TRANSCRIPCIÓ

Entrevistador. Hola!  Com li diuen a vostè?

Josefina. A mi, Josefina Villach Miranda

E. Al seu fill com li diuen?

J. Al meu fill Àngel.

E. I son pare era Domingo Villach Pruñonosa?

J. Sí. 

E. I hem podria contar que li va pasar a son pare? 

J. Ara li contaré tot el que va passar aquell dia.

El dia 14 d’abril van entrar els nacionals. I el dia 10 de maig, escolteu bé, el 10 de maig, nosaltres ens vam amagar a la font de la Roca. Era una plana i vam fer una paret alta. Mon pare va deixar a un cantó el matxo albardó i la sarià. El tio Liandro, l’home d’una neboda de mon pare va deixar el burro. Després van ficar davant rames. Nosaltres estàvem amagats darrere i així vam vore com passaven els  soldats. Però ells van vore el matxo i el burro de Liandro i van agarrar l’albardó, els van muntar i se’n van anar. Així que ens van deixar la sarià. En acabar vam anar a la barraca perque nosaltres, encara que erem del poble. no podíem dormir perquè havien bombardejat Rossell el dia de Sant Josep. Ens vam anar a casa. 

El dia  10 de maig mon pare i ma mare vivien ací. Eixe dia havia mort la dona d’un cosí germà de mon pare. El vei, que era nebot de la dona, li va dir que si volia el matxo per anar al camp per portar una carrega de llenya. Encara així, mon pare anava a vindre per a l’enterro, perquè encara que el seu germà i ell foren de contrapartits, eren familia.

Jo en eixe moment tenia 13 anys. Estava a casa fen feina: limpiant el piso, agranant, etc. I en eixe moment vaig sentir que me cridaven i vaig baixar. «I ton pare?» em va preguntar. Li vaig dir que se’n havia anat al camp però que anava a tornar. Va vindre el criminal que el va denunciar. 

Ell se’n va anar cap a l’ajuntament. I va vindre este home que vivia a Barcelona amb un desvergonyiment i jo me vaig posar a tremolar. Em preguntava perquè este home volia buscar a mon pare. A l’acte seguit. ve l’agutzil, que li deien Francisco Bolich, i diu: «Josefina, Maria » I jo surto i li dic «oi tio Francisco, qué vol?» I em va dir tot vergonyoset: «ton pare a quin camp està?» Però jo li vaig dir que no sabia en quin estava. I agarra aquell home i se’n va cap a la capelleta con si se’n anera a Rossell. Quan va arribar a l’última casa, va aixecar els ulls, i pel cantó del cementeri va vore com ja venia mon para i ma mare en el matxo carregat. Quan va veure a mon pare, es va plantar i pareixia que tremolava -això deia ma mare- I quan ja estava mon pare amb el matxo allí van anar junts cap al poble. Quan s’havien de separar, l’home li va dir: «deixa el matxo al veí, que es de José Morera i vine, vine a l’ajuntament.» Mon pare en eixe moment, com nosaltres veniem vi perquè teniem una vinya, es va posar un got amb 3 dits de vi i se’l va veure en un segón. En eixe moment se’n va anar. 

Ens vam quedar ma mare i jo allí tot soletes. Amagades. I vinga a plorar, i vinga plorar, «i que farem ara?» 

Allí a Sant Mateu, en un pla, que a la guerra mataven bous per al front també i venien les parts del animal: panxes, tacons, caps, potes, estaven un amic de mon pare, mon tio Vicent i mon tio Pepe -que mon pare eren set germans, quatre xics i 3 xiques- I va dir Joan a mon tio Pepe: «ara ve la Guardia Civil i el teu germà Mingo» -que li deien així. Anaven un Guàrdia Civil davant, mon pare, amantillat, enmig i l’altre Guàrdia Civil darrere. I Joan va dir que no s’aceleraren, que s’esperaren I van passar per davant i els van dir: «A ustedes los vamos amantillar como a este hombre». I mon pare, pobret, com tenia que estar, ja portava tota la cara blava. Quan va entrar a la caserna ja tenia tota la cara blava. 

I aquella nit ma mare, ma germaneta de nou anys i jo de tretze i mig, vam  passar plorant les tres al llit tota la nit. Al dia següent, sobre les dotze va vindre a vore’ns una dona. Ella tenia al seu home i al seu fill detessos vuit dies a Castelló i a Sant Mateu. Ens va dir que el seu home li havia dit que el nostre pare havia acudit amb mitja cara blava, però blava no, morada ja. I ens va dir: «el meu home ma dit “ves i di-li a Maria que està a Sant Mateu”.»

