Els crims del franquisme 76 anys després
Maribel Peris
L’origen del model d’impunitat de l’estat espanyol es remunta a la transició política de la dictadura a la democràcia ja que va basar la reconciliació nacional en la no persecució dels delictes comesos durant la dictadura i en un discurs amb la presència d’arguments legitimadors d’ordre feixista postulats pel revisionisme històric. A l’Estat espanyol no va haver-hi justícia transicional perquè va ser una transició de llei a llei, en conseqüència existeix una connexió entre la legalitat franquista i la legalitat democràtica A més a més la dictadura es va transmetre com un espai dictatorial però d’ordre que després va permetre una democràcia silenciant tota la brutalitat de la repressió del franquisme.
Analitzar tota la trajectòria haguda des d’aquestes fites i el procés de l’anomenat procés democràtic seria massa extens per aquest motiu farem una exposició limitada als fets més concrets i determinants deixant oberta la possibilitat d’aprofundir.
Podríem començar per la gestació , aplicació i desenvolupament de la coneguda com a llei de la memòria històrica ley 52/2007 de 26 de diciembre por la que se reconocen y amplian derechos y se establecen medidas a favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura.
L’origen de la llei ens porta a la primera reunió de la Comissió creada per a les víctimes del franquisme l’any 2004 i presidida per Mª Teresa Fernández de la Vega que pretenia finalitzar la seua tasca l’any 2005. Aquesta Comissió interministerial va elaborar en principi un informe amb un projecte ambiciós on sí es contemplava la rehabilitació moral i jurídica de les víctimes de la repressió franquista.
Però el procés es va allargar molt més del previst i va ser objecte de retalls importants; així a setembre del 2005 la vicepresidenta del govern Mª Teresa Fernández de la Vega va frenar el projecte de llei per acollir els nomenats dos bàndols. Després en juliol del 2006 el govern va renunciar anul·lar els consells de guerra sumaríssims. En aquest mateix mes de juliol va anunciar que no es permetrien la publicació dels noms dels botxins. Tot un procés llarg i amb les crítiques ferotges de la dreta per una part i les reivindicacions de l’esquerra i associacions de víctimes per altra. El govern del PSOE va anar retallant fins arribar a una llei que no va respondre a les expectatives després dels quasi 70 anys de la guerra civil i 30 de democràcia.
La llei per començar no assumeix directament la impugnació de la violació dels drets humans ja que prescindeix en termes absoluts dels seus principis , el dret de la víctima de dirigir-se contra l’autor de la violació i les reformes de les institucions estatals amb la destitució dels funcionaris públics responsables. Unes mides insuficients pels drets de les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura a l’àmbit de la reparació com s’entén al dret internacional, i d’acord al compliment dels tractats internacionals ratificats per Espanya.
Per altra part la llei és indeterminada en quant als seus efectes en la revisió judicial de les condemnes del franquisme perquè la declaració d’il·legitimitat dels judicis sumaríssims no té efectes jurídics; si bé vol dir que no s’ajusten al dret i van ser immorals, però res més. En canvi l’anul·lació radical de ple dret canvia per complet ja que suposa que no ha hagut cas , ni procés, ni càrrecs i per consegüent cal reposar a les víctimes a la situació anterior.
El dret espanyol no ha de donar cobertura de legalitat a fets que són internacionalment il·lícits, no pot fer una indeterminació en la revisió judicial de les condemnes del franquisme i s’han d’expulsar de l’ordre jurídic.
Ens trobem doncs amb unes timorates polítiques públiques als diferents capítols de la llei, des del dret a conèixer el destí dels familiars desapareguts o dret de les víctimes a saber, l’accés a les fonts documentals, a les polítiques de gestió monumental i de la simbologia pública, i la política de localització i exhumació de fosses comunes i la inhumació de les despulles de les víctimes amb els protocols d’actuació científica i els mapes de les administracions territorials. Només a algunes autonomies s’han pres iniciatives quan és l’Estat qui hauria d’actuar d’ofici per a indagar, investigar, localitzar i no transferir les seues obligacions a altres administracions,. A més a més va haver- hi un espai d’un any per a dictar reglaments necessaris i les Comunitats Autònomes, els Ajuntaments i l’Església no ho van fer.
