Fitxes i activitats didàctiques projecte educatiu IES ciutat de Castelló. Text complet sobre la repressió a les dones durant el franquisme.

Text complet ampliació de la repressió de les dones al franquisme

LA REPRESSIÓ SOBRE LES DONES EN EL PRIMER FRANQUISME (1936-39/1951)

Aquest treball es centra en la primera epoca del Franquisme,des del triomf del cop d’estat en algunes zones de l’estat espanyol o el final de la guerra en altres i principis dels anys 50 amb el final de les targetes de racionament, l’inici del reconeixement internacional i la desarticulació de la dissidència amb la vaga dels tramvies de Barcelona de 1951 i la derrota i retirada dels últims guerrillers cap a França.

Tot i que s’ha avançat, encara hi ha moltes dificultats per a la recerca i l, investigació (arxius dispersos, tancats i no digitalitzats, falta de finançament per investigar…).

1.- LA II REPUBLICA. 1931

La Constitució i l’obra legislativa republicana aconsegueixen:

• Igualtat total en tots els àmbits de la vida per a homes i dones. La dona té plena capacitat jurídica.

•Dret al vot.

• Matrimoni civil. Divorci.

• Educació laica, obligatòria i gratuïta a Primària. S’estableix la coeducació.

• Les dones comencen a sortir al “públic”. Dones intel·lectuals i artistes. Dones que comencen a fer política. El 1936 hi havia 100.000 afiliades a UGT i 140.000 a CNT.

• Llei de l’Avortament a Catalunya (a la guerra).

2.- ZONA FRANQUISTA. ESTAT FEIXISTA

• Es restableix el Codi Civil de 1899. La dona és equiparada als xiquets/es.

• Derogació del matrimoni civil i el divorci. Fi de la coeducació. Il·legalització de l’avortament. Prohibició dels anticonceptius.

• Paper de la dona: esposa i mare. Si no ho són, seran “solteres” o monges. Submissió al pare o al marit: necessitat de permís per a tot, des de viatjar, treballar (si treballa …) o obrir un compte corrent.

• La pàtria potestat és de el pare. Pot donar els/les fills/es en adopció sense el consentiment de la mare.

• Dret a matar l’esposa o la filla en cas de ser sorpreses en adulteri.

• Diferents assignatures i continguts per a nens i nenes: Llar, “virtuts femenines”, obediència i submissió.

• Les dones no poden ser caps de l’administració.

• Treballs prohibits per llei: notària, registradora de la propietat, jutgessa, diplomàtica, minera, torera. Si han de treballar: secretària, modista, institutriu o mestra, practicant, centres de bellesa, telefonista.

• La Secció Femenina i l’Església Catòlica fonamentaran el paper de la dona tancada en els paràmetres de “la casa, la cuina i l’església”.

• El Servei Social (en Secció Femenina) era requisit obligatori per treballar en l’administració de l’Estat, treballar en l’empresa privada, obtenir el passaport i (més tard) el carnet de conduir.

3.-CARÀCTER DE LA REPRESSIÓ SOBRE LES DONES

Té formes específiques, per vençuda i per dona. El càstig tenia un caràcter exemplaritzant: retornar-les al lloc d’on mai haurien d’haver eixit

  • TEORITZACIÓ DE LA REPRESSIÓ. Antonio Vallejo Nájera.

Comandant i psiquiatra. Va dirigir els serveis psiquiàtrics de l’exèrcit franquista. El 23 d’agost de 1938 rep l’autorització de Franco per obrir el “Gabinet d’Investigacions Psicològiques” que tenia com a finalitat investigar les arrels biopsíquiques del marxisme. Això li dona via lliure per fer experiments amb presoners i presoneres com a la presó de dones de Màlaga i al camp de concentració de San Pedro de Cardeña (Burgos) amb brigadistes internacionals . Tesi: el marxisme és una malaltia. Vol comprovar experimentalment que el “simplisme” de l’ideari marxista i la igualtat social que propugna afavoreix la seua assimilació pels deficients mentals. Els rojos són éssers inferiors, degenerats socials, febles mentals. Dins de la seua teoria, la caracterització de la dona “roja” és la següent:

.(…) La mujer participa en política para satisfacer sus apetencias sexuales. La razón hay que buscarla en la característica debilidad del equilibrio mental de la mujer, la menor resistencia a las influencias ambientales y la inseguridad del control sobre la personalidad. Por ello, es fundamental que la religión católica imponga a la mujer sus estrictas normas a modo de “freno” a su tendencia animal. Cuando desaparecen los frenos que contienen socialmente a la mujer se despiertan en el sexo femenino el instinto de crueldad y rebasa todas las posibilidades imaginadas, precisamente por faltarle las inhibiciones inteligentes y lógicas, característica de la crueldad femenina que no queda satisfecha con la ejecución del crimen, sino que aumenta durante su comisión.

Aquesta teorització conclou en la necessitat de separar els/les fills/es de les seues mares i ser educats per l’Estat Feixista per eliminar aquest “gen degenerat” en pro de la puresa de la Raça Hispana.

  • MASCLISME SALVATGE

Una mostra característica són les proclames que pronunciava a la ràdio el General Gonzalo Queipo de Llano:

Nuestros valientes legionarios han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombre de verdad. Y, a la vez, a sus mujeres.

Esto es totalmente justificado porque esas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen.”

Una crida i una justificació en tota regla de la violació. La memòria col·lectiva ha certificat la mort de Carmen Querol Segura i del seu fill del Mas del Salzedal (Morella) el 14 d’abril de 1938 per soldats moros en oferir resistència a l’intent de violació d’una de les joves de la casa.

  • PAPER DE LA ESGLÉSIA CATÒLICA

A més de la tradicional caracterització de la dona com a submisa a l’home, destinada a la reproducció, veu a les dones vençudes com perverses i amorals i han de ser redimides. El delicte i el pecat són sinònims i així el nacionalcatolicisme penetrarà en les vides privades .Davant La prostitució, l´adulteri, els abusos sexuals …sempre es culpabilitza a la dona pecadora: ” …què haurà fet …?” L´historiador Ricard Vinyes ho resumeix en una frase. “El Franquisme no tenia sentit moral”. Els / les vençuts / vençudes eren portadors del mal i éssers inferiors.

I, sobre això, s’estructura una terrible repressió.

4.-REPRESSIÓ INICIAL. EXEMPLES.

  • ON TRIOMFA EL COLP.

Violacions i assassinats indiscriminats.Com un de tants exemples tenim la fossa comuna que es va exhumar el 2011 al cementeri de Gerena (Sevilla): Les restes de 17 dones. Mares, filles, esposes o germanes de sindicalistes o polítics d’esquerres. El 12 d’octubre de 1936 van ser tretes de la presó i dutes a missa per a excomunicar-les. En eixir, les van rapar, les van obligar a prendre oli de ricí i les van vexar en públic. Més tard les van ficar en un camió i les van portar al cementeri on un nen de 8 anys, amagat en un oliverar, va veure com les afusellaven. (El País. 2011.03.13)

  • FI DE LA GUERRA. PORT D’ALACANT.

A la ratera en què es va convertir el port d’Alacant, es va separar als homes de les dones i els nens/es. Els homes va n ser reclosos en el “Camp dels Ametllers” i en el camp de concentració d’Albatera.Juana Doña relata que primer les dones i els infants van passar 3 dies amuntegats als cinemes de la ciutat, aleshores es va decidir retornar-los a les presons dels seus llocs d’origen. Les van ficar en vagons de bestiar en un viatge que va durar 7 dies fins a Madrid. Al sol, sense aigua (alguna vegada una cantimplora al dia per a tot el vagó), sense menjar (una sardina diària), els infants morien per falta d’aliments i disenteria.

