Juan Luis Porcar
Investigador i membre GRMHC
El 25 d’abril de 1940, l’execució de 28 homes va tenyir de sang el pati de la presó de Castelló. Pascual Cabrera Quemades, alcalde republicà de Vila-real, que pocs dies després també va caure al riu Sec cosit per les bales, va escriure en un dels seus poemes clandestins com a testimoni directe dels fets “Volverán rojos torrentes de sangre a regar el suelo, y volverá el desconsuelo a ser dueño de las gentes”.
Aquell episodi va sacsejar la vida de moltes famílies de les nostres comarques, de veïnes i veïns del raval de Sant Miquel i zones pròximes de la ciutat, que van ser testimonis d’una jornada de càntics i crits esgarradors, de silenci i dol, d’una venjança i d’una memòria que lluita contra l’oblit.
ELS TESTIMONIS
Manuel Miralles, tancat a la presó per combatre amb l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil, va ser també testimoni de la violència exercida pels vencedors, presenciant com es va executar a un jove per no agenollar-se durant la celebració d’una missa i de l’afusellament col·lectiu posterior ja citat. També Emilia Benages, una jove tancada a la presó per pertànyer a una família esquerrana de Villahermosa, recorda aquella execució massiva al pati com a càstig imposat per unes noves autoritats penitenciàries, conseqüència de l’acte d’insubordinació durant l’ofici religiós. Batiste Soriano Pedra, de Benicarló, va ser altre preso testimoni dels fets que relata com els afusellats cantaven “Hijos del pueblo” mentre els acrivillaven, també el testimoniatge de Jaume Borrás, coincideix en els detalls d’aquella massacre. Altres testimonis coetanis però indirectes relaten el cant de la Internacional apagat pels dispars dels fusells mentre la resta de presos formats al pati cantaven el Cara al Sol baix l’amenaça de les armes. Són diverses les versions d’uns fets violents que es van incorporar a l’imaginari col·lectiu de la ciutat.
REPRESSIÓ A LES PRESONS DE FRANCO
Els càstigs brutals, i l’adoctrinament ideològic i religiós defineixen durant la postguerra les condicions de vida a les presons de Franco. Una política de venjança caracteritzada pels maltractaments físics i psíquics que afectaven no només als qui havien lluitat en el bàndol republicà o s’havien significat políticament, sinó també els seus familiars i amics, amb la presència a les presons d’epidèmies i desnutrició generalitzada per l’absència de mesures sanitàries i higièniques.
La presó de Castelló, en funcionament des de 1896, amb capacitat màxima de 150 reclusos, va arribar a albergar 2.034 en gener de 1940, aquesta saturació que també patien la resta de presons de l’Estat no era un problema humanitari sinó de seguretat per al Nou Règim, era exponent d’un sistema penitenciari manifestament insuficient, basat en la pràctica de l’exclusió social massiva dels vençuts amb la intenció de depurar la societat mitjançant el mètode de «castigar, doblegar y transformar», no només els reclusos sinó també les seues famílies.
MASSACRE AL PATI DE LA PRESÓ
Al mes d’abril de 1940, la Junta de Disciplina de la Presó de Castelló va manifestar, en successives reunions, l’estat de sobresaturació en què es trobava el recinte i la preocupació per la seguretat interior donat la gran quantitat de reclusos amb sentències de mort dictades. Segons el llibre d’actes el 14 d’abril, aniversari de la República, es van produir una sèrie d’incidents protagonitzats per cinc presos, entre ells Manuel Recasens, qui seria afusellat el 24 d’abril en el ja conegut episodi de la negativa a agenollar-se durant l’ofici religiós, mentre la resta de la població reclusa masculina no va cantar l’himne nacional. La Direcció, a més de decretar l’aïllament dels protagonistes, va imposar una sèrie de sancions col·lectives que incloïen la supressió de tota comunicació oral i escrita i de partits de futbol, la prohibició d’entrada d’encàrrecs i menjar, i la convocatòria d’una solemne missa, com a desgreuge, per al diumenge següent 21 d’abril. Aquest mateix diumenge l’acta de la sessió ordinària de la Junta de Disciplina informa que s’alcen tots els càstigs, ja que durant la setmana transcorreguda no s’havia produït cap incident i l’estat de la disciplina era excel·lent. El llibre d’ordres de la presó recull el 23 d’abril un canvi en la direcció del centre, ara a càrrec d’un inspector penitenciari, dos dies abans de l’afusellament de 28 interns al pati, un dia després de l’execució del jove almassorí per l’episodi ja comentat.