Amb aquesta llei de la memòria l’estat es va desentendre de les diligències i els procediments judicials per a la investigació i esclariment dels fets i responsabilitats pertinents pels crims imprescriptibles. L’auxili i ajuda de l’estat pera localitzar, exhumar, identificar, recuperar.
La llei al llarg dels anys no es desenvoluparà pràcticament i a més s’incomplira durant els governs del PP de forma fragant. Durant aquest últims anys s’han anat presentat denúncies referides a l’enaltiment i conservació de la simbologia feixista i algunes d’elles sí han prosperat. Pel que fa a les subvencions seran retallades. Al 2008 Mariano Rajoy avançava en una entrevista a 20 minuts que eliminaria tots els articles de la lley de memòria històrica que parlen de diners públics per a recuperar el passatno daria ni un euro público para recuperar el pasado, una promesa que va després complir deixant-la sense fons econòmics com una situació de facto de derogació. En els pressupostos del 2012 va reduir l’aportació econòmica en un 60% exclusivament per a l’apertura de fosses i els anys següents 2013 i 2014 l’aportació es va reduir a 0.
A juliol del 2006 els represaliats del franquisme animaven a Ratzinger a demanar perdó per l’actuació de l’església en la guerra civil. La visita del papa Benedicto XIV a Espanya va traure a l’escenari la polèmica ja que eixe any 2006 el 18 de juliol es complien 70 anys de l’inici del que Franco va denominar La Cruzada, recolzada per la jerarquia catòlica. La ARMH va enviar una carta a tots els bisbes per a retirar totes les plaques falangistes dels caiguts per Deu i per Espanya que encara resten en centenars d’esglésies i demanar perdó pel seu paper en la guerra civil. La Conferència Episcopal es va negar perquè més de 7000 religiosos van ser assassinats. L’ARMH demanava al papa en la seua visita un gest simbòlic, que demanara perdó per la col·laboració que va tenir l’església amb la dictadura franquista. Així l’església també pot donar reconeixement als seus membres perseguits i al mateix temps tenir la dignitat de demanar perdó a milers de famílies que de sovint els capellans mateixos els negaven la possibilitat de soterrar-los al cementeri. I a més molts dels represaliats i les famílies eren i són catòlics i aquests recordatoris falangistes els insultava.
Mentre tots aquests esdeveniments s’anaven succeint els familiars i associacions de víctimes davant milers de persones assassinades i els seus cosos desapareguts sense poder investigar mai eixos crims malgrat la violació dels drets humans i atenent a la situació d’indefensió jurídica, van presentar una denúncia l’any 2006 al Jutjat Central nº 5 de l’Audiència Nacional; era una petició d’auxili a la justícia espanyola basada en el dret a un recurs efectiu i a obtenir una reparació justa i adient com correspon a les víctimes de les desaparicions forçades.
L’auto del jutge Garzon va acceptar la competència per a la tramitació d’aquesta causa de les denúncies de les víctimes al Jutjat nº 5 de l’Audiència Nacional i va començar per establir els tràmits per a les diligències prèvies pels delictes permanents de detenció il·legal sense raó del seu destí, en el context de crims contra la humanitat.
La dinàmica que Garzón va intentar posar en marxa a finals del 2008 recollint les denúncies de les víctimes i mitjançant l’establiment d’un cens fiable dels assassinats podia portar la determinació de responsabilitats retrospectives per l’únic camí que voreja la prescripció, que es la figura del genocidi. Aquestes diligències suposaran a més de cursar ofici als registres civils perquè aporten certificats de defunció , reclamar al Ministeri d’Interior les dades d’identificació dels màxims dirigents de Falange Espanyola del 17 de juliol de 1936 al 31 de desembre de 1951 i declarar imputació o extinció per mort. També formar un grup d’experts i un grup de policia judicial i un cens d’afusellats, desapareguts enterrats en fosses comunes. El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló es va adherir a la denúncia i va col·labora aportant el cens de víctimes de Castelló i comarques; estimàvem la situació com una mida preliminar i un primer pas per a la constitució d’una Comissió de la Veritat per a estudiar l’assumpte seriosament i així conèixer i dignificar a moltíssimes persones que van defendre els principis de llibertat democràcia de la Segona República. Amb la nostra trajectòria de treball ens trobàvem amb disposició de col·laborar amb la justícia i administracions en la realització de catàlegs de fosses i despulles humanes de les víctimes de la repressió del franquisme.
