MAQUIS, MUNTATGES OFICIALS I CRIMS SILENCIATS: EL CAS DEL POU DE LA PICA (CULLA)

Raül González Devis

MAQUIS, MUNTATGES OFICIALS I CRIMS SILENCIATS: EL CAS DEL POU DE LA PICA (CULLA)

Instauració del poder franquista: violència i terror

L’ocupació total per part de les tropes franquistes de tot el territori consumà el final de l’enfrontament bèl·lic iniciat després del colp d’estat feixista de juliol de 1936. No obstant, tot i la derrota militar del bàndol(s) i exèrcit republicà, l’ansiada i preconitzada (propagandísticament) pau distà molt lluny de ser aconseguida.  La imposició del poder  dictatorial franquista s’acompanyà d’una violència frenètica i sistemàtica vigent, en diferent vigor, durant tota la dictadura.

Immediatament després de la fi de la guerra, les persones (fossin homes, dones i inclús xiquets/es) sospitoses de vincles esquerrans o republicans vessaren les nombroses presons i camps de concentració. Tant a Castelló com a la resta del País Valencià i de l’estat, gran part d’elles, acabaren sent assassinades en execucions sumaríssimes o mitjançant la fal·làcia de la “ley de fugas”; d’altres, passaren molts anys entre reixes i algunes d’elles, pogueren redimir penes en batallons de treballadors.[1] En total, es calcula, segons el llistat alfabètic present a la Subdelegació de Govern de Castelló, l’existència, en aquesta província,demés de 13600 víctimes de consells de guerra i de milers de persones empresonades.[2]  Amb la Ley de Responsabilidades Políticas de febrer de 1939, prop de 9000 expedients, segons Fernando Peña, seran oberts a les comarques castellonenques.[3]

La xifra total de víctimes mortals pel franquisme a les comarques castellonenques arriba, segons la investigació duta a terme per Juan Luis Porcar, al voltant de 1200    persones. [4] D’aquest tràgic final,  només pogueren escapar aquells que aconseguiren fugir a temps: l’ exili, no exempt  de problemes ni dificultats (especialment a França), esdevingué en l’escapatòria necessària per poder evitar l’empresonament i per poder salvar la vida.[5]

En efecte, la violència va ser el leit motiv de Franco: si primer, s’utilitzà el mètode de colp militar per provocar la guerra civil, la dictadura es sustentà i es fonamentà en ella. De la mateixa manera que no es pot entendre el colp militar i l’inici de la guerra sense una violència extrema, tampoc és possible analitzar la “victòria” i la dictadura franquista sense l’ús i abús d’ella.

Baix el foc del règim: maquis i camperols

La repressió exercida, tot i que anirà decaient progressivament a mesura que ens allunyem de 1939,[6] s’atiarà en determinats moments paral·lelament amb l’augment de la dissidència política. A partir de l’any 1944, hi hagué una especial revifalla amb l’inici de les principals accions (si bé amb diferències cronològiques i també organitzatives segons zones) dels guerrillers antifranquistes, popularment coneguts com Maquis i oficialment titllats com “bandoleros”.[7]

El surgiment i consolidació de la guerrilla no es pot entendre sense dos aspectes claus: per una banda, a la consegüent fugida derivada de la instauració del poder franquista (amb la seva ferotge repressió), s’ha d’unir el retorn d’exiliats (organitzats majoritàriament pel Partido Comunista de España (PCE) i per la seva política inicial d’Union Nacional Española -UNE) disposats a restaurar per les armes el règim democràtic republicà; per d’altra, cal conèixer el context internacional ja que l’èxit de la resistència francesa i el desenvolupament de la II Guerra Mundial crearen l’expectativa (entre els propis guerrillers) de la intervenció aliada a l’estat espanyol per posar fi al règim feixista de Franco.[8] Aquesta esperança, no obstant, es va veure finalment frustrada: l’anticomunisme de la guerra freda i els acords de Franco amb Washington pesaren més que la voluntat democràtica de posar fí a la dictadura.

Els anys de més intensitat guerrillera al País Valencià foren els que van de 1946 a 1949, període igualment dur, de subconsum, de fam i de crisi de producció al camp. L’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA), projectada pel PCE des de mitjans del 1944 i constituïda formalment a l’agost de 1946, s’implantà especialment a zones rurals de l’interior del país.[9]  

Fou necessari, clar està, l’ajut i suport de camperols i masovers, molts dels quals, els recolzaren, ja fos per evitar-se problemes amb els guerrillers o per estricta comprensió. En aquests casos, s’empararen en la pròpia solidaritat humana (i de veïnatge o proximitat) o en el propi rebuig a la ingerència dictatorial franquista, sofrida, especialment, pel que fa al control permanent de la Guàrdia civil, les requises de collites i animals, o l’existència de cups i taxes sobre la producció.

Altrament, també hi hagueren qui, impulsats, en bona mesura, per la temor (derivada de la repressió de la dictadura o inherent al recent final de la traumàtica guerra civil) o per l’afany d’apuntalar la reputació davant les autoritats i aconseguir recompenses,  preferiren ignorar, o inclús col·laborar amb la Guàrdia civil. En tot cas, tants d’uns com d’altres, ho feren, en ben poques ocasions, per qüestions purament ideològiques.

Era la guerrilla qui s’havia d’encarregar de polititzar una immobilitzada i desideologitzada (en molts casos, també analfabeta) població, especialment en el món rural. Tot i això, l’ajut camperol i popular va ser, en tot cas, insuficient. La tasca conscienciadora que la guerrilla pretengué realitzar fou infructuosa i, especialment, a partir de l’any 1948, les penoses condicions viscudes  reduïren la seva lluita a mera supervivència. El canvi de la coiuntura internacional, la indiferència aliada envers la instauració de la democràcia a l’estat espanyol i, especialment, l’accentuació dels mètodes repressius del règim minvaren dràsticament (el suport a) la guerrilla.

