II Jonades de Memòria Històrica a Benicàssim
La desaparició forçada és la privació de la llibertat d’una persona, a banda de la seua forma o motivació, causada per agents de l’estat, o per persones o grups de persones que actuen amb l’autorització, el recolzament o l’aquiescència de l’estat, tot seguit d’una manca d’informació o de la negativa a reconèixer aquesta privació de llibertat, denegació d’informació o de l’ocultisme de la sort o destí de la persona desapareguda[1].
La tortura o l’assassinat pretén afavorir la impunitat dels responsables; actuen amb la finalitat d’aterrir a la comunitat o col·lectiu a qui pertany aquesta persona.
A Espanya els milers de persones exterminades durant la guerra civil i la dictadura comparteixen el fet d’haver sigut víctimes d’un procés d’aniquilació, d’un atac massiu contra la població civil i els drets humans. Van haver-hi execucions extrajudicials massives i sitemàtiques, treballs forçats, confiscació de bèns, captiveris en camps de concentració, presons clandestines i il·legals, llistes amb noms, saques de falangistes, tortures, persecucions, sustraccions de menors i adopcions il·legals; discriminació sistemàtica de la població considerada roja. Després la repressió franquista va eliminar tot intent d’exigir justícia.
La memòria històrica i les desaparicions forçades. Dret intern i dret internacional
La memòria històrica a l’estat espanyol no ha estat obra de la justicia sinó d’un concert cívic de consciències, així doncs el resultat d’una exigència moral dels supervivents de la derrota de la guerra civil i dels seus descendents.
En tot sistema democràtic les violacions dels drets humans s’han de sotmetre al judici de la història i a la sanció del dret. La situació prolongada d’injustícia i d’indefensió ens remet a l’àmbit del dret intern i del dret internacional.
En el codi penal de 1932 sí es tipifica com a delicte la detenció il·legal, però, no es contempla l’agreujant de no donar raó del destí, ni la qualitat d’autoritat o funcionari públic; això s’incorpora en el codi penal de 1973. Tampoc es concreten els “delictes permanents imprescriptibles”.
La Constitució del 1931 en el capítol 1 títol III sobre els drets i deures dels espanyols sí expressa unes garanties en tant a la llibertat i la seguretat dels ciudatans, i en l’article 7 de la mateixa el dret internacional és acceptat.
Respecte al dret internacional podem remuntar-nos a la Convenció de Ginebra l’any 1864 on comença la codificació del dret humanitari i tot seguit a les dues Convencions de l’Haya: la del 1899 amb la clàusula Martens i la posterior del 1907 on es determinen les lleis i usos en les guerres. A més a més l’any 1919 es reuneix a París la Comissió Multinacional de Responsabilitats.
Per tant els drets fonamentals i llibertats estaven reconeguts per normes internacionals ja en vigor abans de l’aprovació de la Carta de les Nacions Unides el 1945 i endemés és un principi del dret internacional la primacia de les obligacions internacionals davant el dret intern de l’estat.
Gràcies a l’acord signat pels aliats en Londres el 08/08/1945 es constitueix l’Estatut del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, la Comunitat Internacional va donar forma jurídica i el nom de crims contra la humanitat, a les violacions de les lleis i usos de la guerra. Són considerats crims imprescriptibles més enllà de la data, siga en temps de pau o de guerra . L’article 6 d’aquest Estatut cita els crims de lesa humanitat considerats com actes inhumans contra la població civil fins i tot els produïts abans de la guerra del 1936-1939. Per altra part l’estat de guerra a Espanya es prolonga fins el 05/03/1948. Per tant són aplicables les lleis i usos de guerra tal com van ser interpretats pel Tribunal de Nuremberg, és a dir, crims de lesa humanitat[2].
El 09/02/1946 les Nacions Unides condemnen Franco. El 1948 se suspén l’estat de guerra, i, el 1949, en el context de la guerra freda, les Nacions Unides decideixen ja reprendre les relacions amb Espanya i l’any 1955 entra a l’ONU.
