Testimoniatge de Josefa Ortiz

Ortiz Ferrer, Josefa, 1925-2007. Castelló, Plana Alta. Guerra civil, bombardejos, repressió, vida quotidiana. Entrevistada l’any 2005 per Lourdes Pallarés i Maribel Peris.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació entrevista oral

 LLEGEIX EL TESTIMONI

Josefa. Tinc 82 anys i vaig nàixer al carrer de Sarrià, 82, 1r, de Barcelona, un 29 de febrer del 1925. Mon pare se’n va anar a Barcelona cap als 15 anys, poc abans de començar la Primera Guerra Mundial, per tal de guanyar-se la vida, perquè en sa casa tenien pocs diners. La situació era difícil perquè son pare s’havia mort als 49 anys i sa mare es dedicava a fer espardenya —vivien al cantó de Talecons amb la placeta Mallorca— per tal d’alimentar els set fills: n’havien mort dos per falta d’assistència. Allí mon pare va començar a treballar en la construcció, com a aprenent. Els tractaven molt malament; contava que uns altres manobres els tiraven rajoles i els ferien. No obstant això, com que era un home molt treballador i tenia voluntat d’aprendre, va guanyar diners i va ascendir en un lloc important. Acabà dirigint uns altres obrers. Era molt tractable amb els treballadors i molt bona persona.

Fill. El meu avi li va comentar a mon pare que dins d’una fogassa portava “la pipa” (la pistola) durant l’època del pistolerisme (cap al 1918-1922), època en què ell devia ser militant  anarquista. Mon pare també em va dir que el meu avi li digué que una vegada entrà dins una església i va amenaçar un capellà.

 Segons sembla, al poc d’arribar a Barcelona, el meu avi era encarregat de mosaics al Güell. Cada matí contava que venia en Gaudí i li deia: “Jaume, això no ha quedat bé, desfes-ho i torna-ho a fer”. Ell deia que era molt perfeccionista i místic —en aquell temps Gaudí era discutit i no era tan conegut com ara, clar.

La meua àvia, Maria Ferrer Centelles, era de l’Alcora, on els seus pares tenien una fàbrica de ceràmica. A l’Alcora es van fer col·lectivitzacions el 1936. En un poble de l’Alcalatén, Figueroles o Benafigos, l’any 36 es van repartir els cavalls dels amos. Els ciutadans del poble deien que “l’any de la repartidora anàvem tots a cavall”, així era com anomenaven la revolució social. Durant la guerra, o després, es van perdre els papers de possessió de la fàbrica de taulells de l’Alcora, que estava just davant de la caserna de la guàrdia civil, i allí van fer un dormitori o un hospital militar quan la guerra. Ara hi ha el col·legi de la Salle. Als anys 60, el meu avi va haver de signar els papers de renúncia, perquè no tenia cap escriptura i així ja no podria reclamar la propietat, que finalment es va quedar la Salle. Segurament degueren fer una ampliació del col·legi, cap als anys 40, perquè el col·legi ja existia abans de la guerra.

El meu avi se’n volia anar a fer les Amèriques; així doncs, va comprar una burra i el bitllet. Havia estalviat els diners per anar-se’n. Abans de partir, va conèixer la meua àvia a Barcelona i es van casar. Ma mare va nàixer al carrer Sarrià i vivien prop del Parc Güell. 

Josefa. Recorde que cap a l’any 31 o 33, quan vivíem a Barcelona,  en sortir de l’escola els meus pares em portaven a un jardí on hi havia coloms. A més, alguns diumenges eixíem a fer la paella i mon pare ens feia un gronxador amb unes cordes i unes fustes.

L’any 34, quan jo tenia 10 anys, ens en vam venir a Castelló perquè la situació a Barcelona era molt roïna, la policia pegava tota la gent que anava pel carrer. Mon pare no volia que ens pegaren sense haver fet res i va decidir tornar al seu poble, on vivien sa mare i un germà.

