La memòria i les víctimes

Juan Luis Porcar

Pròleg

La repressió franquista

La maquinària repressiva en marxa

La presó

Història, memòria i investigació

Víctimes mortals de la repressió franquista a les comarques de Castelló

Relació de víctimes de la repressió franquista en les comarques de Castelló

“El projecte del cobriment del Riu Sec és ja un fet. En aquest riu van ser afusellades més de nou-centes persones pel franquisme. Des de l’any 1938 al 1944 cada dissabte eren tretes de la presó de Castelló i assassinades per les seues idees.

Els que van heretar la rebel·lió contra la República i reivindiquen als que van guanyar la guerra, no tenen res a condemnar ni penedir-se’n. Per això, en aquest  país on van ocórrer fets horribles, ningú ha demanat perdó per res.

No és sorprenent, per tant, que davant del cobriment del Riu Sec, cap institució haja pres la més mínima iniciativa d’erigir en aquest  lloc un record a tantes víctimes. És arribat ja el moment de proporcionar-li a la societat una cultura i una tradició democràtica creant una cultura de la pau i del diàleg. El passat reprimit i condemnat a l’oblit es converteix amb el temps en una ferida sempre oberta.”

Durant el mes de febrer del 2005 escrivia aquestes paraules adreçades als mitjans de comunicació; els periòdics “Levante” , “Mediterráneo” i “El País” van publicar-les.

Tres anys després ha arribat el moment de fer realitat l’homenatge a les víctimes de la repressió franquista mitjançant un memorial, ací, a Castelló, i a la vora del Riu Sec, en un emotiu acte que es va celebrar l’1 de maig amb la presència de centenars de persones

El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló ha rebut una subvenció del Ministeri de la Presidència destinada a la rehabilitació de les víctimes de la guerra civil i de la repressió franquista. Aquest fet li ha permès dur a terme aquest projecte d’erigir un monument en memòria de tots els que patiren aquesta repressió  a les nostres comarques.

Sentim com el contrari a l’oblit  és la veritat, i la veritat passa per deixar d’una vegada de disfressar el passat tancant els morts a l’armari com un residu espectral.

Som conscients de com aquesta rehabilitació no serà completa  en

tant no siga també jurídica. Fins que no es declaren  il·legals unes actuacions judicials vulneradores dels principis del dret i violadores dels drets humans, i, en conseqüència, siguen anul·lades les sentències d’uns tribunals militars que jutjaven civils sense proves i sense garanties legals tot comdemnant-los a la pena de mort o a la presó.  Així com tampoc serà completa la rehabilitació en tant les generacions més joves no tinguen accés a una explicació del nostre passat.

No obstant això, encara en el 2008, passat ja l’any de la memòria, segueix sent un repte difícil el reconeixement de la il·legalitat de la justícia de Franco i se segueixen produint fets que dificulten una rehabilitació sobre una base de veritat, justícia i reparació.

Aquest projecte ha segut essencial entre els objectius del nostre grup des del seu naixement en l’any 2004 i el seu posterior desenvolupament al llarg d’aquests anys. Les nostres àrees de treball amb els seus blocs de continguts i activitats formen en la seva majoria un tronc comú interrelacionat. Des del començament, la recerca de desapareguts i assessorament a familiars ha estat una tasca  constant. La recollida de testimoniatges mitjançant entrevistes orals i escrites han estat també una aportació rellevant  en el seu doble vessant objectiu i subjectiu; aquest últim, com un inestimable material de contrast amb les dades obtingudes per altres fonts. I en la mateixa línia s’emmarquen les nostres jornades de memòria històrica entorn de temes com la història oral, la repressió en les nostres comarques, la guerra civil i el franquisme, la dona en la II República i la justícia de Franco.

Ara , en aquest volum presentem els resultats de part d’un treball d’investigació encara en curs, sobre les víctimes de la repressió franquista a les comarques de Castelló, portat a terme per Juan Luis Porcar, membre del grup, historiador i documentalista. Un treball d’investigació que està portant a terme partint d’estudis previs i mitjançant la consulta i investigació en fonts històriques, documentals i orals, desconegudes o no utilitzades fins al moment, que amplien el nostre coneixement històric, aportant noves dades sobre la matèria. En aquesta publicació es dóna llum a noms i cognoms identificant moltes víctimes per primera vegada tot rescatant-les de l’oblit en un senzill homenatge de respecte i record entranyable.

