Introducció

Per a un poble com Rossell, el període que va des del 1909, amb la vaga de Sant Jaume, fins als anys posteriors a la gelada del 56, és un període convulsiu, de patiment, de canvis.El poble, la gent, els treballs, les relacions socials i els fets que se succeïren durant aquest període de temps han esdevingut la nostra dèria.La il·lusió per estudiar-ho tot era, i és, molt gran. Les característiques especials d’aquesta publicació són la causa de què haguem de deixar l’encaparrament per a més endavant. De tota manera, pensem que us fem un bon avançament dels nostres esforços que desitgem que us agrade, tot i ser conscients de les diverses llacunes que hi trobareu, bé per falta d’espai, bé per falta d’habilitat en explicar-les. Ens sap especialment greu no poder presentar unes conclusions que, ara, serien forçosament parcials.

Així doncs, us trobeu davant un petit estudi, fragmentari, que va des de l’inici de la República, quan Rossell ben just s’introduïa en el món industrial i capitalista i feia els seus primers passos en el sistema democràtic després d’anys de caciquisme, fins a la proclamació del primer consistori franquista amb l’entrada dels nacionals, el 13 d’abril de 1938.

A la primera part del treball hem fet un estudi socioeconòmic del Rossell de la República. Algunes de les preguntes que pretenem contestar, entre d’altres, són: A què es dedicaven els nostres convilatans de l’època? La relació entre els recursos i el número d’habitants era l’adequada? Hi havia diferències econòmiques importants?

La segona, referida tambè a l’època republicana, n’aborda tan l’estudi de les estructures d’integració social (centros, tavernes…), econòmica (molins…) i política ( partits, Ajuntament…), com l’estudi de l’esdevenir de la vida quotidiana i els possibles conflictes. L’eina essencial per a portar-ho a terme són les actes del Consistori Municipal. Només puntualment ens hem ajudat de la memòria oral.

Sembla clara la consolidació de dos blocs antagònics, les dretes i les esquerres, que radicalitzaran les seues postures a mesura que la República avance. Aquests blocs no eren ja els de la vella època caciquil i sovint, sobretot al principi, es veuran transgredits per l’actitud dels joves que es movien amb certa llibertat d’un a l’altre. Malgrat que la seua composició encara voltava, i molt, a redós dels vells llaços de parentiu, veïnatge i amistat, nous aspectes n’evidenciaran les diferències: la religió i la diferent posició davant els canvis que comportarà la República i els nous temps. Les esquerres es mostraran més anticlericals i estaran a favor d’unes vagues formulacions de canvi i reforma social. Les dretes, practicants i més remises a obrir-se a les novetats que podien trencar el vell ordre de tota la vida. Les diferències econòmiques tenen una difícil imbricació enmig dels dos blocs: en principi no havien grans diferències entre la majoria de la població.

La tercera part és la més elaborada, per bé que també incompleta, i correspon al període de la Revolució i la Guerra (in)Civil. En ella estudiem el procés revolucionari, sobretot en relació al govern local. Primer repassem el desori inicial, amortit per la presència conciliadora dels republicans moderats tant de l’Ajuntament com del Centro Instructivo Republicano, amb els fenòmens de la repressió i les incautacions.Parlem, després, del procés de “normalització” obert amb els Consells municipals i de les activitats que es realitzaren: la sanitat, l’ensenyament, els proveïments…Examinem també, encara que menys del que voldríem, els canvis experimentats en la vida quotidiana: els refugiats, el canvi de moneda, la festa, els joves al front, el treball a jornal, el bombardeig, etc.

Finalment intentem endevinar les diferents actituds i la participació dels membres dels dos bàndols en la marxa d’aquest procés revolucionari. Ens ha quedat molt clar que l’esclat de la guerra durà a una nova ruptura. A la vella divisió entre dretes i esquerres, se n’havia d’afegir una de nova, ara dins de les esquerres: revolucionaris i no revolucionaris, o el que és el mateix, col·lectivistes i individualistes.

A part de fer veure les diferències entre ambdues, hem volgut ressaltar la influència exterior tant en la consecució d’aquesta divisió com en la major part de la marxa de tot el procés revolucionari. Rossell no era una illa deserta en un mar del Pacífic.

L’entrada dels nacionals obrirà un nou procés, que en els primers anys serà extremadament dur per a tothom: racionament, estraperlo, manca de fonts energètiques, rendes més baixes… però en especial ho serà per als “rossellans perdedors” que, en molts de casos, hauran de passar una dura temporada a les presons, amb tot el que significava per a ells i per a les seues famílies. Però aquesta etapa només queda apuntada en el nostre treball.

La nostra primera intenció ha estat, com veureu, la de recollir i estructurar informació, però en tenim una de segona tan important o més que la primera: retre un sentit homenatge a tots els rossellans que van patir aquella guerra sagnant i fraticida, episodi fonamental en l’esdevenir de la història de l’Espanya del segle XX. Aquestes ratlles van especialment dedicades a tots els morts i les mortes relacionats amb el nostre poble, independentment del bàndol a què pertanyessen, perquè se’ns fa difícil discernir entre el bàndol rossellà “bo” i el bàndol rossellà “dolent”. Segurament que als dos bàndols hi havia de tot, persones bones i altres que no ho eren tant, però ens sembla que a Rossell van manar més les circumstàncies que les persones.

Ens trobem davant d’un tema que, encara ara, genera recels i suspicàcies i fa que hi haguem de passar de puntetes. És evident que cadascú en fa la seua interpretació i estem convençuts que, després de llegir aquestes pàgines, si teniu l’amabilitat de fer-ho, en res haurà canviat la vostra opinió. No és aquesta la nostra voluntat. La nostra feina s’ha limitat a recollir el màxim d’informació possible, a dreta i esquerra (mai més ben dit!), i escriure’n la “nostra” versió.

Per a nosaltres la Guerra i la Revolució són el resultat de l’aixecament militar contra la República. Aquest alçament provocarà una reacció antifeixista i anticlerical, un (des)ordre constitucional en el qual s’imposaran les forces polítiques i sindicals més revolucionàries en detriment de les més reformistes. Estem convençuts que totes les intencions eren lloables, però no compartim, ni compartirem mai, el mètode emprat pels primers. Així mateix deplorem el desori que col·lapsà la labor dels governs legalment constituïts: la crema d’esglésies, l’escorcoll de cases, les requises de diners, les detencions, les morts i d’altres fets que faran que la gent moderada, sobretot els creients, es decantessen definitivament a favor dels revoltats.

D’altra banda, estem convençuts que si impera la força de les paraules tot es pot arranjar en aquesta vida. És per això mateix que volem afegir que estem oberts a totes les informacions, suggerències i crítiques que se’ns facen arribar. Pocs dies abans d’escriure aquesta introducció llegíem, d’un rector de l’Alcanar de principis del XVIII, el següent:“Vullga Deu Nostre Señor, que es puga esmenar, y que se esmene com sia convenient”. Nosaltres en diríem, amb la mateixa intenció:“tot fos com això”. Les dues expressions es refereixen a esdeveniments i facècies que tenen remei. Moltes de les incidències que apareixeran en aquest treball ja no tenen remei, no s’hi pot fer res… entre d’altres coses perquè no podem recular en el temps. Aprofitem, doncs, per afegir la tercera i darrera intenció d’aquest treball:“Déu vulga que el consens impere en el Rossell del tercer mil·lenni i que tots els errors tinguen esmena”.

1. Retrat socioeconòmic del Rossell de l’època

L’any 1930, Rossell tenia 557 famílies que feien un total de 2043 persones. En acabar la guerra i a pesar dels esforços de les autoritats franquistes per demostrar una normalitat demogràfica que no existia, l’Ajuntament ha de reconèixer que només viuen al poble 1834 persones dividides en 578 famílies, i això després de rectificar les dades a requeriment de les autoritats provincials:“después de la inscripción del 31-XII-1940, se observa una baja de habitantes que necesariamente debe esa junta -la municipal- proceder a una comprobación minuciosa para que no quede ningún habitante sin inscribir”.

Rossell, com no pot estranyar a ningú dels que hi hem viscut abans de la dècada dels 70, era un poble que basava la seua economia en l’agricultura, una agricultura que maldava per sortir definitivament de l’autosuficiència. Les dades que ara presentarem, la majoria de les quals apareixen anotades en un full del Servicio de Estadística Agrícola del 26 de juny de 1934, ens han fet esborronar.

En l’apartat de la maquinària agrícola (parlar de maquinària és un eufemisme en el cas del nostre poble) hi trobem 350 arades romanes, 240 arades de “vertedera”, 5 “guadañadoras” i 41 sénies. Molt lluny quedaven les sembradores, els cultivadors, les segadores, els tractors i les trilladores que apareixen en l’enunciat de l’estadística.

Pel que fa a allò que en l’estadística apareix com a dades de caràcter socioagrari, hi trobem: 2043 habitants, 400 jornalers (en una nota manuscrita es diu que molts d’aquests són a la vegada petits propietaris), 20 obrers fixos (suposem que es refereix als mossos o criats), 300 llauradors propietaris, 630 propietarisveïnsi 603 propietaris forasters. No apareixen ni colons, ni arrendataris, ni parcers; tampoc hi apareixen sindicats ni comunitats de llauradors, només una associació que posen dins l’apartat“altres”.

En l’apartat de les finques i la seua extensió ens trobem que de secà n’hi ha 3.117 de menys d’una hectàrea, 1231 de menys de 20 ha, 21 de menys de 100 ha i una de menys de 500 ha (no n’hi ha cap de més de 500); i de regadiu, en trobem 494 de menys d’una hectàrea i 6 de menys de 5 ha.

Per completar aquestes dades hem estudiat els impostos de rústica dels anys 34 al 36 i hem de dir que la riquesa imposable (es a dir aquella sobre la que s’aplicava l’índex tributari) era aproximadament d’unes 222.008 ptes. Fent un exercici de suposició, si dividim aquesta quantitat entre els 1.230 contribuents que tenia el poble (com hem vist, aproximadament la meitat eren forasters que, generalment, residien als municipis que circumden Rossell) hagués correspost una mitjana per contribuent de 180 ptes. Hem comprovat que eren molts els contribuents que no arribaven a aquesta mitjana, però hem constatat també que pocs es podien considerar grans propietaris (només 10 passen de 1.000 ptes. de riquesaimposable).

Arribats en aquest punt cal dir que, observades les dades anteriors i escoltat el testimoni dels diversos relators, arribem a la conclusió que és impossible que entre la població activa rossellana no hi hagués una mena de colons, parcers o arrendataris, malgrat que aquests no vinguessen recollits en l’estadística. Potser no hi apareixen anotats així per tal com deuen ser propietaris d’algun tros de terrenet que, evidentment, no els donava per viure. Pel que fa als jornalers, molts eren nois joves i no eren propietaris perquè les terres pertanyien encara alspares.

El mateix any 34, en plena República, concretament el 9 de maig, ens trobem amb una certificació feta pels amos o encarregats dels diversos molins d’oli que hi havia alpoble, on declaren haver mòlt 8.145 Qm d’olives i haver produït 218.448 Kg d’oli, quedant encara 503 Qm per moldre. També es comunica que“la actual cosecha de aceite es menos que regular en cantidad y calidad, siendo bastante la dañada por la mosca. Los daños de la mosca no se combaten de ningún modo”. Precisament, en un article del Diari de Castelló (des d’ara DdCs) del dia 15-4-36, hi llegim que l’alcaldia de Rossell fa referència a la crisi del Baix Maestrat per la depreciació de l’oli, garrofes i vi, i proposa una reunió als alcaldes de lazona.

En la mateixa data, hi ha 320 declarants productors de blat, que diuen haver produït 2.116 Qm i, posteriorment, en un qüestionari adreçat des de l’Ajuntament al governador civil, del 17 de novembre de 1934, es diu que mensualment es consumeixen a Rossell 180 Qm de blat i que no hi ha existències suficients al municipi fins a la propera collita, encara que“existen algunos propietarios con la suficiente harina molturada hasta la nueva molturación”. També es diu que es consumeixen 55 Qm de farina mensual, 28.680 Kg de pa de família produïts en els dos forns que existeixen al poble i que“solamente se fabrica este tipo de pan para el consumo”.

Semblantment, amb la fitxa que presentarem a continuació, ens podem fer una certa idea (poc falaguera, per cert) del que era la “indústria” d’aleshores. La relació industrial que apareix en la fitxa ben segur que estaria complementada amb artesans de diversesmenes, però encara ens són ben presents els comentaris de molts dels nostres informants dient-nos que la majoria dels productes “manufacturats” se’ls feien ells mateixos. Estem, per tant, davant d’una indústria bàsicament de semitransformació dels productes primaris, complementada per petits tallers artesans que elaborarien les manufactures indispensables per “anar vivint”.

La fitxa diu així:“Relación de los particulares y entidades que explotan industrias en este término municipal yemplean motores(el subratllat és nostre) para el desarrollo de las mismas, con expresión del combustible empleado durante el año 1933, a saber:”

Nombre y apellidos	Clase ind.	Electric.Kw	Carbón KG
Cooperativa Aceitera Rosellense	olis	6.191	–
Progreso Aceitero	“	2.989	–
Jaime Adell Querol	“	1.198	–
Joaquín Roda Ferrer	“	1.016	–
Alvaro Gavaldá Calduch	fusteria	177	–
José Cervera Arasa	“	29	–
Domingo Caballer Caballer	fabrica cadires	99	–
Joaquín Cardona Caballer	panaderia	116	–
Manuel Michavila Cuartiella	“	199	–
Jacinto Querol Muñoz	ferreteria	126	2.000
Vicente Querol Pla	“	60	2.000
Vicente Gavaldá Calduch	“	–	2.000
Jaime Martí Meseguer	“	–	1.500

Rosell, a 16 de febrero de 1934.

Per a completar aquesta visió, forçosament incompleta, ens trobem una relació, també d’aquesta època, de la població activa que es dedicava a la construcció: 12 paletes que cobraven un jornal diari de 7 ptes., 2 paletes que cobraven 6 ptes. i 2 manobres que en cobraven 5. Com passava en moltes altres activitats, la gent del poble ajudava els paletes quan aquests anaven a casa i, per això mateix, hem de concloure que aquells no vivien només de la construcció i que l’adjudicació d’obres públiques els queia com aigua del cel.

Pel que fa al sector terciari ens trobem amb les següents botigues:

-La de Joaquín Muñoz Michavila, la Salopa, de roba.
-La de Bautista Lluch Cuartiella, Parrac, carnisseria.
-La de Vicente Niñerola Tomàs, taverna.
-La de Juan Adell Querol.
-La de Vicente AdellQuerol.
-La de Vicente Royo Tobias, Curret, taverna i ultramarins
-La de Blas Fonollosa Caballer, Blai, taverna i ultramarins.
-La de Domingo Pla Pla, Calaix, també taverna i ultramarins.

Fins aquí hem citat les botigues que apareixen en una “Relación-denuncia que las autoridades de Rosell, presentan al Sr. Juez Militar de la Auditoría de la plaza de Benicarló”, feta el 25 de juny de 1939 per “una Comissió Depuradora” en nom de les autoritats franquistes, per tal de relacionar tots els “agravis” produïts durant laguerra-revolució.De fonts orals hi afegim les següents:

-Una botiga de roba de les Carrasques, de la família de l’alcalde Comós.
-La carnisseria de la família Grau (iaio de qui escriu aquestes pàgines).
-Una panaderia del sogre d’Isidret, a la vila.
-També sabem que Vicent Tafalla portava pa de la Sénia.
-Finalment, ens trobem amb la botiga de la Cooperativa Rosellense. Durant la República se’n posaria una sucursal al Pla de la Font.

Els transports bàsics seguien sent els burros i matxos amb sàrries, i els carros.En una relació del 31 de juliol de 1934 trobem, només, set persones amb permís de conduir alpoble; quatre formaven part de la companyia “Autos Rosell” i també hi havia un taxista i dos camioners. La manera més usual de traslladar-se a l’exterior, a banda de la tracció animal, era la línia d’autobusos que arribava al poble.

Pel que fa a les comunicacions, la més freqüent era el correu que arribava amb els autobusos citats anteriorment; a banda d’això, només es podien utilitzar els telegrames, ja que, com veurem més endavant, el telèfon no arribaria fins al final de la República. El món exterior arribava bàsicament per tres canals: les informacions dels veïns que “anaven pel món” atrets per un motiu o altre (generalment a treballar: verema, sega, arròs…); els diaris i, sobretot, la ràdio.

Amb les ràdios passava el mateix que passaria després, als anys 60, amb les teles: que n’hi havia poques i eren objecte de veneració. Els veïns s’ajuntaven per escoltar-les, com aquell que pot penetrar en el temple dels déus i en el coneixement del desconegut. Al poble hi havia, teòricament, cinc ràdios durant la República i, segons una petita nota sense datar, dues d’elles no funcionaven. Durant la guerra, alguna d’elles serviria per escoltar els “partes dels nacionals” de maneraclandestina.

No voldríem acabar aquesta radiografia del poble sense utilitzar una altra font que ens aproxima més i millor a la distribució de la riquesa global existent: el repartiment d’utilitats. L’any 35, Rossell havia de pagar en concepte d’impostos 42.326,80 ptes. (una vegada comptes.ts i descomptes.ts diversos aspectes) que s’havien de repartir entre els 576 contribuents de la localitat i els 599 “terratinents” de fora vila. Així doncs, i tenint en compte que la riquesa imposable, per real i per personal, dels vilatans era de 454.992 ptes. i la dels propietaris forasters era de 84.337 ptes. (la majoria per real, concretament per les seues propietats agrícoles), correspondria una mitja de 790 ptes. per cada contribuent local i 141 ptes. per cada foraster.

Respecte d’aquesta mitja comprovem que apareixen una sèrie de contribuents, als qui podríem catalogar com a “classe benestant”, que presenten una renda bastant superior a la mitjana: Joaquín Ferreres Climent, 7.116 ptes.; Pedro Sabater Bayerri de ca Peret, 4746 ptes.; Arturo Canals Baeta, 3.954 ptes.; Maria Querol Pla de ca Coscolla, 3.416 ptes. i Miguel Martí Meseguer, 2.916 ptes. A aquests els segueixen 14 propietaris que declaren una renda superior a les 2.000 ptes.(només un d’ells és un propietari foraster).

Amb aquestes dades ens hem d’imaginar un poble dedicat bàsicament a l’agricultura de subsistència (combinada amb una ramaderia d’escassaimportància), caracteritzada per l’ús intensiu de la mà d’obra, mancada dels recursos, les màquines i les tècniques necessàries i amb una propietat de la terra molt repartida, on només unes poques famílies locals sobresortien per damunt de la mitjania i a les que no m’atreviria a destacar com a “grans” propietàries. Una altra cosa seria el paper d’alguns dels propietaris forasters dels quals no he pogut fer l’estudi complert, però que en l’imaginari local tampoc mai van destacar com a granspropietaris.

Per les notícies recollides ens imaginem un poble on hi havia “fam de terra”: l’única manera d’engrandir la producció i garantir la subsistència era ampliar la superfície conreada en els llocs més inversemblants (recordeu aquells màrgens que aguantaven feixes amb només dos o tres arbrets), senyal inequívoc de que la població estava per damunt dels recursos i de que la crisi, com a la resta de l’estat, havia d’esclatar d’un moment a un altre.

La indústria principal (si és que la podem anomenar així) era la de semitransformació del producte comercial per excel·lència: l’oli. La resta eren artesans que complementaven les minses necessitats d’una comunitat amb escassos recursos monetaris. La petita fàbrica de cadires i la transformació de blat no eren significatives. L’energia utilitzada en les transformacions era irrellevant; ben just es començava a utilitzar l’electricitat com a força motriu: Rossell era un poble que s’aixecava amb el cant dels galls i se n’anava a dormir quan fosquejava.

En el sector serveis la cosa no era molt millor, amb uns transports bàsicament de tracció muscular, un sistema de comunicacions esquifit i insuficient, un comerç exterior i interior magre (només se solia accedir a la moneda després de cobrar la collita de l’oli) i un sector de la construcció més pendent de les obres públiques que d’altra cosa.

Aquesta situació, que sembla venir-se arrossegant des de principi de segle, pareix que no degenerarà en un conflicte social i polític fort fins ben entrat el període revolucionari de la guerra, però abans, com veurem a continuació, ja hi havia una dicotomia important entre els dos Rossells, que no sempre coincidien amb el Rossell de la Vila i el Rossell del “Palafont” (Pla de la Font).

2. Una República de dretes

Si l’apartat anterior ens apropava a la realitat socioeconòmica del Rossell de l’època motiu del nostre estudi i, suposant que el Rossell immediatament anterior a la República no devia diferir massa del que acabem de descriure, la pregunta doble que s’escau respondre ara és: què devien esperar de l’adveniment de la República els nostres convilatans i com van rutllar les coses fins l’aixecament del juliol del 1936? Anem a veure-ho!

La majoria de forces polítiques i sindicals representatives de les classes mitjanes i populars de l’Estat espanyol acordaren en el Pacto de San Sebastián (agost del 30) el preu que havia de pagar el rei per la seua aventura africanista i per la seua identificació total amb la dictadura de Primo de Rivera. Era l’hora de la República.

La legitimització de la continuïtat monàrquica que va plantejar el govern Azaña, a través del procés electoral que havia de començar amb les eleccions municipals de l’abril del 1931, es va torçar en aquestes mateixes eleccions que, de fet, s’havien de convertir en un pleibiscit entre monarquia i república. Tothom sap com van anar les coses a nivell estatal.

Pel que fa a la província de Castelló i malgrat els resultats, 608 regidors monàrquics, 362 republicans, 145 independents i 40 per a altres partits, la gent sabia que la monarquia havia fracassat. Tan aviat es van conèixer els resultats a Castelló capital començaren les manifestacions republicanes i es produïren canvis al Govern Civil, a la Diputació i l’Audiència provincial (Romeu, 1985, p. 394).

A Rossell, en l’acta del 18 d’abril, comprovem com un grup de persones es constitueixen,motu propio, en Ajuntament republicà, sense fer cas de l’oposició de l’alcalde i elconsistorique fins aleshores venia exercint el govern municipal i que, pel que sembla, havia estat reelegit.L’autoproclamat Ajuntament republicà, però, tenia clar des de bon començament que no seria reprimit per part de les instànciessuperiors:

“A las once de la mañana, se han presentado ante esta alcaldía, en actitud violenta los vecinos de esta villa, Bautista Comós Gavaldá, José Roda Iranzo, Francisco Verge Cardona, Valentín Pla Cardona, José Adrover Guimerá, Juan Querol Lluch, José Querol Pla (Fustino), José Querol Pla (Sargantano), Rafael Querol Boix y José Caballer Querol, manifestando que constituyen el Comité Revolucionario de la República, y se presentaban en la Casa Capitular con objeto de apoderarse bajo su responsabilidad de las funciones municipales de este término municipal.
En esta actitud, y protestando del acto, el Sr. Alcalde, Domingo Pla Pla, manifestó tener ordenes del Excmo. Sr. Gobernador Civil, para constituir el ayuntamiento con los votados en la elección del día doce del actual, y como no atendieran razones de ninguna clase, se apoderan del consistorio, y constituyen este Ayuntamiento, acabando el Sr. Alcalde todo esto en evitación de una alteración de orden público”

El nou Ajuntament quedarà constituït de la següent manera: Comós, alcalde; Roda, 1r tinent; Verge, 2n tinent; Valentín Pla, dipositari dels fons municipals i la resta Consellers. Seguidament sembla que es va fer l’arqueig dels fons municipals i reblant el que hem dit més amunt, l’acta acaba d’aquesta manera:

“En este estado… se acuerda se comunique lo hecho al Excmo. Sr. Gobernador civil a los efectos procedentes. Y no siendo otro el objeto de esta sesión, se levantó a las 12 y 30 firmando esta acta después de aprobada, de que certifico.” I firmen els membres del nou comitè que, com hem dit, demostren no tenir cap temor a les represàlies.

El primer que fa el nou consistori, segons acta del 26 d’abril, és aprovar el padró del desembre darrer i nomenar una permanent que s’havia de reunir cada diumenge. Després van fer allò que s’esperava d’ells: el 26 d’abril,“y en commemoración de la proclamación de la República Española, y como homenaje a la memoria de los mártires de esta idea, capitanes Galán y García Hernández”canvien els noms d’alguns carrers. Així el carrer del Carmen s’anomenarà de la República, la plaça Alfonso XIII, es dirà de Alcalá Zamora i, finalment, el carrer de Primo de Rivera prendrà el nom dels dos capitans de Jaca.

En l’acta del 3 de maig es fa lectura d’una comunicació del governador del dia 29 d’abril en la qual“se ordena el immediato cese de los señores concejales de este Ayuntamiento, dejando en suspensión la constitución del mismo”i es designarà una comissió gestora formada pels senyors Comós, president; Roda, sotspresident i Verge,dipositari. El primer que fa aquesta gestora és anar a complimentar davant el governador i, de seguida, continuar amb la feina encetada: el 17 de maig fan onejar la banderarepublicanai, el 2 de juny, havien canviat els antics símbols de tot el poble pels nous de la República. De tota manera, i pel que hem pogut copsar llegint les actes dels plens, la vida va seguir amb normalitat: es van gastar 83,21 ptes. en les festes de Sant Marc; es van arreglar camins i fonts; es van millorar les voreres i, fins i tot, es paguen a Manuel Martí Niñerola 18,20 ptes. per arranjar la teulada de l’església i la volta del cor, que s’havien deteriorat per la caiguda d’un batall de la campana.

El 23 de juny s’explica l’elecció i la presa de possessió del nou consistori municipal, que havia de presidir els destins locals durant tot el període republicà fins les eleccions del febrer del 1936. Aquest consistori estava format per: Domingo Cuartiella Royo (Minguet de Cabrera), alcalde; Inocencio Cardona (Plaga), primer tinent d’alcalde; Isidro Vives Pla, segon tinent d’alcalde; Manuel Royo Tomás, regidor síndic i, finalment Domingo Pla Ricart i Joaquín Cardona Pla, com a regidors de la majoria. Com a regidors de l’oposició hi trobem a Bautista Comós Gavaldà, José Roda Iranzo, Valentín Pla Cardona i Juan García Valldepérez.

