LogoGRMH

Testimoniatge d'Antonio Ripolles

Nom i cognoms: Antonio Ripollés
Data de naixement: 1930-2019
Lloc de naixement: Castelló, Plana Alta
Data d’entrevista: 20 d'abril del 2017
Lloc de l’entrevista: Castelló
Nom de l’entrevistador/a: Maribel Peris
Llengua vehicular: valencià.
Descriptors temàtics: repressió, fosses
Observacions:

TRANSCRIPCIÓ

Entrevistador. Quants anys vas estar?

Antonio. Jo trenta-huit anys. I han passat per les meues mans quaranta mil llibres. Trenta-huit anys i jo portava un llibre de l’u de gener al trenta-u de desembre tots els anys. Estaven en mil cent, mil dos-cents, cada any…  Trenta-huit anys… jo calcule… quaranta mil d’anuaris que han passat per mi.

E. Ja, ja. 

A. I aixó. Són moltíssimes anècdotes i coses, però tot s’oblida. 

E. En quin any vas començar, vosté? En quin any va començar allí a treballar?

A. Jo vaig començar a l’any de casat. Me vaig casar el 56 i a l’any de casat vaig començar d’ajudant de mon sogre.

E. En el 56, més o menys.

A. No, 57. D’ajudant de mon sogre. I després quan mon sogre se va jubilar, pues me vaig presentar a un examen. I així vaig entrar. Examinat, com toque.

E. Però en eixe temps, ens pòt contar alguna cosa de quan vosté va començar a l’any 57?  Ja era un temps de la postguerra. Vosté te alguna cosa a contar?

A. Des d’antes de la guerra si vol.

E. Sí, millor.

A. Perquè mon sogre va baixar de Llucena en la família a buscar millor vida i se va posar de guardafrenos a la Panderola. I d’allí va entrar de sepulturero. I va estallar la guerra i mon sogre era sepulturero. Però allí, en el reglament del cementeri, diu que la plaça de conserge se l’adjudicarà en preferència a licenciat de l’exèrcit en bona nota, que eren els Guàrdies Civils que se jubilaven als 50 anys i els de l’ajuntament als 70. Tenie 20 anys de conserge un Guàrdia Civil retirat.

E. Ja

A. I a l’estallar la guerra, per motius que ells saben i vullguen, van matar al conserge. Aleshores, a l’ajuntament van agafar a un i el va posar a l’oficina. Però aquell no sabia escriure i està reflectat en els llibres que jo tinc allí. La lletra d’aquell no se pot llegir. Aquell va agafar a mon sogre i el va posar al front a escriure. I en eixe moment el va pillar un concejal, i va dir que la seua feina era dins del cementeri. «Que fas ací?», «Escriure lo que este no sap» i se va quedar mon sogre allí, però sense títul. I a l’entrar la guerra el van deixar de substitut i al acabar-se la guerra el van destituir. El van estudiar per veure qui ere ell, i aleshores el van cridar i el van posar a la Plaça en propietat.

E. O siga que el van fer ja fixe.

A. Sí, i aleshores ell se va quedar ja de Conserge. I en eixe temps em vaig posar a festejar amb la filla i me vaig casar. I al cap d’un any de casat em van posar d’assistent, d’ajudant de’ell. I quan ell se va jubilar em van examinar a mi i em van posar titular de Conserge oficial. I vaig estar 38 anys

[ininteligible] d’ell, antes de la guerra pues no ho sé, però en després de la guerra quan afusellaven al riu, pujava la Guàrdia Civil a per ell i el feien baixar i presenciar els afusellaments. I clar, afusellaven gent molt coneguda d’ell. «Daniel dona-li records a la meua dona» di-li açò a la meua fill… No va poder aguantar i quan va pujar la Guàrdia Civil a per ell, diu «jo, no baixe», se va negar, diu « jo sóc conserge de morts i no de vius, quan mateu baixaré a fer-me càrrec». I ja no va baixar més. Això jo també ho haguere fet. I no res.

E. I la bomba.

A. La bomba. Que allí, ells, vivien allí i quan tocava la sirena s’amagaen dins d’una sepultura.

E. Clar

A. Caia un bomba i la metralla per dalt i no pasava res.

E. Ho utilitzaven com un refugi.

A. En fin, tot coses d’eixes.

E. I què més te va contar el teu sogre?

A. No res, perquè això ere un clamor de posar les famílies, els coneguts ahí, habilitar-los… Mon sogre va ser una persona que quan manaven uns, com si fore el que més d’eixe partit i quan manaven els altres, doncs els altres. Mon sogre era de cobrar el sou el dia 1. Era de forts ser de uns i de altres. Jo vaig fer el mateix, els que me pagaven eren l’Ajuntament i el meu lloc s’havia de defendre portant-ho bé.

