---

Ferran Archilés: El que anem a parlar Maria i jo té a veure precisament amb el fet de l’absència de la memòria, de l’oblit que a partir del franquisme hi ha hagut i especialment en el cas de Castelló. Després naturalment agrair-los a tots vostès que hagen vingut a escoltar-nos. Intentarem fer una intervenció no especialment llarga i deixar un temps per al col·loqui per a què puguen sortir qualsevol de les qüestions plantejades. Vull d’entrada aclarir una cosa: el fet que haja vingut Maria Folch és realment “tremendo”, ha vingut de Roma, va venir ahir (…) Maria Folch i jo estem fent una investigació sobre el primer franquisme a Castelló. Qui està portant el pes de la investigació pròpiament és Maria, així que la seua intervenció serà la que podrà aclarir molts dels dubtes i qüestions que plantegem ací.

Dit això, vull aclarir, per tant, dos o tres coses. La qüestió és que no anem a fer una conferència sobre el franquisme a Castelló per una raó elemental: perquè estem treballant aquest tema i perquè en aquest moment encara no és possible oferir conclusions definitives, només aproximacions, unes quantes aproximacions, obrir una sèrie de problemes, plantejar una sèrie de preguntes. Això és un poc el nostre objectiu.

D’altra banda, havíem plantejat la qüestió i això és un poc el títol de la xerrada de dir-li “La memòria del franquisme a Castelló” perquè creiem que la qüestió de la memòria, el problema de la memòria, és alguna cosa que sí valia la pena exposar i sí que ens obri una sèrie de possibilitats. Així sense més entre a comentar-vos, per tant, per què parlem de la memòria o què significa la memòria. Per una raó: la memòria no és exactament el passat, la memòria no és exactament la història, la memòria és el que perdura en la consciència individual i en la consciència col·lectiva del que va passar en el passat.

Els historiadors naturalment tenim un lloc important en la construcció de les memòries col·lectives, ja que en bona mesura és gràcies al treball que fem els historiadors com el passat perdura, però nosaltres no controlem la memòria, contribuïm però no la controlem. La memòria és una qüestió social i per tant el conjunt de la societat té a veure i el poder naturalment, el poder té molt a veure amb la memòria, coses que es recorden, coses que s’obliden, coses que són deliberadament recordades, coses que són deliberadament oblidades i en el franquisme hi ha molt d’això, hi ha molt d’oblit i per tant, ja que hi ha molt d’oblit anem a parlar molt d’oblit i molt de memòria.

Eixa era un poc la idea de plantejar el tema de la memòria. La memòria és un tema que s’ha convertit vertaderament, ha experimentat un autèntic boom, jo no podria dir-ho d’una altra forma. Un boom no ací, no al cas d’Espanya, sinó en general. La memòria lligada a una sèrie de qüestions com ara l’holocaust, la memòria de l’holocaust, el que ha representat, o el que ha representat la França de Vichy, la França dels col·laboracionistes, a Itàlia la memòria de l’antifeixisme (Maria ens podria parlar molt sobre això), és a dir, hi ha una recuperació de la memòria, dels significats de la memòria per totes parts.

En part també, sembla que l’acceleració de la història dels últims temps, provoque una mena de pànic a oblidar, així que hi ha una mena d’interès enorme per la memòria, museus de la memòria… quan més ràpid va el temps més sentim la necessitat de la memòria, de recordar. I això és una cosa, insistisc, que està passant en totes parts, està passant en tota Europa, està passant un poc en tot el món. A Espanya també, per tant.

Jo diria que hi ha també un boom de la història, i si anem en concret al tema del franquisme hi ha un boom d’aquesta qüestió. En realitat, els historiadors sempre s’han dedicat a historiar coses sobre el franquisme en general, hi ha erms com el cas que estàvem comentant (el cas de Castelló), però en general els historiadors sempre han fet els deures. Fan molts anys que estan investigant. Han investigat la guerra civil, han investigat el primer franquisme, s’han treballat moltes coses. El que és interessant és el que ha passat ara. Ara el que passa és que no són només historiadors els que s’ocupen d’aquesta qüestió. Són també periodistes o escriptors o el que siga que es dediquen a treballar el tema. Què vol dir això?