L’1 de maig es va celebrar una nova sessió de la Junta de Disciplina on figura com a director del centre penitenciari l’inspector Anastasio Martín Nieto, qui substitueix el director habitual, José Rico de Estasen. El nou director en funcions exposa la necessitat de mantenir la disciplina «en el grado más superior» i dona a conèixer la disposició dictada recentment pel centre en relació amb la situació de risc donat que «se intentara cualquier desorden en los Establecimientos por haberse iniciado una mayor actividad en el despacho de los sentenciados y conmutados por la Superioridad».
Pel que fa a les execucions efectuades el 24 i 25 d’abril, quasi la totalitat de les víctimes van ser sentenciades a mort a principis de desembre de 1939, i al seu procediment sumaríssim consta el “enterado” del cap de l’Estat, Francisco Franco, document datat el 9 d’abril de 1940 excepte dos casos del mes anterior. Van ser executats a les 5,30 de la matinada i la causa de la mort segons el certificat mèdic expedit per Maximià Alloza, metge de la presó, va ser “hemorragia producida por pequeño proyectil”.
En relació amb aquest terrible succés les fonts orals que poden no recordar alguns detalls pel pas del temps divergeixen en alguns aspectes de la documentació escrita, especialment respecte a l’incident de la missa i la seua data, però malgrat la sorprenent minuciositat de la maquinària burocràtica i repressiva franquista, no era estrany la falsificació de dades per part de les fonts oficials i la necessitat de corroborar informacions per altres mitjans com els testimonis presencials.
Aquest episodi visibilitza el terrible ambient i la tensió que es vivia tant a la presó com a la ciutat. Afusellaments quasi diaris al riu Sec amb prop de 400 reclusos esperant la seua execució imminent a principis de 1940, alhora que posa de manifest la debilitat de la Direcció de la presó en necessitar una «autoritat superior» per a reforçar l’ordre i la repressió dins dels murs del recinte.
LA MEMÒRIA I LES VÍCTIMES
Un total de 26 dels afusellats eren de localitats de la Plana Baixa i la Plana Alta, destacant els 10 de Borriana i els cinc d’Alqueries, dos eren de localitats del Baix Maestrat i un de València. Víctimes d’unes sentències dictades per tribunals que no mereixen la qualificació d’òrgans de justícia per estar formats per militars que mancaven de qualsevol atribut d’independència pròpia d’un jutge, al ser fidels servidors dels fins polítics i els objectius repressius del Nou Estat. La instrucció del procediment era inquisitiva, practicant el jutge instructor les diligències amb l’auxili exclusiu de les forces de seguretat i obtenint-se en molts casos declaracions forçades dels inculpats a causa de les tortures. No era necessari que un inculpat fora acusat de fets violents per a acabar sent executat; la militància política o el fet d’exercir càrrecs de representació pública eren suficient motiu per ser afusellat acusat de rebel·lió. Resultaven innegables la parcialitat i bel·ligerància dels informes de les autoritats, les irregularitats i falsificacions de signatures en documents i declaracions, que podem trobar en els consells de guerra sumaríssims.
Un total de 23 de les víctimes es van soterrar al cementiri civil de Castelló donat la negativa a confessar-se quan entraven en capella, i les sis restants van ser soterrades a l’antiga zona catòlica del cementiri. Predomina el sector primari amb majoria de llauradors i jornalers entre els afusellats del 24 i 25 d’abril, i alguns oficis com forner, mecànic i fuster. Les edats oscil·len entre els 19 anys, de Calixto Tormo i els 61 de Bautista Llorens. La majoria van ser acusats de realitzar guàrdies i detencions com a milicians de comitès locals, excepte Juan Rabasa Gumbau, dirigent anarquista i president del Comitè del Front Popular de Vinaròs; Bautista Peris Muñoz va ser membre del grup de poetes de la sala de condemnats a mort.
La seua memòria està viva mitjançant el record de les seues famílies, reivindicada en el present per alguns dels seus nets, com Eva Tormos i Vicenta Escrivá, exemple de voluntat de reconstruir el passat des de la veritat i la justícia, i demandes familiars que va recollir el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló per a realitzar la campanya d’exhumacions de víctimes del franquisme en setembre de 2019 al cementiri de Castelló i així recuperar les seues restes.
