Deia Valle Inclan “Les coses no són com les veiem sinó com les recordem”. L’ombra de Franco es projecta sobre la nostra cultura política, és el solatge sociològic i cultural del franquisme La societat en el seu conjunt va quedar marcada per influències ideològiques que fan que aquests trets de continuïtat estiguen patents en la nostra vida pública. Les petjades del franquisme en la nostra cultura política també estan en el fantasma de la guerra. El general que va perpetuar i va exaltar miserablement el fantasma de la guerra que ell havia guanyat perquè ningú oblidés que la pàtria era el seu legítim i indiscutible botí de guerra.

Franco va negar la història i en va refundar una; sense partits, sense sindicats, sense Parlament, sense premsa ni Estat de dret. L’essència de la Pàtria encarnada en l’exèrcit i l’Església, tancada a la influència estrangera. Això va provocar una ruptura en la societat espanyola amb el primer terç de segle, va bloquejar el procés de transformacions socials i polítiques iniciades entorn del 1900. Va aniquilar la primera classe obrera organitzada de la nostra història i va liquidar amb la mort i l’exili massiu la primera generació d’intel·lectuals que havia establert estrets ponts amb les ciències, el pensament i art europeus. Ni n’hi havia passat ni llocs de memòria on reconèixer-nos.

Es de necessitat la condemna a una Dictadura que va ser sanguinària en temps de guerra i de pau. Aquests crims van succeir en el context de les forces socials que representava l’Estat franquista i de la pròpia personalitat de Franco; una personalitat amb una trajectòria de deu anys al Marroc amb els feroços mercenaris dels regulars i després amb les embrutides tropes de xoc del despietat Terç Estranger, on era habitual decapitar als presoners i exhibir els seus caps com a trofeu; el que ell cridava les petites entremaliadures dels seus xics (Diari d’una Bandera). D’ací la serenitat per a utilitzar el terror en la guerra civil i els anys que van seguir (Paul Preston).

Franco li va donar a l’estat una tràgica unitat, amb la l’arbritarietat d’unes lleis i  dels consells de guerra sumaríssims d’urgència, on s’hi feia comparèixer de vuit a deu reus de molt distinta procedència, política, intel·lectual, unificats tots com autors del mateix delicte de rebel·lió militar. De la mateixa manera estaven repletes les presons. Fins i tot, va haver venjança en el repartiment de queviures, habitatges i llocs de treball en les zones que havien estat republicanes i que pertanyien als guanyadors del botí de la guerra, els qüestionaris, les declaracions jurades obligatòries per a tot bastaven per a discriminar, era el país de porters i policies; de les delacions.

 Després de la guerra civil es va desplegar tot un aparell per part dels guanyadors, la dreta i l’EsglésiaTambé va recórrer a la jerarquia eclesiàstica per a beatificar la guerra civil com la Croada. D’altra banda, la signatura del Concordat amb el Vaticà va reconèixer el catolicisme com a religió de l’Estat; quedant l’Església exempta d’impostos i l’Estat finançava els seus pressupostos.

 Als anys quaranta l’Església va fer l’aliança amb el poder polític, participa en el discurs polític del poder, el nacional catolicisme amb la seua concepció de natura i gràcia, és a dir,  l’aliança estreta entre el poder polític i l’eclesiàstic. Va ser el teòleg José González Ruiz qui va encunyar el terme nacionalcatolicisme per anomenar el maridatge entre l’espasa i la sagristia que governà l’estat amb mà de ferro. Als cinquanta es constitueix ella mateixa en l’eix de la societat, és l’ocupació de la societat civil per l’Església, una societat arcaica i reaccionària.

El règim va venir a desfer-se quan la repressió es va convertir en espantall, les seues últimes convulsions van contribuir a desprestigiar-lo. Va haver de tot, els afusellaments del 75, els assassinats de Vitòria, la matança del carrer de Atocha, un moviment final encoratjat pel govern de la Transició d’Arias vell repressor i de Fraga ministre de l’Interior, tacat pel franquisme i les seues violències.  L’oposició militar encara va encoratjar el cop militar del 81 de Milan del Bosch, Armada i Tejero.

A dia d’avui, encara més de 5.ooo persones busquen les restes de familiars morts, nombroses persones que havien deixat conviure la seua por amb un silenci polític en el qual els desapareguts no existien; les associacions de familiars d’afusellats, presos, represaliats i exiliats, han aportat documents i testimonis. Les víctimes de la repressió segueixen esperant la llei de rescabalament moral i jurídic ( la revisió de les sentències) per les condemnes de mort i de presó, pels camps de treball, per les incautacions de béns, per les represàlies laborals, els fills robats a les preses republicanes.