En aquesta mateixa acta es diu que aquest consistori havia sortit“de una elección popular del día treinta y uno de mayo último”.Ignorem, en canvi, als partits que pertanyien tant la majoria com la minoria. Només per les fonts orals sabem que era un consistori “de dretes”. Podem afirmar, però, que, almenys pel que fa a les declaracions oficials (les que apareixen a les actes), l’Ajuntament es mostra sempre respectuós amb la legalitat republicana. Intuïm que els elements més compromesos amb la monarquia, ideològicament mes conservadors, no en formaven part. De fet, tenim constància, que alguns d’ells havien desaparegut amb el darrer consistori de la dictadura.

D’on va sorgir la primera comissió marcadament republicana, d’on provenien les forces d’esquerra? Caldria remuntar-nos, en primer lloc, a les velles rivalitats per conseguir el poder entre els dos nuclis poblacionals principals que formaven el nostre municipi, la Vila i el Pla de la Font, que s’agruparen, durant el segle XIX , entorn de les idees liberals i les carlistes, respectivament i, en segon lloc, a la influència, ja al segle XX, de “l’auelo Fusteret” i la família dels “Ullets” que posarien de moda les idees republicanes entre els liberals de la Vila (Arnau, Arnau i Mira, 1990, p.210-212).

Els vells antagonismes del segle XIX se seguiran mantenint a redós de les societats culturals i recreatives que un i altre bàndol aniran formant.El centre de la Vila, el “Centro Instructivo Republicano”, serà, segurament, el principal gressol de les idees republicanes a Rossell, però està clar que la participació política i sindical de caire republicà també s’esperonarà des d’altres centres de relació social: cafès, tavernes, safareigs, fires, mercats…

Malgrat tot, a Rossell, com a molts pobles de la rodalia, la militància activa, política o sindical, devia reduir-se a grups molts concrets, si és que n’hi havia. Si això es cert per al cantó republicà, més ho és per a la “dreta”, molt més confusa en la seua adscripció política. Això no obsta perquè aquesta no tingués els seus locals de diversió i debat social i polític. Entre aquests destaca el Centro “Sociedad Derecha Liberal Republicana”.

El que és segur és que amb la perspectiva dels canvis, sobretot pel que fa a les llibertats i el joc democràtic, que s’albiraven amb el nou règim, les velles rivalitatss’atiarien. Després de les eleccions de l’abril del 31 i al caliu d’un nou ordre constitucional s’afiançaran els diversos interessos de la població enquadrats en uns partits que no eren els vells partitsdinàsticsi, el que és pitjor, es radicalitzarà l’atmosfera social de la comunitat, cadascú exaltarà els seus valors i menysprearà els dels altres. Com diu el meu company d’estudis i professor de la Universitat de Barcelona, Andreu Mayayo (1986 (1994) 2a edició, p.350):“quan més necessari era el diàleg, els castells feudals -aquí hem de llegir “centres”- van aixecar el pont i van omplir d’aigua el fossat. El drama no és que cada poble, fins i tot l’individu, sigui un món, sinó que dins de cada poble existeix més d’un món disposat a menjar-se l’altre”.

Aquests móns, aquestes formes d’organitzar-se articulades al voltant d’un projecte ideològic, són a Rossell, com ja hem dit, les dretes i les esquerres. Unes dretes formades per les famílies més benestants, però també per tot un sector de petits i mitjans propietaris i jornalers, la característica bàsica dels quals és el seu marcat catolicisme. A la vora d’aquest aglutinant bàsic, també hi trobem un conservadorisme social i una certa desconfiança vers els canvis “massa forts” que pogués dur el nou sistema polític. A l’esquerra hi trobem una àmplia majoria de petits i mitjans propietaris i jornalers, però no hi falta tampoc alguna família benestant, que s’identifiquen amb unes certes idees de progrés, de millora social i política, i amb un cert anticlericalisme.Tot són decidits partidaris del nou règim i esperen que “les coses canvien”. Honestament, doncs, pensem que les diferències entre dretes i esquerres es trobaven més en el camp ideològic que no pas en el socioeconòmic.

Cal parlar aquí del paper del jovent rossellà de l’època, com a transgressor de les normes de tota la vida. Les xiques, però sobretot els xics, no tenien cap inconvenient d’anar a ballar indistintament als doscentros. Per a ells, el final de la dictadura de Primo i l’arribada de la República van significar el final dels vells temps en què “l’altra part del poble” era territori prohibit. El vell joc caciquil era aigua passada; van comprendre que, en el fons, les famílies que controlaven les relacions socials en els dos nuclis s’entenien en l’essencial: el control econòmic i social del poble. Per tant, si ells dialogaven quan era necessari, per què no ho havia de fer un jovent que demanava divertir-se i gaudir de la vida? De tota manera les suspicàcies no desaparegueren de cop i restaren latents sentiments enconats: segons ens han contat moltes xiques tenien prohibit, pels seus pares, anar a ballar alcentrorival; alguns del Pla de la Font es van negar a contribuir en unes quotes mensuals que els delCentrode la Vila els volien fer pagar; els més exaltats seguien xiulant i provocant els de l’altre bàndol quan, per exemple, feien actes cívics (les excursions a les dues rajoleries els 14 d’abril i d’altres de semblants).

L’Ajuntament, com a instrument de govern i administració més proper a la comunitat, es va convertir en l’escenari més adient per dirimir els interessos dels diversos sectors socials, tots ells disposats a controlar d’una manera o d’una altra la vella institució.

La lectura atenta de les actes dels plens de l’Ajuntament ens desgranà la realitat socio-política del Rossell republicà. És una llàstima que, per la falta d’espai, no puguem exposar aquí tots els problemes que afectaren el nostre poble durant el períoderepublicà. De tota manera, intentarem citar aquells que ocuparen més pàgines d’aquestes actes.

Abans, però, cal deixar clar que els problemes essencials no van ser altres que els que tingueren la majoria de petits pobles de secà de la zona i, si m’apureu, de bona part del País Valencià i d’Espanya: la qüestió de la reforma agrària, la lluita per la secularització, l’accés a l’ensenyament i les reformes democràtiques.

Cal afegir que la realitat estatal i la castellonenca en particular aniran determinant en tot moment la política local. A Rossell, la República es mourà al batec del que passava a la resta del país, i els dos bàndols també: la radicalització que s’esdevindrà no es pot entendre només llegint la vida local; cal estar molt pendent de tot el que s’esdevenia a l’exterior.

D’entrada, com hem dit, l’Ajuntament de Rossell estava controlat per les dretes, unes dretes que aparentment, almenys pel que fa a les autoritats, en cap moment demostren ser contràries a la República. De fet, tot el consistori ( i probablement la majoria del poble), dretes i esquerres, veien en la República el final de les lluites caciquils, la possibilitat d’una major participació ciutadana en la vida pública i, per què no, potser esperaven també que s’arranjaria la situació econòmica que, amb el final de la dictadura de Primo, s’havia complicat. D’altra banda la qüestió religiosa, almenys al principi, no era el cavall de batalla que passaria a ser mésendavant.

Referent a aquesta darrera qüestió i pel que fa a les actes, només hem trobat dues puntualitzacions: l’oposició es queixa, el març del 32, que el cementeri no se secularitza (de fet la paret que separava el cementeri civil del religiós no es tombarà fins el juny del mateix any) i l’1 de setembre, ia proposta de la presidència, s’acorda per unanimitat“se ponga atenta comunicación al Sr. Cura párroco, participándole que de hoy en adelante no se permitirá que los cadáveres se saquen del coche fúnebre durante el trayecto hasta su llegada al cementerio”. És veritat que, a nivell particular, els menys creients decidiren casar-se pel civil o que els seus fills no feren la comunió, però això no obstava perquè els creients continuessen practicant les seues tradicions amb normalitat.

Els problemes bàsics que ocuparen la vida municipal foren els següents:

– La qüestió del proveïment d’aigua. Es parla de la Font de la Figuera i de la col·laboració en la construcció del pantà d’Ulldecona com a millors solucions per acabar amb el problema de lasequera. Un dels temes més controvertits va ser la construcció de l’anomenada sèquia de “la ceba i la tomata”, que sortia de Malany, travessava bona part del terme i feia cap al coral de la Gargòria i que s’havia fet a jornal devila.

– La instal·lació d’un telèfon municipal, assumpte aquest que no quedarà totalment resolt fins passades les festes d’agost del 35 i en el qual tindran molt a dir les autoritats de Castelló i els rossellans residents a Barcelona.

– Les obres públiques, entre elles la construcció de la carretera a la Sénia i la realització de les escoles municipals, que començaran a construir-se al 32 i no s’acabaran fins el novembre del 35 (de fet, no entraran en funcionament fins després de la guerra). També es parlava en aquella època d’un projecte de carretera a Vallibona.

– La qüestió dels pressupostos també portarà coa. Aquí només destacarem la protesta de l’oposició municipal pels impagats dels veïns en diverses ocasions; protesta compartida pels membres del govern, però que, pel que sembla, feren poca cosa per evitar-ho. El 4 de setembre es produeix, també, una enèrgica protesta de l’oposició acusant els membres del govern i al centre de la Sociedad Derecha Liberal Republicana de gastar-se els diners dels contribuents en menjarel·les. Entre altres coses, addueixen que a pesar de formar part de la comissió de Foment ningú els explica en què es gasta els diners l’Ajuntament. Aquest fet deguera fer còrrer molta polseguera.

– Precisament la protesta contra l’impagament de deutes nomenat anteriorment és per a nosaltres una de les primeres mostres del fet que la situació econòmica va degenerant. Més endavant apareixen més pistes en aquest sentit: la creació d’un pòsit per assegurar el blat per a sembrar; la protesta pel pagament de les iguales de la Guàrdia Civil i de les despeses veterinàries a càrrec del municipi i, finalment, el dedicar les obres municipals (com ara la carretera a la Sénia) per subsanar l’atur obrer, en podrien ser una mostra.

– El nomenament o la destitució dels empleats municipals féu córrer també molta tinta, sobretot la de l’auxiliar administratiu Vicente Royo Tomás, fill d’un regidor, i la del agutzil, Vicente Muñoz Guardiola. Cal que pensem que la situació laboral d’aquests empleats no era com l’actual i depenien molt de les autoritats de torn. El 21 d’octubre del 31, al diariLa República, apareix, també, una protesta del president del Centro Instructivo, Virgilio Comós, criticant l’amiguisme que envolta l’elecció del jutge municipal i que segons ell era un sentiment general de tot el poble.

– En aquesta època els dos molins municipals es doten d’energia elèctrica. El de la Vila, serà denunciat pels veïns: el 20 d’octubre, els veïns de la població Manuel Pla Martí, la viuda de Juan Comós i José Niñerola Pla protesten contra el molí de la Cooperativa Aceitera Rosellense,“por la incomodidad de su actuación, así como el peligro que supone para los edificios contiguos”i demanen que hi vaja una comissió per a comprovar-ho.

– Sempre que es produïen notícies de fets de certa transcendència per a la República, el nostre consistori reaccionava d’acord amb l’esperit de les autoritats legalment constituïdes: es van criticar l’intent de cop d’estat de Sanjurjo, els fets de Casas Viejas i, sobretot, els fets d’Octubre. Cal dir que, abans de produir-se el darrer esdeveniment, l’oposició havia deixat d’acudir a l’Ajuntament, des de l’abril del 34 fins al setembre del mateix any, en protesta per la política conservadora i antireformista de Lerroux.

A nivell anecdòtic senyalarem aquí el canvi dels noms delscarrers, adaptes.nt-se a la nova realitat política; la inaguració del carrer Nou i les celebracions dels 14 d’abril, dia de la República. D’aquestes darreres ens importa explicar com se celebraven dos passacarrers paral·lels, encapçalats per les dues bandes locals, les quals es guardaven molt de no coincidir, o les manifestacions i berenars que es feien a les dues rajoleries i que ja hem comentat anteriorment.

3. Del febrer a l’aixecament militar

Les forces polítiques estaven molt equilibrades a la província de Castelló abans de les eleccions del 26 de febrer. Tant el Front Popular com les dretes (la Derecha Regional n’era el partit més fort) tenien aproximadament un 37%, amb una lleugera diferència a favor de les esquerres. Els radicals treien el 16,7% i els tradicionalistes i centristes la resta (Romeu, 1985, p.395).

A Rossell no sabem del cert com va anar tota la qüestió del procéselectoral, però el cert i segur és que el 29 de febrer es crea la nova Comissió Gestora Municipal on només hi tindran cabuda tres dels regidors de l’anterior consistori: Valentín Pla Cardona, José Roda Iranzo i Bautista Comós Gavaldà, els tres de l’antiga oposició. A ells s’afegiran: José Querol Cardona, Ignacio Hilario Expósito, Joaquín Zaragoza Pla, Matías Caballer Pla, Julián Fonollosa Gavaldá, José Adrover Guimerá i Juan García Valldepérez (Primo). Comós serà l’alcalde-president, Roda, el vicepresident i Pla, el síndic. L’Ajuntament ha passat clarament a les esquerres.

El 3 de març, tot parlant de la propera inauguració de les noves escoles, l’alcalde fa constar que a causa de les despeses que aquestes han ocasionat al municipi:“muy dificílmente podrá reponerse -es refereix a l’economia- por encontrarse la totalidad del vecindario en situación angustiosa por padecer las funestas consecuencias de una cosecha agrícola deficiente desde hace algunos años, y con la depreciación del aceite, principal producto de este término municipal, que ha traido por consecuencia una general paralización en los trabajos del campo, que constituye el único medio de vida de los vecinos”
Finalitza la seua exposició comentant que és un deure de l’Ajuntament preocupar-se per l’esdevenir cultural de les noves generacions i fer mans i mànegues per conseguir la part que manca del pressupost (per a mobiliari i material escolar) del Ministerio de Instrucción Pública.