Quan va començar la guerra, els avions no paraven de bombardejar. Durant els bombardejos l’alarma no parava de sonar, a vegades no sabíem si era alarma o desalarma, perquè tocaven molt ràpid i les persones anaven corrent desorientades. A més, quan començava a sonar l’alarma, els avions ja estaven bombardejant. Cap a finals de la guerra ja no hi havia menjar i s’havia de comprar a l’estraperlo. Ma mare es va desorientar i, quan sonava l’alarma per anar-nos-en, no tancava la porta ni es preocupava de nosaltres. Jo havia d’encarregar-me dels meus germans, tancar la porta i portar-los corrent des del carrer de Català —un carrer prop de Talecons— fins a la plaça del Rei, perquè al principi no hi havia un altre refugi que estiguera més a prop i no sé com no ens mataven abans d’arribar allí.

Un dia ma mare li va dir a mon pare: “Jaume, els teus fills estan morts, mira’ls allí en terra tots estesos”, i nosaltres estàvem allí drets davant d’ella. Es va trastornar molt i va morir de febres maltes; en aquella època moria molta gent d’això. Quan ella es va morir jo tenia 13 anys; per això, molt prompte vaig haver d’espavilar-me a muntó.

Els avions no paraven de bombardejar, no hi havia menjar i no paraven de morir persones. Va ser una època molt trista. Al meu carrer van matar una dona en la porta del refugi. Com que els refugis tenien unes escales molt estretes i les persones anaven de pressa, a vegades quan sonava l’alarma les bombes ja estaven damunt les persones, que no tenien temps ni d’amagar-se. Una dona es va deixar un foguer de serradura a la porta del refugi i quan va eixir la pobra dona, allí van tirar una bomba. Aquesta va ser la bomba que van tirar més a prop de nosaltres.

Un dia estàvem al mas i van començar els bombardejos. A prop no hi havia cap refugi on amargar-nos. Uns avions xicotets que anaven de tres en tres van començar a tirar bombes d’una forma terrible. Per això ens vam haver de llançar dins un reguer que estava amb aigua i granotes, i vam eixir tots banyats plens de fang. Llavors les bombes no van caure prop de nosaltres com en altres ocasions.

Fill. Mon pare em va contar que a principis de la guerra, cap a l’any 36, va sentir el primer bombardeig a Castelló mentre estava al parc Ribalta. Un vaixell italià va començar a tirar bombes i va destruir les cases que hi havia a les vores del riu Sec en una zona habitada per gent pobra, crec que van dir que gitanos. Mon pare estava fent les seues necessitats al Ribalta i va haver de fugir per cames sense acabar (m’ho contava rient-se’n).

Al passeig Morella també va caure una bomba prop del mas on vivia mon pare i el va badar tot; va fer un clot immens de 4 o 5 metres i va fer saltar tant de fang que va tacar totes les parets.

A Castelló i altres ciutats republicanes, durant la Guerra Civil, va ser la primera vegada que van bombardejar sistemàticament la població civil en una guerra, i a Barcelona va ser la primera vegada de tota la història que van utilitzar bombes incendiàries.

Josefa. Al principi els xiquets, quan véiem bales, ens réiem perquè realment no sabíem què eren. Érem tan joves! Eixíem a vore-ho, però era un perill perquè no paraven de tirar bombes.

Entrevistador. Quan va arribar ací, ton pare era militant de la CNT?

J. Quan vam vindre a Castelló mon pare ja no era de la CNT.

F. Quan anaven a entrar les tropes de Franco, vaig sentir dir potser al meu oncle, que el meu avi va amagar unes armes i els carnets, potser de la CNT, en un forat a l’hort.

J. El perill era molt gran perquè es podia matar una persona sols per ser republicà, encara que no haguera fet res. A mon pare quasi el maten i també va estar tancat a la presó. En aquells temps, hi havia la CNT  i la UGT, i ell havia estat de la CNT. Mon pare era molt bona persona, però molt liberal, i durant la guerra civil es dedicava a construir refugis a Castelló. Quan els de Franco estaven per entrar a Castelló, li van dir que anara cap a València perquè el necessitaven. Mon pare els va dir que no podia anar-se’n, perquè acabava de morir la seua dona i no podia deixar a soles els seus tres fills sense ningú. No obstant això, se’l van emportar en camió cap a València, on el van tancar a la presó.