L’auto va esdevenir en un segon auto d’inhibició del jutge, ja que es declara exhaurida la responsabilitat penal per la mort dels encausats respecte els delictes contra els alts organismes de la nació i la forma de govern, així com també respecte del delicte de detenció il·legal amb desaparició forçada en el context de crims contra la humanitat , ja que la competència del jutjat i de la sala de lo penal de l’Audiència desapareix d’acord amb el disposat als articles 21, 23, 65, i 88 de la llei Orgànica del poder judicial per no estar en estos articles el delicte de detenció il·legal sense raó del seu destí en el context de crims contra la humanitat. Així malgrat la gravetat dels fets, no existeix la possibilitat d’aplicar normes de competència a favor de l’Audiència Nacional i s’estableix que les denúncies es traslladen als jutjats territorials.
El Govern tampoc recolzarà aquestes denúncies als jutjats territorials com demostrarà la bel·ligerància del sistema fiscal. El fiscal general de l’estat Conde Pumpido ordena als fiscals dels jutjats territorials que s’abstinguen d’impulsar les denúncies presentades en relació amb els republicans desapareguts i per les despulles i les fosses comunes.
L’informe pericial fet pels perits designats assenyalen un balanç provisional de víctimes entre 136.062 i 152.237. Les associacions de la memòria comptabilitzen 143.353 però els perits estimen que la quantitat pot ser superior en quasi 10.000 persones més. L’informe definitiu serà remés als jutjats corresponents amb una copia digitalitzada de totes les actuacions fetes a l’Audiència Nacional. Des d’eixe moment el cas passarà a 27 jutjats de Madrid, València, Coruña, Alacant Asturias, Badajoz, Burgos, Cáceres, Castelló, Córdoba, Granada, Huelva, Huesca, León, Lugo, Mallorca, Navarra, Palencia, Pontevedra, Soria, Toledo, Zamora i Zaragoza perquè prenguin decisió sobre les exhumacions sol·licitades per les associacions i es pronúncien sobre la continuació de la causa.
Els informes sobre les denúncies arribaran als jutjats territorials de tot arreu de l’estat i se decretarà l’extinció de responsabilitat penal per la defunció dels presumptes responsables i en altres casos per haver-se produït la prescripció pel transcurs dels terminis legals establerts per la persecució de delictes de detenció il·legal, homicidi i assassinat pels que van ser incoats. D’aquesta forma s’arxivaran successivament les denúncies al·legant prescripció i derivant-les a la llei de la memòria a l’apartat sobre la declaració de reparació i reconeixement personal.
També és important assenyalar com per part del jutge a l’auto s’havien remés als jutjats pertinents les dades relatives als xiquets/es furtats durant la guerra civil i els primers anys del franquisme per a veure el seu destí. Ricard Vinyes el 6 de novembre de l’any 2009 havia aportat una documentació sobre identitats dels xiquets/es desapareguts que avalaven la necessitat d’una investigació exhaustiva. A l’auto dictat el passat 18 de novembre el jutge recordava quel’Assamblea Parlamentaria delConsejo de Europaen la seua declaració de condemna de la dictadura franquista de data 17 de novembre del 2006 va assenyalar que els xiquets/es perduts del franquisme eren també part de les víctimes i es tractava de fills/es de presos els cognoms dels quals van ser modificats per a permetre l’adopció per part de famílies d’adherides al règim. Milers de xiquets/es van ser enviats a institucions de l’estat perquè el règim considerava sa família republicana com inadequada per a la seua formació. També diu la resolució com els xiquets/es refugiats van ser segrestats en França pel servei exterior de repatriació del règim i situats amb posterioritat en institucions franquistes, el règim invocava la protecció de menors però la idea d’aquesta protecció no se distingia d’un règim punitiu. Els xiquets/es havien d’expiar els pecats dels pares. Segons la memòria del Patronato Central de Nuestra Señora de la Merced para la Redención de Penas de xiquets i xiquetes tutelats per l’estat fills de preses era de 12.042 a l’any 1944 , la majoria estaven a centres religiosos.I en la dècada de 1944 a 1954 van passar a ser 30.960, L’ingrés als centres va ser patrocinat pel Patronato de San Pablo depenent del Ministeri de Justícia, la majoria òrfens de guerra amb pares morts , presos, exiliats clandestins o desapareguts. A les llistes oficials assenyalaven al pare com afusellat o desaparegut.