Però allò que ens interessa a nosaltres és la part entre cometes: Rossell estava mancat de la principal font d’ingressos monetaris, la venda de l’oli.La crisi general estava present en la realitat particular del nostre poble, un poble, com hem dit, eminentment agrícola, amb una economia bàsicament de subsistència i on els recursos naturals difícilment podien sustentar una població massa elevada. I d’això n’eren totalment conscients les autoritats que regien la vila (recordem que convocaran una reunió comarcal per intentar de resoldre l’assumpte).

Aquesta crua realitat es veurà reflectida en diverses actes de les sessions de l’Ajuntament, abans d’esclatar la conspiració de juliol d’aquest mateix any. Així, en l’acta del dia 28 d’abril es reblava:

“el paro obrero en esta localidad, se presentaba con carácter alarmante, por la nulidad de la actual cosecha de cereales, seguida de las escasas de aceite que desde hace algunos años vienen sucediéndose, y la carencia local de trabajo retribuido que existe, por lo que la miseria viene cerniéndose sobre los hogares de los obreros campesinos, y como el deber de las autoridades, es prevenir y evitar los acontecimientos desagradables … y percatados de que el hambre es mala consejera”, es proposava com a solució emprendre el projecte d’abastiment d’aigües per a la població que des de l’any 26 es tenia en cartera, i que es podria fer amb la gent que estava a l’atur, sempre que s’enviessen recursos de fora.

Ens trobem davant el fidel retrat d’una situació prou angoixant, que trobarem repetida en les actes del 7 de juny i 5 i 14 de juliol quan es parla, respectivament, dels problemes que ocasiona la nova llei de Reglamentos de Coordinación sanitaria, del citat problema de l’abastiment de l’aigua i, finalment, de la necessitat d’aigua i d’obres per a les Cases.

És curiós el costum, probablement herència del període de la Restauració però que també hem observat durant el mandat de la República de dretes, dedestituirtots els funcionaris municipals que no eren adictes al nou consistori. Amb el nou consistori, encapçalat per Comós, se substituiran els serenos, José Todó Baila i Vicente Bordes López; l’empleat de la neteja, Sebastián Jimenez Tobías; l’agutzil de les Cases, Jaime Balada Ferrer i, l’auxiliar de secretaria, Vicente Royo Tomàs (recordem que aquest no hagués entrat a l’Ajuntament sense l’acció decidida del seu pare). També és curiosa l’excusa que es dóna per substituir directament, sense suspensió, a Bordes, que en aquells moments es trobava en situació d’interí: no s’havia presentat a saludar el nou alcalde, costum aquest que sembla era “de obligado cumplimiento”.

Molts seran els assumptes que haurà de resoldre l’Ajuntament abans dels fets de juliol: Resoldre la substitució dels funcionaris acomiadats i els expedients que això comportava; diferents reparacions: al camí de Bel, a l’Ajuntament i les escoles que en aquells moments s’hi trobaven emplaçades, a les fonts municipals i les respectives canonades, al terrat del quarter, a les parets de la Planeta i als carrers; conseguir aigua d’ullals per al rec i per al subministrament de la població en general; fer urnes noves per a les properes eleccions; fer nínxols al cementeri; coordinar l’aplicació de la llei i els reglaments sobre sanitat dels pobles de la rodalia; conseguir material de secretaria imprès; canviar l’apoderat que el poble tenia a Castelló (cessa en el seu càrrec Rafael Beltrán Centelles i s’hi posa Fermín Romá Alaban).

Fins i tot es podrien constatar com a normals els desperfectes causats per les pluges torrencials d’aquella primavera que havien provocat el corriment de les terres que hi havia darrere de les noves escoles i la reparació dels quals era com una llosa més damunt la feble economia municipal. En definitiva, tota una sèrie d’assumptes normals i quotidians que, sovint, han sigut motiu de les discussions dels diversos Ajuntaments del nostre poble durant aquest segle.

Però altres aspectes deixaven entrellucar que la situació, com a reflex d’allò que esdevenia al país, no era massa normal. Que la situació política local era tensa ens ho confirmen dos aspectes que apareixen en les sessions dels dies 10 i 31 de maig: el primer és la dotació d’armes de foc curtes per als serenos -amb les seues llicències- i, el segon, l’acord que cadascun dels membres de l’Ajuntament s’ha de“constituir en guardia permanente contra la campaña que hacen algunos individuos monarquizantes contra el régimen”, tot i procurant la vigilància i denúncia de dites propagandes.

D’altra banda calia promoure l’adhesió al règim i organitzar festes com la festa de la commemoració de la República, el 14 d’abril. La banda de música del Centro Instructivo Republicano havia de fer passacarrers els dies 13 i 14, i ball per les tardes a la plaça del mercat pel mòdic preu de40 ptes. Així mateix s’havia de fer una manifestació cívica el matí del 14, presidida per les autoritats i amb la participació de totes les entitats locals.

La situació no era realment falaguera, tothom era conscient que des del febrer les coses havien canviat molt. Al febrer i al març s’havien cremat diversos edificis religiosos al llarg del País Valencià, per citar només algun dels temes que podien afectar la mentalitat local, sobretot la d’aquells que no se sentien representats ni a l’Ajuntament ni a l’estat. No tenim notícies concretes més enllà del que apareix a les actes, però sabem segur que l’ambient s’havia radicalitzat bastant des dels Fets d’Octubre.

Això no impedí que, a partir del juny, la gent estigués tranquil·lament immersa en les faenes de la sega quan, el dissabte 18 de juliol, arribaren notícies que van torbar la quotidianitat dels nostres convilatans: les guarnicions del Marroc s’havien revoltat el dia anterior.Els esdeveniments s’anaren precipitant. Durant més de vint mesos res tornaria a ser igual i després vindrien quasi quaranta anys de franquisme.

4. La guerra i la revolució. De l’aixecament militar al Consell Municipal

L’inici de la guerra creà una situació nova. Les notícies (a través de la ràdio i d’un ban que l’agutzil feia la mateixa tarda del 18) arriben sense parar, primer la sublevació, després el procés revolucionari que s’estén per la zona republicana. Què fem? Què passarà ara? Eren les preguntes que s’estenien per tot Rossell.

Cadascú ho interpretava a la seua manera: al Centre Instructiu Republicà, segur que els més vells i “apossentats” pensaven sobretot a mantenir l’ordre i assegurar la fidelitat a la República. Els més joves, els més apassionats (i més fatxendes, segons els contraris), els que més patien la injustícia social i econòmica, els semblava que aquell era el moment de tirar-se la manta al coll.

Aquest sector social darrer era el que, el dia 22, creava el sindicat local de laCNT(el mateix dia que es cremava l’església) separant-se de la tutela dels vells republicans. La CNT, el sindicat que més impulsava la revolució i que els oferia la possibilitat d’aconseguir allò que més desitjaven: la propietat de la terra i “canviar” el sistema. No faltaven tampoc les ganes de “venjar-se”, de caragolar aquells qui, pensaven, ho havien tingut tot més de cara.

Els de dreta també feien la seua interpretació: podia triomfar ràpid l’Alzamiento? Com podien ajudar?, es preguntaven també els més joves i els més abrandats. La resta segurament confiava que la sang no arribaria al riu, encara que la por i la indefensió anaven creixent.

Per la documentació i la informació que posseïm, les autoritats es mantingueren fidels als principis de la República i procuraren que la situció no es convertís en un caos. Així en acta del 26 de juliol fan constar:

“Seguidamente el Sr. Alcalde…pidiera constara en acta, la indignación que ha producido al Ayuntamiento y vecindario, el acto criminal que todavia gravita sobre la Nación, producido por quienes son traidores a la patria, al Régimen, y a la voluntad nacional.
Enterados de esta manifestación se acordó por unanimidad constara en acta, nuestra más enérgica protesta contra los elementos que se han levantado en armas frente a los poderes legalmente constituidos, y la adhesión más entusiasta al gobierno de la República, habiendo visto con satisfacción el entusiasmo de las fuerzas leales y milicias del Frente Popular, para combatir a los rebeldes; y finalmente que se comuniquen estos acuerdos al Exmo. Gobernador Civil”.

Però immediatament després, en la mateixa acta, reconeixen, implícitament, que els fets se’ls hi van anar de les mans i en una carta al mateix governador li comuniquen:

“de los actos que se extendieron en los dias veintidós y veintitrés de los corrientes, con motivo de los hechos ocurridos en la iglesia de esta población, y después de leidos, acordaron por unanimidad, se transcriban en esta misma acta para su debida constancia, siendo ambas del tenor siguiente:
…constituida a las 16 horas de hoy, la Comisión gestora municipal del Ayuntamiento de esta villa, en la Iglesia parroquial con objeto de inventariar todo lo que exista en la misma, a consecuencia de la entrega de las llaves, hecha por el Sr. Cura párroco D. José López Monfort, se procedió a la apertura de los cajones de la sacristía para inventariar todo lo que se encontrara, y al empezar a sacar losornamentosque allí había, penetraron tumultuosamente en dicho templo, con numeroso grupo de hombres armados que empezaron a derribar altares, y a sacarlo fuera, sin que pudieramos impedirlo, por lo que debido a fuerza mayor hubimos de retirarnos de aquel lugar a la Casa capitular…”.

A l’endemà el consistori s’apropava a l’església per veure els resultats del saqueig, i també ho farien constar en acta i ho enviarien a Castelló:

“Una vez en el expresado lugar, vieron con dolor que todos los altares, púlpitos y enseres que allí había, y que no fueron pasto de las llamas, excepto unos bancos, se encontraban completamente destruidos, y constituían un gran montón de escombros, no quedando en pie más que el edificio, lamentando lo ocurrido, y consternados por todo ello, cerraron las puertas, incautandose de las llaves, retirándose a la Casa Capitular”.

Referint-se als fets anteriors, allò que recorden més els nostres informants és la impressió que va causar sobre els seus esperits veure cremar tots els efectes de l’església, la major part dels quals, però, foren traslladats i incendiats a la Planeta, no pas a la mateixa església. També voldria destacar les paraules d’un republicà de cor que en acudir a presènciar l’irremeiable es topà amb una dona molt creient que estava plorant:“filleta no plores, que val més que cremen les imatges dels sants que no les persones”.

Molta gent, sobretot de dretes però també d’esquerres, van deplorar la crema de l’església i d’altres fets que van ocórrer al nostre poble en aquells temps. Per la nostra part compartim les paraules d’aquest vell republicà; pitjor seria que haguéssem de carregar amb la vergonya col·lectiva d’una colla d’assassinats.

En els documents de “Relación-denuncia” que presentàvem a la nota 6 (la “Causa General” a Rossell) i que han estat la base documental que ha fornit els llistats d’incautacions, de requises i d’exigències de quantitats de diners, però també els de membres dels Ajuntaments republicans, els dels Consells Municipals, les juntes de la CNT i de la UGT, els que formaven part del Consell del Front Popular i, sobretot, s’hi assenyala totes aquelles persones que havien intervingut en algun fet delictiu, volem destacar-hi que, en l’apartat d’assassinats i de detencions de l’època revolucionària, no n’apareixcap. Molts són els interrogants que poden planar sobre aquests llistats: “¿Están todos los que son? ¿Son todos los que están?” Hi apareixen tots els fets delictius que realment van succeir? Hi haocultacions?

Pel que fa als fets de l’església, la Comissió Depuradora local ho atribueix a revolucionaris de la Sénia, però assenyala també la participació d’almenys 35rossellans. De fet, era normal que es cridés als comitès dels pobles del costat per efectuar tals operacions, pel que comportaven de greuge moral i patrimonial entre la pròpia comunitat. En contrapartida s’havia de “tornar la visita” (amb això no volem afirmar que en aquest cas siga així).

D’altra banda, i en sentit oposat al que ens deia el vell republicà, hem escoltat la versió del rossellà que espetà:“per acabar amb les avespes, primer cal cremar l’avesper”, amb una clara al·legoria. Estem segurs que les dues anècdotes són certes, però ens quedem amb la racionalitat de la primera.

El mateix dia de la crema de l’església s’anunciava als veïns que, per tal d’evitar incidents, aixequessen els canyissos de les portes de les cases. Els dies següents, els joves que havien intervingut en els incidents de l’església, armats, s’ensenyorarien dels carrers del poble: demanaren diners, requisaren i destruïren tota la iconografia religiosa que trobaren per les cases i mostraren actituds provocatives.

És segur que les autoritats i els vells republicans intentaren calmar la situació, no sempre amb èxit, però si la cosa no va anar a més, va ser per la seua presència harmonitzadora. Membres de comitès de pobles veïns vingueren sovint amb actituds poc conciliadores. És cèlebre la frase:“Sobra algú al poble?”, atribuïda a la gent d’aquests comitès, que sempre era contestadanegativament, malgrat que era coneguda per tothom la presència d’algunes persones clarament de l’extrema dreta, els quals, quan arribaven aquests comitès, solien anar a fer algun cigarret als afores, per si de cas.