Rehabilitar per a dignificar, dignificar per a normalitzar, normalitzar per a possibilitar l’elaboració  en la memòria individual d’un imaginari positiu. El camí de la sublimació parteix de la creença en uns valors i el seu reconeixement social, un punt de trobada entre el dol individual i el col·lectiu. La negació per part de la societat d’aquest reconeixement,  oblidant o desmentint  l’existència d’unes víctimes, està bloquejant l’elaboració positiva de l’imaginari personal, així cada persona en no sentir-se protegida pel suport de la societat, podrà en major o menor grau, en funció dels seus recursos, assimilar les pèrdues i desterrar les pors. No obstant això, la memòria individual  serà personal i intransferible i restarà lligada íntimament a les vivències personals.

La memòria col·lectiva no pot sanament negar o ocultar fets que van suposar la pèrdua de moltes vides. Aquesta memòria enganyada només podrà normalitzar-se amb la veritat. La dinàmica entre la memòria individual i la col·lectiva és un diàleg actiu i obert que en una democràcia ha de donar cabuda a totes les veus. Després de més de setanta anys de fent-se sentir només unes, avui aquestes mateixes veus volen seguir monopolitzant l’espai de la memòria, vetant que s’escolten altres veus i utilitzant per això el descrèdit quan no l’insult i sovint la culpabilitat. Estem ara entre la memòria individual i la memòria col·lectiva, i volem que la normalització democràtica i el reconeixement no siga per més temps un nou trauma sobreafegit a l’original, sinó un homenatge en el record per a aquella ciutadania que durant tant de temps ha estat privada d’aquest dret.

Des d’una cultura de pau  i de diàleg invitem a participar-hi a  tots aquells que segueixen tancats en la reticència de no voler reconèixer el que realment va succeir  ni col·laborar en la demanda creixent d’aquesta forma de cultura.

María Isabel Peris

Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló

LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

Centenars d’afusellats, morts en presons i centres de detenció –com a conseqüència de la fam, les malalties, i en ocasions, de les pallisses i les tortures rebudes–, així com masovers acusats de col·laborar amb la guerrilla i assassinats per l’aplicació de la ley de fugas, són el rastre sagnant que durant un període de pràcticament dues dècades ha deixat la repressió franquista a les nostres comarques. A banda d’altres mètodes repressius com ara la presó, les confiscacions, els desterraments, l’exclusió social…

La repressió i la mort en la zona insurgent són durant la Guerra Civil espanyola la base de la construcció del nou poder, una necessitat política per a mantenir i consolidar el nou projecte dictatorial i contrarrevolucionari. No es dubtaria, en paraules de Franco, «en fusilar a media España con tal de pacificarla» o, com diu el general Mola, ideòleg de l’alçament el mateix 19 de juliol, «sembrar el terror eliminando sin escrúpulos a todos los que no piensen como nosotros».[1]

La repressió és fruit d’una planificació freda i sistemàtica, que pretén impedir la reorganització futura de l’oponent polític amb una violència freda i calculada, i una institucionalització de la mort i el terror. Els vencedors de la guerra, amb la plena col·laboració i suport de l’església, s’apropien del discurs cristià de la croada contra la anti–Espanya i de la necessitat d’expurgar i fer pagar els crims comesos.

No hi va haver perdó sinó venjança. La repressió no serà només l’eliminació física dels adversaris polítics, sinó que es complementarà amb molts més vessants: exili, multes, depuracions, pèrdua de béns, intimidació policial, “talps”, humiliació sistemàtica, pèrdua de la identitat, marginació social.[2]

Aquest univers repressiu impulsa el ressentiment i la passivitat de la població derrotada i n’assegura el control social, un consens passiu que produeix la pervivència del règim dictatorial. S’immobilitzen molts dels possibles simpatitzants dels vençuts, als quals es pretén convertir en uns marginats socials.

La fugida de part de la població i la repressió sobre gran part de la que es va quedar són una constant en tots els pobles i ciutats després de l’entrada de les tropes franquistes. Els presoners de guerra van ser tancats en camps de concentració i els tribunals militars van començar la seua feina, i com a conseqüència de la seua activitat, milers d’afusellaments, condemnes a presó i a treballs forçats. Nombroses persones de les poblacions de les comarques de Castelló van evacuar davant l’arribada de les tropes franquistes, per tal de fugir de la repressió que posava en perill la pròpia integritat física i la de les seues famílies.

El País Valencià, fins a la caiguda de les primeres poblacions importants –Morella, Vinaròs, Benicarló– l’abril de 1938, es mantindrà íntegre dins del bàndol republicà, i viurà la repressió ja en una fase més desenvolupada: casos d’execucions extrajudicials en algunes poblacions, detencions, delacions, empresonaments, tortures i alguns simulacres de judicis –els consells de guerra sumaríssims– després dels quals les víctimes són executades o condemnades a anys de presó.

