P: ja, ja.

R: i avant. En moltíssimes anècdotes i coses, però tot s’oblida.

P: en quin any vas començar, vosté? en quin any va començar, vosté allí a treballar?

R: jo vaig començar a l’any de casa, me vaig casar el 56 i a l’any de casat vaig començar d’ajudant de mon sogre.

P: en el 56, més o menys.

R: no, 57.

P: el 57

R: d’ajudant de mon sogre.

P: ja

R: i després quan mon sogre se va jubilar, pues me vaig presentar a un examen, i així vaig entrar, examinar i tal com toque.

P: però en eixe temps, vosté, no te contar alguna cosa de quan vosté va començar a l’any 57, d’eixe temps, que ja era un temps de la postguerra, de la postguerra, ahí té vosté alguna cosa a contar?

R: des de antes de la guerra si vol.

P: sí, millor.

P: Perquè mon sogre va baixar de llucena en la família a buscar millor vida i se va posar de guardafrenos a la Panderola. I d’allí va entrar de sepulturero. I va estallar la guerra i mon sogre era sepulturero. Però en allí en el reglament del cementeri diu que la plaça de conserge se l’adjudicarà en preferència a licenciat de l’exèrcit en bona nota. Que eren els guàrdies civils que se jubbilaven als 50 anys i els de l’ajuntament als 70, tenie 20 anys de conserge un guàrdia civil retirat. I el conserge era guàrdia civil.

P: ja

R: i a l’estallar la guerra, per motius que ells saben i vullguen, el van matar, al conserge, i entonces l’ajuntament va agarrar a uno i el va posar a l’oficina, però aquell no sabia escriure i està reflejat en els llibres que jo tinc allí, està reflejat la lletra d’aquell que no se pot llegir. Aquell va agarrar a mon sogre i el pose al front a escriure i entonces el va pillar un concejal, i va dir que ell la seua faena d’ell ere dins del cementeri i que feie allí dins, pos escriure lo que este no sap i se va quedar ell, mon sogre, allí, però sense títul, i a l’entrar la guerra el van deixar destituit, a l’acabar-se la guerra…

P:a l’acabar-se la guerra

R: el van destituir, i el van estudiar a vore qui ere ell, i entonces el van cridar i el van posar a la plaça en propietat.

P: ah. Espera un moment, a vore si com el tenie en silenci, a vore si no grave, espera un moment.

P2: yo estoy grabando

P:estàs gravant tamé. És quer espera, és que el tenie en silenci. Tu saps si quan està en silenci açò pot influir?

P: o siga que el van fer ja fijo.

R: sí, i entonces ell se va quedar ja de conserge. I en eixe temps em vaig posar a festejar a la filla i me vaig casar en ells, i al cap d’un any de casat em van posar d’assistent, d’ajudant de’ell. I quan ell se va jubilar em van examinar a mi i em van posar titular de conserge oficial. I vaig estar 38 anys [ininteligible] d’ell, antes de la guerra pues no ho sé, però en después de la guerra quan fusilaven al riu, pujave la Guàrdia Civil a per ell i el feien baixar i presenciar els fusilaments. I claro, fusilaen gent molt coneguda d’ell. Daniel dona-li recuerdos a la meua dona, di-li açò a la meua fill… No va poder aguantar i quan va pujar la Guàrdia Civil a per ell, diu jo, no baixe, se va negar, diu jo soc conserge de morts i no de vius, quan matareu baixaré a fer-me càrrec. I ja no va baixar més. Això , jo, també ho haguere fet. I, i no res.

P: i la bomba

R: la bomba. Que allí, ells, vivien allí i quan tocae la sirena s’amagaen dins d’una sepultura.

P: clar.

R: caie un bomba i la metralla per dalt no pasae res. I avant.

P: utilitzaven com un refugi.

R: en fin, tot coses d’eixes, i avant.

P: i què més te va contar el teu sogre?

R: no res, perquè això ere un clamor de posar les famílies els coneguts ahí, habilitar-los i no res, mon sogre va ser una persona que quan manaen uns, com si fore el més d’eixe partit i quan manaen els altres pos els altres. Mon sogre ere del dia 1 a cobrar el sueldo, però va aprotar molt perquè el cementeri, i jo en lo mateix que ell, que me va costar, perquè ell això ere de forts, ser de uns i de atres. Jo vaig fer lo mateix. Jo el que me pagae ere l’ajuntament i el meu puesto s’havie de defendre portant-ho bé.

P: aleshores el seu sogre va estar durant lo que va ser des de l’any 39 hasta l’any 50 50 i pico que vosté va començar d’ajudant, tot eixe temps

R: ho portave ell a soles.

P: ho portave ell a soles, i aleshores ell, tot lo que va viure, tot lo dels afusellaments, ho va viure ell tot

R: sí, sí, sí.

P: Perquè primer le feen baixar i després els va dir que no

R: se va negar enseguida, ell. Perquè això no se por aguantar, lo que acabe de dir.

P: ja, lo de les famílies, no se podria aguantar. [timbre de telèfon] És el teu telèfono, espera que ho parem una mica. Luego tornem.

R: sí? Diga.

P2: que me cuentes alguna anécdota de algún fisilamiento, no va uno se fue corriendo. Ja està. Ah bueno.

R: Fusilaban al río.

