Les fonts Orals coma eina per a la història

La historiografia franquista va impedir una història escrita en llibertat. Hi havia unes dificultats, quan no impossibilitat, per a la consulta de documentació als arxius, dels registres de defunció, amb persones no inscrites, i també l’ocultació de dades. Les inscripcions falses o inscripcions amb una normalització legal quan les víctimes eren inscrites com a morts a conseqüència de la guerra i no de la repressió. Per un altra part la propaganda franquista constant i implacable durant la dictadura, amb un discurs esbiaixat, d’ocultació, i tergiversació, que malauradament va complir en gran part el seu objectiu, ja que la societat va assolir aquest adoctrinament i fins a dia d’hui és un llast per a prosperar la democràcia. Perquè a més a més després, el model de transició política va suportar els condicionaments d’aquest pes. Així el missatge d’ocultació de la Segona República com a sistema polític democràtic inclús qüestionant-li la seua legalitat, de manera similar com de vegades es fa actualment amb el govern actual, per part de determinats grups polítics i historiadors revisionistes. Perquè no va haver-hi una justícia de transició, la qual cosa ara ens passa factura, i amb l’absència de polítiques públiques plenes de memòria històrica democràtica. Tanmateix la investigació històrica, les associacions de víctimes i les anomenades terceres generacions conjuntament introduiran a la fi la memòria històrica a l’imaginari col·lectiu. Analitzem la seua irrupció.

La memòria oral va irrompre com una manifestació espontània en eixir poc a poc de l’opressió de la dictadura i començar a sentir que es podia parlar, malgrat el trauma de la por, que acompanyava a moltes d’aquestes persones, s’iniciava un camí. Aquesta irrupció és una de les maneres més efectives de conservar la memòria col·lectiva i també una reivindicació de justícia. I així mateix amb una por a la memòria per part de les institucions, ja que situava un present construït sobre tanta injustícia, la qual cosa podia qüestionar la legitimitat democràtica del nou règim. En paraules de Ricard Vinyes aquesta memòria ens manifestava quin havia sigut el relat fundacional de la nostra democràcia i com s’ha mantingut als successius governs d’ençà del 1977.¹ Era una mena d’insurrecció davant el model d’impunitat i les seues conseqüències. La memòria oral es configurava com una de les eines més fortes per a la resistència a la memòria i l’oblit, i alhora per omplir el buit i possibilitar la presa de consciència de la identitat malifeta. La memòria viva reivindicativa de la dignitat malmesa.

(…) En las épocas de aguda crisis social es cuando el ambiente cobra toda su fuerza como factor determinante de la reacción de la gente ante los acontecimientos. En efecto, por muy intangible que sea, el ambiente nunca es abstracto o distante. Es lo que siente la gente. Y ese sentir constituye la base de sus actos. (…) La historia oral, a mi modo de ver, debe brindar una vía de expresión para las experiencias de personas que, de lo contrario -históricamente hablando- no dispondrían de ella, personas a las que sólo en ese sentido cabe calificar de corriente. (Ronald Fraser).

Els tipus de silenci a la nostra societat ha tingut unes tipologies. Primer va ser el silenci per la repressió, el terror, la memòria oficial, el que Primo Levi deia “memoricida” davant qualsevol rememoració de la Segona República. A la democràcia, el silenci per l’oblit igualava les responsabilitats; silenci a canvi del futur. Com que va haver hi un trencament en el relat generacional, un tall, també ho va haver amb el origen de la nostra democràcia que no va nàixer a la transició, sinó de la Segona República, interrompuda pels quaranta anys de dictadura.

Finalment la memòria de les víctimes i el seu entorn, una memòria reprimida transmesa amb por i secretisme, sense reconeixement social. Les víctimes no poden parlar perquè són mortes i el pudor o la inconsciència impedeixen veure’s els familiars com a víctimes. Així es manifesta sovint al cas de les exhumacions, depén molt de les trames de la memòria. Estan els discursos dels experts, historiogràfic, polític, forense, arqueològic, antropològic… I estan les memòries fugitives recobrades després d’anys de silenci que s’amunteguen a les narratives dels familiars i els supervivents de l’època.

El testimoni patrimoni immaterial històric i social

Els fets violents de les guerres i els règims dictatorials produïxen experiències traumàtiques complexes. A més del sofriment i la mort comporten la destrucció d’ideals sobre els valors humans, el model social, el món familiar, que provoquen impotència i desemparament. Els testimonis ens mostren com es va digerir aquest fracàs i la humiliació. Als relats hi ha unes constants importants en la configuració de tota una societat: la por com argument del silenci, la vergonya i la culpa que paradoxalment acompanya a moltes víctimes. La manca d’un procés individual i col·lectiu, jurídic i institucional de totes aquestes injustícies. No estem lliures d’aquell trauma col·lectiu, encara que no es vullga reconéixer, i s’ha perdut la connexió entre el trauma subconscient que compartim i la situació del trauma original.