En aquest sentit, l’aprovació de la Ley de Bandidaje y Terrorismo a la primavera (abril) de 1947 va coincidir en el període més àlgid de la guerrilla.[10] Tanmateix, l’actuació de les forces repressives, a les comarques castellonenques, fou especialment violenta a partir de la designació del general Manuel Pizarro Cenjor com a cap de la 5a Zona Especial de la Guàrdia Civil a l’agost de 1947.[11] Entre les novedoses aportacions, destaquen la centralització de tota la informació i serveis, la potenciació de les contrapartides, i una pressió sobre la població civil que esdevingué en una autèntica política de terra cremada. Inclús moltes zones rurals, entre elles, molts municipis del Maestrat i Els Ports, foren avacuades per evitar tot suport camperol a la guerrilla.[12]

 D’aquesta manera, la Guàrdia civil, emparada per la legislació i pel General Pizarro i enrabietada per les baixes ocasionades en el període de majors accions guerrilleres, assumí, com a bandera, el terror.

No són pocs els casos coneguts de violència indiscriminada exercida contra la població civil. Però, malgrat la seva existència (en alguns, investigada rigorosament),  resulta difícils quantificar-los i, inclús precisar-los concretament. La tergiversació present a informes oficials (presa, per alguns (pseudo)investigadors del tema, com a font verídica i autèntica) amaga, amb una intencionalitat òbvia, elements indispensables per conèixer la realitat d’allò que va passar.[13]

 El cas del Pou de la Pica (Culla).

Anem per fets. El Pou de la Pica, zona situada entre Culla i Atzeneta, va ser testimoni, segons diversos testimonis orals, a l’agost de 1947, d’uns dels fets més esgarrifosos provocats per la repressió franquista a la comarca de l’Alt Maestrat. No obstant, si ens emplacem als informes oficials, emanats de l’informe pertinent de la Guardia civil i del Governador civil, s’atribueix a un enfrontament provocat després dels trets disparats pels propis inquilins de la masia, que en aquell moment eren, segons aquells, “tres bandoleros” i una dona. [14]

La versió oficial

En els documents de Governació i de la Comandància, es concreta que després de l’enfrontament hagut el 31 de juliol de 1947 entre guerrillers i guàrdies civils al Racó del Fumero (terme d’Atzeneta i molt proper al Mas on es produïren els esdeveniments que tractem) amb el resultat de tres guerrillers morts i d’altres fugits (un d’ells ferit), “se procedió al reconocimiento de todas las cuevas existentes en el rio Monleón (sic), inmediatas a la zona afectada, así como también las masías y casas deshabitadas de aquellos contornos (…)”.[15]

Analitzant els documents oficials ens trobem ja en una primera sospita: la Guàrdia civil descobrí els moradors de la Masia després que aquests els dispararen trets. Diu així: “al llegar sobre las ocho horas del día 18 del actual a las proximidades de la masía denominada “Pou de la Pica” y como una distancia de cien metros, fue recibida la fuerza con numerosos disparos de fusil hechos desde las tres ventanas de la fachada principal de la misma en cuyo momento y gracias a las precauciones y orden abierto con que marchaba dicha fuerza, puede esta estrechar rápidamente el cordón de seguridad establecido alrededor de dicha masía”. Si més no, resulta sorprenent i, difícil de creure que, estant (els maquis) suposadament amagats, fossin els que es donaren a conèixer mitjançant trets.[16]

Una vegada localitzada la suposada amenaça, “concentrándose el fuego de las armas automáticas sobre las tres ventanas de las que partían los disparos de los agresores, disponiendo al propio tiempo que el resto de la fuerza que circundaba la casa por los tres restantes frentes de la misma abriera fuego rápido y inmediato contra toda persona que pudiera salir de ella; superado, dominado y acallado el fuego enemigo, se ordenó a los moradores de la masia el franqueamiento de la puerta principal y ante el resultado negativo de la orden se violentó dicha puerta por la fuerza y se penetró en el interior de la misma”.  Queda clar, doncs, l’atac inicial comés pels habitants de la masia i la penetració violenta de la Guàrdia civil després de la resposta negativa a les seves ordres.

Un cop dins, “se encontaron lo cadáveres de tres bandoleros y una mujer, cada uno de ellos junto a una ventana y empuñando dos un fusil mausine y el tercero una pistola, y a su lado el cadàver de la mujer, encontrándose esparcidos por el suelo 22 vainas de cartucho calibre 7’62 de fusil y seis cartuchos sin disparar y otras vainas de arma corta.”

D’aquesta manera, pareix que les morts ocasionades fossin, si més no, resultat d’un accidentat enfrontament provocat pels “bandoleros” i, en cap cas, fruit de les conscients i deliberades accions del cos repressiu.

Es remarca que “por vestir uno de los bandoleros muertos pantalón kaki presentar herida de arma de fuego reciente en la paletilla derecha sin orificio de salida y hallarse a su inmediación una sahariana con grandes manchas de sangre y gorro cuartelero con la bandera republicana, no cabe duda alguna se trata de uno de los bandoleros que logró huir herido”.

Tot i que afirmen que eren tres els “bandoleros” només descriuen de forma més precisa a un d’ells. Si dels altres homes, només s’afirma que  “los otros dos interfectos lucían traje de pana oscura, boina azul y alpargatas blancas, de la dona s’omet tot tipus de descripció. No s’informa dels noms i, encara menys, dels possibles vincles que podia haver entre elles. D’aquesta manera, molts punts es mantenen foscos i les peces dels fets no encaixen. Òbviament, mantenint l’anonimat, la versió oficial pot tenir més garanties ja que la veritat és més difícil de trobar. I per cercar-la,  resulta necessari acudir a altres tipus de fonts que ens permeten aconseguir més informació per resoldre els dubtes i aclarir allò que hi va passar.

Una altra versió: testimonis orals

D’aquesta manera, les fonts orals i la narració dels fets per testimonis de l’època dibuixen un episodi totalment diferent.[17] Per començar, tres de les persones assassinades al Pou de la Pica, foren dos germans i sa mare, masovers del Pou de la Pica. I el registre de defuncions de l’Ajuntament de Culla ens ho confirma: consten, fallint el 18 d’agost, a les 8 hores, els germans Fabian Patricio Borràs Albert, de 28 anys i Fidel Borràs Albert, de 20 anys, juntament a sa mare Maria Encarnación Albert Porcar, de 53 anys.[18]

Al costat d’aquestes morts, es troba la inscripció de Manuel Sales Centelles, de 41 anys, natural d’Albocàsser (Castelló) i conegut popularment com “Fabrilo”. Aquesta persona, integrant de la partida de guerrillers del XVII Sector localitzada al Racó del Fumero, aconseguí fugir, ferit al muscle, del setge i dels trets de la benemèrita. Fou, per tant, l’únic membre de la guerrilla assassinat al Pou de la Pica.[19] D’aquesta manera, hi trobem algunes (escasses) coincidències entre els informes oficials i les fonts orals que sí ens confirmen puntuals aspectes dels fets.