Això vol dir que hi ha una necessitat social de la memòria, de fer memòria. Historiadors sempre n’han hagut, periodistes, estan apareixent molts llibres que tracten temes documentals com els dels Nens perduts del franquisme, llibres sobre els presos i les preses, sobre els camps de concentració franquistes, això està apareixent en els últims dos tres anys. Un esdeveniment que no pot ser casual és la novel·la Soldados de Salamina de Javier Cércas. La novel·la que després ha esdevingut pel·lícula també. De sobte, una novel·la funcionant estrictament pel boca a boca ha arribat a tindre unes tirades extraordinàries. Significa alguna cosa, ha de significar alguna cosa. En un altre plànol, naturalment, hi ha una sèrie que fan a televisió que es diu Cuéntame que té un èxit extraordinari.

Hi ha, per tant, una necessitat social de la memòria en aquest moment. I això és curiós perquè referit al franquisme naturalment durant la Transició va ser el contrari. Una de les coses que més pot caracteritzar a la Transició és que en la Transició es visqué la necessitat social de l’oblit. La Transició es va construir sobre el necessari oblit de la guerra civil i del franquisme. Probablement havia de ser així perquè de no haver estat així hauria estat molt difícil avançar en la construcció d’un sistema democràtic. Però això també va tenir un preu, obviar, retirar de la memòria aquesta qüestió. Ara, en canvi, pareix que tornem a interrogar-nos sobre tot això. Què és el que ha canviat? Per què ara de nou totes aquestes qüestions passen al primer pla? Per què el franquisme de nou torna a ser un tema important per a ser investigat? És possible que siga perquè governa el PP i per tant és possible que certa recuperació de la memòria es fa amb una voluntat partidista, és a dir, atacar al govern del PP.

Però hi ha més coses, perquè a més això no està passant només a Espanya. Com vivim en un democràcia consolidada, en aquest moment pensar el franquisme no és com en la Transició, ara podem pensar el franquisme. Una altra cosa és que es vulga fer o no. Per tant, ara el debat sobre el franquisme es planteja d’una manera diferent. I d’altra banda, un fenomen que ha passat molt més enllà. Qui són els que volen recuperar la memòria? Són els néts, no els protagonistes molts dels quals han mort, no els fills que van viure la situació de la Transició, són els néts, la tercera generació, eixos són els que estan recuperant tota aquesta qüestió. I jo crec que això és un fenomen general i és un fenomen que també ha passat a Espanya. Pel que es refereix al cas de Castelló, efectivament hi ha molt poca bibliografia, hi ha en realitat una monografia, un estudi molt voluminós que aborda una sèrie d’aspectes que naturalment era un primer pas, però no hi ha molts més estudis. La resta tenim alguns coneixements, algunes qüestions puntuals. Els historiadors locals majoritàriament no s’han dedicat al segle XX i quan ho han fet no s’han dedicat majoritàriament al tema del franquisme.

Disposen de diverses històries locals, de diverses aproximacions a temes per ací per allà, vull dir a temes de temps contemporani, però no hi ha massa estudis fora d’aquesta monografia sobre el tema del franquisme. Ara, de sobte, a Castelló, a Espanya, a Europa, la memòria torna a ocupar un lloc important i es recupera ara. Jo no estic segur si el que diré són les causes, però em sembla que és significatiu que s’han produït una sèrie d’esdeveniments que potser han ajudat. Per exemple, la publicació d’aquell llibre publicat però mai difós de l’alcalde José Luis Gimeno va obrir moltes qüestions a propòsits de determinats significats. Naturalment, és la mort de Serrano Suñer l’esdeveniment més important en aquest sentit, perquè es converteix de nou una crida, un toc d’atenció per a tornar a parlar de les coses del franquisme. I és veritat que tota una sèrie d’historiadors i en això estem, comencem a recuperar la investigació sobre el franquisme. Això és el que hi ha. Per tant, ara, de nou, a inicis del segle XXI també a Castelló hi ha una necessitat social de la memòria del franquisme.