Es negaven els morts, els camps de concentració, el sofriment a les presons, els judicis sumaríssims. Quan algú era fet presoner les famílies desconeixien que això es podia transformar en desaparició o assassinat. No es podia, fins i tot, era perillós expressar tristesa. El resultat va ser emmudir, guardar secrets que feien mal, i no poder elaborar-los i per a molts emmalaltir físicament i psíquica sense poder accedir a la paraula, sense rebre algun tipus de suport social. Després les marques traumàtiques d’aquesta violència els van deixar ferides obertes que afectaren als protagonistes i al descendents.

Expressen com durant la dictadura des del poder dels vencedors estava la idea d’eliminar l’herència transmesa pels pares i mares republicans, ara vençuts, als seus fills/es, com es van segrestar xiquets/es a les seues famílies i donats en adopció a persones afins al règim. Parlen també de la repressió sobre les dones, van saber de les violacions, de l’oli de ricí, el tall dels cabells, la reeducació dels seus fills, les presons religioses, les execucions i a més patir el sofriment que li és propi: ser culpable de ser dona, vídua, mare o germana del vençut. Totes aquestes vivències van ser consubstancials a la vida d’una bona part de la població, aquella que no va ser assassinada o no va exiliar-se, aquella que va patir l’exili interior.

El testimoniatge té també una funció terapèutica ja que pot ajudar a la reintegració de les experiències traumàtiques al conjunt de la societat, un fet transcendental per a la salut democràtica d’aquesta societat. Els testimonis ens parlen, han passat molts anys, primer no es podia parlar per la repressió i calia callar, després tampoc perquè encara no era el moment, calia més temps i ara perversament hi ha qui diu que és massa tard i no s’ha de remoure i amb aquests arguments s’ha pretés consolidar la impunitat. Però consolidar la impunitat és un atac a la democràcia.

Marcelo Viñar, psicòleg uruguaià, ens parla de com quan els records del passat no es poden oblidar, perquè no es pot fer el dol, el terror o la melancolia poden reproduir una memòria, estereotipada i escatològica. Una memòria exaltada i fetitxista ancorada en el punt àlgid del dolor i quedar allí paralitzada en el terror i la revenja. Una memòria nociva com el silenci i l’oblit que pot bloquejar el present i el futur.

Els testimonis com a font històrica (FIGURA1)

Són una font important, que aporta una valuosa informació complementària a les fonts documentals que en molts casos els ha corroborat o bé de vegades els ha qüestionat, i a més a més ha estat una font necessària davant la mancança de documents; un buit que ens trobem, bé per desaparició, destrucció o l’absència de registre documental dels fets. La història oral produeix canvis en la forma de contemplar el passat, complementar i/o suplementar el document escrit. La idiosincràsia del testimoni oral no es tant com va ser un fet sinó com es va viure. També la font oral com a eina de metodologia social per a la investigació històrica de la vida quotidiana. Tenim l’efecte benèfic sobre la societat d’aquelles coses que mai es podrà demostrar amb papers i l’efecte benèfic per a la víctima. El poder de les gravacions per a vèncer la desmemòria i parlar públicament.

El filòsof Reyes Mate ens diu, davant els que critiquen el testimoni, cal reivindicar la seua autoritat reemplaçable, la necessitat de recollir-lo, conservar-lo, perquè junt a a la seua importància està l’autoritat del silenci dels que no poden parlar.² El relat serà entés com un document més, la seua missió no es tant establir una veracitat asèptica ni pressuposar que el document en paper pot ser necessàriament més verídic. Cal tenir en compte com els errors poden tenir un alt grau de veracitat.

Ens recorden d’on venim, ens ajuden a comprendre qui som i la nostra realitat social, cultural i política. Així mateix preservem per a la Comunitat nacional i internacional les experiències de les víctimes i derrotats de la Guerra Civil Espanyola.

La recollida de testimoniatges (FIGURA2)

El projecte de Fonts Orals del GRMH de Castelló es va iniciar l’any 2004. L’objectiu primordial és fer investigació i història donant veu a les majories silencioses i als aspectes que la història oficial ha tractat de suprimir. La recerca abasta el període de la Segona República, la Guerra Civil i la repressió del Franquisme. Tenim també alguns testimonis de la Transició. El nostre àmbit geogràfic és Castelló de la Plana i les seues Comarques i l’idioma vehicular és el valencià.