E. Aleshores el seu sogre va estar durant l’any 39 hasta l’any 50 i pico, quan vosté va començar d’ajudant. 

A. Ho portava ell sol.

E. Ho portave ell sol. I aleshores ell, tot el que va viure dels afusellaments, ho va viure ell tot sol.

A. Sí, sí, sí.

E. Perquè primer li feien baixar i després els va dir que no.

A. Es va negar enseguida ell. Perquè això no se pot aguantar. 

E. Ja, lo de les famílies, no se podria aguantar.

I ens pots contar alguna anècdota d’algun afusellament? Un home no se’n va anar corrent? 

A. Afusellaven al riu. Anava un carruatge amb un cavall, els carregaven al carro, els portaven al cementeri i els descarregaven. El que va ser després vigilant -que després va ser sepultero-, va agafar a un que havia baixat. Ell dret de cara a cara  i el sepulturero agafa la camilla i se’n va cap allí. I l’altre home se’n va per la vora de la paret i la dona del vigilant, que estave agranant el carrer per escuadrinyar, li va dir a la Guàrdia Civil que s’escapava un. I el van matar.

Una anècdota.

E. Va avisar…

I quan afusellaven hi havia gent que anava a mirar?

A. Deien que no l’importava res. Es va posar ella agranant per escuadrinyar i veu a un que s’escape i va avisar a la Guàrdia Civil i el van matar allí contra la sala d’autopsies.

E. En quina part exactament afusellaven? Contra el riu, però en quina part, perquè com ara ha canviat tot.

A. Pujant de cara al cementeri, ací a l’esquerra.

E. Molt bé. Encara està la paret?

A. No, ara el riu és de formigó. Hi ha un marge de terra, molt alt claro. Les bales se clavarien a la terra.

E. Ara es tot de formigó, com l’han fet nou. Com és de formigó, ara és diferent, però abans el riu era tot de terra. I a l’altra part del riu n’hi havie una casa. Era allà? O era la part del riu més propera al cementeri?

A. Pujant d’ací cap amunt, el riu se baixava per baix i ací a l’esquerra els afusellaven

E. Vale.

A. Dins del riu, a la paret d’enfront. Els afusellaven. I mon sogre vivia davant, que està la casa del cementeri.

E. I després els recollien en un camió, has dit?

A. No, en un carruatge.

E. En un carruatge, perdó.

A. De la casa que tenia els carros dels enterros que anaven en cavalls, els caregaven i els portaen allí a la porta del cementeri. Contra la porta del cementeri civil.

I allí descarregaven i els posaven en una rasa, un al costat de l’atre.

E. Nosaltres, això… hem mirat els llibres del cementeri i hem fet un estudi. Ara tenim ja anomenats totes les persones conforme estan inscrites en le llibre del cementeri. I no sé si vostè ha tornat a anar al cementeri, ara, o no ha anat?

A. Molt poquet

E. T’ho dic perquè… en el que és eixe cementeri civil…

A.

E. L‘any passat l’ajuntament va fer un memorial. Un memorial vol dir que va fer unes plaques noves i allí estan el nom de tots els afusellats.

A.

E. Tant els que estan soterrats en el civil com els questan soterrats en el catòlic. Osiga, està el nom de tota la gent que se va afusellar, perquè hi havie gent que la soterraven al civil, però hi havia gent que la soterraven al catòlic. Te’n recordes?

A. Perquè baixava un capellà i els confesava i el que se confesava el enterraven al cementeri catòlic, i el que no al cementeri civil. Jo he sigut molt contrari d’això, perquè un mort és un mort. Els jutgen i els jutjaran on siga. 

E. Exactament.

A. Jo he sigut molt contrari. I vaig ser jo el que va llevar el cementeri civil, perquè no podie resistir-ho. Si se tirava un home d’un balcó, l’enterraven en el cementeri civil.

E. .

A. Jo no podie aguantar-ho, però no podie fer res. Era cosa de la eclesiàstica. I aleshores jo no podia fer res.

I puja un dia el alcalde i el obispo a visitar el cementeri. Ens anem els tres de vesprada. I visitem tot el cementeri. A l’eixir a la porta se despedix el obispo de l’alcalde i de mi i jo dic: «esperen un momentet ara que tinc les dos autoritats. Tinc dos problemes que els han de resoldre vostès dos», i diu: «tu diràs ». Jo dic: «tinc a un senyor ahí al cementeri civil que va caure d’un balcó. Jo mai de la vida he dit que s’ha tirat, va caure, no sé res més. I la família volia enterrar-lo al civil». I el obispo se pose les mans al cap -això davant de mi-, se pose les mans al cap i diu: «encara teniu cementeri civil a estes hores?», i jo dic: «tinc un altre problema que són els fetus que s’enterren a part per no estar batejats i això». I se’n va anar. I en sendemà m’arriba una ordenança de l’ajuntament en un sobre. Era una carta de l’obispo a l’alcalde on deia que immediatament llevare el cementeri civil. I l’alcalde em feia un ofici per a que el levare. I vaig obrir baix, a la part de baix, una obertura. I així connectava. I li vaig demanar a l’alcalde que la porta principal no la taparen, que me servia de servici per a mi; i per al dia de tots sants per a la gent que ve més prop d’allí. I es va quedar la porta sense paredar. Però jo vaig ser qui vaig obrir el cementeri civil. Després van vindre els polítics i allà on estan els… no sé com se diu… els panteons antics… van obrir més i se van marcar ells el tanto de que havien obert el cementeri civil. Però la veirtat és com jo ho conte.

E. I en quin any vas fer això? Te’n recordes?

A. No, però se pot saber enseguida.

E. El any que va parlar vostè en el bisbe i en el alcalde, això quan serie?

A. Se pot saber perquè els llibres on s’enterraen els fetus… se va parar de seguida i van començar a enterrar-se als llocs normals. Perquè, el lloc normal, resulte que per no fer falta el terreny, traiem els que arribaven als trenta i tants anys, i els fetus, com només hi havien 60 clotets per a d’ells, els traiem als cinc o sis mesos… Jo no podia aguantar això. Però no podie fer res, hasta que no vaig tindre l’ocasió eixa i me vaig aprofitar.

E. Molt interessant. Molt interessant això que està contant vostè. És molt interessant.

A. No, perquè jo ere la part que jo podie posar. La meua part era eixa però tenia traves, com eixe home, el capellà, que no [ininteligible] quan ell va vore que feia això me va dir que aniria a encerar-me les [ininteligible] jo em vaig embullir perquè jo mai li vaig dir lo que havie fet, ni el ofici. Jo el tenie baix la carpeta i tampoc mai li vaig ensenyar. Eh? Això era, problablement. Però el cementeri civil el vaig llevar jo. 

A. És interessant això de quan se va obrir. 

I abans de passar a un altre tema, alguna anècdota més a banda d’eixa del que va fugir -i, pobret, el van agafar? A banda d’eixa, recordes alguna cosa més que t’haja contat el abuelo?

A. Estant jo?

E. No, no, de Daniel. Per exemple, quan se va amagar en la sepultura i li va caure terra damunt. Estava amb l’abuela Ana. No?

A. Sí. Això és que ells s’amagaen en les sepultures i ja.

E. Però s’amagaven per les bombes?

A. Clar, per si caia la bomba. La metralla pasava per dalt i no els feia res.

E. Clar. I que va passar? Estaven amagats i que va passar?

A. Se van amagar i va caure una bomba prop i no va explotar, però la terra que va fer i va despedir… per poc els soterre a ells.

E. Quina por.

A. I axiò, són coses… i ja.

Un altra anècdota prou forta. Estant jo, després de mon sogre no estar, va vindre un senyor de Borriana. Diu: «vinc a visitar a veure si encara estan els companys que ens van afusellar, a veure si encara estan ahí o els han tret». i dic: «explique’m això que acaba de dir» «a mi, a la paret de cementeri, una nit, en les llums del camió ens van posar contra la paret i ens van afusellar a dèsset. Al caure, que estavem lligats en una corda: a mi no m’han tocat. A veure, que passe? i agafa el tinent que ananven d’allà cap ací a pegar el tir de gràcia i ell estava contant: “un, dos, tres, quatre, cinc; un, dos, tres, quatre i cinc” I cinc més» I resulta que, en després per dos, no valie la pena. Em va dir que simplement els va pegar una puntada i al no menejar-se, apaguen les llums i se’n van. I ell va tallar la corda i se’n va anar i se va escapar.

E. Osiga, que no se van adonar de que estava viu.

A. No, no van poder.

E. Li van donar puntada i se pensaven que estave mort. Aquell se quedaria…

A. Se la va aguantar ell, a veure vindre… però estave nugat en els morts.

[rises dels entrevistadors]

A. però estava al cantó de la paret, al cantó del cementeri. I allí en la pedra se va tallar la corda.

E. Anaven tots nugats en una corda quan els afusellaven?

A. Anaven individuals i nugats en una corda.

E. Individuals què vol dir? Que anaven en les dos mans i una corda que els unia a tots?

A.

E. Com si fore una fila. Sempre anaven així?

A. Ah, no. A vegades. Eixa va ser així, altres no ho sé ni com ho feien.

E. Perquè eixa que vostè conte no va ser en el riu Sec, eixa va ser en la tàpia del cementeri. Perquè ha dit que va ser en les llums del camió…

A. Sí, eixa va ser en la tàpia del cementeri i antes de, en la època de dels rojos, que els dien.

E. Eixa va ser en la guerra, quan la guerra.

A. Abans d’entrar el nacionals.

E. Antes de Franco però ja en la guerra. 

A. Sí, sí, claro

E. I els que van afusellar així eren rojos que diu vostè, gent d’esquerres?

A. No, eren de dretes

E. Eren de dretes els que van afusellar eixa vegada

A. I els van afusellar els altres. Una vegada va vindre Daniel Gozalbo, alcalde, i vam pegar una volta i vam entrar al cementeri civil. A l’eixir em fa: «ara vull que em dones la opinió», jo dic: «dos bandos roïns. Si n’haguere un bo, no haguere passat, perquè este bando va afusellar a estos i estos van afusellar als altres. Els dos roïns». Això li vaig contestar.

E. Li va dir vostè això

A. A Daniel Gozalbo, sí. Per a mi ere així, no falle.

E. Però de la gent que hi ha… de la gent que hi ha soterrada al cementeri civil, per el que posa al llibre del cementeri, els que estan allí afusellats… allí no posa ningú afusellat de la república.

A. No.

E. Allí són tots de…

A. Van ser després.

E. Perquè va ser després, això és el que te volia dir. La fossa és tota… allí en el cementeri estan els represaliats, els maçons, no?

A.

E. I els moros, també estan allí.

A. No!

E. A on estan els moros? Ja sé que no, però volia que m’ho digueres. On estan els moros?

A. Els moros no ho sap ningú, només que jo. Els moros es van enterrar, els moros no se poden enterrar en companyia d’els altres. Aleshores se van enterrar fora del cementeri. Vam fer una caseta i allí estaven enterrats. Però van trencar la porta i la gastaven per al que vullgueren. De nit anaven allí dones i feien el que volien. I quan va vindre el doctor Villamarín, queera el concejal del cementeri en eixe dia, jo dic: «escolte, això dels moros que fem ahí? Passa açò i estan ahí». Diu: «agafa’ls i posa’l tots a l’ossari». De paraula, eh? I els vaig agarrar i els vaig posar a tots dins d’un pou que hi havia abans que no tenia aigua. Però al cementeri. Hi havia un pou cego i quan se regava s’omplia per a les dones que anaven. I quan se va posar l’aigua potable vam anular el pou, aleshores estava cego. I el vaig gastar per a ossari. Està tapiat i els moros estan allí.

E. Ja, molt bé. I soldats n’hi han per ahí soterrats.

A. No

E. Soldats de guerra, no?

A. No, perquè soldats de guerra es pan posar tots en una illa i quan el Valle de los Caídos se’ls van emportar tots. Això també ho vaig fer jo, eh. Setanta caixes. Se van emportar setanta caixes de quinze morts. Dels soldats. I dos o tres individuals. Estan al Valle de los Caidos. Setanta caixes de quinze morts cada caixa.

E. Eren soldats de Castelló o dels pobles, de Benicàssim,…

A. No, no, no. Eren soldats que en la guerra… Ací a Nules va fer acordió: van anar i agafar Nules, retrocedeixen i agrafen Nules i tornen. I de Nules a Castelló venien en camions. S’enterren en un lloc a part a tots els soldats. I eixos estan tots al Valle de los Caídos.

E. Que abans d’anar al Valle de los Caídos estaven al cementeri catòlic.

A. Abans sí.

E. I on estaven els soldats al cementeri?

A. Estaven tots entrant, pasant els quadros de terra, on després venen els quadros que estan les tombes. I a dreta, estava l’illa en tercera de tombes. I això era un quadro de terra tot de soldats. I se va traure en unes màquines i jo els vaig posar. Els vaig manar a posar a quinze en cada caixa.

E. I te’n recordes del número de caixes i de tot perque ho acabes de dir. 70 de 15 has dit. 15 persones, 15 morts. Sí, això sí que està escrit en el llibre, també.

A. Recorde… suponc que per això, ho escrivie jo tot.

E. Sí, sí que està escrit. Lo dels moros ho sabia perquè s’ho havies contat a…

A. No, això no està escrit.

E. No, això no està escrit. Ho sabia perquè ho havies contat a Queta. Això escrit no està.

A. No perquè [ininteligible] he he he. No això no és l’anècdota meua.

E. Quina, quina.

A. Doncs que es va morir un moro. Després, molt després de tot això. Era un qualsevol. Es va morir. El teniem a la càmara i no podiem enterrar-lo perquè no portaven documentació. I un dia a hores casi de dinar, me venen dos moros en la llicència d’enterrament en la mà. Als hòmens ja els havia enviat a dinar. I jo dic: «doncs agarra tu» I l’agarren els moros i li done ferramentes i «enterreu-lo vosaltres». I un d’ells es va posar així i diu: «el pose allí cara cap allà». Dic jo que se l’apanyaren, que l’enterraren ells. I se’n van. I me’n vaig jo cap a la oficina tranquil·lament, i a la que arribe al corredor arriba un cotxe, aleshores deixe la porta oberta i se baixa un tio en trage i corbata i diu: «el encarregat d’ací», «Soc jo» «és que vinc de part del juez dient que pot enterrar al moro» «Ja està enterrat» «És que el juez m’ha dit que l’enterre cara a la Meca» «Està cara a la Meca, enterrat». I se me pose a un pam del nas i me diu: «on està la Meca?»

 [riuses]

A mi xuleries, no, això ho he tingut tota la vida. I només me diu això eixe home. Me pose a contra d’ell i dic jo: «que collons sé on està la Meca, però digue-li al juez que està cara a la Meca». I l’envie. Segurament li deguere dir al juez i el juez encara [ininteligible]

E. I en la porta del cementeri encara està un forat de bala.

A. Al pany, al pany.

E. Al pany de la porta del cementeri civil

A. Eixa va ser d’eixe que se va escapar. La dona del vigilant que estava agranant el carrer per escuadrinyar va avisar a la Guàrdia Civil i van començar a tirar-li.

E. Ah. Perquè anem a veure: la porta del que és el cementeri, a la dreta és la porta del que és la casa. I te un forat de bala del cas de l’home que va fugir i el van agafar. Pobre. Eixe el seu destí era que no s’escapava. Així com l’altre… 

A. Si haguere estat jo li haguere dit «ficat per ací que [ininteligible] no li ha vist» i ja li hauria dit «ja pot anar-se’n i no me digues res que no sé res». Però l’hauria escapat.

E. I aleshores, els nitxols que estan en el civil, els enterraments en nitxol, ahí també hi ha gent afusellada enterrada?

A. No

E. Ninguna?

A. No, allí són voluntaris que volien anar al cementeri civil i se crompraven un nitxol.

E. Que ere gent que no era religiosa i que volia que l’enterraren allí.

A. I altres que per coses… aquelles antigues. sino estaves confessat, sino tal,… anaves al cementeri civil.

E. Ah, sí.

A. Allí hi ha una que li diuen Nieves.

E. Batejat.

A. No, estava vivint en companyia de u.

E. Per estar amancebados que se deia

A. I se va morir. La anècdota és que li van fer l’enterro i van anar els capellans… -jo ho sé perquè vaig parlar en el home o en el que estava en ella, que és igual-. Van anar els capellans i va anar una d’eixes que no tenen cap faena, i va dir que estos no eren casats. I el pare José, -que ere molt bona persona eixe frare, puc dir-ho-, li va dir a l’home: «veritat que era una senyora que tenia de criada?» «No!, la meua dona», «veritat que vos coneixieu i venia a vore’t?» «Nooo jo era l’home». I se van tindre que anar barallant tot el que se puguere per a que soltaren la paraula. 

E. Però ell no va voler negar.

A. No ho va negar i no li van fer l’enterro. I se va enterrar al cementeri civil. Estava a segona fila, al centre. Nieves, Nieves.

E. I crec que també està ahí, -no ho sé perquè el meu sogre em deia-, que també estaven allí els amos del Voramar, els que portaven el Voramar, saps? El hotel Voramar de Benicàssim, em van dir que els que portaven el Voramar també estaven ahí soterrats. Vostè això ho sap? No li sona. No, era per veure si el que m’havien dit era veritat o no.

I després, els maçons

A. Aquells que estan allí en la paret, en plaques, aquells eren voluntaris d’això. Volien eixa classe de terra.

Jo no sé, no mai he sabut lo que vol dir maçons, eh. No mai he sabut lo que vol dir el maçó.

