El franquisme va suposar la repressió dels polítics que van ser elegits democràticament en la II República. El treball vol dignificar el seu paper i conèixer la seua opressió en la presó, l´exili o afusellats després de 1938. Els seus noms no han estat reivindicats i a l´amb la democràcia no s´ha reparat aquesta injustícia.
Regidors, alcaldes, presidents de Diputacions Provincials i governadors civil van ser perseguits, humiliats i jutjats només pel càrrec que ocupaven. Pot ser el cas més conegut i sagnant és el president de la Generalitat catalana Lluís Companys arrestat per la Gestapo a França, extraditat i afusellat a Barcelona.
Per la investigació s´ha utilitzat bibliografía, la documentació dels arxius i el testimoni de les víctimes de la repressió. L´estudi aprofita la informació dels expedients de responsabilitats polítiques, el fons de Govern Civil que es troba a l´arxiu provincial de Castelló i l´arxiu del centre penitenciari de Castelló que ha completat les dades per saber les condemnes, trasllats i execucions. També s´han consultat els sumaríssims a la subdelegació de Defensa de Castelló fins al seu trasllat el 14 de gener d´aquest any a Madrid.
El treball es divideix en una introducció sobre la repressió, els seus efectes en la classe política castellonenca i unes conclusions.
Al finalitzar la guerra els guanyadors desarticularan els partits i sindicats per tombar el sistema democràtic republicà. Per legitimar la victòria utilitzen la violència repressiva amb una funció política: “la de paralizar al enemigo por el terror” evitant la reorganització dels vençuts.(1) La violència va ser un element estructural del franquisme, ja que va ser una guerra “de vencedores y vencidos; de aniquilación del derrotado”.(2) Es el temps de la venjança, les denúncies i les primeres mesures: els juís militars, els camps de concentració, l´empresonament massiu i les depuracions.
(1) AA.DD.Edició dirigida per Josep Fontana: España bajo el franquismo, Crítica, Barcelona, 1986, p.18.
(2) AA.DD.Edició dirigida per Santos Julia: Víctimas de la guerra civil, Temas de hoy, Madrid, 1999, p.13.
Introducció
Franco va dir que qui tinguera les mans netes no havia de témer res. Però l´avanç franquista ho desmentia per l´ocupació militar i la repressió exercida als vençuts.(3) S´encarreguen les Columnas de Orden y Policia de Ocupación amb l´acció judicial de les Auditories de Guerra de l´exèrcit d´ocupació. La seua funció era controlar les poblacions i actuar judicialment contra qualsevol persona sospitosa per mitjà del Tribunal de Responsabilidades Políticas.
Des del 9 de febrer de 1939 s´aplica la llei de responsabilitats polítiques que comença a funcionar amb 18 tribunals regionals i 61 jutjats específics depenent el Juzgado Instructor Provincial de Responsabilidades Políticas de Castellón del Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Valencia. Els tribunals estaven formats per militars i nomenats per la vicepresidència del govern a Madrid. La llei substituïrà el decret 108 de la Junta de Defensa Nacional del 13 de setembre de 1936 que va anticipar les primeres normes sobre la incautació de béns. El decret del 10 de gener de 1937 va iniciar la teoria de la responsabilitat civil dels inculpats i la reforma del 19 de febrer de 1942 suprimirà els tribunals regionals que passen a les audiències provincials i partits judicials. Finalment la llei va quedar derogada el 13 d´abril de 1945 en quant l´inici de nous expedients i els que estaven en tràmit van seguir curs fins el 10 de novembre de 1966.
La llei de responsabilitats polítiques és retroactiva a octubre de 1934 i es basa en la sanció econòmica o l´expropiació de béns com a càstig dels acusats. Les sancions es resumiran en tres: inhabilitació absoluta o especial en l´activitat professional, ‘extrañamientos y confinamientos’ o desterrament i la sanció econòmica. Les inhabilitacions per càrrec públic i la pèrdua de béns recauen en els republicans més destacats.
(3) Per la Comunitat Valenciana és imprescindible V. Gabarda: Els afusellaments al País Valencià (1938-56), Alfons el Magnànim, València, 1993. I per Castelló els estudis de l’historiador Juan Luis Porcar.
Segons dades de Reig Tapia més de 300.000 persones foren sotmeses a l´expedient de responsabilitats polítiques en tot l´Estat. A la província de Castelló sumen el número de 3000, segons fonts de l´arxiu provincial de Castelló -lloc on es custodien-, però no se sap el nombre total.