Al nostre arxiu actualment a data de 2023 hi ha comptabilitzats 105 testimonis amb una proporció igualada dones i hòmens. Tots ells/es són nascuts/es des de l’any 1912 fins el 1947 quan la repressió dels maquis. Són persones de les diferents comarques i pobles de Castelló. Hi ha algun testimoni ocasional d’altres indrets de l’estat per raons d’algun tipus de vinculació amb Castelló, com és el cas d’Aragó, el Barcelonés, Palma de Mallorca i Lleó.

Per comarques de Castelló són de la Plana Alta, la Plana Baixa, Baix Maestrat, l’Alcalatén, els Ports, i l’Alt Palància. Per pobles el més representatius són Almassora, Borriana i la ciutat de Castelló, i una mostra diversa de: L’Alcora, Almassora, Benafigos, Benicarló, Benicàssim, Benlloch, Borriol, Càlig, Canet lo Roig, Cinctorres, Les Coves, Moncofa, Morella, Orpesa, Vallibona, La Vall d’Uixó, Vilanova d’ Alcolea, Vinaròs i Vistabella.

L’arxiu

Els arxius basats en la centralitat del testimoni no pretenen substituir el coneixement històric sinó situar-se en ell amb veu pròpia. El nostre arxiu pertany al nostre Grup com associació memorialista amb personalitat jurídica. Es va configurar a l’any 2014. El registre propi més antic és del 2003. Tenim algunes donacions de testimonis d’anys anteriors. El número de registre de gravacions audio fan un total de 128 hores, més els testimonis escrits i sobre unes 3 hores de gravacions audiovisuals. La tipologia de documents del fons de l’arxiu són: la majoria entrevistes, també jornades, conferències, taules redones. Els documents estan inventariats amb col·leccions temàtiques i descriptors. Els canals de difusió han estat publicacions de llibres, audiovisuals, biografies, històries de vida, exposicions…

Les col·leccions són: Segona República, Guerra Civil, Repressió. Fosses. Transició.

Els descriptors: nom, localitat, data d’entrevista, lloc d’entrevista, duració, entrevistador/a. Descriptors temàtics: Segona República, activisme polític, guerra, repressió, camps de concentració, repressió al món rural, vida quotidiana, exili. Tipus de suport, auditiu, audiovisual i transcripció dels testimonis.

Les nostres col·leccions:

-Testimonis sobre la Segona República, la Guerra Civil, i la Repressió del Franquisme. En aquesta col·lecció s’agrupen tota una sèrie de persones que ens poden parlar de diverses temàtiques sempre emmarcades en aquest context històric: de la vida a la Segona República, l’activisme polític, la Guerra Civil, la participació com a combatents, els bombardejos. De la postguerra i les formes de repressió com afusellaments, la presó, la vida quotidiana, els camps de concentració y la repressió al món rural i els maquis, l’exili exterior… Aquest testimonis són majoritàriament de persones que van viure de forma directa els fets i les experiències que ens relaten i de persones que van patir les conseqüències directes i han rebut la informació directa dels seu pares i mares.

-Testimonis sobre les exhumacions de les fosses. Aquests testimonis estan recollits durant les exhumacions dutes a terme pel Grup bàsicament a les fosses de cementeri civil de la ciutat de Castelló. Són testimonis de familiars i en algun pocs casos fills o filles , encara vius, de les persones executades.

Testimonis dels anys de la Transició. Aquests testimonis són pocs, ens els han cedit i en principi no eren l’objectiu inicial del nostre projecte. Però donat que han sorgit de forma natural i espontània en algunes trobades també forme part del nostre arxiu oral i escrit de testimoniatges.

La metodologia. L’entrevista i la seua tècnica

A la metodologia cal esbrinar l’objectiu de l’entrevista, quin tipus d’entrevista, lliure, estructurada, semiestructurada, individual, col·lectiva, qüestionari. En funció de l’objectiu es triarà la modalitat si bé, quan estem davant de persones d’edat molt avançada haurem de prioritzar la modalitat en funció d’elles, de la seua fragilitat i la necessitat de parlar, expressar el que necessiten i volen, respectar el seu discurs, no interrompre i evitar que perden el fil del seu discurs i reconduir-ho quan ho necessiten. No fer preguntes massa tancades ni utilitzar qüestionaris tancats. No ens anem a estendre ací amb detall ja que això seria objecte d’una sessió monogràfica.

Disposem d’una base de dades amb la catalogació de cadascú dels testimonis. Una elaboració de la fitxa individual i el tractament informàtic: digitalització i la web de testimonis. Més la documentació i les fotografies adjuntes donades per els famílies.

