Davant la nostra casa hi havia un col·legi, la Puríssima, on per cert anaven xiquets de pago, i allí van fer un refugi. Però, de vegades, entre creuar, després baixar l’escaleta…; ens n’anàvem al descampat i a la sequiola: només passaves un cantonet ja era tot hort. La meua germana tenia una por! Abans tot això eren tarongers! Però espessos. No estava això que van obrar ni res. Només hi havia dos o tres cases fetes de noves. Primer tocava la sirena del Fadrí i ma mare, que ja estava vestida, començava: “Espereu que pixe!” Li agarrava un no sé què, com un atac de nervis… “Espereu les claus!” I anava i es pentinava. “Per a què es pentina?” Ma mare…! Si la volíem tots! Tan valenta com era, s’havia quedat viuda…. I a arrastrons ens n’anàvem.

Una vegada, una dona portava un xiquet ja mort als braços i se’l va baixar amb ella, ja mortet, per no deixar-lo a soletes. I el meu germà, el desaparegut, més xicotet que jo, jugava al refugi amb el fang fent boletes. Jo ho mirava tot i pensava: “Eixa gent…!”

A última hora la sirena no parava de tocar. I si teníem la llum encesa, ens cridaven per apagar-la. Recorde els morts al carrer Sant Fèlix. Va caure tota una casa, per la Casa de Socorro.

Jo tenia 20 anys i ja tenia nòvio. Era ferroviari però treballava a les oficines; son pare era encarregat de taller. Una amiga veïna i jo anàvem a l’estació —a mi em donava per l’estació; a ella, pels músics, per un tal Beser. Anava al dibuix; recorde algunes companyes: Selfa, Ripollés… Jo volia pintar però ma mare no em feia cas. Carme, la dona del meu germà, era del Partit Socialista i el meu germà es posava un braçalet per anar als mítings. I un dia un guàrdia civil conegut va venir a casa i li va dir a ma mare: “El seu fill que siga el que vullga, però quan vaja a un míting, que no es done a conéixer, que no es fique en primera línia”.

En la Ronda Mijares feien teatre en valencià en un lloc com un magatzem, molt a prop de les Escoles Pies, al carrer Barrachina. Allí els dissabtes es feien funcionetes de teatre. Hi havia unes cadires i una taula i anàvem a vore la funció. Feien ball i tot. El meu germà Albert, sobre no ser de res —quan venia del front estàvem tots tant contents!—, el van baixar de l’autobús i el van posar en un camp de concentració a Moncofa dos o tres dies,
i necessitaven uns papers per a eixir del camp. Però quan et demanaven un aval, per més que et conegueren, sempre et deien que “de xiquets eren bons, però ara qui ho sap? A saber!”. A la fi li vam dur els papers i va eixir fora. Després el feien anar els diumenges a la Plaça de Bous.
Allí un sergent anomenat Bellés —era d’eixos que manaven— passava la llista. Un xic, Barrachina, era com delator per a salvar-se. Nosaltres eixos diumenges estàvem dinant i patint esperant-los. I quan arribava…: “Què t’han dit?” Perquè des d’allí els podien enviar a la presó. I
un dia ja li van dir per a no tornar. És a dir, primer els portaven a la Plaça de Bous i, com que eren de Castelló, deien: “”Eixe sí, l’altre no”.

En la meva família hi havia molts guàrdies civils: el meu avi, mon pare, un cosí. Mon pare no volia, però en aquells temps els pares manaven i els fills havien d’obeir. Sempre estava pels pobles: Caudiel, Villahermosa, La Vall, Castelló, sempre rodant. Jo tenia 7 anys i érem quatre germans i massa trasllats. Per això també ell volia eixir-se’n de guàrdia civil i li van aconsellar d’estar 20 anys per a tenir dret a una paga després. Un cosí d’ell amb estudis treballava en la Telefònica, que estava al carrer Major, i li va dir d’anar allí d’ordenança. Quan al final es va col·locar i estava tan content, es va posar malalt d’una pulmonia i va morir. Tenia jo 7 anys; recorde quan venia del col·legi i tots ploraven.

Els meus germans treballaven d’impressors en una impremta del senyor Fulvio. Un oncle meu va posar la impremta Mas junt a un altre home i el meu avi matern. Van treballar a l’Heraldo de Castelló al carrer de Campoamor . El meus germans Pepe i Alberto encara eren molt jovenets, la meva germana cosia —era molt llesta— i jo volia anar a cosir a la fàbrica de Dàvalos. Vivíem a Hort de Mas des que vam venir de la Vall. Després li vaig dir de treballar també a la impremta al meu germà major, que era per a mi com mon pare, i allà vaig anar a col·locar uns paperets com els de les llimonades en unes caixetes. Jo i la meua rueta… corrents, corrents pel carrer d’Enmig. Vull dir amb tot això que érem una família normal. I el meu germà menut se’n va anar, perquè el van cridar als 18 anys abans de quinta. Primer estava molt a propet —potser amb enchufe— però quan el front va avançar, van anar per material a Puigcerdà i mai va tornar. “On està Eleuterio?”, va preguntar el meu cunyat. Li van dir on i ell va respondre: “Malament, malament…” Va ser la batalla de l’Ebre. Ell havia escrit dient-nos: “Estic de distància a París com Castelló d’Almassora”.

A tot això al meu cunyat el van traslladar a Oliva, a València. Allí, a València, ell tenia la família i ens en vam anar tots, ma mare també. El van ferir i el tanquen al quarter-presó de Monteolivete. Vam anar de seguida i li portàvem a la xiqueta, perquè no la coneixia encara. “Lluís, Lluís mira la xiqueta!” “Passeu-li-la”, deien les dones. “Que puga tocar-li la maneta, la careta…” I tot era destapar la xiqueta. Després, quan va tornar ja ferit, estava molt malament de la salut. Tenia un àntrax, era com un granet roig i li feia molt de mal. No l ́havien jutjat encara. Es va col·locar en una oficina, era al mes de febrer, i el metge militar va dir: “Això necessita penicil·lina”. I entre tots els amics la van pagar. Però no va arribar a temps. El meu home també va vindre ferit de la guerra i després, una altra vegada. A la mili va anar tres vegades. Es posava a Carabiners per a no eixir de Castelló.

Nosaltres, a la guerra, cosíem capots. La meua germana era modista i cosia molt bé i des del camí de Lledó els portàvem fins a la fàbrica de Dàvalos amb uns fardells anant jo per tot el carrer Major. I allà per Sant Agustí hi havia uns guàrdies joves amb uns bigots; eren de fora. Jo tenia por i sempre creuava de vorera; crec que ells se n’adonaven. Després, dels moros també deien moltes coses. N’hi havia uns de guapos a l’estació i uns altres et feien por, et furtaven el rellotge… Jo amb els fardells i, en això, tocava la sirena i amb el fardell al cap entrava al refugi de Santa Clara.

Li vaig posar Eleuterio a un fill meu en record del meu germà desaparegut. Ell sempre n’ha estat pagat. Tots el teníem per desaparegut. L’última notícia que en vam tindre va ser una carta en què ens demanava avals. Li’ls vam enviar, però ens van retornar la carta per destinatari desconegut. Els comentaris de vegades eren si hauria passat a l’estranger, si seria fora d’Espanya… De la notícia de la mort del meu germà als camps d’extermini nazis, nosaltres ens en vam assabentar pel llibre de Montserrat Roig, Els valencians als camps nazis. Després van vindre de la premsa —El Mediterráneo— ací a casa, i al periòdic eixia el nom del meu germà… I van vindre a casa perquè els havien dit que tenia una germana a Castelló.

La tia Carme sí que era miliciana i estava significada, i no li va passar res. Ella anava vestida amb uniforme i tot. Algunes van perdre treball per milicianes i socialistes, com Genoveva, Beatriz, una que era telefonista… Ma mare sempre estava plorant pel seu fill. Després de molt de temps encara anava al port, i anava amb la néta perquè no li digueren res. I li déiem: “Mare, què fa?”

Al carrer Major, davant de la farmàcia Tellado, hi havia un estanc, i en aquesta casa vivia un home molt interessant: era el tio Pedro. Era d’idees anarquistes, convençut, i li va tocar criar les seues nétes perquè els pares havien fugit, crec que a Barcelona. I per això a ell el portaven
cada dos per tres a la comissaria i l’apallissaven. Després tornava ple de sang, però ell mai en deia res. Era un home a qui li agradava molt llegir, escoltar òpera…, i ens contava moltescoses. Els fills eren músics.

El cementeri estava tot ple de creus. La gent anava a vore com els afusellaven, allí, al costat del Riu Sec. Anaven xiquets, dones majors… A les germanes de Santiago, el gendre de Pedro, els pelaren els cabells i els feren netejar les latrines. Una va posar una sabateria i la va tancar i
les altres dos se’n van anar fora. Una filla de Pedro es va casar amb Nomdedéu.

I la segona part també es molt trista; va ser la fam. I jo encara vaig tenir sort, perquè al poble de València on estàvem ens donaven moniatos, patates, verdures. Quan vam tornar, la col·lecció de llibres del pare estava cremada. Al pujar l’escala vaig vore els de la boina roja i contaven tantes coses dels falangistes i dels moros…! Els mobles —dos llitets molt bonics que havíem deixat en un lloc perquè els guardaren— ja no eren. No vam recuperar res; només la màquina perquè quan ens en vam anar, ens la vam emportar en el camió militar. Ens n’havíem anat i, a més, havíem pagat el lloguer. Vam tornar al carrer de Gumbau, a la casa de la família Nomdedéu. Recorde que anàvem per Germans Bou a replegar corfetes per al foc i boletes dels
arbres, perquè no teníem carbó. I una dona ens va preguntar per a què ho arreplegàvem, i la meua àvia li va dir que era per a llavar la roba negra. Veges quina situació!

Al costat de ma casa vivia una veïna. Treballava de cuinera a les Escoles Pies, i jo estava tan prima i amb taques blanquetes per no tindre vitamines, que ens va col·locar d’ajudants a la cuina. Cobràvem 30 duros al mes i les menjades del dia i, així, el meu racionament era per a casa. La cuinera ens feia rovells dels ous. Allí hi havia de tot: fetges, pollastres, porc, els berenars… Així que allí dinàvem i sopàvem. També ens donaven roba i, com que acabàvem molt tard, ens podíem portar el sopar a casa en la carmanyola i aprofitàvem per portar un poc més per a casa, encara que teníem por. També estaven allí uns mestres represaliats.