Després el jutge Baltasar Garzón serà encausat acusat de prevaricació per obrir la causa dels crims del franquisme. El 10 de maig del 2010 Espanya crida l’atenció del món quan el jutge és suspès pel Tribunal Suprem de les seues funcions El procés al jutge al Tribunal Suprem es mantindrà al marge de l’escrutini internacional ja que es denegarà la declaració de testimonis experts en dret internacional durant el judici. El Tribunal no reconeix el rol del jutge a l’hora de prendre mesures per a corregir al dret intern allò que contradiu els principis i normes del dret internacional i l’acusa de prevaricació. Al jutge el jutgen per la presumpta vulneració de la Llei d’Amnistia de 1977 i la llei de la Memòria de 2007. Paradoxalment la llei de la memòria ve a ser un obstacle per a jutjar els crims del franquisme. LaFederación de Foros para la Memoriadiu que en totes dues lleis es sustenta el model d’impunitat.
Això suposarà la indefensió de les víctimes i la vigència del sistema espanyol d’impunitat. Davant aquests fets es produeixen mobilitzacions per tot l’Estat a 20 ciutats, entre elles Castelló, amb una sèrie d’actes contra la impunitat del franquisme, destacant Madrid i Barcelona i concentracions a les ambaixades de Mèxic, Buenos Aires, París i Londres.
Finalment el jutge és absolt. Però el màxim tribunal del poder judicial a més de resoldre la causa del procés sobre la prevaricació o no del jutge Baltasar Garzón, emetrà uns raonaments jurídics i també polítics amb els quals pretén justificar la impossibilitat de la persecució a Espanya de les violacions dels drets humans i delictes comesos per la Dictadura, en aquest país on la història que ens van ensenyar i malauradament encara s’ensenya a les escoles i als instituts és la mateixa malversada pels guanyadors de la guerra civil. Hem de matissar com des del punt de vista de l’historiador es reconeix la veritat i l’atribució de responsabilitats ètiques i com seran i hauran de ser els juristes els que parlaran de crims i de justícia. I com ens trobem amb la qüestió delicada de com els magistrats dicten sentències atenent a valoracions polítiques.
L’auto de Garzón va suposar al seu moment un punt d’inflexió i una acceleració del procés de la denúncia de les víctimes i familiars a l’Audiència Nacional. A partir de l’auto no hem de subestimar els processos socials derivats, claus per al procés d’identificació i relació amb la resta del món. Se li ha donat una nova visibilitat als assassinats per Franco i el seu règim mitjançant un recorregut simbòlic i legal i un caràcter internacional. La declaració de les víctimes al procés com a testimonis va suposar un fet insòlit ja que per primera vegada van poder declarar davant d’un tribunal relats del horror com Maria Martin que li van matar a sa mare i deia als 81 anys si calia esperar 75 anys més, o Olga Alcega neta d’afusellat per la guàrdia civil amb un tret al cap quan deia als periodistes com tot el mon mira capa un altre costat o quan Antonio Solsona declarava la detenció i afusellament de son pare a mans de la guàrdia civil. Però des del marc legal els raonaments jurídics han ratificat el model d’impunitat en tant que la sentència considera els crims del franquisme com uns fets no susceptibles d’aplicació de la tipificació penal de crims contra la humanitat, una categoria ja preexistent al dret consuetudinari. Recordem que els defensors dels jerarques nazis als processos de Nüremberg també apel·laven un raonament semblant quan deien que els fets pels que els jutjaven no eren delicte en el moment que es van cometre.
