F. Mezquita Broch
Quan el 1924 M. Azaña va decidir abandonar el Partit Reformista liderat, per Melquíades Alvarez, i fundar Acción Republicana, ho va fer, entre altres raons, perquè segons els esdeveniments ocorreguts recentment, el seu antic partit no tenia res nou que oferir, o allò que proposava aleshores no representava cap solució als problemes d’Espanya. Miguel Primo de Rivera havia donat un colp d’estat militar implantant una dictadura amb la benedicció del rei Alfonso XIII i el gros de la societat benestant la qual continuava així amb les seus negocis, privilegis i corrupteles com si res no hagués passat.
Manuel Azaña, futur president de la República, del qual avui 3 de novembre commemorem l’aniversari de la seua mort, no ho va veure de la mateixa manera, va donar un pas endavant abandonant el seu partit i creant-ne un altre de nou amb la idea de què la vella política servia de ben poc a la majoria de la societat farta de les pràctiques de corrupció, amiguisme, privilegis… que havien esdevingut durant anys el caràcter de la monarquia. S’havia de donar pas a una altra manera de fer política, més a prop del poble, dels jornalers sense terra i treball, de l’analfabetisme generalitzat, dels privilegis feudals de l’església, de la intervenció armada dels militars en la política… problemes reals, de fons de la vella societat que havien d’abordar-se des de una nova perspectiva, mitjançant un sistema polític nou: la democràcia, incompatible amb aquella societat presidida per un rei, per això va apostar decididament per la República.
També actualment ens trobem en una conjuntura semblant, salvant la distància dels anys. Durant la transició, des de la mort del dictador F. Franco, es va posar en marxa una democràcia basada en la Constitució de 1978, desenvolupada per molts polítics franquistes a la seua manera que ha donat lloc al caràcter i pràctiques neofranquistes que han aparegut en moltes capes socials i que són presents actualment. Encara avui, per exemple, podem llegir en la premsa que la fiscal general de l’Estat (escollida a dit pel govern de torn) alliçona als fiscals i jutges perquè no accepten les querelles per tortures i desaparicions perpetrades durant el franquisme que presenten ciutadans espanyols en la causa que la jutge argentina Maria Servini està instruint sobre el tema.
Com hem d’entendre aquesta decisió de la fiscal general? Per què no vol aquest govern que s’investiguen els crims del franquisme durant la llarga dictadura? Per què no vol que imputen i jutgen a torturadors que encara estan vius, a polítics de la dictadura franquista que havien participat col·lectivament en governs que van actuar violentament contra els espanyols durant la dictadura?
Alguna cosa greu passa als nostres polítics actuals que s’agafen a aquella amnistia de 1977, abans d’aprovar -se la Constitució, per no anul·lar aquells judicis sumaríssims que es van celebrar sense cap garantia judicial d’un Estat de dret, amb el procediment generalitzat de la tortura que es va convertir en regla de comportament de les forces de seguretat emparades pel propi sistema.
¿No es poden posar d’acord els diputats dels dos grans partits PP i PSOE en un gest definitiu de derogar aquesta llei i en conseqüència els judicis sumaríssims?
Una llei, com la d’amnistia, aprovada per un Parlament, no per Déu, abans de la Constitució, potser anul·lada, derogada per un Parlament sobirà. No? Aquella llei que es va fer en el seu moment per alliberar als presos polítics de la dictadura i que ara ha aprofitat per exonerar als botxins i als polítics que els van emparar.
Potser això significaria remoure tot el sistema judicial, que, per cert, no va sofrir cap mena de depuració a partir de 1978, i d’aquesta manera tot l’aparell judicial franquista va passar intacte a formar part del sistema democràtic, o siga, que aquells jutges que van actuar durant el franquisme, que van permetre i van actuar per tant en aquells judicis, van ser els mateixos que havien participat en el sistema judicial de la dictadura franquista, tot coneixent les condicions en què s’havien aprovat aquelles lleis amb que jutjaven als presos polítics i sindicals.
¿Té actualment força i legitimitat el Parlament espanyol per remoure el sistema judicial mentre escolta el grinyolar de veus i opinions contràries, sense donar un pas enrere? Vol dur a terme amb convicció aquesta tasca o deixar que la genètica franquista s’apodere de les seues decisions?
Per això podem afirmar que les conseqüències de la Guerra civil estan presents i les espurnes dels guanyadors planegen lliurement per escons i despatxos. La memòria del que fou president de II República M. Azaña és necessària més que mai per desemmascarar actituds neofranquistes en polítics actuals.