Agarrem ma mare i jo, perque si la dona ens havia vingut a les dotze, al quart ja estavem a les afores del poble. Ni vam agarrar pà per a dinar. No tenien fam, ni teniem set. No tenien res. Vam aplegar Sant Mateu i van preguntar on estaven els presos. Ens van dur i el vam vore. Però mon pare va feri aixì, sap?

E. Com si es tapara la cara.

J. Que la cara! Que li mirarem! Va fer una accioneta amb la cara I allà a vontes….

S’endemà, ma mare com van anar cara a casa una gent de Traiguera, que també tenien un pres a Sant Mateu, ens vam anar amb un carro. Jo com era més xiqueta anava darrere agarradeta a ma mare i a la barana. Apleguem a la Jana i ells per a Traiguera i nosaltres a Canet.

S’endemà, ma mare va anar a ca mon tio Pepe i li va preguntar si li deixaria el burro. Ens va dir que si diu si. Així que agafa i entrem a la plaça de la Jana. Vam vore un camionet no molt gran, tapat. I ma mare va anar a la presó però va vore que ja se’l havien emportat. Anava en el camionet. En el camionet se’n anava ell i molts més. Se l’mportaven i no sabiem on. Van recorreu i van saber-ho a Vinaròs.

En s’endemà vam anar a Vinaròs. Ahí ja ens van emportar un tros de pà, però allí ja donaven ranxo. Allí hi havia un home que li deien Ramon del boté de Vinaròs. I allí donaven el que sortia: menjar, caldo…  Però mon pare no tenia res per menjar… I aleshores, Ramon el boté li va dir a la dona que comprara una tassa grandeta i una cullera. I com aquella gent no tenia cap perra ni tenien res, nosaltres els baixavem botelles d’oli. Pobrets. Perquè ens van fer elfavor. I aquesta tassa la van ficar a la cistelleta i encara la tinc. Per un milió la tindria encara jo. Ara la te ma germana, la vol ella. Esta tassa no eixirà de casa.

E. Me deixat la càmera de fotografià, però me deixarà fer una foto de la tassa? De fotos de ton pare tenen? 

J. No, no

E. No tenen cap foto.

J. Sols està retratat, sap? Sols tenim un retrate. 

I en acabar el van jutjar.

I ma mare li va dir a Ramón, que aquell home era molt feixista i era jefe de la falange: «vostè que es jefe de falange no ens podria dir qui el va denunciar?» I aleshores ens va dir: «ojo de dir que ho he dit jo, que us he envait jo, que sóc el jefe de falange de Vinaròs». I ma mare i la meua germaneta van baixar a l’ajuntament per preguntar i ma mare va dir: «Bon dia, escolte, venim si ens pot dir qui a denunciat al meu home» I l’home d’allí, quer era barber i també l’Oficial ens va dir que sí: « Ramon Marzà, Andrés, no me’n recordo. I l’altre tampoc, l’altre Paco el ferrer del mas». I ma mare i Maria es van  posar a plorar. I aquell home li tocar el cabell a ma germaneta -que era molt guapeta, molt aseadeta- i li va dir: «no plores filla, que ta mare a segut molt roina, molt roina i paga tot el que a fet» I ma mare li va dir… tot el que vuigueu posar.

I a la nit, ma mare em va agafar de la mà i vam anar a aquell Andrés. Ell i mon pare van ser ambaixadors molts anys junts. I li va dir: «Andrés, tu has denunciar a Mingo? Quin mal t’ha fet Mingo? Ereu amics i treballaveu a les ambaixades arrendades pel govern» I va dir que era lo que ell havia declarat: «dos bufetades i una mica…. de tot» I la dona, que era una borratxa, ens va dir que Andrés no havia dit tant, que ell era exagerat. Però Andrés era sortit, no l’havien tancat. I tenia raó la dona.

Van tancar als que tenien la titular, sap? Els van tancar perquè al estar processats no podien tindre un càrrec públic. Vostè ho sabrà millor que jo.

E. Si, si

J. Perquè jo això ho conegut en aquell moment. I aquell va buscar a tres que mon pare no els havia fet res: un barber, la dona de mon tio Vicent i germana de la tia Pilar, i l’altre el ferrer.

I mira, sap el que em va costar aquella mort de mon pare? Mireu aquí, aquí que tinc el dit. El dia de sant Josep, un any després, va vindre el metge del poble…  aquí, aquí que tinc el dit hi ha un clotet, un tumor que apretava i en sortia de basura. I tota pleneta de granets. Una nit el metge va dir que havi sigut la xica més infectada, no sabia com no havia agafat una depressió.