Vaig ara a fer simplement dos apunts i donaré la paraula a Maria a propòsit de dues coses que pot semblar interessant recordar i tenir relativament clares per a parlar. Una reflexió és al voltant de la naturalesa del règim franquista i una altra cosa un parell d’idees a propòsit de la història local. Respecte la naturalesa del règim estic segur que el que diré no serà l’afirmació més popular, però he de dir que nosaltres pensem que no és possible caracteritzar la dictadura de Franco com un règim feixista, en la nostra opinió i en la d’estudis que s’estan fent en els darrers anys la dictadura de Franco no és pròpiament parlant un règim feixista. És un règim feixistitzat que és una altra cosa, és un règim que utilitza elements propis del feixisme i que amalgama després amb característiques distintes. Això és el que va ser la dictadura de Franco.

Una dictadura que utilitzava elements del feixisme, elements que provenien del partit feixista espanyol que era la Falange, partit que va passar del no res a convertir-se en el partit que estructurava políticament el regim però que va quedar buidat en bona part dels seus continguts. Per tant, no és exactament una dictadura feixista, no és exactament una dictadura en la qual els valors del feixisme siguen els que imperen. Per què quins són els valors que vertaderament imperen en la dictadura de Franco? Són els valors de la dreta conservadora i tradicional espanyola que pot arrancar des de la crisi de final de segle. Allò que després s’anomenarà nacionalcatolicisme. Eixa amalgama d’elements que procedeixen de la barreja de catolicisme utilitzat políticament i dels valors del nacionalisme o de l’ultranacionalisme espanyolista. Això no és feixisme. Això és una altra cosa. En podem parlar després si voleu. Naturalment, el règim dura molts anys, massa anys, i en quaranta anys hi ha una evolució clara. Hi ha moments en què el règim és molt clarament feixistitzat que en altres. Hi ha moments que amaga una sèrie d’elements, hi ha moments en què pesen més unes coses que altres. En el període que nosaltres estudiem que és el del primer franquisme, aquest període és un calaix que no sabem ben bé fins a quan arriba, podem fer-lo arribar fins el 1945, fins el 1951, depèn. Però en el primer franquisme almenys fins l’any 1945, la presència dels elements feixistitzats és més clara que en cap altre moment. I clar, eixe és el règim que construeix, que vertebra el país immediatament després de la guerra. És molt important saber què passa en eixos anys. La segona qüestió, per tant, molt breument seria un esbós de la història social i política de Castelló en aquests anys. La característica principal per a entendre’ns és molt elemental: Castelló des del darrer terç del segle XIX és una ciutat de predomini polític republicà, des de la revolució de 1868, s’allarga claríssimament un partit republicà amb adscripcions de vegades canviants però fins a la Segona República hi ha un predomini clar dels republicans a Castelló.

Aquest és un republicanisme interclassista, és un republicanisme capaç d’aglutinar als sectors socials més diversos. Té als sectors treballadors, té a les classes populars, estic parlant fins a la Segona República, ahí les coses canvien, i té també les grans fortunes de la ciutat. Bona part dels personatges més influents de la ciutat també estan en el partit republicà. El que passa és que a mesura que el segle XX va avançant el partit republicà es va dretanitzant, es va convertint en un republicanisme cada vegada més conservador. Això fa que es produïsca una distància, un allunyament entre bona part dels sectors populars, dels sectors socials, dels sectors de treballadors, jornalers, etc., que li donaren bona part de la massa social.

Aquests sectors són els que a poc a poc aniran esllavissant-se, caminant cap a posicions de partits més d’esquerra, moviment obrer, sindicalisme, etc. El partit es va dretanitzant fins al punt que passa de les seues primeres arrels federals fins a convertir-se en un partit de tall lerrouxista. Per tant, un republicanisme dretà, conservador, que governarà amb la CEDA, quan arribe el moment en la Segona República. Però, en canvi, la cultura política, popular, republicana havia estat una cosa de setanta, vuitanta anys d’influència i això sí que perdura. El partit es dretanitza, però bona part d’eixa cultura política popular és la que es transvasa després a les forces d’esquerra. Per tant, no són significativament en molts aspectes molt diferents de la cultura política popular republicana.

