Testimoniatge de José Cervera Regal

Cervera Regal, José, 1939-2009, Borriana Plana Baixa. Exili, repressió. Entrevistat el 23 de febrer del 2007 per Joan Pinyana, Teresa Armengot

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació entrevista oral

LLEGEIX EL TESTIMONI

E (Entrevistador)

E2 (Entrevistador 2)

J (José)                                               

E: Bé, bona vesprada. Avui és 23 de febrer, una data que no volem recordar per algunes coses i ací, davant de nosaltres, tenim a José Cervera Regal, que va nàixer en Borriana i que a partir de quan isquem al carrer anirà contant-nos totes les coses que ell vulga contar-nos, des de quan va nàixer, com li deien a son pare, a sa mare, i quins records té de Borriana fins que se’n va anar als deu anys a «Le France». Ara després seguirem amb la gravació.

[següent gravació]

E: Hala, bé, José! A vostè com li diuen?

J: José Cervera Regal.

E: I on va nàixer, vostè?

J: En esta casa que està dalt de mi.

E: Sí? Açò? Com se diu esta casa?

J: El convent de la Mercè.

E: El convent de la Mercè de Borriana. I a sa mare, que el va tindre ací, com li deien?

J: Teresa Regal Budí.

E: I per què estava en la Mercè, sa mare?

J: Per els contes dels feixistes, per culpa dels feixistes, que inventaven coses que eren mentides. Per això estava ací.

E: En quin dia el va tindre, a vostè.

J: El 23 de desembre de 1939. Hi havia tanta gent en eixa presó que no se podia allargar ni per a dormir.

E: Què hi havien, dones i homes tots junts?

J: No, no. Les dones estaven en un lloc i els homes en un altre.

E: Molt bé. De tot això, sa mare li ha anat contant lo que li ha anat passant, no?

J: I altres dones, també.

E: Molt bé. Pues ara entrarem on sa mare el va parir i parlarem.

[següent gravació]

E: Aixina que José, ací és on va nàixer vostè, no?

J: Sí, ací.

E: Ja estem dins. Quants anys fa?

J: Ui, açò ja fa… seixanta-set anys!

E: A son pare com li deien?

J: José Cervera Torres.

E: I tenia també un germà, son tio, com li edien?

J: Ismael Cervera.

E: Què va passar en Ismael i en José?

J: Els van matar als dos en Castelló.

E: De quina forma?

J: Doncs a un, estava en la presó i van dir «Els que siguen catòlics, tres passes cap avant…», i ell va fer tres passes cap avant, «… i els que no creguen en Déu [inaudible]”.

E: I està enterrat son pare al cementeri de Castelló.

J: Al cementeri de Castelló.

E: I vostè ha vingut ara de França per a ficar-li…

J: Per a ficar-li un marc en unes inscripcions del dia que el van matar i tot això.

E: De les seues dades, no?

J: De les seues dades.

E: Molt bé. Quins records li porta Borriana? Tristos o…?

J: [Inaudible].

E: Molt bé, José. Doncs ara seguirem en la entrevista.

[següent gravació]

E: A quin poble viu vostè en França?

J: Al costat de Montpellier.

E: Al costat de Montpellier. Què ha vingut en uns companys, m’ha dit?

J: En uns companys que han muntat una biblioteca d’Ascaso Durruti en Montpellier.

E: Com se diu eixe grup, eixa associació?

J: Se diu Ascaso Durruti.

E: Ascaso Durruti de Montpellier.

J: Fet en la idea de Abel Pas, un historiador espanyol que encara està viu, fa uns anys que viu a Barcelona.

E: Molt bé. Ara pegarem una volteta per Borriana i anirem al Pla també per a que se’n recorde, no? I ara ens contarà algunes anècdotes que ens va contar ahir sobre el cas de Durruti, el cas de Santa Bàrbara i altres coses que se’n recorde.

[següent gravació]

E2: Volíem que ens contara els records que té de Borriana de quan era xicotet.

J: Quan era xicotet jo anava a escola…

E2: Açò primer que m’ha contat de quan creu que son pare l’havia vist i el seu bateig…

J: Al meu bateig? És ma mare qui m’ho ha contat. És ma mare qui m’ho ha contat perquè mon pare, com aquell que diu… tenia setze mesos, no l’he conegut. El que me pareix a mi és que… me’n recorde, de prou xicotet, hi havia una persona que m’agarrava i no feia mal, i segur que eixe seria mon pare en Castelló, perquè ma mare anava cada quinze dies, quan podia ser, a vore a mon pare perquè ma mare li llavava la roba a mon pare i tal i qual… a la presó de Castelló, i ha fet a muntó viatges.