Un altre document oficial informa de la detenció  d’un veí: el masover del Mas de la Saulonera (Culla), Joaquin Traver Garcia. Segons l’informe de detenció, després dels fets del Racó del Fumero i l’escapada de dos guerrillers, “se presentó posteriormente en su masía uno de los guerrilleros de la partida a la que facilitó alimento para otro bandolero herido y guarecido en otra masia que el 18 de agosto último, junto otros dos y una mujer, fueron muertos, por la Guardia civil”(………).[20] És a dir, pareix que un altre guerriller que aconseguí fugir es dedicà a demanar ajut alimentari pel seu company ferit allotjat al Mas del Pou de la Pica.[21] El que no assenyal·la l’informe és com es va assabentar la Guàrdia civil dels fets. El recurs a les fonts orals ens permet, un altre cop, encaixar peces i comprendre, una mica més, els fets que realment esdevingueren. En efecte,  altre(s) guerriller(s) fugit(s), després de contactar amb el masover dit, li exhortà(ren) a la compra d’ aliments pel company ferit. La ingenuïtat i bona fe d’aquesta persona alhora d’adquirir carn (tipus de queviure que mai comprava per les pròpies penúries econòmiques) li feren confessar a un tender de Culla els motius de la seva compra. El posterior i imminent xivatatge a la Guàrdia civil per part d’aquest provocaren l’operació posterior.[22] D’aquesta manera, dotacions de la Guàrdia Civil, baix l’ordre del “Teniente loco” d’Albocàsser i el “cabo Meneu” de Benassal, acudiren al Mas del Pou de la Pica el 17 d’agost de 1947 i detingueren les persones que, en aquell moment, es trobaven al mas: Manuel Sales Centelles i els masovers presents: els germans Fabian Patricio Borràs Albert (de 28 anys) i Fidel Borràs Albert (de 20 anys), i sa mare Maria Encarnación Albert Porcar, de 53 anys.[23]

Sempre segons les fonts orals, després de portar-los, al quartell d’Atzeneta i a Albocàsser, decidiren tornar-los al Mas al dia següent. Fabrilo (que fou especialment apallissat), i els joves foren encaminats al pis superior, al costat de la finestra, mentre que la dona es quedà a la cuina, a la part de baix. A ells, després d’ordenar-los que s’assomaren, se’ls acribillà a tirs, a l’igual que a la mare, que caigué morta, plena de trets, a la cuina. Segons testimonis, va ser un muntatge encobridor en tota regla.  Encara avui en dia es poden veure els impactes de bala de la façana que tractaven de corroborar la versió oficial, fonamentada en un fals enfrontament i inclús en un atac iniciat pels propis masovers. Ens retrotrauen la visió del metge en Jaume Llorca que signà l’atestat (baix amenaça de pistola al cap, després de no reconèixer allò que el cap de la Guàrdia civil visionava), desmentint-se, així, la versió oficial. El registre de defuncions de l’ajuntament de Culla ens confirma la data, 18 d’agost de 1947 i les causes (a més del nom) de les persones assassinades: “hemorragia interna”.

La recerca del què va passar: contrast, crítica de fonts i tractament informatiu

Amb tot allò dit, sembla clar que ambdues fonts (les oficials i les orals) mostren dos versions totalment diferents d’un mateix fet.

Som conscients tant de les potencialitats com de les limitacions de l’ús de les fonts orals. Sense entrar al detall de les moltes aportacions que aquest tipus de fonts poden oferir, és evident que “contribuyen a ampliar el campo de la historia porque ayudan a reconstruir aquellos acontecimientos que quedan oscuros por escasez o falta total de fuentes”.[24] I, en el nostre cas, així és. I ho és perquè a més dels registres civils (en molts casos, incomplets)[25] que podem tenir a l’abast, l’altre recurs que ens queda, en moltíssimes ocasions, són les fonts oficials. I aquestes, malauradament no garanteixen, ni de bon tros, el reflexe fidel de la realitat. Si bé ens pot aportar informació interessant (tot i intencionada), aquesta ha de rebre un tractament perquè puga complir uns mínims criteris de rigorositat. I per fer-ho, és indispensable el contrast amb altres tipus de fonts i la crítica, tant interna (anàlisi de la fiabilitat i veracitat intrínseca) com externa (autenticitat o falsedat), de la pròpia font.

Baix la premissa que es tracta d’un document autèntic, que coincideix en temps i espai amb la seva ubicació, i que es tracta d’un text original, hem de focalitzar la crítica als aspectes interns dels documents oficials estudiats. El propi anàlisi de la intencionalitat que pot tenir el missatger es confirmat, encara més, pel context on es situen els fets que narren. Per superar aquests obstacles, a més del necessari contrast de fonts, cal cercar possibles contradiccions internes en la narració dels fets que puguen desmentir o confirmar la informació presentada. Així, en el cas present, es detecten, realitzant la crítica interna, incoherències, incongruències i dubtes dins del propi informe oficial que generen sospites sobre la seua fiabilitat i veracitat.

Pareix evident, atenent a la coincidència de fonts (tot i el silenci de la versió oficial), que tres dels morts al Mas eren mare i dos fills d’una mateixa família; aleshores, ens surgeixen interrogants: en primer lloc, no queda clar que una família, mare i dos fills s’enfrontès a trets a la Guàrdia Civil des de la seva pròpia casa, començant inclús l’enfrontament, segons l’informe emès per aquesta comandància. Tanmateix, no es comprèn l’interès que podia haver en iniciar un xoc totalment desigual, més encara si no els movia cap interès polític.[26] Tampoc pareix creïble que un guerriller ferit encoratgés els masovers a fer-lo i a iniciar l’atac. I menys encara, que cadascun d’ells tingués un arma de foc (dos fusells i una pistola), com assenyal·la l’informe oficial. 