E. Home, és perquè estava el franquisme. Tenia un sentit negatiu, però en realitat eren…mira, vostè sap lo que és el Opus?

A.

E. Doncs igual que estava el Opus estaven els maçons. Són associacions que tenen uns principis. Els maçons eren una gent intel·ligent, llibrepensadora, intel·lectual,… el que passa és que  els van pintar com a dimonis. Però no eren dimonis, eren unes persones…

A. No estic d’acuerdo en això.

E. Eren una associació, no? Això és lo que jo he llegit.

A. Jo tota la vida, cada u, que pense com vullgue.

E. Clar

A. Però ací en una reunió som tots iguals. Al carrer jo me’n vaig on vullgue i vosté vage on vullgue.

E. Clar, doncs això. Per això estic dient que era una associació. Però el que passa… l’han pintat sempre com una cosa negativa.

A. Jo que vol que li digue… en la cosa particular meua… jo deprés de tots. D’eixe, d’eixe i de tots. Tots tenen la part bona i la part roïna. Tots

E. I vostè del que li ha contat el seu sogre, què és lo que més li va impressionar?

A. Jo el que més me va impressionar és això de que anava la Guàrdia Civil i el feien baixar a presenciar els afusellaments. Perquè afusellaven gent de Llucena que eren companys d’ell…

E. I que li donaven, cartes per a la família?

A. No, si estava allí baix, Daniel…

E. Objectes personals…

A. Di-li a [ininteligible] Escolta, jo tampoc haguera baixat. Que s’apanye cadaú en la conciencia d’ell.

E. Aleshores a ell li donaven cartes o li donaven objectes, coses de record.

A. No, perque a ells els portaven en un camió. Els portaven contra el marge del riu i a mon sogre el feien posar dalt a vore afusellar. I aleshores ells deien: «Daniel di-li a , Daniel…»

E. Ah, ere de paraula

A.

E. Coses no li donaven?

A. No, no, no, no.

E. I després de que pasara tot això, la gent, els familiars, després que els havien afusellat, de nit no anaven alguns, agafaven els cossos i portaven una caixa? Això no ho feia ningú?

A. No, els familiars que volien posar-los en una caixa, pujaven i els posaven en la caixa. Els que no s’enterraven sense caixa.

E. Ja, però havien d’estar al conter de pujar en la caixa. Osiga que havien de saber que l’havien afusellat per a poder pujar-lo, perquè si tu no ho saps…

A. Sí, claro.

E. Osiga, s’enterarien quan anaren a la presó amb la cistella i els de la presó els deia: «a eixe ja no li fa falta cistella». Això és lo que conte la gent. I quan li deien que ja no li feia falta cistella, volie dir que ja se l’havien emportat a afusellar. I aleshores… perquè clar, per anar tu i saber el dia i el moment, i anar amb la caixa ho has de saber, perquè si no.

A. Però jo no tinc ni idea d’això. Jo sí que sé que els que volien portaven caixa. El que volie o el que s’enterava.

E. El que s’enterava.

I un altra cosa, com és que en el despatx no tenies els objectes de la guerra? En el despatx tenies la llitera i tot això?

A. Dalt n’hi hava una salota i allà a la salota n’hi hava una llitera.

Que allí s’ha podrit, que jo no he pujat mai, no l’he tocat mai. Que hi hava una llitera on els agafaven, els portaven al clot de dalt de la…

E. Ah, allí estaven les lliteres, en eixa sala de dalt estaven les lliteres que utilitzaven per agafar-los del terra i portar-los al clot.

A. Per a baixar-los del carro eixe -que jo dic de la tartana-, els portava la llitera i de la llitera se’ls soltava al clot.