P2: [baixet] en valencià

R: iba un carruaje con un caballo y los cargaban i los llevaban allí al cementerio y los descargaban y el que después fue vigilante, que después fue sepulturero, fue a coger a unu y se, no, va baixar i se plante ell dret de cara cara i el sepulturero agarre la camilla i se’n va cap allí, i li diu, redell, i ell se’n va per la vora de la paret i la dona del vigilant que estave agranant el carrer per escuadrinyar li va dir a la Guàrdia Civil que s’escapae un i el van matar.

P2: va avisar.

R: Una anècdota.

P2: i quan afusellaven hi havia gent que anava a mirar?

R: deien que no l’importe res, es va posar ella agranant per escuadrinyar i veu a un que s’escape i va avisar a la Guàrdia Civil i el van matar allí contra la sala d’autopsies.

P: en quina part exactament afusellaven? Contra el riu, però en quina part, per com ara ha canviat tot.

R: Pujant de cara al cementeri, ací a l’esquerra.

P: molt bé.

P2: encara està la paret.

P: no, ara és el riu de formigó.

R: és el riu, hi ha un marge de terra molt alt, claro, les bales se clavarien a la terra.

P: ara, coa ara és tot de formigó, com l’han fet nou. Com és de formigó, ara és diferent, però abans el riu era tot de terra. I a l’altra part del riu n’hi havie una casa. Era allà? no. O era la part del riu més propera al cementeri?

R: Pujant d’ací cap amunt, el riu se baixave per baix i ací a l’esquerra els afusilaen.

P: vale.

R: dins del riu.

P: dins del riu,

R: a la paret d’enfront. Els afusilaen. I mon sogre vivien davant que esta la casa del cementeri.

P: i després els recollien en un camió, has dit?

R: no, en un carruatge

P: en un carruatge, perdó.

R: de la casa que tenie els carros dels enterros que anaen en cavalls i no en posaen una tartanota, els caregaven i els portaen allí a la porta del cementeri.

P: contra la paret, contra la porta.

R: contra la porta, del cementeri civil.

P: contra la paret del cementeri civil.

R: io allí descarregaven i els posaven en una zanja, un al costat de l’atre.

P: nosaltres, això, saps, hem mirat els llibres del cementeri i hem fet un estudi i hem mirat els llibres del cementeri i ara tenim, ja, anomenats totes les persones conforme estan inscrites en le llibre del cementeri i no sé si vostè ha tornat a anar al cementeri, ara, ja, o no ha anat?

R: molt poquinyo

P: te ho dic perquè, ,ira, en lo que és, eixe cementeri civil

R: sí

P: l’any passat l’ajuntament va fer un memorial. Un memorial vol dir que va fer unes plaques noves i allí estan el nom de tots els afusellats

R: sí

P: tant els que estan soterrats en el civil com els questan soterrats en el catòlic. O sea, està el nom de tota la gent que se va afusellar, perquè n’hiavie gent que la soterraven al civil, però n’hiavia gent que la soterraven al catòlic. Te’n recordes?

R: Perquè baixave un capellà i els confesave i el que se confesae el enterraven al cementeri catòlic i el que no al cementeri civil. Jo he sigut molt contrari d’això, perquè un mort és un mort, el juzgat i el juzgaran on sigue.

P: exactament.

R: jo he segut molt contrari. I vaig ser el que llevar el cementeri civil jo. Perquè no podie resistir-ho, jo. Si se tirae caie un home d’un balcó l’enterraen en el cementeri civil.

P: sí.

R: y jo no podie aguantar-ho però no podie fer res, perquè ere cosa de la eclesiàstica

P: exacte

R: i entonces jo no podie fer res. I puge un dia el alcalde i el obispo a visitar el cementeri i mo n’anem els tres de vesprà. I visitem tot el cementeri i a l’eixir a la porta se despedix el obispo de l’alcalde i de mi i jo dic esperen un momentet ara que tinc les dos autoritats. Tinc dos problemes que me’ls han de resoldre vostès dos.i diu, pos tu diràs. Jo dic tinc a un senyor ahi al cementeri civil que va caure d’un balcó, jo mai de la vida hei dit que s’ha tirat, va caure, no sé res més, jo dic i la família volia enterrar-lo al civil, i el obispo se pose les mans al cap, això davant de mi, se pose les mans al cap i diu encà teniu cementeri civil a estes hores? I jo dic tinc un altre problema que són els fetos que s’enterren a part per no estar batejats i noséquantos. I se’n va anar. I en sendemà me puge un ordenança de l’ajuntament en un sobre. I destape el sobre i anave una carta de l’obispo a l’alcalde, immediatament que llevare el cementeri civil. I l’alcalde em fa un ofici en que el lleve. I vaig obrir baix, a la part de baix, vaig obrir una oberta i així connectave. I li vaig demanar a l’alcalde qu ela porta principal que no la tapare, que me servie de servici i per al dia de tots sants que ve la gent més prop d’allí, i es va quedar la porta sense tabicar. Però no jo vaig ser qui vaig obrir el cementeri civil: Després van vindre els polítics, allà on estan els, no sé com se diu, els panteons antics, van obrir més i se van marcar ells la, el tanto de que havien obert el cementeri civil. Però la veirtat és com jo ho conte.

P: i en quin any te recorde que vas fer això?

R: no, però se pot saber enseguida.

P: el any que que

R: se pot saber

P: que va parlar vostè en l’obispo, en el bisbe i en el alcalde, això quan serie?