F. El consideraven una persona que era necessària per a construir refugis i era guerra. De la mateixa manera que requisaven cases, també requisaven persones. Com que ell va botar dues o tres vegades del camió en marxa, per quedar-se a Castelló amb els fills, els de Negrín el degueren considerar sospitós, o simplement era un mitjà de repressió per obligar la gent a obeir ordres. A més, si havia estat de la CNT, podia tindre problemes, perquè era l’època de les purgues estalinistes. Una veïna, antiga enamorada de mon avi, mig arreplegà els 3 orfes quan l’empresonaren, però un capità franquista de Madrid, que no tenia fills, adoptà el meu oncle, de 9 o 10 anys i ficà les nenes —ma mare i la germana, ma tia Maria, que encara viu— a la Consolació, on feren el curs 1939. Al meu avi li costà prou recuperar el meu oncle perquè el capità no li’l volia tornar —fou un cas semblant als fills dels desapareguts durant la Dictadura argentina.

E. Quant de temps va estar a la presó?

F. Des de la retirada, potser des del juny del 38 a l’abril o maig del 39. Tinc entés que els franquistes el van alliberar, però segurament mirarien els seus expedients i s’adonarien que era un rojo; per tant, no li donaven treball perquè era a la llista negra. Ma mare es posà a treballar en una fàbrica de ceràmica de prop de l’avinguda de València, la del fumeral, i després a l’Ocaso.

J. Va estar tancat un any. Ni sabíem que ell hi era. Jo amb 13 anys, la meua germana d’11 anys i el meu germà de 9 anys ens vam quedar sense res. No teníem mare, els diners de la República que teníem guanyats no van valer de res durant la dictadura i la casa ens la van requisar. Mentre ell estava a la presó, l’única persona que ens va donar suport va ser una dona vídua que coneixia mon pare i que ens va acollir en un maset que tenia al costat de Lledó. Ella, Centeta, de jove havia estat enamorada de mon pare i, finalment, quan ell va tornar de la presó, es van casar. Encara que seguíem sense tenir menjar; sols menjàvem taronges que trobàvem per terra i, si volíem menjar alguna cosa, havíem d’anar des de Lledó fins a la Porta del Sol on hi havia un menjador. El menjar que ens feien allí era molt roí; ens feien una sopa que feia una pudor molt fatal. Hi havia gent que agafava el plat i el girava boca per avall. Ens donaven un panet de segó que inflamava tota la boca. I peix podrit.

F. Al carrer Català hi havia un home que menjava els gats, en la postguerra. Ma tia Maria, crec, em contà que a voltes anava per tot el carrer fent soroll amb una paella o un perol i cridant “Mèu! Què no passaré fam, jo!”. La gent renyia per les rates d’aigua, els talpons, que tenien una carn molt fina. També menjaven lletsons, que mengen les gallines o els conills, o sopa de verdolaga —les fulletes només.

E. Va durar molt, la fam?

J. Va durar prou. Els dos o tres anys posteriors a la guerra van ser molt dolents. Poc abans de l’entrada dels soldats franquistes a Castelló,  quan estàvem vivint al mas prop de Lledó i anàvem al menjador que hi havia prop de la porta del Sol, vam veure soldats republicans que caminaven amb por, desorientats i descalços, en retirada.

F. Mon pare em va contar que l’any 38, quan els franquistes van entrar a Castelló, la legió Condor es va instal·lar durant un o dos anys a la plaça de la Independència, on hi ha un edifici modernista molt bonic que és de manisetes. És on ara hi ha una botiga.

E. Explica’ns el tema de l’adopció

J. Estàvem a la Porta del Sol els meus germans i jo, i un militar que no tenia fills i volia un xic, va dir que l’agafava en adopció. A mi això no em pareixia bé, però no teníem res per a tirar endavant. A nosaltres, per tal que tinguérem una vida millor, ens va portar al col·legi religiós de la Consolació. Allí teníem menjar i tranquil·litat. Ens alçàvem prompte, a les set del matí, a les vuit anàvem a missa, després ens desdejunàvem, a la una menjàvem i després teníem classe. Tenia una amiga de Torreblanca que m’ajudava quan estava trista. Son pare era metge i l’havia internada allí per tal que fóra una xica educada. Però ella igualment plantava cara a les monges, que tenien molt de caràcter, encara que la castigaren. Era molt rebel i se’n reia de les monges. Féiem matemàtiques, que m’agradaven molt, història, francès; vaig aprendre a tocar el piano i també féiem classes de religió.

