Quan jo era xicoteta agafaven el taxi (de ma tia) i ens venien a veure amb tots els xiqüelos al Mas, perquè jo vaig estar allà dos anys. A ma casa venia molta gent, diputats de Madrid, i a mon pare li regalaven moltes coses els masovers: ous, conills, rovellons… Els masovers el volien molt i eren els que li portaven regals, ara un pollastre, ara quatre pernils… I ma mare feia conserva, després nosaltres amb una cistelleta ho portàvem al llandero per a que ho tapés, i així tenia reserves per a quan venien convidats.

A les festes de Morella mon pare portava personalitats de Madrid, recordo que va vindre una ministra d’educació. Tenim fotos on estan, encara que de casa no vam poder treure res alguna foto sí que tinc. Al sexenni de 1934 mon pare tornava a ser alcalde, i la gent com sabia que no li agradaven les coses d’església, dubtava de les festes que faria, però ell va buscar els millors oradors que hi havia i van ser unes festes de les més grans. És curiós, diu el meu fill, que va ser l’única vegada que van haver-hi dos programes de festes, el civil i el religiós. Pastor diu que encara les recorda.

L’any 34 manaven les dretes i a mon pare el porten a la presó, jo li portava el menjar, les xiques de la fàbrica van fer vaga per a que el tragueren, els de la presó li deien a ma mare: “Encarna a tu et pareix, Maties a la presó”, era perquè ell parlava molt i deien Maties ha dit açò o allò. Parlava i s’encenia molt, era un gran orador, als mítings anava molta gent, quan venia a Morella i feia aquells discursos, jo estava allà a la costereta, junt a la paret escoltant-lo. Només va estar a la presó uns dies, quan el van deixar eixir li van posar un guàrdia a la porta i només li deixaven passejar des de nostra casa a la costa del Teatre (arrest domiciliari), d’allò també me’n recordo molt.

A l’Ajuntament tan prompte manaven uns com els altres. També recordo que quan no es dedicava a la política li agradava anar-se’n a llegir al castell, allà en una concavitat s’assentava i s’estava un parell d’hores, quan eixíem d’escola ma mare ens deia que ja estava el dinar i que anàrem a buscar el pare, anàvem per l’Alameda i pujàvem cap al castell, passàvem per la bassa dels peixos, allà estava el dipòsit, i allà mon pare se sentia el rei de la comarca, llegia i es relaxava tots els dies, li agradava molt llegir, assabentar-se de tot, rebia tots els periòdics que hi havia, això era abans de ser president de la Diputació. A mon pare ningú li havia ensenyat, si sabia escriure a màquina i fer comptes és perquè ho va aprendre ell.

Aleshores a Morella hi havia treball perquè hi havia moltes fàbriques tèxtils i de tint, aquesta encara està, les altres ban baixar a Castelló (i a Catalunya), eren de roba blanca, tot això donava molta vida al poble, també hi havia un Institut (col·legi de l’Escola Pia, em sembla).

Pujant un dia cap a Morella, ja en Sant Mateu ens van dir que la guerra havia començat, al poc de temps a mon pare el van nomenar president de la Diputació i també era alcalde de Morella, anava com una baralluga (com una baldufa, moure’s molt ràpid) de Morella a Castelló i de Castelló a Morella. A Castelló estava de pupil a casa d’una dona que coneixien, el seu home treballava a telèfons, estava a la plaça de Sixto Cámara, ara plaça del Real, a mon pare no li agradaven els hotels i allà es quedava quan estava a Castelló durant aquells dos anys, fins que va morir.

A les eleccions del 36 quan guanya el Front Popular i el fan president de la Diputació la família continua vivint a Morella. A més a més ens seguíem encarregant del negoci de les toquetes. Mon pare pujava a veure’ns totes les setmanes, el dissabte treballava a l’Ajuntament i el diumenge el dedicava per a nosaltres. Aleshores la nostra situació econòmica era bona. Ma mare li deia, tant de pensar en la política i no penses en l’avenir dels teus fills, ell contestava que els seus fills tindrien honra i anirien amb el cap ben alt.

A mi m’encantava estar junt a mon pare i assentar-me junt als seus peus mentre ell treballava. Me’n recordo encara dels noms d’algunes paperetes: Vicente Gil Castell, Joan Sapiña Camaró… I jo era molt menuda. Allà assentat al costat de la finestreta on es feien els pagaments, era molt familiar, cada vegada que pujava sempre ens portava coses. Quan la guerra baixava totes les setmanes a Castelló, el xofer ja era de casa, després de la guerra va vindre a veure’ns a Castelló amb les seues germanes, se’n recordava del bé que mon pare es portava amb ell. Però mon pare deia que els favors es fan a l’enemic, perquè l’amic ja ho és i no té gràcia, aquesta era la seua forma de pensar.

