Testimoniatge de Manuel Gozalbo Segura

Gozalbo Segura, Manuel, 1933. Costur, L’ Alcalaten. Guerra Civil, bombardejos, activisme polític, repressió. Entrevistat el 8 d’abril del 2018 en reunió pel Grup de la Memòria.

ESCOLTA EL TESTIMONI

LLEGEIX EL TESTIMONI

Testimoni: Manolo Gozalbo Segura (M)

Participants: Entrevistadors (E)

Duració: 25’ 22’’

Manolo: I quan ens vam traslladar a una cova i vam creuar els fronts estàvem prop i escoltàvem el soroll de les bales… Aleshores, jo era xiquet, molt menut, i la veritat és que en una guerra un xiquet de la meua edat no té la por mai que pot tindre una persona adulta, perquè clar, tu penses que els pares són paraigües que et salvaran de tot, que allí sempre estàs segur, i això doncs clar, no és el mateix…

[conversa irrellevant]

M: Doncs bé, allí jo recorde doncs coses d’abans que arribara el Front ací al Grau.

Entrevistador 2: Van caure bombes al poble?

M: Sí, el poble va ser bombardejat. Jo recorde de veure cadàvers, sí. Van morir concretament a causa dels bombardejos quatre persones ací. Dos eren mare i fill, que per cert, són coses que després s’han comentat i jo en aquell moment amb 4 anys tinc les imatges, però no puc tindre les raons de la situació, sinó les imatges. Les imatges quines eren, pues mare i fill que van morir, un el fill solter i major, i la mare els va caure una bomba en la casa, però van eixir il·lesos, i després afusellats, i això és la mort. És a dir, que estaven bombardejant també entraven en cases, però ells se’n van anar a una finqueta que tenien fora del poble, fugint de la casa perquè els l’havien tirat les bombes… Els van matar als dos. Ella no, però el fill encara va arribar a la soca d’una figuera i estava molt ferit. Però com això és estrany, això serie que els metrallaven a més de bombardejar. No sé si serien les Forces Italianes o el que siga, però probablement. Nosaltres tenim refugis en el poble i quan passava una cosa que li diuen la pava, que era l’avió de reconeixement: «La pava, la pava!», aleshores al refugi, i recorde que ens posàvem un bastonet a la boca amb un cordellat de fill per a què a les explosions doncs mossegarem i no tancarem la boca del tot, d’això me’n recorda molt bé. I un bombardeig dels més d’allò, no sé per què estàvem al campanar del poble i estàvem bombardejant i vam veure caure cases enfront, dos o tres van caure en el carrer d’enfront de l’església, i estàvem allí, però no sé per què estàvem allí. Clar, després que ha passat tot deien que estàvem allí perquè com eren catòlics els feixistes no bombardejaven les esglésies, i recorde també que hi havia una noia que després el seu pare només van passar van entrar als feixistes, va ser cap de la Falange que li feia al meu pare, el meu pare era major i en aquells moments tindria l’any 1938, 45 anys, no estava al Front i estava amb nosaltres i li feia: «Digues que no tiren res, digues que no bombardegen, que no bombardegen», el seu pare després va ser un dels caps, no va ser una mala persona, els altres van ser pitjor, perquè van ser repressius, aquell no. Doncs aquell dia va ser el dia de la mort d’aquests dos, després per metralles en van morir dos més… Hem de pensar que un poble de 500 habitants que tindria aleshores, ara igual en tinga menys, i després que va vindre doncs ja amb les imatges de l’església. Jo també tinc les imatges de l’agost del 1936 de quan van treure les imatges de les esglésies, i això dels anarquistes, perquè tenien molt de poder, els anarquistes aquí en aquesta zona i en Catalunya, i a l’Alcora li deien la Rússia, Rússia la xicoteta, però no tenia res de Rússia perquè allí dominava l’anarquisme, i no eren amics els anarquistes i els comunistes històricament. Doncs… ja m’ha perdut.

Entrevistadora 1: Allò de les imatges.

