Al voltant d’una Exposició. Castelló sota les bombes. 

 

El dia 25 de setembre va finalitzar l’exposició “Castelló sota les bombes, Bombardejos i Refugis”, de deu dies de durada a la sala de l’Edifici Moruno al Grau de Castelló. Fem públic el nostre agraïment a l’Autoritat Portuària per la cessió de la sala, així com a totes aquelles persones que ens han recolzat solidaritzant-se amb aquest projecte. 

 

 
 

La nostra valoració d’aquest esdeveniment és molt positiva, considerant l’assistència de més de 3.000 persones, la qual cosa prova l’interés del projecte per a un públic ampli i divers.

A dia d’avui, seguim en un silenci administratiu sense rebre resposta a la nostra petició escrita de fa més d’un any, sol·licitant formalment una sala d’exposicions a l’Ajuntament de Castelló que ha mostrat una evident manca de cortesia, així com de serietat.

Convindria recordar que un Ajuntament democràtic té una funció de gestió al servei dels ciutadans i no de propietat de les infraestructures públiques; i matisar que si es dona suport públic per a fer exposicions ultraconservadores.

També voldríem assenyalar la total manca d’atenció per part de Castelló Cultural, respecte a un acte de rellevància històrica, accentuada per tractar-se d’un treball inèdit d’investigació que ha permés donar a conèixer dades fins ara desconegudes d’un capítol important de la recent història de la nostra ciutat, malgrat els entrebancs institucionals per part especialment del consistori municipal.

L’Exposició mostra l’assetjament que va patir la ciutat de Castelló, així com el Grau, durant la guerra civil, fruit dels constants bombardejos sobre la població, i com aquesta s’hi va organitzar de la millor manera que va poder mitjançant la creació de refugis.

Va ser inaugurada per persones que van protagonitzar els esdeveniments allí reflectits i que van aportar els seus inestimables testimonis.

D’altra banda, agraïm la presència de personalitats de l’àmbit públic i polític a l’acte d’inauguració. “Castelló sota les bombes” ha tirat endavant gràcies a l’empenta i treball de la gent del Grup de Recerca per a la Memòria Històrica, fruit de la seua capacitat d’il·lusió i voluntat mitjançant una tasca basada únicament en la seua autonomia.

Tot i que el discurs oficial assenyalava que la guerra civil era un assumpte superat a la història de l’Estat espanyol —just quan la Vicepresidenta del Govern frena la llei de Memòria Històrica per acollir a les víctimes— es reconeix ara públicament que és un tema que segueix reobrint ferides, potser perquè mai es van acabar de tancar del tot.

Ja coneixem l’oposició del PP, especialment pel que fa a la retirada dels símbols franquistes.

L’argument de l’oposició es repeteix cada vegada que s’anuncia algun canvi. “Açò no interessa a ningú, no s’ha de remoure el passat”.

Tal vegada perquè l’actual estat de les coses no s’entendria sense la victòria dels feixistes. Coneixem també la sensibilitat que el PP local manifesta amb el tema de la memòria històrica, especialment el Sr. Mulet.

Només cal recordar que el filonazi Serrano Suñer és fill adoptiu de la ciutat, per no parlar del ministre franquista i secretari del Movimiento, Herrero Tejedor.

El Grup de la Recerca per a la Memòria Històrica recorda les paraules del poeta Màrius Torres quan deia “Volem la pau però no l’oblit”, la Memòria Històrica com eina de pensament crític constructiu.

El discurs hegemònic sobre la Dictadura i la Transició es contradiu davant els coneixements empírics que la Historiografia va consolidant. L’argumentació franquista presentava la II República com un règim il·legítim que havia propiciat la decadència d’Espanya, la culminació de tots els desastres, i el Glorioso Movimiento Nacional del 18 de julio com la reacció al camí de la perdició.

Els ideòlegs del franquisme barrejaven el catastrofisme amb l’esforç de manipulació històrica feta pel règim franquista com a factors de legitimació del Nuevo Estado; aquest era l’objectiu, la simbiosis entre la democràcia i el caos, entre la llibertat i el terror roig.

Aquesta manipulació històrica va ser operativa perquè la violència realment existent durant la guerra civil va ser allargada a tots els anys republicans.

L’imaginari col·lectiu republicà és igual a desordre. L’èxit va ser la deslegitimació de la República i d’aquells que l’havien propugnat, la caiguda i el buit de poder estatal va propiciar tot tipus d’excessos.

Per aquesta manipulació de l’imaginari col·lectiu i pel consegüent silenci de l’estudi històric, especialment als programes d’ensenyament, actualment la imatge de la República continua sent nebulosa i poc ajustada a la història.

Tot això va ser utilitzat per a justificar l’acció repressiva viscuda després de la guerra, a la Dictadura i els seus danys físics, morals i vitals.

Tots aquells que parlaren del terror roig van emprendre una tasca d’eliminació de l’anomenada antiespanya. Gonzalo Aguilera, militar aristòcrata terratinent, encarregat franquista de les relacions amb la premsa estrangera, li va dir al periodista nord-americà John Witaker:

“Tenemos que matar y matar, son como animales, ahora espero que comprenda que es lo que entendemos por regeneración de España, nuestro programa consiste en exterminar a un tercio de la población masculina de España”.

No es pot pretendre a dia d’avui la memòria d’uns imposada als altres. Per això, cal un espai per a l’altra memòria, i per a les seues vides, és un dret civil.

En els temps d’opressió i persecució, era vist com una impertinència, tot allò que no fóra una interpretació de la guerra civil, la dictadura i la transició segons el discurs històric oficial, armat amb els mecanismes de difusió de les administracions, i consolidat com a memòria col·lectiva gràcies a la bel·ligerància d’aquest discurs.

Però la memòria és personal i intransferible, tot i que continuaven sense testimoniar els pocs que restaren, perquè pensaven que era inútil, per por encara a parlar públicament o al dolor del record d’humiliació i impotència, perquè ningú els ho demanava.

Ha calgut esperar que passaren vora 30 anys de la mort del dictador, una generació sencera sense implicació directa ni amb la República, ni amb la guerra civil, ni amb el franquisme perquè es tornés a desvetllar l’interés pels vençuts al nostre país... així els néts pregunten i els avis responen...

Mª Isabel Peris

. Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica.