L’hermafrodita guerriller

Recuperem de la pols de les hemeroteques i de l’oblit una entrevista al famós maqui del Maestrat conegut com “La Pastora”, realitzada pel periodista Miquel Alberola per a la revista El Temps (1988, del 29 de febrer al 5 de març).

Nota d’Altrecastelló

“La Pastora”, el maqui del Maestrat

Teresa Pla Messeguer (Vallibona, 1917), pastora de professió, un dia es va adscriure al maquis i es va convertir en home. Des d’aquell moment, el nom de “La Pastora” s’ha vist involucrat en misteris i mitologia heroica.
Encara ara, tants anys després, el sol fet d’invocar-ne el nom sobresalta totes les serres del Maestrat. D’ací uns dies es celebrarà, possiblement, l’últim juí al personatge, al plagi de Villar Raso sobre l’obra de Marino Vinuesa, l’escriptor ex-funcionari de presons que s’ha fet càrrec de Florenci –actual nom de Teresa- Pla Messeguer. Com a nota curiosa, el litigi enfronta els advocats Josep Lluís Albinyana, per part de Pla i Vinuesa, i Manuel Broseta, per part de Villar Raso.
Què recorda vostè dels seus primers anys?
– Uf!, als onze anys, o als deu, ja estava amb el ramat. Jo vaig nàixer agarrat a la cua d’un xotet, i no vaig anar ni a l’escola: només quinze dies, quan vaig prendre la comunió. La meua vida transcorria en el Mas de la Pallissa, a un parell d’hores de camí de Vallibona, una casota que va heretar el meu avi, on guardàvem la palla i els animals. Allà vam nàixer jo i els sis germans que tenia: jo era el menut, vaig venir tardà.
I com va ser que va canviar el ramat pel maquis?
– Jo, com vivia en la serra, havia parlat algunes voltes amb ells. Una nit que nevava, tres maquis es van refugiar en una casa que només s’habitava en l’estiu, El Cabanil, però un d’ells va fugir, un que era de Morella, i per on anava passant anava escampant-ho, ho anavachivant. I la guàrdia civil va seguir la pista fins els que els va trobar i va cremar la casa, perquè ells es resistien. A l’endemà van detenir l’amo d’El Cabanil i jo em vaig posar nerviós perquè treballava per a ell, i vaig decidir fugir per por que em mataren.
Va ser pel temor a les represàlies o per les humiliacions a què el va sotmetre la Guàrdia Civil?
– Sí, també ho va determinar. Això va ser el mateix matí del dia que van cremar El Cabanil, i va ser el “teniente Mangas”, sis guàrdies i dos sometents, un de Torremiró i l’altre d’Herbesset.
I què li van fer exactament?
– Tenien curiositat per saber com una pastora era meitat home i meitat dona. Jo els havia venut tords, als sometents, i ells van contar la meua anomalia a la guàrdia civil. El “teniente Mangas” va fer cas omís de totes les regles i em van fer despullar, em van fer emponar fins que van assaciar la seua curiositat. I quan van acabar, em van dir: “bueno, a hacer bondad”. I vaig sentir molta ràbia, molta impotència.
Què pensava vostè de la seua condició sexual? Li causava algun maldecap?
– Problemes…? Sobretot, per la barba. Diuen que mig home i mig dona, però jo no m’he sentit mai dona. Encara recorde la primera volta que vaig somiar un assumpte sexual amb una dona, als tretze anys, i, vaja el món, era una vella que tenia una néta, que era del meu temps, ha ha, no ho oblidaré mai, li deien la tia Rosa la Coca.
Vostè s’ha sentit sempre home?
– Sempre, i m’ha agradat sempre els treballs d’home i figurar com a home. De fet, quan anava amb el ramat portava un sarró, com els homes, i no una cistella com les dones.
Però a vostè el van inscriure en el registre civil com a dona…
– Jo he sentit contar a Vallibona que mon pare em va posar com a xic, com a baró, però després, un amic que havia fet la guerra a Cuba el va convèncer perquè m’apuntara com a dona, ja que a causa de la meua anomalia seria un compromís en el moment de fer el servei militar. Però de la família ningú no em va donar una explicació.
I ve el moment en què va abandonar la indumentària femenina…
– Als trenta anys.
Va ser en el moment d’incorporar-se al maquis.
– Sí. Jo havia volgut presentar-me a la guerra voluntari, amb els rojos, per veure si em podia fer amb la documentació d’home, perquè jo anava pel carrer i tots deien: mira, si pareix un home.
Conte’m un poc el procés inicial de la guerrilla.
– Vaig entrar i em vaig vestir d’home, i allí era un home més.
Diuen que vostè manava…
– Crec que el meu nom no figura en la documentació de cap partit com a participant ni tan sols. Jo vaig arribar i vaig fer tres mesos d’instrucció, com en el servei militar, i després ens van llegir uns estatuts, unes ordres, i si no estaves content, et preguntaven on volies anar, i si te n’anaves i volies estar en contacte amb la guerrilla per a ajudar, et posaven en contacte amb el partit, a França.
Va estar vinculat a algun partit?
– No, a mi em van llegir els estatuts, encara que hi ha llibres que diuen que jo sí que vaig ser d’un partit. Vaig estar vint mesos amb els maquis, però vèiem la cosa molt dura i estàvem venuts. Aleshores, vam posar direcció a França, però jo no hi vaig arribar mai.
Es va quedar a Andorra, no? I allí, de què vivia?
– Treballant en un mas, i a l’estiu guardava el ramat de dos masos.
Una vida molt plàcida que contrasta amb la mala premsa que té vostè. A què ho atribueix?
