Al poble a l’entrada era el Somatén i van fer patir molt a moltes persones, controlaven a tota la gent arribada al poble, si havia tingut algun càrrec els tancaven primer a la presó del poble i després els enviaven a la de Benicarló i a la de Castelló. Com a Daniel, a Ramiro…. El Somaten era una força paramilitar que estava a l’entrada del poble per a rebre a tots. Als que no els empresonaven hi havia l’altra repressió pels que anaven al casal Republicà o al centre socialista, com fer agranar l’ermita, controlar la missa anaven casa per casa i tot tipus de control, i si la gent no sabia també els podien tancar a la presó del poble com a Daniel i els van fer patir molt, a Ximo, el gitano, el pare d’Hermenegilda. Controlaven a tot el que anava a missa. El capellà Remigio era molt controlador malgrat que ell es dedicava a tenir moltes novies. Ens obligaven a anar tots a missa, agranar les ermites, els carrers, als xiquets els feien fer la instrucció militar vestits en la camisa blava de falangistes i la gorreta roja de requetés. També era molt important l’Acció Catòlica. El capellà tot era lloar la seva presidenta com a model de dona i després va resultar en casar-se als quatre mesos tingué una criatura, allò va ser molt bo per la moral hipòcrita.

Benlloc el poble el seu Ajuntament havia sigut d’esquerra republicana, aquestes persones se sentien d’ideologia esquerrana.

Francisca Gil Pauner

Teníem molta por a les bombes, ací tota una revolta de cases va caure sencera i moriren gent forastera, de les Coves, tots venien fugint. Una bomba va caure  primer al Bassot i va morir una dona, li deien Amparo i una xiqueta que havia vingut de Barcelona en sa tia per la por, i ja veus, va morir ací, i dos o tres persones més ; uns crec la família ara viuen a Altea. Després va caure un altra bomba al Calvari, allí en van morir 7 o 9 , gent del poble, com Herminio Traver, allò ja era quan arribaren els nacionals. Per això ens vam anar del poble cap a València, en el carro del seu avi, ( de Paqui Bellés que està aseguda al costat) de Felipe, primer a Paterna i ens anàrem distribuint a un mas amb ma mare i ma güela, però de seguida jo vaig anar a servir en una família que ho va oferir quan la guerra i jo tenia 15 anys. Una germana meua també es posa a servir a la casa de Telègrafs i jo a un altre poble de València, a Navarrés, ara, abans de morir el meu home volíem anar. Estava cuidant a una senyora perquè estava malalta tenia fills i jo feia la faena, me tractaven molt bé, tinc molts bons records, anàvem a llavar la roba al riu, matàvem un jònec i una cabreta. Ma mare va venir també a Navarrés, jo li vaig escriure una carta parlant-li de la tranquil·itat del poble, com si fora la Serra amb molta aigua, La séquia passava per dins de casa, i també anàvem al riu. Cuinàvem la gaspatxà, era el costum com ací la paella. Varem estar 10 mesos fins la fi de la guerra.