  • A LA PLANA BAIXA

Davant l’avanç de les tropes franquistes i la estabilització del front a Nules, la població de La Plana es va evacuar cap a València i La Ribera (anar davant). Quan va finalitzar la guerra, després de la promesa de Franco “nada tiene que temer de la justicia aquel que no tenga las manos manchadas de sangre” molts homes i dones amb els seus fills i filles van tornar a les seues localitats d’origen. Rebent insults i colps, es van trobar amb les seues cases ocupades o saquejades i els van ficar directament a la presó. A Borriana, entre el 9 d’abril i l’1 de maig de 1939, van tancar a la Mercè a 333 homes i 45 dones veïns / es de poble. Moltes, amb els marits detinguts, es van quedar totes soles amb els fills/es i sense ningú que volgués o no s’atrevís a donar-los recer, com li va passar a Maria Abad, dona de Vicente Moliner Nadal, alcalde de la població. Van començar els mecanismes de la delació i la maledicència.

5.- FORMES QUE ADOPTA LA REPRESSIÓ

  • CÀSTIG PÚBLIC.

A més de les pallisses i les humiliacions (tirar-les objectes, fer-les netejar la sang dels torturats, escopir, insultar-les …) hi ha dos vexacions que es van aplicar específicament a les dones: El rapat de cabells totalment o parcialment (deixant un petit plomall que es lligava amb cintes “rojigualdas”) i la purga amb oli de ricí. El rapat simbolitza la humiliació màxima que se li podia fer a una dona, negant-la, intentant començar a destruir la seua autoestima. L’oli de ricí, a més dels efectes dolorosos que produïa, era tremendament vexatori quan se’ls obligava a passejar pels carrers sota els seus efectes.

  • L’AGRESSIÓ SEXUAL I LA VIOLACIÓ.

Encara que podem afirmar que les agressions sexuals i la violació van ser una pràctica generalitzada, ni es podien denunciar ni tampoc son situacions que les dones explicaren obertament. Son actes que es silencien i queden en el substrat més íntim de la dona. Es coneixen per referències de testimonis (Direcció General de Seguretat de Madrid …) o quan el / la historiador/a ha aconseguit un grau d’intimitat molt profund en el moment de recollir un testimoni (la familia dels Valientes a Sieteaguas).

  • DEPURACIONS

Es va depurar tota l’estructura de l’administració de l’Estat. Això va incidir especialment en les mestres, treball femení, i que havien mantingut un compromís entusiasta per elevar el nivell cultural de país. Se les va liquidar física i simbòlicament perquè representaven i transmetien les idees d’igualtat i autonomia que calia erradicar. Menció a part figuren casos com el de les farmacèutiques de Borriana Pilar i Consuelo Montoya Fenollosa: La seua farmàcia va ser assaltada i destruïda i van acabar marxant, primer a Madrid i més tard al Brasil.

  • PER ACTIVITAT POLÍTICA PRÒPIA • CONSELLS DE GUERRA SUMARÍSSIMS

A les comarques de Castelló es van realitzar 910 Consells de Guerra a dones. Els Consells de Guerra Sumaríssims no tenien cap validesa legal. Molts eren col·lectius i les encausades no tenien dret de defensa; el defensor era un militar d’ofici i amb un grau inferior als altres membres del tribunal. Normalment es limitava a demanar una pena inferior a la proposta. A Borriana, els judicis sumaríssims es realitzaven al Gran Casino (actual oficina principal de la Caixa Rural Sant Josep al Pla), els presos i les preses eren conduïts des de la Mercè per la Carrera, lligats amb una llarga corda que també els lligava les mans i el coll. Al seu pas, els veïns els insultaven. Gràcia Ventura recordava com una veïna seua li va cridar que “havia matat el seu marit”.

En les acusacions que es formulaven a les dones, a més de les que es realitzaven per activitats polítiques, les havia especifiques, que incidien en la seua vida privada: vestia uniforme amb corretges, divorciada, vivia amigada, no assistia a missa, profanadora de tombes … moltes de les denúncies provenien d’altres dones, vídues, filles o germanes d’ assassinats/des durant la repressió republicana i informes demolidors del rector local. Moltes de les detingudes ho eren per ser mares, esposes, filles o germanes d’homes que havien tingut una notòria activitat política i sindical.