El procés judicial comença amb la denúncia que podia fer qualsevol persona i que es va convertir en una forma de venjança personal. Després l´informe de la Guàrdia Civil sobre les activitats polítiques i sindicals dels acusats. A continuació els traslladaven als centres de detenció com la caserna de Guàrdia Civil o la seu de Falange on declaren -en molts casos per mitjà de la tortura- sense assistència lletrada i amb temps d´estada indeterminat. Examinades les declaracions pel jutge instructor del Juzgado Militar Permanente ingressaven en presó i l´ajuntament, la Guàrdia Civil, el capellà i el cap local de Falange informen sobre la situació social, política i econòmica de l´arrestat. S´afegiran les al.legacions sobre la seua activitat política o la manca de recursos econòmics. Al final està la sentència amb la multa i els recursos administratius. Encara que la majoria dels expedients van ser sobreseïts per insolvència dels afectats l´amenaça i la intimidació eren un instrument repressiu i desmobilitzador. Com es veurà a continuació es vol eliminar l´activitat econòmica dels implicats.
A partir de maig de 1939 es generalitzen els consells de guerra o sumaríssims. S´aplica el codi de justícia militar que en el seu article 237 castigava la ‘rebelión militar’ contra el govern republicà; o siga, que els sublevats contra la República castigaven per ‘rebelió’ als que havien estat fidels al govern constitucional. La justícia a l´inrevés. Pels més de 280.000 detinguts en 1939-40 el règim crea 10 auditories provisionals i multitud de jutjats militars.
El tribunal està format per un president, tres vocals, un ponent, un fiscal i un defensor. En total set membres tots militars. El defensor solia ser el de menor graduació, generalment tinent o alferes; també capitans desenvolupaven aquesta funció. El president era un cap comandant, tinent coronel o coronel de mèrits pel règim i els jutges instructors solien ser persones relacionades amb víctimes de dretes.
En el juí el relator llegia el resum del processat on estan els càrrecs i acusacions. El tribunal considera inqüestionables les denúncies i els informes aportats sense cap treball probatori. Les intervencions en el judici incidien molt poc en el delicte i destaquen la trajectòria política i militar dels acusats. Així el consell de guerra és un mer tràmit per l´empresonament i, en últim cas, l´afusellament.
Després de la vista pública els acusats esperen la condemna i tornaven a la presó. Llavors començaven les gestions per buscar avals i influències per salvar al familiar de la pena de mort. Les condemnes pasen a les auditories de guerra per confirmar o modificar, encara que la possibilitat de revisió era pràcticament nul.la. Per últim, Franco firmava l´’enterado’.
Les condemnes estaven tipificades per: ‘auxilio a la rebelión’ eren de 6 anys i un dia a 12 anys, per ‘rebelión militar’ de 12 anys i un dia a 20 anys, per ‘adhesión a la rebelión’ entre 20 i 30 o pena de mort.
Entre els encausats predomina el sector primari amb connexions directes o indirectes amb partits d´esquerra i sindicals, destacant que el nombre de comunistes és escàs.
Es van celebrar consells de guerra a Castelló, Vinaròs, Morella, Borriol, Almassora, Vila-real, Borriana i Seborg.
L´internament dels presos es va fer en cinemes, places de bous, esglésies, convents, escoles, platges o camps. Es coneixen els camps de concentració de Vall d´Uixó, Assuévar, Xilxes, Almenara, Moncofa, Xèrica, Soneixa o El Toro. Eren camps on els triaven per portar-los a les presons. Alguns van morir a causa de les dolentes condicions de vida o per les ‘sacas’ incontrolades. La repressió penitenciària suposa una població reclosa de 280000 persones a Espanya en 1940, però es calcula que mig milió van passar per elles. A Castelló arriben als 2034 presos a la presó provincial en gener de 1940. Hi ha presons a Castelló, Borrina, Vinaròs, Benicarló, Morella, Segorb, Llucena i altres. La seua política és la humiliació dels vençuts i les seues les famílies perque mai es puguin organitzar políticament. Era una neteja no tant penal com sociopolítica. La mort per malalties -com la tuberculosi-, la fam i els afusellaments són constants en les presons reduint la resistència de la ciutadania.
El franquisme va utilitzar els treballs forçats -o ‘redención de penas por el trabajo’- com acció repressiva i reeducadora del règim. “Franco aprovechó la situación para convertir a los reclusos en trabajadores forzados sobre los que recayó el sacrificio de reconstruir pueblos, hacer pantanos, trazar líneas férreas, explotar minas o erigir el monumento más emblemático de la dictadura: el Valle de los Caídos”.(4)A canvi d´un sou ínfim els presos reconstruiran el país i enriquiran a empreses privades. També hi hauran batallons de treball penitenciari en ‘Regiones Devastadas’, un organisme administratiu per la reconstrucció de pobles i ciutats.
Les depuracions -a l´administració, l´escola i empreses privades- permet tenir una societat sotmesa i fidel al franquisme. Així les oposicions i concursos estaven reservats als excombatents, mutilats de guerra i víctimes del bàndol guanyador. A Castelló 121 expedients van ser instruïts als funcionaris municipals.(5)
Per últim, les xifres: l´exili de 470000 persones i 15000 als camps de concentració nazis dels quals van sobreviure 7000.