També d’aquelles dates hem recuperat una colla d’edictes (bans municipals) que denoten l’excepcionalitat de la situació. Així el 23 es prohibeix parlar contra la República, el 27 es permet tornar lliurement al treball i s’anuncia que els productes comercialitzables no podien sortir de la província sense permís de les autoritats, el 28 es demanen les ràdios particulars i s’anuncia que es castigarà als que realitzen actes contra la vida o la propietat aliena (fixem-nos com des de l’autoritat s’intenta tallar tot tipus d’abusos) i el 20 i el 29 es demana que s’entreguen totes les armes.

Els edictes del mes d’agost denoten que la situació s’ha “normalitzat” una mica: el 6 es comenten els problemes de l’aigua potable i el 26 s’assenyala obligació dels comerciants de vendre preferentment per al front de guerra. Ja al mes de setembre, concretament el 3, s’exigeix declarar als propietaris que tenen més de deu ruscos.

Malgrat l’anterior, hem d’assenyalar que, també en aquestes dates, es produeix la crema dels arxius del quarter de laGuàrdia Civili de l’església, així com la destrucció dels peirons (creus de terme). Els fets s’esdevenien frenèticament i la pressió dels comitès més forts de la comarca era constant.

Continuant amb els fets que apareixen detallats en les actes, ens trobem que el 2 d’agost hi apareix el següent:“No obstante de las circunstancias porque atravesamos respecto de la rebelión militar fascista armada contra los Poderes legalmente constituidos, ninguno de los señores médico, farmacéutico, veterinario, practicante y comadrona, se ha presentado a la autoridad ofreciendo sus servicios…”. El consistori, d’acord amb el decret de 21 de juliol darrer, acorda por unanimidad deixar cessants: Fco. Boxarías Serradell, metge; Vicente R. Sabater Roda, inspector farmacèutic; Arturo Canals Barta, veterinari; Juan B. Lluch fonollosa, practicant, i Josefa Arrufat Cervera, llevadora,“notoriamente enemigos del régimen republicano que legalmente rige lanación“. S’acorda, també, demanar la confirmació del Governador Civil que arribarà en telegrama.

El dia 7 es comunica la decisió del governador i es demanarà també el cesament de les següents persones: Manuel Cardona Martí, secretari del jutjat municipal; Francisco Querol Gimeno, carter de les Cases; Jaime Adell Querol, estanquer; Francisco Querol Briansó, estanquer de les Cases; Cristóbal Villarroya Bel, encarregat de la central telefònica; José María Marín Rivas, mestre; i Concepción (Becella)? Moreno, mestra a les Cases. Tots són assenyalats com a enemics del règim.

I acaba l’acta“haciéndose constar además que los señores maestros de primera enseñanza de estas escuelas: Elias OrtíFerrás, Joaquín CardonaMuñoz, María Saiz Muñoz, María Agustina Rivera Piquer y Ana M. Díaz Amo, pertenecen todos ellos a las derechas”.

En l’acta del 9 s’acorda contribuir amb 50 ptes., del capítol d’imprevistos, en la subscripció oberta pel govern civil de la província, per a les milícies populars voluntàries contra els rebels feixistes i es continua dient:

“En este momento se presentó una representación del comité antifacista manifestando que se habian incautado de la fabrica eléctrica de Malany, de la Sociedad Española de Construcciones Eléctricas, y de las fábricas de papel de D. Benigno Gil Cuadras y D. Daniel Martorell Cuartiella de la aldea de las Casas del Río, las cuales seran controladas por los trabajadores, y que los derechos de aguas de dichas fábricas, los ponían a disposición del Municipio para mejorar el riego de tierras de este término”.

Aquesta és la primera incautació de la qual tenim una constància oficial, després en seguirien d’altres que no expliquem aquí per manca d’espai. De tota manera, voldríem destacar la que s’edevindria tres dies més tard, pel que significava de declaració d’intencions: el 12, era confiscat el símbol de les dretes, el seu castell, el “Centro Recreativo Republicano”, causant-se un perjuí de 4.000 ptes., sempre segons la Relación-denuncia.

En un moment determinat els ordres (per exemple les del 16 i del 30) arriben ja del Governador, del ja anomenat Front Popular o del que és el mateix, el “Comitè Executiu Popular”. Comprovem que hi ha una dualitat de poders que de seguida es resoldrà a favor del segon, que es convertirà en l’únic òrgan de poder efectiu delPaís Valencià, fins que es traslladarà aquí el govern de l’estat, el desembre del 1936.

Al poble passava el mateix, hi havia dualitat de poders. Legalment manava l’Ajuntament; a la pràctica, hem comprovat que era el Comitè de milíciesantifeixistes(format per la totalitat de forces d’esquerres) qui tallava el bacallà. Aviat, però, sorgiren discrepàncies en el seu si, tal i com passava a la resta de territori sota la tutela de la República: calia seguir amb el mateix sistema de propietat i de llibertats que hi havia en l’època de la República, donant preferència al tema de la guerra o, pel contrari, calia donar prioritat a la revolució i col·lectivitzar i socialitzar en primer terme.

Els de la CNT, seguint les consignes que els arribaven, tiraran pel dret i agafaran la segona opció, sense escoltar els Consells dels vells republicans, a qui, amb tot, mantindran molta deferència. En data indeterminada crearan la col·lectivitat “Vida Nueva”.La col·lectivitat els havia de permetre assolir un somni o, més aviat, s’hi van veure abocats senseremei?Aquest és el gran interrogant que esperem respondre més endavant.

La resta de republicans no estaven disposats a renunciar a les seues terres. Com a molt es parlava de repartir en parts iguals les propietats que es poguessen confiscar. És en aquest context que, a finals d’agost, es crearà el sindicat de laUGT, una mica per contrarestar el poder que, a poc a poc, anava agafant la CNTlocal(arropada pel prestigi i la força de la CNT comarcal). De l’Archivo Histórico Nacional, sección Guerra Civil, hem recuperat una acta de la reunió celebrada el 25 d’agost de 1936, realitzada al local del Sindicato Único de oficios Varios y Campesinos de la CNT, en la qual es designa un Consell d’administració de finques rústiques incautades “a los elementos fascistas y las abandonadas” i que estava compost tant per membres de la CNT com de la UGT, però on aquests darrers apareixen clarament en un segonterme. És molt probable que a partir d’aquesta reunió les postures anessen divergint.

Alguns dels membres de la nova sindical també intervindran en els actes irracionals que caracteritzen aquesta etapa de la revolució i, com a entitat, també farà algunes incautacions, bastants menys, però, que les efectuades per la CNT. És famosa, al poble, la dita:“Entre Pepe, Pepito i José, van fundar la UGT”. Es referien, respectivament, a Pepe el Saboner (José Roda), a Pepito Cervera i a José Tono (José Cardona).

A finals d’any, de nou els esdeveniments que s’anaven succeint a la resta de l’estat influiran sobre el nostre poble: el Comitè de Milícies Antifeixistes a Catalunya i el Comitè Executiu Popular al País Valencià, que havien actuat com autèntics governs dirigint la formació de columnes, l’ordre públic, el treball, etc, van traspassar el seu paper capdavanter, respectivament, a la Generalitat i al Govern Central (aquest darrer s’havia traslladat de Madrid a València, el 7 de novembre del 36). De la mateixa manera, la CNT va oscil·lar des de les seues postures revolucionàries inicials a unes altres de més pràctiques i no va tenir cap incovenient d’intervenir en el govern.

El nou govern de Largo Caballero intentarà posar ordre en la rereguarda,“neutralitzant el poder dels comitès i substituint-los per gestores municipals i provincials, garantint l’ordre públic, acabant amb l’acció dels grups incontrolats, militaritzant les milícies, assumint la direcció efectiva de la guerra i de l’economia, supervisant les col·lectivitzacions, aturant, en suma, la revolució i restablint el perfil democràtico-burgés de la República”(Furió, 1995, p.604).

5. El 1r Consell Municipal

A Rossell, es creava el primer Consell municipal el dia 25 de novembre. A les cinc de la tarda, es feien el traspàs de poders l’antic Ajuntament, encapçalat pel tinent d’alcalde, José Roda (l’alcalde sembla que estava malalt) i la nova comissió gestora que es constituiria en el primer Consell Municipal de Rossell, formada per les següents persones: José Cardona Comós i Virgilio Comós Gavaldà, del Centre Instructiu Republicà; Joaquín Querol Roda i José Pla Fonollosa, que específicament apareixen com a membres de la FAI; José Niñerola Pla, Valentín Cardona Tomàs i Joaquín Cuartiella Roda de la CNT i, finalment, Juan García Valldepérez, Vicente Niñerola Pla i José Cervera Arasa de la UGT.

L’antic Ajuntament, com hem dit, havia mostrat diversos problemes, durant els primers mesos de la revolució, per mantenir el seu paper de director de l’esdevenir local front la preponderància del Comitè Local i, en especial, davant la influència de la CNT, tant la local com la comarcal, que rep el nom de comarcal de Benicarló. A part de tots els fets dolosos que s’esdevingueren i front els quals no pogueren fer res, tenim altres indicis que ens mostren la poca capacitat de convicció del consistori. Així, és simptomàtica l’actitud del fuster Bautista Gavaldà quan retorna, sense haver fet la faena d’emmarcar-les, unes làmines d’al·legories de la República, el 3 de novembre. La faena s’haurà d’encarregar a un altre fuster, José Cervera Arasa. Era lògic, doncs, que molts dels membres d’aquell Ajuntament desaparegueren, al menys momentàniament, de la vida política. Alguns d’ells (i d’altres republicans no relacionats amb l’Ajuntament) havien “vaticinat”, i seguirien fent-ho, que si la República havia de dependre de molts dels qui havien agafat les armes al començament de la Revolució, malament anaven les coses, com si fos una premonició d’allò que s’havia d’esdevenir.

En la composició del nou Consell observem la preponderància dels membres de laCNT-FAI, que a pesar de tot no conseguiran la presidència, la qual recaurà en mans d’un vell membre del “Centro Instructivo Republicano”, prova, una vegada més, de l’ascendència d’aquest sobre tota l’esquerra local i del paper moderador que exercirà durant tot el període revolucionari. Els càrrecs es reparteixen de la següent manera: President , José Cardona; vicepresident 1r, Joaquín Querol; vicepresident 2n, José Pla; síndic, Vicent Niñerola; Conseller de defensa i guerra, Joaquín Querol; d’abastiments, José Niñerola; de treball, Valentín Cardona; d’agricultura, Joaquín Cuartiella; d’obres públiques, Juan García; d’instrucció pública, José Cervera; de transports, Vicente Niñerola i de sanitat i assistència social, Virgilio Comós. També per unanimitat, es nomena José Pla dipositari dels fons municipals.

Malgrat que era un govern de coalició, pensat per estalviar trifulques entre les esquerres, els seus membres demostraren aviat que estaven disposats a fer una sèrie de canvis importants. Podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que estem davant de la institució més revolucionària de totes les que legalment es constituïren durant el període que va del 31 al 38. Així ho veiem en la primera decisió: canviar el segell de l’Ajuntament per un altre (vg. figura ) que havia de contenir el nom del Consell Municipal, les entitats que el constituïen i l’escut nacional.

Després vindrien una sèrie de mesures que mostrarien l’estat d’excepció de la situació i la voluntat de controlar la conjuntura revolucionària, tant pel que fa als aspectes polítics, com pel que fa als aspectes socioeconòmics: marcar preus màxims per tal d’evitar l’acaparament, l’especulació i el mercat negre i col.laborar amb elfront. Sis dies més tard de formada la nova comissió gestora, l’1 de desembre, i a proposta del Conseller de defensa, ens trobem ja amb la següent mesura:

“Se propone se movilice una agrupación armada para que en caso de necesidad pueda bajo su dirección -la de Querol- accedir donde haga falta tanto en la población como fuera de ella… y así se acuerda, autorizando a las sindicales de UGT, CNT para que designen… y al mismo tiempo, se haga un bando público para que sin excusa ni pretesto alguno presenten todas las armas de fuego que posean todos los habitantes de esta población” -amb l’excusa que havien de ser per a la milícia local.

Podríem relacionar aquest ordre amb la llista de milicians locals que serien acusats, amb l’arribada dels nacionals, de prestar voluntàriament serveis de guàrdies cobrant per cadascuna d’elles cincpessetes. Uns mesos més tard, el 6 de juliol del 37, es pagaran 100 pessetes al Centre Instructiu Republicà per l’electricitat gastada al local durant els cinc mesos que seguiren a la sublevació, perquè era allí on s’instal·lava la guàrdia nocturna que patrullava per la vila (això ens fa veure que és molt probable que aquestes guàrdies comencessen a funcionar abans de la constitució del primer Consell municipal).

En la mateixa acta es prohibeix traure aliments (sobretot bestiar i ous) sense autorització de la Conselleria d’Abastos, que imposaria una petita quantitat sobre el valor dels productes en concepte d’impost per tal d’ajudar elsrefugiats, aspecte aquest que quedarà refrendat en una circular de l’endemà mateix, on també es fa saber:

“A todos los comerciantes, que cuando hayan de hacer algún pedido de generos alimenticios dejen en esta oficina un duplicado del pedido, y despues que reciban el genero, la factura correspondiente con una copia de la misma, en donde se les fijará el precio de venta”.

Aquest ordre serà corregit i augmentat el setze de gener quan s’anunciarà que només es podrà treure oli ambpermís. La resta de productes no es podien exportar i als qui eren enxampats en l’intent se’ls decomissava la mercaderia que seria emprada també en l’auxili dels refugiats.