Ho exemplificaré amb un element molt clar: l’anticlericalisme. En la nostra opinió, un dels elements més significatius de la cultura política republicana és l’anticlericalisme. I l’anticlericalisme implica el gran conflicte. Clericalisme contra anticlericalisme, aquesta és la gran fractura de la política a Castelló en el segle XX. Això vol dir que els republicans i aquelles forces que deriven de suports socials dels republicans com són els partits d’esquerres convertiran l’anticlericalisme en un eix clau.

A l’altra banda, qui està? Aquells sectors que utilitzaran precisament els valors de la política confessional, dels valors del catolicisme, com a oposat a l’anticlericalisme. Aquesta serà la gran línia de fractura, voldria insistir en aquesta idea perquè es veja molt clar quina és l’herència del Castelló republicà enfrontada amb una tradició política distinta. Amb una línia de fractura molt clara. Què passa quan esclata la guerra? El que passa quan esclata la guerra és que es produeix el moment de màxima expansió, de màxima efervescència de les forces polítiques d’esquerra. El partit republicà que havia tingut, per tant, aquesta evolució dretana ja no està entre els partits del Front Popular, ja no està entre els partits que van a quedar al costat de la República. Quedarà en una situació estranya perquè, al cap i a la fi, són republicans, molts d’ells en el conjunt de l’estat passaran al bàndol franquista, molts d’ells seran perseguits pels dos bàndols, perquè no són una cosa però tampoc han estat l’altra. En qualsevol cas, allò que queda molt clar és que a Castelló l’herència que deixa això en el moment en què es produeix la guerra i, per tant, en el moment que comença la construcció del règim de Franco, són uns partits d’esquerra que s’han construït al voltant de la cultura política republicana, un partit republicà que ja no està a eixe costat i uns sectors construïts al voltant dels valors de la dreta local, de la dreta tradicional, del costat del clericalisme i que són naturalment els que a partir de juny de l’any 38 tornen a ocupar el poder.

Maria Folch: Jo crec que per a entendre en quines condicions ens ha arribat la memòria del franquisme ara, és precís entendre en quines condicions el franquisme es construeix a Castelló a partir del 15 de juny de 1938. Quan els nacionals arriben a Castelló s’han de repartir els càrrecs com a tot arreu. I a Castelló tenen un problema. I és que Falange no existeix i no ha existit mai. Dues persones van intentar organitzar-la i ho van deixar córrer perquè en paraules d’un d’ells: “Falange no tenía predicamento”. Hi havia carlins, però en quedaven pocs, havien estat víctimes preferents de la repressió que s’havia patit durant la guerra i hi havia algun personatge de la dreta regional valenciana. Existeix un document a l’arxiu del Govern Civil de Castelló que no té data, però pensem que és de poc abans de l’entrada dels nacionals, escrit a màquina, on en lletra del primer governador civil de Castelló diu: “Para cargos en Castellón”. “Primera fila”, llista; “segundones”, llista.

No hem fet encara, no existeix un estudi exhaustiu del personal polític del primer franquisme a Castelló. Però donant una ullada a eixa llista, el que trobem és: gent important de la ciutat, professionals liberals, gent coneguda, però quasi tots sense una trajectòria política anterior, no grans personalitats polítiques que òbviament han d’ocupar els càrrecs. El poder a la ciutat funciona que qui mana és el governador civil, nomenat directament pel Ministerio de la Gobernación, el ministre de la Gobernación és Serrano Suñer, que coneix molt bé la ciutat, no sabem exactament quina importància té per a la política local de Castelló, quina influència té Serrano Suñer des de Burgos en la política local de Castelló. Però seria molt interessant saber-ho.