LA MAQUINÀRIA REPRESSIVA EN MARXA

El primer pas de la nova maquinària policial i judicial consistia en la denúncia, que podia procedir de qualsevol persona –sense haver de provar les seues acusacions, molt sovint es va convertir en una venjança, amb tota mena de revenges de caire personal. Un altre camí previ a la detenció de l’acusat era l’informe del “puesto” de la Guàrdia Civil, amb la suposada activitat política i sindical del denunciat signat per persones addictes al «Glorioso Movimiento Nacional». Després de la detenció, començaven les diligències. Els acusats eren traslladats a centres de detenció: la caserna de la Guàrdia Civil o la seu de la falange, llocs on es mancava d’assistència lletrada, el temps d’estada era indeterminat i era normal l’obtenció de declaracions per mitjà de vexacions i tortura que, en ocasions, per excessos dels torturadors, posaven fi a la vida de l’inculpat. Una vegada examinades les declaracions, les acusacions i els fets pel jutge instructor del Juzgado Militar Permanente dependent de l’Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación s’ordenava l’ingrés a la presó i es recaptaven informes de la conducta políticosocial de l’acusat a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil, al capellà de la localitat i al cap local de la falange.

En el nou règim franquista, la justícia castrense va adquirir preeminència davant l’ordinària, això implicava la sistemàtica aplicació dels consells de guerra –figura emprada per l’estament militar en els processos judicials. Els judicis es desenvolupen dins d’aquest ordenament–ja que així estava declarat des de l’alçament franquista l’estat de guerra–, i es practiquen consells de guerra com l’eina més eficient i ràpida. Les presons de Castelló, Borriana, Vinaròs i altres d’improvisades a Benicarló, Morella, Sogorb, Llucena, així com els dipòsits municipals de presos en altres localitats es trobaven desbordats. La ciutat de Castelló com a delegació de l’Auditoria de Guerra acollirà en una major proporció aquests judicis sumaríssims, però també es celebraran en els caps de comarca amb la corresponent presència de públic interessat. Dins del sector que comprenia la província de Castelló es van celebrar consells de guerra a Castelló, Vinaròs, Morella, Borriol, Almassora, Vila-real, Borriana i Sogorb.

Resulta curiós que els rebels contra l’ordre establert condemnen els partidaris de la causa legítima republicana, com a partícips de la rebel·lió, una veritable aberració jurídica que s’ha denominat la justícia al revés.[3]

La funció decisiva de la jurisdicció militar en la repressió executa amb tota precisió i fredor una política d’extermini dels republicans i dels demòcrates, combinant l’eliminació física, mitjançant les execucions de les penes de mort, l’empresonament massiu i la discriminació dels vençuts en tots els àmbits.

S’implanta el procediment sumarísimo de urgencia, es restableix el sumarísimo ordinario amb molt poques diferències entre si. La composició dels consells de guerra admet la participació de «funcionarios de la carrera judicial o fiscal», el càrrec de defensor «será desempeñado en todo caso por un militar» i la competència dels consells de guerra abastarà els delictes inclosos en «el Bando que al efecto se publique por el General en Jefe del Ejército de Ocupación». Així mateix, es dicten normes processals que representen la reforma i la supressió de les ja escasses garanties contemplades en el Código de Justicia Militar per als procediments sumaríssims.

Els consells de guerra així constituïts, de cap manera podien qualificar-se com a Tribunals de Justícia. Eren, purament i simple, una part substancial de l’aparell repressor implantat pels facciosos i posteriorment per la dictadura, radicalment nuls pels factos següents:[4] no mereixen la qualificació de Tribunals de Justícia per estar constituïts pel poder executiu; els militars membres d’aquests tribunals mancaven de qualsevol atribut d’independència propi d’un jutge –eren estrictes i fidels servidors dels caps de què depenien i compartien plenament els fins polítics i els objectius repressius dels revoltats–; la instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor, i el jutge militar instructor practicava diligències amb l’auxili exclusiu de les forces de seguretat, les comissaries d’investigació i vigilància, i altres cossos policials i militars, una instrucció que solia anar acompanyada de tortures que desencadenaven  declaracions per part dels inculpats, atesa la situació desesperada; molts consells de guerra eren col·lectius i la indefensió era pràcticament absoluta, de manera que els acusats desconeixien els càrrecs que se’ls imputaven fins al moment del judici. En definitiva, una total vulneració de totes les garanties i drets fonamentals.