I tornarem al poble a meitat del 1939, l’alcalde es deia Ramiro i al arribar va dir-nos : “besad al Cristo cuando os fuisteis no havia“, ma mare es va traure una medalla dient-li: sempre l’he  portat damunt, aleshores l’home es va quedar mocat, era un bobo, Al entrar al poble rebrien a tots els evacuats, a alguns els feien estar tota la nit aparats allí; a nosaltres no es van deixar passar. Malgrat estar tant bé a Navarrés vam tornar de seguida. Volíem vore com estava la casa, sabíem que havien caigut trossos. Recorde l’acomiadament de Paterna , férem una paella.  Volíem vore la nostra casa però només entrar al poble al seu avi el van detindre (es refereix a Paqui ), i l’enviaren a la presó de Benicarló i allí va morir. Hem sigut sempre com una família, ma mare vídua en tres xiquetes, Felipe li deia no et preocupis en temps de guerra no pateixes nosaltres us ajudarem. Nosaltres teníem terretes, vinyes, i ens deia: després quan passe tot ja eixirem de contes. El detingueren perquè era d’esquerres, Paqui diu com sa mare comptava quan plorava la güela al arribar el seu tio el Gordo, va ser una denuncia. Hi havia un capità i un mestre del mateix poble de Felipe, de Torre en Domènech,  i a la guerra ell els havia ajudat però  ells no van fer res després per ell. També van recorrer a Doña Genoveva amiga de casa i ella va respondre:  tots passaran per ací. Mosen Remigio Meliá ,Nelo, el capellà, era de la Serra i quan la guerra se’l va trobar Felipe, venia de portar viandes de Castelló, i va putjar al Mosen al camió fins a la Mosquera dient-li: ací ja coneixes el terreny, el va salvar, després va estar molt de temps de capellà i no va fer tampoc res per ell. Més que res és per deixar-lo morir malalt a la presó, tenia la hepatitis i llavors no hi havien medecines com ara. La seva dona va anar a vore’l a la presó a la xiqueta no la deixaren passar.

Per la fam vaig anar-hi a Barcelona amb les cosines i la tia Asunción fa poc s’ha mort en cent anys, que havia vingut al poble i en l’agost en vaig anar, allí tindria menjar i un guany d’una pesseta, al poble ens volien llevar tot i que mai hagueren tornat. Passar-me el riu Ebre en barca i el Xúquer, jo tenia molta de por, vaig ser a Barcelona uns anys a hospitals fins que la meva germana Carmen que en te vuit anys més que jo es va casar. Després al casar-me jo en tanta pobresa vam tornar un altra vegada a Barcelona al barri de Gracia a treballar a casa d’uns senyorets durant dos anys dels 27 als 29.

Puc parlar de la República. Feien serenates a la plaça i en acabar-se cantaven després himnes , recorde el de Galan, cantàvem en acabar el ball tots i els xiquets també, em recorde del himne de Galán: També recorde a un home tocant el bombo.

Galán regia estirpe de supremo luchador

Nuestra enseña de valientes tremolava con afán

La figura que sublime se destaca es la noble y generosa de Galan

Libertades que con sangre se plasmaba

Imposibles ya serán de arrebatar

Por las vidas que por ellas se veneran

Consiguieron la Republica implantar

Galán hoy tu nombre se pronuncia con fervor

Pues fuiste vencedor

Els diumenges tocava la banda de música a la plaça, i es ballava al carrer

Quan va guanyar la República José García Pitarch portava la bandera damunt un camió. També es feia la festa de la Pinyata al Carnestoltes, llavors, no ens pintàvem. Les mares i els xiquets a la plaça, els xics treien a les xiques a ballar, a un joc amb una floreta i quan ballàvem les parelles els embolicaven amb una serpentina. Hi havien dos casinos el Ciret, era el feixista, i l’altre era el Centre Republicà.  Zacarías va ser conserge, però la República va durar molt poquet. Al poble estàvem  dividit en dos bandes de música, dos metges, en un poble menudet com el puny. Les festes del 14 d’abril eren molt boniques, posaven una corda a la plaça del mercat, rodejaven tota la plaça ,a la festa n’eren tots majors i jo era una xiqueta, hi havia un mestre molt bó, li deien Ángel, a la seva filla i a mi ens feia assajar el ball mentres ell tocava la acordió. Per a la festa a sa filla li van portar un vestit  de valenciana els seus avis, a mi en un de comunió de xiquet, i així ballàrem el dia de la festa, de la revetlla. Allí va ser on van ballar la filla del mestre D. Ángel i jo. També se feia la festa de la Pinyata en Carnaval. Anàvem a la plaça les xiques davant i les mares al darrere. La colla de xics compraven uns garbells de floretes i se les repartien i en una floreta treien a ballar a les xiques. També portaven serpentines i se rodejava a la parella i no es podia trencar. Tot això va ser també encara quan la guerra.