Mon pare va morir de càncer de gola l’any 37, el mes de desembre, el metge de Morella, que era de casa es deia Tomàs i ja li ho deia moltes vegades, Maties acabaràs malament, parles molt i la teua gola necessita descansar, però per a ell parlar era la seua vida. Es va morir durant l’operació, el van operar a l’Hospital Provincial de Castelló. Al metge que el va operar el va treure mon pare de la saca del barco, i per això deia “Maties tu m’has salvat la vida i jo no he pogut salvar la teua”, no recordo el seu nom, a nosaltres ens va operar de les amígdales. Jo no tinc un record de mon pare malalt, sempre va estar actiu, no sé si va anar al metge a València, era menuda i hi havia coses de les quals jo no m’assabentaria, al metge a Castelló clar que aniria, el van operar a Castelló. Crec que amb una gola artificial mon pare s’hauria mort. Va treballar fins el final.

Recordo el funeral com si fora avui, estava en un cadafal a la seu d’Izquierda Republicana amb quatre guàrdies amb la baioneta calada tot el dia, anava a veure’l qui volia, una senyora que estava al meu costat em va dir que mai havia vist un funeral així, jo orgullosa li vaig dir que era mon pare, ella vivia al costat del mercat i va veure el moviment a l’Ajuntament i al carrer Colón.

Quan van entrar els nacionals mon pare ja s’havia mort, nosaltres ens vam anar a Xert tota la família, ma mare i els meus germans, ma mare i Marcos, en un camió, volien tornar a Morella, però l’home li digué a ma mare que la cosa a Morella estava molt malament i es tornaren a Xert. D’allí anàrem a Castelló, teníem que anar a la casa de Loras, però aquella nit va caure una bomba. Fins trobar una altra casa vam estar a casa d’Isabel, on havia estat mon pare, a la fi vam trobar casa al carrer Sanahuja i vam estar uns sis mesos, fins que arribaren els nacionals, aleshores férem punta a Quart de Poblet, a casa d’un home que tenia un xiquet i d’allà tornaríem a Morella.

No vam tindre cap recolzament que jo recordo, crec que no, Ramiro sí que anava a València a les oficines d’Izquierda Republicana, algun tipus de feina li donarien a lo millor, no ho sé, tenia catorze anys, havia acabat el batxillerat li portava dos anys i mig a Marcos. A Marcos sempre li va tocar treballar, jo li portava la cistelleta amb el menjar al riu, perquè ma mare tenia un èczema a les mans. Al riu jo rentava la roba, una vegada va començar a nevar i la roba se m’enganxava a les mans, sorts que uns d’un mas em van veure, sinó em quedo allà gelada, em van acompanyar a casa però caminant, sense pujar al matxo, perquè sense moure’m m’hauria gelat, aquell home li va dir a ma mare: no li poseu la calor directament damunt, sinó les ampolles d’aigua calenta damunt d’una manta, per a retornar-me.

En tres mesos ens vam quedar sense res, sense pare, sense casa, sense res… La casa no ens la tornaren. A ma mare li van llevar fins el que havia heretat dels seus pares, eren cafissos de blat, tot, el meu germà Ramiro deia “mare canviem els diners al banc”, no li va valer cap. Ramiro va poder estudiar, deia que sinó no valdria per a res, a Marcos li va tocar treballar com a nosaltres, primer a picar a la carretera, després de pastor i a la fàbrica de Dàvalos. Nosaltres brodàvem, anàvem a l’escola, i després brodàvem fins a les dotze, sinó ma mare no tenia diners ni per a comprar-nos roba i sabates. Ella feia jerseiets però imagina’t per a mantenir una família.

A la nostra casa van posar l’Auxilio Social. Feia deu anys que havíem tornat a Morella i encara no ens havien tornat la casa. Va ser llevar l’Auxilio Social de la nostra casa i ja no van haver-hi pobres a Morella. Ma casa era un magatzem molt gran, baix estaven les paques de llana i a dalt una taula rodona molt gran per a empaquetar les toquetes i més cap a dins d’escriptori, i allà és on menjaven els pobres de Morella. De la nostra casa no vam poder treure res, el meu fill després va aconseguir alguna fotografia. Les toquetes eren totes negres i tot allò que teníem repartit es va perdre, no vam cobrar res, també els cafissos de La Mata, eren 150 kg de blat, després ens ho van tornar, però Franco va obligar a vendre’ls. Això era l’herència del meu avi, ell tenia molta terra i ma mare va heretar els cafissos, deia que era el millor perquè plogue o neve sempre tindria el blat. A la nostra casa, al tercer pis, hi havia una sala molt gran i una cambra plena de blat, encara no s’havia fet la partició de l’herència del meu avi, per tant el blat de la cambra encara no era nostre, feia poquet de la seua mort i tot es va perdre.

