En aquest treball pretenem oferir una síntesi actualitzada del que va suposar per a Borriana la repressió de la postguerra i, més concretament, les víctimes mortals d’aquesta repressió; incorporem a la nostra investigació noves fonts històriques a les quals no s’havia pogut accedir fins a fa poc, com són l’Arxiu de la Presó Provincial de Castelló –en el qual es troben els expedients penitenciaris de la gran majoria de les víctimes i el llibre d’Altes i Baixes de la presó de La Mercè de Borriana[1], el Registre Civil de Borriana, informació extreta dels expedients de responsabilitats polítiques i del consell de guerra sumaríssim d’alguns dels protagonistes del nostre estudi. Una documentació que juntament amb l’aparició d’investigacions similars en altres localitats del País Valencià i de l’Estat Espanyol, ens permeten revisar una realitat històrica poc i parcialment estudiada: l’abast i les característiques de la repressió franquista i les víctimes mortals fruit d’ella. Aquest és l’objecte del nostre treball referit a Borriana; una primera aproximació que –esperem- s’anirà completant quan isquen a la llum documents i testimoniatges que en aquest moment desconeixem
97 van ser els ciutadans de Borriana afusellats – 10 en la localitat, 85 a Castelló i 2 en altres províncies[2]– 12 els borrianencs morts en les presons franquistes i 6 els morts en els camps de concentració alemanys. Un total de 115 víctimes mortals conseqüència de diferents formes de repressió. Tampoc cal oblidar als afusellats en el municipi veïns d’altres localitats o de fora de la província, 15 executats als quals cal sumar els 24 morts en la presó de La Mercè procedents d’altres localitats.
El fi de la guerra, comença la repressió
Borriana és una població seriosament afectada pels avatars de la guerra. Els forts bombardejos i l’imminència de l’ocupació fan que gran part de la població civil es refugie en alqueries i es dirigisca cap a les comarques de València, en qualitat de refugiats, on romandrà fins abril de 1939. L’avanç de l’exércit franquista esdevé imparable des de el mes de març de 1938 quan entren pel nord de la província arribant el 15 d’abril a Vinaròs i el 14 de juny a la ciutat de Castelló, pocs díes després serà la ciutat de Borriana la que caurà en les seues mans.
El 7 de juliol pren possessió una Comissió Gestora Provisional designada per l’exercit d’ocupació; presidida per Juan FeliuUrios. La guerra havia acabat però paral·lelament començava altre procés llarg, calculat, fred i metòdic: la repressió sobre els vençuts. Una violència amb objectius predeterminats com la submissió dels perdedors i la fi de qualsevol oposició.
En Borriana, a l’endemà de l’ocupació comencen els registres i la confiscació de documents[3]. Existeix constància documental[4]que el dia 6 de juliol es va actuar en la subdelegació marítima, els locals de les Joventuts Llibertàries, la Federación Local del Sindicat Únic CNT-UGT, el Círculo Socialista, Unión Republicana, Izquierda Republicana, la CLUEF, CNT, el Partit Comunista, la Casa del Pueblo, l’Ajuntament de Borriana i els domicilis de Vicente Carbonell Sales i Vicente Moliner Nadal –alcalde-.
Les falses promeses del general Franco que “nada tiene que temer de la justícia aquel que no tenga las manos manchadas de sangre” van fer que molts dels quals van fugir, excombatents i membres de partits i sindicats del Front Popular, tornaren confiats a les seues localitats d’origen acabant poc temps després davant de l’escamot d’afusellament.
La maquinària repressiva en marxa
El primer pas de la nova maquinària policial i judicial consistia en la denúncia, que podia procedir de qualsevol persona, coneguda o desconeguda, que notenía que provar les seues acusacions[5], bastava amb pensar d’una determinada manera, haver tingut una determinada actuació durant el període republicà o fins i tot la dictadura de Primo de Rivera o haver votat al Front Popular en les eleccions de febrer de 1936. Altre camí previ a la detenció de l’acusat era l’informe del “puesto” de la Guàrdia Civil, un signat per persones addictes al “Glorioso Movimiento Nacional”.