E. I ara contem lo de la presó, quan anaven a veure a son pare.

J. Be, ara això. Quan anaven a mon pare, doncs mira, allí a la porta estavem tots vinga a mirar. Baixaven la roba bugada, la roba neta i ells miraven que no hi hagera cap paper ni res, sap?

E. Si

Un dia van anar a la presó de visita ma mare, una filla del mon tio Pepe, un altra que li diuen Cèlia i ma germaneta de nou anys. Jo em vaig quedar a casa. I van anar a la presó, i ma germaneta havia de prendre la comunió en el següent diumenge… I allà, ma mare, al carceller li van dir si deixaven entrar a la xiqueta a vore son pare, que era molt guapeta. I aquell home va dir que sí la deixaven entrar. El que estava de portes diu: «com li diuen a ton pare?» I al dir el nom els va dir: «este hombre se ha ido, de este hombre no le puedo decir, se ha ido» I ma mare -i les dos nebodes darrere- va preguntar on havia anat. Es negava a que no estiguera. Però l’home no sabia a on se’l havien dut. I ma mare i Cèlia van dir: «nos ha dejado la ropa?» I els va dir que sí. Aleshores van entrar, amb un soldat a un caurto. Van anar ma germana i les nebodes -la més gran aguantava a ma mare. Quan van entrar estava tot en cistelletes. Una manta i cistelletes. I en la nostra estava aquella tassa. Mmm… m’agradaria que la vera… aquesta obra antiga. Era de mon pare i val mes d’un mil·lió…  això no te preu. I la tenia jo perque ho vaig sentir molt. Ma germaneta tenia nou anys la pobreta. Ell clar que el volia, però les conseqüències les vam passar més ma mare i jo…

E. I que van fer?

J. I ja està. Jo ja no puc dir res més. Van arribar a casa i vinga plorar. I ja està. En s’endemà ens vam dedicar a portar figues del camp. Ma mare ens va dir: «xiquetes…» i ens vam seure al llit… I jo vaig dir: «pare…. ja no anem a veure mai més…»

E. I com ho van saber?

J. Jo vaig pedre molt del disgust. 

E. I a ta mare com li deien?

J. A ma mare Rosa. 

E. I com van saber els noms de les persones que van denunciar a son pare?

J. Quan van anar als jutjats. Allí mon pare li deia: «Maria aguaita qui son els denunciants» L’home era aquell de falange, aquell home va dir.

E. I en acabar, qui els a dir que a son pare l’havien matat?

J. Ai! Això no ho sé. Van anar a la presó, van dir que no estava i van agafar la roba i ja està.

E. I ja esta? Com van saber-ho?

 J. Com vam saber despréss que l’havien matat i estava al cementeri de Vinaròs.

Nosaltres vam baixar i anàvem a Vinaròs. Baixant allí, a mà esquerra, hi ha una casa gran. Allí nosaltres anàvem de posada. I allí, a una dona li van ferir l’home  bambardejant. Tenia un xiquet xicotet i anava a menjar a la seguritat social i nosaltres li baixàvem una bossa de creïlles perquè pobreta dona no tenia res. Nosaltres encara en teniem. I en acabar, el dia del 8 de juliol vam baixar als dentista per a que em llevaren un clau. I eixe dia ma mare i jo vam anar al cementeri. I al enterramorts li vam dir: «escolta, un home en un pantalò de pana blau i una camisa blava? però anava per fora la camisa, con era ambaixador… i unes espardenyes? Era alt» I aquell home diu: «ai senyora… miren… tants han portar estos dies que hi han molts, hi ha molts, hi ha molts…»

Quan ens anàvem, l’home d’una neboda de mon pare, Liandro, que treballava a Vinaròs, ens va preguntar d’on veniem. Ma mare va dir que veniem del dentista i d’anar a preguntar per mon pare al cementiri. I li vam dir que no sabien res allí. I li contesta que si haguera anat ell, ho haguera trobat. Aleshores vam decidir baixar un altre dia per a que ens ajudara. 

A Mingo el van penjar. A ell, a un home i a un nebot  de Burriana. Un tio i un nebot de Burriana. Això és el que va contar Liandro quan van baixar. Els van dir que estàven penjats al cantó d’una estatua, d’un panteó xicotet. 

Aleshores, nosaltres sempre li hem posat flors. Però ara, com és de tants anys… ja no saben res més.

I en acabar, per a cobrar vam traure els papers del jutjats… però estos ma dit la meua nora que sap d’abocat que no els dono a ningú que les vol ella per tal.