Especial rellevància té la Declaració Universal dels Drets Humans a 1950 i els posteriors tractats i acords signats per Espanya sobre la mateixa matèria, com el Pacte Internacional dels Drets Civils i Politics de 1966 ratificat per Espanya l’any 1977. Per una altra part La Constitució de 1978 en el seu article 96 fa referència als tractats internacionals i,a més a més, a les normes generals del dret internacional.
L’any següent el 1979 Espanya signa el Conveni Europeu per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals i després ratifica l’Estatut de Roma de la Corte Penal Internacional l’any 1998, el mateix any que es signat.
La llei d’amnistia de l’any 1977, i a més de ser una llei preconstitucional, dóna cabuda a una interpretació contrària al dret internacional, en tant que vulnera els drets humans contemplats als tractats i declaracions ja citades i promou la impunitat dels responsables dels crims. El seu article primer, apartat 1 amnistia tots els actes d’intencionalitat política realizats amb anterioritat al 15 de desembre de 1976. Per contra, el dret espanyol no pot donar cobertura de legalitat a fets internacionalment il·lícits. Així és que el Comitè de drets humans de Nacions Unides suggerirà la derogació de la llei per a garantir el reconeixement dels crims de lesa humanitat pels tribunals de l’estat, i la creació d’una comissió d’experts independents per a restablir la veritat històrica sobre les violacions dels drets humans comeses durant la guerra i la dictadura[3].
La llei de la memòria històrica
La llei 52/2007 de 26 de desembre per la cual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures en favor dels que patiren persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura.
Aquesta llei resulta incompleta i insuficient en relació els drets de les víctimes en l’àmbit de la reparació com s’entén al dret internacional. Obvia el dret a dirigir-en-se a l’agressor i la destitució dels funcionaris públics responsables. Obvia les responsabilitats i no crea cap comissió de la veritat. Malgrat la declaració d’il·legitimitat dels consells de guerra, de caràcter moral, manté la legalitat dels judicis sumaríssims i, en conseqüència, la continitat judicial de la legalitat de les actuacions criminals del règim franquista.
Pel que fa a la tipicació dels delictes aen el dret intern ( responsabilitat individual, responsabilitat de l’estat) ens trobem que la reparació de danys i perjuís està considerada en l’article. 109 del codi penal, on es determinen les formes de responsabilitat civil: restitució, reparació, indemnització.; així mateix, en l’article 1902 del codi civil, en l’article 100 de la llei d’Enjudiciament Criminal, i a l’article 139 la llei de règim jurídic i procediment administratiu comú. En tots es parla de reparació davant d’un delicte. En altres paraules, es tracta del reconeixement del delicte.
Els afectats davant la llei de la memoria, recollint el més important, es troben per començar amb què els reglaments necessaris demoren un any, han d’instar a l’autoritat administrativa la declaració d’il·legitimitat, i les Comunitats Autònomes alguns Ajuntaments, i l’Església s’han desentés, ja que l’Administració Central no s’ha encarregat del tema. Tanmateix els familiars de les víctimes necessiten una cobertura legal i jurídica per a recuperar els seus desapareguts. Cal insistir, a més, que els jutges apliquen les lleis per bé que aquestes són obra del poder legislatiu; per aquest fet els diputats i els senadors han d’assumir la responsabilitat d’anul·lació de les sentències franquistes. El Consell d’Europa insta el govern espanyol (tres anys abans de la seua presidència a la CEE) a la seua anul·lació.
L’ ONU amonestarà tres vegades a Espanya per acudir a la llei d’Amnistia i evitar la investigació dels crims del franquisme. El Comitè dels drets humans de Nacions Unides vetla pel compliment del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i en el document publicat el 5 de gener del 2009 mostra la seua preocupació pel manteniment de la llei d’amnistia i recorda com els delictes de lesa humanitat son imprescriptibles i les amnisties relatives a les violacions més greus dels drets humans són incompatibles amb el pacte.
La violació dels drets humans no és un tema exclusivament intern, la justícia també està representada pels tractats internacionals ratificats per Espanya i obliguen a l’estat a reparar a les víctimes de les violacions dels drets humans comesos per les seues autoritats.La Comissió d’Assumptes polítics del Consell d’Europa està emplaçada per a condemnar i fa una condemna internacional del franquisme. El Parlament Europeu en sessió 05/07/2006 condemna massivament el cop d’estat franquista.
Tot seguit convé per tant destacar la bel·ligerància en aquest país contra la memòria històrica i el record dels horrors del franquisme, atés que no és tan sols de la dreta política, sinó també és compartida per un important sector d’opinió, de part de l’església i de l’estament judicial. Una dreta per altra part molt compromesa amb les víctimes del terrorisme basc.
Les denúncies al Jutjat nº 5 de l’Audiència Nacional
A finals del 2006 es presentaren denúncies per part de particulars que es consideren víctimes de violacions de drets i llibertats enunciades a la Constitució de 1931 i emparats per normes internacionals ja vigents.
Concorren associacions de memòria històrica invocant un interés legítim basat en les funcions que estatutàriament els corresponen. Sol·liciten l’aplicació de les normes jurídiques ajustades al dret, les pròpies del dret intern, i les dels drets humans i del dret humanitari. Les demandes que es fan son les següents:
La instrucció de mesures, diligències, i procediments judicials necessaris per a la investigació i l’esclariment dels fets denunciats; la determinació de responsabilitats; establir les circumstàncies en què es van produir les violacions i les accions, o omissions dirigides a assegurar la impunitat.
El reconeixement oficial de la responsabilitat de l’estat per crims imprescriptibles per desaparicions forçades o involuntàries de personas identificades.
L’esbrinament i comprovació del lloc, destí dels desapareguts particularment als llocs on hi ha sospita de les seues despulles.
Auxili i col·laboració de les autoritats de l’estat per a localitzar, exhumar, identificar i recuperar els cossos i remetre’ls als familiars.
La protecció de la dignitat personal, del dret a la memòria, i el dret individual i col·lectiu a conéixer la veritat d’allò esdevingut.
La reparació plena i adient conforme a dret de tots els drets violats en la representació legítima dels familiars.
Relació de denunciants
- 14 de Diciembre de 2006, denuncia presentada por D. Marcial Muñoz Sanchez, en nombre propio y de la asociación “Nuestra Memoria ,Sierra de Gredos y Toledo”.
- 14 de Diciembre de 2006, denuncia de la “Associació per a la recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya”.
- 14 de Diciembre de 2006, denuncia de la “Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica en Aragón”.
- 14 de Diciembre de 2006, denuncia de la “Comisión pola Memoria Histórica do 36 en Ponteareas”.
- 14 de Diciembre de 2006, denuncia de la “Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica de Arúcas”.
- 15 de Diciembre de 2006, denuncia de la “Associació per a la recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca”.
- 15 de Diciembre de 2006, denuncia de Dª Carmen Dorado Ortiz.
- 04 de Junio de 2007, denuncia de D. Teófilo Goldaracena Rodriguez.
- 18 de Julio de 2007, denuncia de la “Asociación Andaluza Memoria Histórica y Justicia”.
- 14 de Septiembre de 2007, denuncia de “Politeia, asociación para la defensa y progreso de los intereses ciudadanos”.
- 24 de Diciembre de 2007, denuncia de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica de Valladolid.
- 19 de Mayo de 2008, denuncia de D. Francisco Javier Jiménez Corcho. Denuncia de D. Juan Pérez Silva y de Dª Francisca Maqueda Fernández.
- 28 de Julio de 2008, denuncia de la Asociación “Fòrum per la Memòria delPaís Valencià”.
