Testimoniatge de Carmen Portolés Ramos

Portolés Ramos, Carmen, 1930, Castelló, Plan Alta. Guerra Civil, bombardejos, evacuació repressió, vida quotidiana. Entrevistada en l’any 2004 per Maribel Peris i Juan Luis Porcar.

LLEGEIX EL TESTIMONI

Jo acabava de fer els sis anys, quan va passar un fet que els majors anomenaven guerra. Per als xiquets de la meua edat, no era una cosa tangible i ens preocupava ben poc.

Tots els xiquets anàvem a escola, també els del meu barri. Per anar a classe a l’Institut Ribalta sempre passàvem pel parc, la Farola, el carrer de Saragossa, travessàvem la plaça de Tetuan i arribàvem a l’institut.

A la nit, abans o després de sopar, els veïns s’asseien a prendre la fresca a la porta del carrer, i alli es compartien les notícies diàries entre els veïns que havien llegit el diari, i els comentaris sempre poc creïbles que circulaven de boca en boca.

La guerra que assolava mitja Espanya ens semblava mentida, si no fóra per eixes coses que contaven els majors. Per a nosaltres era més important acompanyar el grup de majors que es formava a la fresca o anar a prendre “orxata obrera” (un glop d’aigua fresca) a la Font del piliuet, que es trobava a l’altra banda del parc, al costat de La Pèrgola i, de tornada, prendre un gos d’aigua de civada en el quiosc de Campos. Però va arribar el 23 de març de 1937.

Jo era molt xiqueta, encara no tenia set anys. Havia estat jugant per les maranyetes (*) amb les meues amiguetes en el parc Ribalta que estava junt a ma casa, a l’entrada del carrer de Miguel Juan Pascual, el panyet a les esquenes del qual estava la Plaça de Bous.

Estava fosquejant, el que diem entre dos clars. A l’entrar a casa mon pare acabava de preparar la cuineta de serradura perquè ma mare cuinara el sopar. El meu germà menut jugava amb unes boletes. Mentres tractava d’ajudar ma mare a la cuina, sentírem un gran estrèpit al carrer, com si caiguera una paret. Mon pare va aguaitar a la porta i va vore una gran bretxa en l’edifici de davant, al cantó on se situava el magatzem d’adobs agrícoles Cros, al costat d’un cartell que anunciava els nitratos de Chile. Més tard vam saber que l’obús que havia produït l’orifici i l’afonament no havia explotat; va traspassar el mur i es va incrustar en un muntó d’adob. Això ens va salvar.

Escassos minuts després es va produir una forta explosió. Els vidres de la finestra que donava al carrer van eixir per l’aire fets miquetes, i van sembrar tota la casa de fragments xicotets però perillosos. Les llums es van apagar. Un segon projectil havia caigut al centre del carrer, a uns trenta metres de ma casa. Ma mare a crits li deia a mon pare que fóra a buscar el meu germà Vicente que estava a l’Escola de Treball de l’Institut Ribalta. Un veí va passar i va dir que les bombes venien de la mar. Precipitadament, mon pare ens va col·locar els tres en una habitació xicoteta que teníem davall del buit de l’escala del pis superior. Ens va col·locar davall d’un llit de ferro i damunt va posar un matalaf d’un altre llit. El meu germà Pepe, de quatre anys, plorava; jo tremolava i em petaven les dents. Recorde que no comprenia què passava, però la meua por era atroç. Ma mare no cessava de demanar-li a mon pare que fóra pel meu germà major. Després d’ordenar-nos que no isquérem de davall del llit, va eixir de casa com una exhalació i amb la mirada aombrada per la por de deixar-nos sols.

De tant en tant se sentien més explosions, unes vegades pròximes, d’altres en la llunyania, però crec que els matalafs del llit atenuaven els sons. Al meu germà Vicente el troba al pany d’Espresati, enfront d’on es troba el Monumento a los Caídos.

En la placeta al costat de l’edifici  de Correus, a la plaça de Tetuan, va caure un obús a la vorera, molt a prop d’un quiosc de begudes que va patir grans desperfectes. També hi va haver destrosses en el magatzem de saladures de davant. Però açò va ocórrer després de passar el meu germà per este lloc a pocs minuts de l’explosió. Com que s’havien apagat les llums, els professors havien enviat els alumnes a casa. L’absència de mon pare duraria uns deu minuts, però a nosaltres ens va paréixer un segle.

Vam arribar a les palpentes, perquè tot estava completament a fosques, vam arreplegar algunes peces d’abric i ens vam disposar per a anar-nos-en tots junts a peu al poble de Borriol d’on érem oriünds i on teníem molta família. A l’eixir, a la porta ens topetem amb un muntó de cables elèctrics d’enllumenat públic; havien caigut i estaven en el sòl. Vam parar atenció de no caure ni tocar-los per por que encara hi haguera corrent. Sentim crits i xanglots. Dies després vam saber que la senyora Teresa, Doloretes i el xiquet Ramón Estrada, veïns nostres, havien sigut ferits per l’explosió del projectil i els havien portat a l’Hospital Provincial, que estava molt a prop.

