L’ANY 1938 A ONDA.

QUAN DEL CEL QUEIEN BOMBES.

 
 image

Ximo Huguet Lecha

Historiador

 

Si fem una ullada a les publicacions i estudis històrics sobre la Guerra Civil, podem comprovar la gran quantitat de llibres, articles, conferències i xerrades que es publiquen i es realitzen pertot arreu. No hi ha cap dubte que suscita un gran interés, no sols entre els estudiosos, sinó també entre la societat. Ho podem comprovar, simplement, entrant a qualsevol llibreria i veient la gran quantitat de llibres que hi ha en les seues prestatgeries i que tracten aquesta temàtica. No obstant això, possiblement, un dels temes menys tractats siga el dels bombardejos i la importància que va tenir l’aviació en la Guerra Civil Espanyola. L’any 1903, es va realitzar el primer vol a motor d’un avió, però en pocs anys, els avions passaren de ser instruments d’observació a esdevenir poderoses armes d’atac i destrucció. Tot i que, en la Primera Guerra Mundial (1914-1917), ja s’utilitzà l’aviació com a arma, el salt qualitatiu es donà en la Guerra d’Etiòpia (1935-1936), quan la Itàlia de Mussolini envaí Abissínia, l’octubre de 1935.

La Guerra Civil va ser una guerra nova, una experiència nova. Si en alguna cosa coincideixen la majoria dels historiadors és en el fet que la guerra serví com a banc de proves militars que, anys més tard, es posarien en marxa durant la Segona Guerra Mundial, per les potències feixistes d’Alemanya i Itàlia. Dos països que durant la Guerra Civil Espanyola ajudaren amb material bèl·lic l’exèrcit del general Franco. És ben sabuda l’aportació que Alemanya va fer en aquest sentit, participant amb la famosa aviació Condor, que efectuà bombardejos tan sonats com el de Gernica, ciutat que quedà totalment arrasada i en runes.

Menys coneguda, potser, siga la contribució armamentística d’Itàlia. Des de la Itàlia feixista de Benito Mussolini es va enviar cap a Espanya un cos de voluntaris, conegut amb el nom del Corpo di Tuppe Volontaire (CTV), una força de combat que comprenia 140.000 homes. L’ajut italià fou fonamental, sobretot perquè, tant l’Armada com l’Exèrcit de l’Aire, havien romàs fidels a la República. En aquest sentit, Itàlia contribuí amb un total de 759 avions, durant tot el període que durà la guerra, per intentar pal·liar el dèficit aeri del bàndol nacional.

Aquesta aviació italiana fou coneguda com L’Aviazione Legionaria delle Baleraii i fou la que dugué a terme la majoria dels atacs aeris durant la Guerra Civil. Tant és així, que la major part dels bombardejos a pobles i ciutats valencianes foren comesos per aquesta aviació, mentre que l’aviació alemanya i nacional hi participà en poques ocasions. Entre la segona meitat d’agost i principis de setembre de 1936, l’aviació italiana participà activament en l’ocupació de Mallorca, peça clau per a l’estratègia militar. L’objectiu era convertir l’illa en futura base aèria i, des de les Balears, teixir els diversos atacs a pobles i ciutats del litoral mediterrani.

Va ser a l’any 1938 quan L’Aviazione Legionaria intensificà la seua activitat, sobretot al territori valencià. La por a las “pavas”, nom popular amb què es coneixien els atacs aeris, acabà dominant entre la població civil de diversos pobles. Del cel queien bombes però, per primera vegada en una guerra, les bombes no sols queien al front de batalla, sinó també a la reraguarda, sobre la població civil indefensa, amb l’únic objectiu de minar la moral de la població. Una de les principals preocupacions en la reraguarda republicana serà la protecció de la gent. Des dels poders públics començarà la construcció de refugis antiaeris per a tal fi, i des dels mitjans de comunicació no es deixarà de repetir que el millor per protegir-se de les bombes són els refugis. Així, per exemple, a el Heraldo de Castellón el dia 27 d’abril de 1938 es deia; “Está demostrado, por los últimos bombardeos de la aviación criminal, que la mejor arma para defenderse la población, de los continuos ataques por aire, son los refugios”.

El mes de juny de 1938, serà un mes marcat pels bombardejos a Onda. Després d’una llarga contesa en terres del Maestrat, l’exèrcit Nacional aconsegueix prendre la capital de Castelló de la Plana el dia 14 de juny. Començarà, aleshores, una resistència ferotge per part dels republicans a Onda que durarà deu dies. Deu dies de resistència en què se succeïen, un dia rere l’altre, bombardejos per part de l’aviació italiana. Fins que, el dia 24 de juny, els republicans seran vençuts i Onda “liberada por el Glorioso Ejército Nacional”.