A més, entre els propis documents oficials hi ha d’altres contradiccions entre els propis escrits oficials. Si en un d’ells, només confirma a una de les persones com guerriller fugit del Racó del Fumero, en un altre diu que són ( els tres homes morts al Pou de la Pica) “los bandoleros fugados dia 31 del mes anterior de la Masia “Fumero””; però en els escrits relatius als fets esdevinguts al referit mas d’Atzeneta, es diu que van fugir dos i no tres. No s’entèn tenint en compte que s’afirma que hi havia 5 guerrillers al Racó del Fumero, tres dels quals ja resultaren morts per trets de la Guàrdia civil. O unes xifres no són reals, o no és cert que foren guerrillers fugits d’aquest mas. En qualsevol cas, és una mostra de la facilitat de falsetat oficial. A més, els (intencionats) buits presents en les citades fonts també generen sospites. Ja ens hem referit a l’omissió del lligam familiar entre víctimes i a la manca d’ informació al voltant de la dona assassinada; tampoc s’entèn que, sent tres (com afirmen) els “bandoleros”, es descriga més pormenoritzadament el vestit i insignies republicanes d’un d’ells. Justament, d’aquell que, segons les fonts orals, sí era integrant de la guerrilla.

Pareixen clares, doncs, les contradiccions de la versió oficial i de les fonts arxivístiques de què disposem. Falta confirmar si les fonts orals ens poden revel·lar la veritat oculta d’aquelles. En aquest sentit, un dels criteris per comprovar si la informació oral és veraç i representativa és si es pot inserir al seu àmbit i espai. I, en el nostre cas, no hi ha cap element que ho contradiga:per una banda, trobem una consonància entre els fets narrats i el context de màxima repressió després de l’època àlgida del Maquis (a l’estiu de 1947), destacant, en la zona de l’Alt Maestrat, l’ existència d’un tinent a Albocàsser: el “teniente loco”, famós per la seva brutalitat; per d’altra, no localitzem cap atisbe d’incoherència interna als testimonis consultats, donant, tanmateix, exactituds en dates i llocs. A més, la coincidència de diferents testimonis, la ratificació en successives reunions de la versió donada, la coincidència amb detalls estratègics de les fonts oficials i la referida amb les dades quantitatives del registre de defuncions ens fan allunyar possibles dubtes. Sense descartar possibles distorsions, pareix que ens trobem en una informació amb menys contradiccions internes i més verídica que la font oficial. Més encara, atenent a que, seguint paraules de Ronald Fraser, “cuando hay que elegir entre versiones contradictorias, yo creo que los que albergan menos intereses a defender son quienes, con toda probabilidad, ofrecerán la versión más ajustada a la realidad”.[27]

Però els testimonis orals ens aporten encara moltes més dades sobre el tema i ens donen llum per descobrir fets que ni tan sols apareixen en altres tipus de fonts. Així, no van ser tres, sinò quatre els membres de la mateixa família que moriren en aquella operació repressiva. El pare, Manuel Borràs Gil, absent el moment de la detenció inicial, fou detingut a Culla després de presentarse, sabedor de la detenció de dos fills i la dona, a l’Ajuntament. Cap autoritat local va moure un dit ni per ell ni per la resta de la família, i, després de ser pres un temps, fou portat a una zona entre Ares i Castellfort, terme municipal on, segons diferents testimonis i els mateixos familiars, va veure la mort. Respecte a això, topem de nou amb el silenci: no hem trobat cap document que ho atestigüe. Només un “parte” que, silenciant el nom, narra, a data  4 de setembre de 1947 (15 dies més tard dels terribles fets exposats) el següent: “el grupo de fuerza de Castellfort que se hallaba apostado en las proximidades de la Masia “Hostal de la Rocha” de aquel término, fue sorprendido un individuo que marchaba en dirección a la misma, a quien les fue dado la voz de “Alto” por la fuerza de referencia, tratando de huir, por lo que se hizo fuego siendo alcanzado por los disparos y resultando muerto”.[28]  Un altre cop, es manté l’anonimat i es justifica la mort en la suposada fugida de l’acusat, en la “Ley de Fugas”.  La credibilitat pretèn ser major amb la descripció del material que, segons l’informe, portava el suposat guerriller. S’afirma que “no pudo ser identificado (…) siéndole ocupado un fusil Mausine y 30 cartuchos que llevaba consigo, así como un brazalete de la Agrupación Guerrillera de Levante y diversa propaganda roja”. No obstant, torna a ser estrany que, un guerriller,a las dos horas del dia de ayer”, anés a soles. Acudint al registre de defuncions de l’Ajuntament de Castellfort, tan sols s’identifica a la persona com “hombre de aproximadamente 55 años de edad”, fet que coincideix amb l’edat aproximada de Manuel Borràs. Aquestes dades, si bé no permeten afirmar-ho amb rotunditat, concorden amb la informació obtinguda pels propis familiars, els quals, després d’una recerca i converses amb testimonis dels fets confirmen el mateix dia i  lloc de la mort.

En definitiva,  les valuossíssimes aportacions dels testimonis, confrontades amb els diferents tipus de fonts, permeten encaixar peces i enllumenar la realitat d’uns fets que han estat manipulats i silenciats.

I és que fins ara, com tants d’altres episodis de la postguerra, ha estat ben amagat i tergiversat.  Malauradament, inclús les principals obres sobre maquis, en molts casos, no van més enllà de la versió oficial. Fins i tot, una obra de referència tan respectable com la deMaquis. El puño que golpeó al franquismo, coordinada per Sánchez Cervelló, ni tan sols la nomena. A la seua pàgina p. 177, després de fer una referència incompleta i inexacta als fets del Racó de Fumero, no menciona el tràgic episodi del Pou de la Pica. Es pot comprendre que l’àmbit general i l’ afany d’amplitud (fonamentat especialment en l’ús de fonts arxivístiques) puguen desatendre determinats fets i, més, quan cal, a nivell més local, un esforçat contrast de fonts. Però en el cas que així siga, la informació arxivística (especialment l’oficial) no ha de ser, en cap cas, sacralitzada. En aquest sentit, resulta especialment trista la versió donada per J. Calvo, en el seu llibre La Pastora, del monte al mito on explica, en paraules pròpies, la versió oficial, de forma que hi ha aparença de credibilitat.[29] Per la seva banda, l’obra de José Ramon Sanchis (amb un major i millor tractament de la informació) manté també  la transcripció literal amb la consideració, en aquest cas, d’informar de la font provinent, aspecte que Calvo fa només parcialment.[30]

Però aquest darrer autor no és l’únic que no garanteix la necessària rigorositat en el tractament dels fets històrics. Dins de la temàtica maquis,  en massa obres, inclús de les més recents, cas de la referida de Calvo o la publicació de Francisco SegarraCapcir, Maquis en el Maestrazgo, ni tan sols es planteja un atisbe de crítica interna dels documents; es confirma, així, la veracitat i fiabilitat d’una font que es pren com a la oficial (franquista), emmarcada en una intencionalitat òbvia.[31] Es tracta com a verídica sense qüestionar la seua sinceritat o exactitut i es dota a fonts arxivístiques i a informes oficials una neutralitat que en cap cas es qüestiona, oblidant, el propòsit inicial previ en la configuració de tot document. D’aquesta manera, es reverteix d’investigació històrica un treball que, sense ser rigoròs, sí resulta tendenciós.

Conclusions

En aquest article, partint del context de dictadura (i dura repressió) franquista hem tractat d’analitzar i contrastar diferents fonts al voltant de l’episodi esdevingut al Pou de la Pica. A partir d’ací, hem intentat esbrinar no només quina va ser la realitat dels fets sinò quin ha sigut i pot ser el tractament informatiu i de fonts dels investigadors del tema, i això empelta amb diverses deduccions interpretatives: 

1. En primer lloc, a nivell metodològic, sembla clar que no és suficient la simple recopilació de fonts oficials per donar llum sobre la realitat del què va ser el Maquis i la repressió franquista. Les fonts oficials, no ens cansarem de recalcar-lo, oculten, massa vegades, la realitat dels fets. I per afirmar-ho, a més del cas analitzat, hi ha d’altres (d’episodis de terror franquista )que ho demostren. És el cas, entre molts d’altres, dels benassalencs i covarxí morts a la Mola Garumba de Morella o la mort del masover de Vistabella, Antoni Solsona.[32]

Malgrat tot, es prenen, massa vegades, les fonts arxivístiques com a absolutes i reials, ignorant la pròpia intencionalitat d’aquestes (i més en el context de violència en què ens situem) tendint, així, a infravalorar i, el que és pitjor, a justificar les accions dels civils.  

2.) Amb això, cal recòrrer a altres tipus de fonts i, entre aquestes, ens han sigut i són de gran utilitat les fonts orals. No només ens han permès i permeten reconstruïr el fet investigat, sinò que, en paraules de Paul Thompson “la historia oral hace posible un juicio mucho más equitativo: ahora pueden citarse también testigos de las clases bajas, los desheredados y los derrotados. Lo cual propicia una reconstrucción del pasado más realista y más justa, una alternativa a la interpretación establecida”.[33]

Aquesta gran aportació, no ens fa oblidar que, com la resta de fonts històriques, han de rebre un tractament que, justament, puga evitar possibles distorsions. La crítica i el contrast són elements imprescindibles per tota investigació que vullga tindre uns mínims de rigorositat i les fonts orals, eminentment subjectives, han de dotar-se’n, igualment, d’elles.  

3.) En el nostre cas, aquest tipus de fonts, degudament tractades, ens ha servit per conèixer una realitat tergiversada per les fonts oficials. Uns fets que ens ha permés comprovar,a petita escala, com es va aplicar (i va continuar) la política d’extermini franquista 8 anys després de finalitzada la guerra civil.  Aquesta guerra bruta, amb maquis i masovers com a principals víctimes, tingué la simple i evident pretensió d’aniquilar l’adversari, entès aquest com quelcom més que els propis guerrillers; tot col·laborador, real o suposat, va ser objecte d’una repressió indiscriminada i, al mateix temps, silenciada. D’ací radica la necessitat del règim d’inculpar delictes i l’obsessió d’atribuïr culpes de forma excessiva, desmesurada i inclús falsa. El propi relat dels fets estudiats i l’anàlisi de les fonts ensho confirmen, com també demostren la incomprensió, per part del règim i de la Guàrdia civil, de l’existència, a les zones rurals, de valors i lealtats primordials superadores de possibles afinitats o discrepàncies polítiques:[34] la pertanyença a una mateixa comunitat va equivaler, quan la por no ho afonava, a una comprensió envers el guerriller (especialment l’autòcton) que esdevingué, en no poques ocasions, en solidaritat.[35]  No obstant, aquesta es veiè dificultada per les grans penúries de l’època, ja que l’obsessió per la supervivència, l’escassessa i la por implicaren, clar està, un retraïment al propi interès individual.Tanmateix, l’ajut ofertat també podia derivar de les pròpies circumstàncies en què s’havia d’enfrontar un masover quan es trobava a un grup guerriller: i és que no resultava fàcil negar-los ajut. Com també comportava una delicada i difícil situació les constants visites de la Guardia civil. Però això, el règim, intrínsecament maniqueu, violent i repressiu, en cap cas ho podia comprendre i, la seva única política no fou altra que la basada en la mort, les detencions indiscriminades i avacuacions de zones rurals senceres.

Nogensmenys, la voluntat indiscriminada d’acabar física i psicològicament amb tota petjada dissident o desafecta es va allargar durant les diferents etapes del règim. La perduració de l’ànsia repressiva i de revenja, adaptada a la pròpia evolució del règim,  va facilitar la proliferació de tota una sèrie d’acusacions i denúncies que provocà, a tot arreu, un clima de vigilància, por, incertesa i abusos. Justament, el món rural, aquell on les relacions personals són més evidents i on es garanteix menys l’anonimat, augmentava l’asfixia i incentivava una subordinació silenciosa que ha arribat fins els nostres dies.  I és que, malauradament, moltes expressions del franquisme (a més dels símbols i monuments d’exalçament) perviuen actualment.

