Testimoniatge de Jaume Borrás Bernat

Borrás Bernat, Jaume, 1927, Vilanova d’Alcolea, Plana Alta. Guerra civil, activisme polític, repressió, vida quotidiana. Entrevistat el 8 d’abril del 2007 per Juan Luis Porcar i Teresa Armengot.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació entrevista oral
continuació

LLEGEIX EL TESTIMONI

E (Entrevistador)

E2 (Entrevistadora 2)

J (Jaume Borràs)

A (Anònim)

J: …eixes coses aixina, jo recorde que ens vam esperar ací una setmana perquè mon pare estava condemnat aleshores, no havia muntat la pena, i enfront de la presó mateixa hi havia una família de Torreblanca que la filla se va casar en un funcionari de presons que ací el teníem batejat com «L’acorassat de bolsillo»… un tal Jesús… era terrible, aquell tio… i ens va dir… fa aixina… «Si vos voleu quedar, sabem que avui hi ha saca, i està allí de vesprada, a les quatre de la tarda» i van dir «Mira, allà està tal!», van reconèixer a un de Castelló, que de malnom crec que li deien «El sardino» o «El sardina»… i era un dia entre setmana, perquè nosaltres estàvem a vore a mon pare en dimecres…

E: Normalment les saques no eren pel matí? A les 5 del matí o les 6.

J: Va ser a partir de… una data. Perquè n’hi ha constància, inclús jo he parlat ací en Castelló en gent, que els ficaven al pont de la carretera de Borriol de vespra i vèiem com els executaven. Se feia un espectacle, diguem, quasi. En un principi tal vegada els convenia, després se veu que els molestava, i era ja a la matinada. Si no a la matinada, a boca de dia. Però en un principi les execucions, si pregunte per ací, eren per les vesprades.

A: Jo he sentit d’una a les 12 del matí, també.

J: Jo tant com a ple dia… no vull dir-ho, però jo mateixa treballava a l’hospital de practicant, i ens n’anàvem i era tràgic… ella era un poc d’este costat, però segur que pels anys havia madurat, i era tràgic vore que aquells cridaven o cantaven el que els venia bé, i els del pont de la carretera cantaven el «Cara al sol». O siga que van fer un espectacle esta gent, d’això. Van arribar a fer un espectacle.

E: I dins de la presó també van…?

J: Dins de la presó sé que en van matar un, perquè es va donar el cas que un home del poble, de Villanova, va ser uns dels obligats a baixar al pati. Van traure un o dos de cada cel·la al pati i els feien cantar el «Cara al sol» mentre executaven a l’altre, i sempre deia «Redéu!»… després quan va eixir… aquell el mataven al racó però nosaltres teníem una metralleta de cara a nosaltres dins del pati. Un almenys el van executar, que van voler simular, els manaies d’ací, els Villaexcusa i Cachavera i companyia, i el director de la presó [inaudible] com a que hi havia hagut una rebel·lió dins de la presó. Van voler provocar diguem… això. O siga que… barbaritats a massa.

E: A garrot vil sí que hi han uns pocs.

J: Jo creia que Ramos Expósito, que és de Villanova, creia que l’havien executat a garrot. El van alliberar, que deien ells, al juny i el van matar a l’agost. El dia 24 d’agost, que era festa patronal del poble. Del 38.

E: Les primeres execucions serien a garrot. Al 38 serien a garrot.

J: Se rumorejava… o s’ha rumorejat sempre… que, si el poble ho demanava, tenien la festa doble… en les execucions enviaven… i eixe home, casualment, l’executen el dia 24 d’agost, que era la festa de Sant Bartomeu del poble. Rumors que, després un parla, a l’altre se li escapen coses, i ixes coses sempre…

E: Vilanova als anys 30 tenia més població que ara, era un poble més…

J: 2014. Cinc-cents o sis-cents…

E: Era un poble ric.

J: Home, dins del que cap… ara! No teníem masades, eh. Perquè a penes hi ha una dotzena de masos al terme de Villanova, no és com la Serra d’en Garceran.

E: Era el que és ara el nucli urbà.

J: Era el nicli urbà, que si passejàrem per allí… mira, eren cases. Ara l’un el té de bodega, l’altre… hi ha molts que les han arreglades i no viu ningú…

E: Tot agricultura o també…?

J: Villanova indústria no n’ha tingut mai. L’únic que si d’indústria hi havia alguna cosa era que les dones se dedicaven a fer cabassos de palma per a guanyar-se el pa de cada dia.

E2: Què n’hi havia, raïm i…?

J: Ai, doncs cereals, vinya, olivar, garrofers… agricultura de per ací. No és… indústria no n’ha hagut mai, a Villanova.

E: Dos mil habitants per a viure de…

J: Dos mil catorze era a l’any 35.

E: És un terme gran.

J: Sí, el terme gran a muntó, però això no implica… perquè la Torre dels Domenges està rodejada pel terme de Villanova i també tenia quatre-cents, cinc-cents o tres-cents habitants… no sé els que té… que també treballaven terres dins del terme de Villanova. O siga, que… el terme gran sí que el té, però la gent vivia exclusivament de l’agricultura.

E: Hi havia moltes diferències socials? O hi havia una classe de…?

J: Hi havia… podríem dir una zona de llauradors forts al poble. Hi havia dos o tres que portaven… el Borrasco portava dos hòmens cada dia. O siga que de portar-los llogats… l’un en portava un, l’altre en portava dos… però hi havia una dotzena, de cases aixina. L’un que tenien dos matxos del poble també d’aleshores, portava també dos hòmens… però eren molt poquetes cases.

E: Hi havia algun cacic important…?

J: No, políticament no. Políticament només estava l’avi panader i l’Ambol aquell… manejaven la política… però era abans de la guerra… eixos manejaven l’ambient un poc…

E: I també hi havia enfrontaments? Hi havien com dos…

J: Bé, hi havia diguem… monàrquics i republicans. Però aleshores la confrontació forta va ser quan va vindre un capellà de fora. Va vindre Salvador, i aquell… la república els demanava que si volien fer una processó els havia de demanar permís o fer sonar les campanes, perquè el campanar era independent de l’església, aleshores… era de l’ajuntament. I va haver un conflicte amb l’alcalde… aleshores eixe home se va ficar en política i mandingues i va enverinar el poble.

E2: I d’on era, el capellà?

J: Doncs això no ho sé, d’on era. La vida l’ha acabada a Benicarló. Un tal Salvador… mossèn Salvador, no sé el cognom. Ja va vindre també modern, que portava una criada de fora i aleshores li van dir… se feien campanyes de si s’havien de portar familiars o persones majors… aquell també ho va pillar aixina… en fi… va haver enfrontament de totes les maneres. Va revoltar ell també… es pot dir que va armar també als d’ell… perquè quan va vindre el moment tenien moltes armes. Però no va arribar aleshores… ara, el tio, el 25 de juliol…

E: El 18 esclata la guerra.

J: Sí, i el 25 encara fa missa primera, però ja va anar l’agutzil, li demanava les claus de l’església i li la tanca… i el tio pilla el camí entre cames i fuig. I l’altre capellà que venia en companyia d’ell, el Aurelio aquell, [inaudible], aquell doncs no es va menejar del poble. Van tindre que dir-li vària gent del poble que… «Ací no està bé», i inclús el van acompanyar fins a Albocàsser, que aquell home era d’Albocàsser, però aquell home carn i peix. Ara… eixe sí… eixe se va enfrontar fins i tot amb un company d’ell, que es va dir que si va insultar a una germana… este era Salvador, a la germana de Massip, que era de Benicarló… i va haver un enfrontament, el poble es va revoltar perquè deia que tiraven fora a aquell becari que el volia el poble… va guanyar ell, a aquell el van tirar fora, i es va quedar ell l’amo… i va ser quan va vindre Aurelio. Este, quan va vindre el moment, tenia les espardenyes i va fugir, no va esperar. Al Massip van anar a buscar-lo el comitè del poble, però per a  dur-lo al poble, per a tindre’l allí… i el van castigar a un poble de Tarragona que se’l van carregar enseguida… o siga, que no van poder fer res per ell. Però el Salvador este sí que va portar tota la guerra al poble. És més, després que va passar la cosa, a totes les festes venia a fer mítings, igual els feia des de l’ajuntament com d’un bar que hi havia enfront…

E2: Després de la guerra?

J: Després de la guerra, però mítings polítics i amenaçant els presos que… «Vosaltres vau dir que me faríeu una tallà més gran que una orella, jo vos la faré més gran que una llentilla», això ell públicament. Quan venia el capellà removia més que la repressió i el menyspreu a nosaltres. Se n’anava ell i la cosa s’anava calmant, fins que tornava i tornava a moure. Eixe va ser un tio… provocador i indesitjable.

E2: I el 18 de juliol què va passar? Quants anys tenia, vostè?

J: Jo en tenia deu. El 18 de juliol, a Villanova no va passar res, el que va passar al setembre, que van vindre els catalans i hi havia algun que havia sigut fill del poble, i segurament de renyines antigues, ells i un o altre se van endur sis hòmens… i els van matar al canal.

E: Sis del poble?

J: Sis del poble.

E: Però que eren…?

J: Doncs hi havia tres que eren d’església a església… que es van apegar a la roda del capellà eixe. No perquè ells actuaren de mala manera… el defenien. Hi havia dos…

E: Hii havia pares i fills, no? Manuel Saura…

J: Manuel Saura eren pare i fill.

E: Miguel Saura, Castro Pradas.

J: Castro Pradas… eixe era un dels del capellà, diguem. Però de mal feta, no cap. Les coses com siguen.

E: Van pagar per ell.

J: Vicente Martínez, me crec que és l’altre… i Jaime Beltrán.

E: Vicente Martínez i… no. Vicente Martínez, Castro Pradas, José Beltrán…

J: José Beltrán! Eixos tres eren de la cosa del capellà, però malesa no cap.

E: I Joaquín Pujol.

J: Joaquin Pujol i Manuel Pujol, eixos eren germans. Eixos manejaven… diguem que eren els que manaven… «Si me votes a mi tindràs jornal i tal i qual». El Manuel va arribar a ser alcalde també i… de joventut gamberros han sigut sempre… però se va donar el cas que ell era viudo i hi havia un guàrdia civil que els agradava anar de nit i volien el carrer per a d’ells… i se van excedir alguna vegada amb algun colp als jóvens. L’altre era més cacic. I el fill d’este Manuel Saura… Manuel del panader… eixe, quan van a per son pare diu «On va mon pare vaig jo». Eixe xic tenia, segons la gent del poble, tenia més tendència a esquerra que a dreta. Però els altres li van dir «Doncs toca». O siga que al fill no anaven, anaven a pel pare, però ho va pagar el fill també.

E2: I què era, gent de Barcelona que va vindre?

J: Fills del poble en gent de Barcelona.

E: No eren de Tortosa i per allà.

J: No, no. Però es va donar el cas de que hi havia un… és que les coses totes tenen un per què… diuen que va vindre malferit de la guerra d’Àfrica, i per mèrits de la guerra d’Àfrica o el que fora li donen la plaça de guàrdia del terme, i eixe tenia [inaudible] i es veu que una nit venia de casa la novia i el van pillar, la guàrdia civil i este senyor alcalde, i van haver discussions… l’altre, si no feia cap mal, doncs… podia anar a les dotze de la nit si li donava la gana. Total, que per mala conducta o el que fora, fan un informe i li foten el lloc que tenia de guàrdia… la pagueta que tenia de guàrdia… i l’altre va tindre que anar-se’n del poble per a viure. I quan va vindre la guerra, ell i un altre també que seria del poble, se veu que se van recordar del poble i van vindre. El poble potser no [inaudible], la gent que quedava al poble, però van embolicar al president del comitè… que per cert, després se l’han carregat i… en fi, va ser un embolic que el poble en sí jo no crec que s’haguera fet res.