El primer bombardeig efectuat per l’Aviazione Legionaria es va realitzar el dia 14 de juny a les 13:00 hores. El cap de la formació que efectuà aquest atac fou el capità Martire i les bombes llançades tenien un pes de 250 Kg. El bombardeig afectà sobretot el nucli urbà. Les bombes caigueren damunt dels principals carrers i places de la vila; quedà tot sota un núvol de foc i de fum. El segon dels bombardejos es va produir dos dies després, el dia 16 de juny, a les 17:30 de la vesprada. Igual que l’anterior, les bombes eren de 250 Kg. En aquesta ocasió caigueren sota les carreteres d’Onda a Ribesalbes i la carretera de l’Alcora. El butlletí intern de la CTV deia el següent: “Aviazione Legionaria ha bombardato il traffico sulle rotabilli Onda-Ribesalves ed Alcora-Onda”. Els dies 18 i 19 l’aviació italiana reprengué els atacs amb major virulència, i actuà bombardejant diversos sectors com: l’oest de l’Alcora, nord d’Onda i la carretera Onda-Fanzara. Es tractava d’un nou intent d’assetjar als republicans, fortament armats en el turó de l’Atalaia. El podem constatar a través del part de guerra republicà d’aquests dies: “La presión rebelde es tenazmente contenida en los alrededores de la Atalaya, al norte de Onda”.

Garcia Valiño, Coronel de l’Agrupació 1ª de Navarra, a les seus memòries deia el següent de la situació d’aquests dies: “El enemigo, en fuerza, presentó gran resistencia en todas partes, empleando sus carros que partiendo de Onda, actuaban en todas las direcciones. Su aviación y artillería se emplearon muy activamente”. Efectivament, els republicans, durant els dies 22, 23 i 24 de juny, s’havien fet forts a Onda, però sobretot a l’antiga fortalesa del poble. Aquesta serà la raó per la qual l’Aviazione Legionaria, durant aquests dies, efectuarà una tasca més intensa, bombardejant diverses zones del terme d’Onda: Sonella, la Rambla, el Prat o el Camí de Betxí, es convertiren en objectius militars. Finalment, el dia 24 de juny, es produeixen dos grans bombardejos sota el castell de la vila, lloc on els republicans havien ofert la seua major resistència. Garcia Valiño relata així els fets: “(...) días se empleó la División 1ª, en la conquista de Onda, donde encontró una obstinada resistencia, polarizada finalmente en su castillo, que tuvo que ser abatido metódicamente por la artillería de la 155 y solo después de dos formidables bombardeos en masa de la Aviación Legionaria, pudo ser asaltado, escalando sus muros destruidos con bayonetas i granadas de mano la magnífica y heroica Quinta Bandera de la Legión. Aquella defensa inverosímil terminaba en lucha cuerpo a cuerpo dentro de la vieja fortaleza, donde quedaron al final 225 cadáveres enemigos”. D’aquesta forma, el dia 24 de juny de 1938, la guerra havia acabat a Onda.

Acabada la guerra i després dels bombardejos, Onda quedà pràcticament en runes; desenes de cases van quedar destruïdes com a conseqüència dels efectes destructors de les bombes i moltes persones van haver d’allotjar-se a casa de familiars, de veïns o d’amics. Però les bombes no sols caigueren sota els exèrcits que lluitaven en la contesa, sinó també sota la població civil. Centenars de persones utilitzaren la Cova del Castell com a refugi contra les bombes. No obstant això, la manca de més refugis antiaeris a Onda va fer que moltes persones resultaren ferides i que d’altres moriren, com a conseqüència de les ferides que els ocasionaren els bombardejos.

Al cap de setanta anys dels fets, els últims trenta sota un període d’estabilitat democràtica, el poble d’Onda ha canviat. Socialment, Onda ha anat incrementant la seua població, incorporant nous ciutadans a la nostra ciutat. Potser, alguns hauran escoltat dels seus majors els fets que hem relatat, d’altres potser no n’hagen sentit a parlar mai. Commemorar, difondre i recordar la memòria dels bombardejos, després de setanta anys, no intenta enfrontar o justificar els actes d’uns o d’altres. Mai no es recorda per recordar, la memòria té una sola funció primordial, i aquesta es la d’unir la nostra societat en la defensa i l’estima pels valors democràtics, per la llibertat i pel respecte mutu, i sols recordant, una societat aprén la lliçó i demostra la seua maduresa.


Article publicat al setmanari local d’Onda “ Arrels”.