E2: I de quan era xicotet… vostè de què se’n recorda, d’ací de Borriana?

J: Jo del que me’n recorde quan era xicotet és que, per exemple, en la casa que jo vivia notava una cosa, i és que hi havien moltes dones… i com és això, que no hi havien homes? Jo, per fora, pel carrer, veia hòmens i en casa… Perquè estava ma mare, la meua àvia… perquè va vore al 39, va vore tot el que va passar i va vindre i això… ma mare, la meua àvia, ma tia, la germana de…

E2: L’àvia?

J: La que era casada en el germà de mon pare. Perquè ell també, que és Vicente Regal, ell estava també en la presó del País Basc; i després estava ma tia Milagros, una germana la meua àvia. Hi havien quatre dones allí i ningun home.

E2: I vostè què era, xicotet?

J: Jo era xicotet, i dic «Com és possible, això? Fora hi ha homes, com és que dins de casa no n’hi han?» Perquè estaven tots en la presó.

[següent gravació]

E: Estàvem parlant del que dia Teresa, de que en casa totes les dones, no hi havien hòmens…

J: En casa hi havia dones, jo era xicotet i m’estranyava de vore que només hi havia dones i no hi havia hòmens. Estaven tots a la presó. Jo me’n recorde també que, per regla general, hi havia gent que anava pel carrer o anava al terreny de futbol, que encara no se pagava l’entrada i estava casi acabant-se… i entraven i arreplegaven totes les puntes per a fumar. Això ho he vist jo. Jo he vist al costat del Jardín [inaudible] un home que era mecànic i estava pelant una rata per a menjar-se-la.

E: Vostè ens ha contat, per a recapitular un poquet, que va nàixer a la presó del convent de Borriana. Quantes vegades va entrar sa mare? Que ahir ens va parlar.

J: A muntó. A muntó voltes, perquè hi havia un feixista que no volia vore-la [inaudible]. Eixe feixisa és, fins ara, aquell que ma mare… ací és un poble que tot el món se coneixia… i ma mare… li han dit el nom, que ara no el recorde… segur que seria un home que hauria comprat terreny ací a última hora i no estava conegut, i al no estar conegut, jo no sé per què…. no sé com és això… però de missa [inaudible]. Però va tindre una mala mort, perquè ma mare m’ha contat a mi que una volta, anant al terme, hi ha gent que va vore un home que estava allí en el carro i estava dalt, i resulta que va ser ell… Diuen que si li hagueren donat un got d’aigua l’hagueren salvat, i tots van passar i ningú li va donar res. Va tindre una mala mort.

E: Com li va contar sa mare que la cridaven pa entrar tantes vegades a la presó? Les estàncies quant duraven? Un mes? Dos mesos?

J: L’assumpte era variable, no era sempre igual. Se quedava «X» dies o tres setmanes, miraven en els fitxers qui tenien i deien «Bé, esta dona no ha mort, no ha robat, no ha fet res. No té per què estar ací» i la despatxaven al carrer… i ella al carrer doncs clar, anava al mercat, anava dreta, esquerra…i al mercat tot el món se veu… i eixe feixista, quan la veia només volia que vore-la a la presó; i el comte, que era més o menys família perquè… el comte era un que tenia la presó… la clau de la presó, que era casat amb una germana de la meua àvia. La meua àvia deia «Jo no comprenc l’assumpte, perquè en fi, el meu gendre… a d’ell l’han agarrat càrrecs de la CNT, l’han mort, però la meua filla no té per què estar allí en eixos assumpte. A mi m’agradaria que me digués per què està a la presó». Li va dir «Si la teua filla (que era la seua cosina), quan van tancar al seu home, si se n’haguera anat a Barcelona, a Cadis o a Vizcaya, doncs no l’haguérem vista rodar per ací [inaudible] i a menjar, no li haguera passat res».

[següent gravació]

J: … mon pare diu que per a estar ací, que està en la seua dona i que… aleshores va ser quan se va acabar ací, i ací després va ser l’escàndol que va haver allà al Millars, el Riu Sec… i mon pare ací el que feia és que duia una ambulància.