Després de la detenció, començaven les diligències. Els acusats eren traslladats a centres de detenció: la caserna de la Guàrdia Civil o la seu de la Falange. Allí es mancava d’assistència lletrada, el temps d’estada era indeterminat i era normal l’obtenció de declaracions per mitjà de vexacions i tortura[6]que, en ocasions, per excessos dels torturadors, acabaven amb la vida de l’inculpat. Una vegada examinades les declaracions, acusacions i fets pel jutge Instructor del Juzgado Militar Permanente depenent de l’Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación s’ordenava l’ingrés a la presó de l’acusat i es recaptaven informes de la seua conducta polític-social a l’Ajuntament, Comissaria de Policia, caserna de la Guàrdia Civil, capellà de la localitat i cap local de Falange. En el cas de Borriana els informes solien estar signats per l’Alcalde Juan Feliu, el cap o delegats locals de Falange, Ramón Vicent, García Tejedo, Vicente Ferrandis o José María Marzá, el cap de línia de la Guàrdia Civil, Tinent Francisco Ponce Sabater o Angel Palatsí i el cura rector, mosen Elías Milián.
La presó
Gens més acabar la guerra van començar a funcionar camps d’internament i concentració en múltiples llocs: cinemes, places de bous, esglésies, convents, escoles, platges o camps envoltats de filferro d’arç.
L’amuntegament, les terribles condicions higièniques i alimentàries, la mort per malalties -tuberculosi, avitaminosi- o per fam -certificades en el Registre Civil com caquexia-, els càstigs brutals o l’adoctrinament ideològic i religiós -obligació de cantar el “Cara al Sol” o assistir a missa a punta de metralleta- defineixen la vida penitenciària de la postguerra espanyola.
En Borriana es van habilitar com presons la desapareguda església de La Sang en el carrer Major i l’exconvent de La Mercè, actual Casa de la Cultura. Aquest antic convent habilitat com presó va albergar dins dels seus murs entre el 9 d’abril de 1939 i el 23 de setembre de 1942 a un total de 3506 homes i 289 dones, dels quals 733 van ser ciutadans de Borriana -616 homes i 117 dones-[7]en unes condicions d’habitabilitat deplorables.
Al finalitzar la guerra es produïx un devessall d’ingressos de veïns de Borriana: en menys d’un mes -des del 9 d’abril al 1 de maig de 1939- el llibre d’Altes i Baixes de la presó registra l’entrada de 333 homes i 45 dones. Posteriorment la població reclosa es nodreix amb entrades de presoners procedents de l’Església de La Sang i de diverses presons de la província: Onda, la Vall d’Uixó, Almenara, Moncofa, Onda, Llucena, Almassora, camp de concentració i presó de Castelló, Batalló de Treballadors nº 19 i presons locals de Nules, l’Alcora, la Vilavella, Fanzara, Artana, Vila-real i Benicarló. Des del 13 de març de 1940 arribaran reclusos oriünds de la província i detinguts en diverses presons de l’Estat o presos en trànsit fins a les presons dels seus llocs d’origen. Al setembre de 1942 comencen a arribar presos amb condemnes de 15 i 12 anys i un dia procedents de la presó de Castelló.
Dels 85 borrianencs afusellats a Castelló, 66 van ingressar en la presó de Borriana després de la seva detenció[8]al finalitzar la guerra i van ser traslladats a la de Castelló -en la gran majoria dels casos, després de la celebració del consell de guerra-, 8 van ingressar directament en aquesta presó, de 7 d’ells no es té informació sobre el seu expedient penitenciari i els 4 restants van ingressar després de la seva detenció en les presons de València, El Puig, Lleida i en el camp de concentració de León.
Els 12 reclusos que van morir en la presó de Borriana o en l’Hospital Municipal provinents del centre penitenciari[9]o en altres presons de l’Estat van ingressar a la presó durant els anys 1938, 1939 i 1940, dels quals 8 ho van fer en la presó de La Mercè, 3 provenien de la de Castelló i un de la de València.
La justícia de Franco. Els consells de guerra
Els tribunals militars -desvinculats de la jurisdicció ordinària- es converteixen en l’instrument fonamental de la repressió política. Tot el qual es va oposar al cop d’estat del 18 de juliol va ser tractat segons l’article 237 del Codi de Justícia Militar que castigava la rebel·lió: els quals s’havien revoltat contra el govern legítim i constitucional condemnaven als lleials al mateix per rebel·lió, una curiosa aberració jurídica que s’ha denominat “la justicia al revés”.