Com he dit, entre el personal local no hi ha falangistes, curiosament entre el personal foraster, evidentment els governadors civils tots són forasters, el primer, el segon, el tercer…, els caps provincials del Movimiento també, curiosament ni entre els governadors civils ni entre els jefes provinciales del Movimiento hi ha Camisas Viejas. Tots són falangistes d’última hora. Gent que ve de la CEDA, gent de dretes, però cap falangista, cap feixista.

Entre el personal de la política local dels primers anys del franquisme a Castelló, el personal que hi ha en eixa llista, el personal que forma els ajuntaments, trobem un grup de persones que són persones que han sigut molt importants per a la història de Castelló, són gent que forma part de la Societat Castellonenca de Cultura. Intel·lectuals, gent de lletres, sabuts, Sànchez Gozalbo, Lluís Revest, gent que com diuen els papers, de vegades tenen “conocidas veleidades literarias valencianistas”, fet que no és un problema. Aquesta gent és molt important no perquè tinguen un poder polític real, el poder polític està al Govern Civil, ordre públic, premsa, tot, depèn del Govern Civil, però aquesta gent serà molt important per a Castelló per una cosa que us diré a continuació.

No està molt clar a Castelló com no està molt clar a cap lloc si mana més el Governador o el Jefe Provinicial del Movimiento. A Castelló, els enfrontaments són fortíssims. Sobretot els primers anys, fins al 41 o una cosa així, a Castelló la Falange demana en una carta oberta publicada a Mediterráneo ocupar els locals del Casino per a instal·lar la seu, el Governador no està d’acord, els socis del Casino no estan d’acord, hi ha una baralla en el Mediterráneo, Falange ordena a tots els seus membres que s’han de donar de baixa del Casino, del qual el president honorífic és el Generalísimo òbviament, qui perd el càrrec és el Jefe Provincial del Movimiento. I no el perd sense que ningú se n’adone.

A Castelló al 39, el Jefe Provincial del Movimiento i el secretari són detinguts per ordre del Governador Civil a la plaça de Bous en la llotja de les autoritats davant de tot el món. Fins que no s’unifiquen els càrrecs de Governador Civil i de Jefe Provincial del Movimiento s’estan barallant.

Com us deia abans aquesta gent “els sabuts” són molt importants no perquè tinguen un poder polític real, tenim algun tinent d’alcalde, algun cap local, són molt importants perquè construeixen una manera de sentir, una manera d’imaginar i una manera de recordar Castelló amb un èxit aclaparador. Avui nosaltres ens n’anem a la Magdalena un diumenge i anem al Pregó i fem una setmana de festa perquè aquests senyors van tenir molt d’èxit.

A Castelló la festa major fins al 36 era les festes de juliol que commemoraven la resistència heroica de la ciutat davant dels carlins i que (això ho sap millor Ferran) els republicans havien construït tot un imaginari de la ciutat liberal, anticlerical, republicana, que havia resistit. Evidentment quan aquesta gent arriben a l’ajuntament cal fer unes festes majors però quines? El primer any de l’ocupació se celebra les Festes de la Liberación commemorant l’entrada dels nacionals a Castelló, a poc a poc, les festes de la Liberación es van arraconant.

En l’any 39 ja fan les festes de la Magdalena molt semblants a com són avui, s’inventen el Pregó, s’inventen la Baixada com és ara, i la construcció d’aquestes festes és un exemple molt significatiu de com es construeix una memòria, el Castelló liberal, republicà, anticarlí, anticlerical, desapareix, no se’n recorda ningú més i ens trobem en un Castelló clerical, cristianíssim, espanyolíssim, medieval, fundacional, completament diferent i ho fan molt bé. De fet, continuem anant a la Magdalena el diumenge i continuem celebrant… que està bé. Està claríssim que aquestes festes són utilitzades pel Règim políticament, està claríssim que sintetitzen el que el Règim expressa: la retòrica de la pau de Franco, la retòrica del cristianisme, la retòrica de com ens hem convertit en espanyols i cristians quan Jaume I va arribar a Castelló. El que està també clar i ho fan explícitament és que intenten ser unes festes integradores. Hi ha un discurs de Benjamín Fabregat que és un alcalde de Castelló on diu clarament que “Oigan lo que deban oir y comprendan que esta paz que disfrutamos por obra y gracia del Caudillo (…) nos permite celebrar estos actos y estas fiestas en las que hemos querido desapareciera todo color o banderín”.