Les amonestacions de l’ONU al govern espanyol
El Parlament Europeu en sessió del 5 de juliol del 2006 havia condemnat massivament el cop militar de l’Estat franquista. L’ONU amonestarà a Espanya per la Llei d’Amnistia amb tres informes consecutius. A finals del 2008 s’havia negat la competència al jutge Garzón, després al 2010 el Tribunal Suprem vol jutjar-lo per prevaricació i això va posar per primera vegada la Llei d’amnistia en el punt de mira de l’ONU i de les organitzacions de drets humans més prestigioses.
Amnistia Internacional al 2006 considerava inacceptable la llei d’Amnistia com una llei de punt i final . El govern espanyol es situava al darrere lloc en la defensa dels drets humans. Amnistia demanava una fiscalia especial i no amagar el nom dels responsables dels crims.
El Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidasque vela pel compliment delPacto Internacional de Derechos Civiles y Políticosva ser el primer en amonestar a Espanya en termes molt durs el 2009, el document publicat el 5 de gener recorda com els delictes de lesa humanitat són imprescriptibles i les amnisties relatives a violacions greus de drets humans són incompatibles amb el pacte. La justícia també està representada pels tractats internacionals que ha ratificat Espanya, són de dret internacional i obliguen a l’estat espanyol a reparar a les víctimes de la violació de drets humans comesos per les seues pròpies autoritats .El Comitè va suggerir prendre mides legislatives necessàries pels tribunals nacionals per a garantir esta imprescriptibilitat, i crear una comissió d’experts independents. En novembre i desembre del 2009 es fan les altres dos amonestacions , tres en total, mentre alTribunal Supremoel magistrat Luciano Varela portarà endavant la querella contra el jutge Baltasar Garzón. Niel Comité de Derechos Humanosni la ONU tenen caràcter vinculant però són moralment determinants i per altra part Espanya ignora diversos convenis signats que sí li obliguen a investigar.
L’any 2013 l’ONU insta de nou a jutges i govern espanyol a complir la seua obligació de recerca dels desapareguts. Per primera vegada Espanya es sotmet a l’examen del Comitè de Nacions Unides contra les Desaparicions Forçades. L’ambaixadora permanent espanyola de Nacions Unides els dies 5 i 6 de novembre presenta un informe al Comitè de l’ONU contra les Desaparicions Forçades per a l’avaluació de la situació i el dictamen corresponent. El Comitè expressa la preocupació pel desemparament de les víctimes del franquisme i continua instant al govern espanyol a complir l’obligació de recerca dels desapareguts durant la guerra civil i la dictadura. Demana a l’executiu de Rajoy que assigne els recursos financers i personal tècnic necessari, en un moment en què el govern ha reduït a 0 les partides per l’apertura de fosses. Al seu informe el Comitè de Nacions Unides també demane a Espanya que intensifique els esforços per a buscar els xiquets/es furtats i procurar que les mostres genètiques de tots els casos denunciats s’integren en un banc d’ADN nacional. I demana que com a molt el 15 de novembre del 2014 Espanya ha d’informar al Comitè de les mesures adoptades per atendre les recomanacions més urgents.
Els advocats de l’estat argumenten la impossibilitat d’investigar aquestes desaparicions degut a la mort dels responsables, a la prescripció del delicte i a la llei d’Amnistia.
Davant aquests argument el Comitè insisteix perquè els terminis de prescripció conten des del moment que acaba la desaparició forçada bé perquè la persona apareix amb vida o perquè es troben les despulles o es restitueix la identitat .Exhorta perquè totes les desaparicions forçades siguen investigades exhaustivament i imparcialment independentment de l’inici de la mateixa i perquè es facen les mides necessàries de caràcter legislatiu o judicial per a superar els obstacles jurídics d’ordre intern i particularment la interpretació que se li ha donat a la llei d’Amnistia.