R: Se pot saber perquè els llibres, on s’enterraen els fetos, se va parar enseguida i van començar a enterrar-se als, al puesto normal, perquè el puesto normal, resulte, que per no fer falta el terreno, traiem els que arribaeve el turno als trenta i tants anys, i els fetos, com només hi havien 60 clotets pa d’ells els traiem als cinc o sis mesos, jo no podie aguantar-lo això. Però no podie fer res, hasta que no vaig tindre la ocasió eixa i me vaig aprofitar.

P: molt interessant.

R: eh?

P: que molt interessant això que està contant vostè. Que és molt interessant.

R: No, perquè jo ere la part que jo podie posar, de la meua part, ere eixa però tenie trabes com eixe home, el capellà, que no [ininteligible] quan ell va vore que fee això me va dir que anirà e encerar-me les [ininteligible] jo em vaig embullir perquè jo mai li vaig dir lo que havie fet ni el ofici que jo el tenie baix la carpeta tampoc mai li vaig ensenyar. Eh? Això ere, problablement. Però el cementeri civil el vaig llevar jo. I avant.

P: interessant, això, de quan se va obrir. I, a vore, abans que. Passem a a ltre tema. Alguna anècdota més a banda d’eixa de la, del que se va fugir i, pobret, el van agafar, a banda d’eixa, recordes alguna cosa més que t’hage contat el abuelo?
R: bueno, que estant jo?

P2: no, no, de Daniel

R: de Daniel? …

P2, quan se va amagar en la sepultura li va caure terra damunt, en l’abuela Ana. No?

R: sí. Això és que ells s’amagaen en les sepultures i avant.

P: però s’amagaven per lo de les bombes?

R: Claro, per si caie la bomba, la metralla pasae per dalt i no els fee res.

P: clar. I que va passar? Estaven amagats i que va passar

R: se van amagar i va caure una bomba prop i no va explotar, però la terra que va fer, que va despedir, per poc els soterre a ells.

P: quina por

R: i axò, són coses i avant

P: Però això, què eren? De la família, els que amagaven allí?

P2: la família del conserje que vivia allí

R: un altra anècdota prou forta. Estant jo, després de mon sogre no estar, me va vindre un senyor aon, de Borriana. Diu vinc a visitar a vore si encara estan els companyeros que mos van afusilar, a vore si encara estan ahí o els han tret. Dic explique’m això que acaba de dir. Diu pos a mi ahí a la paret de cementeri, una nit, en les llums del camió mos van posar contra la paret i mos van afusilar a dèsset. I ell al caure que estaen lligats en una corda, pos a mi no m’han tocat, a vore que passe, i s’agarre el teniente que ananven d’allà cap ací a pegar el tir de gràcia i ell estava contant, un dos tres quatre, cinc. un dos tres quatre i cinc. I cinc més. I en después per dos, no valie la pena, Els va pegar una patà i al no menejar-se, apaguen les llums i se’n van. I ell va tallar la corda i se’n va anar i se va escapar.

P: o siga, que no se van adonar de que estava viu.

R: no, no van poder.

P: li van donar patà i se pensaven que estave mort, aquell se quedarie quetet.

R: se la va aguantar ell, a vore vindre, però estave nugat en els morts.

P: ja, ja, ja.

R: però estae al canto de la paret, del cementeri, i allí en la pedra, se va tallar la corda, i on se la va tallar, al canto.

P: anaven tots nugats en una corda quan els fusilaven?

R: anaven individuals i nugats en una corda.

P: individuals

R: i nugats els dèsset en una corda,

P: individuals què vol dir? Que anaven en les dos mans i una corda que els unia a tots.

R: Sí

P: com si fore una fila, un ristra. Sempre anacven així?

R: ah, no.

P: a vegades.

R: eixa va ser aixina, altres no ho sé ni com ho feen.

P: perquè eixa, eixa que vostè conte no va ser en el riu Sec, eixa va ser en la tàpia del cementeri, perquè ha dit que va ser en les llums del camió.

R: sí, eixa va ser en la tàpia del cementeri i antes de, en la època de dels rojos que els dien.

P: eixa va ser en la guerra, quan la guerra

R: antes d’entrar el nacionals.

P: antes de Franco però ja en la guerra.

R: sí, sí, claro

P: i els que van afusellar aixina eren, eren, eren rojos que diu vostè, gent d’esquerres.

R: no, eren de dretes

P: eren de dretes els que van afusellar eixa vegada

R: i els afusellar els atres. Que jo, una vegà va vindre Daniel Gozalbo, alcalde, i vam pegar una volta i vam entrar al cementeri civil i a l’eixir em fa aparai ara vull que em dones la opinió, jo dic dos bandos roïns, si n’haguere un bo, no haguere passat perquè este bando va fusilar a estos i estos van afusilar als atres, els dos roïns. Això li vaig contestar.

P: li va dir vostè això

R: a Daniel Gozalbo, sí. Pa mi ere aixina, no falle.

P: però de la gent que n’hi ha… de la gent que n’hi ha soterrada al cementeri civil, per lo que posa el llibre del cementeri, els que estan allí afusellats, allí no posa ningú afusellat de la república.

R: no.

P: allí són tots de

R: van ser después

P: perquè va ser després, això és lo que te volia dir. La fossa és tota, allí en el cementeri estan els represaliats, els maçons, no?

R: sí

P: i els moros, tamé estan allí.

R: no!

P: a on estan els moros? Ja sé que no, però volia que m’ho digueres. On estan els moros?

R: els moros no ho sap ningú, només que jo

P: i Queta.

R: eh?

P: la meua Queta que se l’hauràs contat

R: perquè li ha contat jo. Els moros e van enterrar, els moros no se poden enterrar en companyia els atres

P: ja

R: i entonces se van enterrar fora del cementeri i vam fer una caseta i allí estaen enterrats. I van trencar la porta i la gastaen per a lo que vullgueren. De nit anaven allí dones i feen lo que volien. I quan va vindre una vegà el doctor Villamarín que és el concejal del cementeri en eixe dia jo dic escolte, això dels moros que ham de fer ahí, si passe açò estan ahí. Diu agafa’ls i posa’l tots a l’ossari. De paraula, eh? I els vaig agarrar i els vaig posar a tots dins d’un pou que n’hi ha antes que no se tenie aigua, al cementeri i n’hi hava un pou cego i quan se regae s’omplie per a les dones que anaen, d’açò. I quan se va posar l’aigua potable vam anular el pou, estae cego. I els vaig gastar pa ossari, i està tapiat i els moros estan allí.

P: ja, molt bé. I soldats, soldats n’hi han per ahí soterrats, soldats

R: no

P: soldats de guerra, no

R: no, perquè soldats de guerra se pan posar tots en una manzana i quan el Valle de los Caidos

P: se’ls van emportar

R: emportar tots. Això tamé ho vaig fer jo, eh. Setanta caixes de setanta, de quinze. Se van emportar, setanta caixes de quinze morts. Dels soldats.

P: dels soldats.

R: i, dos o tres individuals, estan al Valle de los Caidos. Setanta caixes de quinze morts cada caixa.

P: que eren soldats, eren soldats de Castelló o dels pobles, de Benicàssim

R: no, no, no. Eren soldats que en la guerra ací a Nules, la guerra va fer cordeón, van anar i agarren Nules, retrocedixen i agrarren Nules i tornen cap allà o agarren Nules, i de Nules a Castelló venien en camions i s’enterraen alló, en un puesto a part, tots els soldats, i ixos estan tots al valle de los caidos.

P: que abans d’anar al Valle de los Caídos estaven al cementeri catòlic

R: antes, sí.

P: estaven. I d’ahí els van transportar al valle de los caiguts. I te’n recordes del número de caixes i de tot perque ho acabes de dir. 70 de 15 has dit

R: 70 caixes de 15 cada caixa.

P de 15 vol dir que en cada caixa n’hi havien

R: restos

P: 15 persones, 15 morts. Sí, això sí que està escrit en el llibre, tamé.

R: m’arrecorde, suponc, per això, ho escrivie jo tot.

P: sí, sí que està escrit. Lo dels moros ho sabie perquè se l’havies contat a

R: no, això no està escrit

P. no, això no està escrit. Ho savies perquè se l’havies parlat a Queta, això escrit no està.

R: no perquè [ininteligible] he he he. No això no és l’anècdota meua.

P: quin, quina.

R: pos que se va morir un moro, después, molt después de tot això, un consevol, se va morir. I elñ teniem a la càmara i no podiem enterrar.lo perquè no portaen documentació. I un dia a hores casi de dinar, me venen dos moros en la llicència d’enterrament en la mà i als hòmens ja els havie enviat a dinar, i jo dic ae, agarra’ls tu i l’agarren els moros i li done ferramenta i enterreu-lo vosatros i un d’ells es va posar aixina i el pose alli cara cap allà. Dic jo que se l’apanyen, enterren ells. I se’n van ime’n vaig jo cap a la oficina a portar tranquil·lament i a la que arribe al pasillo m’arribe un cotxe brrrrrr, i de deixe la porta oberta i se baixen tio en trage i corbata diu: el encarregat d’ací. Soc jo. Diu és que vinc de part del juez que pot enterrar al moro. Ja està enterrat. És que el juez m’ha dit que l’enterre cara a la Meca. Està cara a la Meca, enterrat.

P: sí

R: i se me pose a un pam del nas i me diu on està la Meca?

P. [riures]

R: a mi xuleries, no, això ho he tingut tota la vida. I només me diu això eixe home, me pose a contra d’ell i dic jo que collons sé on està la Meca, però digue-li al juez que està cara a la Meca. Coloons. I l’envie. Segurament li deguere dir al juez i el juez encara [ininteligible]

P2: i en la porta del cementeri encara està un forat de bala.

R: al pany, al pany

P: al pany de la porta del cementeri civil

P2: actual, no, no, no. En la seua casa.

R: eixa va ser d’eixe que se va escapar, i la, i la, i la dona del vigilant que estae agranant el carrar per escuadrinyar va avisar a la guàrdia civil i van comensar a tirar-li

P: ah, perquè anen a vore, la porta de lo que és el cementeri, a la dreta és la porta de lo que és la casa

P2: i encara té un forat de bala

P: i té un forat de bala del cas este de l’home que va fugir i el van agafar, pobre. Eixe el seu destí era que no s’escapava.

R: no

P. aixina com el atre

R. si haguere estat jo li haguere dit, pose’s per ací que [ininteligible] no li ha vist, i ja li hauria dit, ja pot anar-se’n i no me digues res que no sé res. Però l’hauria escapat.

P: i aleshores, els nitxos, els nitxols que estan en el civil, els enterraments en nitxol, ahí tamé hi ha gent afusellada enterada?

R: no

P: ninguna?

R: no, allí voluntaris que volien anar al cementeri civil i se crompaen un nitxo.

P: que ere gent que no era religiosa i que volie que l’enterraren allí.