Cal mencionar tota una sèrie d’entrevistes cedides sobre la temàtica dels refugis en castellà, recollides els anys 90 així com algunes d’altres àmbits autonòmics i algunes sobre la Transició també en llengua castellana.

Model de fitxa personal( FIGURA 3)

CARMEN ORTIZ ADSUARA 1939- 2017 ALMASSORA

Carmen va nàixer el 6 de desembre de 1939. A pocs mesos d’acabar la Guerra Civil. Quan van detindre son pare Bautista Ortiz Martinez, sa mare, Carmen Adsuara Ortells estava embarassada d’ella de 2 mesos. El pare va passar la guerra en Siesa, Titaguas, Yecla com a soldat i després a la rereguarda. Acabada la guerra com molts van tornar als seus pobles o ciutats d’origen, per allò dels que no tenien les mans tacades de sang no els passaria res. Empresonat primer 6 mesos a la presó a València, i després a Castelló serà condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim per adhesió a la rebel·lió.

El van jutjar a Castelló a l’Audiència al carrer on està el Casino Antic, van jutjar a molts a la vegada. Allí estava la mare i la família i Carmen ja havia nascut, va ser un juí col·lectiu i li van donar el veredicte. Juí no, perquè eren tots d’ells. Als que estaven jutjant no podien parlar, perquè només anaven a parlar, «¡usted que se calle!» ma mare davant, ma mare i família. Jo puc dir-ho perquè ma mare m’ho ha contat. Ma mare m’ho ha contat tota la vida, per això ho sé.

Una germana d’un dels que havien mort, vivia a Castelló, i tots els matins quan ja casi se feia de dia, eixia al cantó i veia quan se’ls emportaven. I una dia de tants va vindre ací a primera hora del matí tocant a la porta i va dir «A Batiste l’han mort ara este matí». De seguida se’n van anar ma mare, la meua àvia,al cementeri a peu. Quan van aplegar estaven les tres caixes que per cert, els de la funerària ja estaven tocant-li al senyor Daniel si havien anat els familiars.

Aleshores és quan els van agarrar, els van ficar… de baix els van traure i els van ficar a les caixes.

Me van agarrar i «Que bese a son pare». Jo tenia tres anyets, i me van baixar en tres homes… que les altres encara estaven buides… jo estava en una tia, no sé quina tia. Ma mare ni pensava en això, pobreta!, «Baixeu-la i que li done un últim bes a son pare» i me van baixar… tu me diràs… tres morts, i baix, perquè potser si haguera sigut en terra plana, però com estaven allí i era tot una séquia.

BAUTISTA ORTIZ MARTINEZ

Bautista Ortiz Martinez, Pascual Pons Manrique del Comité Obrer i Francisco Clausell Clausell xófer del Comité. En abril del 1939 es troben tots 3 detinguts en els calabossos de las Oficinas del Servicio de Información y Policía Militar S.I.P.M Destacament de València. Seran presos en la Cel·luar de València si bé, Francisco passarà a la presó del Puig fins que tots els traslladaran a la presó de Castelló. Pertanyien a la FAI i la CNT i eren membres dels Comité.

I quan ma mare em va tindre, com resulta que va estar maleta, maleta, que pensaven es moria, va estar mig any a l’hospital, doncs clar, mon pare sempre li deia a les meues ties «No voleu dir-m’ho, però Carmen s’ha mort»

Només vaig nàixer jo, me va enrotllar,perquè feia fred, me va enrotllar amb una manta i se’n va anar a Castelló, al passeig Ribalta, hi havia d’eixos retratistes i me van retratar. Me va retratar per a entrar-li el retrato a la presó.

El procés de Batiste. Els informes de l’Alcaldia i la Falange i la Guàrdia Civil l’acusaran com a membre del Comité Antifeixista i Confederal de Defensa, cap de milicians i delegat d’ordre públic. Serà condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim i els sentenciaran el 4 de novembre del 1942 i el dia 26 serà l’execució.

Afiliat a la CNT des de l’any 1934, era membre del Comité Antifeixista. Joaquín Claramonte, membre destacat de la CNT, segons declara el mateix Batiste, el va requerir perquè es presentara al servei de guàrdia del Comité. Allí va estar 2 mesos i després va ser regidor de l’Ajuntament quan l’alcalde era Vicente Más. Se li va encomanar la Delegació d’Abastiment durant 4 o 5 mesos i en acabar va continuar com a regidor fins juliol del 1937 en què es va reintegrar al treball com a llaurador fins maig del 1938 en què el van cridar a files. Va fer la instrucció durant 3 mesos a Castelló per passar al Front de Llevant secció Manzanera a la 96 Brigada i després al punt dels Paraísos Altos on romandria 2 mesos per passar a la base d’instrucció de Tuejar i finalment a Titaguas on romandrà fins acabar-se la Guerra Civil.