No obstant, malgrat les dificultats encara vigents, la història local, o la microhistòria  resulta necessària per desemmascarar falses versions i per reconstruïr fets necessaris per adentrar-nos en l’univers de la repressió franquista.  Per aconseguir-ho, resulta crucial desmontar empíricament i amb contrast els muntatges manipuladors de la dictadura, eina fonamental per comprendre el gran abast, espacial i temporal, de la indiscriminada i ominipresent repressió franquista. 

BIBLIOGRAFIA

Aguado Sánchez, Francisco. El Maquis en España, Ed.San Martín, Madrid, 1975.

Calvo Segarra, José. La Pastora, del monte al mito, Antinea, Vinaròs, 2009.

Díaz Sánchez, Pilar i Gago González, José Maria. “La construcción y utilización de las fuentes orales para el estudio de la represión franquista” en Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea 6 (2006) http: hispanianova.rediris.es

Ferrando Puig, Emili Fuentes orales e investigación histórica. Orientaciones metodológicas para crear fuentes orales de calidad en el contexto de un proyecto de investigación histórica. Ed. Del Serbal, Barcelona, 2006

Hobsbawm, E. J. Bandidos, Barcelona, Ariel, 1976

Hobsbawm, E. J. Rebeldes primitivos, Barcelona, Ariel, 1983.

Nuñez Díaz-Balart, Mirta i Rojas Friend, Antonio, Consejo de guerra. Los fusilamientos en el Madrid de la postguerra (1939-1945), Compañía Literaria, Madrid, 1995

Peña Rambla, Fernando La aplicación de la Ley de Responsabilidades políticas en la provincia de Castellón, Tesi doctoral inèdita,Universitat Jaume I, 2008

Porcar Orihuela, Juan Luis  i Armengol Serrano, Teresa “Trencant els murs.  El món penitenciari de Castelló a partir de l’estudi de l’Arxiu de la Presó” i publicat a www.memoriacastello.cat.

Porcar Orihuela, Juan Luis  La memoria i les víctimes. Repressió franquista a les comarques de Castelló, Grup per la Recerca de la Memoria Històrica de Castelló, 2008

Reig Tapia, Alberto  Ideología e historia: sobre la represión franquista y la guerra civil. Madrid, 1984.

Sánchez Cervelló,  Josep (ed.), Maquis: el puño que golpeó al franquismo, Editorial Flor del Viento, 2006

Sanchis Alfonso, Jose Ramon Maquis. Una historia falseada, Departamento de Educación, Cultura y Deporte, Gobierno de Aragón, Saragossa, 2007, vol. I i II.

Segarra Capcir, Francisco Maquis en el Maestrazgo, Editoria Antinea, 2009

Torres Fabra, Ricard Camil “El món de les presons al País Valencià” dins Guerra, franquisme i transició, València, El Temps, 2007.

VVAA , Benassal. Segle XX. Estudi d’un poble rural realitzat amb fonts orals (5 vol.), Grup de Recuperació de la Memoria del segle XX de Benassal 2007.


[1] Hi ha documentats a tot l’Estat 194 camps de concentració, 217 batallons de treballadors forçats, 87 batallons disciplinaris, 200 presons… amb més de 370.000 presoners de guerra; es calcula que més de 500.000 persones van patir presó finalitzada la guerra  Ricard Camil Torres Fabra, “El món de les presons al País Valencià” dins Guerra, franquisme i transició, València, El Temps, 2007.

[2] La rigorosa investigació duta a terme per Juan Luis Porcar i Teresa Armengot a l’arxiu de la presó de Castelló ens obri la porta al coneixement de la realitat carcerària de Castelló. Amb més de 16.300 expedients corresponents al període entre 1938 i 1954, aquests historiadors han trobat fonts que atestigüen que a juny de 1939, la província de Castelló tenia prop de 6.000 persones empresonades. A partir de 1940 s’hi dona una progresiva centralització a la presó de Castelló, la qual albergà, a gener de 1940, 2.034 presos. El constant moviment i trasllats de presos, vinculat tant amb la massificació existent i  amb el canvi de condició del reclús com en el sistema punitiu utilitzat per trencar xarxes de solidaritat entre ells, fa vacil·lar, inevitablement, aquestes xifres. Vegeu  “Trencant els murs.  El món penitenciari de Castelló a partir de l’estudi de l’Arxiu de la Presó”. Juan Luis Porcar Orihuela i Teresa Armengol Serrano.i publicat a www.memoriacastello.cat.

[3] Fernando Peña, en la seua tesi doctoral sobre els expedients polítics de la província de Castelló, La aplicación de la Ley de Responsabilidades políticas en la provincia de Castellón, Universitat Jaume I, 2008 fa càlculs aproximatius procedents de la consulta i comparació de dos tipus de fonts: per una banda, de les llistes de persones procesades que es registraven tant al Butlletí Oficial de la Província com  al Boletín Oficial del Estado; per d’altra,  amb les dades referents al llistat de persones processades i implicades que es troba a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló,(AHPC) on hi ha més de 3.000 expedients de responsabilitats polítiques, juntament a  centenars de còpies de sentències de consells de guerra que significaven l’inici del procés d’incoació d’un nou expedient. Cal recordar que la Ley de Responsabilidades Políticas, aberració jurídica de carácter retroactiu i publicada el 9 de Febrer de 1939,  contemplava sancions de tres tipus: inhabilitació absoluta o especial, confinaments o desterraments, i multes o pèrdues (total o parcial) de béns. 

[4] Juan Luis Porcar ha comptabilitzat, en la seva investigació, un total de 1223 víctimes de la repressió franquista a les comarques castellonenques i de 1157 víctimes veïnes d’aquesta provincia. Juan Luis Porcar,  La memoria i les víctimes. Repressió franquista a les comarques de Castelló, Grup per la Recerca de la Memoria Històrica de Castelló, 2008, Castelló. La recerca per nous arxius i fonts duta a terme per aquest historiador, màxim especialista de la repressió franquista a les comarques castellonenques, introdueix novedoses dades que apareixeran properament en una nova publicació.