- 31 de Julio de 2008, denuncia de la “Confederación General del Trabajo”.12 de Septiembre de 2008, denuncia de la “Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica de Granada” y de Dª Nieves García Catalán.
- 12 de Septiembre de 2008, denuncia de D. José Luis Cerdeira Villegas.
- 12 de Septiembre de 2008, denuncia de D. Críspulo Nieto Cicuéndez.
- 22 de Septiembre de 2008, denuncia de la “Asociación de Familiares de Fusilados y Desaparecidos de Navarra”, “Asociación de Héroes de la República y la Libertad”, “Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica en El Bierzo, León, Burgos y Zamora”, “Asociación para lRecuperación de la Memoria Histórica de Soria”.
- 26 de Septiembre, denuncia de la “Asociación Todos los Nombres de Asturias”.
- 3 de Octubre, denuncia de Dª María Nieves Galindo Arroyo.
- 6 de Octubre, denuncia de“Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló”, de “Izquierda Republicana de Castilla y León”, de Dª Julia Maroto Velasco y de D. Julián de la Morena López.
Establiment del cens de víctimes
Aquesta dinàmica establerta pel jutge Baltasar Garzón en relació a les denuncies és la que pot portar a la determinació de responsabilitats restrospectives mitjançant l’únic camí que voreja la prescripció; el de crims de lesa humanitat.
La immediata bel·ligerància del sistema fiscal evidencia la manca de suport jurídic del govern davant el crims de lesa humanitat i el concepte de delicte permanent. No obstant sí ho ha declarat el Tribunal Europeu de Drets Humans i el Tribunal Suprem en temes de recuperació de la propietat privada espoliada pel franquisme on sí es reconeix la no prescripció d’actes delictius als règims de fet i no de dret com els instaurats pels cops d’estat .
El Grup de Recerca per la Memòria Històrica de Castelló col·labora amb.l’aportació del cens de les nostres comarques realizat a partir d’investigacions dels seus membres, la consulta de diferents arxius locals i nacionals, bibliografía especialitzada en el tema i recollida de testimonis orals. Hi consten totes les persones mortes a les comarques de Castelló i, a més a més, els castellonencs morts fora de les nostres comarques a causa de la repressió franquiste.
S’han establert diferents grups d’acord a la tipologia repressiva, amb informació quantitativa de cadascú d’ells i la informació referent a la identificació, localització i tipus d’enterrament. El número total de víctimes a Castelló i les seues comarques ascendeix a 1.334.
- Auto de Garzón competència 16-10-2008
- Auto de rebuig 23-10-2008
- Auto d’inhibició 18-11-2008
- Assumpte: Comissió Nacional Recerca de Desapareguts.7-7-2009[5]
PRESIDENCIA DEL GOBIERNO
(a D. José Luis Rodríguez Zapatero)
Sres.: ASUNTO: COMISION NACIONAL DE BUSQUEDA DE DESAPARECIDOS.
Recordamos con fecha 7 de Julio pasado quedó registrado el escrito, expresamente dirigido a la Presidencia del Gobierno, que se une, estando suscrito por la gran mayoría de las asociaciones memorialistas españolas, que tenía como finalidad articular un sistema de búsqueda, exhumación, e identificación de muchos casos en fosas clandestinas, y de localización de los “niños perdidos” mediante el organismo indicado en asunto, participado por representantes de la Fiscalía del Estado, del Poder Judicial, del Gobierno de la nación, y de las familias y sus asociaciones, conforme es la práctica y la pauta internacional para países donde existen víctimas de desapariciones forzadas, y en fosas.
Informamos que, según fue censo realizado por el Juzgado Central de Instrucción número 5, a finales del pasado año 2008, y en base a los datos proporcionados por familias, investigadores, y asociaciones presentes en las actuaciones el número de las víctimas ascendería a más de 156.000 personas, cuyo paradero al día de hoy resulta desconocido, ante lo cual usted comprometió públicamente oír a los informantes, y también denunciantes.