Les dades sobre la repressió han originat un ball de números. Pels historiadors del règim són 70000 de la repressió republicana i en revisisons posterior baixa a 50000. Per Josep Fontana en el seu recull d´articles sobre el franquisme -de l´any 1986- són 175000 repressaliats. En anàlisi de l´historiador Santos Julià ho rebaixa a 140000 repressaliats (100000 en la guerra civil i 40000 en la posguerra).
Per la comunitat valenciana és fonamental la consulta del llibre de V.Gabarda i les aportacions de Juan Luis Porcar. Per Gabarda el total a la Comunitat Valenciana és de 5745 repressaliats pel franquisme dels quals 1042 són de Castelló, però l´ampliació de la investigació encara s´està fent.
(4) Isaías Lafuente: Esclavos por la patria, Temas de hoy, Madrid, 2002, (contraportada).
(5) Ferran Bagan i Gorriz: “Evolució política i procés de depuració dels funcionaris municipals de Castelló de la Plana (1936-1939)”, M.Martí (coord.): Història Contemporánea, pp.157-180.
Repressió dels polítics castellonencs
La repressió als polítics forma part de l´eliminació als vençuts de la guerra civil i, en general, a qualsevol opositor al nou règim. Qui ahir era legal, hui és antipatriota i perillós per la seua filiació esquerrana o per pertànyer a algú partit del Front Popular. Paradoxalment són ‘rebels’ al nou govern.
L´estudi s´ha centrat en els repressaliats amb càrrec polític destacat a Castelló. Es el seguiment d´autoritats amb comandament en la II República i perseguits pel seus antecedents. Cal començar pel Fernando Gasset Lacasaña, figura fonamental del republicanisme castellonenc i, a continuació, desglossar les accions punitives -sancions econòmiques, presó, afusellament i exili- dels principals polítics republicans.
Fernando Gasset Lacasaña
Es el polític republicà més destacat i així ho demostra el seu currículum. Graduat en l´institut del carrer Major i llicenciat en dret a València. Va ingressar en partit republicà de Ruiz Zorrilla convertit en l´autònom Partit Radical de Castelló. En 1886 es designat conseller de la delegació del Banc d´Espanya. Serà nomenat regidor, diputat a Corts en 1898 i per uns dies alcalde de Castelló. Va impulsar la creació de la Cambra de Comerç de Castelló de la que va ser president i col.laborà en la Junta de Port i Banc de Castelló. En 1934 serà president del Tribunal de Garanties Constitucionals a Madrid fins el 18 de juliol de 1936 que renuncia. Serà detingut quatre mesos i li furten béns. Exiliat a França és detingut en setembre de 1938 a Fuenterrabia i empresonat a Castelló. Li concediran llibertat atenuada en el domicili d´una filla i el 2 de maig de 1939 estimen el seu trasllat a l´hospital per estar malalt i perdre vista. El 17 de juny de 1939 comunica amb les filles i no serà fins el 23 de juny quan ho traslladen a l´hospital. El 24 de novembre de 1939 podrà complir la condemna a casa i el 23 de juny de 1940 aconsegueix la llibertat condicional. Un procés administratiu que castiga al líder més destacat del republicanisme.
En la seua defensa comptarà amb importants amistats a Castelló i València com regidors, industrials i comerciants. Malgrat l´ajut dels seus gendres, entre ells Luis Rodríguez Bajuelo –president de la Càmara de Comerç-, i declarar-se innocent és condemnat, segons Gasset per una fatalitat, el 21 de juny de 1940 al pagament de 100000 ptes. La sanció serà reduïda per l´edat i els deutes. Mort Gasset la familia presenta recurs a la presidència del govern en juny de 1944 demanant l´indult, però aquest arriba el 7 de juny de 1952.
Des de juliol de 1940 tenim una documentació inèdita i excepcional pel seu valor humà i històric. Gasset, en llibertat condicional, deu fer una ‘pequeña memoria’ -segons paraules del polític castellonenc- mes a mes de la seua vida per obligació judicial. Són tretze cartes escrites a mà i màquina a casa de sa filla Elisa Gasset.(6)
D´edat avançada –quasi 80 anys- en les missives insitirà en la seua salud delicada i la pèrdua de visió. També repetirà el compliment amb els deures religiosos: confesió, misa, comunió i rosari. Fa una vida monòtona i tranquil.la amb passejos, tertúlies i assiteix al teatre sempre que pot. També està atent a inspeccionar els treballs en el mas de la Benadressa. Malgrat els problemes físics farà nombroses visites i treballarà els últims mesos en el seu expedient de responsabilitats polítiques. En juny es trasllada a Benassal i manifesta els seus problemes econòmics.