R: i atres que per coses aquelles antigues, si bno estaes confessat, no-sé-què, no-sé-quantos anaves al cementeri civil.

P: ah, sí.

R:allí n’hi ha una que li diuen Nieves

P: batejat

R: no, estae vivint en companyia de u.

P: per estar amancebados que se dien, amance, si

R: i se va morir.

P: ah, ja sé qui és eixa dona.

R: nieves, li diuen.

P: anem a vore, quan jo era molt menudeta, jo visc en l’avinguda del Rei, però de xiqueta tamé vivia allí, i n’hi havie una tenda, que no me’n recorde de que era, ara, jo era molt menudeta, que n’hi havie una dona que li dien Nieves rubia que vivie en un home, tota la vida en ell,

R: eixa

P:però que no estaven casats

R: no

P: però eixa era veïna, perquè ma mare la coneixia.

R: pos eixa, la anècdota és que li van fer l’enterro i van anar els capellans, jo ho sé perquè jo vaig parlar en el home o en el que estae en ella, que és igual. Van anar els capellans i va anar una d’eixes que no tenen cap faena, i van dir estos no eren casats. I el pare José, que ere molt bona persona eixe frare, puc dir-ho, li va dir a l’home, tat que ere una senyora que tenie de crià? Noooo, la meua dona

Tat que vos coneixieu i venie a vore’t? Nooo jo ere l’home. I se van dindre que anar peleant tot lo que se puguere per a que soltaren la paraula, no no erem res.

P: però ell no va voler negar

R: no ho va negar i no li van fer l’enterro, se va quedar. I se va enterrar al cementeri civil, estava a segon fila al centro. Nieves, Nieves.

P: i crec que tamé està ahí, no ho sé perquè el meu sogre em deia que també estve allí del Voramar, els amos del Voramar, els que portaven el Voramar, saps? El hotel Voramar de Benicàssim, em van dir que els que portaven el Voramar tamé estaven ahí soterrats, vostè això ho sap? No li sona. NO, era per vore si lo que m’havien dit era, era veritat o no.

I després, els maçons

R: aquells que estan allí en la paret, en plaques, aquells eren voluntaris d’això. Volien eixa classe de terra.

P: si, sí, a més ells

R: jo no sé, no mai he sabut lo que vol dir maçons, eh. NO hai sabut lo que vol dir el maçó.

P: home, és perquè estve en el franquisme tenie un sentit negatiu, però en realitat ere pues, mira, vostè sap lo que és el Opus?

R: sí

P: pos igual que estava el Opus estaven els maçons. Són associacions que tenen uns principis, els maçons eren una gent intel·ligent, llibrepensadora, intel·lectual, lo que passa és que ens els van pintar com a dimonis. A mi me’ls pintaven com a dimonis perquè jo he anat a les monges i me parlaven dels maçons com si foren dimonis, però no eren dimonis, eren unes persones

R: no estic d’acuerdo en això

P: eren una associació, no? Això és lo que jo he llegit.

R: Jo tota la vida, cada u, que pense com vullgue.

P: clar

R: Però ací en una reunió som tots iguals.

P: clar

R: Al carrer jo me’n vaig on vullgue i vosté vage on vullgue.

P: clar, pos això. Per això t’estic dient que era una associació, però que no, lo que passa que tenie, l’han pintat sempre com una cosa negativa.

R: jo que vol que li digue en la cosa particular meua jo he deprés de tots. De eixe, de eixe i de tots. Tots tenen la part bona i la part roïna.

P: i la part menos bona.,

R: tots

P: i vostè lo que li ha contat el seu sogre, què és lo que més li va impressionar?

R: jo lo que més me va impressionar és això que anare la Guàrdia Civil i qu e el feren baixa a presenciar els af

P: a presenciar els afusellaments.

R: perquè fusilaen gent de Llucena que eren companyeros d’ell

P2: i que li donaven, cartes per a la família?

R: no, si estae allí baix, Daniel,

P2: objectes personals

R: di-li a [ininteligible] Escolta, jo tampoc haguere baixat. Que s’apanye cadaú en la conciencia d’ell.

P: aleshores a ell li donaven cartes o li donaven objectes, coses de record.

R: no, perque ells els portaven en un camió els portaven contra la marge del riu i a mon sogre el feen posar dalt a vore fusilar. I entonces ells dien: Daniel di-li a , Daniel

P: ah, ere de paraula

R: sí

P: coses no li donaven, coses?

R: no, no, no, no.

P: i després de que pasave tot això, la gent, de nit, no anava, els familiars, després que els havien afusellat, de nit no anaven alguns, agafaven els cossos i portaven una caixa? Això no ho fee ningú?

R: no. Que fas, el que els familiars que volien posar-los en una caixa, pujaven i els posaven en la caixa, i els que no s’enterrae sense caixa.

P: ja, però, però havien d’estar al conter de pujar en la caixa. Abansa, abans, o sea que tenien que saber que l’havien afusellat per a poder pujar-lo, perquè si tu no ho saps

R: sí, claro.

P: o sea, s’enteraven, s’enterarien, s’enterarien quan anaren a la presó amb la cistella, perquè quan anaven en la cistella, els de la presó els deian: a eixe ja no li fa falta cistella. Això és lo que conte la gent, i quan li deien que ja no li fa falta cistella, volie dir que ja se l’havien emportat a fusellar. I aleshores, perquè clar, per anar tu i saber el dia i el moment i anar en la caixa, per això ho has de saber, perquè si no.

