Acte de presentació a la Llotja del Cànem, espai de la UJI a la ciutat de Castelló de la Plana
El passat dijous 14 de desembre en Llotja del Cànem de Castelló, Maribel Peris Muiños, va presentar la 3ª edició de la seua obra, Històries de vida al Castelló de la guerra i postguerra, dintre de la colecció de l’UJI Història, memòria, testimonis, amb la sala plena de públic.
L’acte va estar presentat pel periodista i escriptor Alfons Cervera, que al mateix temps de posar-nos al dia sobre la memòria democràtica va valorar el llibre de Maribel per les noves aportacions i testimonis que han enriquit les dades per al coneixement històric d’aquells anys a Castelló.
També podríem destacar alguns altres punts manifestats pel presentador. En primer lloc les paraules por, silenci i oblit que han estat presents en aquells temps i igualment en les entrevistes dels testimonis del llibre, que arriben fins l’actualitat. En segon lloc, la corrupció de les paraules que a mesura que passen els anys van incorporant-se en els discursos dels mitjans de comunicació, en les converses quotidianes del carrer i malauradament també en algunes obres. En tercer lloc va emfatitzar la definició de memòria democràtica que ha de referir-se a la veu dels vençuts en la Guerra Civil que arriben fins ara, precisament amb l’obra que ara es presenta, més necessària que mai. No és una memòria indefinida, banalitzada.
A continuació l’autora, Maribel Peris, va explicar el perquè del llibre, els nous testimonis que l’han enriquit, posant-lo al dia després de deu anys de la seua publicació, fent-lo córrer per diversos àmbits, donat-li l’actualitat necessària. La fidelitat amb les persones relatores, la memòria viva cap als col·lectius vulnerables, i algunes reflexions al voltant del concepte del temps. Peris va assenyalar els dos eixos del llibre: el que va passar, el relat històric, i es va estendre especialment amb el que va significar. A banda de les conseqüències de la repressió i les seues profundes escletxes va analitzar com la cultura emocional de la nostra societat ha disciplinat les seues emocions fins al punt de determinar quines són apropiades i en quins graus han de ser expressades Les víctimes del franquisme han estat excloses de la cultura emocional transmesa simbiòtica de l’adoctrinament històric i social del franquisme, transmesa també a la si de les famílies, i del sistema educatiu del règim dictatorial que va determinar quina era la legitimitat moral per a rebre compassió. No hem d’oblidar que si bé les emocions són descuidades o menysvalorades a l’anàlisi de les situacions històriques, sí són gestionades i controlades en la gestió política i en la creació i reproducció de les desigualtats des de l’exercici del poder. I així la justificació de l’omissió de socors, la culpabilització de les víctimes, la indiferència davant la mort de determinades persones, la manca d’empatia cap al seu patiment, i la manca d’indignació cap a la violació dels seus drets.
L’acte va acabar amb el torn de paraules, on es va manifestar el caràcter actual de l’edició del llibre, així com diverses opinions sobre la lluita de la memòria democràtica d’estar present en els debats polítics que es donen cada dia.