E. Nosaltres pot ser que els vulguem.  Però és que clar que, pot ser, de son pare no hi ha res del juí a Vinaròs. 

J. Sí

E. Si li van fer juí?

J. Sí

E. Aleshores el juí sí que el podem traure. 

J. Escolte, escolte, pot ser hi ha un paper on posava: muerto no sé que, muerto tal… Hi ha un de gravat.

A per això me va acompanyar Ramon Mirò, que va estar tancat a València i era escritor de la presó. Vam anar al jutjat per traure el juí. Ell va ser qui va parlar i qui va demanar-ho tot. Jo em vaig quedar fora seguda com m’havia dit. I va dir que voliem traure el papers del jutjat Domingo Villach Pruñonosa, investigar tot això. I li van dir: «nosaltres….» I ell va dir: «teniu collons de negar-ho?! Hem vingut al Bolletí Oficial. Negar-ho home?. Que ho negueu a esta xica que esta a fora, bé, però a mi no me podeu negar res que jo he sigut escritor de la presó de Castelló». Però no ens ajudava i vam passar a un altra oficina. Però també ens deia que no i Ramón li deia que era a bones o a roïnes, però que l’havien de traure. I quan se va acabar a males, Ramón me va dir que li diguera en quin any va ser. I jo li vaig dir que en el any trenta huit.

E. Aquí posa que va morir el dia set de mes huit

J. Set del mes huit…. no el dia que nosaltres dèiem. El any trenta-huit en setembre . No, va morir el set de setembre

Sí. I van pujar en una escaleta per buscar l’any trenta huit. El va trobar i estava lligat amb una corda. De tants anys que feia no podíem deslligar-ho. Me van fer l’alegria. Posava quin any, quin mes: al juliol del 38. 

I ja no li puc dir res més.

E. Però que ficava allí?

J. Allí devia posar els que l’acusaven, no?

E. Nosaltres, de totes maneres podem entrar, nosaltres estem dins dels comités. 

J. Dons vostès aneu allí i allí els trauran.

Jo els tinc aquí, pero Tere, la nora, m’ha dit que no… que els  ella perquè és advocada. 

E. Pot traure’ls i ho veurem…? 

(busquen els papers a una estanteria)

E. I son pare va ser del comitè local?

J. Res del món,

E. Ni a l’ajuntament?

J. Res del món, res… res

E. I perquè el van denunciar?

J. Per que el jefe de Canet va dir que, com Mingo era carreter i coneixien el terme de Canet y de la Jana, quan estarien al terme de la Jana el matarien. Matarien a un retor que era de Benicarló i li deien Canyot. I quan mon pare va dir jo no tenia coratge de matar a una mosca li van dir que no patire. I el van matar els altres. Un que li deien lo Tabalet, que va morir al front i un altre. I mon pare quan li va semblar va dir d’asseures per descansar un ratet. I aleshores s’aixequen els altres per detràs i pam, pam. El van matar. Se’l van carregar els que el van acompanyar.

E. A son pare acompanyaven.

J. El van vindre a buscar per ensenyar el terme de la Jana

E. Aah! per matar-lo al terme de La Jana.

J. Molt bé

E. I aleshores eren del mateix poble els que van vindre, o no?

J. Tots eren de Canet, els 4.

I després de matar-lo se’l van deixar i ja està. Els de la Jana van fer un clot i el van amagar. I en acabar la guerra el van despenjar i se’l van portar a Benicarló… Em penso, em penso… I ja era fet.

Jo no se com va anar allí. El retor estava allí quan mon pare va anar a acompanyar-los

E. I perquè va anar?

J. Oi… i si ve la Guàrdia Civil a casa tu no aniries?

E. Aah, aleshores eren els del Comitè

J. Claro sí, eren els del comitè. Eren els jefes.

E. Claro, aleshores… això era quan als maquis… eren uns o els altres. I tu en mig.

I lo de son pare qui ho va dir? que son pare va acompanyar al capellà?

J. La gent que vigila per les finestres del poble

E. Aleshores a son pare se’l va acusar de anar a matar el capellà.

J. Sí, se’l va acusar quan ell no era del Comitè ni res. Simplement es que el van obligar a anar a portar-lo. 

E. El van obligar que anara a ensenyar la partició del terme.

J. La partició del terme per a matar-lo al terme de la Jana. Pero mon pare no va fer res.

E. I aleshores quan el portaven algú el va veure…

J. Oi mira. Hi havia una dona que era maca, alta, guapa i aquella dona es ficava a la finestra. I antes de la guerra, i desprès, aquella dona se passava mitja nit ahí. Que va fer al marmol senyals d’això!