R: però jo no tinc ni idesa d’això. Jo sí que sé que els que volien portaven caixa. El que volie o el que s’enterae.

P: el que s’enterae.

P2: i como és que en el despacho no teníais los objetos de la guerra? En el despacho, teníais la camilla y todo eso.

R: dalt n’hi hava una salota i allà la salota n’hi hava una camilla.

P2: dalt del despatx teu.

R: que allí s’ha podrit, que jo no he pujat mai, no hai tocat mai. Que n’hi hava una camilla que els agarren els portaen al clot, de dalt de la

P: ah, allí estaen les camilles, en eixa sala de dalt estaen les camilles que utilitzaven per agafar-los del terre i portar-los al clot.

R: per a baixar-los del carro eixe que jo dic de la tartana, els portvena la camilla i de la camilla se’ls sortaven al clot.

P: o sea, la tartana, despres la camilla, i de la camilla al clot. I en eixa sala de dalt estaven les camilles.

R: una camilla.

P: una

P2: plena de sang estarie, no?

R: només ne n’ha vist una, jo.

P2: i no saps que van fer, en la… i no saps que van fer, en la camilla?

R: no, estae mig vella que ja

P2: encara estarà ara?

P: encara estarà açò allà dalt?

R: Suponc que no. No, allí se va quedar una sala, que allò va ser

P: ere de la vivenda de la casa de vostè? La sala?

R: no, la sala estae en la casa que havia de viure el capellà, que no va viure mai.

P: ah, en la casa que havia de viure el capellà.

R: ere al mateix despatx que jo tenie. Dins estae l’escala que pujae a la salota. Però jo no pujae mai.

P: no has estat mai, ahó.

R: sí, totes les vegaes que havia sigut.

P2: si te tocae pujar per algo pues…

R: però la cailla eixa ni l’he tocà ni l’agarrà mai.

P2: i que n’hi havie, roba tamé?

P: no, la camilla ere de lona, en unes barres i estae contra la paret dreta

P2: què més objectes hi havia allí

R: objectes, no. Tu saps pa què gastae jo eixa sala? Per a quan traien les seultures que havien complit i n’hi have un objeto que jo pensae que ere de valor, en ves de tirar-lo o trencar-lo el posae allí per si tenien família pujae i el reconeixie que se le agarrere. Que està prohibit traure del cementeri i no deixae traure. Però si volie posar-lo en un puesto o atre. I avant.

P: o siga, que en eixa sala només estae la camilla

P2: i objectes i …

R: no, la camilla, no n’hi have res més

P: have res més

R. de coses de anècdotes i això no res, no.

P: tu sabies això lo de la sala?

P2: sii

P: te l’havie contat?

P2: si. Jo he vist el despatx, però lo de dalt, ja no.

R: el despatx, dins

P2: disn del portó a l’esquerra.

R: on jo m’assentae, detràs de la meua cadira n’hi hava una porta. Eixa porta pujaes escales amunt i n’hi hava una sala en objetos eixos, que he dit, perquè mem dolie trencar-los i els posaem allí per si venien els familiar s…

P: els objectes que tu dies. Davant de la capilla està el despatx de la dona que fa informació.

P2: ere ahí el despatx?

P: el despatx de vostè estave davant de la capilla?

R: sí

P: que ara hi ha una dona en una cadira

R: entrant a l’esquerra, el meu despatx

P: sí

R: i antes d’arribar al desptx hi havia la iglesieta.

P: la iglesieta a la dreta.

R: ah, no, a l’esquerra.

P2: que l’han canviat?

R: i a davant una sala pa que [ininteligible] el depòsit i un dia van fer la iglésia.

P: ah, lo que és la iglésia ara era abans el depòsit.

R: ere el depòsit.

P: i la capelleta estave al costat del seu despatx

R: exacto

P2: a l’esquerra, la primera sala,

P: la primera sala, i la sala gran tota

R: ere depòsit.

P: no la sala on estava la capilla, era casa del cura?

R: això dien que dalt no la gastaven mai ni la-

P: no, però , sí.

R: antes de la guerra

P: però això on està.

P2: dalt del teu despatx.

P: se entre per dins del despatx

R. sí, sí.

P: despatx, que ara este despatx està molt arreglat, n’hi ha dos quadres, tres quadres de una composició pintura abstracta, està super elegant, ara. Sí, sí, sí, ja fa anys, no és que sigue d’un any o de dos. Si perquè ahi si que hem entrat quan van fer lo de les obres del memorial als afusellats el conserge ens va rebre ahí, en eixa sala, el conserge del cementeri que n’hi ha ara. La empresa eixa mixta que té un, el gerent de la empresa mixta de l’ajuntament i privada ens va rebre en eixa sala que vosté diu que ara l’han arreglat tota. Ara ja m’oriente. Pos jo el depòsit de cadàvers pensava que estava en, ara li explique, ekl depòsit de cadàvers

P2: pegat al civil, no?

P: nooo, el depòsit de cadàvers està a la, darrere del despatx que diu ell, quan entres estave la capilleta que diu ell i el despatx, pues darrere

R: no

P2: ahi tens

P: allí estave el depòsit de cadàvers

R: allí va ser tamé

P: jo ho sé perquè jo ere una xiqueta quan va morir mon pare, ere una xiqueta i jo me’n recorde perfectament de que allí estae el depòsit de cadàvers. I quan va morir ma mare tamé perquè, això que trauen, els posen junts.