A nosaltres les mestres sempre es volien molt, se’ns rifaven, una havia d’anar a l’escola del castell i l’altra a la de baix, sinó s’enfadaven, fèiem tantes labors i després a l’exposició guanyàvem els premis. Ma mare es relacionava amb les dones de Sòl de Vila, on era la primera casa nostra, després vam comprar la de dalt. A la família de ma mare, de rasquinyà, també la van represaliar, el tio Pere (germà d’Encarna) va estar 4 anys a la presó, la gent tenia por de estar amb nosaltres, ens deien vine i et donaré un sac de patates, però hi havia que anar a per elles, a més a totes les amistats de mon pare o se’ls havien carregat o no eren a Morella. Malgrat això, la casa on vam viure, ens la va deixar un home que també havia estat tractant de ramaderia li deien Santjoan era pilotari.

Un familiar nostre, el tio Teudo (Teodosio), era cap de la Falange, no ens va ajudar, després a la meva germana Joaquina, quan ja era ja casada, el seu home se’n va anar a Alemanya, ell va fer força per a donar-li treball a l’Hospital i ha treballat allí durant 30 anys. El tio Ximet, cosí germà de ma mare, va ser de Jove fundador de las Juventudes Libertarias a Morella, i després de la guerra estava al Comitè Local de la Falange, vam veure la seua signatura a un document. Més tard baixàrem a viure a Castelló, havíem tornat a Morella quan jo tenia 10 anys, i baixàrem a Castelló als 17. Marcos era el cap de la família, ell al poc de tornar a Morella va estar a Barcelona (a casa de José, germà d’Encarna) però va tornar i es va posar a treballar a la fàbrica a Castelló, aleshores que fèiem nosaltres si només anàvem a cosir. Ramiro treballava a la Caixa d’Estalvis i estudiava, va fer oposicions a Hisenda, estava de pupil, imagino que alguns diners li donaria a ma mare però no tot el sou. Ma mare si cobrava alguna cosa era de quan va cotitzar a les toquetes.

Sí que tinc algunes fotografies, mireu…. Aquesta és ma mare, va morir als 70 anys, quan va morir mon pare, als 50 anys, ella es va anant fent molt velleta… Aquest és un retrat de la meva germana i jo dibuixat per Marcos… Això una carta de mon pare, no sé, està plena de borrons…. Aquesta una foto de Marcos i nosaltres a l’Alameda, nosaltres teníem 14 anys i Marcos ne tenia 16.

Els amics del pare.

Aquesta és la història de la meua família dida, aquesta és una altra història. Al meu pare dido el va afusellar la guàrdia civil, per ajudar donant menjar als maquis, clar, això no és oficial, no està reconegut, el van matar a ell i a tres més i els van deixar com a gossos, un home va arreplegar els cossos i els va portar al cementiri. La versió de la guàrdia civil era que estava a les Illes, és allò de que no hi ha cap certificat de defunció. Al fill gran dels didos li diuen Domingo Castillo i viu a Cornellà, era adoptat i era el major, després en van tenir més de fills, se’ls havien mort abans d’adoptar a Domingo, per això em va donar de pit a mi. La història de la Torreta del Marqués, de Morella, aquesta història la té escrita Domingo. Sa mare es va assabentar de la mort del seu marit per la gorra que li portaren plena de sang, jo anava sempre al mas dels didos en vacances i a l’estiu. Després van tancar a la presó a la dida Maria i al fill major Domingo, a la presó de Morella, després a Castelló, i més tard a València. El altres tres germans restaren a soletes.

Un amic del pare, era el rellotger, també el van afusellar, tenia un fill i una filla, i a Marcos li van donar feina per mig d’ells com a pastor al Mas Gran.

Altre amic es José Martí, ja està mort, vivia al Cremor, el seu fill Manuel Martí es periodista a Barcelona, escrivia a la Vanguardia. A la casa del costat viu el meu cosí Artemio, també de Morella, aquest va nàixer quan va morir mon pare, era de bolquers, els germans, Pilar, Pedro i Aniceto, venien en el taxi a veurem, una vegada el xofer es va trencar una cama al caure de la figuera.

Jordi Adell, son pare, Manolo Adell, era pintor, als 14 anys va ser de les Joventuts Llibertàries, l’any 37, i es va tirar no se quants anys a la presó, també va ser voluntari a la guerra. El seu cunyat Manolo va estar no se quants anys amagat i aleshores quina situació van tindre perquè la dona es va quedar embarassada.