– Molta de la propaganda, l’ha feta el periodista Enrique Rubio, d’El Caso, que va estar pel meu poble dient que jo era un criminal.
I com arriben a agarrar-lo a Andorra?
– Hi havia un que deia que em devia diners, 87.000 pessetes…
Són molts diners en aquella època…
– És que portava cinc anys treballant molt… Bé, un poc és el contraban de tabac i niló. Jo havia amortitzat alguns diners i, en confiança, els havia deixat en casa d’un amic, però ell se’n va anar i me’ls va furtar. Després, un altre contrabandista que li deien Cisco em devia 12.000 pessetes i, com m’havia quedat sense diners, li vaig dir que em pagara, i va anar i em va denunciar al tinent coronel de la Pobla de Segur. La primera volta no li va fer cas, però la segona sí: em van agarrar quan anava a eixir amb el ramat. I la policia andorrana em va entregar a la Guàrdia Civil en la frontera: em van emmanillar i no vaig poder moure les mans durant tres dies, quan vaig arribar a Lleida.
Aquestes precaucions eren perquè vostè, diuen, havia mort vint-i-no-sé quants guàrdies civils, set alcaldes i un ermità…
– Totes aquestes morts es van produir quan jo encara no havia entrat en el maquis, i, sembla que eren obra d’un que li deienel Cinctorrà, que era de Cinctorres. Tot el que ell va fer m’ho van carregar a mi, i jo ni el vaig conèixer, perquè vaig entrar en guerrilla en 1949, el 7 de febrer, i ell ja se n’havia anat a Alemanya un any abans en companyia d’un que li deienel Conillet.
I per què creu que li ho van carregar a vostè?
– Perquè havien de justificar uns expedients que tenien oberts i traure-ho en la premsa. I em vam fer dos juís: un a Tarragona i un a València.
Per un mateix delicte?
– Sí, i a València em van dir que només em podien jutjar una volta, però els de Tarragona es veu que tenien gelosia. Total, em van tirar 40 anys allà i 30 ací. Ací, primer em van posar la pena de mort i després me la van commutar pels 30 anys.
I de seguida, la presó.
– Sí, i com el meu nom era Teresa, em van portar a la presó de dones. Vaig arribar amb barba i em donar una minifaldilla i roba de dona, tan ajustada que no podia ni respirar. M’hi van tenir 8 dies, però aïllat de les dones: recorde que em donaven el menjar per una finestreta perquè no em veiera ningú. Em vaig tornar a vestir d’home i vaig anar a passar revista davant els forenses militars, i em van dir que fins es resolguera el cas havia de tornar a la presó de dones. I altra volta a vestir-me de dona, fins que ja vaig passar a la presó d’homes.
I allí, senyor Vinuesa, és on vostè va conèixer La Pastora…
– Bé, jo ja el coneixia abans que ell arribara a la presó, per l’expedient, per les fotos. I quan el vaig tractar, vaig saber que era impossible que fóra responsable de totes les acusacions: no encaixava. Vaig estar estudiant-lo un munt de mesos: què feia, amb qui es relacionava, com dormia i de què parlava. I em vaig convèncer que no havia matat ningú. I com hi havia unes disposicions segons les quals si la conducta del pres és exemplar i no hi ha hagut cap motiu de sanció, als vint anys de presó se li commuta la pena i n’ix en llibertat, vaig decidir patrocinar-lo i fer tots els papers que s’havien de fer.
I va eixir el 22 de setembre de 1977…
– Sí, i com li faltaven moltes coses per resoldre, em va venir a buscar a Santander, on havia passat els últims nou anys. I jo li vaig preparar tota la documentació i les visites als forenses perquè el declararen home en el registre.
Ho vam aconseguir i els vaig acompanyar a la comissaria a fer-li el DNI d’home, però no tenia seguretat social ni diners ni on anar. A pesar que havia treballat molts anys en els tallers de la presó, no li reconeixien cap dret, i per fi, després de moltespatades, ho he aconseguit i ara cobra.
I no ha tornat a Vallibona, senyor Pla?
– Sí, i tan roí que em posen i tot, el poble es va bolcar només arribar. Van baixar de totes les masies, i hi va haver qui em va besar la mà i tot. Clar, no m’havien vist mai d’home.
I vostè, senyor Vinuesa, ha arreplegat tot el que ell li ha contat i ha fet un llibre que publicarà, m’imagine, després del litigi amb Manuel Villar Raso…
– Jo, com que ell no tenia res i l’havien maltractat tant, volia fer una reivindicació del personatge i, alhora, arreplegar uns diners per a ell. Ell no podia ser aquell que tots contaven, sobretot després de descobrir jo les seues armes, amb les quals no podia ser el cap del 23 Sector, sinó un element més.
Després de les investigacions, que m’han costat vuit anys, un altre escriptor, Villar Raso, estava interessat enLa Pastorai em va proposar l’edició del llibre. Ell va agarrar el meu llibre, se’l va llegir i va dir que ja tindria notícies. I un dia vaig rebre una carta de l’editorial de Madrid demanant-me que em presentara junt ambLa Pastoraper a presentar el llibre de Villar, el qual havia desflorat la meua obra d’una manera infame i donava una imatgeLa Pastoracompletament falsa i immoral.
I, quan és la vista?
– El 27 o 28 de febrer. Després d’haver retornat el cas a l’Audiència, ara amb noves proves i amb el reconeixement de Villar Raso que l’ha copiat.
Moltes gràcies per la conversa, senyors Pla i Vinuesa.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Desplaça cap amunt