R: la història és quan van llevar la capellete eixa, al depòsi que és ara la iglésia, van fer la iglésia i el depòsit el van fer allà, detràs de les viviendes estes.

P: que és on l’he conegut jo, que van posar a mon pare, li ho conegut jo que després ja van posar a ma mare. Ma mare se va morir més gran.

R: allí, siponc que encà estarà allí.

P: m’imagine, jo crec que sí.

R: i después la sala d’estosies estaqve un poc més cap a dins.

P: la sala què?

R: la sala d’estosies.

P2: autòpsies

P: ah, la sala d’autòpsies.

R: estae detràs d’eixe dipòsit estae

P: la sala d’autòpsies.

R: que ara tampoc me pereix que se gaste. Les fan a la residència

P: les fan a l’hostpital, les faran al s hospitals.

P2: o als juzgats

P:sí

R: pues tot això.

P: quina experiència.

R: el meu fill [ininteligible] a mi no me done pena parlar d’això, però és una faula

P: no, jo dic quina experiència perquè és, són coses molt interessants, que se perguen, perquè si no les contes i passen a atres persones desapareixen de la història i són coses que tenen

R. per eixemple el moros han desaparegut.

P: els moros no tenen registre

R: no

P: bueno però en els pobles tamé passe això, els que no són moros. Mosatros mos estem trobant de persones que van morir allí perquè tenen certificat de defunció i en el llibre del cementeri

R: no estan

P. no estan i vol que li diga una cosa molt grossa? Vam anar a l’Alcora i saps que mos vam trobar en l’Alcora? Que de l’any 70 cap a darrere no n’hi ha llibre, i vam dir, escolte, no això és molt antic, com que és molt antic? Els arxius són del segle passat, però, ah, no no no , se van escaroitar tots, ací no tenim res, ací tot comença en la transició. De abans de la transició no n’hi ha ningun llibre en el cementeri de l’Alcora. Què li pareix a vostè, això?,

R: pos ahí estan

P: en canvi en el cementeri de Castelló està tot de l’anym de Castelló està tot escrit.

R: lo únic que li diré, perquè això ho hai fet jo el llibre de 1800 està en les fulles mig trencaes i atres que no se podien llegir i jo vaig agarrar topts els llibres li’ls vaig portar a Renau, Renau ere un que tenie una imprempta de, i me’ls va reconstruir tots pa jo quan me jubilare deixar-me-ho,

P: pos això és per a felicitar-lo a vostè.

R: no, a mi no m’han de felicitar ni m’han de dir res.

P: és una forma de dir-ho. Perquè això és una

P2: de les guerres carlistes

[parlen tots]

P: això és una conservació important de documentació

R: això me va alegrar jubilar-me i que digueren Açò està bé No que este tio ací se pasae el dia

P: quan de temps fa que se va jubilar vostè?

R: oiii, pos jo

P2: mira, l’accident de Torreblanca, encara estae que ha contat el que va fer. I això va ser el 92, un poc després.

R: jo, em vaig ju…, jo el dia 27 de maig 88 anys i me vaig jubilar als 65, Veges contar,

P: dels 65 a 88

P2: 23

P: 23 anys; ja fa anys que se va jubilar.

P2, noranta… noranta-quatre, 94

P 94 encara estae ell allí.

R: jo, de lo casi lo més gros que ha passat, casi, eh, n’hi ha passat de gordes, elñ accident de Torreblanca.

P: ah, sí. El de camp d’alfaques

P2:autobús de jubilats

R: nooo,

P: no va ser d’alfaques?

R: no

P: no, això, no, quan se van cremar i la gent cremada en la mar

P2: ah, no, no, això és Taragona

P: això va ser en tarragona, és veritat. El de Torrebloanca, a vora, no me’n recorde bé,ara perdone.

R: un autobús de jubilats

P: un autobús, ah, sí, sí

R: va voltar el autobús i van tots, 46

P, mare meua. Que fort

R: i jo estae de vacions en Benicàssim, estae en el mes d’agost, i me toque, Pellicer, el de la funeraria

P: funeraria

R: diu senyor Antonioestic en un accident que n’hi ha lo menos 20. Jo dic lo que me va dir diu n’hi haurà tinglao allí al cementeri li toque per a que face lo que hiague que ferDiu si vol parlar en el capità de la Guàrdia Civil el tinc al meu costat. DI-li que se pose. Jo ja pensae a vore que se tenie que fer i li dic al capità de la Giàrdia Civil segurament jo soc els que els ha de recibir tots, diguem, que estan fent i que pensen fer. Estan anant a la Residència a Almassora i a Vilarreal que n’hi ha càmares.

[telefonada, no aturen la gravació]

P: el sogre de vostè quan parlave de la època de la guerra li donave, plorava, tenia pena? Sentiment, diu el seu net.

R: home, no ho sé, no estae dins d’ell. Allí van matar gent de Llucena. Companyeros d’ell, amics d’ell, això és molt regordo

P2: me conta ací, em contava el teu fill que, quan el contava el abuelo Daniel, sogre, Daniel Prades, sempre se ficava a plorar i ja no contae més.

R: ah, sí, ell li agarrae sentiment i lorae, perquè ere molt regrós, eh? I ell no ere com jo

P: què vols dir?