Amb bon criteri el nostre pare ens va portar travessant el passeig Ribalta, portant de la mà el major, i ma mare em portava a mi i al meu germanet de quatre anys. Pensava que l’objectiu del bombardeig podien ser els dipòsits de Campsa que estaven prop de l’estació i junt a casa Cols en el camí de l’Alcora. A l’arribar a l’encreuament de les vies pel passeig de Morella, on uns portells giratoris estrangulaven el pas dels vianants, hi havia una aglomeració de gent que volia passar. Al xafar la gran recta a l’altre costat de la via, la carretera estava coberta de gent que fugia espantada. Uns ploraven, altres cridaven. Tot açò en completa foscor i sense parar de sentir explosions a la nostra esquena.

Els obusos van fer impacte al carrer de Sant Fèlix, al cantó amb la plaça d’Isabel la Catòlica; al passeig central del Parc Ribalta, prop de l’estàtua del pintor; a la Ronda de Millars; a la plaça del Real; a la carretera de Morella, prop de les portes del pas de la via, i en el camí del cementeri, enfront del gimnàs del famós Sanchili. Ens pareixia que les explosions ens acaçaven, ens perseguien. Unes vegades caminant, altres corrent, arribem al riu Sec. Continuàvem avançant i la gran multitud que fugia va anar aclarint-se ja que se n’anava quedant als costats de la carretera. Quan arribem a la part més alta del Collet ens vam girar i vam poder vore els incendis a Castelló. Sentim un carro amb un cavall desbocat per la carretera però, a pesar de la foscor, mon pare va reconéixer el meu iaio i el meu oncle que baixaven del poble a buscar-nos.

L’abraç que vaig rebre del meu avi em va llevar la meitat de la por que portava; l’altra meitat l’he arrossegada més de seixanta anys. Tota la meua vida. Al llarg de tota la meua vida no he pogut sentir una sirena d’una fàbrica, una ambulància o un cotxe de policia sense que se’m posara la pell de gallina o se m’eriçaren els cabells del bescoll.

Quan vam arribar a Borriol, pujats tots en el carro que ens va arreplegar en la carretera, la meua àvia ens va acollir a sa casa, ens va donar llet calenta i un poc de sopar; intentaven tots llevar-nos la por, però crec que aquella nit no va dormir ningú.

Aquell primer bombardeig, que va durar quatre hores, va ser cruel i innecessari. No va afectar cap objectiu que poguera ser considerat militar. Hi va haver divuit víctimes mortals i trenta-vuit ferits, atesos a l’Hospital Provincial i en les clíniques de Colom i Batalla. Els projectils van ser de 120 m/m, i va haver-hi entre vint-i-quatre i trenta impactes disparats des del creuer Baleares comandat per l’Almirall Moreno.

Esta primera acció de guerra contra la ciutat de Castelló va aconseguir un objectiu fonamental que ha marcat la vida de molts dels seus habitants, sobretot dels xiquets i de les xiquetes d’aquell temps: la por i el terror, que va continuar el 13 d’abril, sense haver passat un mes del primer bombardeig. Esta vegada l’atac va durar una hora. El Baleares es va cobrir de glòria.

Pocs mesos després, les tropes, que avançaven per la carretera que baixava de Morella i Sant Mateu, van parar davant de la casa dels meus avis, que estava vora carretera. El meu germà major va entrar a casa corrents i ens va dir que, davant de casa, hi havia un moro amb una maleta oberta plena de pastilles de xocolata i les venia a un duro de plata la pastilla.

Cal fer un aclariment: un duro de plata era molt. No volien una altra cosa. Encara es pot trobar, en algun bagul, falsa o armari, vell diners que ja no valien res i que col·loquialment es diuen “diners de la República”. Hi hagué gent que, a pesar de tindre diners, no podia comprar res.

El meu avi va traure cinc duros de plata de la faixa negra que portava (un per a cada nét), ens en va donar un a cadascun i, agafats de la mà del meu germà, vam travesar el carrer per comprar les cinc pastilles. Quan tornarem, ens va asseure al seu davant i vam menjar la xocolata.

En assabentar-se’n, va eixir la meua àvia dient que ella la repartiria per a berenar, que era molta xocolata i que ens faria mal: però ell va dir que no, que volia tindre el plaer de vore’ns menjar la xocolata i que si ens posàvem malalts, ens cuidaria.

Aquell fet va fer que jo creguera que la guerra havia acabat, però no era així. Jo encara tenia molta por i aquest efecte l’he patit molt de temps.

Poc temps després, quan els bombardeigs amainaren, tornàrem a Castelló. De vegades sonaven les sirenes d’alarma i mossegàvem uns palets que sempre portàvem al coll amb un  cordó. Deien que açò podia evitar que ens tornàrem sords per culpa d’una explosió; encara que intentàvem anar prompte als refugis.

Vam passar tota la guerra, fins a la presa de la ciutat, entre Catselló i Borriol; sobretot perquè jo tenia molta por.


Notes:

(*) Maranyetes.- La gent utilitzava el mot ‘maranyetes’ per designar les zones del Parc Ribalta amb vegetació, que amagaven les parelles d’enamorats o els xiquets de la vista de la gent.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top