[5]  La gran majoria d’estudis estipulen que es van exiliar entre 450.000 i 500.000 persones de tot l’estat. Sense tenir una xifra, exacta ni aproximada, dels castellonencs/ques exiliats/des, sí coneixem l’existència, a l’AHPCS, de centenars de peticions de tornada molts anys després de finalitzada la guerra.

[6] La dificultat per saber amb certesa la xifra concreta de les víctimes en tot l’estat  i la variació de les xifres donades per diferents autors no anul·la la possibilitat d’aproximació. A falta d’estudis monogràfics i locals, coordinats i exhaustius, només podem conduir cap una provisionalitat inexacta però aproximativa. No obstant, esforços com els de les associacions de Memòria Històrica van enllumenant una realitat durant molts anys oblidada i adulterada. Així, en l’informe de xifres que enviaren al jutge Garzón, a setembre de 2009, detallaren un total de 143.000 persones. Reconeixien, però, que faltaven molts noms i que, alguns dels que apareixien, podien estar duplicats.  Tot i això,  aquestes xifres s’aproximen a càlculs realitzats en determinats estudis, cas dels 150.000 aventurats per Alberto Reig Tapia.

[7] La terminologia utilitzada pel propi règim tractava de presentar als guerrillers com  simples delinqüents per desacreditar els seus objectius.

[8] Un bon anàlisi de la coiuntura internacional i de les discrepàncies entre el PCE i l’oposició anticomunista formada pels socialistes i una part del moviment llibertari es pot veure a J. Sánchez Cervelló (ed.), Maquis: el puño que golpeó al franquismo, Editorial Flor del Viento, 2006,  pp.51 a 60 Mentre que els primers impulsaren la via militar, els segons tractaren, mitjançant un pacte amb els monàrquics, de trobar una surtida moderada a la dictadura.

[9] L’AGLA es dividí inicialment en tres sectors: el V Sector, l’XI i el XVII, del qual, més endavant surgí el XXIII Sector.

[10] Entre el maig i juliol de 1947 hi hagué el període més actiu de l’AGL, on, entre moltes altres accions, es produí, per part del Sector XVII, l’assalt als pobles de Catí (21 de maig), Castellfort (29 de maig), a Canet Lo Roig ( 20 de juliol), a la Pobla de Benifassà, etc.Altres actuacions destacables al Maestrat i a Els Ports, i que accentuaren l’agressivitat de la Guardia civil foren els enfrontaments que acabaren amb la vida de membres del cos, cas de l’ocurrit a Vilafranca el 13 de juny (amb dos guardies morts) o la trobada al Carrascal de Portell, on moriren altres guardies (un d’ells cabo).  A més, el 23 de juny a Vistabella fou ajusticiat un confident. Vegeu carpeta AHPCS, i Sànchez Cervelló, op. cit. p.177.

[11] La 5ª Zona de la Guardia Civil  es va reorganitzar per la repressió de la guerrilla en virtud d’una ordre de 31 de juliol de 1947 que agrupava els efectius de les comandàncies de Terol, Castelló, València, Conca, Albacete, Saragossa i Tarragona

[12] Eren conscients que el proveïdor d’aliments o serveis i portador d’informacions diverses eren, en molts casos, masovers o habitants de nuclis rurals. Per evitar aquest suport tan necessari, moltes masies de les comarques del Maestrat, Els Ports o el Palancia foren desallotjades per ordre governativa, a l’octubre de 1947. AHPCS, caixa 11245.

[13] És difícilment comprensible que alguns autors d’obres recents no només no vagen més enllà de les fonts oficials sinò que assumisquen aquestes com verídiques i fidels, (inclús assumint terminología franquista) sense, qüestionar-les en cap moment i el que és pitjor, assumint-les. Malauradament, el sustrat ideològic i pretensiós de les fonts oficials no comporta, per tots els (que pretenen ser) investigadors, el contrast de fonts. D’aquesta manera, el rigor històric queda lluny de moltes de les publicacions que abarquen la temàtica del Maquis, amb les conseqüències  ideologitzants i desvirtuadores que allò comporta.

[14] Aquest informe s’hi pot trobar a l’AHPC, Govern civil, carpeta 11245.

[15] Al Racó del Fumero, la Guardia civil, després de descobrir una partida del XVII Sector, acabà amb la vida de tres persones que es trobaven en aquell mas. Una informació més detallada, basada en els informes de la Guardia civil, es pot consultar a  Jose Ramon Sanchis Alfonso, Maquis. Una historia falseada, Departamento de Educación, Cultura y Deporte, Gobierno de Aragón, Saragossa, 2007, vol. II, pp.843 i 844. Un altre veí d’Atzeneta, el desterratMiguel Escobar, “Miguelín”, fou mort en aquella operació, juntament a Joaquin Granell “Rajoler” i altre que, segons Sanchis, pot ser l’alacantí Antonio Cruz Garcia “Ernesto”. La pàgina 177 del llibre ja citat de Sánchez Cervelló, tot i aportar els dos primers noms de les víctimes, ofereix, basant-se en fonts de l’Arxiu Històric de la Guàrdia Civil (AHGC) , una informació incorrecta i incompleta dels fets. Per afirmar-ho, ens basem en el contrast entre els informes oficials, consultats a l’AHPC, Govern civil, carpeta 11245 i amb diferents testimonis del poble d’Atzeneta. A resultes d’aquesta operació, els veïns Remigio Albert i Salvador Escrig, foren assassinats mitjançant la Ley de Fugas.

[16] Es pot interpretar com una manera de justificar els sagnants actes posteriors. Els enfrontaments entre ambues parts, la defensa pròpia o la “ley de fugas” i l’intent de fugir foren els grans “arguments” utilitzats per la Guardia civil per justificar els seus excessos. 

[17] Des d’aquestes línies agraïm enormement el testimoni de Francisco, un dels fills i germans de la família que, amb 14 anys, es trobava aleshores de pastor en un altre mas. Culla, 11 d’octubre de 2009. Donem les gràcies a Herminio Sales Segarra, nascut el 1925 qui, ens va narrar molt detalladament, amb la seva agraciada i sincera memòria, els fets fil per randa. Culla, març de 2008, 18 d’agost i 11 d’octubre de 2009. També mostrem gratitud a altres persones culleranes d’avançada edat i coetànies dels fets estudiats amb què vam tenir l’oportunitat de conversar, i corroborar els esdeveniments dits.