Les festes de la Liberación eren massa polititzades, encara que el règim les utilitze políticament, unes festes despolititzades anaven bé. I segurament per això van tindre també tant d’èxit. A més a més, perquè segurament la gent de Castelló les sentia com una cosa molt pròpia, molt popular, segurament, però el que aquesta gent fan amb la història que és el mateix que per altra banda fa el Règim és saltar-se els períodes que no interessen, els períodes inconvenients, Castelló semblaria que directament de la baixada al Pla passa al 14 de juny de 1938. S’han ventilat un segle d’història de Castelló tranquil·lament. El Règim fa exactament el mateix. Del segle d’Or al 18 de juliol sembla que no haja passat res.

I un buit d’aquestes característiques és el que ens trobem quan intentem nosaltres, néts o fills, pensar què va passar a Castelló a la guerra, immediatament després de la guerra, i ens trobem que no ho sabem. Ens trobem un forat negre. I pareix que a Castelló no haja passat res. I a Castelló van passar moltíssimes coses. Com l’altre dia, qui era ho va sentir, Joan Lluís Porcar va dir que la repressió a Castelló va ser molt brutal, però a banda d’aquesta repressió que va afectar a persones més o menys significades, a persones més o menys implicades, ens interessaria tantíssim saber la vida quotidiana de la ciutat de Castelló, com va ser a partir del 15 de juny de 1938, què va passar, què va canviar en la vida de les persones normals, normals en el sentit que no van patir la repressió brutal, que no van ser afusellades, que no van ser tancats 20 anys en la presó.

A mi m’agradaria molt saber, per exemple, és una qüestió, els mesos que el front va estar molt a prop, els mesos que encara hi havia guerra, on tots els falangistes de València estaven a Castelló esperant a ocupar València per a arribar, en Castelló ple de gent armada pel carrer, ple de regulares, de falangistes, de soldats, on es batejaven 80 xiquets d’una vegada perquè calia batejar a tots els xiquets no havien estat batejats abans. En la primera repressió, la plaça de bous plena perquè a la presó no cabien, els diaris dels primers mesos després de juny del 38 són al·lucinants, posen la pell de gallina. Els anuncis de l’Auditoria de Guerra citant a gent (entre el 19 de juny que és la primera vegada que es publica una notícia de l’Auditoria citant a gent fins a la fi de l’any, són sis mesos) citen a més de 400 persones, en nom, cognom, adreça, edat.

Comencen els judicis sumaríssims, comencen els afusellaments, afusellaments que no deixen cap senyal, al diari hi ha una seccioneta que es diu Registro Civil on diu nacimientos del día y muertos del día, eixos mort no estan. Una persona m’explicava que les dones anaven al camí del cementiri molt prompte de matí a veure passar el carro dels afusellats per veure si el seu pres feia part dels morts, per veure si entre els morts que anaven al carro hi havia el seu mort, per a poder-li rentar la cara i tancar-li els ulls. Els ciutadans de Castelló podien ser sancionats per les coses més… si no fóra perquè no té cap gràcia seria de riure, de veritat. A veure: hi ha una senyora, el 17 de juliol de 1938 que la van sancionar amb 150 pessetes, el sou d’un collidor de taronja era de 13 pessetes diàries per a què ens fem una idea de quan vol dir les quantitats de diners que estem parlant, “150 pesetas por no saludar ni levantarse en la via pública al interpretarse el himno nacional mostrando falta de sentimiento patriótico y entusiasmo por nuestra gloriosa causa”. Això cada dia. Hi havia una seccioneta al diari que diu “Sanciones merecidas”, hi ha nom, cognom, edat, la sanció de cada una d’aquestes persones.

Antipatriòtic podia ser qualsevol cosa, una persona podia ser lliurada a la justícia militar “por blasfemar en la vía pública”. Al propietari d’un establiment d’un bar de Castelló li cauen 200 pessetes per “desatención a la oficialidad”.