Allí en Titaguas acudiria també la seua esposa tal com conta el testimoni de la filla. (FIGURES 4,5,6,7)

CARMEN SANGÜESA RALLO 1929-2009. MORELLA

(FIGURA 8) (FIGURA 9)

Carmen era una de les filles de Matías Sangüesa junt a Joaquina i els germans Ramiro i Marcos.

Nosaltres, els meus germans i jo vam nàixer a la casa de baix, la de Sòl de Vila, després va ser quan van comprar la de dalt i van començar amb el negoci de les toquetes.

A ma casa venia molta gent, diputats de Madrid. A les festes de Morella mon pare portava personalitats, recordo que va vindre una ministra d’educació.

També recordo que quan no es dedicava a la política li agradava anar-se’n a llegir al castell.

Pujant un dia cap a Morella, ja en Sant Mateu, ens van dir que la guerra havia començat. Al poc de temps a mon pare el van nomenar president de la Diputació i també era alcalde de Morella. A mi m’encantava estar junt a mon pare i assentar-me junt als seus peus mentre ell treballava.

Mon pare va morir de càncer de gola l’any 1937, el mes de desembre. El metge de Morella, que era de casa es deia Tomàs i ja li ho deia moltes vegades: Maties acabaràs malament, parles molt i la teua gola necessita descansar, però per a ell parlar era la seua vida. Es va morir durant l’operació a l’Hospital Provincial de Castelló. Al metge que el va operar el va treure mon pare de la saca del barco, i per això deia “Maties tu m’has salvat la vida i jo no he pogut salvar la teua”, no recordo el seu nom, a nosaltres ens va operar de les amígdales.

MATÍAS SANGÜESA GUIMERÀ

(FIGURA 10) (FIGURA 11)

Naix l’any 1885 a Morella i mor de malaltia al 1937 a Castelló. I serà la família qui patirà la repressió. Alcalde de Morella del 1931 al 1934 que el destitueix el govern lerrouxista i de la CEDA. Restablit al càrrec amb el govern del Front Popular. Un mes després a març del 1936 es nomenat president de la Diputació de Castelló i deixa l’alcaldia. A 1937 quan la Diputació es dissolta i passa a ser Consell Provincial serà nomenat Conseller d’Obres públiques.

NIEVES AÑO FRANCISCO 1927-2020. L’ALCORA

(FIGURA 12) (FIGURA 13)

És la filla de Jaume Añó Pardo que va ser condemnat a mort en consell sumaríssim de guerra per adhesió a la rebel·lió. Nieves dona testimoni de son pare i de diversos membres de la família. De tota la repressió que van patir.

El seu ofici era picapedrer i quan el temps de la verema se n’anava cap a França, ací, de vegades, no li donaven faena perquè era comunista. En veritat segons la família era un idealista. S’havia casat amb Maria i eren pares d’una xiqueta i un xiquet, Nieves i Hilari.

El jutge va certificar la mort per hemorragia, el metge forense per hemorragia produida por pequeño proyectil.

Va passar per tres presons: Llucena, Borriana, i l’última a Castelló després de la sentència del consell de guerra que va ser a Borriana. Anaven Maria, la dona, i els fills, Nieves i Hilari, agafadets de la mà a vore al pare a la presó i tornaven amb aquella sensació de buit a l’estòmac. Amb una cistelleta a portar-li el dinar, la cistelleta amb un tapetet damunt i allí enrolladet a la vora posaven el que escrivien, allò que necessitaven i demanant avals perquè li llevaren la condemna de mort.

A la presó de Castelló després anirien en l’autobús, això quan anaven l’agüela, la tieta agüela, totes carregades baixaven a la Porta del Sol, i sonava el cara al sol.

Va ser portat al cementeri civil de Castelló en els fosses on soterraven una vegada afusellats al riu sec, i en un carro els portaven allí. A reconéixer el cadàver van anar la tia Nieves i la tia Pepita germana de Maria i una neboda, filla d’un guàrdia d’assalt empresonat. I allí estaven amuntegats, ell era alt, i jove, les mans grans i llargues, allí estava en terra i Maria li va comprar un taüt però no vam veure si el posaven.