969 persones de les comarques de Castelló van ser afusellades o executades, entre elles 3 dones (Vicenta Ferreres Soriano de Benicarló, Dolors Nebot Morte de l’Alcora i Elisa Ull Marin de Borriana), de les quals dues sent molt recent el control de les seues localitats per les tropes franquistes o l’immediat final de la guerra.

  • LA PRESÓ

No obstant això, el nombre de dones detingudes és molt elevat. Primer a presons locals, antigues presons medievals o locals improvisats on la brutalitat queda en evidència com la mort d’Irene Garcia Bellés de 17 anys i sa mare, Benilde Bellés Bellés de 58, detingudes a la presó de Culla i que van morir a causa de les pallisses que van patir després de ser posades en llibertat.

D’aquestes presons improvisades, se les traslladava a la presó provincial de Castelló, a la presó de Vinaròs i a l’antic convent de la Mercè a Borriana habilitat com a presó per descongestionar la de Castelló (amb capacitat per a 150 persones, va arribar a albergar 2034 reclusos/as al gener de 1940)

La Mercè va funcionar com a presó des del 9 d’abril de 1939 fins al 23 de setembre de 1942. Durant aquest temps van estar tancats 3506 homes i 282 dones dels quals 616 homes i 117 dones eren veïns/es de Borriana (la localitat comptava amb 14000 habitants). Aquí també es va traslladar a dones procedents d’Almenara, l’Alcora, Onda, Vila-real, la Vall d’Uixó, Fanzara o Almassora.

En el llibre d’altes i baixes de la Mercè totes figuren com a professió “sus labores” excepte una mestra / llevadora de la Vall i una mestra procedent de Madrid que tanca el llistat de recluses en 1941.

Soles, moltes d’elles embarassades o amb els seus fills (que no es registraven en els llibres d’entrada de les presons), en unes condicions d’amuntegament, falta d’higiene, fam, malalties, (sarna, tifus, xarampió, tuberculosi) maltractaments , pallisses, tortures i vexacions terribles.

6 dones van morir a la presó de Castelló i una a la de Borriana. (Camuflades com a mortes a l’hospital provincial de Castelló i l’hospital municipal de Borriana) i, per ara ,només es tenen constància de 2 xiquets morts a la presó provincial de Castelló.

Després de passar pel Consell de Guerra, venien les condemnes, normalment duríssimes (de 12 a 20 o 30 anys) i els trasllats, en el cas de La Mercè a la presó provincial de Castelló, i d’ací a altres presons de l’Estat:

• València (Model i Santa Clara)

• Guadalajara.

• Amorebieta. Mor una dona d’Onda.

• Saturraran. Mor una dona de Nules.

• Santander: 124 preses conduïdes el 21 d, abril de 1939.moren tres dones sexagenàries (dues d’Ayodar i una de l’Alcora)

• Durango: Mor una dona d’Onda .

En una Espanya absolutament destrossada, plena de misèria i fam, esglaien els recursos emprats en la repressió. Els trasllats a centres de detenció i presons totalment allunyats dels llocs d’origen, tenien com a objectiu trencar els llaços de solidaritat que podien tenir les preses prop dels seus pobles. Sobreviure a la vida quotidiana de les presons era tremendament difícil.

Funcionàries i, sobretot, monges de diferents ordres es caracteritzen pel maltractament sistemàtic i el menyspreu de la vida humana. Les roges havien de purgar. Expulsades del govern de les presons per Victoria Kent, les ordres religioses femenines van ser recuperades per Franco per intensificar els “valors morals” dels centres penitenciaris segons una ordre d’agost de 1938 pel qual es derogava el decret de 23 d’octubre de 1931 que substituïa las Hijas de la Caridad per dones de la Nueva Sección Femenina Auxiliar del Cuerpo de Prisiones.

Unes 15 ordes religioses es van fer càrrec de prop de 50 presons. Entre elles destaquen las Hijas del Buen Pastor, que van administrar la presó de Ventas i, sobretot, Las Hijas de la Caridad de San Vicente el Paul, que es van fer càrrec de presons com les Corts, Palma, Màlaga, València, Saturrarán, Donostia , Durango o Amorebieta: severíssims càstigs, pallisses, separació dels infants, estraperlo amb el menjar de les preses, lesbianisme amb preses, inhumanitat … van ser conductes habituals en el seu tracte amb les penades.