E2: A l’any 38, no?

J: A l’any 38, sí. Mon pare ja quan estava a la fi, diu que ell era responsable de dotze infermeres. Ell tenia un paper que jo tinc de la Cruz Roja, i dia que ell, si elegien metges o infermeres, ell tenia la seua paraula i havia de constar com a que… i ell anava un dia, dos dies per setmana o el que fora a València a buscar alcohol i medicaments per als ferits. Quan ja era la fi, que se n’havia d’anar, a mon pare li van dir «Tu que tens el cotxe, heu de pegar a fugir perquè açò ja està perdut. Aneu a València, que allí hi ha vaixells. Pugeu dalt dels vaixells i aneu-vos-en i s’ha acabat, perquè ja s’ha acabat», i mon pare «Xa, però és que jo tinc que pagar a les infermeres, no puc estar… no puc fer-ho, és una mala passada, i tal i qual…», i ell va pensar «Doncs sí, anem a fer-ho», però quan va aplegar allí ja li havien robat el cotxe. Després se’n va anar cap a València i després va vindre ma mare i diu «Bé, açò ja s’ha acabat».

E2: Ell no havia fet res, no? Ni tenia «las manos manchadas de sangre», que dia Franco?

J: No, no… i resulta que van vindre ací i van dir «Xe, tu… tu encara pot pegar a fugir» perquè com jo vivia casi als afores, en cinquanta metres estava al mig dels tarongers i s’ha acabat. Però a mon pare, com a muntó hòmens que estaven allí, tenien els peus gelats, i al tindre els peus gelats no podia fer una caminada de quatre-cents quilòmetres. Diu «Jo, per a fer això, tindria que estar en una família o en gent que d’això i amagar-me dos, o tres o quatre mesos, que depurara, i aleshores jo ho podria fer. Però jo això no ho puc fer perquè tinc els peus gelats», i se va haver de [inaudible]. Perquè jo he conegut a persona que venia de Barxeta, dalt de València, que han vingut el pare i el fill a peu fins a Fabreires, 750 quilòmetres. Caminaven de nit i de dia s’amagaven.

E2: I això que me contava de la gent que s’amagava a la marjal?

J: Ai, doncs que quan estava tot açò més clar que estaven els feixistes ja per ací, doncs n’hi havia que tenien les dones per allí… com hi havia barraques que la gent anava a passar el dissabte i el diumenge i coses d’eixes… doncs aleshores havien tallat els joncs estos que hi ha en les marjals, i s’amagaven per els senillars que hi han en les marjals. I durant el dia estaven amagats allí perquè les tropes anaven rodant per allí… quan feia poqueta nit es retiraven i aleshores les dones les cridaven «pu, pu, pu, pu…», que no hi havia cap gallina, o cridaven «Eh, tu!», «Teresa, vine cap ací!».

E2: I son tio, el que van afusellar també, que era un germà de…

J: Era germà de mon pare. Ell era un home valent, perquè no tenia por de res. Però era un home que no sabia llegir i no sabia escriure, era analfabet… però ell, com era un turbulent, el van matar dels primers.

E2: Què vol dir, açò de turbulent?

J: Que no tenia por de ningú.

E2: Que era de carrasca. I què era de la CNT, també?

J: De la CNT també.

E2: Era milicià?

J: [Inaudible], però després, ací en Borriana, han hagut també… com se diu… l’avi Tonda! L’avi Tonda ha sigut un…

E2: Què sap vostè, de l’avi Tonda?

J: Era un home xicotet i bragat i no tenia por de ningú. Eixe, quan estava en la presó de Borriana, estava lligat en cordes o cadenes o el que siga i diu «Gent com vosaltres, aixina lligats, en caben com d’ací al cementeri, un darrere l’altre».

E2: I això qui li ho ha contat? Sa mare?

J: Això m’ho ha contat ma mare, perquè són coses que s’han dit perquè les dones estaven allí, i a d’ell el van matar en la presó de Borriana, donant-li de valent, i tenia els canells arrancats dels braços, del que ell se va fer. I estava el pare i el fill, als dos els van matar… l’avi Tonda.

E2: Jo sé d’un Tonda que el van afusellar.

J: Això seria el fill. El pare el van matar a pals.