Instamos a no demorar más la indicada solicitud para establecer un órgano único del carácter mencionado; al tiempo, que decimos que constituye una dilación innecesaria y una actuación impropia e inapropiada algunos intentos de desviar hacia las Comunidades Autónomas la realización, siempre parcial, de este objetivo, por cuanto en el párrafo anterior queda expuesto y porque carecería de rigor realizarlo en ese modo sesgado, pues la represión ejercida por los sublevados fue una sola.
Invocamos la aplicación del Convenio Europeo de Derechos Humanos, más toda la normativa internacional que, sobre esta materia vincula a España, como signataria, para así atender unos deberes morales y jurídicos que son ineludibles para con las citadas víctimas y sus familias; el ofrecer verdadera reparación, obtener necesaria verdad, y guardar debida memoria.
Reiteramos no permanecer en la demora expuesta.
Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló CIF G12660775
Querella contra el jutge Baltasar Garzón
Finalment el jutge Baltasar Garzón és acusat de prevaricació[6]des d’unes associacións dretanes pel seu discutit auto sobre els crims del franquisme.
La querella simbolitza l’absolució del franquisme i la condemna a qui intente processar-lo. Endemés es produeixen filtracions cap a aquestes associacions ultradretanes de les dades del cens de víctimes presentades a la Audiencia Nacional i a raó d’això les Associacions de memòria i familiars sol·liciten al Tribunal .Suprem, informació sobre les mesures adoptades per a preservar el secret de les dades de les víctimes de la causa.
Es produiran mobilitzacions populars derivades del processament del jutge per la seua investigació sobre els crims de la Dictadura per a rebujar la causa oberta al jutge i es manifestaran contra l’impunitat del franquisme. Són destacades les mobilitzacions a vint ciutats espanyoles i també a l’estranger davant les ambaixades de Mèxic, Buenos Aires, París i Londres.
Al discurs[7]pronunciat a l’acte del Paraninf de la Universitat de Barcelona es manifesta com en aquest país la justícia i la democràcia acaben on comencen els crims del franquisme i els delictes de qui li és fidel; i com aquell que s’atrevisca a creuar aquesta frontera serà marginat de la vida pública i professional i serà condemnat.
Les víctimes dels críms del franquisme el 9-4-2010 acudiran també als Jutjats Federals d’Argentina per a presentar una querella pel genocidi del general Franco a Espanya. La denúncia apel·la a la Constitució argentina on es recononeixen els principis de jurisdicció universal per a jutjar els culpables dels delictes de lesa humanitat.
[8]Quan es va produir allò que Vicens Navarro ha definit com la immodèlica transició, un vell republicà que havia viscut a l’exili durant molts anys, en veure com el règim naiscut d’un cop d’estat es convertia amb pau franciscana esborrant la memòria de tanta injustícia i tants patiments i deixava a la República legalment constituïda en via morta se li va omplir l’ànima d’amargura i decepció, es va tancar en si mateix i no va tornar a parlar mai més. Morí cinc anys després.
Foren molts els qui l’acusaren de no voler dialogar, de quedar-se en el passat i no voler mirar cap al futur democràtic que la transició deien ens assegurava.
Mª Isabel Peris Muiños
Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló
1 Definició recollida del projecte del conveni sobre desaparicions forçades 1998, en relació a la normativa anterior. El conveni entra en vigor el 23/12/2010
2 La tipificació internacional dels crims contra la humanitat,UIB,España,2002, tesi doctoral, Margalida Capella Roig
4 La memòria de les víctimes, Juan Luis Porcar, Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló
5 Carta d’adhesió del Grup per la Recerca de la Memoria Històrica de Castelló a l’iniciativa de la Comissió Nacional
6 Article 446 del codi penal: quien a sabiendas dictara sentencia o resolución injusta