Els dies a la presó eren monòtons: Recompte, cant del “cara al sol” braç en alt, missa a punta de metralleta, cua per rebre menjar escàs i nauseabund, recompte, oració i, a la nit, l’angoixa de les “saques” i intentar endevinar, esglaiades, a qui afusellarien aqueixa matinada. (A la presó de Castelló hi havia, en 1940, 30 cel·les de condemnats a mort amb 15 presos cadascuna)

6.-OSTATGES PER ACTIVITAT POLÍTICA DE LES SEVES ESPOSOS, PARES, FILLS, GERMANS.

En el llibre d’Altes i Baixes de la Mercè i per testimonis posteriors, menors amb 15 o 16 anys i dones d’elevada edat (67, 70, 76 anys) van ser detingudes com a ostatges. Sense cap tipus d’acusació o jutjades en venjança per l’activitat política dels seus familiars. Aquestos son els cas de la familia Ventura Fortea o de Rafael Usó.

7.- LES DONES DAVANT LA REPRESSIÓ DELS HOMES

Davant la presó o l’execució dels seus marits, fills, pares o germans, les dones també van ser condemnades. Enmig del clima d’hostilitat i venjança que van imposar els vencedors i enmig de terribles penúries econòmiques, es van quedar totes soles. Van haver d’ aconseguir avals (patint estafes i, moltes vegades, a canvi de favors sexuals), anar als cementeris de les ciutats per si als seus els havien afusellat perquè no els ho comunicaven (a Paterna, Elvira Conde i Leoncio Badía guardaven retalls de la roba dels afussellats perque les families els identificaren), auxiliar els homes a les presons, aconseguir-los menjar, roba neta, matalassos o medicines i productes d’higiene i enviar-los-ho a la presó en què es trobaven (molts fills / filles de curta edat ho feien).

Sense recursos econòmics, intentar treballar del que fos (gran augment de la prostitució) o dedicar-se a l’estraperlo (moltes condemnes de 1000 pessetes o 100 dies de presó), sense possibilitat de pensió o cap tipus de subsidi. Fer-se càrrec dels fills petits i posar-los a treballar des d’edats molt primerenques (al camp, com serventes o passejadores dels nens/es dels vencedors). Anar a la guàrdia civil, a l’alcalde o als caps de Falange per aconseguir salconduits per desplaçar-se a una altra localitat, anar a missa, aguantar les humiliacions quotidianes de veïns/es que es venjaven o que necessitaven amagar el seu passat. Un món de foscor, sense aigua corrent en moltes cases, amb un control sobre la població total i en el qual fins en moltes ocasions existia la prohibició de portar dol. La vida es va convertir en por, silenci i supervivència.

8.-LA LLIBERTAT CONDICIONAL

El col·lapse que es va produir en el món penitenciari espanyol fa que s’arbitraren tres mecanismes per a la seva descongestió: La regeneració de penes pel treball, els indults i la llibertat condicional.

• La regeneració de penes pel treball encobria el treball en règim de semiesclavitud que realitzaven les recluses per a l’Estat o empreses que tenien una concessió estatal. Realitzaven treballs lligats a la condició femenina com tallers de confecció d’uniformes per a l’exèrcit i la

guàrdia civil. També servien per a la seva reeducació com l’alfabetització i les classes de religió.

• Els successius indults parcials que va promulgar Franco tenien com a última finalitat la descongestió de les presons .Així, moltes preses van veure molt reduïdes les seves condemnes o van sortir en llibertat condicional.

• La llibertat condicional podia anar acompanyada de desterrament, amb el que això significava, ja que havien de començar a viure lluny dels seus llocs d’origen. Moltes dones van acabar “servint” en cases riques amb unes condicions laborals deplorables. La llibertat condicional anava acompanyada de l’obligatorietat de presentar-se en la caserna de la Guàrdia Civil o comissaria de policia amb el que suposava seguir amb les situacions d’humiliació, vexació i por, i escriure un cop al mes una carta a el director de la presó on havia de donar constància de amb qui vivia, en què treballava, com guanyava, amb qui es veia… posant l’accent en que ja no freqüentava antigues companyies. El terror i la submissió eren implacables.