E: I l’ajuntament? Bé, tu tens ací l’acta.

E2: Però això ja és després de la…

E: L’ajuntament el 18 de juliol què era? Socialista, de Izquierda Republicana…?

J: Quan va vindre… era d’Esquerra Republicana, Villanova.

E: Tenia molta implantació, eixe partit, en tota la zona esta del Maestrat.

J: Sí, a Morella i tot això hi havia molt. Allà hi havia un senyor, que va morir en la guerra, que ell seria anarquista, però estava ell sol, Alberto Erboló. Va morir també en la guerra, al front. Però els demés de la gent del poble… a no ser que un pegara un crit esbarrat sense més ni més… monàrquics i republicans. No hi havia més, i la república era Esquerra Republicana.

E: A sis en Alcalà, i després, en novembre en van matar a un en Vila-real, Casimiro Saura.

J: Eixe home era major ja, ja tenia també un… havia estat condemnat per una mort en algun temps, que es veu que se va salvar perquè a casa hi havien molts diners, de que se’l carregara la justícia. Eixe home… jo que sé… que políticament estara intervingut no ho sé… perquè en això, en fi… no sé res d’ell. Només sé el que deien els antecedents d’ell. Eixos se van matar aleshores. També va morir a la presó del poble un que havia estat pres perquè va ferir a un al poble, i el van tancar a la presó, però quan ve la guerra… allò de que els ficaven a la columna de ferro que [inaudible], i el solten… va arribar al front i d’allí va fugir, i es va amagar i per casualitat, a última hora de la guerra, allò que anaven soldats per tot arreu, se l’encontren a una caseta d’ell allí al terme. El van pujar al poble, com era lògic el van tancar a la presó, però va morir de… Joaquin de Sabatetes… te’n recordes, tu? De la filla del Minso. O siga, que eixe home no sé si figurarà com a mort natural o com… va morir aquella nit a la presó però… de mort al poble violentes en la època de la república va haver eixes set.

E: El de Vila-real i sis d’Alcalà.

J: En van morir uns altres al front, perquè a última hora se veu que, per a escarmentar a la gent, quan se passava un d’un poble, la república també els carregava a tots, els del mateix poble… i un que havia sigut regidor de la república, [inaudible] a cinc o sis… que hi havia de tot, hi havia que anava de dretes, hi havia que no… però queien bé a tot el poble, perquè si és [inaudible], eren gent de missa, però a Arcadio el volien fins i tot els gossets… si era Álvaro el moliner, el volien tots… el pare nostre aquell de Foro, aquell home ni carn ni peix.

E: Eixos van morir?

J: Eixos se’ls van carregar quan se va passar al front el regidor de la república… que després estos volien vore la manera, però com l’altre s’havia passat…

E2: I com li deien, al regidor este?

J: Este… Emilio Bort. El segon cognom no el sé.

E2: És que ací fica que hi ha un informe de «[Inaudible] usted informarse con todo detalle de… tal, así como de la conducta del vocal Julio Bort, del que se asegura es censurable, es de suponer que políticamente». Hi havia un que es deia Julio Bort que no estava….

J: Sí, sí, eixe era el regidor… que se va passar de bàndol…

E: Se va passar al bàndol franquista.

J: Clar, i després va dir «Per a que es passen ells, m’hagueren fotut a mi, doncs que es foten». O siga que, aixina en cercles tancats, encara va tindre la descaradura ell de «si s’hagueren passat ells, m’hagueren fotut». Eren un xics, ja dic, encara que foren de dretes, la gent del poble fem justícia la que calga… la gent del poble els apreciava a tots… a tots… que aleshores va morir un tal Octavio el del Moro…

E: La història és que un de la zona republicana se va passar a la zona…

J: A la zona falangista de Franco a última hora… els últims mesos de la guerra ja… i de represàlia…

E: Van matar a tres.

J: Van matar als altres del poble que…

E: Que eren amics o eren de…

J: Eren tots del poble… de la mateixa quinta, la mateixa edat, el que feien tota eixa quinta anaven tots junts… i eren xics que… en fi, si mai pregunte per ells…

E: Que van intentar passar-se també?

J: No, no. Bé, no… ells podien tindre les diferències… o les diferències que hi havia era perquè este no es fiava d’ells… però jo crec que a la porta que preguntes del poble, de gent que puga haver conegut… ja en queden molt poquets… ningú els diria res de mal, perquè era gent que convivien en tots. Jo veig molt de la xala, molt de la festa, molt de tot… però que ningú podia dir-los res. O siga, que la mala passada la va fer el Julio Bort este… que per cert, va tindre un germà després que va ser alcalde del poble, Ermenegildo Bort també, l’últim alcalde que va haver a Villanova… el segon cognom no me’n recorde.

E2: Vostè se’n recorda de l’època de la guerra en del poble… es va col·lectivitzar, es va…?

J: No. Se van decomissar finques.

E2: Ho va fer el comitè.

J: Les va decomissar el comitè, les finques. Després, de les finques s’ha fet càrrec la CNT, el sindicat. Eixes finques, va haver algunes d’elles… no sabem per què, tal vegada per fer diners… van arrancar tots els arbres, se van desertitzar. Per cert, mon pare va ser president de la CNT després d’haver portat això… i mantenien, per a donar jornals a la gent… jo crec que els van decomissar per temor a que se fera el boicot i no els donaren jornals, perquè després va haver un moment, en l’època que mon pare va ser president, anaven els llauradors «Per a demà vull dos hòmens, tres hòmens, quatre hòmens…» i de la llista que hi havia de jornalers s’anaven assignant. Si no n’hi havia prou, doncs en lloc de quatre n’eren tres… però si no anava corrent la llista i si avui no tens jornal, el tindràs demà. Jo crec que… no sé, és un juí de valor… però moltes finques si no s’hagueren decomissat, els llauradors hagueren continuat donant faena per temor… i perquè alguns d’ells feien el que avui no es fa… perquè hi havien molts llauradors que han tingut sempre fama de llaurar tot… anem a casa i portar un home darrere del forcat «Tu si del forcat se n’ix una herbeta me la talles». Això avui no es fa… allò de tindre la terra neta. Gent que donaven jornals… sempre ha hagut amos més tacanys, més cruels diguem, i altres més… que s’ha portat bé. Però se van decomissar les finques i va haver finca que es van arrancar massa arbres… se van desertitzar. Venien la llenya ací a Castelló i d’eixos diners, les collites s’arreplegaven, i quan va vindre el moment… que era president mon pare aleshores… «Jo no vull anar en la cooperativa, vos apanyeu», se van fer càrrec un de tants… el que va ser president del comitè, que després el van executar esta gent… se van fer càrrec catorze o quinze famílies de l’oli i el que hi havia i s’ho han endur ací o a saber el que van fer… però allí hi havia oli, perquè si algun jornaler no en tenia o l’havia de comprar, se li venia de la cooperativa… o siga, del sindicat, del que es collia allí. Per cert, me pareix que no van poder fer més que una collita perquè a l’altra ja van vindre estos i ho van pillar tot. Els bancals segats ja van entrar els amos i els bancals sembrats ja van entrar els amos i s’ho van… els amos.

E: Va continuar el poble… diguem, treballant la terra igual…

J: Sí, la gent doncs… el que va evacuar, va evacuar… se va fer càrrec de les terres dels evacuats l’ajuntament de torno, els va arreplegar les collites… és dir, va ser a la inversa… quan van vindre després els van tornar les terres, però va ser una destrossa a la inversa. Primer uns decomissen finques i després, quan se’n van davant els altres els van replegar les collites. L’altra part que [inaudible] no sé què van fer. El poble en sí… després va haver la seua repressió i tal…

E: El front va passar ràpid?

J: Allí hi no va haver front. El front estava a les Coves avui i demà estava ací en Castelló ja. Va ser una cosa aixina… Van trencar per ací dalt…

E: Se van retirar de les Coves els republicans i van evacuar. No van disparar ni…

J: No, no. Dins del poble ni un tir.

A: Al costat de casa la tia, dels meus avis, hi havia una dona major… la mare major i la xiqueta joveneta… diu «Què vos han fet?» diu «Ai, com els moros» i la xiqueta «És que és aixina» perquè [inaudible]…

J: El que feien és que donaven alguna cosa…

A: L’àvia molt callada i… el meu germà havia d’anar el dia mateix del 42…

J: Aquell dia mateix havia d’ incorporar-se al…

A: [Inaudible].

J: Dels mateixos soldats de la república deien «Amaga’t i no et presentes». No hi havia ningú, al poble.

A: [Inaudible].

J: No, no. Havia d’anar… el va pillar en dèsset anys, de la quinta del 42. Però a Villanova no va haver res. A les Coves va estar el front…

A: [Inaudible].

J: En esta casa vive el dueño. Arriba España, viva Franco… no sé com, o una cosa aixina.

A: [Inaudible].

J: Els papers com a que vivien…

E: De seguida l’ajuntament va nominar una comissió gestora o… no?

J: Nosaltres estàvem ací a Castelló aleshores, però crec que enseguida es va nombrar. Se va donar el cas en la Torre dels Domenges de que el tio Elías, que era un llaurador d’esquerres aixina ben plantat i ben vestit, i passa un oficial per allí i diu «Vostè viu ací? Vinc de l’ajuntament, potser el fan alcalde» i a les tres hores o quatre els de dretes se van… «Ens fan alcalde a este?», i el fan alcalde i als quinze dies [inaudible]… però de moment, conforme van arribar, a eixe home el van fer alcalde enseguida.

E: No se presentava ningú. Com no hi havia gent en el poble no…

J: Ho van fer el dia 11 de maig. Ací nosaltres estàvem ací en Castelló…

E: Doncs… en tres dies se va entrar en Castelló, no?

J: Sí, ací va haver dos o tres dies de lluita. Nosaltres estàvem allí baix al soterrani en una alqueria i teníem un refugi fet allí… del camí Fondo i el que és l’avinguda del Mar… i, malgrat haver estat dos o tres vegades, ara que visc ací a Castelló… allò per vore-ho, l’enyorança, diguem… i ens va passar el front per allí, dos o tres dies se sentien tirs. El dia 14 ací se va fer la festa de que ja s’ha entrat o una cosa d’eixes… i nosaltres als dos o tres dies se’m vam pujar a Villanova, i el dia 2 de juliol se van endur a mon pare i a onze homes més presos.

E: I quan van pujar a Vilanova ja n’hi havien… a l’entrada del poble hi haurien ja llocs per a retindre?

J: No, no. No res. Mon pare… vam arribar al poble, l’endemà se’n va anar a treballar la terra normalment i tal… i el dia antes l’avisen «Demà a les 8 a la plaça que hem de parlar en vosaltres»… i van parlar els dos serenos del poble, no hi havia cap guàrdia civil aleshores, allí.

E2: Son pare se n’havia vingut ací a Castelló i va tornar?

J: Va tornar al poble… «No he fet cap mal, me’n vaig al poble una altra vegada»… i el dia 2 els agarren d’allí i els dos serenos van acompanyar a onze hòmens… que per cert, després el sereno diu «Ens hagueren fet el que hagueren volgut, estos hòmens”.

E: Les primeres detencions van ser el 2 de juliol.

J: No, abans de vindre ja… a este… José Ramos Expósito. Eixe se va amagar dins de casa, pot ser que fora dins de juny encara… a ple dia van pujar dos de la policia militar, van anar a casa d’ell i se’l van endur de casa d’ell. O siga, que ja sabien el número que havien d’anar i com… i a ple dia se l’enduen i el tanquen a la presó del poble.

E: Ell què era? Membre del comitè?

J: Ell havia sigut membre del primer comitè que es va fer, perquè després se va canviar l’altre comitè i no va haver res mes ja. A eixe se’l van endur enseguida.