Vam estar allí un any aproximadament. Quan mon pare va tornar de València, es va assabentar que estàvem allí. Les monges li van dir que jo estava molt bé i que m’agradaria ser monja. Jo volia ser monja perquè allí teníem de tot i creia en Déu, que abans d’això, no en sabia res. Ens pujaven al terrat i allí ens feien com un rentat de cervell. Però mon pare es va negar i ens va traure.

L’any 39, quan va entrar Franco a València, mon pare va eixir de la presó i va tornar molt malalt; devia pesar 40 quilos, estava molt prim i tísic, i no parava de tossir sang. Per això, en eixir de la Consolació, la meua germana i jo ens vam haver d’espavilar molt i començar a treballar. Vaig aprendre comptabilitat perquè m’agradaven molt les matemàtiques, i la meua germana va aprendre a cosir, amb 16 o 17 anys.

Estàvem com si no haguera acabat la guerra: ni teníem menjar, ni teníem diners. En el racionament donaven molt poc i si volies comprar, havies d’anar al carrer de Sant Vicent. Allí es feia cua i, com que hi havia molta gent, quasi mai no quedava res. A més. era molt car. Es van morir moltes persones de la fam i de malalties, com la tuberculosi.

Llavors mon pare va ser acusat de roig, perquè ell havia estat de la CNT i perquè havia construït refugis durant la Guerra Civil. Com que no el deixaven treballar en res, va començar a treballar en una terra a Benadressa, que era plena de còdols i brossa. Ell hi va plantar garrofers, arbres fruiters, tomaqueres, pebreres…, i va alçar un maset amb el meu germà. D’aquesta manera ja podíem menjar allò que cultivava a l’hort.

Després, durant una temporada, havia d’anar a la caserna de la guàrdia civil al Grau. Allí un sergent o guàrdia civil que vivia al Grau, li pegava amb una verga; encara que ell no ens en volia dir res per a no preocupar-nos. Ell estava en llibertat condicional; per això havia d’anar totes les setmanes allí. Encara que ací a prop hi havia la caserna de Sant Francesc; però, com que era de l’exèrcit, a ell el feien anar al cuartelillo del Grau. Una volta li vaig vore l’esquena tota ferida i de sang;  però ell no ens en volia contar res.

Jo no em creia que durant la dictadura Franquista es mataren tantes persones només per idees polítiques. Per això, un dia, un dissabte, me pareix, me’n vaig anar, sense dir res a ma casa, ben prompte, perquè a les vuit del matí ja començaven els afusellaments. Vaig anar a les vuit i mitja o les nou, i no vaig dir res a ningú perquè si no, no m’hagueren deixat anar sola de ma casa al cementeri. Vaig vore allí que hi havia soldats i homes a la part de davant. Un dels militars va dir “adelante” o “tirar” i aleshores van començar a disparar i van morir tots els homes que hi havia. Hi devia haver quinze o vint homes, més o menys. Els afusellaments es feien al costat del riu Sec. On està el cementeri estaven les persones que disparaven i, enfront d’ells, els que eren assassinats. Hi havia alguns soldats que ploraven perquè eren obligats a matar sense tenir res a vore amb això. Jo, que estava amagada, quan vaig vore això, me’n vaig anar i em vaig amagar com vaig poder darrere d’un arbre.

Això devia ser cap a l’any 39 o 40. Jo tenia 15 o 16 anys. Vaig anar allí perquè m’ho contaven i no m’ho creia. Jo no em creia que només per idees polítiques es podia fer això, i vaig anar a vore-ho.

F. La tia Carme, la germana de mon pare, diu que ella també ho va vore, i mon pare deia que els xiquets, quan eixien d’escola, anaven al riu Sec a arreplegar les bales.