9.- LES RESPONSABILITATS POLÍTIQUES

La Llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de 1939 penalitzava econòmicament a tots els / les que havien participat en la vida pública i política de la República des d’octubre de 1934 fins al final de la guerra.

Es realitzaven informes (alcaldia, cap de Falange, Guàrdia Civil i rector) que avaluaven els béns de la persona encausada i, en funció d’aquests, s’aplicava la sanció.

Era una llei amb caràcter retroactiu i que no només s’aplicava a la persona en qüestió, sinó que en cas de mort o ignorar el seu parador, la responsabilitat requeia sobre els seus familiars (pares, esposes, fills …). A les comarques de Castelló es van incoar uns 9000 expedients que, pel seu propi caràcter, van suposar deixar en la misèria a molts dels vençuts i que tots els seus familiars també resultaren afectats.

10.- ELS XIQUETS i XIQUETES

Canvi del nom i, per tant de la seva identitat. Nens als quals els seus pares els havien posat noms no catòlics: Deliri, Progrés, Floreal, Llibertat, Harmonia, Fraternitat … van passar a anomenar-se Francisco, José, Vicente, Maria, Vicenta, Carmen. Els noms dels fills constituïen un delicte en consells de guerra de les dones. Així, una de les acusacions en l’expedient de Mercedes Nebot era el nom de la seva filla, Minerva. Altres xiquets van ser assassinats pel seu nom: Lenin (testimoni de Juana Doña).

A les presons no es registraven els xiquets i xiquetes que entraven amb les seues mares. Sabem que estaven a la presó per testimonis i fotografies. José Cervera Regal va néixer a la Mercè i José Ventura Ballester va salvar la vida perquè els seus familiars materns van aconseguir treure’l de la presó. .A vegades figuren en els registres de defuncions.Hi havia una elevadíssima mortalitat infantil a les presons: sense menjar, bolquers, medicines., L’amuntegament i la falta d’higiene donaven com a resultat epidèmies de xarampió o meningitis … A la presó de Ventas el 1939-1940 morien 3 o 4 nens diàriament. En Saturrarán van morir-ne 32 en 15 dies.

L’Església Catòlica va agreujar la violència en comptes de mitigar-la. La guerra civil considerada com Croada farà que l’Església assumisca com a missió sagrada acabar amb l’enemic anticlerical. Les monges no sentien cap mena de pietat amb els xiquets i les seues mares: llevar-los la ració de pa, deixar-los morir , no deixar que les mares els vetllaren. A la missa obligatòria es pronunciaven paraules com “putas, más que putas que habeís jodido con vuestros propios hijos. Para vosotras no habrá ni indulto ni amnistía” (capellá de la presó de Les Corts a Barcelona).

A partir dels 3 anys ja no podien estar amb les seues mares a la presó. Passaven a ser educats per l’Estat en centres d’ Auxilio Social (des d’aquest moment la pàtria potestat requeia en l’Estat) i col·legis religiosos. S’aplicaven les tesis de Vallejo Nájera. Adoctrinament feixista / nacional catòlic: regenerar per la Pàtria perquè eren escòria.“Hacerles ver lo malo del comunismo, que estaban equivocados, que fuesen anticomunistas” (Mercedes Sanz Bachiller. Fundadora d’ Auxilio Social i vídua d’ Onésimo Redondo).

El Patronato de Nuestra señora de La Merced s’ocupava dels fills/es de les recluses o pares afusellats: el 1942 tenia sota la seua tutela a 9000 infants i en 1943, 12042.

Ricard Vinyes defineix els centres d’ Auxilio Social com “camps de concentració de nens i nenes” no d’extermini però si de transformació. Duresa, càstigs físics … Aquests xiquets havien de renegar de les idees dels seus pares, eren reconvertits al catolicisme a la força i, després, donats en adopció.