E: Va durar poc, va ser molt ràpid… un mes. És estany, normalment…

J: I el dia 2 els serenos els van acompanyar a Cabanes, i eixe dia van estar presos a Cabanes… i al dia següent la guàrdia civil els baixa a la ribera i en el tren se’ls enduen a Benicarló… i als onze dies mon pare torna a casa. Va vindre a casa en llibertat… «Vostès se presentaran…» cada dia un, havien d’anar a representar als altres a Benicarló. O siga que, cada dia un, a peuet, se n’anava de Villanova a Benicarló… o a Alcalà algun agafava un camió dels soldats que el portara cap allà. El dia 8 d’agost… o el dia d’abans… l’avisen «Demà presentat a Benicarló»…. i ja va ser la definitiva. Va estar la resta de condemna. Però de detencions, la única que va haver dins del juny… no vos sé dir el dia… és la de Ramos, que és el que van executar el 24 d’agost.

E: Què passa, que eixe s’havia significat ja molt en l’àmbit polític?

J: Van anar a arreplegar armes a les cases, i es veu que a algun lloc se va passar de paraules… i van estar en el comitè i havien mort a sis hòmens, i estava la cosa aleshores… doncs cremant.

E: I no van evacuar, ells?

J: Ell no va evacuar, ell se va quedar.

E: Va pensar que potser…

J: Potser si l’home haguera evacuat, potser no li haguera passat… perquè hi ha un altre, que també era del comitè, que van intentar carregar-se’l, però es va donar el cas que les dates que van executar a eixos hòmens, ells va estar amb una malaltia molt greu a casa i va haver un metge que va firmar com a que… i es va salvar. N’eren més del comitè i s’han salvat, els altres. N’eren sis i només se’n van carregar a un.

E: Va estar a la presó del poble i del poble a Castelló?

J: A la presó del poble va estar hores… enseguida a Castelló. A eixe home el va detindre… perquè van passar per davant de la casa que vivia… aleshores el va detindre la policia militar. No va anar ningú del poble a per ell, va ser la policia militar.

E: I el nou ajuntament del poble seria de gent… diguem que havia format part de l’ajuntament durant la monarquia potser, o…?

J: No.

E: Era gent jove nova?

J: Per al cas era gent jove. Els que havien format part en l’època de la monarquia eren tot gent… dos d’eixos que van matar aleshores, i altres que havien sigut i… però no. Van ficar tot gent nova. Gent de dretes, clar d’ells… però l’alcalde en aquella època, que era el Baldat, era de la quinta del 28, que va tindre que deixar-se l’alcaldia per a tornar-se’n… el van mobilitzar. Es va deixar l’alcaldia i ja va entrar Enrique, i quan ell va tornar… però inclús l’ajuntament que va ficar després eren gent tota de dretes, però políticament d’abans, no. Ara… després el Enrique va permetre certes mans que…

E: Però era en ànim de venjança? Perquè hi ha pobles que sí que…

J: Doncs sí… perquè el Enrique este, el que va ser alcalde després, també se l’havien d’endur aquella nit a carregar-se’l… però aquella mateixa nit, la dona va tindre dos fills bessons, i els mateixos del comitè van dir «Eixe home fa falta a casa»… perquè no hi havien els avanços que hi ha ara. L’home va estar amagat, el van buscar una altra vegada, el van traure i el van tornar a soltar, com aquell que diu per a que «No cal que t’amagues»… l’home sempre va matindre la precaució, però… Ell havia tingut un bar, i en el bar d’ell, en l’últim míting que va haver per a les eleccions, ja una que… me pareix que li deien… Urraca! Pastor… d’ací de Borriana o no sé d’on era… que anava per a diputada… i ja quan van eixir d’allí del míting…

E: Catòlica? D’un grup d’estos…

J: Sí. Els que van estar allí ja van dir «Tranquils, que si no guanyem en vots guanyarem en sang», això abans de les eleccions de febrer… i este doncs… animava diguem este moviment més fort… però no se’ls va fer res, i diguem que el van salvar els fills bessons. Però ell després… la denúncia que tinc de mon pare està feta per lletra d’ell, i segurament en va fer algunes més, però va deixar que feren. Perquè a este que van executar, José Bort Bellés, a eixe el van martiritzar… en cada interrogatori pujava un d’ací de Castelló, que era [inaudible] d’allí del poble, i dos eixelebrats del poble que… Pastoreta i el Ganadero… que els emborratxaven per a que pegaren pallisses. O siga, que ell no… però va permetre que se feren ixes coses.

E: El cap de Falange i l’alcalde era la mateixa persona sempre?

J: No. El cap de Falange va ser un que en la seua joventut va estudiar per a frare… Rodrigo… eixe home se’n va anar a Barcelona, de Barcelona va fer punta al poble… perquè se veu que va intentar infiltrar-se en la CNT allà i va vore que corria perill… ve al poble… aixina i tot, per a justificar-se es veu que a l’escala que ell vivia va fer alguna que altra maldat, i arriba al poble i quan ve el moviment… ell tenia casa a [inaudible] lliçons de sindicalisme a mon pare… «Ale Rodrigo, deixa’ns i nosaltres anirem a la nostra marxa. Tranquil, gràcies». Però després ve i se fa el president de Falange.

E: Només acaba la guerra.

J: Sí… i ja va ser molt valent. Pegava palisses a [inaudible]… «Me n’has pegat abans, quin mal t’he fet jo a tu?», perquè era un home que… el germà havia sigut alcalde, però ell no res. Dic per això que eixe home se va fer el valent, i jo per a mi que eixe va ser el cervell de la repressió.

E: El cap de Falange.

J: El cap de Falange. Feia alguna que altra xarrada o míting des del balcó de l’ajuntament… els altres no sabien què dir i ell tenia facilitat. Jo per a mi sempre he tingut la mania que eixe va ser el cap de la repressió.

E: I la guàrdia civil i els capellans?

J: La guàrdia civil firmava lo que li deien al poble, perquè allí hi ha un informe de la guàrdia civil que a mon pare no l’han interrogat mai.

E: Qui manava…?

J: Se suposa que ells manarien els informes a la guàrdia civil i la guàrdia civil firmava i avant. O siga, que el que tinc de la història de mon pare i l’informe de la guàrdia civil no…

E: I el capellà eixe va tornar? Salvador.

J: Al pobla ja no. Al poble venia, diguem, a escalfar l’olla.

E: I el que van posar al poble volia pacificar les coses o també era…?

J: Després hi havia un capellà de Les Useres, Gaspar, que aquell home li tenien ràbia perquè només sabia dir i perdonar… «Aquells que han fet açò i allò, s’ha de perdonar…» i és veritat, eixe home només parlava aixina. De tant en tant estava en els negocis de Salvador, i eixe, des de Benicarló que estava de capellà, venia a Villanova… escarotava el vesper i se’n tornava. Però els capellans que van haver després no va haver cap que es ficara…

A: [Inaudible].

J: No, al poble tot això ho van fer els catalans i després el capellà este… per l’altra part el capellà este i el Rodrigo eixe. La gent del poble no crec que haguera arribat tan lluny. Ara, gent del poble, a este que he dit antes del comitè… el Xato… ell se’l volien carregar… l’un els fills de Joaquin i de Manuel Pujol… el portaven lligat una volta pel coll, les mans aixina, i un de cada punta de corda, a l’altra mà l’escopeta i darrere anaven alguns del poble també fotent-li palos… van pegar la volta a tot lo poble. Tot lo poble li va pegar una pallissa considerable. Hi havia un, que va ser el primer alcalde de la república, col·locat per els polítics de antes, però que després el van traure de seguida… no sé si va arribar a ser dos mesos… que eixe en un ferro va estar tota la volta pegant-li a l’altura de la cuixa, sempre més o menys al mateix lloc.

E: A qui?

J: Al pres este. Al Xato, que diem. Al que van voltar pel poble.

E: No el van matar.

J: No, al poble, no. Ell va estar cinc o sis anys a la presó, va tornar al poble i ha mort de vell al poble. No el van molestar més.

E: Ton pare va estar també a la presó?

J: Mon pare va estar set anys i mig, menys quatre dies.

E: El condemnarien a trenta o a vint…

J: A pena de mort, en principi. Després trenta anys… ací tinc la còpia.

E2: El sumaríssim [inaudible] què va ser ací a Castelló?

J: No, a Benicarló. Aleshores els jutjaven a Benicarló. El van jutjar el 2 de febrer.

E: Els empresonaven també a Benicarló.

J: Sí. Hi havien dos convents… mon pare primer estava al convent dels frares, al de baix, i després van habilitar el convent de dalt, el de les monges. Hi havien dos convents, allí. Estava la presó de Vinaròs, ací a Borriana la Mercè…

E: Fa unes setmanes vam estar en Benlloch també, que hi ha una associació cultural allí que també fan [inaudible] de la memòria, fan també una exposició… i també tota la gent que va estar tancada a la presó en Benicarló. Van morir un o dos allí.

J: El Enrique eixe no sé si va morir a Benicarló o ací en Castelló… que me pense que es va suïcidar, eixe.

E: Hi havia un que era mestre… no sé si era eixe. N’hi havia un que era mestre que se va tornar un poquet…

J: No ho sé, jo no l’he conegut. Jo he conegut al fill, que va estar molts anys de pastor de bous de German.

E: Allí vam parlar en un tal Salva Mateu, en Benlloch.

J: No ho sé. De Benlloch no…

E: El metge de Benlloch també el van tirar…

J: El metge Xirivella. El van tirar fora del poble. Un metge també que el volia tot el contorn. Se’l van carregar… bé, se’l van carregar…

E: El van enviar a Terol.

J: El van aviar fora del poble, el van desterrar.

E: I el van apallissar, també. Això mos ho vam gravar, en una dona que era… la sogra de Vicent Pitarch, no sé com li diuen…

J: Jo de Benlloch no sé més que això. Va haver presos també, en vaig conèixer algun… el Xufero, el Canelles… que van estar presos, però els coneixies perquè… però de Benlloch no sé… ara, a Benlloch crec que no va haver cap mort.

E2: I son pare va estar primer a Benicarló i després a Castelló, no?

J: Després a Castelló el van traslladar [inaudible] fins a la data. El van traslladar ací a Castelló i d’ací, el 5 de gener del 39 a València. Per cert, que m’han cridat d’això del llibre… no sé els cognoms… sí que sé que hi va haver un de Torreblanca, un tal Emilio… Trau el llibre que està allà damunt la taula, vols?

E: Casanova?

J: Casanova… que eixa família es coneixia per la família dels Claudios. Eren tres germanes i tres germans, a son pare li faltava una cama… i eixe Emilio, jo creia que havia mort a San Miguel de los Reyes malalt… que eixe ací el van traure un dia damunt del camió per a anar a… ell s’exclamava que estava condemnat a vint anys i a última hora el van escoltar i ho van mirar i el van baixar… però arrel d’eixe acalorament va caure malalt i es va morir allà. No sé si li diuen Casanova, el cognom no el sé. Va vindre la guerra i es van apuntar els tres germans voluntaris…

E: De Torreblanca i Villanova hi havia molta relació, no? Eren pobles que…

J: No, no. Aleshores era un poble del costat i avant… pujaven a vendre a Villanova gent de Torreblanca… però estos jo les he conegut perquè he viscut a Torreblanca també i eixe Emilio… mon pare estava de porter a la infermeria a San Miguel de los Reyes i va morir de Claudio, de la mort del Claudio… i després tenia una germana, que se va involucrar en això dels maquis a última hora… va estar sis o set anys a la presó, pallisses, i quan va eixir se’n va anar cap a França i s’ha quedat a França… que ella té la meua edat, Pepita…

E: No el tinc, a eixe.

J: Doncs eixe Emilio va estar a San Miguel de los Reyes. Estarà ficat com ha mort ací a la presó.

E: Emilio Casanova [inaudible], el 41 en novembre, sí. El van detindre a Benicarló, després va entrar…

J: No, no serà el mateix.