La col·laboració ciutadana, però, no serà tot el solidària que esperaven les autoritats, cosa lògica si tenim en compte que, els uns, ja en tenien prou en procurar-se el propi manteniment i, els altres, els de dretes, a més de pensar l’anterior, estaven convençuts que tots els impostos només requeien damunt d’ells. Així, en una nota del Consell del 23 de desembre, es fa saber que l’actitud dels ramaders era contrària a la revolució, des del moment en què no volien fer criar més els seus animals, per tal de no oferir-los a la República. També ens han comentat que solia ser habitual entrar d’amagat al poble, allò que s’havia collit al camp.Sovint, si es tractava de fruits amb pell (faves, cigrons…), es pelaven i s’arreglaven a les casetes de camp perquè no fessen tant d’embalum.

La qüestió dels preus i la consecució d’abastos per a la població més necessitada van ser una preocupació constant en l’actuació d’aquest primer Consell: el 24 de gener, s’imposava un impost de 5 cts. per quilo de pa cuit al forn, o bé l’equivalent en pa, i es dictava un ordre per tal de recollir totes les pells existents al municipi. El 8 de febrer s’ordenava a tots els veïns que no fossen llauradors d’anar a buscar vals per al pa a la Conselleria, l’única entitat que podia facilitar-los-els (una mostra més del control econòmic).El 5 d’abril s’ordenava a tots els comerciants locals que recollissen el màxim d’ous possibles per als hospitals, pagant-los a 30 cts. la unitat; després, ells rebrien 4 ptes. per dotzena.És molt probable que aquesta mesura formés part de l’anomenada campanya “la Batalla de l’ou” (Història, política…1999, p. 340), que rebé una resposta força sarcàstica per part de la població en general.

En l’acta de 14 de febrer del 37, es fa constar el pagament a José Niñerola Pla i a José Cervera Arasa, membres del Consell, de dues factures que importen, respectivament, 42,15 ptes. i 238,31 ptes., pel menjar que havien portat de Benicarló, Morella i diversos pobles del nord de Castelló i del sud de Terol. Aquests mateixos Consellers repetiran sortida el 25 d’abril, per tal de conseguir blat i farina, elements preuats que escassejaven en el circuit comercial local legal. Hem comprovat que, fora dels circuits legals, hi havia qui n’acaparava o qui, com hem dit, simplement no el declarava per tal d’assegurar-se la manduca.

Altres aspectes ens fan calibrar en quin estat de contínua excepció es va moure aquest Consell. El 6 de desembre, obeint una circular de la Delegació de Guerra del Comité Ejecutivo Popular de València del 28 d’octubre (havia passat un mes des que havia arribat a Rossell, la qual cosa ens ha de fer reflexionar), resolen traure les tres campanes menudes “de la que fue iglesia” i enviar-les per a material de guerra: el mateix dia decideixen incautar l’escorxador de Patricio Galià Fonollosa i un tros de carrer que donava al carrer Nou per a convertir-lo en escorxador municipal.

Les incautacions continuen sense parar. Ens agradaria destacar aquí la cessió, el 7 de març, de l’horta de Malany, que estava abandonada, a tres pagesos que quedarien lliures de pagar qualsevol tipus d’impost.

També, el mes de gener, concretament el 24, se censura la conducta política dels mestres José María Marín Rivas, del que es diu que“es conocida su actuación y propaganda contra el el régimen republicano”, i Ana M. Díaz Amo, de la qual es fa referència a les seues idees monàrquiques. Aquest afany per controlar l’ensenyament local continuarà el mes d’abril, quan es demanarà la confirmació de places, encara que fos com a interins, dels mestres Elias Ortí Ferrás i José M. Ferreres Michavila. En canvi, se segueix insistint en el fet que se n’anés Marín Rivas i que de cap manera tornés Joaquín Cardona Muñoz,“por ser incompatible con todos los componentes de este Frente Popular”.

Una altra mostra de la situació d’excepcionalitat revolucionària que comportà el govern del primer Consell municipal és la del 21 de març, quan a l’hora de fer el repartiment d’utilitats se’n canvia elsistema. El Consell proposarà a totes les organitzacions i sindicats que formaven el Front Popular que determinessen els representants més idonis per a formar la Comissió d’Avaluació i que, a l’hora de prendre decisions, tinguessen en compte les especials circumstàncies per les quals es passava.

La guerra i la situació al poble fan que l’estat d’excepció es vaja complicant, fins al punt que, en un ban del 8 de març, es prohibirà encendre fogueres o tenir els portellons de les finestres oberts per la nit mentre hi haguessen les llums enceses, entenent que qui obrés d’aital manera estava enviant senyals a l’enemic.

Una de les mostres més interessants que el Consell volia ser un veritable govern i no un simple gestor administratiu és l’elaboració dels pressupostos del 37, quan, lluny de fer-los de manera semblant als dels anys anteriors, tiren pel dret i n’elaboren uns de propis, que no rebran l’aprovació fins molt més endavant, després d’haver-se retocat els aspectes més conflictius (s’havien rebaixat els sous als funcionaris depenents del Consell, sobretot d’aquells que en un primer moment havien estat declarats com a poc afectes al règim) i quan era ja un altre Consell qui portava les regnes locals.

El 27 de desembre es demana ajuda al Ministeri d’Obres Públiques per tal d’aconseguir el rec deltermei, a la Junta Nacional del Paro Obrero, les instal·lacions pertinents per fer arribar al poble aigua potable procedent de la Font de Baix, tot acollint-se a llei sobre l’abastiment d’aigües públiques.

El 10 de gener continuen les demandes anteriors. De moment s’habiliten uns jornals per tal de paliar l’atur en l’arranjament del camí del cementeri i el pas del riu, a l’alçada de la font de Baix. El 31 se segueix donant més feina, ara arranjant el quarter i elcampanar. El 19 s’havia marcat com a jornal mínim el de 5 ptes. No sabem, però, si les famílies benestants estaven obligades a agafar jornalers o aquests, simplement, es contractaven en obres públiques.

Aquest mateix mes de gener es fa una crida per aprofitar l’escola nocturna i millorar, d’aquesta manera, la formació local. També es dóna una relació de les famílies que s’exclouen de la beneficència i de les que s’hi afegeixen. Observem que el Consell no defuig les seues atribucions de tipus social, com són l’ensenyament i la sanitat (fins i tot va més enllà en el cas de l’ensenyament), aspectes aquests als quals el govern de l’estat no hi arribava . Inclús, com a fet anecdòtic, el 28 de febrer decideixen traure del poble a Maria Roda Gavaldà -segurament es resol portar-la a algun frenopàtic- perquè pegava a l’home, als fills i a tothom que se li posava per davant.

La gestió de la vida festiva tindrà els seus més i els seus menys. Així, el 5 de gener es pagaran 25,50 ptes. a Vicente Royo Tobias pels confits servits en la festa d’una setmana infantil, i 15,25 ptes. a la Cooperativa Obrera Rosellense per les galletes. En canvi, només un mes més tard, el 7 de febrer, i presumiblement per tal d’evitar crítiques, els veïns podien llegir i escoltar en els llocs acostumats el següent:

“Debido a las circunstancias porque estamos atravesando, que no permiten pensar en fiestas, quedan terminantemente prohibidos los festejos de carnaval no permitiendose ninguna clase de disfraces ni mascara ni de dia ni de noche, como tampoco hacer lo que vulgarmente se llama la “lengueta” ni que se tiren de unos a otros cenizas, harinas y agua como se acostumbraba anteriormente, advirtiendole que a las contraventores se les impondra la multa correspondiente”Pel que fa a la constitució i funcionament del primer Consell municipal i resumint, hem de dir que si bé va reeixir en la seua finalitat de consolidar el nou ordre republicà (el “desordre” posterior a l’alçament, a Rossell, havia estat moderat) no va poder eliminar les diferències entre els cenetistes i la resta de republicans i no aconseguí controlar tampoc tota la qüestió del procés econòmic: no conseguiren el control de les terres expropiades i se seguiren fent incautacions sense el seu permís.

6. Els Consells Municipals posteriors als fets de Maig del 37

La darrera acta del primer Consell Municipal és del 4 de maig de 1937. El 7 de maig s’enviaran 5.000 guàrdies d’assalt des de València a Barcelona per tal de restablir l’ordre després dels Fets de Maig, i el 8, a les 9 del vespre, es reunirà el nou Consell Municipal“que había sido llamado por la fuerza pública al mando de un sargento que estuvo esta tarde en esta población recogiendo armas, y que dispuso la disolución del actual Consejo Municipal, para que como componentes que fueron del que se constituyó en 29 de febrero de 1936 volvieran a encargarse del mismo”. És més que probable que el sergent en qüestió formés part del contingent de guàrdies d’assalt que, tot pujant cap a Barcelona, es va quedar a les terres de l’Ebre. Uns dies abans i coincidint amb les notícies que arribaven de Barcelona i de València, diferents membres de l’anterior Consell, sobretot els de la CNT, van fer el pirandó per tal d’evitar represàlies. Només cal que ens fixem que l’acta del dia 4 no està firmada. Passat el presumible perill, tornarien.

Això coincidia, evidentment, amb la pèrdua de prestigi de la CNT (que de fet es venia arrossegant des del desembre) i la seua opció de dur a terme la revolució i guanyar la guerra al mateix temps. A poc a poc, el prestigi de Largo Caballero entre els obrers i el decidit suport que rebia de part dels partits republicans, dels socialistes i dels comunistes, havien anant imposant la seua opció: calia assegurar l’ordre i tenir un govern fort per guanyar la guerra.

Els Fets de Maig són el punt d’inflexió i de canvi, Largo Caballero serà substituït per Negrín, la CNT serà exclosa del govern i quedarà clar que els comunistes tenen la hegemonia total. El PCE (i el PSUC a Catalunya) no havien deixat de créixer des del principi de la guerra perquè comptes.ven amb un important recolzament:“en l’exterior, la Internacional Comunista i l’ajuda material prestada per Moscou, en l’interior, per la seua defensa de la petita propietat i per la seua sintonia amb la majoria de l’opinió publica. L’anterior tindria també el seu reflex en la vida quotidiana, amb la fi de les represàlies i de la violència indiscriminada, el control de les col·lectivitats i l’ajustament de l’estructura productiva a una economia de guerra. Però seria incapaç d’alterar ja el curs irremissiblement advers d’aquesta”(Furió, 1995, p. 607).

El consistori de febrer, amb l’excepció de José Querol Cardona que va ser substituït per José Cervera Arasa, actuarà provisionalment fins el 16 del mateix mes de maig (per tant només ocuparan accidentalment el comandament durant 8 dies) en què serà substituït pels nous Consellers proposats per les organitzacions i sindicats que constituïen el Comitè.

Malgrat tot, hi hagué repartiment de càrrecs: Bautista Comós Gavaldá, president; José Roda Iranzo, vicepresident 1r.; Valentín Pla Cardona, vicepresident 2n.; defensa i guerra, José Roda Iranzo; hisenda, Juan Fonollosa Gavaldá; abastiments, José Cervera Arasa; treball, Ignacio Hilario Expósito; agricultura, José Adrover Guimerá; obres públiques, Juan García Valdepérez; cultura, Joaquín Zaragoza Pla; transports, Valentín Pla Cardona; i, finalment, sanitat, Matías Caballer Pla. També els donà temps de“dar conocimiento del acto al Exmo. Sr. Gobernador […] ofreciendo la más entusiasta adhesión al Gobierno republicano que legítimamente representa a España, y condenando la rebelión facciosa patrocinada y dirigida por generales traidores a la Patria”.

El 16, com hem dit, prendrà possessió el nou Consell que es distribuirà de la següent manera: president, Joaquín Zaragoza Pla de Izquierda Republicana; vicepresident 1r, José Cervera Arasa de la UGT; vicepresident 2n, Joaquín Cuartiella Roda de la CNT; defensa i guerra, Vicente Pagés Rom de Izquierda Republicana; hisenda, José Pla Fonollosa; abastaments, Joaquín Cuartiella Roda; treball, Valentín Cardona Tomás (els tres de la CNT); agricultura, Francisco Prades Querol de Izquierda Republicana; obres públiques, Manuel Querol Fonollosa; cultura, José Cervera Arasa; transports, Vicente Niñerola Pla (els tres de la UGT) i, finalment, sanitat i assistència social, Francisco Verge Cardona de Izquierda Republicana.

D’entrada, observem que en la composició del nou Consell han desaparegut els membres de la FAI, però sobretot ens queda clar que la CNT ha perdut la seua preponderància, sobretot pel que fa a les seues postures més revolucionàries, aspecte aquest que queda refrendat en la mateixa acta de constitució del Consell quan, després de proclamar la seua adhesió al govern de la República, fan constar que“teniendo en cuenta que el sindicato de la CNT es entidad independiente de la colectividad “Vida Nueva” se acuerda que se entreguen las llaves de dicho sindicato (de fet, s’estava referint a les claus de la col·lectivitat com veurem de seguida) a su Junta Directiva”. El 18 s’acorda per unanimitat que una comissió del Consell passe pel:“local donde tiene la tienda la disuelta colectividad “Vida Nueva” y distribuya lo poco que queda en la forma que crea más conveniente. También se acuerda por unanimidad que la misma comisión vea lo más conveniente respecto de los animales que pertenecientes a la disuelta colectividad, existen en el molino del Hospital, haciendo lo propio con otros animales que hay en la aldea de Casas del Rio”.