[18] Aquest lligam familiar, no apareix, en cap moment, als documents oficials. És obvi que no ajuda a la pretensió d’ atorgar una major “credibilitat” a la seva acusació comuna de “bandoleros”. Seria poc creïble que, dos germans i una mare, estant a casa pròpia, exerciren de “franctiradors” començant, fins i tot, un enfrontament amb els guàrdies.

[19] Aquesta persona, exagutzir, després de la guerra, fou condemnat, per sumaríssim, a penes de presó. Després d’una fugida, s’amagà un temps al seu poble. Posteriorment, per evitar la detenció després de ser descobert per una veïna, anà fins Atzeneta, on contactà amb un ex company de presó (el qual posteriorment aconseguí fugir a França). Aquest no trobà altra eixida que posar-li en contacte amb els guerrillers. Poc després d’entrar al grup de guerrillers del XVII Sector, es produí el 31 de juliol l’ enfrontament al Racó de Fumero d’on Fabrilo, tot i ser ferit al muscle dret, va aconseguir fugir, refugiant-se al mas proper del Pou de la Pica.

[20] AHPCS, Govern civil, caixa 11245, 25 de setembre de 1947.

[21] Segons testimonis orals, fugiren un total de 4 guerrillers que establiren contacte amb els masovers en una font propera, emplaçant-los a albergar i cuidar el company malferit.

[22] El suposat xivato, M.P., paradoxalment ex voluntari a l’exèrcit republicà, obtingué la recompensa de 10.000  pessetes.

[23] Noms confirmats en el propi registre de defuncions de l’Ajuntament de Culla a data de 18 d’agost de 1947.

[24] Emili Ferrando Puig, Fuentes orales e investigación histórica. Orientaciones metodológicas para crear fuentes orales de calidad en el contexto de un proyecto de investigación histórica. Ed. Del Serbal, Barcelona, 2006, p.16

[25] No descobrim res afirmant que aquests no plasmen totes les inscripcions, i que algunes, no es feren, ni en el seu moment, ni mai.

[26] No hi ha cap antecedent polític d’aquestes persones: cap d’elles serà jutjada o empresonada per motius polítiques. No tenim constància ni sospita que estigueren vinculades a organitzacions antifranquistes, republicanes o d’esquerres. No van ser jutjades per consell de guerra per delicte polític després de la guerra, en cap moment se’ls nomena a la Causa General relativa al municipi de Culla, ni és obert cap expedient de responsabilitats polítiques contra aquestes. En canvi, Manuel Sales Centelles sí tenia antecedents polítics esquerrans, motius pel qual va ser empresonat després d’un consell de guerra.  Arxiu de sumaríssims de la Delegació de Defensa de Castelló. (actualment, els expedients es troben a Madrid en procés de digitalització)

[27] Ronald Fraser, “La formación de un entrevistador”, en Historia y fuente oral, n.3, 1990. citat a Emili Ferrando, op. cit.  p.94

[28] AHPCS, Govern Civil, carpeta 11245

[29] José Calvo, La Pastora, del monte al mito, Antinea, Vinaròs, 2009., p.215,

[30] J. Ramon Sanchis, op. cit. p. 844

[31] Francisco Segarra va un poc més enllà de les deficiències metodològiques (també editorial) compartides per ambdues i ni tan sols informa de les fonts utilitzades. En canvi, sí té espai per dedicar un capítol a elogiar al general Pizarro.  D’aquesta manera, pareix seguir la senda deixada per altres publicacions referent al maquis de tarannà (neo)franquista: ens referim a publicacions com La lucha contra el Maquis en España, pamflet propagandístic de Tomás Cossia, realizat el 1956, o la més propera temporalment a nosaltres, El Maquis en España, Ed.San Martín, Madrid, 1975, del tinent coronel de la Guardia civil, Francisco Aguado Sánchez. Ens estalviarem paraules per descriure una obra plena de despropòsits que, prologada per Ricardo de la Cierva, exposa els fets del Pou de la Pica (p. 356) de la mateixa manera que la resta d’informació present: basant-se única i exclussivament en la versió, terminologia i pretensions ideològiques del propi règim. Fins i tot, anomena el període de lluita guerrillera com “la época gloriosa de la Guardia civil”, la qual “no solo corroboró y aumentó su antiguo prestigio (…)sino que vigorizó su existencia, aumentó la magnitud de su buen nombre (…) y consolidó y robusteció el reconocimiento” (p.19, op. cit). Sobren comentaris.

[32] Mentre que el primer cas, amb 5 persones assassinades el 5 de juliol de 1948, ha sigut  analitzat en la investigació i publicació duta a terme pel Grup de Recuperació de la Memòria del segle XX de Benassal (Benassal. Segle XX. Estudi d’un poble rural realitzat amb fonts orals, vol. IV, pp. 57-108), el segon, ocurrit a principis d’octubre de 1947, ha vist la llum pel treball del Grup de la Recerca de la Memoria Històrica de Castelló. Malauradament, algunes obres posteriors del tema no les han tingut en compte, refugiant-se, de nou, en l’exclussivitat (i visió) de les fonts oficials. 

[33] P. Thompson, La voz del pasado. Historia oral, Valencia, Alfons el Magnànim, 1988, p. 14, citat a Emili Ferrando, op. cit. p. 18.

[34] Aquests forts llaços en les zones rurals són exposades per E. J. Hobsbawm en Bandidos, Barcelona, Ariel, 1976 i Rebeldes primitivos, Barcelona, Ariel, 1983.

[35] En paraules de Shanin, es tracta d’una “passivitat amistosa”, necessària perquè la guerrilla s’implantés al terreny. T. Shanin, La clase incómoda. Sociología política del campesinado en una sociedad en desarrollo. Rusia, 1910-1925, Madrid, Alianza, 1983, pp.295 i ss., citat en Sànchez Cervelló, op. cit., p.25.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top