E: El van portar a la presó de Benicarló el 39, en novembre… i el 41 va ingressar en la de Castelló. Per San Miquel eixe no va passar. Va tindre una confrontació amb una veïna, en Torreblanca… amb açò del juí, va tindre una confrontació amb una veïna… i el van matar en novembre del 41. Era membre del comitè i l’acusaven d’haver participat en l’assassinat de Mateo Gil.

J: Mateo Gil, un advocat que venia… besoncle de Carmina la de la farmàcia. Doncs eixe home… eixos se’n van anar de voluntaris, no és el mateix. El dia que vaja a Torreblanca ja parlaré jo amb el germà, perquè el germà me pareix que està cobrant de comandant o tinent coronel de l’exèrcit republicà.

E: O siga, que en falta un.

J: Emilio… el malnom és Claudio. Eixe va morir a San Miguel… el cognom no…

E: Després de Vilanova n’hi ha dos o tres més. Està Ramon Expósito, Sarustiano…

J: Eixe va ser l’últim.

E: Però eixe era del poble?

J: Eixe sí. Era parent de mon pare.

E2: Sarustiano Matínez, de la CNT.

J: Martínez Octavio. Eixe va ser del primer comitè, també.

E: José Bort Bellés.

J: Sí, eixe era també cosí de mon pare. Va ser president, eixe.

E: I Tomàs Martínez.

J: Tomàs Martínez és fill del poble, però els fets… són a Vila-real. L’acusació és a Vila-real. El germà de Julio Esteve.

E: A alguns els fiquen com a veïns de València, per què? De València no té res que vore?

J: No ho sé. Eixe Tomás Martínez… els fets pels que el van jutjar eren per Vila-real… i el Sarustiano li van preparar l’interrogatori tan bé que ell el va desbaratar… «Veritat que vostè no…» i ell die «Sí»… i a última hora, el defensor, que era del poble també, li va dir a la germana «S’ha condemnat ell sol, jo no he pogut fer res». Potser ell volia… «Sí que és veritat això que vostè diu»… però com només se tractava de monosíl·labs i no els deixaven dir res més…

E: I Bort sí que era també del comitè.

J: El president… i la nit que van detindre els de Villanova, els que van matar a Alcalà, els del comitè van fer una xarrada a la plaça, que van acudir quatre gats i avant, i ell va estar present allí a la xarrada, que presumien de tindre graneres, que agranaven les escales i ho agranarien tot i no sé què… i després va vindre la resta. Se va involucrar com a que…

E: Perquè en el poble hi hauria comitè i l’ajuntament…

J: No. Automàticament l’alcalde va dimitir…

E: Hi ha pobles que hi havia ressentiment entre…

J: Sí, va haver ressentiment enseguida. Va haver ressentiment perquè l’alcalde no era del parèixer de certes coses que estos volien fer, i com els altres tenien tota la força del comitè de guerra i tal i qual… dimiteix l’alcalde. Va estar… doncs potser un parell de mesos sense alcalde, i després se va fer una junta gestora. Manuel, l’home de Isabel, va ser el president de la junta gestora. Una cosa era la junta gestora i l’altra era el comitè.

E: Després també va contar vostè l’altra vegada que en un enterro… unes paraules que van dir…

J: Jo.

E: Va ser vostè… i li van empresonar governatiu, dos mesos per queixar-se d’un enterro.

J: Em vaig queixar d’un enterro… «Per culpa d’estos pocavergonyes no pareix el teu enterro»… a una cosina que enterraven, allí està també al meu expedient… bé, me’ls va portar vostè, els papers.

E: Dos mesos a Castelló, a la presó.

J: Dos mesos a la presó. Allà vaig conèixer a molta gent i me van contar moltes coses, perquè com coneixien a mon pare, doncs estava el pare… el Rabassa, de Vinaròs, que li van afusellar els dos fills. El pare va estar condemnat… aquell home me tenia com un netet seu.

E2: I vostè quants anys tenia, quan estava a la presó de Castelló?

J: Doncs a mi me van empresonar a últims del 44, havia acabat de fer els divuit anys a l’octubre, i al novembre me van empresonar.

E2: I com era la vida a la presó de Castelló?

J: Doncs mire… els governatius… primer ens ficaven en període, després… en període estava la cel·la 27, que sempre m’ha donat llàstima no entrar a prendre les mesures… perquè hi ha unes dades que vostè no les fica a cap lloc, i jo allí els he sentit parlar molt. A eixes cel·les, les de dalt, de rotonda per amunt, van arribar a haver vint-i-dos hòmens; i al soterrani, que eren més menudes, vint-i-un. Quan vaig passar el període, aleshores me van posar en els governatius… que governatius també hi havia gent perquè ja havia parlat que guanyarien la guerra els americans… perquè sentia la ràdio… perquè no havien pagat el capçal forçós del blat… que eren de Llucena i per allà i gent d’eixa… també estaven governatius, i estàvem a part del comuns… que per cert, el soterrani estava a la 1, a la cel·la 1. Hi havia un de Fanzara que també… perquè havia renyit amb un veí del poble, havia estat pres antes. Uns de Vilavella que… l’un havia estat pres, però l’altre sospitava que tenia molt bon cavall per anar a la prega, i per a que no anara ell en el cavall a la prega doncs l’havien fotut allà per a que anara un altre… i també era republicà. Tonteries d’eixes aixina. I la vida a la presó doncs era, de matí quan tocaven a les set i quart, eixíem al pati, ens gelàvem, estàvem una hora al pati, i després tot el dia a la cel·la fins al sendemà.

E: Els governatius. Els altres…

J: Els altres també estaven… per cert, una cosa també… baix de la porta que s’eixia per la rotonda al pati, hi havia una cel·la que no tenia finestra. Allí tenien un home de feia molt de temps, que el tenien castigat perquè se veu que s’havia fugat vàries vegades. Havia sigut pres polític… i aquell home, per un foradet de la porta, aprofitava quan passàvem un o altre, treia el cigarro per a que li pegarem foc al cigarro… i quan l’havien d’afaitar a d’ell o havien de… d’això, doncs baixava un oficial de presons, baixava el barber, l’afaitaven i li tallaven el cabell, i altra vegada cap a dins… li tornaven a obrir la porta per a donar-li el ranxo… Aquell home estava permanentment tancat en una cel·la, i si tenia llum era una pera… si li donaven llum, i si no a fosques. No figura a cap lloc, eixe home. Si parle amb algú que ha estat pres o en algú que conega alguna cosa…

E: Estava sol.

J: Sol. Portava molt de temps, aquell home.

E: En el 44?

J: 44… jo baix eixir al febrer del 45.

E: No se sap el nom d’eixe home?

J: No. No, perquè aquell home només tenia contacte amb el barber, davant de l’oficial de presons i en els que li ficaven el ranxo.

E: Nosaltres sí que vam parlar fa uns mesos amb una de les Coves, amb una dona que li diuen Rosita… Rosita la bordadora… eixa és la filla de Salvador Dènia Expósito, que eixe va fugir de la presó en tres més o quatre de Morella, i al final el van agarrar…

J: I un de Torreblanca, Masiero.

E: I el van afusellar… que ja no s’afusellava mai, en aquella època. En el 47, el van afusellar, que ja era súper estrany. Eixe va estar amagat en sa casa i el va descobrir un guàrdia civil, me pareix.

J: El guàrdia civil va estar de brigada a Torreblanca i presumia d’haver capturat a Salvador… però ell mateixa deia «Y aún tuvo cojones de decirme «en el monte no me hubieras cogido», ell mateixa. Tu te’n recordes que hi havia un brigada que vivia al camí Alcalà, altot, que tenia dos fills alts, anant cap allà cap on tenia la perruqueria la tia Teresa? Cap allí cap a la Borbona. Nosaltres vivíem a Torreblanca, vivíem al terme i cada dos per tres se presentava la guàrdia civil a que firmares com a que estaves allí. Ens van prendre confiança, alguna nit se quedaven a dormir allí. Quan estàvem allí, com estàvem… ací a Torreblanca, de cara a Alcalà, a la dreta, fora de la carretera… un maset que té quatre pics la teulada, a cent metros de la carretera. Allí vam viure nosaltres uns quants anys, i quan ells venien allí, doncs les dones els portaven dinar i quan no… doncs dinaven de casa. Perquè se donava el cas que, moltes nit, sense eixir de casa, m’havien vist a mi en bicicleta i portava la llum malament… com mon pare havia treballat a Torreblanca… «Cuando venga de trabajar a Villanueva, a ver si pone luz al carro»… això quasi que volia dir «Paga’ns el sopar»… en ixes maneres que tenien de…

E2: I son pare quan va eixir va tornar al poble?

J: Sí. Mon pare va eixir el 28 de desembre del 45 i vam estar al poble fins el 12 de gener del 51.

E: La gent que havia estat empresonada o que tornava al poble que eren republicans, al final les famílies van poder tornar a treballar en normalitat i viure en normalitat o se mantenia un mal ambient?

J: Mal ambient, no, però notaves… perquè dos amics de mon pare de la infància van parar però quasi que ni saludar-lo. En canvi, el germà d’un d’eixos amics, encara que el pillara enmig de la plaça «Què fa, el Manzano, com està?»… perquè a mon pare li deien Manzano… estara davant de qui estara… però el germà Eliseo, doncs aquell… havien altres que ni un paquet de tabac per a aquell home quan en volia o alguna cosa… pocs, però hi havia algun. Però hi havia altres que sempre te miraven com un empestat… això ens ha passat a tots els que hem estat involucrats en estes coses. Altres que veies que… falsedat. O siga, que una marginació, diguem, sí que l’hem tinguda.

E: Molta emigració a Barcelona de la comarca dels Ports i les Coves i això… molta gent se n’anava de la zona perquè l’ambient era…

J: Ma mare va pillar una temporada, que hi havia un que sempre que es creuava amb ella, cantava «Qué desgraciadita tú eres» de María de la O. Per ací no sé si està el seu nom, ara no me’n recordo. A ma mare li van ficar una multa perquè, parlant en un nebodet, passava una dona, que era la dona de l’alcalde l’època i anava en un burro… a ella de malnom li deien «La Curra»… i portava un burro amb la cua tallada, i el xiquet li diu «Mira tia, eixe burro no té cua» i ma mare diu «Sí, no té cua». Aquella deixa el burro a casa, dóna la volta i va mamprendre que ma mare l’havia insultat. Arrel d’això, al cap d’uns dies, una multa «Por insultar a una persona adicta al régimen»… està ací… deu pessetes i cinc pessetes de l’any 38. Una altra també… la sogra de l’alcalde que havia sigut de la república, que també la van tancar a la presó, a d’ella… a l’home no, a ella sí… també, per cridar d’una persona del règim. A aquella li van ficar deu pessetes. Jo he guardat tota la vida… bé, ací està. O siga, que una certa marginació sí que la tenies. Després… de xiquet és que hi ha coses que no les captes. Va vindre tot l’embolic aquell i jo anava en els amics de tota la vida, però me s’arrima una altra colla i me va parèixer que anava millor perquè aquella anava en xiquetes i l’altra no anava… només se gira la truita, com quasi que tots… una, la dona de Emilio [inaudible], la tia Vicenta… «Tu no pots anar amb els nostres fills, que ton pare està en la presó».

E2: Això a vostè.

J: O siga que… i els altres xiquets doncs me van fer lloc i jo vaig tornar a la colla que he anat tota la vida, però… «Tu no pots anar amb els nostres fills». O siga, que eixes coses les has tingudes. Encara que no vulgues, a última hora ja… no és que m’haja embarcat, perquè… t’ho tiraves a l’esquena… però me caguen collons, esta gent per què? Per què eixes coses?

E: Però és constant a tots els llocs, eh. Per això anaven a les grans ciutats, perquè allí no te coneixen.