La vista era pública i els consells de guerra solien ser col·lectius, solament en casos excepcionals –quan la transcendència política de l’acusat era molt gran– se celebraven consells de guerra individuals. El relator o ponent efectuava un resum del sumari de cada processat en el qual es condensaven els càrrecs i les acusacions. L’al·legat del fiscal sempre tenia un to exaltat i ple de retòrica falangista, el defensor es limitava a demanar clemència o la pena immediatament inferior. En finalitzar la vista, els acusats –molts d’ells jornalers sense estudis– solament podien manifestar la falsedat de les acusacions; si algun, amb més facilitat de paraula, gosava presentar una argumentació es considerava una actuació irrespectuosa cap al tribunal i se li ordenava callar.

Una vegada celebrada la vista pública, els acusats romanien a la sala i el tribunal es retirava a deliberar i dictar sentència. Aquestes eren adoptades per unanimitat i eren molt rares les vegades que algun membre del tribunal volia deixar constància de la seua discrepància. Seguidament es comunicava la condemna; els acusats tornaven a la presó i si aquella havia estat a “última pena”, els reclusos passaven a la galeria o secció de condemnats a mort, incomunicats de la resta de la població reclosa.

Començaven llavors les gestions desesperades dels familiars per a aconseguir avals o influències mentre que víctimes dels republicans, dretans i falangistes realitzaven gestions per a impedir la commutació de la pena de mort.

La sentència de mort s’elevava a l’auditor de guerra corresponent, la màxima autoritat que havia d’analitzar el procés i confirmar la sentència. L’últim graó era el enterado del Jefe del Estado. Una vegada realitzat aquest tràmit, s’enviava l’ordre de compliment de la sentència al govern militar corresponent, que nomenava un jutge per a la notificació i l’execució d’aquesta sentència, i s’ocupava també de la contractació del camió que duria els reus al lloc d’afusellament, la designació del piquet d’execució i de la comunicació del compliment de la pena al capità general de la regió militar. El director de la presó n’era informat un dia abans i alesmores es traslladava el condemnat a capella.

Les execucions tenien lloc generalment a l’alba, en les tàpies dels cementeris comarcals. A Castelló, al riu Sec, pocs metres davant de l’entrada del cementeri; els cossos dels afusellats es traslladaven –segons ens comenten els familiars– en un carro al recinte del cementeri anomenat civil i es col·locaven en files sense taüt i coberts de terra, els uns al costat dels altres, en una fossa comuna.[5] De la mateixa manera es va fer en cementeris com el de Vinaròs, Sogorb i Borriana; hem trobat algun cas d’execució el 1938 a garrote vil a les presons de Vinaròs i Castelló, però excepte aquests casos el procediment serà la mort davant un escamot d’afusellament. Com a causa de la mort, en el certificat de defunció i en el llibre de defuncions del Registre Civil constarà «hemorragia producida por pequeño proyectil», «hemorragia interna», «hemorragia» o «cumplimiento de Sentencia de Tribunal Militar».[6]

LA PRESÓ

El món carcelari és un episodi clau per a entendre la violència repressiva franquista. La investigació sobre les presons franquistes s’inscriu en els estudis que en els últims anys analitzen el cost humà de la Guerra Civil i el franquisme, fonamentals per a la reconstrucció de la nostra memòria democràtica, i està aportant noves dades actualitzatdes sobre la mort a les presons de Franco. Finalitzada la Guerra Civil, l’empresonament massiu va ser un dels eixos fonamentals de l’aparell repressiu del règim franquista, en el marc d’una política de venjança que no només afectà a qui havia lluitat en el bàndol republicà o a qui s’havia significat políticament, sinó també familiars, amics i coneguts d’aquests.

Van començar a funcionar camps d’internament i concentració en múltiples llocs: cinemes, places de bous, esglésies, convents, escoles, platges o camps envoltats de filferro d’arc. Llocs d’internament després de la finalització de la guerra van ser les places de bous de València i Castelló, de les quals tenim poca información. També estan poc estudiats encara els camps de concentració que va haver-hi a Castelló, la Vall d’Uixó, Assuévar, Xilxes, Almenara, Moncofa, Xèrica, Soneixa o el Toro. Eren camps de «tria» on es classificaven els presoners a partir de delacions de les comissions dels pobles, per a conduir-los a establiments penitenciaris convencionals més propers, en molts casos, als seus llocs d’origen. Alguns ja no en van eixir i van perdre la vida en aquests presidis improvisats, a causa de les condicions infrahumanes o per ser víctimes d’execucions i sacas incontrolades, organitzades pels falangistes del seu poble com ens indiquen alguns testimoniatges orals.