Es tractava de fer contents als petits propietaris i als arrendataris, molts dels quals ja portaven les terres abans de la col·lectivització, i al mateix temps dissoldre un contrapoder.Ens trobem davant la desintegració de la forma de producció més revolucionària que s’havia format al poble durant els primers mesos de la Guerra Civil. Els sindicats seguiran organitzant i coordinant els treballs productius:“seran com oficines de col·locació, cotització i vigilància de l’activitat laboral”(Història, Política… 1999, p.248), però actuaran sempre sota la tutela de les institucions polítiques republicanes. En el cas que ens ocupa, sota el control del Consell Municipal rossellà.

A Rossell, com a molts d’altres pobles, si volies cobrar alguna peonada treballant en obres públiques, havies d’estar afiliat a un sindicat. Ens han informat que molts dels mitjans propietaris de dretes s’apuntaren als sindicats, sobretot a la UGT, per tal de poder guanyar aquests jornals que tan bé anaven per a les seues migrades economies. No sabem, però, si tot aquest procés havia començat ja amb el primer Consell o no.

Dues demostracions d’allò que acabem de dir són un comunicat que es fa, el mateix dia, al Consell Municipal de la Sénia, en el qual, i per ban públic, es demana que cap veí vaja a treballar a les terres incautades del municipi de Rossell -s’havia d’estudiar què es faria amb aquestes terres- i l’aprovació, uns dies més tard, del pagament dels quinquennis al secretari, que l’anterior Consell s’havia estalviat.

El 25, es crea una nova comissió que s’havia d’encarregar de conseguir nous crèdits per a la carretera de Rossell a la Sénia i, al mateix temps, preguntar què es feia amb les inacautacions que, ara sí, havien restat definitivament sota la supervisió del Consell, i com veiem, en darrer terme sota el control del Consell Provincial . En la mateixa acta es comunica el pagament de 78 ptes. a la impremptes. Montsià d’Ulldecona per imprimir moneda fraccionària per a la vila.

L’1 de juny comprovem que la situació econòmica segueix sent crítica: s’insisteix en el fet que la millor manera de subsanar l’atur és tirar endavant el projecte d’aigües potables i s’insisteix en el pagament dels qui tenien deutes amb l’Ajuntament.

El 29, i d’acord amb els dirigents del Front Popular, es nomena el Comitè Agrari Local que encara no existia a la vila, a pesar que l’ordre ministerial per a la seua designació era ja del setembre del 36. El nou comitè estarà format pel president del Consell, Joaquín Zaragoza, pel secretari, Palomar, i pels vocals Ramón Cervera Bel, Mariano Pla Cardona, Domingo Bel Pla i Juan Griñó Querol. La seua missió era conservar la productivitat d’abans de la guerra.

El 6 de juliol es pagaran 13,45 ptes. al Centre Instructiu Republicà, per un refresc ofert als enginyers de carreteres, i les 100 ptes., que ja vam comentar, per l’electricitat consumida durant els cinc primers mesos de la “sublevación”. Finalment, i seguint l’ordre de l’11 de març, es demana la creació del Comitè de Refugiats.

El 13, s’ordena recollir la llenya dels arbres de la finca del mas de Palau (en aquell moment el mas de Palau estava ja a càrrec de l’Ajuntament) que calia tallar per construir la carretera de Rossell a la Sénia. Aquesta llenya s’havia de col·locar al Trinquet a disposició del municipi.De la mateixa manera s’oferien els troncs i les arraïls a qui els volguessen arrencar i aprofitar.

El 20, s’aproven una sèrie més de despeses: 96 ptes. en arranjament de carrers, 176 ptes. al farmacèutic Sabater per les receptes que havia ofert per a la benificència municipal i 10,60 ptes. en reparacions a l’edifici de l’Ajuntament.Set dies més tard també s’aprovarà una factura valorada en 72 ptes. per arranjar el safareig de la font del Riu i el desaigüe. Aquest mateix dia es tornaran les finques incautades als veïns de la Sénia que estaven situades al terme de Rossell i el 10 d’agost es tornaran una sèrie de propietats, bàsicament urbanes, a propietaris del poble.

El 23 de setembre, el Consell acorda adherir-se al sindicat de recs d’Ulldecona per tal de demanar la construcció d’un embassament al riu de la Sénia, per les millores que comportarà a la comarca.

Del mes d’octubre només voldríem destacar l’interès del Consell per mantenir el servei d’autobusos entre Rossell i Vinaròs i la contínua preocupació per mantenir ben abastat el municipi. Concretament els Consellers Niñerola i Pla aniran a Morella a la recerca de blat, i Querol “s’allargarà” fins Albacete amb el mateix objectiu.

Ja el 4 de novembre, s’acorda subhastar una sèrie de serveis (arbitris i recaptació, pesos i mesures, llocs de venda i sacrifici) per als propers dos anys, segurament amb l’afany d’augmentar els ingressos al més aviat possible. També s’acorda reanudar l’arbitre municipal pro-refugiats que estava suspès i, finalment, es decideix reemprendre la formació del repàs general d’utilitats i el padró d’inquilinats.

El més important, però, apareix quan es comunica la baixa de dos Consellers que s’han incorporat a files i es declara“y habiendo otros dimitido ante sus organizaciones, se acuerda por unanimidad declarar este Consejo en crisis, que se comunique al Sr gobernador civil, y se recabe de los sindicatos locales de la CNT y UGT su colaboración para la nueva constitución del Consejo, y la designación de quienes deben formar parte del mismo, a la mayor brevedad posible”. De fet, els membres del Consell no es presentaran a les sessions ordinàries del 9 i l’11 de novembre, tal i com fa constar en acta el secretari.

En aquestes ratlles queda ben patent que les coses començaven a pintar malament per a les autoritats republicanes. Evidentment que l’esdevenir de la guerra anava pressionant l’actuació del Consell, però no és menys cert que el desencís havia fet mella entre les esquerres, en general, i en els més “revolucionaris”, en particular. És segur que el desig de mantenir les llibertats polítiques que la República simbolitzava continuava entre els nostres convilatans d’esquerra, però cada vegada eren menys els que preconitzaven, públicament, la igualtat econòmica, la justícia social i la solidaritat. Mentrestant, el sistema econòmic tornava als seus orígens i a poc a poc se’n desmantellaven els aspectes més revolucionaris: incautacions, col·lectivitzacions… Pocs, almenys que en tinguem coneixement, en deien res en contra.

Malgrat tot, hem trobat dos articles a la revistaAgitaciónrebel·lant-se contra la crua realitat. Un es publica un mes després als fets de Maig (26 de juny) i l’altre nou dies després de la realització de l’acta anterior. Els dos tracten del “passotisme” que veuen en els rossellans. Hem escollit el primer, signat per “un libertario”, perquè és més complet i representatiu:

“Lo que pasa en Rosell Aquí os voy a narrar un poco de lo que esta pasando en Rosell. ¿Qué tal de las juventudes?¿Se deben dedicar a leer mucho; no? No, es al contrario; los jovenes de este pueblo hoy van por el peor camino que puede ir una juventud; solamente se dedican al baile, a beber, jugar y nada leer, excepto alguno. Tienen tanta afición al baile que lo olvidan todo, no sienten que hay un centenar de compañeros que luchan en los frentes. Para ellos no hay guerra. Viene el domingo teniendo baile, luciendo trajes y bebiendo ya estan contentos.
Los únicos que van bien son los de las Juventudes Libertarias. Aquellos, tanto los domingos como los demás dias, siempre hacen lo mismo: leer e ir todas las noches a su sindicato, para llegar a ser revolucionarios, tienen un entusiasmo enorme. Los otros, se les burlan diciéndoles que se van a volver locos de tanto leer. Si viene bien también se divierten, pero no haciendo burla a la guerra y bebiendo. Y ¿qué de los viejos? Pues de poco se llevan de los jovenes, solament se dedican a hacer vasos de vino, su sindicato es la Taberna, allí oyes de todo, leen algún periódico dando los políticos grandes atracos a la CNT, luego pasan el tiempo discutiendo en cosas que no entienden ni comprenden, dicen que la FAI tiene culpa de todo, que son unos ignorantes, de no ser ellos se habría ganado la guerra, etc..,
Creian que desarmando a la CNT, desluciendo la colectividad iría mejor y tendrían más jornal.
No, no es así. Resulta que antes iba mucho mejor que ahora. Todos los domingos y algún dia de trabajo se ven hombres borrachos y algunos que riñen; la Quinta Columna hace juntas clandestinas y ha levantado la cabeza. Cuando iban los de la CNT patrullando por las calles, ni se veian borrachos, no había riñas, ni juntas clandestinas, o si las había no se conocia rastro de ello.
La única solución es como he dicho leyendo mucho como los libertarios, esos, a pesar de ser pocos y pequeños cuando tendrán veinte años tendrá una cultura superior a todos los del pueblo, porque siendo pequeños como son ya dan luz a los demás y les enseñan el camino a seguir, como comprenden más, discuten con los viejos o con cualquiera. Los viejos les dicen que solo se necesita trabajar, leer no importa.
Así es que en Rosell hacen falta libros, Anarquistas y Revolucionarios que sean buenos.
¡Abajo el baile y la taberna! ¡Viva la Anarquía y la Revolución!”

Entre molts altres aspectes, dues coses queden clares amb la lectura atenta d’aquestes ratlles: la gent volia “viure”, cosa totalment normal en moments de tensió i crisi, i l’oposició interior a la República anava creixent.

El 15, es fa un ple extraordinari en què s’accepten els plecs de condicions de les subhastes que hem esmentat en l’acta del dia 4 de novembre i on es designa com a veterinari interí Emilio Canals Barta, germà del difunt Arturo Canals Barta, amb un sou anual de 2.000 ptes. i amb l’obligació de fer una revisió gratuïta dels porcs que es maten a les cases particulars tant si eren per a consum propi com si eren per a la venda. També es fa constar en l’acta que s’accepten les decisions adoptes a l’assemblea de Consells municipals celebrada el dia 8 a Vila-reial pel que feia al tema dels abastos.

El 18 de desembre (entre mig no s’havien celebrat sessions) ens trobem davant la designació d’un nou Consell (el quart), el més moderat, format únicament per membres d’Izquierda Republicana i d’Unión Republicana, i que havia estat proposat uns dies abans, concretament el 6, en una“reunión de representaciones de las organizaciones políticas y sindicales habidas bajo la presidencia del Jefe de Asalto de S. Rafael del Río”.

La composició resultant va ser la següent: president, José Cervera Arasa; sotspresident 1r., Matías Caballer Pla; sotspresident 2n., Ignacio Hilario Expósito; síndic, José Adrover Guimerà; defensa i guerra, Virgilio Comós Gavaldá; hisenda, Joaquín Cervelló Benet; abastos, Joaquín Zaragoza Pla; treball, Valentín Pla Cardona; agricultura, Francisco Prades Querol; obres públiques, Matías Caballer Pla; cultura, José Crevera Arasa; transports, José Adrover Guimerá i assistència social, Emilio Segura Expósito.

Immediatament després de declarar la seua adhesió al govern de la República, el primer que acorda el nou Consell és“que se hagan desaparecer del sello del consejo las iniciales que ostenta de las organizaciones políticas y sindicales, y que quede solamente el escudo nacional y el rótulo correspondiente”. També el mateix dia, s’acorda demanar a la Compañia Arrendataria de Tabacos de Castellón que restablisca l’estanc que ha eliminat a les Cases del Riu. Del 28 del mateix desembre, destacarem les 58 ptes. que es donen a José Cervera per les despeses de transport i hospedatge del viatge que va fer a Barcelona, per tal de conseguir uns crèdits per a la continuació dels treballs de construcció de la carretera a la Sénia.

Els mesos de gener i febrer són mesos de gestions purament administratives: el 4 de gener es nomena, interinament, l’Auxiliar de Secretaria, Ángel Pla Fonollosa; el 18 es designen, entre d’altres, els titulars dels arrendaments dels pesos i mesures; el 25 es paguen les despeses de l’apoderat de Castelló i s’arrangen les utilitats i el padró dels inquilinats; el 10 de febrer es prorroga el pressupost del 37 per al 38 i s’habiliten uns crèdits per valor de 11.000 ptes. Podríem excloure, pel que té d’utilitat social, la sol·licitud al Ministre d’Obres Públiques d’un rec provinent de les aigües del riu de la Sénia que havia de complementar el que havien fet els veïns.

L’1 de març es dóna una bonificació, de fins al 50%, per als arrendataris dels arbitris públics, per les especials circumstàncies de la guerra, amb la condició expressa que ingressessen els diners que adeudaven al més aviat possible.

El 8 s’aproven els crèdits per 11.000 ptes. nomenats anteriorment i que estaven destinats per als següents conceptes:“con cargo al exceso de ingresos sobre pagos o superávit sin aplicación del anterior ejercicio liquidado para atender al pago inaplazable de 8.500 ptes.s con destino a la colectividad campesina CNT-UGT según oficio de la Delegación de la reforma Agraria de 6 de enero último”; 1.000 ptes. més per atendre a la reparació del safareig públic“cuya techumbre levantó el último vendaval”i, finalment, 1.500 ptes. per a l’Auxiliar de Secretaria.