A: És que després és el que hem viscut… jo anava a escola i escoltava que tots els rojos eren uns assassins, quan en casa dia «Senyor, si mon pare, el meu avi… ningú. Per què ens hem de tragar això?» Per això ara em negue i vam fer casa a Maria Santíssima, i dic el que vinga bé… que em tanquen.  A mi també me tancarien per parlar massa…

J: He tret tot això i veig que, clar… lliges això i mon pare és molt culpable. Com no viuen els que ho han escrit per a poder parlar en ells… Segons com ho lligen, jo a mon pare el veig culpable de tot.

E2: Per això no han volgut molt que es poguera seguir el paper.

A: És que no volen que se recorde… perquè a vore com li diem al pare de la Piquita que son pare era un assassí, quan [inaudible], que eren uns altres assassins? No, porten l’etiqueta de senyor don… senyor don assassí. Jo no els puc vore, a tota eixa sèrie de gent que ha anat llegint… Jo he estat parlant en un institut i me va cridar l’atenció el poc… jo tinc la cultura mínima, o siga, escolaritat… i un professor, vam poder parlar i jo li vaig ensenyar açò… li van caure les llàgrimes; i tenia temor… un senyor professor d’institut… a traure l’assumpte del seu avi. El vaig casi que espentejar, li vaig dir «Si vostè no el trau ara, no el traurà mai en la vida, perquè açò conforme torne a entrar esta gent se cremaran els arxius», i quan va llegir això me va dir «Ara encara tinc més dubtes», i jo dic «De què?», diu «Li han fet firmar… però després tenen una carta, que la van poder traure en la roba, que se passaven pel sinjo, que s’ha fet una fotocòpia, i d’on jo estava segur, segur que només hi ha dos professors més i una conserge que estava de pas», i me la va ensenyar i li vaig dir «Si el torne a sentir a vostè que torne a dubtar del seu avi, és que li pegue una pallissa, perquè esta gent a saber el que li han fet per a fer-li firmar a este home»… quan l’home els va enviar una carta que només… vam plorar els dos com [inaudible]. Un home fet i dret, i en carrera, i jo quasi que el vaig tindre que espentejar… i un dia me ve i me diu «Tere, ja tinc allò i t’ho vull ensenyar», i dic «No cal que m’ho ensenyes», però per a mi és com si haguera… amb carrera!… i amb temor… Me va marcar molt, perquè jo vaig anar un dia a preguntar pel tema de el meu avi ací a… i a mi el Ricardo Cardo Camacho m’ha tractat de categoria. És un senyor amb lletres majúscules, amb molta educació i te fa sentir com a que te busca les coses… però vaig pillar al conserge de torn, l’imbècil de torn, i quan vaig anar a preguntar a vore on me podia dirigir, a un home que estava fora li diu «Eh, tu! Una altra!»… me vaig encendre, però després dic «D’acord, m’han quedat ganes de tornar a entrar i agarrar-lo per la finestreta i pegar-li dos bufetades», però dic «No som aixina i no ens han ensenyat», però me va fer sentir aquell dia… que jo cridava «Que sóc una despulla? Doncs sí, senyor, ací estic i no me xafareu!”… encara està, eixe home.

E: Encara se pensen que són els que han guanyat.

A: Ara, ja te dic… això d’este mestre me va… al pare li ho vaig dir, li dic «Pare, un professor d’institut, que té la seua carrera, per favor». Jo tinc estudis bàsics, el que donàvem abans… ni FP ni res de res. Certificat d’escolaritat i vaig a fer cinquanta-dos anys… i el vaig vore amb una temor, que jo sent dona no n’he tingut mai, això segur. Ara, me va impressionar, i quant deguera sofrir eixa gent… o l’estima que queda després.

E2: I vostès anaven a vore al seu pare a València?

J: Quan podíem, perquè…

E2: Molt complicat?

J: Molt complicat? Doncs mire… baixàvem en el cotxe d’ací baix, i ací agarraves l’autobús de València o el tren, i havíem de fer nit a València per a poder-lo vore. Però l’inconvenient era un altre… jo tindria catorze o quinze anys quan mon pare estava allà baix, i ma mare a  vegades se tiraven de les quatre del matí fins a les onze del matí fent llata per a fer les sàries eixes que portaven de palma, que portaven els matxos de càrrega, que guanyaves set duros… però dels set duros, quatre ja els valia la palma, i havíem de pagar un o dos a la que cosia la sària, que li costava un dia sencer de cosir… i a ma mare, de fer la llata per a eixa sària li costava dos dies treballant… I jo em vaig ficar a picar pedra a la carretera, als quinze anys, a tres pessetes el metre cúbic, d’aleshores… que eren diners, però me guanyava cinc o sis pessetes i fèiem el que podíem. A mi no m’han faltat mai dos pessetes el diumenge.

E2: Que vostè era fill únic?

J: Sí. No m’han faltat mai dos pessetes el diumenge per a eixir en los amics. Però ma mare, pobreta… la víctima ha sigut ella… I aixina el visitàvem quan podíem. Ara, els diumenges… hi havia una veïna que ens solia donar moltes vegades un quilo de farina, i ma mare doncs feia un pa o el que siga, per a enviar-li’l a València… i si venien carros de Torreblanca a vendre a Villanova, hi havien uns que ens agarraven el paquet… els havies de donar dos o tres pessetes d’aquell temps… i anaven on era abans el [inaudible], que hi havia una agència, allí en Calatayud, i aquell, en el tren baixava els paquets cap a València. Ell s’apanyava… tot el que hi havia en Torreblanca ho anava arreplegant, i a València i ho portava a la presó… i si no hi havia carros en Torreblanca, doncs sarronera al coll, la muda de la setmana i el pa, i camí per avall… en tres horetes… aleshores tenia quinze o setze anys i solia baixar i pujar quinze quilòmetres. Deixava el paquet i… tres pessetes que valia de port de Torreblanca a València… i per amunt. Ens movíem aixina… i quan podíem, al mes o als dos mesos, anàvem a vore a mon pare a València.

E2: I com eren les visites?

J: Doncs, en comparació a ací a lo de Castelló… excepcional.

E2: Que ací com eren?

J: Ací teníem una distància… no sé si vostès ho han vist, ara quan s’ha desfet… de metro i mig, més que menys… a la part dels presos, reixa i tela, i a la part de la gent, tela i reixa… és igual. Solien eixir una trentena o quaranta hòmens en un espai que deguera ser… uns deu o onze metres, que tenien que estar aixina, i el que més puga cridar… ací en Castelló. Quan vam arribar a València hi havia un espai que seria com d’ací fins al senyor Luís… hi havia un espai aixina, reixa i tela als dos costats, però ja estaven més espaiats… estaven més espaiats i podien parlar com les persones. No era el mateix… la comunicació guanyava al cent per cent… i l’assumpte del tracte en els oficials de presó… ací estava l’«Acorassat del Bolsillo», i allí un tal Cascales, que també tenia fama de valent… però pels demés… més correcte que ací, també. Era un altre tracte.

E: Després que maten… després de José Ramos, que n’afusellen a tres mes… eixos els agarrarien quan tornaven d’evacuar, no?

J: Quan venien d’evacuar, sí.

E: Què els agarraven al tren de Castelló o quan tornaven al poble?

J: Estos tornaven al poble… i conforme arribaven el poble els empresonaven al poble mateix.

E: Ja estaven esperant-los. Sabien que venien, ja. No els avisava ningú, de que corrien perill? O se confiaven…

[canvi de gravació]

J: I els que venien en el carro, se va donar el cas… de la filla de l’alcalde de la república, que van vindre el matrimoni de filla única… i arriba a la plaça del poble, empresonen a son pare i a sa mare, i a ella se la deixen damunt del carro a la plaça… fins que va acudir la família i se la van emportar a casa. La xiqueta plorant allí. S’encontraven que no tenia ni la clau de sa casa, la casa buida… els havien buidat els mobles i això…

E: Després, de Torreblanca tinc ací apuntats alguns que també… durant la guerra en maten a uns quants. Un guàrdia civil de Torreblanca mort a Castelló, en el vaixell. Mateo Gil, que era propietari… era propietari, jutge i regidor… este el maten en agost.

J: Eixe home, la història d’ell… crec que va tindre un delicte a Madrid. El van expulsar del col·legi d’advocats i va vindre desterrat a Torreblanca… la història que jo sé d’ell… que per cert, volia ser un en la política, i al pobre tio Romero, l’avi d’eixa… li va acabar tota la hisenda ell amb diners per a la política.

E: Després, a un carnisser que li diuen Juan Sirvent… eixe també el maten a Castelló, a Benicàssim… també era de Torreblanca eixe… i a un capellà, Pasqual Sanchís… a Benicàssim, fica ací.

J: Del capellà no sé res. El carnisser eixe, després van tancar a mitja Torreblanca a la presó.

E: Per eixe mort.

J: Els que eren barbers… els que tenien carnisseria-barberia… als que eren barbers, eren culpables de la mort de son pare… els que eren carnissers, també. Un que havia sigut «camisa vieja» de la Falange tenia botiga i la mare li va dir «Vosaltres que sempre aneu vestits de negre, per què no compreu roba negra? Que açò s’acabarà»… als tres dies li afusellen a eixe… i també sabia que l’havien d’afusellar, per això li va fer comprar roba negra… José Tomaré, un falangista.

E: Hi ha una dona de Torreblanca que mor a l’hospital de Castelló, Angelina Vetoret… i en l’evacuació de republicans, ací tinc que moren dos persones, Vicente Fabregat i Miguel Ribera… són industrials.

J: No els conec.

E: Això és en juny del 38, el 10 de juny… el 10 de juny estaven en el front… els que no volien evacuar eren els mateixos militars…

J: Sí, perquè ací a Borriana van matar a uns quants meus.

E: I després, el que van afusellar ja els franquistes, a Juan José Lacreu. Eixe era molt famós, Lacreu.

J: Ah! Eixe és el pare de Paco Melano, que és casat en la filla de Pinyana.

E: També van matar a Francisco Barceló, José Lleonard, Manuel López Bellés…

J: No els conec, a eixos. El Lleonard serà…

A: … del tio Nelo.

J: Germà de son pare, el tio Nelo.

E: Emilio Casanova, que no sé si serà eixe…

J: Emilio Casanova pot ser que siga… este Claudio… però no estic segur del cognom d’ell.

E: Al Lacreu eixe sí que l’acusen de… organitzador de totes les morts més… En el consell de guerra diu que, ja durant la guerra, va tindre un «intento de linchamiento en el pueblo». Després, un altre que és Alberto Pérsiva… i un tal Claudio Doménc, te sona? De Torreblanca.

J: Eixe… Emilio Doménec… Doménec són els acusats, que també són de la família dels Claudios…Eixe és el que va morir a San Miguel.

E: Eixe és el que busca Joaquin… per això dic, que no sé res.

J: Eixe és el que va morir a San Miguel.

E: Després hi ha un home de Torreblanca, que està en el nostre grup, que busca a son tio que diu que va desaparèixer… Juan Claudio Doménec.

J: A l’avi li deien Claudio, i tenia la cama tallada. Si parla amb ell, per a que tinga unes referències. L’avi, el pare d’este, li faltava una cama… que per cert, en aquelles col·lectes que feien esta gent, que anaven ficant l’estampeta per l’auxili i per a tot allò, el pillen un dia pel carrer, li posen l’agulleta i l’home diu «Jo no tinc solt», i la dona de Benardo el del banc li pega un cop de peu a les parts i el tira enterra… a l’avi Claudio. Si és de Torreblanca pot tindre ixes referències i li les dona que segur que ho sabrà. Eixe va morir a San Miguel… mon pare estava de porter a la infermeria, allí a la clínica. El que he vist també és que… a Benicarló va haver una execució, tan bon punt va acabar la guerra, feta pels mateixos de Benicarló, que a vostè ací no li consta… la Ferrera… Nosaltres com anàvem a Benicarló a vore a mon pare i hi havia allí una família catalana que ens acollia a tots… a tots els que anaven a vore els presos allí al convent de baix, aquella gent ens acollien, eren d’esquerres… d’esquerres de veres… i parlaven de la Ferrera, que es veu que havia sigut una mala fitxa també… diu que el que va fer aquella dona no hi havie dret… la van afusellar a les parets del cementeri de Benicarló… nueta, perquè li van esgarrar la roba… i els fills i l’home es veu que van evacuar i no… però a ella la van pillar a Benicarló i se la van carregar enseguida.