Finalment també insta a col·laborar amb els països que estan investigant i han sol·licitat extradicions per acusacions com és el cas d’Argentina.
Les apel·lacions a la justícia argentina
L’any 2010 les víctimes apel·len a la justícia argentina, ja que la Constitució d’Argentina reconeix els principis de justícia universal. Una demanda planteja dos casos d’assassinat durant la guerra civil. S’apunta la possibilitat que laCàmara Federalaplique el principi de jurisdicció internacional.
La demanada que es va presentar el 14 d’abril del 2010 estarà signada per dos descendents d’espanyols que mai van abandonar la idea de trobar les despulles dels seus familiars i de portar davant la justícia als responsables dels assassinats.
Per tant la lluita continua del 20 al 22 d’abril del 2012 es fael I Congreso de víctimas del franquismoa Rivas Vaciamadrid organizat perla Federación Estatal de Foros para la Memoria, és el primer Congrés sobre el tema i suposa un nou impuls de vitalitat en el camí de la lluita per la veritat , la justícia i la reparació.
El procés als crims de lesa humanitat comesos durant la Dictadura del general Franco en Espanya se dirigirà també al Tribunal Europeu de Drets Humans. A Espanya les providències recursos, recusacions, querelles es succeiran des del 2008 al 2009, 2010, 2011, 2012, dirigits als tribunals, al Suprem i al Constitucional dins de l’àmbit estatal, i als jutjats federals d’Argentina i alTribunal Europeo de Derechos Humanos.
En abril del 2012el Tribunal Europeo de Derechos Humanosrebutja la primera demanda per les desaparicions i fosses del franquisme por considerar- la fora de termini.
La jutge argentina Maria Servini de Cubria investigarà els crims del franquisme des de l’any 2010 quan es presenten les denúncies. Fa quasi mig segle que aquesta jutge argentina treballa al Palau de de tribunals de Buenos Aires i ha perdut el compte sobre els repressors processats des que va detindre a l’almirall Masera. El 31 de març del 2011 Argentina remet al regne d’Espanya un exhort per a la investigació dels crims del franquisme, el govern espanyol perquè que no avançara la causa oberta va mentir quan va assegurar per escrit al document de resposta que a Espanya hi havia nombrosos procediments judicials oberts pels crims del franquisme quan el que s’havien i encara es continuava arxivant totes les denúncies successivament. Després va vetar les declaracions de les víctimes per vídeo conferència.
Al 2013 la fiscalia no considerarà necessari detindre als quatre ex policies reconeguts torturadors dels calabossos franquistes reclamats per la justícia argentina: Antonio González Pacheco conegut com a Billy el Niño, i de Jesus Muñecas Aguilar, i també de Celso Galvan escolta de Franco i del rey i el ex comissari Jose Ignacio Giralte González; en el cas d’aquests dos últims encausats ja eren morts, perquè els emparava la llei d’Amnistia. Les 204 pàgines redactades per la jutge per demanar la detenció d’aquests torturadors espanyols acusats de crims contra la humanitat situen a Espanya al mateix lloc que Garzón va posar a Argentina en 1996.
Al 2014 la jutge dictarà ordre de detenció amb finalitat d’extradició a Buenos Aires contra els ex ministres Jose Utrera Molina i Rodolfo Martin Villa i 20 càrrecs franquistes més. El govern espanyol maniobrarà per a eludir les ordres de detenció. El govern de Mariano Rajoy avança arguments per a ignorar la petició de la Interpool per a l’extradició a Argentina. L’executiu central abans de l’estiu ja va promoure una reforma legal pera la supressió del principi de justícia universal en la legislació espanyola per a restringir la persecució de delictes de lesa humanitat comesos en altres indrets.