S´entrevistarà amb destacats noms de Castelló i València. Veurà a la marquesa de Dos Aigües, Federico Colomer -president de la Cámara de Comerç-, companys del consell del Banc de Castelló, regidors, metges, el degà dels advocats o el cura arxiprestre, entre altres. Malgrat les bones amistats i contactes no aconseguirà deslliurar-se de la condemna. En el sumaríssim Salvador Guinot, professori escriptor, el considera element funest, antimilitarista i responsable de desordres i crims, encara que confessa ser amic seu. Acusat d´antipatriota i antireligiós no perdonaran el seu protagonisme en la II República.
L´1 d´abril de 1941, en la última carta, diu: “Mi edad avanza. El dia 2 del próximo Julio si vivo, cumpliré 80 años. Mi cabeza se debilita, las fuerzas, todas me faltan, los ojos apenas son bastantes para firmar y por ello espero merecer de VS me dispense de la (6) Les cartes de Gasset estan al seu expedient de l´arxiu de la presó provincial de Castelló.
obligación de redactar y presentar estas memorias mensuales”. Moria el 14 de juny de 1941.
Es una documentació inèdita d´extraordinari valor personal per la ràbia en la persecució i d´interés social per les dades històriques que aporta.
En l´ exposició dels fets de l´expedient de responsabilitats polítiques -en gener de 1940- Gasset declara que el partit Radical no està prohibit i la majoria de republicans de centre-dreta tenen càrrecs en el govern franquista. Per això es pregunta ¿per què els ministres de Gil Robles i Lerroux estan lliures i ell no?
Pot ser la resposta està al final del seu expedient polític quan Lorenzo Villalonga, cap provincial de Falange, el defineix com director de la política esquerrana i “el mayor responsable del envenenamiento del país y sus gentes.”Considera que és poc el càstig que reb i, a més dels sis anys de presó, reclama la més alta sanció econòmica i el desterrament pel mal que ha fet a la provincia. Li destorba Gasset i el seu ‘tinglado político’ -segons expressió del falangista- que defendrà a l´advocat radical. També critica als polítics radicals que sense ser proscrits han entrat en l´administració franquista.
Es l´escarment al cap i als seus seguidors per netejar d´antics polítics la ‘nova’ administració després de 1938. Per això demana més mà dura pels alts càrrecs, ja que s´ha castigat a gent “de menor cuantía”. Per ell aquesta és la raó que la “provincia se manifieste tan fría y escéptica respecto al Movimiento y a la justicia del Nuevo Estado”.(7)
Càstigs i Sancions
M.Folch també destaca el suport a Franco de coneguts republicans i l´interés de Carmelo Monzón, governador civil, en la persecució dels partits radical i autonomista valenciano.(8)
(7) Les cites estan extretes d´una carta que estava al final de l´expedient de reponsabilitats polítiques de F.Gasset.
(8) Maria Folch: L´establiment del ‘Nuevo Estado’, L´Avenç, 262, Barcelona, 2001
No tardaran en fer efectives les suggerències de Lorenzo Villalonga: el 21 de maig de 1940 vint-i-sis veïns són expedientats. No és tràmit administratiu més, sino amb un procés expeditiu i escarment col.lectiu.(9)El governador civil -Martín Sada Moneo-, en un carta del 27 d´abril de 1940, dirigida al president del Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas, considera que s´ha processat a ”pobres hombres sin ningún relieve social y económico” i sospita que els ‘cacics’ republicans segueixen tenint prerrogatives. Enten que s´ha de donar preferència a “personas de mayor relieve político, social, económico cuyas sanciones resultarán de mayor ejemplaridad y cortarán comentarios maliciosos”.(10) Finalment el president acatarà la pressió política i accelerà els tràmits administratius per processar a destacats republicans. A partir del 15 de maig de 1940 seran expedientats cinc membres de la familia Lara Bagan, metges, comerciants, industrials i polítics -regidors i dos alcaldes-. Es un procés col.lectiu a la classe benestant republicana de Castelló.(11)
Cinc membres de la família Lara Bagan van ser perseguits i castigats. José va ser president del Comité del Front Popular i de la secció d´abastos. Acusat d´assessinats, ‘blasfemo, propagandista’ i amic dels caps de xeques.(12) Inhabilitat per càrrecs públics 15 anys, ‘extrañamiento’ per 15 anys i 25000 ptes de multa.
(9) Arxiu històric provincial de Castelló (AHPC), fons de Govern Civil, caixa 11278 (document IA 208).
(10) AHPC, fons de Govern Civil, arxivador 11278.
(11) Els 26 són: Cayetano Huguet Segarra, Ramón Maria Huguet Juan, Ezequiel Dávalos Massip, Enrique Gari Martinavarro, Julian Gari Martinavarro, Pascual Albella Cabedo, Miguel Peña Masip, Francisco Peña Masip, Enrique Tena Gil, Dolores Bagan Badia, Dolores Lara Bagan, Josefa Lara Bagan, José Lara Bagan, Juan Lara Bagan, Juan Bellido Tirado, Fernando Vives Lloret, Juan Aragonés Cucala, José Castelló Tàrrega y Arroyo, Miguel Santos Moliner, Juan Bartual Ortiz, Miguel Sanz Museros, Juan Bausá Flors, Cándido Domínguez Picó, Hipólito Beltran Solsona, Francisco Tárrega Nebot i Juan Bautista Flors Goterris.