E: Només entrar les tropes, seria.

J: Sí, la Ferrera. No sé noms ni cognoms, però si parla amb un o altre de Benicarló, a vore si trau dades de… se veu que la dona era una mala fitxa també.

E: Sense juí ni res?

J: Clar. És que parlant clar… pel nostre bàndol, a principis de la guerra també en feien pocs, de juís. Hi ha que reconèixer una cosa i l’altra.

E: Els que entren en presons i [inaudible] de guerra és fàcil, els pots trobar en documents i pots fer la investigació… però estos casos d’història oral, si no t’ho conten, desapareix. Doncs este home, Doménec, el que està en el nostre grup, és el nebot de Claudio Doménec.

J: Joaquin López?

E: Joaquin López, que és psicòleg. Eixe està amb nosaltres.

J: Doncs jo he parlat vàries vegades en ell i no me diu mai res. Ell sorro… és sorrot. No te diu mai res, li has d’estirar la llengua.

E: Doncs porta uns mesos darrere del tema este obsessionat. M’estava dient a mi, i a Raül, a Juan Miguel «Si aneu a l’arxiu de guerra busqueu a Claudio Doménec perquè és mon tio i va desaparèixer perquè el van jutjar en un altre a Torreblanca, que era Manuel López Bellés», i nosaltres hem trobat consells de guerra dels dos, perquè era conjunt… i a López Bellés l’afusellen, i a l’altre el condemnen a vint anys però no se sap… i està buscant què va passar allà.

J: Doncs ha de ser este.

E: Doncs li ho direm… o que parle amb vostè.

J: Si ens hem vist quaranta vegades, però… perquè son pare va estar pres en mon pare a San Miguel. Me pareix que també va estar a San Miguel, son pare. Son pare era ferroviari, i el van fotre fora enseguida… i sa mare treballava a mà trencadora, pobra dona en aquell temps se les passava morades.

E: Doncs si haguera vingut vostè a l’acte de l’1 de maig haguera parlat amb la mitat de gent.

A: No va poder vindre. Va anar el meu home i li va saber mal…

J: Teníem una vella ací en casa de vuitanta-nou anys, i eixe dia ens van donar plaça a una residència. Nosaltres, en vuitanta-dos anys ella i jo no estem per a cuidar als vells ja, perquè ja fem prou si ens cuidem nosaltres. Me va doldre molt.

E: Van vindre de les Coves… de Santa Magdalena va anar molta gent… fins i tot de Tarragona i la zona van vindre. Un que li diuen Sospedra de Santa Magdalena va vindre… De les Coves va vindre la família de Dènia, Rosita… Albalat, que eren dos germans, Albalat Adell, que era ferroviari i el van matar a Morella per col·laborar amb els maquis i un altre…

J: Jo de famílies de presos en conec poques, però he estat en gent i anècdotes n’he tingut tinc un femer.

E2: De totes maneres, s’ha quedat a meitat contar com era la vida a la presó de Castelló.

J: Allà, en comptes de [inaudible] d’ací de Borriol, un xaval que havia sentit dir que havien mort a un xaval de dèsset anys, que el van afusellar ací.

E: A Castelló o a Borriol?

J: Ací  a Castelló però de Borriol. Ara després venim ací i compra un trosset de terra i tinc un veí de Borriol, i un dia, no sé com, ixen estes coses i aquell era de dretes, que son pare era el jutge de Borriol quan van entrar estos allí dalt. Va vindre perquè jo coneixia a dos germans Balaguer d’allà, que un se’n va anar voluntari, i quan estaven per ací va anar a Borriol i va vore que… a un cantó s’encontra en un moro de cara i pega a fugir… i per un garroferal de per ací dalt li van pegar un tir i el van encoixar. Va estar un dia o dos per allà amagat i al final va haver de presentar-se, i al quarter de la guàrdia civil de Borriol en contava d’animalades que se veu que els van fer allà a… ell va fer punta també a San Miguel de los Reyes, i quan jo vaig estar pres ací, estava ell també…

E: Balaguer.

J: Vicente Balaguer. El germà, José, aquell se’n va anar a Barcelona… però Pepe es va quedar… que ha mort ja.

E: Ros, no?

J: No sé com es deien de cognom… Balaguer i avant. Anava amb la cama rígida… i este, ens contava bestieses. Després hi havia també un Joaquin Montanyés, que era professor de música, i este allà li feien xantatges… «Si te cases amb tal eixiràs, si no te podriràs»… i parlant en eixe home va eixir eixa conversa de Borriol, i eixe ho negava tot, això.. allà van matar un xaval molt jove, quan la guerra tindria quinze anys. Però eixe… van matar a un de Castelló allí a la carretera i el vam enterrar a Borriol, els primers dies de la guerra, i al cap de no sé quin temps van vindre la família a recuperar els restos… i estan allí cavant la fosa diu ell «Tots los feixistes haurien d’estar com este!»… però després la família, fins que va aconseguir que el afusellaren no va parar, i ho va aconseguir. Jo ara, mirant la edat… no hi ha cap, el més jove me pareix que té vint-i-tres o vint-i-quatre anys… no apareix, este.

E: En Borriol poble en maten a dos.

J: No, eixe es veu que el van afusellar ací.

J: Però veus? Coses que s’han comentat i se parlen… perquè jo no he parat mai de parlar quan ha vingut bé, i sempre he arreplegat algun dato.

E: I no sap el nom d’eixe xic? No sap res…

J: No. Una vegada, allí l’enllaç de Cabanes… hi havia un capellà de Cabanes, i tenia dos germans, Lázaro… els Mosques, els deien de malnom… i parlant, parlant, era una època que els que treballaven per a la diputació… com a mi, me van tindre que avalar cinc falangistes, cinc firmes… havien d’estar avalats o eren del règim. Jo sabia que aquell era el germà del capellà i me’n va contar, de faules… o siga, que ells, antes del 36, ací ja ho tenien tot planejat per a, a cada poble, dominar-ho tot. A Villanova tenien tal, tal i tal… a l’altre no sé qui… «Xa, quina mala pota. La culpa la va tindre un carabiner o no sé què, que va detindre al coronel de la guàrdia civil»… Esta gent ho tenien tot planejat, nosaltres vivíem tranquils… almenys pel que veies a casa, que veus que els pares… I esta gent ho tenien tot planificat per a agarrar-nos del coll a tots.

E: El coronel o comandant del regiment era propens a la revolta, el que passa que dies abans els canvien.

E2: Mira, jo he trobat el paper ací en el arxiu. Porpeire…

J: Ací, nosaltres quan vam estar…

E: Diuen que si va ser [inaudible] el que va influir per a que el canviaren.

J: Quan vam estar ací a Castelló evacuats, allà l’alqueria que ens quedàvem de nit pels bombardejos… nosaltres vam estar uns dies, però… hi havia un carabiner que li deien Micalet, que vivien allà al carrer Sant Roc. No els heu conegut? No heu sentit parlar d’ells?

E2: No.

J: Tenia un fill de la meua edat i no he pogut encontrar pistes d’ell. Eixe home venia, i les estones que tenia lliure de servici, que estaven per allí prenent… que no treballava ningú… va comentar l’assumpte eixe… diu que el tio va anar a detindre al governador, i de darrere d’una cortina li ixen i el detenen a d’ell… se veu que estaven esperant-lo. Hi ha coses d’estes que… com he conviscut en tanta gent…

E2: Vostè va ser… és que no me’n recorde, igual m’equivoque… quan va estar vostè a la presó, va conèixer a Batiste?

J: Sí.

E2: Encara estava pres allí a Castelló.

J: Estava pres a Castelló. Una persona… en fi, el caràcter i el tractament d’ell… Quan he parlat en gent de Borriana i del càrrec que ell va representar aleshores… el més honrat del món… però el cèlebre trompeta de Borriana el va desfer a pallisses. A ell i a altres. Aquell se veu que era un guàrdia civil que, quan no sabia què fer, anava a divertir-se… ell i falangistes de Borriana. Allà igual els pegava per pallisses, a Benicarló els pegava per donar-los oli de resino.

E2: Què venien ací a la presó de Castelló?

J: No, quan estava a Borriana. Ací, no. Sempre que estaves en ell i parlaves, en el que fora te donava una lliçó. És que vaig estar en gent que… en fi. Vaig estar en Albelda Conejero… Teodoro.

E2: Eixe… tenim telepatia. Li anava a preguntar per ell.

J: Vaig estar en eixe home… estaves tantes hores que parlaves de moltes coses i… i allí venia Fortera, i venien altres hòmens…

E2: Què feien, com rogle?

J: Fèiem rogle diguem… quan estàvem dalt, el governant un de Peníscola que li deien «El Salao», Felipe… i eixe dixava la porta oberta i veníem i fèiem conclave. No es perseguia tampoc, perquè allò a vegades pareixia una taberna. Jo he arribat a estar-ne onze, en una cel·la d’eixes, perquè ens anaven… per no ficar-te amb este o amb l’altre… en canvi van detindre a estos de Villafranca perquè havien fet estraperlo en la llana i els van fotre amb xoriços. Tot senyorets i tots d’això, i criats fins a la porta… però allí amb xoriços. Però nosaltres doncs… un tal Enrique Català de Llucena, que el fill havia sigut pilot d’aviació quan Rússia… se’n va anar allà… però l’home se veu que tenia enemics al poble, perquè era molt d’esquerres també… Un altre que… ens deia ell, perquè ell tenia molta comèdia… havia sigut subsecretari de justícia a última hora… Víctor Lainez de Grajillas, ens deia ell que li deien… però en el que he llegit no he vist el nom d’ell a cap lloc, ni subsecretari ni res de res.

E: Teodoro Albelda va ser també un càrrec important.

J: Va ser diputat provincial, i ell mateixa diu que va ser un dels culpables de que se numeraren les pedres de la catedral per a… per si un dia o altre…

E: Vicente Mercè també estaria a la presó.

J: Amb nosaltres, no. Estava eixe i estaven estos… i hi havia gent que havien tingut càrrecs importants. El Montanyés este venia i ens parlava de música, que era professor… érem molta gent. Este Teodoro… a ell el van desfer. El braç esquerre el portava sempre caigut… i l’estómac… el tenien que enviar a règim també… i diu «A la meua germana no l’han morta de milacre». A la germana li donaven corrents elèctriques als pits, i un pit li’l van estrangular… i ell li posaven cunyes elèctriques i pallisses… o siga, que el braç esquerre el tenia inútil total.

E2: Doncs ell estava casat… que això només ho sabem nosaltres, perquè s’ha tapat en la història… ho vàrem trobar en l’expedient de la presó… ell estava casat amb la germana de Matilde Salvador, la pianista, Josefina Salvador…

J: Teodoro?

E2: Sí, que era violinista. Primer apareix com a casat a l’any 39-40, i després a l’any 43 apareix ja com a solter, i mai la família ha dit res… la família de Matilde… Josefina apareix com fadrina, que no s’ha casat mai en la vida… i estava casada en Teodoro Albelda.

J: Teodoro Jorge Albelda Conejero.

E2: Ho va ocultar la família de Matilde Salvador… i al mateix temps que ací es representa la filla del rei barbut i tot això… és l’època que Teodoro està en la presó, pel que vostè està contant ara.