E2: I vostè no se’n recorda d’un que era d’Almassora que li deien «Conillet»? Conill?

J: M’ha semblat sentir alguna cosa que ho han dit, però…

E2: Son pare ja està empresonat i sa mare ja estava en estat?

J: Sí, clar. Quan van tancar a ma mare per primera volta, ma mare estava en estat. Jo he nascut allí, a la presó.

E2: I sa mare què li ha contat, del seu naixement?

J: Diu que… ah!, després una altra cosa… el metge va dir…

E2: El metge qui era? Almela?

J: El metge no recorde qui és, però el metge va dir «Jo, és el primer i l’últim part que faig ací, perquè ací no és un cas perquè és açò. Aixina és que, si hi ha una altra aixina, la doneu a l’hospital perquè jo ací no faig més». Allí no hi havia res, ni tovallons ni… no hi havia higiene… res. Diu «A mi no me vingueu més». Me pareix que en va haver una altra i… això.

E2: I sa mare què li ha contat, de com va nàixer vostè?

J: Ai, doncs això m’ho ha contat ma mare. Hi havia una dona que era [inaudible]… no me’n recorde com li deia… una dona que li deien la Violeta… que ella també va estar en presó i el seu home també, i…

E2: Violeta de nom o de cognom? És que hi ha Violetes també que són de cognom.

J: Violeta era. Ella estava en la presó i diu «Vaig ser jo qui te vaig empomar», perquè han sigut molt amics i no sé com s’ha passat, però l’home no sé com se va escapar, no sé com no l’han mort perquè encara… ara s’ha mort, però mos contava algunes coses de que estava en relació amb tot el trànsit que hi havia fins el poc de temps que ja…

E2: I escolte… quan se’n van anar a França, vivien prop de Montpellier? I hi havia més gent de Borriana, allí?

J: Gent de Borriana no… gent de Borriana sí, però la gent de Borriana se’n devien anar més prompte. De 1917 ja va haver un assumpte que se’n van anar allí perquè França, com tenia la guerra del 14 al 18, tenia falta de gent. D’ací se’n va anar un que li deien Sibarro, un altre que li deien Jordà i mon pare, els tres amics que se’n van anar allí i s’han quedat.

E2: Son pare de després.

J: El segon pare. Bé, el que és casat en… I se’n van anar allí i s’han quedat allí… i pensar que hi havia un que va vindre de… Sibarro se va fer comerciant de taronges en Seta… perquè vivia en Seta i treballava en un magatzem que feia allí. Després l’home [inaudible] «Jo me faig vell, si voleu agarrar el fondo i dur-lo camí avant, ho feu, si no jo…». Aleshores ells se van fer càrrec de l’assumpte i feien els ports de Borriana, en vaixells allà, a Sète, i me contava a mi… del que no me’n recorde és el nom… que hi havia un que era metge de Borriana, i com se coneixien, diu «Xe, Sibarro, tu que estàs ací en Sète, jo… m’agradaria fer paelles, perquè ací metge no puc ser. Veges si me traus un magatzem, i jo faré paelles», i li va buscar un magatzem i feia paelles. Se va quedar almenys tres anys a fer paelles i després me pareix que va poder aplegar a tindre el títol de ser metge i s’ho va deixar.

E2: Vostè vivia a Sète?

J: No, però estic propet de Sète, jo.

E2: I vostè coneixia a un que és de Vinaròs que es deia Paco Batiste?

J: No.

E2: No el coneix? Perquè ell viu a Sète i va ser de Vinaròs, que va estar en Mauthausen, als camps nazis, i viu a Sète, per això…

J: Hi havia un altre que li deien Klaus. Eixe se va escapar. Me pareix que se’n va anar en vaixell a Àfrica, després va vindre a França… nosaltres vam aplegar a parlar en ell i estava treballant de moltes coses perquè havia estat… que estava viu, clar! Perquè els altres no ho sabien, però estava… diu «Xa…»

E2: D’eixos records que té vostè de quan era xicotet ací… ha contat això de les dones, que només hi havia dones vestides de negre, la gent que arreplegava puntes de cigarrets, que tota la gent era molt prima…

J: Sí, sí… i que tots tenien conillets d’eixos de [inaudible] per a menjar….

E2: I de què coses més se’n recorda? Vostè tenia el sentiment de ser el fill d’un afusellat? O no?