L’estudi i la investigació en els arxius de la presó ens mostren tota la magnitud del món penitenciari en els anys 40, una població reclosa que podia acostar-se perfectament als 300.000 interns el 1940 –que a Castelló va arribar als 2.034 reclusos el gener de 1940, solament a la presó provincial–,[7] absorbida per un sistema penitenciari manifestament insuficient, basat en la pràctica de l’exclusió social massiva dels vençuts amb la intenció de depurar la societat mitjançant el mètode de «castigar, doblegar y transformar» no només els reclusos sinó també les seues famílies, però que ara, en aquesta etapa, era incapaç de plantar cara al gran contingent humà a què havia de donar cabuda. Es generaven així situacions com ara l’amuntegament, el fred, la fam – certificada en el Registre Civil com caquexia– les malalties –tuberculosi, avitaminosi, i els maltractaments –pallisses, tortures– entre els murs de la presó, que en molts casos van provocar la mort dels reclusos. Aquestes terribles condicions de vida, els càstigs brutals i l’adoctrinament ideològic i religiós defineixen la vida penitenciària de la postguerra espanyola, com ho demostren els testimoniatges de les condicions de vida a les presons de Castelló, de la Mercè de Borriana, de Vinaròs, i a diverses presons municipals de les comarques de Castelló.

HISTÒRIA, MEMÒRIA I INVESTIGACIÓ

L’obertura de noves fonts històriques, l’accés als arxius de diferents organismes, institucions públiques i entitats privades, el plantejament de noves línies d’investigació i les possibilitats que ofereixen les tecnologies de la informació han fet que es desenvolupen nous treballs i estudis que poden aproximar-nos més al coneixement i a la realitat del que va suposar la dictadura del general Franco en els diferents àmbits i, més concretament, la repressió en tots els vessants. Encara en l’actualitat hi ha dificultat per a consultar arxius d’institucions relacionades amb diferents àmbits de la repressió: jutjats, registres civils, arxius de les presons, arxius de l’administració central, arxius militars…, un aspecte de permanent reivindicació per part d’investigadors i de la ciutadania en general. Els pocs avanços aconseguits en aquest aspecte són molt sovint resultat de la insistència i el treball dels historiadors, uns avanços que units a la difusió –a través d’Internet o mitjançant modestes publicacions impreses– d’investigacions i dades per part de col·lectius, associacions de recuperació de la memòria històrica i familiars de víctimes del franquisme que estan traient a la llum  temes soterrats durant tants anys, sobretot al voltant  dels perdedors de la guerra. I és que la història dels guanyadors l’hem vista escrita i narrada en els discursos oficials, en els llibres de text de diverses generacions, en les publicacions d’entitats socials i culturals durant el franquisme i encara avui dia, així com en els púlpits de les esglésies.

Aquesta presa de consciència de la recuperació de la memòria històrica que apareix a la fi del segle passat com a necessitat de trencar el silenci i l’oblit respecte a les víctimes del franquisme està possibilitant que col·lectius i grups de recerca històrica actuen com a interlocutors de persones que han sentit la necessitat de relatar la seua experiència, la seua memòria amagada, per a sentir-se alleugerits d’un pes que volien referir abans de morir, i al mateix temps proporcionar informacions i històries de vida a nous investigadors que treballen amb innovadores fonts històriques i poden realitzar estudis locals, comarcals o provincials sobre la Guerra Civil i el franquisme amb la perspectiva que ofereix la memòria de les víctimes.

Amb aquest doble vessant, investigant als arxius i treballant les fonts locals arreplegant les dades i informacions que aporten les vivències de testimonis de la història i familiars de les víctimes de la repressió, vaig començar fa ara ja més de 5 anys a investigar al voltant de la repressió franquista a Castelló.