JAUME AÑÓ PARDO

(FIGURA 14)

El 27 de juliol del 1939 l’Auditoria de guerra va remetre una ordre per a obrir les diligències del consell de guerra sumarisim en atenció als càrrecs formulats contra Jaume. La Guàrdia Civil de l’Alcora va emetre un ofici on l’acusava d’una quantitat de fets delictius. Es considerava delictiu ser de la col·lectivitat, ser dels comités, pertànyer a un partit polític o organització sindical, CNT, Unió Republicana. Pertànyer a les Joventuts Llibertàries, ser president d’un sindicat. Les idees polítiques socialistes i sobre tot marxistes. En base a tot això era l’acusació. Les incautacions també eren delicte.

Executat afusellat el 29 de juliol del 1940.

Maria, me quedan pocos minutos de vida, ya sabes que soy inocente, cuida mucho de nuestros hijos, te quiere, Jaume.

TERESA GASCH 1919-2008. L’ALCORA

Teresa era també una alcorina, la família de la qual va tenir un destí tràgic. El marit, el pare i un germà van morir afusellats, l’altre germà va salvar la vida fugint i creuant els Pirineus, exiliat a França.

Teresa va festejar de molt joveneta amb Cristóbal Montoliu. Ell era llaurador, afiliat al sindicat de la CNT i elegit delegat de la comarcal durant els primers mesos de la sublevació militat. Ella també pertanyia al sindicat i junts anaven a les reunions als pobles amb altres joves.

Teresa i Cristóbal eren coneguts en el poble com activistes revolucionaris per la causa dels treballadors, per aquest motiu quan els sublevats van guanyar la guerra van ser dels primer detinguts i encausats. Teresa pertanyia a las Joventuts Llibertàries a més de ser militant de la CNT, això significava la presó i/o la mort.

Va ser empresonada el 10 de juny del 1939 a l’Alcora en presó preventiva, després a Castelló. Cristóbal el 18 de abril del 1939 havia ingressat a la presó provincial.

Va arribar l’hora de parir i el part va ser a l’hospital provincial i va nàixer una xiqueta. Després va tornar a la presó. Allí un cop a la setmana podia veure a Cristóbal a través de les reixes i ensenyar-li la xiqueta. (FIGURA 15)

Quan arribava el cotxe de línia al poble de l’Alcora tocaven les campanes i acudien els veïns amb garrots a esperar als que baixaven de l’autobús i a garrotades cap a la presó. Els guàrdies els portaven a l’escola de monges, aleshores era una presó, i allí vaig estar uns dies i un guàrdia civil em va espentar escales avall estant embarassada. Tot eren denúncies de persones del poble i era una cosa del domini públic i la gent denunciada era empresonada i afusellada.

(FIGURA 16) I així era la vida a la presó, de vesprada al pati a cantar el cara al sol i de matí tancades a les cel·les. Hi havia un bany i un fogueret per a totes i van dormir en terra durant mig any. La finestra de la cel·la donava al carrer i veiem con se’n duien les camionades cap al Riu Sec. El dia que se’n van dur al meu home per a afusellar-ho vaig sentir com va cridar i dir Teresa!! cuida de la xica!! Al que es confessava li ficaven una fusta amb el seu nom i els que no quan els mataven els llançaven a una fossa comuna. Quan els hòmens estaven en capella el capellà els pegava garrotades, nosaltres ho sentíem tot. Hi havia de gent de tota la província i la majoria no es confessava. (FIGURA 17)

I se’ns van dur a Tarragona 300 dones i 15 xiquets a un convent de monges tancades. Vam estar allí dos setmanes fins que en un tren que havia dut vaques i els vagons estaven tots cagats ens van dur a Barcelona. En Barcelona la guàrdia civil ens va portar a Montjuïch, era aleshores una presó, hi havia moltes preses. Allí ens vam poder dutxar i hi havia aigua calenta i als xiquets/es també vam poder canviar-li’ls la robeta. I d’allí a Girona a un convent. La meua sogra va vindre a Girona a per la xiqueta. Jo estava malalta d’un bony al maluc de quan me van tirar per les escales. Com què no hi havia director de la presó van enviar-me a Castelló. (FIGURA 18) (FIGURA 19)

Em punxaven i treien líquid del bony jo allí queta feia labors, cosia, les monges i el metge em feien treballar per a ells i gràcies a això em tractaven bé; 4 anys vaig estar allí en condició de presa. Ja estava curada però no deien res perquè no em portaren a la presó. Quan es va decretar l’amnistia el metge em va posar un guix per a fer veure que estava malalta i en arribar a l’Alcora me’l vaig llevar.

Era l’any 1945 eixia en llibertat condicional, el 27 de febrer del 1951 la van indultar, hi havia sol·licitat l’indult l’any 1945.