La policia espanyola al 2014 tampoc detindrà a la vintena de persones reclamades. Interpol Espanya al·legarà ante su Secretaria General una resolució d’aquest organisme en 2010 que afecta a la cooperació sobre sol·licituds relacionades amb els delictes de genocidi i crims de guerra. Es tracta de l’AG-2010-RES-10 segons informa Europa Press. L’acord sobre la cooperació amb les sol·licituds presentades per altres països membres refereix que en ser informat de la sol·licitud per la Secretaria General el país en qüestió disposa de 10 dies de termini per a protestar contra aquesta sol·licitud. El ministre de Justícia Rafael Catalá ja es va afanyar en vaticinar que l’Audiència Nacional denegaria l’extradició a l’Argentina de la vintena d’antic capitostos franquistes.
Quan els dos enviat per l’ONU demanen a l’estat espanyol la col·laboració amb la justícia argentina el Suprem i el Parlament s’oposen.
Ací l’estat espanyol vol posar punt i final per dos vies la administrativa mitjançant la llei de la memòria històrica i la judicial la llei d’Amnistia i la sentència del Suprem sobre Garzón i el auto de març del 2012 que va tancar la via per a la investigació penal dels crims del franquisme a Espanya.
Quan el cas de Pinochet a l’Argentina també van fer-se mides per a impedir-ho i també es van posar obstacles per a la col·laboració amb la justícia espanyola. Argentina va acabar finalment derogant les lleis d’Amnistia. Quan Espanya els va demanar l’extradició de ciutadans argentins per delictes comesos en funció del principi de justícia universal els jutges argentins es van trobar amb la disjuntiva què els jutjara una jurisdicció estrangera o jutjar-los al seu país. Es van decantar per la segona opció i van derogar les lleis. Ara la fiscalia d’Argentina considera que al nostre país l’amnistia empara els torturadors espanyols que reclama.
Per un altra part l’ONU insisteix en què més prompte o més tard Espanya hi haurà d’ afrontar el problema.
Alguns juristes consideren que la llei d’Amnistia no no afecta als crims de lesa humanitat sinó als d’intencionalitat política.
El Tribunal Suprem interpreta que aquesta llei està vigent i no considera els crims de lesa humanitat imprescriptibles.
El Parlament es pronúncia i diu que la llei d’Amnistia no es toca.
El PSOE també diu que la llei no es toca.
L’ONU insisteix en l’obligació de l’estat espanyol a investigar.
Amb tot el recorregut i anàlisi de la situació de fets consumats sembla tot més un tema d’entrebancs por motius polítics més que de justícia . L’estat espanyol contravé el dret internacional d’una forma continua, amb un dret intern que sembla adaptar a unes valoracions polítiques que hipotequen una independència del poder judicial i a més contravenen pactes signats de caràcter internacional.
Un altre front judicial es va obrir l’any 2012 pels crims de la guerra civil espanyola. En aquest cas l’Audiència Provincial de Barcelona obliga a investigar els bombardejos de pilots italians. Ha admès un recurs presentat per l’Associació Altra Itàlia contra l’arxiu d’una querella pels crims de lesa humanitat. Compta amb acusacions particulars a pilots del’aviazione legionariaque van bombardejar Barcelona entre 1937 i 1939 amb una estimació de 5.000 morts civils.
Finalment ens trobem amb què després de tota aquesta trajectòria una jutge de Soria ha tengut la valentia d’obrir una causa durant aquest any 2015 per 10 afusellaments durant la guerra civil, una data paral·lela a la nova amonestació e l’ONU a l’estat espanyol per negar l’extradició a Argentina dels 17 ex càrrecs franquistes. Aquesta és l’única causa oberta a Espanya després de la suspensió del jutge Garzón i la sentència que va seure jurisprudència tancant la via judicial.
Davant tot aquest procés llarg i accidentat caldria no oblidar el contingut de la resolució de l’auto sobre els crims del franquisme on hi havia una insistència en què l’objecte de la investigació és l’existència d’un pla sistemàtic i preconcebut d’eliminació d’oponents polítics mitjançant les múltiples morts, les tortures , l’exili i desaparicions forçades ( detencions il·legals) de persones des del 1936 durant els anys de la guerra civil i els següents de la postguerra a diferents punts geogràfics del territori espanyol.
Això apuntava al genocidi…….
Maribel Peris Muiños
GRUP PER LA RECERCA DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE CASTELLÓ