Els consells de guerra sumaríssims acceleraven els tràmits i reduïen les facultats de defensa prescindint d’actuacions no essencials. Molts consells de guerra eren col·lectius i la indefensió era pràcticament absoluta, desconeixent els acusats els càrrecs que se’ls imputaven fins al moment del judici.
El procediment començava amb l’ordre d’inici dels expedients per l’auditor, el fiscal elaborava els atestats i expedients a partir dels informes dels ajuntaments, les comandàncies de la Guàrdia Civil, els caps locals de Falange, el capellà de la localitat i les denúncies dels veïns.
Els tribunals estaven composts exclusivament per militars, un president i quatre vocals; juntament amb el tribunal estaven presents en el consell de guerra un fiscal, el jutge instructor i el seu secretari, el defensor -que solia ser un militar de menor graduació- i els acusats.
La vista era publica i els consells de guerra solien ser col·lectius[10], solament en casos excepcionals quan la transcendència política de l’acusat era molt gran se celebraven consells de guerra individuals. El relator o ponent efectuava un resum del sumari de cada processat en el qual es condensaven els càrrecs i les acusacions, l’al·legat del fiscal sempre tenia un to exaltat i ple de retòrica falangista, el defensor es limitava a demanar clemència o la pena immediatament inferior. Al finalitzar la vista els acusats -molts d’ells jornalers sense estudis- solament podien manifestar la falsedat de les acusacions, si algun, amb major facilitat de paraula, gosava presentar una argumentació es considerava una actuació irrespectuosa amb el tribunal i se li ordenava callar. Una vegada celebrada la vista publica, els acusats romanien en la sala i el tribunal es retirava a deliberar i dictar sentència; seguidament es comunicava la condemna; els acusats tornaven a la presó i si la condemna havia estat a última pena, els reclusos passaven a la galeria o secció de condemnats a mort[11], incomunicats de la resta de la població reclosa.
Començaven llavors les gestions desesperades dels familiars per a aconseguir avals o influències mentre que víctimes dels republicans, dretans i falangistes realitzaven gestions per a impedir la commutació de la pena de mort.
La sentència de mort s’elevava a l’auditor de guerra corresponent, la màxima autoritat que havia d’analitzar el procés i confirmar la sentència. L’últim graó era “el enterado del Jefe del Estado”. Una vegada realitzat aquest tràmit s’enviava ordre de compliment de la sentència al Govern Militar corresponent que nomenava un jutge per a notificació i execució de la sentència, ocupant-se també de la contractació del camió que duria als reus al paredó, la designació del piquet d’execució i de la comunicació del compliment de la pena al Capità General de la Regió Militar. El director de la presó era informat un dia abans i es traslladava al condemnat a capella.
Les execucions tenien lloc a l’alba; en el certificat de defunció i en el llibre de defuncions del Registre Civil constava com causa de la mort “hemorragia producida por pequeño proyectil”o “hemorragia interna”[12]. Posteriorment els cadàvers eren traslladats a una fossa comuna[13].
En Borriana, els consells de guerra se celebraven en el Gran Casino -actual oficina principal de la Caixa Rural San Josep en el Pla-, centre neuràlgic de la ciutat; els judicis eren col·lectius i els acusats, enganxats amb una llarga corda, lligats de mans i coll i envoltats de guàrdies civils, arribaven des de La Merced al lloc on se celebraria el judici[14]; allí s’amuntegaven els familiars dels encausats que esperaven veure’ls i assistir al judici i també les persones “d’ordre ” que els havien denunciat per a escoltar les sentències[15]
Els consells de guerra dels afusellats a Borriana els dies 3 i 4 de novembre de 1939 es van celebrar el 30 de juny, 1 i 21 de juliol de 1939; en el primer es va jutjar a 28 persones -22 homes i 6 dones-; el 1 de juliol a 36 -32 homes i 4 dones- i el 21 de juliol a 20 homes[16].