JOSÉ CERVERA REGAL 1939-2009 BORRIANA

(FIGURA 20) (FIGURA 21) (FIGURA 22)

Va nàixer a la presó la Mercé de Borriana el 23 de desembre del 1939. Van tancar a sa mare Teresa Regal Boda a maig del 1939 estant embarassada. D’idees anarquistes, va ser condemnada en consell de guerra sumaríssim per auxilii a la rebel·lió a 6 anys i un dia. Son pare va ser empresonat a abril i morirà executat condemnat a mort en consell sumaríssim de guerra per adhesió a la rebel·lió el 18 de setembre del 1941.

Me’n recorde quan era xicotet a la casa que jo vivia notava una cosa, que hi havien moltes dones, ma mare, la meua àvia, ma tia, la germana de…Perquè estaven tots en la presó. Mon pare el van matar quan jo tenia setze mesos.

També mataren al germà de mon pare Ismael Cervera. Ell era un home valent, perquè no tenia por de res. Però era un home que no sabia llegir i no sabia escriure, era analfabet.

JOSÉ CERVERA TORRES

(FIGURA 23)

El pare de José Cervera Regal era José Cervera Torres, militant de la CNT, regidor responsable de Sanitat del Consell Municipal.Teresa vídua quan va quedar en llibertat va fugir exiliada a França, a un poblet a prop de Montpellier on van viure el reste de les seues vides.

José Cervera Regal va donar testimoni a l’any 2007 en un viatge des de França a Borriana on va visitar la Mercé, on va nàixer, ara Casa de Cultura de Borriana, i va recórrer els carrers i evocar els espais i records de la seua infantesa. Anà acompanyat de companys de l’Associació Ascaso Durruti de Montepellier.

La presó de Borriana

Testimoni donat per Rafael Usó sobre la presó de la Mercé

Allí estábamos amontonados, dormíamos pies contra cabezas, las salas eran de 200 o 210. Luego cuando ya no cabíamos más gente nos sacaron a los que decían que no éramos muy peligrosos al pasillo del convento y allí en tierra dormíamos, los demás encerrados.

Nos sacaban todos los domingos a misa allí en el patio con dos ametralladoras apuntando y mira como estábamos que unos a otros cuando salíamos a la luz no nos conocíamos por estar tanto tiempo cerrados a oscuras. Las ventanas las tapiaron y solo dejaron un agujero pequeño, no podías ni leer con tanta oscuridad.

De comer venian las mujeres y las madres con las cestas.

Cada noche habia fandango, !Fulano de tal¡

Habia gente de muchos sitios, La Vall, Onda. Las Alquerías, venian tocaditos de las palizas.

El inodoro estaba al final del pasillo, un agujero que iba a la acequia, mira si erámos gente que algunos al dormir casi tenian la cabeza en el agujero. ¡Como pueden los hombres hacer una cosa así!. Yo otras cárceles no las he visto.

Los juzgaban en un lugar donde había un casino ahora la Caja Rural. Atados con cuerdas en una o dos horas traían 30 o 40 atestados y los firmaban así.

En la prisión mi padre y yo estábamos separados, nos saludábamos con la mano. Yo solo tenia 16 años .Pienso en como sufriría mi padre.

ANTONIO SOLSONA NEBOT 1947 VITABELLA

(FIGURA 24, 25)

Pedro Solsona Garcés, el meu pare, va ser detingut en la seua casa, el Mas de Monzó, partida de la Sort i terme municipal de Vistabella el 4 d’octubre de 1947. Aquell dia va aparèixer la Guàrdia Civil sota les ordres del tinent “Lobo”. També es van dur al nostre veí “el tío Manolo”.

Van estar retinguts dos dies en la caserna de Vistabella. Segons testimonis el dia 6 d’octubre el tinent “Lobo” va baixar a Castelló i va tornar a pujar, el que pot indicar que va rebre ordres de com actuar. A la vora de la vella carretera de Vilafamés a La Barona, en la segona revolta, en un bancal els van matar als dos, al meu pare i al tío Manolo.

Un home i el seu fill de 16 anys que passaven prop d’allí amb un ramat d’ovelles, al sentir els tirs van treure el cap i van veure els dos cadàvers, es van espantar i es van anar.

El 7 d’octubre a les cinc del matí van eixir de Vistabella en un camió de la Guàrdia Civil. Anys més tard em vaig trobar per casualitat en el pantà de María Cristina al xic de 16 anys i ell en persona m’ho va contar exactament igual.

Altre home de Vilafamés de 91 anys va veure aquell dia com carregaven els dos cadàvers en un carro, els tapaven amb una manta i els hi duien al cementiri, allí en la part alta els van enterrar.