En un primer moment –en el marc de les investigacions impulsades pel Seminari d’Història Local i Fonts Orals de la Universitat Jaume I-, estudiant els expedients de responsabilitats polítiques i la documentació del Govern Civil – que es troba en l’Arxiu Històric Provincial- de l’etapa de la Guerra Civil i el primer franquisme. També consultant la bibliografia específica publicada fins aleshores: una obra fonamental per a estudiar la repressió a les comarques de Castelló va ser Els afusellaments al País Valencià de Vicent Gabarda, el primer estudi publicat que –tant en l’àmbit general del País València com a en l’àmbit local– ofereix una informació detallada sobre la repressió franquista.[8] Havien passat ja més de deu anys d’aquest estudi i em vaig decidir a revisar i ampliar el treball i estudiar de nou fonts històriques utilitzades, com ara el Registre Civil i altres de noves, com per exemple el llibre de defuncions del cementeri de Castelló, el diari Mediterráneo corresponent al període de l’estudi, l’Arxiu del Centre Penitenciari de Castelló i el de l’Hospital Provincial, i la molt important aportació dels testimoniatges orals mitjançant les nombroses entrevistes realitzades en el marc del projecte d’història oral del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

La investigació va començar a donar els seus fruits, la consulta del llibre de defuncions del Registre Civil ens permet detectar els casos d’afusellaments i víctimes de la repressió amb unes inscripcions que oferien unes característiques determinades com el lloc de la mort, qui realitza l’inscripció –l’autoritat militar, el jutge, el director de la presó–, la causa de la mort –«hemorragia interna», «hemorragia producida por pequeño proyectil», «inhibición cardiaca», «shock traumático», «garrote vil»–, i altres informacions –edat, professió, dades familiars–. Tota aquesta informació va ser comparada amb la recollida en el mateix període en el llibre de soterraments del cementeri municipal i en l’estudi de Gabarda: en la majoria dels casos, la informació coincidia bàsicament en el cas dels afusellats com a conseqüència de Consell de Guerra amb algunes modificacions respecte a les dades de les víctimes i les dates dels afusellaments, però va aportar alguns casos nous de morts produïdes per la anomenada repressió irregular. Aquests casos van ser estudiats i aclarits en gran mesura amb l’estudi d’altres fonts com ara la documentació de l’Arxiu del Centre Penitenciari de Castelló, de l’Hospital Provincial i per testimoniatges orals. L’Arxiu del Centre Penitenciari de Castelló conté una molt variada tipologia documental per a l’estudi de la repressió i en concret de les seues víctimes mortals: expedients personals, llibre d’altes i baixes, llibres de règim intern i de disciplina, llistats d’afusellats, llibre de trasllats penitenciaris, ordres d’escamot d’execucions, comunicacions oficials que informen de la mort d’un intern per execució, malaltia –amb el certificat del metge. L’estudi d’aquesta documentació va suposar una nova i important informació sobre les morts a les presons i les seues causes –la causa oficial pot emmascarar casos de pallisses i tortures, tal com ens indicaven diversos testimoniatges orals. També mitjançant els expedients personals i el llibre de trasllats es va obtenir informació sobre reclusos de les comarques de Castelló que van morir amb altres presons de l’Estat.

Paral·lelament les investigacions es van anar completant amb bibliografia apareguda recentment –ha estat molt important la información recollida per Antonio Arnau en la seua obra Nuestros años oscuros, que tractasobre les víctimes de Vinaròs i la seua comarca a conseqüència de la Guerra Civil–, estudis locals publicats en Internet i investigacions sobre el món penitenciari de diferents presons de l’Estat que aporten informació sobre reclusos procedents de les comarques de Castelló fins ara desconeguts.

Amb el contacte directe amb les víctimes de la repressió, els seus familiars i els testimonis d’aquella època es reforça el compromís personal i de grup amb la recuperació de la memòria històrica, sentint les vivències i les emocions d’unes víctimes que no sols no van tenir l’oportunitat de parlar sinó que van ser condemnades a reprimir els seus records, per la qual cosa van patir una doble ofensa: l’agressió física dels botxins i la tortura psicològica d’esborrar-se de la nostra memòria. L’experiència del contacte amb les víctimes i del treball en grup ens demostra en gran mesura la necessitat de la memòria individual de compartir les seues experiències en un context social de reconeixement i de respecte, i de ser incorporada a la nostra societat, al nostre coneixement històric i a la nostra memòria col·lectiva per a enfrontar-nos al nostre passat amb la maduresa necessària, i avançar en la investigación amb la incorporació i el contrast de dades que ens proporcionen les fonts orals amb altres fonts bibliogràfiques i històriques, ampliant la informació de què es disposava a les nostres comarques sobre la repressió.[9]

VÍCTIMES MORTALS DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LES COMARQUES DE CASTELLÓ

Els estudis més recents, la consulta de les noves fonts històriques esmentades i l’aportació d’informacions provinents dels testimoniatges orals ens ofereixen noves dades quantitatives i qualitatives sobre l’abast de la repressió franquista a les comarques de Castelló, que modifiquen de manera considerable els estudis publicats fins al moment, la investigació contínua i les dades que presentem ací en escriure aquestes línies també es veuràn modificades: especialment amb la incorporació d’informació procedent d’estudis sobre el món penitenciari, la investigació encara pendent sobre les víctimes mortals en els camps de concentració i batallons de treballadors que comença a proporcionar les primeres xifres i informacions, la guerrilla antifranquista i els testimoniatges orals que puguen recollir-se en diferents localitats de les comarques castellonenques referents a casos de repressió irregular i execucions arbitràries.

