore allí a la plaça on el comitè ens va rebre amb un pijama ratllat de les SS i ens va formar en aquella plaça gran, ens va estranyar vore, estant en plena guerra mundial, tot completament il·luminat com si fóra de dia. A un costat de nosaltres, a l’esquerra, hi havia barraques de fusta alineades i tres entrants molt grans, al fons d’un vèiem una xemeneia d’on sortia fum i flames. No sabíem res d’un camp d’extermini ¡ pensàvem que seria la calefacció perquè era ple hivern. El cap molt prompte ens va dir la veritat. Vosaltres sou enemics d’Alemanya, l’única sortida és esta porta i ens ensenyava la xemeneia i les flames. Era un crematori ¡ com podíem imaginar-ho!...

Parlar de la vida al camp de Mauthausen seria molt tràgic. Quan vam retornar a França era molt difícil explicar aquelles barbaritats. Jo, personalment, no podia parlar de totes les atrocitats, vostès les han vist a les pel·lícules, doncs no és res comparat al que jo els podria contar. Hem estat anys i anys sense parlar, no era possible per a una persona civilitzada d’imaginar el que passava en aquells camps. A Espanya, esta memòria històrica ha estat massa silenciada, és molt important recuperar la memòria històrica, si ho fem avui ací, ara no hi ha odi, però tampoc oblit.

Es fa difícil parlar del que va passar a Mautahausen, de tantes atrocitats, han passat massa anys. Als anys 41 i 42 van morir 6.600 espanyols només en un any. Quan nosaltres arribàrem van ser els segons després dels polonesos, a Alemanya s’estava fent una neteja ètnica, al camp ens vam trobar amb gitanos, homosexuals, invàlids, deficients, la gent treballadora estava mobilitzada amb la guerra. Per a sobreviure va ser molt important tenir una activitat o professió manual més que ser estudiant, necessitaven electricistes, mecànics, fusters marbristes, miners picapedrers, mà d’obra especialitzada, doncs la necessitaven per a l’explotació de la pedrera de granit de Mauthausen. En estos camps ens feien treballar com a esclaus i la mortalitat era elevada. Moltes empreses potents avui en dia a Alemanya ho van ser gràcies al treball de les víctimes. És impossible contar la tragèdia d’aquest camps, la prova d’això ho dóna el fet de com després estes empreses han votat una llei per a dignificar les víctimes.

A les 6 del matí tocaven la campana i els 2.000 deportats baixàvem a la pedrera, ens donaven un brou calent, deien que era cafè i així fins a les 12 de migdia. Els que ens vigilaren no eren les SS, eren els caps de vara o capatassos, els dèiem kapos. Eren presos comuns deportats, encara pitjor que les SS. Quan repartien el menjar te’l donaven segons li fores simpàtic com a espanyol, et donaven una patata i amb això resistíem fins a les 6 de la tarda. Si per al treball necessitàvem unes 1.200 calories, nosaltres preníem 600, d’ací la gran mortalitat, el treball a la pedrera era dels pitjors. Mauthausen era el camp administratiu central. D’allí sortien grups de treballadors als camps d’Àustria per a mantenir l’activitat industrial. Quan sortíem a la pedrera hi havia una escala i una senda pel costat d’un precipici. Quan les SS volia exterminar un espanyol o un jueu el posaven per la fila de l’esquerra i el desprenien pel precipici. De vegades a les dos del matí quan intentaves descansar, després de tornar de la pedrera, venien els caps de vara, caps de barraca i et feien formar un altra vegada, això era la vida concentracionària a Mauthausen. El camp era tot rodejat per un reixat de fil d’aram elèctric, en eixir per la nit de la barraca podies vore a vint o a quaranta persones enganxades al reixat. Durant els cinc anys que vaig estar a Mauthausen els pijames que portàvem els rentaven per a la seua desinfecció. Se’ls emportava un austríac, ell treballava en un magatzem en la bugadera, una nit es va amagar dins d’una caixa, però en descarregar el camió el van descobrir, i per això el van condemnar a la forca. Van muntar un patíbul i una orquestra, tocaren la música d’una cançó francesa per a executar-lo. Una setmana abans d’arribar els americans, els russos es van assabentar que l’exèrcit soviètic ja era molt a prop, alguns presoners de guerra russos en tenir coneixement de la presa de Viena per les tropes russes van fugir; n’eren dos-cents o tres-cents, van matar a molts, altres van poder arribar-hi. Als camps tots érem números i triangles de color. El dels homosexuals era de color violeta. Els assassins, verds, els espanyols, blaus, els jueus, l’estrella de David. Els francesos, resistents polítics, russos, txecs, polonesos, color roig. Els números els havies d’aprendre per a demanar les coses, per exemple anar al wàter i calia fer-ho  en alemany, era necessari... Si et castigaven per furtar una patata et donaven tantes fuetades segons el número, i si oblidaves alguna cosa o et descomptaves, tornàvem a començar.

Nosaltres ja teníem el nostre passat a la guerra espanyola, als camps de Franco, aleshores vam formar un comitè d’ajuda entre espanyols, per exemple teníem cura dels xics joves o dels xiquets de 14 o 15 anys protegint-los dels caps de vara, perquè ells els oferien menjar per a què estigueren al seu servei; nosaltres intentàvem que cap xic espanyol caiguera en les seues mans.

 

 

El dia de l’alliberament va ser un dia d’alegria de veritat. Era tanta la nostra il·lusió per tornar amb la família. Jo havia deixat els meus pares, altres tenien dona i xiquets i no els coneixien després de 3 anys de tortura i treball. Allí estàvem 24 nacionalitats diferents. Dels 7.000 espanyols només vam sortir 2.180. Érem lliures. Cada delegació dels diferents països venia a arreplegar-los, als francesos, polonesos, txecs.... a per nosaltres no va venir ningú. Hitler havia estat derrotat, Mussolini també, desconeixíem si el règim que havíem combatut en Espanya encara era present. Nosaltres vam ser dels primers que vam entrar a Mauthausen i els últims en eixir-ne. Aquesta vegada el govern francès va tenir l’honor d’acceptar-nos. Ens van tractar molt diferent a cincs anys enrere. A pesar d’això, en arribar a França, encara no havia acabat la nostra tragèdia. El 90% ens vam quedar a França. Alguns poquets van tornar a Espanya per motius familiars. La resta a l’exili i l’estatut de refugiats. El govern espanyol es va desinteressar completament i continuàrem com a apàtrides. A Mauthausen no teníem personalitat, només érem un número i un triangle de diferent color segons la nacionalitat, a França no teníem pàtria. Alguns van trobar la seua família emigrada a França, a amics. La meva joventut no l’havia conegut en aquesta guerra incivil. I després de la deportació i la tragèdia als camps em trobava tot sol a França. Sense joventut des de l’any 36 al 45, 8 anys. La meva il·lusió era tornar a Vinaròs, però ens digueren que mentre estiguera el règim no hi tornaríem. I així va ser, vaig estar 30 anys sense tornar a Espanya, vivint en una altra cultura, en una altra llengua i encara que els francesos foren el país veí, la vida era dura a l’exili. Vaig tenir la sort de trobar una xica, una dona francesa que em va acceptar en tot. I vaig poder refer la meva vida a França.