Josep Miralles

article publicat a Levante 14/12/2020

El Consejo de Ministros del 15 de setembre, aprovà L’“Anteproyecto de Ley Memoria Democrática”. Dita Ley tracta de dignificar les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, fins a la  Constitució de 1978.

L’Anteproyecto no contempla les víctimes de la República: els 351 morts durant els cinc mesos del Gobierno del Frente Popular d’abans de la guerra que, segons un estudi realitzat per González Calleja, va ser “una de las etapas más violentas de la historia democrática de España” en la què “los grandes actores de la violencia fueron los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado, cuya gestión de la protesta se caracterizó por la inflexibilidad y el uso desproporcionado de la fuerza”, una realitat que “no exonera de responsabilidad a los gobiernos.”  Tampoc es tenen en compte les 2.000 víctimes mortals -segons Hugh Thomas- de la revolució de 1934. Per tant, la Ley acolliria només a les que es van produir del 17 de juliol de 1936, fins a la Constitució.

Per quina raó aquest Anteproyecto no inclou els períodes anteriors a la Guerra Civil? En primer lloc perquè es fa necessari tallar en algun moment històric, i, en segon lloc, per interessar només les víctimes de la dictadura franquista i postfranquista, fins a la Constitució, i no les produïdes en períodes teòricament democràtics. No obstant això, tenint en compte que el període republicà té una directa relació amb la Guerra Civil, si aquestes no es tenen en compte, es convertirien en víctimes de segona classe.

En l’Anteproyecto queda clar que la Ley afectaria a les víctimes dels rebels, però, com considerar a les de la rereguarda republicana, produïdes pels milicians, esdevingudes durant els primers mesos de la guerra? I les dels enfrontaments dintre del bàndol republicà? I a les del SIM? Perquè aquestes també son “víctimas de la Guerra Civil.”

Si es vol prescindir de les víctimes produïdes en l’espai Republicà, i si l’Anteproyecto estigués pensat per a totes les “víctimas de la Guerra Civil”, hauria d’incloure també a les víctimes de la rereguarda republicana. No es pot argumentar que aquestes ja van ser rehabilitades ni que eren franquistes o antidemòcrates. De fet no sabem com pensaven. Com tampoc sabem com pensaven totes les víctimes del franquisme, però aquest fet no les convertís ni en lluitadors per la llibertat ni en demòcrates. El sentit comú ens diu que entre les persones represaliades pel franquisme, després de judicis sense garanties, hi hauria de tot. Precisament la manca de garanties dels consells de guerra pressuposa que deuria haver molts esquerrans i republicans innocents; fins i tot lluitadors per la llibertat i demòcrates.

Amb tot convé recordar que entre les víctimes de tots els costats, els lluitadors per la llibertat i la democràcia tal com l’entenem hui, en serien pocs perquè, en els anys trenta, el que prevalia eren els totalitarismes de diferent signe.

D’altra banda, seria inadmissible justificar els assassinats de dretans o republicans -efectuats per milícies dites revolucionàries i autoproclamades antifeixistes-, acusats de conspirar o simpatitzar amb els revoltats de 1936. La majoria van ser víctimes per ser burgesos o catòlics, i, per molt que pogueren tenir molt mala reputació entre les esquerres i certs governants republicans, res justificava la seva eliminació, màximament quan ni tan sols havien comès cap assassinat.

Per tot això és també un error que una democràcia progressista intente elevar a la categoria de demòcrates i lluitadors per la llibertat a persones entre les quals hi havia indubtablement victimaris. Aquesta sembla una altra contradicció de l’“Anteproyecto de Ley Memoria Democrática”

Dit tot això pense que els familiars de tots els assassinats pels revoltats i pel franquisme, enterrats en fosses comunes o en cunetes, foren o no demòcrates, tenen dret a ser exhumats, tenir una digna sepultura familiar, o col·locats en columbaris decents on tots ells puguen ser recordats amb els seus noms com víctimes d’una dictadura, però no necessàriament com demòcrates, tal com vol presentar-los l‘Anteproyecto de Ley que comento.

El dret a la dignificació de les víctimes del franquisme no pot significar l’oblit, la marginació o el menyspreu de les altres víctimes de la Guerra Civil, doncs mereixerien Igualment el respecte de la nova Ley.

Josep Miralles Climent

(Represaliat pel franquisme)