E. Osiga, la tartana, després la camilla, i de la camilla al clot. I en eixa sala de dalt estaven les lliteres

A. Una camilla.

E. Plena de sang estaria, no?

A. Només n’ha vist una, jo.

E. I no saps que van fer en la camilla?

A. No, estava mig vella que ja…

E. Encara estarà açò allà dalt?

A. Supose que no. No, allí se va quedar una sala, que allò va ser…

E. Era de la vivenda de la casa de vostè? La sala?

A. No, la sala estava en la casa que havia de viure el capellà. Que no va viure mai.

E. Ah, en la casa que havia de viure el capellà.

A. Era al mateix despatx que jo tenie. Dins estava l’escala que pujava a la salota. Però jo no pujava mai.

E. No has estat mai.

A. Sí, totes les vegades que havia sigut necessari

E. Si te tocava pujar per algo…

A. Però la llitera eixa ni l’he tocat ni l’ha agafat mai.

E. I que hi havie, roba també? Objectes?

A. No, la camilla ere de lona, en unes barres i estave contra la paret, dreta.

Objectes, no. Tu saps per a què gastave jo eixa sala? Per a quan traien les sepultures que havien complit i hi havia un objecte que jo pensava que era de valor. Doncs, en lloc de tirar-lo o trencar-lo, el posava allí per si tenien família i pujaven i el reconeixien. I així que se l’agafare. Que està prohibit traure del cementeri i no deixava traure. Però si volia posar-lo en un lloc o un altre. I sols això.

E. O siga, que en eixa sala només estava la llitera. 

A. De coses de anècdotes i això no res, no.

E. Jo he vist el despatx, però lo de dalt, ja no.

A. On jo m’assentava, darrera de la meua cadira hi hava una porta. Eixa porta, pujaves les escales i hi hava una sala en eixos objectes que he dit, perquè em dolia trencar-los i els posava allí per si venien els familiars…

E. El despatx de vostè estava davant de la capilla?

A. Sí, entrant a l’esquerra, el meu despatx. I antes d’arribar al despatx hi havia l’esglesieta.

E. I l’església a la dreta.

A. Ah, no, a l’esquerra.

E. Que l’han canviat?

A. Davant una sala per a que [ininteligible] el depòsit i un dia van fer l’església

E. Ah, el que és l’esglèsia ara, era abans el depòsit. I la capelleta estava al costat del seu despatx.

A. Exacte

E. La sala on estava la capilla era casa del capellà?

A. Això deien, que dalt no la gastaven mai ni la…

E. Se entra per dins del despatx

A. Sí, sí.

E. Ara este despatx està molt arreglat, hi ha tres quadres d’una composició abstracta. Està super elegant.. Ja fa anys, no és que sigue d’un any o de dos. Ja me situe.

I el depòsit de cadàvers on està? Darrere del despatx quan entres a la capella?

A. No, pegat al cementeri civil. Encara que allí va estar també. La història és que quan van llevar la capelleta eixa, al depòsit -que és ara l’esglèsia- van fer l’esglèsia; i el depòsit el van fer allà, darrere de les viviendes estes.

E. Ah! 

A. I després la sala d’autòpsies estava un poc més cap a dins. Estava darrere d’eixe dipòsit. Que ara me pereix que tampoc se gaste. Les fan a la residència.

E. Les fan als hospitals o als jutjats.

A. Doncs tot això.

E. Quina experiència!

A. El meu fill [ininteligible]. A mi no em fa pena parlar d’això, però és una faula.

E. No, jo dic quina experiència perquè són coses molt interessants. Que se perguen és una llàstima, perquè si no les contes i passen a altres persones desapareixen de la història i són coses que tenen…

A. Per exemple el moros han desaparegut.

E. Els moros no tenen registre

A. No

E. Però en els pobles també passa això. I no son tots moros. Nosaltres ens estem trobant persones que van morir allí perquè tenen certificat de defunció i en el llibre del cementeri no estàn. I vol que li diga una cosa molt grossa? Vam anar a l’Alcora, i saps que ens vam trobar en l’Alcora? Que de l’any 70 cap enrere no hi ha llibre. Ens van dir que això era molt antic. «Els arxius són del segle passat però se van pedre tots. Ací no tenim res, ací tot comença en la transició». De abans de la transició no hi ha ningún llibre en el cementeri de l’Alcora. Què li pareix a vostè això?

En canvi en el cementeri de Castelló està tot, de Castelló està tot escrit.

A. L’única cosa que li diré -perquè això ho he fet jo. El llibre de 1800 estava en les fulles mig trencades i altres que tampoc se podien llegir i jo vaig agarrar tots els llibres li’ls vaig portar a Renau. Renau era un que tenia una impremta. Me’ls va reconstruir tots per a que jo quan me jubilare deixar-m’ho tot bé.

E. Això és per a felicitar a vostè.

A. A mi no m’han de felicitar ni m’han de dir res.

E. Però és una forma de dir-ho. Perquè això és una conservació important de documentació.

A. Això em va alegrar al jubilar-me i que digueren: «Açò està bé» No el contrari: «que este tio ací se pasava el dia…»

E. Quan de temps fa que es va jubilar vostè?

A. Jo, em vaig ju…, jo el dia 27 de maig faig 88 anys i em vaig jubilar als 65. Veges per contar.

E. 23 anys. Doncs ja fa anys que es va jubilar! Al 94

A. Jo, del més gros que ha passat, casi, eh? Hi ha passat de gordes, pero l’accident de Torreblanca… Un autobùs de jubilats que va voltar i tots…. Almenys 20…

E: Mare…

I el sogre de vostè, quan parlava de l’època de la guerra li donava… plorava? Tenia pena? 