E. No vas vore què feien amb els cossos de la gent que van matar?

J. No. Me’n vaig anar a casa perquè estava molt impressionada i pensava que si em veien a mi, em matarien també.

E. Com es va viure el començament amb Franco?

J. La situació va empitjorar a l’entrada de Franco. El començament de Franco va ser molt dur perquè no teníem menjar. Franco havia canviat els diners i els que tenia mon pare estalviats de treballar al port no valien perquè eren de l’època de la República. A més, es corria perill de ser assassinat sols per idees polítiques. La gent no estava contenta, perquè ja havia sentit alguns comentaris que el govern de Franco era fatal, sobretot per a la gent pobra.

E. Com vas viure la postguerra?

J. En comparació amb allò que havíem passat, un poc millor quan mon pare va millorar. Jo vaig treballar a la Ceràmica Levantina de comptable durant l’any 40. Després me’n vaig anar a treballar a El Ocaso des de l’any 45 fins que em vaig casar. En El Ocaso  tenia una jornada molt dura; l’amo era molt exigent i no pagava les hores extres. Em feien fer moltes còpies de cada escrit, amb paper de calcar, i havia de prémer molt fort les tecles; acabava amb els muscles desfets. I després, en tornar a casa, encara havia d’ajudar la meua germana a cosir i ens estàvem cosint fins a les dotze. El meu germà, que era una calamitat, va treballar més avant amb mon pare al cementeri en la construcció de nínxols.

La meua germana i jo treballàvem tota la setmana. Els diumenges ens alçàvem prompte, rentàvem la nostra roba i féiem tota la faena de casa. Teníem només dos mudes: una per a tots els dies i una altra per als diumenges; no hi havia diners per a poder-se permetre comprar més roba. Diumenges de vesprada una amiga, la meua germana i jo anàvem al cine o passejàvem per la Porta del Sol o pels carrers del centre. Recorde que hi havia un xic que volia ser pretendent meu, que estava empleat en un forn. El cine acabava a les deu i sempre tornàvem corrents perquè la nostra madrastra s’enfadava molt quan arribàvem a aquelles hores i no ens volia donar de sopar. La nostra madrastra era molt estricta. Una vegada es va assabentar que havíem anat al Savoy on feien ball —s’entrava a les cinc de la vesprada i a les vuit s’acabava— i es va enfadar molt perquè ella pensava que totes les xiques que anaven allí eren de qualsevol manera. Un altre dia me’n recorde que estàvem al mas; jo festejava amb el meu home. A l’home se li va acudir besar-me, i ens vam amagar al comú perquè no ens poguera veure la meua madrastra. Ella, com que no ens veia, va obrir el retrete i va vore que ens estàvem besant i la que es va armar!

Vam passar una joventut fatal: la guerra i la postguerra. A vegades es diu “Juventud divino tesoro”. Jo pense, però quin tresor? Ara jo crec que la joventut sí que és un tresor: tenen menjar, tenen estudis, tenen pares que els donen suport. La joventut d’ara eren els més rics d’abans. Després em vaig casar, quan tenia 29 anys.

E. Pensàveu que el canvi de govern seria una solució?

J. Clar, perquè per allò viscut en l’època dels rojos, els bombardejos i la guerra, pensàvem que el canvi de govern milloraria la nostra situació. Però va empitjorar, perquè vam viure una dictadura amb Franco, una època molt repressiva. La gent tenia molta por de parlar. Durant la República la gent era més espontània i parlava d’allò que passava, però aleshores no es parlava de res perquè només per idees polítiques els mataven o els tancaven a la presó. Anàvem als llocs i ens feien dir Viva Franco!, Arriba España!, alçant la mà. Això ho feien al passeig Ribalta on, a vegades, feien ball o alguna activitat per a distraure els joves. En entrar allí, ja havíem de fer això.  També es feia a la Porta el Sol, on es reunien els militars, i al cine també alçàvem la mà i cantàvem la cançoneta.

E. El fet d’alçar la mà era molt freqüent?

J. Sí. Tota la gent alçava la mà, perquè havien d’alçar-la. Si no ho feien, els cridaven l’atenció els que eren de la corda de Franco; que els havien manat que estigueren alerta, vigilant la gent. Jo no vaig vore a ningú que agafaren o detingueren, però ja sabíem que quan entràvem allí, ho havíem de fer.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top