No va tractar tan bé com es pensava que havia de ser tractat un oficial de l’exèrcit. I us recorde que Castelló estava ple de soldats eixos dies. Un xaval de disset anys “detenido y puesto a disposición de la autoridad militar por haber divulgado noticias fantásticas con marcada intención derrotista”. Era un moment en què una paraula de més o una paraula de menys es pagava. Hi ha un senyor que és entregat a la justícia militar perquè a casa seua va apagar la ràdio “en el momento que iba a sonar el himno nacional”. Però no calia fer res, vaig trobar a l’arxiu del Govern Civil, un telegrama que envien al Govern Civil demanant “la detención de un familiar que no sea de derechas, padre, madre, esposa, hermano” d’un senyor que s’ha escapat d’un batalló de treballadors. Ni la paraula de més, ni apagar la ràdio. Hi havia prou amb què un familiar hagués fet alguna cosa que no anava bé, però que no fos de “derechas” el familiar.

D’eixa ciutat no en sabem pràcticament res, amb l’Auditoria de Guerra buscant gent, amb dades o no, hi ha anuncis que és una senyora “que se llama Paquita y tiene 35 años, que vive a la calle… cerca de una tienda de comestibles”; fer cua per a comprar el pa és antipatriòtic, et poden caure 150 pessetes de multa, perquè hi ha pa per a tots, no és veritat, hi ha uns problemes d’abastaments al·lucinants, però no et pots posar nerviós i fer cua perquè és antipatriòtic. Enmig de tot això, els afusellaments i la repressió de veritat i la presó plena.

A l’abril del 39 la presó de Castelló, segons escriu en una carta el director de la presó al governador civil, “estaba abarrotada de presos, de una capacidad de una cuarta parte de los que hay, y teniendo en cuenta la estación del año que estamos mucho peor en la estación entrante existe ya el peligro de encontrar cadáver algún día a algun o algunos por asfixia o el desarrollo de alguna epidemia”, en la presó de Castelló van haver epidèmies de tuberculosi, en fi “que pueda perjudicar no solamente a la población reclusa sino también a la población entera, ruego a vuestra excelencia de las órdenes oportunas para que no ingresen más detenidos en esta prisión”. En van ingressar més. I el problema que ens trobem, ara que s’ha revifat tot pels motius que ha dit Ferran i potser per altres motius, és que no en sabem res. Alguna coseta anem trobant i nosaltres la nostra feina, a poc a poc, la farem, però tenim un problema i jo crec que el problema és que fins ara no hi havia cap problema. I torne a donar la paraula a Ferran i reenganxem el tema.

Ferran Archilés: La hipòtesis sobre la que estem treballant bàsicament és el fet ho estava comentant Maria, evidentment el tipus de règim que es construeix a Castelló va en consonància amb el que s’està construint a tot Espanya, vertaderament els que tenen pes no eren els sectors falangistes, són els sectors i els valors de la dreta tradicional. Eixos són els que ocupen el poder (…) La dreta local té tanta força que és capaç d’impedir que el Casino Antic siguera de la Falange (…) Clar, eixe Castelló que triomfa, nosaltres pensem que el tema de les festes de la Magdalena és un símbol molt bo per a entendre el que és, perquè és una determinada manera d’imaginar Castelló, una determinada manera de construir una identitat local construïda sobre uns valors conservadors, això és el que es fa. Això és tan eficaç per a fer oblidar tot el passat, el passat republicà, el que ha representat la guerra civil, també per què no el franquisme. I efectivament es fa amb molt d’èxit. Quan comença tota la retòrica de la reconciliación nacional, de los 25 años de paz, el règim busca l’oblit, busca fer, tapar tot el que ha representat el passat, eixa és l’herència de la Transició, eixe és el problema, que en la Transició per això hi ha eixa necessitat d’oblit, per això no sabem, perquè no en queda memòria. Es “tremendo” pensar que tot el passat republicà de Castelló a penes ha deixat memòria, no queda memòria en el present d’això. Quan arriba la Transició la papereta que tenen els governs democràtics és molt difícil, què fan, comencen a fer-se algunes coses, a Castelló es reconstrueix l’obelisc que era el símbol característic del Castelló republicà

Maria Folch: Al mes de constituir-se el primer ajuntament franquista s’enderroca l’obelisc.