M: Ah sí, quan van traure les imatges van fer una foguera davant de la plaça de l’església i allí van tirar les imatges i tot això. Això ho feien els anarcos, en això tenia jo que no arribava a 3 anys, però pot ser un xiquet de 3 anys d’ara no recorde res, però és que són coses molt impactants, no són coses d’evolució normal, d’això te’n recordes. Després quan va vindre la repressió, en Costur concretament, de dretes no van afusellar a ningú ni van passejar a ningú més que al capellà. Van vindre els inseparables que venien de Catalunya que eren de la Vall, i a aquell home doncs assetjant a la família i amagat en una masia, el van treure i el van afusellar, és l’únic. Els altres no, perquè el que després va fer represàlies l’oncle Hipólito, que va ser el primer alcalde, doncs aquell no li van tocar ni un fil en la República, res. Ell, no obstant això, va ser una persona que va tenir en compte fins al mestre del poble que, casualment, quan va aparéixer l’aurora que, els refugiats es pensaven que era el Front, aquella resplendor de nit i aquelles llums que es veien, es pensaven que era el Front que s’estava acostant molt i se’n van anar tots de Costur, se’n van anar tots cap a la part de València, i allí doncs estaven les monges que esperaven que a través d’allò es vera el cor de Jesús, a través de l’aurora, i el mestre del poble va ser el que va dir: «Això és l’aurora boreal, això ni és el Front que està ací encara», i aquelles miserables… Doncs ja veus, la cultura de les monges doncs degueren veure allí alguna cosa meravellosa, i després doncs ens n’anem del poble, després dels bombardejos més tremends a unes finquetes que tenien, unes casetes de camp fetes de pedra seca, i allí doncs vam passar el que és el Front, i allí recorde que també projectils o el que fóra, com estava el Front allí queien per un lloc o altre, i resulta que les nostres mares, el meu pare se n’havia anat a Onda a acompanyar a uns mestres que volien anar a Onda que encara no havien entrat els feixistes, doncs les nostres mares com del poble es van emportar matalassos i coses d’eixes, doncs ens tenien als xiquets amb matalassos a baix, amb matalassos dalt, per si de cas. La caseta pareixia que ens salvaria i quan va arribar el meu pare va dir: «Però si ací cau un explosiu, del retrò cauran les casetes i morireu», i després baix de les garroferes i oliveres va fer unes saques perquè quan hi haguera això es posaren dins les saques perquè si no ens queia allí mateix, i eixíem indemnes. Me’n recorde que una nit doncs es van traslladar a una cova que hi havia més gent i després ja vam anar al poble, i després ja veia les imatges dures, la passera del poble que primer no es veia res, de les manifestacions falangistes que anaven en corretges i allò supose jo que després de cada manifestació serie a partir del 1938 quan agafaven pobles de Catalunya. Ací es va establir el Front a Nules i a la Serra d’Espadà que d’ací ja no va passar fins a la caiguda de Madrid, que va ser quan a València i Madrid van entrar més que quan es van entregar a Madrid arran del cop d’estat que va pegar Casado, el Coronel Casado, es va fer una mortaldat entre anarquistes, socialistes i comunistes… També va haver-hi mortaldat dins de Madrid arran d’allò, després totes les imatges de les esglésies i els capellans fent cerimònies, que clar, era una altra…

E2: Van començar a detenir gent?

M: Això jo ja no ho puc… A detenir gent i a pegar a la Guàrdia Civil, me’n recorde que hi havia una tropa de la Guàrdia Civil al poble limítrof que és Les Useres, que a Costur no hi havia lloc de caserna, hi havia a l’Alcora, Les Useres, Llucena, tot allò, doncs allí hi havia un tropa que li deien Tropa Romero que aquell, doncs era qui repartia llenya, i van detenir a molta gent i van afusellar al Pepe Miravet, que era l’amic de l’oncle de… Jo sí que recorde que els dies que van afusellar a Pepe Miravet que era parent del capellà aquell que van entregar, i eixe xic, que tindria 18 anys o 16, que li portava el subministre on el tenien amagat la família, i car, després a ell el van condemnar com si ell haguera afusellat i ell l’únic que va fer probablement, doncs esglaiat i pressionat, doncs deia a on estava, i a ell el van afusellar i a uns altres senyors, no sé per què. No s’ha sabut perquè, però per l’odi que podia haver-hi entre el cacic que després va ser alcalde de dretes i la família d’ell, perquè no el podien involucrar al poble en res, de cap passeig ni res de res, que és José Sanahuja.

E2: I al teu oncle quan l’agarren? Quan acaba la guerra?

M: Sí, aleshores a ell el degueren detenir igual que van detenir a l’altre. Suposem.

E2: Quan acabe la guerra?

M: Sí, això és quan tornen al poble. Això no és el moment immediat en què passe el Front per aquí, quan passe el Front, les coses encara estaven… hagueren pogut tindre altre desenllaç si a Madrid no passe tot el que va passar, perquè el Front es va quedar allí dins de la província, de la província de València no van passar, en la invasió ací es van quedar. Doncs en aquell moment va ser quan tornaven de la guerra. Es jugava molt el paper local, si al poble es donen els avals que deien aleshores, l’aval havia de ser favorable a qui el demane perquè sí que feien una informació contrària estaves perdut, i ací va haver-hi casos. Va haver-hi molta gent a la presó però després van anar eixint, condemnats a mort també va haver-hi més, uns per propaganda comunista, uns per muntar una Cooperativa de Consum, doncs això ho van agafar, i gent que per ser catòlics.

P1: I el meu oncle Manuel, no sabem molt bé per què. Manuel, el gran.

M: El que es va morir a la presó. Després en eixir de la presó va morir gent pels maltractaments, de les privacions que passaven, el mal estat en què estaven, amuntonats… Doncs va morir gent que després d’eixir van morir, però afusellats hi havia dos: l’oncle de Sole està desaparegut, perquè ella ha indagat i no ha pogut encontrar en cap lloc que dir si va morir o ací va ser, encara que fóra mentida, que et digueren que va morir d’un infart quan l’havien matat d’una pallissa, però pareix que amb això s’ha pogut constatar.