Actualment tenim informació dels consells de guerra de 73 dels 84 borrianencs afusellats a Castelló; solament un es va celebrar en 1938, sent l’any 1939, amb 45, el que mes sumaríssims va resoldre amb les dates de 13 d’octubre i 2 i 7 de desembre comuns a molts dels afusellats -tenint relació directa amb la sentència els dies 11 de novembre i 7 i 14 de desembre respectivament-. Durant l’any 1940 es van celebrar 19 consells de guerra, 6 en 1941 i 2 en 1942. El temps que transcorre entre la celebració del consell de guerra i l’execució no excedeix d’un any excepte algun cas puntual; en ocasions, com en diverses execucions de novembre del 39, són dos o tres mesos -els consells de guerra es van celebrar el 5 o el 15 de setembre- encara que és també freqüent la diferència de cinc o sis mesos fins a l’execució -són nombrosos els casos dels jutjats el 2 i el 12 de desembre de 1939 que van ser afusellats durant els mesos d’abril i maig de 1940-.
Les víctimes de la repressió a Borriana
La repressió va tenir moltes més vessants, que excedeixen a la intenció d’aquest article: exili, presó, multes, depuracions, perduda de béns, intimidació policial, “talps”, humiliació sistemàtica, perduda de la identitat, exclusió social… sense oblidar les mates mortals d’aquesta repressió implícita, i que no recullen els documents, fruit del sofriment que van patir els vençuts fins a bé entrada la democràcia després de la mort del dictador.
Un total de 97 borrianencs van ser executats entre agost de 1938 i maig de 1948. Entre ells figuren 12 responsables de diferents parcel·les de la vida local i provincial – un alcalde, un diputat provincial i el vicepresident de la Diputació (en aquells anys denominada Comissió Provincial)-. El més jove tenia 21 anys i el més major 61, la majoria dels afusellats són homes joves i en plena maduresa –21 en el tram d’edat dels 20 als 30 anys i 48 l’edat dels quals abasta dels 31 als 40 anys-; 23 homes tenen més de 41 anys; 25 eren fadrins, 5 havien enviduat i 67 estaven casats – ignorem l’estat civil de Sebastián Castillo Celades-. Solament trobem una persona amb estudis superiors -un mestre- i altres tres amb estudis especialitzats -un comptable, un escrivent i un músic, treballant la majoria en el sector agrícola, 15 jornalers, 43 llauradors i un podador, la resta ens ofereix una variada mostra de professions -cuiner, carreter, mecànic, enquadernador, dependent, pintor, serrador, estibadors, dos fusters, dos ebenistes, tres mariners, dos barbers, quatre xòfers, quatre manobres i sis forners[17].
El 31 de desembre de 1939 s’amuntegaven en la presó de La Mercè 1600 persones. La insuficient alimentació, la insalubritat, la manca de medicines, les pallisses… ens situen en un escenari en el qual sobreviure representava una experiència extrema. Tenim constància de la mort de 29 persones en la presó -5 d’elles veïnes de Borriana-, de les quals 22 moren entre maig de 1939 i desembre de 1940. En alguns casos el llibre d’Altes i Baixes de la Presó o els expedients penitenciaris ressenyen la defunció però -en uns altres-, la mort i la causa que la provoca es camuflen i s’han d’acarar diverses fonts -inclosos testimoniatges orals- per a aconseguir intuir que va succeir realment. Això és el que ens ha ocorregut amb els 4 borrianencs que van morir en la Mercè
Altres borrianencs van morir lluny de La Plana, uns en els camps de concentració nazi i altres en unes presons d’altres llocs de l’Estat -desconegudes per a molts-, les condicions de les quals podrien comparar-se a aquests camps símbols de l’horror –Valdenoceda a Burgos i el Fuerte de San Cristóbal a Navarra).
Just seria que ara es recordés a la resta de ciutadans de Borriana les víctimes de la maquinària repressiva del franquisme. És necessari que les noves generacions coneguin que l’actual Casa de la Cultura va ser, un dia no tan llunyà, lloc d’ignomínia i vexació.
Solament així es podran tancar les ferides que, des de la por i el silenci, han estat obertes durant massa temps. Els ciutadans de Borriana s’ho mereixen
[1]Conté del 9 d’abril 1939 al 23 de setembre de 1942.