Ferran Archilés: És el lloc de la memòria del Castelló republicà. El primer ajuntament democràtic el reconstruirà. Comença a canviar-se noms de carrers, no s’ha acabat, es fan algunes passes en aquest sentit, però en la Transició bàsicament continua imperant la norma de l’oblit perquè la Transició funcione és necessari l’oblit, perquè sinó és molt difícil fer seure en una taula a negociar persones, si damunt de la taula està permanentment cadascun dels passats. Clar, l’herència que això deixa i en el cas concret de Castelló és oblidar tot eixe passat. I naturalment ara estem plantejant recuperar tot això, el problema és fer-ho per què. Sincerament no crec que s’haja de fer per una postura partidista, d’un bàndol o d’un altre, s’ha de fer estrictament per higiene democràtica, simplement, per higiene democràtica. Passat el temps de la Transició, passat el temps en què era necessari l’oblit ara el que és necessari és la memòria, ara el que necessitem per higiene democràtica, perquè una cultura democràtica ha de poder fer front al seu passat el que ha de fer és recuperar, conèixer-lo, estudiar-lo, posar-lo a l’abast de tot el món. Nosaltres no tenim propostes però estàvem comentant…

Maria Folch: Jo he viscut uns mesos a Anglaterra i ara visc a Itàlia. A Anglaterra va haver una guerra i notes que va haver una guerra perquè hi ha els llocs, per les víctimes de la guerra; a Itàlia molt més problemàticament perquè a Itàlia la cosa és més complicada, però hi ha el lloc, hi ha la data, hi ha les flors. Castelló no va tenir una guerra o sí? Jo, la Creu dels Caiguts. El primer ajuntament socialista va canviar el rètol i van traure “a todos los caídos por Dios y por la patria” però no van posar “a totes les víctimes de la guerra civil, a totes”. A Castelló va haver una repressió durant la guerra francament forta, es van fer un parell de saques la del vaixell i la presó francament impressionants, eixos morts també, tots els morts no, “a las víctimas de la violencia” que vol dir des de les guerres púniques fins a demà passat. No hi ha un lloc, has d’anar al cementiri si vols un lloc, una data. Ni que siga metafòricament els morts els hem d’enterrar com Déu mana, perquè no és normal, perquè així no podem tirar avant, no és normal, no és normal. Sembla que no va passar res, que no va haver una guerra, que ací mai van bombardejar, no es va afusellar ningú, no es van fer paseos…

Ferran Archilés: Seria molt interessant que, per exemple, museus d’història local reflectiren la història, el passat, que es parlara de la guerra, això és una cosa que està ahí i s’hauria de posar a l’abast de la gent més jove. Comentava al principi que a tota Europa hi ha una onada de commemoracions, crear museus, recuperar la memòria, s’estan fent, s’estan invertint molts diners fent coses molt interessants en aquest sentit. Si ara tenim de veres una necessitat social de la memòria, si no hi hagués una necessitat social de la memòria l’acte d’avui no tindria lloc, en primer lloc, si els néts i la tercera generació no tinguera necessitat social de la memòria no estaríeu ací. Si s’estan obrint les condicions, ara el que hauríem de demanar és que per higiene democràtica estrictament, la consolidació de la democràcia va necessitar l’oblit de la transició, molt bé, ara per higiene democràtica el que necessitem és la memòria i així podrem tranquil·lament abordar aquestes qüestions. Si després decidim tornar a oblidar determinats passats, oblidant en el sentit de dir no vivim permanentment en el passat, molt bé, però això es podrà fer quan s’haja tornat a recuperar la memòria de tot el que va ser, de tot el que es va perdre.

Ferran Archilés és professor d’Història a la Universitat de València.
Maria Folch és llicenciada en Història.

Castelló de la Plana, divendres, 19 de desembre de 2003.

Imatge: Presó de Castelló.