(12) AHPC, expedients de responsabilitat política, caixa 10087, expedient 4962.
Fugit a l´extranger la seua mare diu que no pot pagar la multa. Accepten el pagament a plaços amb la garantia del negoci familiar -un comerç de matalassos i alpargates-. Els comptes seran bloquejats fins que el 16 de febrer de 1960 és indultat.
També el seu germà Juan, ‘enemigo del Estado español’ serà condemnat a 30 anys de presó i multa per ‘adhesión a la rebelión’. El seu mal va ser pertànyer a Unión Republicana, vocal suplent del Tribunal Popular i delegat del Comité de Costur.(13)
També són a la llista comerciants com Hipólito Beltran Solsona, president de la Càmara de Comerç i membre del Círculo Mercantil i Frutero. Serà inahabilitat pèr tres anys en càrrec públic i multa de 2500 ptes. sense cap fet delictiu provat. Al seu retorn de França li denegaran el permís per exportar fruites.
Al igual que Hipólito, Sebastián Pla Roca és exportador de fruites i va fugir a Marsella. Per exercir de regidor en l´ajuntament serà sancionat amb el pagament de 50000 ptes. – i el seu cas no serà sobreseït fins 1960-. Però ell aconseguirà el permís per continuar treballant, ja que es va casar amb una filla d´Enric Gimeno Tomás.(14) Al fons de Govern Civil -en l´arxiu provicial- hi han els permisos per iniciar una activitat industrial o comercial de l´any 1944. Són informes de Castelló, Vila-real, Borriana, Nules, Onda i Almassora. De total de 31 autoritzats per Castelló trobem cinc amb tendències esquerranes que obtenen la confirmació de la Càmara de Comerç. Es la prova de com no tots els comerciants i industrials són marginats del sistema econòmic, com Hipólito Beltran Solsona.
També dos alcaldes socialistas seran jutjats: Miguel Santos Moliner i José Castelló Tàrrega i Arroyo. El primer condemnat al pagament de 1500 ptes. i empresonat tres anys. Desterrat uns dos anys a Barcelona als anys 50 retorna a la presó de S.Miguel de los Reyes. I el segon acusat d´assassinats i autoritzar l´enderroc de la catedral en el seu mandat és condemnat a ‘extrañamiento’ per 15 anys, inhabilitació en càrrecs per 15 anys i una multa de 500 ptes.
(13) AHPC, expedients de responsabilitat política, caixa 10087, expedient nº 893.
(14) Enric Gimeno Tomás, industrial, va fundar el banc d´Espanya, participà en la creació de la Càmara de Comerç i la Junta d´Obres del port.
Pascual Albella Cabedo, Enrique Tena Gil i Fernando Vivas Lloret, regidors de l´ajuntament castellonenc, rebran dures sancions econòmiques. Albella deu pagar 25000 ptes, Tena Gil són 100000 ptes i el seu cas serà sobreseït en 1960 i Fernando Vivas 7500 ptes.que origina la demanda d´aplaçaments en el pagament per la penosa situació familiar. Tots ells acusats de traficar amb armes a França, organitzar la Columna Casas Sala o assessor d´abastos reben la inhabilitació per càrrecs públics i la presó.
Altres càrrecs com Francisco Tárrega Nebot i Francisco Llorens Pachés pagaran la seua col.laboració. El primer comerciant i d´Izquierda Republicana que va ser delegat d´agricultura va ser sancionat amb 3000 ptes i inhabilitació per càrrecs. I el segon regidor socialista i industrial és condemnat a sis anys i un dia per provocació, inducció i excitació a la rebel.lió. Ambdós no se li coneix que participaren en fets delictius.
També Juan Aragonés Cucala, aparellador de l´ajuntament en octubre de 1936, d´Izquierda Republicana, UGT i alferes en el batalló d´obres a la guerra civil serà inhabilitat de càrrecs per dos anys i multa de 100 ptes.
En resum, els comerciants, en especial la familia Bagan, que havien participat en la administració republicana seran expedientats i perseguits. S´inhabilita als encausats i, sobre tot, es sanciona durament. Les acusacions seran molt semblants, ja sia acusats d´assassinats, propagandistes o mercaders d´armes. Cap fet està demostrat i no sempre tenir amics i familiars importants et salva de la condemna. Tots rebran forts multes que enfonsaran les families en els durs anys de la posguerra.
A la presó
Al igual que F.Gasset altres polítics són empresonats pels seus ideals. Voldriem destacar el cas de Vicente Mercè Arambul. Va ser un paleta de la CNT, vicepresident de la Diputació Provincial i president del Front Popular. Regidor per la CNT, president del Tribunal Popular i al comité de Salud Pública i detingut per ‘adhesión a la rebelión’.