R: no, jo ere més tajante, ell no, ell fee més blan i negre. JO, si no ere, no pasae. I conforme hai contat lo de Cementeri civil que jo no estae d’acuerdo, la meua conciència no podie aguantar-ho, però no podie, perquè tenie un capellà que es el que havie de dir blanc o negre. Jo tenie, a mi me va casar ell, me va batejar 4 fills i dins al despatx teniem unes trifulques, dins del, en el despatx tancat, perquè jo li die vostè és capaç de juzgar a unque va a enterrar-se ahí si està en gràcia o no? Què sap si s’ha arrepentit, vostè? Me ho firmarie, no? Entonces que collons fa? Però no vaig poder mai, hasta que vaig tindre la ocasió i me vaig emmendar. Me vaig fer… I ell encà no vaig dir no que estic autoritzat que tinc ahí el ofici de això no li vaig dir res. Això era problema meu. Conforme me vaig tragar lo que me vaig tragar de enterrar gent que jo no l’hagrere enterrat allí pos ara que se trague ell lo que sigue, que s’apanye. Però vaig llevar

P: perquè a vostè això li pareixie que era un diferència molt lletja entre les persones.

R: no podie aguantar, jo. A mi se morie una persona i és una persona [ininteligible] no m’ho contes, això és cosa d’ella i de

P: però sap que passe? Bueno, jo, un pensament, jo, que jo li faig. EL cementeri tenie que ser un cementeri per a tots

R: per a tots

P: però el cementeri mos lo van transmetre com que era un cementeri de la religió catòlica

R: sí, però

P: però en el món n’hi ha persones que són catòliques, abans tot el món estave obligat a ser ctòlic però hi ha gent que a lo millor no vol ser catòlica, i la llibertat de religió s’ha de respetar

R: sí

P: però clar havien de dir pos este cementeri és par a tothom, però van fer una diferència, per a ser en un lloc havies de ser catìloc, apostòlic i el atre pareixie que ere un menyspreu, i no. Perquè l’atre podia ser un cementeri normal. I ja està.

R: sí, és que antigament

P: ara l’han dignificat

R: antigament la clau del cementeri la tenia la iglésia.

P: però això és lo que, clar, en, bueno

R: anem a Castelló. Castelló està, santa Maria i el cementeri on estae?

P: ah, sí.

R: en lo que ere la pescateria?

P: a la peixateria, después a la pèrgola

R: la pescateria quede en front de la iglésia, se n’eixie el capellà li feie la cerimònia i el cementeri que ell ere l’amo del cementeri. EL cementeri lo que està dient que ere catòlic a soles

P: clar i només va haver, dos anys o tres del 31 que se va, quan se va declarar la 2a república, al 33 al 34 el van fer municipal, que volia dir que fora pa tots, però en vindre la guerra va tornar a ser catòlic i clar, sempre ha segut lo que vostè diu una discriminació, i el cementeri ha de ser de tots.

R: jo no estae

P: ha de ser de tots, de tots, sigue catòlic, no sigue catòlic, sigue lo que siga.

R: és que jo pose el eixemple, ací ne som tres o quatre, cada u que sigue com vullgue. Ací estem a gust, quan acabem veste’n a on vullgues.

P: i entonces el cementeri és del poble, del municipi i no ha de ser dels curas, ha de ser de l’ajuntament, del municipi. Ara és de, ara el cementeri és municipal, és de l’ajuntament, però realment està tot ple de creus, però tamé és veritat, perdona, que ara si que se soterra gent que no se posa creu, en el cementeri gran, tat? Com ha de ser. I en la meua sogra. La meua sogra va fer la ceremonia en la capilla del tanatori i li va dir al cura, el seu fill, li va dir, a ma mare, la capilla, quan li fem la ceremonia és laica, aixina que vostè retire totes les creus perquè mosatros no volem. I li van fer una ceremonia laica i després la van soterrar al cementeri gran que diem de tota la vida, però li vam posar una làpida sense creu ni res. Com el nitxo. Això, això ara comença això, però clar, tot el cementeri està plagat de

R: ja ho sé, però jo

P: de símbols religiosos.

R: jo ha segut, si, jo he batejat els meus fills, jo tot lo que sigue. Però endespués d’estar tre, a mi m’és igual, cada u que sigue com vullgue.

P: clar, ha de ser la casa de tots, el cementeri, clar.

R: i vaig a dir un poc més. El cementeri fee molts anys que volien privatitzar-lo i mentre jo vaig estar no se va privatitzar, vaig pelear a tope per a que no.

P: ara és una empresa mixta

R: perquè mentre sigue municipal, el ajuntament no podie guanyar diners en el cementeri, fee un grupo de ninxols i havie de fer a preu de cost sense ànimo de lucro, i ara, ara vas i te subhasten en un ninxo, este, al que més done, això no, mentre jo vaig estar, no.

P2: no t’ho creu

R: no vaig poder aguantar.

P: pos ja no li cansem més que portem un hora i ja és molt de temps, jo la, espera que te’l lleve…

P: a vore, els soldates se van

R: els soldates estaven tots, entrant, pesem la, la, els quadros de terra i venen els quadros que estan les tombes. I a dreta estae la manzana en tercera de tombes i això ere un quadro de terra tot de soldats, i se va traure en unes màquines i jo els vaig posar, bueno, els vaig manar a posar a quinze en cada caixa.

P. això és abans.

R: i el van tots, els que soldats estan al valle de los caidos

P; és lo que m’havies contat abans, lo que passe és que abans no m’havie dit el quadro en que estaven. Havie dit lo de les 15 caixes i tal però bueno. Ja està. Pos s’ha, ara ja