J: Doncs Matilde… és que l’altre dia vaig llegir jo [inaudible] com si fora d’esquerra… o com si vulguera ser d’esquerra.

E2: Doncs mira… a més ho tinc en casa que ho vaig fotografiar… l’expedient de Teodoro Albelda casat en Josefina Salvador, violinista de vint-i-dos anys.

J: Doncs ell, quan jo vaig entrar allí… va entrar dos o tres dies després que jo. Jo estava, en principi, en un de Cadis que li deien José Prats, que va morir alcoholitzat, aquell xic, i després va entrar Teodoro… i quan va complir els dies de prevenció, el van ficar en «els curvados» que li deien… que «els curvados» eren els comunistes. El departament de curvados eren els comunistes… i estaven ell, un de Vilavella que li deien Pasqual, que el feien cantar… bé, cantava perquè volia, però cantava a missa o quan li donava la gana, en una veu que… és que a la presó érem feliços, quan aquell home cantava… igual li donava per cantar una serenata d’estiu o el que li vinguera bé… agarrava Joaquin el trombó, un d’ací de Xilxes, Santos, el clarinet, i ell en la veu, i allà a mitja vesprada o a estes hores que a ell li donava per cantar… és que se feia el silenci, només els senties a ells… donava gust. A este el van ficar al departament de curvados, que eren els comunistes… vull dir, que no els ficaven comunistes… eixos a part perquè infecten, però curvados.

E2: Jo he estat llegint els llibres de la Junta de Disciplina de la presó, i estan molt obsessionats per les fugues, i molt obsessionats al 43 o 44 obsessionats per si hi havia cèl·lules comunistes dins de la presó.

J: A totes… a San Miguel també estava el departament de curvados.

E2: Però Albelda estava molt vigilat.

J: Ell estava acusat com a comunista, era l’acusació més forta que tenia.

E2: ¿Y el otro que estaba… te acuerdas? El cosí de Hernández Merlo… els que detenen a Ludiente.

E: Hernández Merlo sí.

E2: Doncs el cosí… i estava també en Teodoro.

E: Crec que era més tard de l’any 44.

J: Jo a últims del 44, potser ell estava en això de polítics i nosaltres estàvem uns en període… perquè Albelda va passar com a polític, després… després hi havia també un de Maté, Antonio Ramos, que també era un home intel·lectual… un fuster de Morella, Segura… o siga, significats en la política que els havien reprès després perquè deien que guanyarien la guerra els americans… l’altre perquè a casa d’ell s’escoltava la ràdio… tot tonteries aixina… i van començar a detindre a tots los vagabunds que pillaven per allà perquè havia hagut el moviment d’allà de Villa, dels maquis… que per cert, un home que es deie secretari de jutjat de Villa, va estar pres amb nosaltres.

E2: De la Vall d’Aran?

J: De la Vall d’Aran. Se veu que, quan va vore als maquis, aquell li va pegar per fugir i va fer punta cap ací, no portava documentació i el foten a la garjola… i només se va poder comunicar en la família… va estar sis o set dies.

E: En la presó hi ha un que està per la «Operación Conquista de España», que és l’any 44. Un soldat… bé, un guerriller que el detenen per això.

J: Ja en va haver uns quants.

E: Hi havia un altre que l’afusellen en Castelló.

J: Set o vuit maquis ja estaven presos, aleshores. Però va ser… en eixa època, vagabund que pillaven per allà… que hi havia un home que deia «Jo quan eixiré d’ací moriré de fam», i un li diu «Quan arribes fora li fots una hòstia al director i una altra vegada cap a dins».

E2: I la presó de dones també estava al mateix lloc, no?

J: Sí, però estaven apart, les dones.

E2: No tenien cap relació ni cap contacte.

J: No. Les dones… nosaltres, els governatius, eixíem al pati menut, que allí estava la placa de Cernuda i Velasco, de matí, i després durant el dia estaven les dones, al patí menut. Era un pati que, entrant a la presó, estava a l’esquerra… entrant per la porta principal a l’esquerra.

E: Un tal Vicente Silvestre. No el coneix? Va estar al 44-45.

J: Sí, però potser estos hòmens…. jo vaig estar quaranta dies… potser estos hòmens estaven com a presos polítics i nosaltres estàvem com a governatius… no estàvem junts.

E2: Vostè tenia acusació i de tot, quan va estar a la presó?

J: No l’he vista. L’acusació deuria estar al govern civil i pareix que no l’han trobat. No me va dir això, vostè?

E2: O siga, li varen tancar i li varen soltar.

J: A mi ve la guàrdia civil… estava ajudant a un tio meu al forn i me diu «Tu has de vindre amb nosaltres», me tanquen a la presó del poble dos hores… a les dos hores me baixen en un cotxe ací Castelló, i fins el dia que me van soltar… que me van soltar a les nou de la nit.

E: No va tindre juí, tampoc.

J: No, no. No res. Això és el que vostè me va portar. És l’única cosa que hi pot figurar, i això és tot de la presó, me pareix. Al govern civil me pareix que no van encontrar res.

A: Al d’ací vaig estar jo i me van dir sincerament que ho havien destruït tot… en ixes paraules. Perquè vaig trobar un xic que és guàrdia civil, que havíem anat a escola, que era de Torreblanca, i li vaig preguntar… dic «Mira, vinc preguntant a vore què puc trobar» i me diu «Espera», i parla amb una i diu «És que ací hi ha una xica que conec», diu «Doncs digues-li…» i ho vaig sentir tot, no me va poder maquillar res… «Digues-li que això va entrar tal de tal que va entrar i ho va destruir tot»… tots els arxius que hi havia i tot… aleshores hi s’hauria de fer-li un monument, a este home. Per això dic… això s’ha de córrer…

E: Tinc dos noms, per si te sonen… de les Coves. Coneixia a gent de les Coves?

J: No. De les Coves he sentit parlar del sabater…

E: Miguel Pastor i Vicente Ferrer.

J: No… també de un que li deien «El Cistellet».

E: Salvadoret?

J: És que Salvadoret se va fer famós en la comarca per la fugida de la presó.

E: Que li van pegar en unes fustes a… estaven descarregant llenya…

J: I després estava «El Nacido», que era de Torreblanca, que eixe sempre deia que eixe s’havia escapat però covard, si haguera sigut valent com Salvador l’hagueren agarrat. Eixe va fugir amb ells, i després, a un xalet que hi ha a l’eixida de Torreblanca de cara a l’estació… feia la vida allí… i una denúncia o el que fora, va anar la guàrdia civil… i s’encontren que una part del canyís de la porta estava clavat a la paret, i ell, quan va anar la guàrdia civil, es va parapetar darrere d’una dona… i la guàrdia civil, com ell disparava, se van apartar, i ell disparant… hi havia un guàrdia civil que ho contava, diu «Me passaven les bales per ací»… i per exemple, de la porta de l’edifici a la tanca de fora doncs hi hauria la mitat que d’ací al carrer… i salta per dalt. Nacido m’ha contat sempre que ell va perdre la pistolera allí, se va quedar enganxada… la guàrdia civil, a la façana la va… que encara l’he vista jo… gravat en la metralleta, de bales. Ell es fuig en una bala a l’esquena… va pillar una bassa de reg, se tira dins la bassa per a parar l’hemorràgia, i la primera cura li la van fer a Andorra.

E: Va arribar a Andorra al final?

J: Ell, mentres va estar per allà pel poble, no anava ni a vore a la dona ni a vore a ningú… que per cert, la dona, als poquets dies de baixar nosaltres a Torreblanca… Lourdes, li deien a la dona… va llavar allí a la bassa que teníem al maset… tot lo dia seriosa… i nosaltres, doncs tenies poca franquesa, amb ella… «Lourdes és molt bona dona» no sé què… en fi, tot lo dia amb la dona, i la dona no res… i al cap de tres o quatre dies ens diuen «Ja està a França»… o siga, que aquella mateixa nit, la dona se’n va anar. Ell estava a França, per la part de… baix d’Avinyón… entre Avinyón i Arles… és que hi ha un ací a La Mancha que té el mateix nom que aquell.

E: Va retornar a Castelló o ja no?

J: Ell a Torreblanca no ha estat. Els fills sí que han vingut. Ell el que feia… anaven a la finca on ell estava… que estava encarregat de plantar arròs allí… per cert, que es va demostrar també que, d’allò que predicava ací quan la guerra, res de res… fotia tot el que podia.

E: I de maquis per Vilanova va haver escàndols? Va passar això d’Alcossebre famós, això del Cap i Corp, però…

J: Allà en moren tres en un dia, que va haver un que li va fotre una bomba al comandant… però la guàrdia civil mateixa, a un dels que estava implicats… al pare d’Herrera, este que es diputat… el van matar a culatades al riu mateixa… i figura mort a Castelló, si és eixe. El van matar al mateix riu… o siga, que coses que has sentit contar a la gent i has vist aixina…

E: Que no era maqui, era col·laborador.

J: Col·laborador… que van fotre una batuda, allà a Torreblanca, que… un germà de Pedra, aquell que era casat amb la de… estos Gonzàlez, que era ferroviari… el germà, el coix, estava de motorista allà a [inaudible] de Cap i Corp… eixe, a la Doménec, a la de Claudio… van fotre una batuda i uns quants… amb pallisses i a la presó tots. Quan va passar això, no sé si estava servint… no estàvem a Torreblanca, nosaltres.

E: Doncs ja li ho direm a Joaquin, això de Claudio… «Ton tio era fill d’un que tenia la cama tallada», no?

J: Sí… si era eixe. «Eixe home m’ha dit això», li ho dieu aixina. En la dona vam tindre diferències… perquè el primer comitè que es va fer a la diputació…

E: La dona és Mercè, no?

J: Sí, Mercè Pla. Vaig estar jo al comitè també… i espentejaven pel sindicat en una cosa, i arribaves a diputació… tota la diputació socialista te’n donaven una altra… i estaven sempre enfrontats, i a última hora… entre uns i altres, a fer punyetes. Se’ns va fer un poc la vida impossible als dos llocs i vam dimitir. Aleshores se va clavar Comissions Obreres i… van fer prou la punyeta, que s’ho mereixien també. Però bé… i Merche va deixar de saludar-me… i amb ell doncs bé. És cert que l’altra volta… on vam estar?… ah, si! A vore a Julio Molina, allà dalt al sanatori. Ens encontrem allí i ens vam saludar i avant… amb la dona, amb ell vam parlar… però ens coneixem. Doncs un dia li ho vaig dir «Joaquin, jo tinc açò»… bah!

E: Hi ha gent que amaga les coses i s’interessa al cap de… li costa.

A: Jo crec que és més temor…

E: Hi ha gent que quan es fa més major té necessitat de conèixer què ha passat.

A: Eixe professor tenia temor de «A vore si…», «Què pensaran si…»

J: Doncs a ell li ho  vaig dir, que tenia açò.

[conversa irrellevant]

A: A més te dic una cosa… el govern açò ho farà malbé, ho cremaran. Ens ho haurien de donar.

E: Ara en la llei de la memòria espere que el tema dels arxius se normalitze.

A: Nosaltres si haguérem tingut cara, haguérem pogut traure tots els dels poble, que en el de l’avi estan tots, però vam agafar pàgina per pàgina i on ficava el nom del meu avi ho fotografiàvem, i el que no… vam dir «És privat»…

J: En este expedient hi ha un grapat. Allà va la relació de tots els que tenien fitxats per a tancar-los presos.

A: Més els que van agarrar presos. El meu avi és l’últim…

J: Eixos són els que tenien fitxats.

A: Està la firma de quan l’empresonen, de quan li donen la llibertat… que t’ho diu tot. Eixes coses que és per a tu, no és per a ningú.