Procedent del camp d´Albatera en maig de 1940 és a la presó d´Orihuela i el 31 de juliol del mateix any es traslladat a Castelló. En 1946 demana l´indult, però no l´obté. En febrer de 1950 li concediexen la llibertat condicional i en agost de 1957 s´extinguirà la condemna.
En el sumaríssim és acusat de preparar una lògia masònica, firmar un manifest sobre la unificació de partits i sindicats contra el feixismei responsable de vagues i revolucions.
Definit com extremista i revolucionari l´assenyalen com incendiari d´esglésies i relacionat amb la ‘Columna de Hierro’. A més va votar per l´enrunament de Santa Maria.
En la seua defensa argumenta que va posar traves a l´enderroc de la catedral i oposició als afusellaments de presos. Al seu favor el primer alcalde en el franquisme, Gimeno Almela, declara que va ajudar a persones d´ordre i Mingarro Roca, regidor monàrquic, va dir que gràcies a Vicente Mercè va ser lliberat. També José Ferrandis -president de la Diputació Provincial- , Vicente Traver -alcalde- i l´arquitecte Francisco Maristany declaren al seu favor. Sense escoltar els arguments el jutge conmuta la pena de mort per 30 anys.
Del seu judici es desprendrà la possible implicació de l´alcalde Vicente Traver en l´enderroc de Santa Maria. S´intentarà salvar després de l´incendi i en el consell de l´ajuntament del 17 de novembre de 1936, amb l´alcaldia de José Castelló i Tàrrega, es va decidir la polèmica decisió. Traver va ajudar a l´arquitecte Maristany exercint l´assessorament professional, encara que no tenia sou ni nomenament.
Coincidint amb el sumaríssim de Mercè Arambul, Traver exerceix l´ alcaldia de Castelló. Les declaracions de la possible inculpació de Traver en la catedral és un tema que colpeja greument l´ajuntament. Declarat innocent el 2 de novembre de 1940 tots els regidors del consitori manifesten el seu recolçament a Traver. L´assumpte es tancarà des de Govern Civil amb l´absolució de V.Traver i la presó de Vicente Mercè.
Vicente Silvestre Llach, Gonzalo Alonso Viana o Teodoro Albelda Conejero, entre altres, van ser expedientats i empresonats.
Afusellats
En el llarg camí de la guerra civil i el franquisme moriran un alcalde, regidors i un president de la Diputació Provincial.Manuel Peláez Edo, rellotger, va ser alcalde de Castelló des del 21 d´abril de 1931 fins el 29 de desembre de 1933. Després seria nomenat governador civil d´Alacant i Terol. Afusellat en els fets de la Puebla de Valverde en 1936.
José Hernández Merlos, escribent i membre del comité provincial del PSOE, va ostentar diversos càrrecs com: regidor de l´ajuntament, director de l´hospital provincial, governador civil interí i president de la Diputació Provincial del 19 de gener de 1937 fins el 15 de desembre de 1937. Va participar en la columna Mateotti.
Es detingut a Ludiente com autor o inductor d´assassinats. Calificat d´individu indesitjable i perillós com autor moral dels assassinats del vaixell-presó Illa de Menorca. En el consell de guerra diu que va ser acomiadat en el 36 d´Hidroelèctrica pel mal comportament, va incitar la vaga i la destrucció de la central.
En la seua defensa argumenta que l´acomiadament d´Hidroelèctrica va ser per qüestions socials. Segons el seu testimoni els alts càrrecs que representa són per ordre del partit i a nivell militar pel comandament a la columna Mateotti. També va prendre part activa en la represió del moviment comunista.
Hernández Merlos argumenta que en els fets de Castelló ell no estava a la ciutat i en el seu mandat com president de la Diputació Provincial i Governador Civil no van passar fets greus.
L´acusació és implacable dient que va ser l´últim marxista en evaquar la ciutat i ‘autor moral’ d´assassinats. Ingressa en la presó de Borriana el 23 de març de 1940 i el 9 de febrer de 1941 en la de Castelló. Malgrat que no es provi cap delicte és assassinat el 9 d´agost de 1941.
Hernández Merlos va sofrir la fermesa de les condemnes i l´exemplaritat als vençuts de la guerra civil. Es la venjança als assassinats republicans i el càstig al socialista que lluitava per millores socials.
Tomás Albiol Tárrega, espardanyer del partit comunista, va ser delegat d´abastos, regidor i vocal del Tribunal Popular. Acusat de firmar sentències de mort, incautacions i saquejos és condemnat a mort el 24 de novembre de 1939.
Jaime Albiol Melià, llaurador i president d´Unión Republicana, va ser tinent alcalde i vocal del comité del Front Popular. Acusat de formar part de la detenció del tinent de la Guàrdia Civil Antonio Sánchez és afusellat el 24 de novembre de 1939.