J: Quan era xicotet jo… per regla general, hi ha una cosa que, com he estat acostumat a no haver tingut pare, jo no m’he donat molt conter…

E2: De males cares, de…

J: No, no. Jo no he tingut males cares, perquè per exemple en França, jo quan he aplegat allí, com jo parle valencià i allí parlen occità, que és un poc com el català, no he perdut… no he tingut ningun problema. Jo me comprenia en tota classe de gent. Hi ha que potser l’han insultat. Jo no he estat mai insultat, siga perquè al ser un home de ma mare, que al 1917 que estava allí, que era un home que era bastant interessant, perquè quan… allí en el poble que estic jo, van vindre una volta trenta refugiats espanyols que havien fet el maquis i van vindre allí al poble. Jo dic «I com ho heu fet, això, per travessar tot el departament i fer més de vuitanta quilòmetres?», diu «Hem vingut ací perquè sabem que l’alcalde d’ací, son pare era espanyol i ell sap parlar espanyol, i com a nosaltres no ens agraden els intermediaris, hem vingut ací per a entendre’ns més» i s’han quedat allí al poble.

E2: I son segon pare com es deia?

J: Vicente Palomero. Jo li explicaré l’assumpte… quan vaig vindre els refugiats, que estaven els pobres en un magatzem…

E2: Estos els maquis?

J: Estos els maquis… i el Palomero, l’home de ma mare, va estar al corrent… com era un home que estava bé, perquè de la família eren bastant creients però ell no creia en res… i va tindre per entès que hi havien trenta hòmens allà i que no tenien res de menjar, i aleshores diu «Bé, jo tinc xiquets a criar, però puc pagar la mitat d’una cabra per a donar-los de menjar», i aleshores se va posar en dos famílies, dos hòmens, i [inaudible], aleshores vaig comprar una cabra i vaig menjar dos dies o tres dies, i després l’assumpte se va arreglar i l’un se’n va anar a treballar a l’obra, l’altre al camp, l’altre ací o allà i se va arreglar l’assumpte.

E2: Allí a França?

J: Sí.

[tall d’àudio]

J: … no tinguera qui arreglara la terra, perquè era gran deu ser, perquè estava arreglada… els vestits, les coses… arreglat. I això feia vindre a muntó gent, perquè ací per exemple, en Borriana, hi havia gent que eren catòlics i tal i qual… i diu «Per a estar en la vostra societat, què cal fer?», diu «Mire, vostè ací ve. Si és un treballador i que no siga ningun tirà ni ningú en maldat, si treballa doncs ve ací i aleshores mira les paperetes que hi ha, se les llig, parla en uns, parla en altres… si li convé, bé; i si no li convé, camino largo. I com no som gent de… feixistes que no [inaudible], o com els comunistes que cal agarrar… A vostè li convé i pot vindre, pot ser adherent de la CNT, i si no li convé, doncs camino largo», i això ha fet a muntó de bola de neu, que ha fet a muntó rotllo, això. A mi m’han contat, un home que tenia a muntó de coneixement, diu «Si la revolució no se fa en el 36, si s’espere un any més sense pegar ni un tir, haguérem sigut els amos d’Espanya», jo li dic «I com, això?», diu «Sí, perquè hi havia un ambient que era molt bonic i els feixistes se van donar compte que a l’església no anava ningú, els bars estaven buits i tot el món venia a acudir als nostres assumpte. Aleshores això deien, cal parar l’assumpte perquè si no açò va massa lluny. Un any més, i l’assumpte estava clar. Sense un tir haguérem guanyat».

E2: I vostè, ací de xicotet anava a l’escola?

J: Sí, sí. Anava allà a Benjamín el bessó. Jo me’n recorde. Hi havia un mestre que li deien don Rosellón, me’n recorde com si fora d’ara. [inaudible] tenia una paleta gran, i pam!… diu «Tu, pues hem tingut el mateix mestre».

E2: I cantaven el «Cara al sol»?

J: Cantàvem el «Cara al sol» i després venia un cura que ens feia cantar «Pintor que pintas Iglesias, pinta los ojitos negros…» i després venia… el cura venia un dia per setmana en una estampa gran i ens feia vore un comunista en un gran ganivet i agarrat a un xiquet, matant-lo… «Mireu el que són els comunistes!» i ens deia això, eh.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top