Presentem una sèrie de dades quantitatives relacionades amb la diversa tipologia repressiva, la incidència cronològica de la repressió i la seua evolució per comarques i localitats més afectades, però no cal perdre de vista que hi ha històries de dolor, famílies trencades, víctimes amb noms i cognoms, persones humiliades, torturades i desaparegudes, vides tallades a una edat primerenca, darrere de la fredor que causen les xifres i les estadístiques.

A l’hora d’abordar les dades de la repressió franquista cal diferenciar en primer lloc, perquè no hi haja equívocs, entre les dades referents a la repressió franquista a les comarques de Castelló, –un total de 1.229 víctimes en tota la província comptant les víctimes procedents d’altres províncies de l’Estat que van ser executades o van morir en presons de la província– i els veïns de les comarques de Castelló víctimes de la repressió, un total de 1.149 –en aquest cas s’incorporen les dades de castellonencs executats fora de la província o morts en presons de la resta de l’Estat.

VÍCTIMES DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ           1223

Afusellats i executats a la ciutat de Castelló                                                                                898

Afusellats i executats a la resta de localitats de la província                                                    195

Morts a les presons de la província                                                                                               130        

VÍCTIMES DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA VEÏNS DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ 1151

Afusellats i executats a la ciutat de Castelló                                                                                832

Afusellats i executats a la resta de localitats de la província                                                    119

Afusellats i executats fora de la província                                                                                    45

Morts a les presons                                                                                                                          155

Les primeres víctimes de la repressió franquista les trobem ja l’any 1936, són castellonencs morts com a conseqúència de la violència portada a terme a la zona rebel –en el territori que a partir del juliol de 1936 va quedar en poder dels revoltats–, i així trobem víctimes causades per la rebel·lió de la Guàrdia Civil a la Pobla de Valverde contra la columna de milicians de Casas Sala i Fernández Bujanda, i morts en presons del territori on va triomfar la sublevació.

L’exèrcit franquista ocupa les primeres poblacions importants de les comarques de Castelló a l’abril de 1938, i d’aquest mes daten les primeres víctimes en el territori provincial, execucions portades a terme a Morella i en alguna altra població a l’entrada de les tropes. Poc després es produeixen les primeres execucions com a conseqüència de la celebració dels consells de guerra sumaríssims: durant els mesos de maig i juny a Vinaròs i Morella, a l’agost a Vila-real, i al setembre a Borriol, són en la seua majoria afusellaments, però també trobem alguns casos d’execució mitjançant «garrote vil» a Vinaròs –entre els 74 executats en aquesta població hi ha nombrosos veïns de la comarca del Montsià. També a la ciutat de Castelló se celebren al mes de juliol les primeres execucions –pocs dies després de l’entrada de les tropes en la població– trobem també entre aquestes primeres víctimes persones procedents d’altres províncies de l’Estat i alguns executats a «garrote vil».

Durant l’any 1939 es porten a terme execucions a la capital de la província, a Vinaròs, Borriana i Sogorb. A partir de l’any 1940 totes les execucions es realitzen a la ciutat de Castelló, on es centralitzarà l’actuació de la justícia amb la celebració dels consells de guerra. De manera gradual es concentrarà la població penitenciària a la presó de Castelló, encara que no deixaran de funcionar durant bastant temps les presons de Vinaròs, Borriana i Sogorb, on es concentraran detinguts en poblacions de la comarca i provinents de presons municipals i dipòsits de detinguts. Aquest any proporcina les xifres més altes  quant a víctimes –se superen les 400 entre les víctimes a conseqüència de les execucions i els morts a la presó. Les xifres aniran decreixent però continuaran sent molt importants fins als anys 1944 i 1945; aquests anys –amb 3 i 5 víctimes respectivament– signifiquen un punt d’inflexió, ja que la xifra de víctimes de la repressió franquista tornarà a incrementar-se com a conseqüència de l’actuació dels maquis, especialment a les comarques de l’interior. El 1947 augmenta la virulència de la repressió contra la guerrilla, els suposats punts d’enllaç i col·laboradors, de manera que aquest any i el següent significaran una escalada repressiva amb moltes execucions conseqüència de l’aplicació de la ley de fugas sobre els masovers en localitats com ara Morella, Atzeneta, Culla, Benassal, Benicarló, Alcalà de Xivert, Cinctorres, Llucena i Xiva de Morella entre d’altres. En l’actualitat el nombre de víctimes com a conseqüència de la lluita contra el maquis s’acosta a 40, però hi ha estudis i treballs d’investigació en curs –en els quals la recollida de testimoniatges té un valor fonamental– que poden variar les dades dels que disposem fins ara.