A. Home, no ho sé, no estava dins d’ell. Allí van matar gent de Llucena. Companys d’ell, amics d’ell… això és molt regordo

E. Em contava el teu fill que quan contava alguna cosa el abuelo Daniel, el teu sogre, Daniel Prades, sempre es ficava a plorar i ja no contava més.

A. Ah, sí, a ell li agarrava sentiment i plorava, perquè ere molt reglós, eh? I ell no era com jo.

E. Què vols dir?

A. No, jo ere més tajante; ell no, ell feia més blanc i negre. Jo, si no era, no ho pasava.

Conforme he contat lo de Cementeri civil que jo no estava d’acord. La meua conciència no podia aguantar-ho. Però no podia perquè tenia un capellà que es el que havia de dir blanc o negre. Jo tenia… a mi me va casar ell, me va batejar 4 fills, i dins del despatx teniem unes trifulques… Jo li deia: «vostè és capaç de jutjar a un que va a enterrar-se ahí si està en gràcia o no? Què sap si s’ha arrepentit, vostè? M’ho firmarie, no? Aleshores que collons fa?» Però no vaig poder mai. Fins que vaig tindre l’ocasió i me vaig emmendar. Me vaig fer… I encara no vaig dir: «no que estic autoritzat, que tinc ahí el ofici» D’això no li vaig dir res. Això era problema meu. Conforme me vaig tragar el que me vaig tragar de enterrar gent que jo no l’hagrere enterrat allí, doncs ara que se trague ell lo que sigue.

E. Perquè a vostè això li pareixia que era un diferència molt lletja entre les persones, no?

A. No podia aguantar jo. A mi si se moria una persona i és una persona [ininteligible] no m’ho contes, això és cosa d’ella i de

E. Però sap que passa? Un pensament que jo li faig. El cementeri deuria ser un cementeri per a tots, però el cementeri ens l’han trasmés com que era un cementeri de la religió catòlica.

A. Sí, però

E. Però en el món hi ha persones que són catòliques. Abans tot el món estava obligat a ser catòlic però hi ha gent que no vol ser catòlica. La llibertat de religió s’ha de respetar.

A.

E. Però clar, havien de dir «este cementeri és par a tothom», però van fer una diferència. Per a ser en un lloc havies de ser catìloc, apostòlic; i l’altre pareixia que era un menyspreu. I no. Perquè l’altre podia ser un cementeri normal. I ja està.

Ara l’han dignificat.

A. Sí, és que antigament la clau del cementeri la tenia l’esglèsia.

Però anem a Castelló. En Castelló està Santa Maria, i el cementeri on estava? En lo que era la pescateria després de la pèrgola. La pescateria queda en front de l’esglèsia. Eixia el capellà, li feia la cerimònia i al cementeri -que ell era l’amo del cementeri. El cementeri, el que està dient, que sols era catòlic.

E. Clar, i sols va haver dos anys o tres que el van fer municipal. El 31 que es va declarar la 2a república fins al 33 – 34. El van fer municipal, que volia dir que fòra per a tots. Però en vindre la guerra va tornar a ser catòlic i clar, sempre ha sigut el que vostè diu: una discriminació. I el cementeri ha de ser de tots.

A. Jo ho sé, però que cada u siga com vulga…

E. El cementeri és del poble, del municipi i no ha de ser de l’ajuntament. Ha de ser de l’Ajuntament, del municipi. Ara és municipal, és de l’ajuntament, però realment està tot ple de creus, de símbols religiosos. 

A. Ja ho sé, però jo… a mi m’és igual, cada u que siga com vulga.

I vaig a dir un poc més. El cementeri feia molts anys que volien privatitzar-lo i mentres jo vaig estar no se va privatitzar. Vaig lliutar a tope per a que no.

E. Ara és una empresa mixta.

A. Perquè mentrea siga municipal, el ajuntament no podia guanyar diners en el cementeri. Feia un grup de nitxols i havia de fer a preu de cost, sense ànim de lucre. I ara, ara vas i te subasten en un nitxol. Això mentres jo vaig estar, no. No vaig poder aguantar.

E. Doncs fins ací. Ja no li cansem més que portem un hora. Gràcies per tot.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Desplaça cap amunt