E. Però les nebodes del retor tat que no…

J. No, elles no estan a cap lloc

El va denunciar Ramon del bar… Ramon Marzà.

E. El van denunciar per això.

J. Sí, estava denunciat per això

E. Per això, no per que deguéra diners o coses d’estes…

J. No, no denunciat per això. I així van tancar també a l’altre barber, que va discutir. Li van dir que van discutir el tio Ovidio en la mare de Isabel, que un era de dretes i l’altre d’esquerres. 

E. Aleshores al barber també…

J. I en acabar també el van tancar a la presó tres anys. I aleshores li van llevar el titular de practicant i l’hi van donar la titular al criminal de Rabosa. 

Però a este no el van matar. Sols va estar a la presó

E. Com es que a son pare de la tia Angelina la Veriala el feien passar per Laurentino?

J. Aah! Això ves a preguntar-ho a ells. Jo no m’hi pose. 

S’acabaven tots els pastissets els de dretes…. Perquè hi havia un que era molt amic del retor que el va fer pujar.  Com eren de dretes ell es va salvar. M’entens? I mon pare per dir  on estava la partició del terme el van matar. I aquell que el va portar i que el va traicionar – i les nebodes el van deixar perquè Laurentino era íntim amic de son tio. Qui pensa que et portarà a la mort? I les nebodes el tenien amagat a son tio i quan va anar Laurentino el van traure. El van traure per a que el mataren. Ell es va lliurar per que era de dretes…

En acabar feien passar a un home per Laurentino. Un home que diu que li van fer vomitar sang allí a la Jana, li van fotre una pallissa. També va estar no se quan anys a la presó de Vinaròs. El feien passar per Laurentino, que era el qui l’havia matat. I aquelles, les criades i les nebodes del retor, veien a aquell home i li deien a la Guàrdia Civil que eixe era Laurentino. I el van fer passar per Laurentino per que eren els amos.

E. I ser ambaixador amb Rufo no li va portar també a la mort?

J. No

Rufo volia ser ambaixador perquè tenia un camió per baixar garrofes, ametlles i olives a Vinaròs. Com no sabia tractar amb això i mon pare sí, li va dir d’entrar a la part del camió. I mon pare va dir: «jo de camió no en vull entrar a cap part de cap lloc. Jo envasaré i farem, però jo part de camió no vull cap». I en eixe momement son pare de la Veriala i Rufo se tenien un tic i tic dels dos camions. I mon pare va dir-li a Rufo que devien anar a l’ajuntament. Farien un judici -això abans de la guerra- que Déu empara la envasadora. Rufo, Agustino i mon pare li van donar la part que hauria guanyat d’haver-ho venut tot. I en acabar, este Rabosa, li va anar en contra d’ell al juí. I mon pare, quan van sortir, li va dir que havia de tindre memòria seua. Sols li va dir això. I la memòri… va anar i no ha tingut res

I en acabar, Rufo, quan van matar a mon pare, al cafè de Michavila… mon tio es va vestir de negre. Rufo va arrancar a correr i va dir: «Villach vine aquí, fiquem-nos a este raconet que no ens senti ningú. Has de dir-li a Maria que Rufo no li ha fet res per ningú per fer-l’hi mal». I se’n va anar a casa el garrofer que vivia al camp. I ell li va dir al senyor alcalde que venia a demanar-l’hi un favor i  que li l’havia de fer. «Jo vaig tindre una discussió en Villach que no va voler entra en la part en el camió -i si l’home no volia ens va van desavindre- ara jo agafaré una llibreta i anirem a casa. En casa no direm noms, que digen nomes: “vostè vol que maten a Villach? Si” Ficarem un si. No direm qui es. I si guanya el si, el mataran i si guanya el no, doncs no». I salta el garrofer i li diu: «Rufo, ja te’n pots anar a casa que d’aquí, si tu surts a l’engrassa’t tens la parella de Guàrdia Civil i pagaràs el que no deus a la presó molts anys». Això li va dir a mon tio Vincent de dir-li a la Maria, que era ma mare…

E. Així, sols li va costar perquè va anar a ensenyar allí a on estava la partició…

J. Això ho van fer Pepet del masover i tots els del comitè, els que eren de la Junta, vaja.

Quin pensament d’anar a buscar a mon pare… I va anar Ricardo Padrilles.

Però bé, sols és això. Perquè els que eren d’esquerra no s’escapava ningú. Els de dretes, que van fer pujar al retor que era amic i el van portar a traïció… Que si l’hagueren pogut matar, que l’hagueren matat directament aquell que el va fer pujar. Doncs mira, aquell Laurentino es va salvar.