Franco ordenà a Falange que buscara “Xiquets ​​de la Guerra” fora d’Espanya per repatriar-los independentment del consentiment dels pares. Així, després de la invasió Nazi a la URSS es capturen nens i nenes que són portats a Berlín i lliurats a l’Estat Franquista, sense comunicar-ho a les famílies, que els educarà en centres d’ Auxilio Social. El 1941 es poden canviar els cognoms d’aquests infants repatriats per llei. L’objectiu és evitar retrobaments familiars.

El programa de televisió “Quien sabe Donde” de Paco Lobatón que es va emitir entre 1992/1998 va ajudar a molts retrobaments

Moltes dones, soles, vídues surten de les seues localitats d’origen i eduquen els seus fills en el silenci dels seus orígens i els inculquen valors nacional-catòlics com a mecanisme de supervivència per sobreviure.

11.- LA REPRESSIÓ AL MÓN RURAL. LES MASOVERES

En el món rural la repressió va ser més dura, si cap. La combinació de por, odis antics i delacions va ser letal. La vida es va fer impossible en un món tancat on el control per Falange, Guàrdia Civil i rector era total.

Encara que no hi va haver moltes dones que participaren en el maquis com a guerrilleres, el seu paper en el seu funcionament va ser fonamental: enllaços, punts de suport, subministradores de queviures o roba, vigilants dels moviments de la Guàrdia Civil. I la repressió també va ser duríssima.

Execucions extrajudicials, suïcidis encoberts, tortures, pallisses i detencions. Això s’aguditzarà en la 2a onada repressiva, portada a terme pel General Pizarro des de 1947. Marits executats per la llei de fugues, actuació de les contrapartides, obligació d’abandonar les masies per les nits, detencions massives.( cas del “Mas de la Pica”). La situació de repressió que es va patir a les masies de les comarques de l’interior de Castelló està molt ben descrita en la novel·la de Martí Domínguez “la Sega”.

12.-EIXIDES

• El suïcidi. El cas de Matilde Langa. Món rural: per ajuda a la guerrilla (casos que comenta Fernanda Romeu).

• La bogeria: després que la violaren 6 policies a la DGS, es va tornar boja (els Topos)

• El silenci per a sobreviure. Por. .Exili interior.

• Integrar-se en el món dels vencedors. Educar els fills en l’ocultació del passat i en les idees contràries a les de el pare. Cas Borriana: les Falles.

• Anar-se’n a viure a altres pobles o a ciutats on no se les coneixia o la pressió social com a vençudes no actuava directament. Barxeta, Vall d’Uixó, València, Barcelona. Moltes ho van fer a través dels llaços de solidaritat establerts a la presó o solidaritat familiar.

• Exili, sortir d¨Espanya. Clandestinament com Gràcia Ventura o si aconseguien un passaport (molt difícil pel problema del certificat de penals) pagant com Remedios Montero.

• Nous matrimonis. Emigració. L’emigració econòmica, per misèria, amaga també una emigració política com fa Teresa Regal.

• Moltes, després de llargues condemnes de presó no van poder refer la seua vida: l’estigma de la “fadrinota”, no poder tenir fills …

• I moltes, després d’ajudar als seus marits a les presons, es van haver d’enfrontar a una vida quotidiana marcada pel patriarcat dins la vida familiar. L’emancipació de la dona se supeditava (ni es plantejava) als interessos dels esposos i els fills.

• Es va aconseguir l’objectiu: les van tornar al lloc d’on mai no haurien d’haver sortit.

13.- NOTES FINALS

• La seua reparació no va arribar mai, o molt tardanament. Gràcia Ventura, Dona de l’any en 2016 als 97 anys. Alejandra Soler: el 2015 va ser distingida com Filla Predilecta de la ciutat de València i en 2016, mesos abans de morir als 103 anys, va rebre l’Alta distinció de la Generalitat Valenciana. Silenci i oblit per a les centenars de milers de dones objecte d’aquest treball.

• El 2015 es va concedir el Premi Príncep d’Astúries a la Concòrdia a l’ordre religiosa “Hijas de la Caridad de San Vicente de Paul”. A les carcelleres.