E2: Home, jo te dic una cosa… nosaltres ja entrem a la presó, al sumaríssim, com si fórem metges, perquè si no… De totes formes açò és vostre, però també és per a la història.

A: Clar que és per a la història… però que està allà la història, que ha passat, que no la neguen. Són eixes coses… que no ha d’anar a cap lloc ni té que guanyar ningun premi ni… és per a nosaltres, per a saber qui som.

J: Però és que esta gent ens fan a nosaltres… no sé com. L’altre dia li ho deia a un, i és que vosaltres vos quedeu els amos de tot, i sou els magnànims i els demés tots som roïns. Digues-li-ho al teu avi si encara viu, o a qui siga… que l’any 31 va vindre un canvi de govern i no va passar res… que per cert, jo recorde que hi havia gent al poble, quan va vindre la guerra i després ho comentàvem… si l’any 31 haguérem fet el que fan ells ara, tindríem república. Gent que havia estat a França i els deien «No tindreu la república llarga. Ací la tenim llarga perquè vam fer el que vam fer el segle passat o l’altre. Vosaltres sou massa ximples». O siga, que ve l’any 31, farts la gent de que els mataren els fills a l’Àfrica perquè no tenien diners per a comprar… de defendre els interessos de quatre capitalistes d’ací… farts de tot això i ve el 31 i no passa res. Al 36 vos foteu al carrer.

E: Una festa va ser.

J: Al 36 vos foteu al carrer a degolla, perquè si entreu el dia 18 comenceu a ja a cada poble d’Andalusia que aneu, o del nord, carregant-vos als càrrecs polítics… després maten als capellans… sí que és veritat, però vosaltres allà també vau fer això. Ha vingut el 76, ve la constitució i no passa res. Nosaltres no tenim dret a protestar ni a fer res! I vosaltres teniu sempre la raó… Home! Que heu estat quaranta anys xafant-nos! Seria estrany que per un lloc o un altre haguera hagut un escapament? No seria tan just quan vosaltres?

E: Massa por hi ha encara… massa moderació.

A: Ens han ensenyat a no odiar i a enraonar, i esta gent això no…

E: Se pot raonar però no sé…

A: No, jo també pense que hi ha que pegar un cop de puny a la taula i dir «Fins ací».

E: Al polític actual s’ha d’arribar més. En temes com l’església catòlica que té uns privilegis, que això… un govern socialista hauria de… trenta anys després, que ja ha passat la transició, això s’hauria d’acabar.

A: Quan anàvem a escola, encara que tingueres el curs aprovat, si no anaves a missa te suspenien. Això ho he viscut jo.

J: Un dia, no sé com va ser… parlant allí a l’hospital… «Vostès fan la declaració de la renta?», dic «Nosaltres no en fem, la fem en conjunt, tota la congregació»… i van vindre que van regirar les nòmines i es queixaven… Solsona se va encontrar en un bou… tal vegada li manaven que no ho fera… pagaven, l’any 82, tres-centes pessetes cada dia de menjar, casa llum i roba i més coses… tot el que passava que podien… jo dic «Apunta tots els funcionaris. Tots els funcionaris apunta’ls que pagarem el mateix», «Home, és que ve de lluny»… ve de lluny, de dalt no li donaven més corda, però… i els Guerra quant cobren? Allà cada una… total que mirem les nòmines dels del comitè i la ATS cobra com a ATS, l’auxiliar sanitària… que hi ha molt poquetes… com a auxiliar sanitària, perquè… després, per a ser ATS, te n’avien una d’allà de Còrdova, eixa és ATS… i el fill d’este treballador ha de demostrar-ho en un examen per a entrar… i aquella ve i de moment, la nòmina… i damunt col·legis que cobren tot açò… i esta gent fan la declaració conjunta tota la congregació. Els haurien de tornar diners tots els anys, a esta gent. Allí hi havia vint-i-tantes que treballaven, però els sabia malament que els diguera «De desballestament quantes hi han?» Allà jubilades… de què les hem de mantindre, a estes jubilades? No cobren una pensió ja? Que se’n vagen a un altre lloc. Doncs ara entre a la diputació un Fabra i encara els ho arreglen millor. Encara em va estranyar molt que Vèliz, el de Soneja, té un xicotet enfrontament amb les de Penyeta Roja i li diuen «Ah si!»… perquè volien fer escola… i li diu «Vosaltres no podeu fer escola que no sou mestres»… abans n’havien fet… ací només fan escola els mestres… diu «Doncs si no fas això ens n’anirem«, Ui, aneu-vos-en»… total, que els prenen la paraula i les fot fora, però és que després… «Nos echan». Hòstia. A la primera reunió que vam tindre del comitè i de comissió de treball en diputats, el tal Casas solta «Tu has tirat fora a eixa gent», dic «Jo no he fet fora a ningú. Han sigut elles les que han dit això. A més, ací està escrit. Que no proven els de l’hospital que també se n’aniran».

E2: Açò que estàvem parlant… vaig trobar allà a l’arxiu el telegrama del 20 de juliol del 36 «Ministro de la gobernación y de guerra, dos destinatarios, va enviado a ellos. Cumplida mi orden de detención contra el teniente-coronel carabinero don Riera Ramos, ayudante del general [inaudible], se ha hecho cargo del mismo el comandante [inaudible] de esta plaza, el señor Peire. Le saluda respetuosamente». Açò que varen destituir al… açò s’ha de tindre.

J: En tot eixe escàndol, damunt tiren mà al magatzem… se van tirar… doncs potser cinc-cents o mil quilos de tomata passada, en conserva, sucre en taranyanes i seguien comprant… això es va tirar tot al fem. Clar, compraven perquè els venedors van i fan «Si me compres això te regalaré això altre»… això ho fan en tota classe de comerç, als establiments… i clar, com elles eren les…

E: Això les monges? Tenien autonomia per a fer això?

J: Sí… aleshores aquell els ho va traure. Però ara ha vingut Fabra i els ha fet tot el que volen i més. Se veu que tenen una vivenda que tenen fins i tot jacuzzi. Què hem de fer? Massa privilegis i… per a mi, este govern té massa temor de…

E: Este encara està fent alguna coseta ara…

A: Però amb massa compte. Açò de que és el seu avi pareix que l’haja frenat…tira avant! Ja que estava el teu avi tira avant.

E: És que fan una coseta d’eixes i se’ls tiren damunt, com si…

J: Avui al Levante ja hi ha una de la coordinadora de no sé què, que vol boicotejar perquè, entre la retirada de símbols i l’ensenyança de l’assignatura esta, a l’església l’estan tirant fora al carrer i no hi ha dret, que nosaltres som molt catòlics, ací a Espanya.

A: Esglésies per a anar a resar i per a anar a aprendre hi ha la gana, que els donen classe allí.

E: Ara fan exposició en Vistabella, el dissabte.

J: De Vistabella també veig… no sé els noms, però van detindre… bé, els van fer baixar a Llucena, a dos veïns de Vistabella. Els van baixar de Vistabella al quarter i els envien cap a casa… encara no han arribat. El que passa que de la família s’han estat tots quiets… els fills han estat tots quiets, i els néts doncs no volen menejar…

E: No serà el cas de maquis del 48?

J: Sí, per assumptes de maquis.

E: Solsona? I Salvador?

A: El nom no el sé. Lázaro de cognom. Podem saber-lo, el nom.

E: Tenim dos que són de dos masos.

J: De dos masovers, però no han arribat a casa encara.

E: Però els van matar a Vilafamés. Tenim dos casos que els va matar a Vilafamés la guàrdia civil. Els van detindre en dos masos i al dia següent van aparèixer morts…

A: Un cas d’estos se dóna com que les filles les volien vestir de Falange, i l’home se va negar, i van anar a rapar-les i els va plantar cara… i se’l van emportar i ja no ha aparegut.

J: Este home era un cunyat de Canet… el pare d’este Canet… eixe estava de porter a l’hospital i un dia, davant de mi, a un guàrdia civil diu «El meu cunyat me dona la raó»… aquell «Yo no sé nada, yo no sé nada…», me caguen l’hòstia… aquell tenia el grau de sergent excombatent de la part de Franco, i els va col·locar a l’hospital… li faltava un braç i el va col·locar allà… me caguen l’hòstia, diu «Si conforme és cunyat fora germà meu, ja crec que m’ho diries tu, ja»… «Este fill de puta, que és un dels que van detindre al meu cunyat i a un altre»… encara no ha tornat a casa. Després, en una conversa amb Vicent, el padrí de les xiquetes, que ell era de Llucena i era un fill de Cabedo, aquell de la farinera, que és mort… diu «Vam anar en una excursió a una cova i ens vam vore dos esquelets allí dins», a una cova, i jo no li vaig preguntar mai la cova, i ell… ja fa anys que és mort… però això ho vaig saber jo després, i sempre m’ha vingut al pensament «Aquella cova potser podria ser…». Però el cas este de Vistabella… eixos homes els van fer [inaudible] a Llucena, els van aviar a casa i no han tornat.

E: Van baixar ells sols, pel propi peu?

J: No sé si van baixar o els van detindre, però els de Llucena sempre han dit que ells els van aviar a casa.

E: I Làzaro era [inaudible]?

J: La meua filla diu això, no ho sé. Ara, que el meu gendre és Làzaro de segon cognom… del pare de sa mare… pot ser Làzaro.

E: Ja ho preguntarem.

J: Els fills… encara en viu algun, però no… El dels camions viurà, però eixe…

A: [Inaudible].

J: Per la part de sa mare… és que l’avi era per la part de sa mare.

E: Ara hem d’anar a Vistabella i a Castelló tenim idea de muntar-la, també. A Castelló ens ha demanat un… el mestre de la presó… la exposició eixa la farem dins de la presó.

E2: De totes maneres, ara el que estem fent són panells en la història de la persona… fotografies, records, tal… si tenen vostès alguna foto de son pare…

J: Doncs pot ser que n’hi hagen, per allà.

E2: Podríem fer un panell en dos línies escrites.

J: Pot ser que hi haja una foto per allà.

E2: Una foto, algun paper, algun document…

E: Estarem en contacte, per a qualsevol cosa d’estes li cridem i…

J: Però… d’anècdotes d’estes, com he conviscut en tanta gent… n’he vist. Després, els dos mesos aquells van ser una experiència perquè vaig estar en gent que la majoria sabia per on anava… ideològicament i culturalment.

E2: De totes maneres, allí a la presó hi havia molt d’adoctrinament? Vull dir, el mestre, el cura…

J: No. Feien la missa, obrien les portes de les cel·les, te feien formar allí en la porta de la cel·la… a mi almenys no em van… L’únic que sí hi havia estones que… el que he dit… mentres vam estar dalt acudia gent. Quan vam estar baix al soterrani… de part política de governatius n’érem molt poquets. Però quinze dies, i un mes i dos mesos, perquè el pecat més gran… que guanyarien la guerra els americans… el pecat més gran que hi havia aleshores. Ixes van ser la majoria d’acusacions.

E2: Estaven acollonats…

J: Sí, sí. El pecat més gran de la gent que hi havia allí era eixe… renyines, tonteries… però de col·laboració en maquis i això… quan jo vaig estar no hi havia ningú. Hi havia set o vuit maquis o deu presos, que també estaven a part de tots, estaven incomunicats de tot… i un altre que hi havia incomunicat era el Mansaner este de Vila-real, que el van matar el 18 de gener del 45. L’únic que hi havia condemnat a mort quan jo vaig estar.

E: Sí, un de Vila-real. Ixes mort del 45… ixes són estranyes ja, són ja molt poquets. Serien gent molt significada o tenien…

J: Només estava ell. Deien que tenia molt d’afany… per una part que l’aguantava molt perquè tenia… perquè només quedava ell, de condemnat a mort.

E2: De totes maneres, a quasi tota la gent que tenia condemnes de trenta anys… condemnes fortes… se’ls emportaven ja… com son pare, a València.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top