P1: El tema era alguna cosa d’una herència, i el meu oncle era molt amic de Pepe, eren veïns també, i aquell com era parent del capellà anava a portar-li menjar i el meu oncle també, i ja està i els van agarrar a tots. Això m’ho va contar ma mare, van anar a la nit…

M: Sí, sí, ací això es pot considerar que és culpa de les autoritats locals, que afusellaren a eixe xic perquè si haguera dit doncs no, van ser els inseparables que van vindre de fora, i aquesta persona la van agafar perquè era el que el cuidava i el que li portava això.

P1: Però no va voler fer-ho.

M: D’això sí que recorde, que ploraven, sentia plorar a un familiar meu perquè eren de l’edat: «Han afusellat a Pepito! Han afusellat a Pepito!», fins al punt que no sabíem de l’existència del teu oncle… No perquè…

P: Tot són suposicions… Després que la família per l’herència…

M: Jo sé que ací la família doncs, en certes formes, això també és una cosa… Sentir-ho després, pensa que l’oncle tenia. Aleshores es podia veure com si fóra una pel·lícula, imatges, algunes raones i altres no, no podies, era impossible… Sentir la por, però sempre he dit que amb menys quantia que la que puga tindre una persona adulta en una guerra, perquè una criatura de 4 anys sempre pense que els pares o els que estan a càrrec d’ell li ho resoldran i el protegiran, i és molt més terrible. No és el mateix veure un bombardeig una criatura que una persona major… És més terrible per a una persona major, pense jo, per fortuna o no, ho hem vist.

P: Aleshores què et van dir de l’herència? Vols contar-ho o acabem ací?

M: Ací passa que es donava un cas, el cas del capellà aquest que no era el del poble, era del poble però ell estava fent de rector en un altre lloc, però quan va vindre l’any 1936, doncs es va refugiar al poble que tenia la família, i resulta que aquest home, hi havia una cosa estranya que tots els nebots que tenia, doncs que en les propietats que estava ell, ho tenia mentre visquera com a usdefruit, mentre visquera el capellà, i eren propietats que en realitat pertanyien a un germà que tenien, als nebots. Però resulte que ell doncs ho administrava i gaudia, i ací doncs en certa forma la família, si aquells els passejos se l’emportaven i desapareixen, ells entraven a fer-se càrrec del que en realitat els pertanyeria. Això són rumors, això es parlava… que potser no van tenir prou d’interés a amagar-ho però no va passar res a ningú, bé, a la presó van anar alguns… Sí, a presó molts d’ells van anar, en quantitats astronòmiques, igual del poble doncs d’homes majorment, perquè de dona de Costur no va anar cap a la presó, en canvi a l’Alcora en van afusellar i tot, però a Costur dones no, però homes igual seixanta o setanta. Uns van estar més, els van tindre més temps a la presó i altres menys, però ací es va parlar d’això, que en desaparéixer el capellà aquell, doncs ells es van fer càrrec de les pertinences, de les propietats, i si era això o no era això… Ací el que va passar, quan les coses ja es van normalitzar, que es va acabar la guerra, resulte que el capellà aquell tenia una neboda que se’n va anar de tots els altres i que era un poc deficient mental, que era la que tenia com a criada, i havia fet un testament, en què li deixava a aquella, i quan es va normalitzar la cosa, perquè ell pensava que aquella com a deficient mental, seria respectada i cuidada per la resta dels germans, i aquella no tenia descendència ni havia de tindre, però que va passar? Que un vidu d’Alcora, es va casar amb ella, van tenir fills i els altres germans es van quedar tararí, i encara me’n recorde que li deien de malnom al marit d’ella, de nom Emilio, i Pulsera de malnom, perquè a l’Alcora tots tenien un malnom. Doncs aquell era Emilio Pulsera i era vidu i ja tenia fills, i això va passar… Si van tindre prou interés a tindre-ho ocult, van aprofitar l’ocasió de dir aquest home també és un indesitjable, el capellà, que probablement eren gent que tenien pues… Ja se sap eixa gent, i ara igual, per què va passar aquella època dels capellans obrers, però quan es pensaven que vindria el socialisme i el capitalisme a escala global, es pensen que el “socialismo llegaría“, i això és en castellà perquè ho he llegit en uns llibres que no es creien de qui serien escrits. “Pues la humanidad llegaría, el socialismo como los ríos desembocan en el mar“, tu saps de qui és això? Doncs és d’un senyor que estava defensant a la infanta Cristina, i un altre company d’ell que aleshores estaven en el mateix que es deia Narcís Serra, vos sone? Aleshores ells estaven en una espècie de partit, semiclandestí que era autogestionari, com els iugoslaus, autogestionaris. Això ara és una bogeria, el tanquen ara. Es presenta un autogestionari i el tanquen a un psiquiàtric, i és així eh. Doncs així, en un llibre d’aquells ho deia, “Al socialismo se llegarà por ley natural, porque la ley marcha“.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top