Va passar un mes sense que la meua mare rebera cap notificació, encara que s’esperava el pitjor, ja que havia escoltat remors. Passat aquest temps li van notificar que es presentara en la caserna de la Guàrdia Civil, es va presentar i li van dir: “pase i siéntese en esa silla”, el caporal li va dir: “su marido está muerto, lo hemos matado por colaborar con la guerrilla. Eso es todo, ya se puede marchar.” (FIGURA 27)

La meua mare es va quedar amb cinc fills: Trinitat de 14 anys, Ramiro de 10 anys, Dolores de 5 anys, Carmen de 2 anys, i jo, Antonio, de 8 mesos. (FIGURA 26)

(FIGURAS 28,29,30)

FONTS HISTÓRIQUES I BIBLIOGRAFIA

Fonts històriques i hemerogràfiques

Arxiu Històric Provincial de Castelló. Fons Guerra Civil i Franquisme.

Arxiu Històric Nacional. Causa General de la Província de Castelló.

Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Arxiu Oral.

Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Arxiu Històric Documental i Fotogràfic.

Centre Documental de la Memòria Històrica. Salamanca.

Col·leccions particulars de cartes, postals i fotografies.

Bibliografia

Barela Liliana, Mercedes Mínguez i Luís Garcia Conde (2009). Algunos apuntes sobre historia oral y como abordarla. Buenos Aires: Dirección General Patrimonio e Instituto Histórico.

Corbalan Joan, M. Dolores Bernal (2008). Eines per a treballs de memòria oral. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Direcció General de Memòria Democràtica.

Catani, M.(1996). «El enfoque biográfico oral en Historia», Antropología y Fuentes Orales, n.36. Barcelona. Asociación Historia y Fuente Oral: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i Universidad de Granada.

Del Río Angel, José Maria Valcuende (2008). «Historia de vida y microbiografia. Una aproximación metodológica» en Acosta Gonzalo i otros (coord) (2008). La recuperación de la memoria histórica. Una perspectiva transversal desde las ciencias sociales: Fundación Centro de Estudios de Andalucía, Conserjeria de la Presidencia, Junta de Andalucía.

Díaz Pilar (2006). «La construcción y utilización de las fuentes orales para el estudio de la represión franquista», Hispania Nova, Revista de Historia Comtemporánea, n. 6. Madrid: Universidad Complutense.

Folguera Pilar (1994). Como se hace Historia Oral. Madrid: Endema.

Fraser Ronald (1996). «La formación del entrevistador», en Historia Antropologia y Fuentes Orales,n.36. Barcelona: Asociación Historia y Fuente Oral:Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i Universidad de Granada.

-2001. Recuérdalo tu y y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española. Barcelona: Crítica.

Galeano Eduardo (1997). «Memorias y desmemorias», le Monde Diplomàtic 32-7-97: Edición española.

Peris M Isabel (2005). « Ponència, Consideracions sobre la Història Oral» dins II Jornades de Memòria Històrica a Castelló. Castelló: Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

2020. «Recollida, recorregut i tractament de les fonts orals al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló». Lectures de l’Institut Obrer. Revista de pensament i acció social n.5. València: Associació Cultural Institut Obrer.

2020. « La gelada de 1946 a través de les fonts orals».dins La gelada de 1946. Adversitat climàtica, crisi tarongera i primer franquisme, coord. Cristian Pardo i Andreu Gines. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I.

Plaxats Maria Antonia (2001). «Los procesos de duelo ante pérdidas significativas» en Congreso Internacional online de Psicología Aplicada.

2007. Psicología y desastres, Castelló, Cicle de Conferències: Universitat Jaume I.

Tourtier-Bonazzi, Chantal (1991). «Propuestas metodológicas». Historia y Fuente Oral. Otras miradas. n.6. Barcelona: Asociación Historia y Fuente Oral: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i Universidad de Granada.

Vilanova Mercedes (1995). «El combate en España por una historia oral sin adjetivos con fuentes orales» Historia y Fuente Oral, n. 14, Universidad de Barcelona: Arxiu Històric Ajuntament de Barcelona.

Von Palto A. (2006). « La historia oral en acción», en Historia y Fuente Oral Universidad de Barcelona: Arxiu Històric Ajuntament de Barcelona.

Webgrafia

https://memoria.gencat.cat/web/.content/00_banc_memoria_democratica/fons/banc_audiovisual_testimonis/BAT_Concepcio_del_projecte.pdf

1La memòria oral com a política pública 1º Col·loqui Internacional sobrepolítiques públiques de memòria, Barcelona, 2007.

2https://memoria.gencat.cat/web/.content/00_banc_memoria_democratica/fons/banc_audiovisual_testimonis/BAT_Concepcio_del_projecte.pdf