A més la sentència de l´expedient de responsabilitats polítiques li condemna al pagament de 25000 ptes. en 1941. En 1952 serà indultat de la sanció, però sense cancel.lar l´embargament dels béns.
José Baldayo Balaguer, fonedor de la CNT, Rafael Andreu García, paleta, i Antonio Bellmunt Ortiz, manobre, són afusellats per cometre assassinats.
Sense béns i assalariats rebran la venjança per la seua implicació social i política. Acusats d´assassinats mai provats en juís militars sumaríssims que hui no han estat rescatats de la ignomínia i la injustícia.
Per últim, Vicente Gómez Fayos, de JSU i UGT, va tindre càrrecs polítics i participà en el batalló Mateotti. Va ser condemnat a mort a Còrdova i afusellat.(15)
Exili
Una part dels polítics s´exilien del país per evitar les condemnes, l´arrestament i, en últim cas, la mort. Tots ells desenvoluparan feina social, cultural i política en els païssos d´acollida.(16) Parlarem de Miquel Peña, Juan Sapiñá, José Castelló i Agustín Dualde.
Miquel Peña Masip, metge, escriptor i intel.lectual republicà i valencianista. Va ser detingut i empresonat en els anys 20 per conspirar contra la dictadura de Primo de Rivera. Constituïrà l´agrupació Acción Republicana en febrer de 1931 i s´integra en Esquerra del País Valencià. Forma part d´una generació del revitalització del valencianisme polític i cultural.
(15) L´últim llibre sobre els afusellats a Castelló és: La memòria i les víctimes de Juan Luis Porcar del Grup per la recerca de la memòria històrica de Castelló, 2008.
(16) Santi Cortés: El valencinisme republicà a l´exili, Generalitat Valenciana, València, 1993.
En la guerra va continuar l´activisme propagandístic, organitzatiu i intel.lectual a favor de la República. Va creuar els Pirineus i es va reunir amb la seua familia a Séte. Participà amb la JARE (Junta d´Auxili als Republicans Espanyols) i es traslladarà a Mèxic. A la vegada el govern franquista resol el seu expedient amb pena d´inhabilitació i confinament de huit anys. Viurà en l´exili defenent les seues idees republicanes i nacionalistes col.laborant en tot tipus d´organitzacions socials i culturals relacionades amb l´exili de parla catalana. Torna a Castelló en 1973 ciutat on morirà el 25 de febrer de 1975 per una insuficiència cardiaca.
Juan Sapiñá Camaró: diputat socialista en el període republicà, secretari de l´ambaixada a Praga (1937), director general de mines i combustibles (1937-39). A Mèxic serà gerent de l´editorial renacimiento i conseller editorial d´UTEHA. Casat amb la filla d´un conegut advocat de Cullera amb grans recusos i president de la Derecha Regional Valenciana -partit republicà dretà-. Imputat de dictar ordre de repressió contra dretans, d´organitzar reclutes, de constituir el Consell Provincial Antifeixista i fundar el Front Popular. Será sancionat a ‘extrañamiento’ per 15 anys, inhabiliatació de càrrecs i pèrdua total de béns.
José Castelló Tàrrega i Arroyo, socialista i dirigent d´UGT, va complir diferents càrrecs: inspector d´impremta de la Diputació Provincial, director de la Beneficiència i alcalde en 1937. Imputat de nombrosos delictes i autor per inducció dels ‘desmanes’ a la provincia. Organitzà les milícies del Front Popular en el palau del bisbe, depurà el col.legi d´advocats, magistrat del Tribunal Popular que va condemnar als falangistes
Cernuda, Velasco, Bellés i Amo. Però el fet més remarcat és l´autorització de l´esfondrament de la catedral sent ell alcalde de Castelló.
Serà condemnat a ‘extrañamiento’ per 15 anys, inhabilitació per càrrecs en 15 anys i el pagament de 500 ptes. Exiliat en el nord d´Africa, després a França i des de 1942 a Mèxic on morirà en 1982.(17)
(17) Per conèixer l´evolució del socialisme valencià és imprescindible el llibre de J.A. Piqueras: Persiguiendo el provenir. La identidad histórica del socialismo valenciano. (1870-1976), Algar, Alzira (València), 2005.
Agustín Dualde Albalat, d´Unión Republicana, va ser regidor, diputat provincial, director de l´hospital provincial i cap d´abastos provincial. Tenia un magatzem de gra i adobs al P.Morella.
En novembre de 1936 va anar a Marsella fins juliol del 37. Al seu retorn és empresonat a València per un plet d´abastos. En novembre de 1937 s´estableix a Marsella definitivament. La seua penitència comença quan en 1958 sol.licita autorització per tornar. Regressa un mes en 1958 i tres mesos en 1960,1961 i 1962.