[2]El nombre de borrianencs executats en la província de Castelló, després de totes les informacions i documentació consultada sobre el tema, és pràcticament definitiu i difícilment podria variar, però actualment s’estan obrint noves línies d’investigació sobre els borrianencs executats o morts en altres presons o llocs de l’Estat amb la publicació de treballs i de llistats en Internet de víctimes de la repressió franquista en diverses presons i camps de concentració, que estem segurs oferiràn noves dades en el futur.
[3]Tota aquesta documentació referent a Borriana ha estat microfilmada a instàncies de Vicent Abad i està esperant una investigació que pot donar molta llum sobre l’esdevingut durant la República i la Guerra Civil en la localitat.
[4]Veure annex.
[5]Moltes vegades el denunciant realitzava la denúncia per salvaguardar el seu futur, saldar comptes personals pendents o ocultar la seua actuació durant la guerra si havia estat en zona republicana.. Veure JULIÁ, Santos, coordinador:Víctimes de la guerra civil, Madrid, Temes d’Avui, 1999 (p.309-318). En el cas de Borriana serveix de mostra el relat de www.fusilados.org
[6]Aquestes declaracions obtingudes sota tortura permeten a la policía i Guàrdia Civil obtenir informació de milers de persones susceptibles després de ser empresonades i afusellades. Veure JULIÁ, Santos (p. 301-308).
[7]Llibre d’Altes i Baixes de la presó de la Merced (9 d’abril 1939- 23 de setembre de 1942). Arxiu del Centre Penitenciari de Castelló.
[8]Es possible que alguns provinguessin de camps de concentració de la província en els quals romandrien durant un breu període de temps, potser solament uns dies, però en el Llibre d’Altes i Baixes de la presó de Borriana no consta informació sobre la procedència dels ingressos durant els mesos d’abril i part de maig de 1939.
[9]Així consta en el llibre d’Altes i Baixes de la presó de Borriana. En alguns casos la baixa per defunció es produïx en l’Hospital Municipal de la localitat.
[10]En Vila-real un consell de guerra sumaríssim va jutjar al saló de plens de ll’ajuntament a 12 persones que es van quedar en la població i van ser detingudes a l’entrar les tropes franquistes; de forma exemplaritzant van pagar tots els excessos esdevinguts en l’etapa republicana en un procés sense cap garantia jurídica; 11 van ser condemnats a mort, entre ells una dona i un jove. Les execucions es van portar a terme els dies 10 i 11 d’agost de 1938. Vegeu DOÑATE SEBASTIÀ, José María (op. Cit.)
[11]En agost de 1940 en la Presó Provincial de Castelló romanien resservades per a condemnats a mort 30 cel·les que albergaven cadascuna d’elles a 12 presoners. Ordre del Director de la Presó Provincial datada el 2 d’agost de 1940.Libro de Órdenes de Dirección (1-7-1938 al 5-9-1941). Arxiu del Centre Penitenciari de Castelló.
[12]Así consta com a causa de la mort en elLibro de Defunciones del Registro Civil de Borrianal’afusellament de 24 persones els dies 3 i 4 de novembre de 1939.
[13]IsmaelNavarro Gimeno va ser condemnat a mort en un consell de guerra celebrat el 30 de juny de 1939; després de conèixer la sentència, la seva família va comprar un nínxol en el cementiri de Borriana per a donar-li sepultura quan aquesta sentència es fes ferma. Després del seu afusellament ocorregut el 3 de novembre d’aquest any, un conegut mèdic de la localitat va impedir ho enterressin en el citat nínxol i els va obligar a enterrar-lo en la fossa comuna. Deu anys més tard es va poder exhumar el cadàver i traslladar-lo a la sepultura on reposa actualment. Testimoniatge d’Hèctor Carda Navarro al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.
[14]Testimoniatge de Francisco Mezquita Badenes -dut a consell de guerra al costat d’altres 20 persones el 8 de febrer de 1940- al seu nét Francisco Mesquita Mezquita Brochque ho convertirà en un relat titulat “La “Cordada de Presos”.
[15]Testimoni de M.S. al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.
[16]No es disposa d’informació sobre el consell de guerra del executat en 1938.
[17]Vicente Moliner Nadal era mestre pero sol figurar com forner, el forn era l’empresa familiar.
Autors: Juan Luis Porcar i Teresa Armengot
Imatge: Presó de la Mercè a Borriana.