El 17 de març es fan les darreres designacions de càrrecs administratius i polítics. Manuel Safont Pallarés, mutilat de guerra i“persona de completa adhesión al régimen”, substituirà l’Auxiliar de Ssecretaria, Ángel Pla Fonollosa, que ha estat cridat a files. També s’acorda designar com a Conseller de propaganda al vocal Valentín Pla Cardona, complint una ordre del Governador Civil.

En l’acta del 29 de març queda constància del fet que marcarà el punt d’inflexió de l’esdevenir local en la tragicòmica guerra civil: el bombardeig de les tropes nacionals sobre la nostra població. Res tornaria a ser el mateix. L’incident queda així reflectit per a la posteritat:“Seguidament se acuerda por unanimidad, hacer constar en acta nuestra más enérgica protesta por el criminal bombardeo efectuado por la aviación facciosa el dia 27 del actual, causando siete muertos, veinte heridos y el derrumbamiento de cincuenta y cinco casas”(vegeu més informació en l’apartat 6.1). Les paraules i els fets cada vegada escurcejaven més entre els fidels al sistema republicà. En els quatre mesos darrers, a part que s’havien fet menys plens d’allò que era habitual, generalment només s’havien tractat temes estrictament administratius.

El 4 d’abril se celebrava una doble sessió extraordinària i ordinària.En la primera s’aprovava definitivament la concessió, als interessats, de les 11.000 ptes. que s’havien demanat en préstecs.En la segona, el president, José Cervera, ha de dimitir perquè s’ha decretat la incorporació a files dels reservistes de la marina de l’any 29. El seu partit, Izquierda Republicana, li ha de buscar un substitut com a representant en el Consell. De manera provisional, el vicepresident Matías Caballer farà de president de la institució.

El 12 se celebra la darrera sessió plenària oficial de les autoritats republicanes al nostre poble. En ella hi consta la substitució de Cervera per José Roda Iranzo i el nomenament d’Ignacio Hilario com a nou president del Consell. De fet, el darrer ordre que dóna aquest consistori és la de la reanudació de la moltura de les olives per part dels moliners locals, els quals segurament havien abandonat la seua feina, bé pels efectes del bombardeig, bé per altres motius.

6.1 El bombardeig

Aquell matí la gent de Rossell hagués fet el que feia tots els diumenges: anar al Planet a passejar, a jugar a birles, a fer-la petar al mateix carrer o a les tavernes (la de Blai i la de Curret). De fet, al Planet hi acudia més gent que a la plaça de l’Ajuntament. Però estava escrit que aquell matí no havia de ser com la resta de diumenges de l’any. De moment al cementeri s’estava celebrant un enterrament, el del tio José Mª Lluch Villarroya, Parrac. Sense saber-ho el pobre home estava fent un favor a molta gent. Allò que s’esdevindria a les 10,30 hores d’aquell plàcid matí del mes de març del 38, en plena època de recollida de faves, havia de quedar per sempre més en la memòria col.lectiva del nostre poble.

Ma mare, testimoni directe dels fets, m’ho ha explicat manta vegades. Ella s’estava a casa en el moment que unes amiguetes la cridaven del carrer anunciant-li que s’apropaven avions. No va estar a temps d’arribar al carrer, un barandat i un armari van caure prop d’ella i del meu iaio qui, constipat, no havia pogut anar a l’enterrament. No els va passar res que no es pogués arranjar amb alcohol o aigua oxigenada.

Altres, entre ells les seues amigues, no van tenir tanta sort. Aquell dia moriren pels efectes de les detonacions i la metralla: Lourdes Gavaldà Fonollosa, una xiqueta del Sargantano, d’onze anys, que morí al costat de la seua burreta; Jaime Fonollosa Meseguer, iaio de l’anterior, amb 67 anys, que morí asfixiat; Cecília Granell Fonollosa, de només 7 anys, filla de l’estorer; Ángel Pla Fonollosa, del mas de la Viuda, amb 41 anys; Cinta Querol Ferreres, Manxora, de 28 anys; José Querol Pla, el tio Tafarra, de 64 anys; i, finalment, Ramona Comós Gavaldà de 72 anys, la iaia de les Coqueres.

Entre els ferits hi trobem Lolita Querol Todó, de Barró (que perdé un ull); Rosa Fonollosa , de Jaume Ferré (que perdé una mà); Montserrat Gavaldá Muñoz; Cinta Querol, la Botxa) i Marcela, una refugiada que s’estava a casa Piuca. Però el pitjor havia de ser per a la família de la tia Paquita Fontan: cinc membres de la família van quedar ferits, tres dels quals havien de morir posteriorment, juntament amb el seu pare, mentre es recuperaven a l’hospital de Castelló, víctimes d’un altre bombardeig. Rosario Carrasco Expósito, la dona del Meto, que havia quedat malferida, també moriria a Castelló.

El bombardeig havia començat a la Rajoleria del Meto, on van caure 4 o 5 bombes i d’allí anà pujant cap el poble. Una bomba caigué al carrer del mig, dues a l’Avinguda, una altra al Planet i dues al carrer Cavallers.

L’opinió més generalitzada és que l’objectiu del bombardeig era destruir un camió o dos que venien a buscar menjar amb destí a Barcelona i que, generalment, es carregaven davant la casa del tio Polit, que era qui portava els tractes. Aquesta versió es relaciona amb la presència d’un misteriós personatge, el comandant Rojas, que s’estava al Maset i que, la nit abans del bombardeig i moments abans de desapàreixer del poble, digué que no podia estar molt de temps en un poble perquè sempre acabaven bombardejant-lo. Segurament el bombardeig responia, simplement, a un pla generalitzat de càstig de la zona enemiga, per part de l’aviació nacional.

Els efectes més crus de la guerra es feren notar per primera vegada dins de la mateixa població.La gent s’amagava com podia mentre s’escoltaven petar les bombes .A la nit molts decidiren anar a amagar-se a les casetes de camp esteses per tot el terme.Hi passarien més de quinze dies, durant els quals només els caps de casa o els fills grans es deixarien caure pel poble a veure com seguien les seues pertinences.

La majoria de gent no tornaria al poble fins el dia després de l’ocupació dels nacionals, el 13 d’abril. Mentrestant veien com els soldats republicans anaven fugint en desbandada; alguns testimonis recorden com es menjaven tot allò que trobaven i relaten diverses anècdotes d’encontres amb soldats, sols o amb petits grups, que portaven a la cara els estralls de la guerra.

Relacionat amb la fugida dels republicans i l’entrada dels nacionals, hem sentit el relat d’un altre fet esfereïdor referent a l’esdevenir local, el de dos homes de Vallibona que anaven darrera dels soldats nacionals i d’un ramat d’ovelles que aquests els hi havien pres. Una “tonteria” com aquesta significà la mort per als dos homes, a la Font de l’Argent del nostre terme.

El poble no tornaria a ser atacat des l’aire, però els bombardejos sovintejaren per la zona, sobretot perquè el camp d’aviació de la Sénia es va convertir en el punt de mira de diversos contratacs de l’aviació republicana. Especialment es recorda l’atac en què un avió republicà Katiuska fou abatut: dos dels tripulants moriren (estan enterrats a Canet) i l’altre es llançà amb paracaigudes. L’avió incendiat caigué a la zona de les “Covaltes”.

7. El nou Ajuntament nacional

El 15 d’abril, dos dies després de l’entrada de les tropes nacionals al nostre terme, es constitueix el nou consistori “Previa convocatoria al efecto (convocada ?) por D. Joaquín Muñoz Michavila, autorizado y nombrado alcalde de esta población, por el jefe de la 2ª Media brigada de la 2ª Brigada de la División 105 del ejercito Nacionalista, en el dia de hoy, se reunieron en esta casa capitular, los señores del Consejo Municipal que cesa…y los señores de la Gestora municipal entrante designados por el alcalde en virtud de dicha autorización…con objeto de celebrar esta sesión extraordinaria”.

La nova gestora estarà formada de la següent manera: alcalde, Joaquín Muñoz Michavila; primer tinent d’alcalde, Domingo Pla Pla; segon tinent d’alcalde, Inocencio Cardona Martí; depositari, Manuel Martí Querol i els vocals, Joaquín Caballer Muñoz, Joaquín Roda Ferrer, Miguel Martí Meseguer, Bautista Querol Muñoz, Juan Adell Querol, Jaime Arnau Cardona y Bautista Muñoz Cuartiella. Però això serà tot una altra història!

8. Els morts i les mortes

Rossell, com la resta de l’Estat espanyol, es va veure submergit en una lluita fraticida que, afortunadament, no presenta aquí els visos dramàtics que es donen en els pobles de la vora. Malgrat tot, no faltaren al nostre poble les víctimes d’una guerra injustament apodada com a civil.

Malgrat que hem recollit diverses dades de molts dels morts i de les mortes, ens agradaria completar-les amb records i vivències familiars i fotografies.Agrairem tot allò que ens poguésseu fer arribar i procuraríem incorporar-ho en el proper treball. Podria ser que ens haguessem deixat algú o, a l’inrevés, que n’haguéssem posat de massa. Dieu-nos-ho també!

Vaja per endavant el nostre reconeixement perquè tots ells no deixaren de ser unes víctimes de les circumstàncies que els tocaren viure.

-Morts al bombardeig:
Vegeu l’apartat del bombardeig.

-Morts al front:

Santiago Fonollosa Verge, de Juanito Jaumet.
Joaquín Juan Caballer Fonollosa, Salives.Emilio Caballer Pla, del mas del Coll.
Julián Royo Niñerola, germà de la Coia, la dona del Pellero. José María Lluch Querol, de ca Parrac.Querol, dels Sargantanos, Agustín Querol Niñerola, pare d’Agustinet.
Domingo Arnau Pechoabierto, Antonio del mas d’Arnau.
Tomás Grau Querol, Tomaset de Coscolla.
Blas Caballer Sabater, de Jaume Guix.
Vicente Bautista Fonollosa Tobías, germà de la Catalana.
Juan Bautista Ferreres Muñoz.
Vicente Cardona Fonollosa, Vicent de Marcelo.
Joaquín Querol Roda, (de Bolet o de Llorenç ?)
Ramon Salom, pare de Ramonet de Figasses.
Pepito Cardona Arnau, de la Maria de la O o del mas de les Cardones.
Juan Griñó Querol, de Griñó.
Ramon Cervera Arasa, Ramonet de Cervera.
José Griñó (Cuartiella?), de Joaquín d’Alino
de Pepe Blasco?, cosí dels Griñós
Matías (Macianet) Fonollosa, germà de la dona de Xorrit.
de la Patro d’Helios, un germà de sa mare.
Ignacio Hilario Lluch, germà de Vicent d’Hilario.
Juanito Niñerola Pla, Baraquero.
Joaquina Santamaría Albesa (23 anys, morta en accident de guerra, el 18 de maig de 1937, a la Puebla de Linares -Teruel-. Vivia al carrer Sant Roc)?
Joaquín Muñoz García, de les Cases.
Joaquín Paulino Caballer Muñoz
Joaquín Cardona Beltrán, era de Vallibona, del mas de Vito

-Morts deguts a la repressió, amb hipotètica participació de rossellans:
Bernardo Ochoa Moreno (36 anys), sense professió coneguda, sense filiació política.Mort els primers dies de setembre, fou trobat al terme de Sant Rafel.El van matar uns de la Sénia, però es comenta que hi va participar un de Rossell.

-Morts deguts a la repressió, relacionats d’alguna manera amb Rossell, però en la mort dels quals no hi tenen res a veure els nostres convilatans:
José i Luis López Monfort, eclesiàstics titulars de Rossell.Secundino Gavaldá Iranzo.
Juan Querol Pla i José Sebastiá Jovaní, els dos morts de Vallibona a la font de l’Argent.
Finalment, si heu observat algun error en el desenvolupament d’aquest treball o considereu que hi manca algun aspecte essencial o, simplement, teniu una anècdota que penseu que s’ha d’explicar, feu-nos-ho arribar.Tot serà ben vingut. Gràcies per endavant

9. Agraïments

A tots els protagonistes d’aquesta història perquè, ja ho hem dit, a part de viure-la, la van patir.En especial als qui me n’han fet cinc cèntims, traient del més amagat del seu cervell allò que, de vegades i no per falta de memòria, no és tan fàcil recordar: Vicent Pagés Rom, Bautista Cardona Muñoz, Joaquín Niñerola Niñerola, Juan José Verge Ferrer, Emilio Segura Expósito, Juan Bautista Niñerola Pla, Josefina Comós Pla, Esperanza Comós Pla, Enrique Martí Querol, Joaquín Cardona Caballer, Josefina Cardona Caballer, Rosita Gavaldá Pla.

També vull agrair els savis Consells de Ramon Puig i Paco Itarte; la paciència que han tingut amb mi els funcionaris i les autoritats de l’Ajuntament de Rossell i l’amabilitat de tots aquells que m’han deixat fotografies.

Finalment a Antonio Grau Iranzo i Rosa Verge Ferrer, l’Antonio de la Carnissera i la Rosita del Julianto, mon pare i ma mare, que no només m’han ajudat en l’elaboració d’aquest treball sinó que, a més, m’han ensenyat una cosa molt important: respectar els “altres”, “tots els altres”.

---

Autor: Ferran Grau Verge (2000). “Rossell: República i Guerra Civil”, dins Rossell. Història i territori. Rossell: Grup d’Estudis Rossell 750 Aniversari.

Imatge: Carrer de Baix. Autor: Desconegut. Font: Grup d’Estudis Rossell 750 Anys.