Respecte a la repressió segons comarques, quantitativament la Plana Baixa és la més castigada –amb 318 víctimes mortals: 112 a Borriana, un municipi amb una important activitat de la CNT i del Comitè Popular Antifeixista, conseqüència del compromís polític i sindical de gran part de la població durant la Guerra Civil, d’una forta repressió portada a terme durant els primers mesos després de començar la guerra contra els representants dels estaments considerats proclius a la sublevació.[10] Li segueix la Plana Alta amb 279 víctimes –123 a la ciutat de Castelló i 69 a Almassora, on la repressió va ser percentualment molt elevada per ser una població altament radicalitzada amb un catolicisme molt arrelat i una considerable presència del comunisme llibertari. Al Baix Maestrat hi ha 229 víctimes mortals, i hi destaca Alcalà de Xivert amb 54. L’Alcalatén arriba a les 102 víctimes conseqüència de la repressió, on trobem l’Alcora amb 69 víctimes –centre industrial de la comarca i seu comarcal de CNT.[11] La resta de comarques no superen les 100 víctimes mortals, i oscil·len entre les 70 de l’Alt Palància i les 45 de’l Alt Millars, ja que són comarques d’interior molt menys poblades. Es important destacar en el cas de les comarques dels Ports i l’Alt Maestrat la forta repressió contra els maquis i la suposada xarxa de col·laboradors, una investigació encara en curs que ens està oferint noves dades i casos de violència repressiva en el món rural.


[1]Instrucción reservada signada pel general Mola el 19 de juliol de 1936.

[2]Cal destacar que l’aplicació de la Llei de responsabilitats polítiques va afectar una important part de la població de les comarques de Castelló –el nombre d’expedients pot arribar als 9.000 i les conseqüències d’aquesta aplicació afectaran no sols l’inculpat sinó tots els membres de la família. Aquesta lleiés una aberració jurídica atès el caràcter retroactiu, ja que afecta fets comesos des de l’octubre de 1934 –així s’obri el ventall d’inculpats a tots els sospitosos d’antecedents republicans–, i atès el caràcter pòstum, ja que en cas de mort de l’inculpat o en cas d’ignorar–se el seu parador, la seua responsabilitat recau en els  hereus o familiars, els quals són multats i perden els seus béns, fins i tot persones afusellades, desaparegudes o mortes a la presó.

[3]Frase reconeguda per Ramón Serrano Suñer en les seues memòries “Entre el silencio y la propaganda, la historia como fue. Memorias”, Barcelona, Planeta, 1977. Utilitzada després per diversos historiadors per a qualificar aquestes actuacions de la justícia franquista.

[4] Jiménez Villarejo, Carlos: “La destrucción del orden republicano. Apuntes jurídicos” en Hispania Nova, 2007, nº 7

[5] Diversos testimoniatges recollits sobre el tema en l’Arxiu Oral del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica.

[6] Registre Civil de Castelló. Libro de defunciones.

[7]Centre Penitenciari de Castelló. Arxiu, Libro de Altas y Bajas de la Prisión de Castellón, vol. iii, 14 agost 1939 / 7 febrer 1940.

[8] La seua articulació, la seua tipologia i característiques. Amb quadres estadístics i relacions nominals dels executats per localitats mitjançant la consulta per primera vegada de fonts històriques fins aquell moment vetades als investigadors com la Causa General o els registres civils.

[9] Especialment tota la relacionada amb la vida quotidiana i la repressió penitenciària, i tota la repressió ocultada fins fa poc temps al voltant de  la guerrilla a les comarques de l’interior de Castelló.

[10]Terratinents, falangistes, afiliats a partits de dretes i membres de l’església.

[11]Un altre cas de violència repressiva molt elevada com ocorre amb Almassora, el que explica la vigència del comunisme llibertari, d’organitzacions com el sindicat anarquista i la FAI i l’organització d’importants col·lectivitats en ambdues poblacions.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top