• Aquest text es fruit d, una xerrada que sa donat a La Mercè. Exconvent, exescola, presó des de 1939 fins a 1942, on van ser tancades 4000 persones. On moltes van ser torturades, altres van morir. Tots ho sabien però no ens creien fins que a l’arxiu de la Presó Provincial de Castelló trobem el llibre d’altes i baixes. Posar una placa recordant aquesta ignomínia ha costat més de 10 anys. En el text de la placa, alguns no volien que es posés “franquista”, només repressió. Descafeinar la història, que és seguir amb la construcció històrica dels vencedors. Les víctimes, les dones víctimes segueixen exigint “veritat, justícia i reparació”.

BIBLIOGRAFIA

ARMENGOT, Teresa i altres (2008): La repressió franquista al País Valencià: Borriana i Manises. València. Tres i Quatre.

ARMENGOU, MONTSE i BELLIS, RICARD.(2002): Els nens perduts del Franquisme. Barcelona. Documental TV3.

CASANOVA, JULIÁN y otros (2002): Morir, Matar, Sobrevivir. La violencia en la dictadura de Franco. Barcelona. Ed. Crítica.

COLOMER RUBIO, JUAN CARLOS y TORRES FABRA, RICARD CAMIL. (2016): La Guerra Civil (1936-1939). Una síntesis a ocho décadas de su comienzo. Valencia. La Xara ediciones.

CUEVAS, TOMASA. (2004): Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas. Instituto de estudios Altoaragoneses.

DOMÍNGUEZ, MARTÍ. (2015): La sega. Barcelona. Raval Edicións SLU, Proa.

GONZÁLEZ DEVÍS, RAÚl: (2013): Tragèdies silenciades. Repressíó franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià. Castelló de la Plana. Publicacións Universitat Jaume I.

GRUP PER LA RECERCA DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE CASTELLÓ : www.memoriacastello.cat

JESÚS TORBADO y MANUEL LEGUINECHE. (1977). Los Topos. Barcelona. Argos/Vergara ed.

LIBRO DE ALTAS Y BAJAS DE LA PRISIÓN DE LA MERCED. Archivo Prisión provincial de Castellón.

MOLINERO, C., SALA, M. SOBREQUÉS, eds. (2003): Una inmensa prisión. Los campos de concentración y las prisiones durante la guerra civil y el franquismo. Barcelona. Ed. Crítica.

MONTERO, REMEDIOS. (2004): Historia de Celia. Recuerdos de una guerrillera antifranquista. Valencia. Rialla- Octaedro.

NUÑEZ DÍAZ-BALART Y ROJAS FRIEND. (1997): Consejo de Guerra. Los fusilamientos en el Madrid de la postguerra (1939-1945). Madrid. Compañía Literaria.

PELAI PAGÈS I BLANCH, dir.(2004): Franquisme i repressió. La repressió franquista als Paìsos Catalans (1939-1975). València. Publicacións Universitat de València.

PERIS MUIÑOS, MARÍA ISABEL: (2012)Históries de vida al Castelló de la guerra i la postguerra. . Castelló de la Plana. Publicacións Universitat Jaume I

PORCAR ORIHUELA, JUAN LUIS (2013): Un país en gris i negre. Memoria Històrica i Repressió Franquista a Castelló. Castelló de la Plana. Publicacións de la Universitat Jaume I.

PORCAR ORIHUELA, JUAN LUIS i TERESA ARMENGOT (2012). “Trencant els murs: el món penitenciari de Castelló a partir de l´estudi de l´Arxiu de la Presó”, dins de Temps de por al País Valencià (1938-1975): Estudis sobre la repressió franquista. Castelló de la Plana . Publicacions de la Universitat Jaume I

PRESTON, PAUL.(2011):El Holocausto Español. Odio y exterminio en la guerra civil y después. Barcelona. Editorial Debate.

ROMEU ALFARO, FERNANDA(1994). El silencio roto. Mujeres contra el Franquismo. Fernanda Romeu Alfaro ed.

Saturrarán. Prohibido recordar. Documental.

VINYES, RICARD. (2002): Irredentas: las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas. Madrid. Temas de Hoy.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top