En juliol de 1963 torna i demana la seua legalització. Però el 4 de març de 1964 comença un sumaríssim on deu relatar, en un interrogatori minuciós, el seu pas per la guerra civil i l´exili a França.Acusat d´anticlerical, aprovar la persecució de la gent de dreta, ‘y responsable de asesinatos’. Diuen que va estar al palau del bisbe i a l´estranger va comprar comestibles, armes i altres negocis. Ell declara que no va comprar material de guerra, només aliments. I va anar a Susak (Iugoslàvia) per vendre taronges, però no com delegat de la CLUEA (organisme republicà de control dels cítrics) ni directiu d´una sscietat sino en nom de la Diputació Provincial.
Al.lega els testimonis d´amics -com José Ferrandis- i religioses al seu favor. Parlen d´ell com persona moderada i ignoren la seua intervenció en fets delictius. I a Marsella va ser secretari general de la Càmara de Comerç.
El fiscal demana 30 anys per ‘rebelión militar’. La condemna és de 12 anys i un dia. Al final resta indultat el 8 d´agost de 1964.
Gaetà Huguet, propietari i impulsor de la cultura, va viure a França. Encara el seu nom resta en les instal.lacions esportives que porten el seu nom i el col.legi.
Amadeo Ribó –últim alcalde republicà-, José Castelló Tàrrega i Juan Sapiñá seran a Mèxic, país que acollirà a un gran nombre d´exiliats.
A Rússia va estar Diego Perona, membre del partit comunista, periodista, director de Ràdio Castelló i regidor a l´alcaldia de Castelló i Tàrrega. Va col.laborar a Radio Pirenaica. Morint a Lubliana en 1961.
Tots ells van destacar per la feina política i cultural a l´exili. Passats 70 anys de la seua marxa segueixen apareixen treballs que arrepleguen la tasca dels polítics i intel.lectuals a l´estranger.
Conclusions
Els noms dels polítics no han tingut homenatge ni carrer -a excepció de Gasset-. Continuen en l´anonimat i enterrats en l´oblit. Però són l´exemple de la lluita social i la pluralitat política. L´oprobi de la dictadura i l´amnèsia de la transició no han permés cap reconeixement dels polítics republicans.
Les acusacions pren com a justificant la implicació del polític en la causa com a responsable d´assassinats, rebels i calificats de perillosos, antiopatriotes i anticlericals.
Sense proves i testimonis directes el judici és un grapat d´ informes amb un veredicte: sanció econòmica, presó o afusellament.
S´analitzen les propietats i rendes de l´acusat per aplicar una sentència que asfixia l´economia familiar. Així els càstigs asseguren la passivitat dels derrotats i el control social per la pervivència de la dictadura.
La llibertat vigilada era un altre mètode per a conseguir ciutadans atemorits. Reforça el control sobre la població en la quotidianitat aixafant el vençut que necessita un aval signat per algun membre de les forces vives del poble per continuar en llibertat o trobar feina. Hem mostrat el cas de Fernando Gasset que reb el marcatge del Règim fins a la seua mort.
La defensa de l´ordre econòmic i ideològic amb l´ajuda de l´església permeten el control de la població, al igual que l´entrada i eixida de la població a l´exterior. La represió va ser diària exercida per Falange, l´ajuntament, l´església catòlica i les forces d´ordre públic sobre la vida quotidiana, la moral, les festes populars o l´associacionisme.
No hi va haver perdó sinó venjança. En 1952 encara hi ha presos sense càrrecs a les presons i l´estat de guerra es va mantenir fins el 7 d´abril de 1948, però els fets delictius no van prescriure fins a l´1 d´abril de 1969.
La pena de mort s´aplica a un governador civil, un alcalde de Castelló i regidors, tots elegits democràticament en les urnes. Cal destacar que la majoria dels afusellats són pobres obrers sense recursos que van estar al Front Popular i el Comité Antifeixista. Les amistats i familiars no salvaran del juí i la condemna amb la intervenció de l´atzar i la causalitat en la selecció dels perseguits.
Hem vist com al finalitzar la guerra la nova administració es nodrirà de la dreta republicana. Els falangistes demanen eliminar dels llocs importants als ‘cacics’ per augmentar el seu poder local i provincial utilitzant la repressió com eina per a treure del mig als opositors. Aquest estudi permet conèixer la repressió i, a la vegada, veure com es desenvolupa l´estat franquista per mitjà d´expedients i sumaríssims.
La investigació s´ha centrat a Castelló i restaria la seua ampliació per la provincia. També es pot estendre a l´anàlisi per sectors, com els metges, mestres i els industrials. El treball continua ja que arriben noves dades i faltaran noms per afegir, ja que s´han triat els més destacats per la seua influència política en el període republicà. Es un pas més per treure de la marginació i l´ostracisme als vençuts de la guerra civil.
Autor: Juan Miguel Palomar
Imatge: Bilbao (maig 1937). Robert Capa (André Ernö Friedmann).
