E: Hipólito Ferreres?

J: Manuel Ferreres Villalba, com si fóra el cap de família. Després està Francisco Ferreres Traver, és Ferreres Traver perquè aquest Ferreres estava casat en una germana del meu pare, era cunyat per això. Manuel Ferreres Traver és l’avi, i el fill és Francisco Ferreres Traver, Traver per la mare que era germana del meu pare, i jo també sóc Traver… Josefa estava casada en un fill d’aquesta germana, i Francisco Font estava casat en l’altra germana.

E: Font Borrás? Francisco Font Borrás?

J: Sí, aquest estava casat en la germana que també era la meva cosina germana, i després estava el meu germà.

E: Cinc de la mateixa família… I un altre Traver què li deien Canes? Hi ha un altre dels afusellats que també és Traver, que de malnom li diuen Canes. Aquest no és família, és Traver però no és família.

J: Canes no té res a veure en nosaltres. Ell era d’allà baix i era un feixista i també es deia Traver.

E: Vosté com es diu de nom?

J: Julio Traver Villalba

E: I quants anys té ara?

J: Noranta-sis, els he fet ara fa quinze dies.

E: És a dir, que el seu germà tindria set anys més si visquera, set anys més que vosté ara mateix, tindria cent i escaig ara.

J: Quan es va morir, ell tenia vint-i-tres i jo en tenia setze. Quan s’havia acabat la guerra.

E: És a dir, vosté quan comença la guerra tenia catorze anys.

J: Tretze.

E: I el germà vint-i-tres, no vint-i-tres quan el van matar sinó quan va començar la guerra…

J: El meu germà tindria dinou quan va començar la guerra.

D’ell no ho sé la data, però jo he fet els anys ara en novembre, el dènou de novembre. Per tant quan va començar la guerra, que va ser en juliol -jo vaig entrar a treballar a la fàbrica en el 1935-, i quan va començar la guerra jo treballava ja feia un any, és a dir, vaig entrar quan tenia dotze anys i mig.

E: I quan van evacuar en l’Alcúdia de Crespins, també vas anar allí a treballar?

J: Allí vaig treballar en guerra i després que aquesta s’acabara fins que la van transportar ací.

E: I el seu germà també treballava a la fàbrica?

J: Sí, però va treballar fins a la guerra. Treballava en la fàbrica Segarra que feia sabates per a l’exèrcit. Eixa encara no estava i ell ja treballava allí, després va treballar quan la van fer ací.

E: Què fa la fàbrica Segarra quan comença la guerra? Els amos continuen com a tècnics? Perquè passà una cosa curiosíssima. Ací es fa un comité d’UGT i CNT però no es desvinculen de l’empresa d’ells, és una gestió conjunta entre els Segarra i els dos sindicats.

J: Quan va començar la guerra vol dir?

E: Quan van fer el control, no van fer fora a Segarra?

J: Va confiscar la fàbrica.

E: Però això va ser després, en la guerra començada, al cap d’uns mesos. Primer no es va confiscar? Van fer primer el control?

E2: Què anava a dir vosté? Que quan va començar la guerra què? Què anaves a dir sobre Segarra? Vosté ha dit: «quan va començar la guerra… els Segarra van continuar l’empresa»

J: Van controlar l’empresa. Venien cada dia ací, però es veu que els havien dit: «vostés vinguen a la fàbrica com si no passara res», i ells anaven a la fàbrica, anaven passejant-se amunt i avall… Van instal·lar un control en cada secció i anirien triant a u que fóra d’esquerres, que fóra del govern…. En fi, eixos que s’ocupaven de la fàbrica, ho anomenaven «el control». Jo ho sé perquè ja treballava allí. El meu germà era muntador, muntador de punteres, que negociarien en algú o altre, que la fàbrica aleshores sols feia sabates per a l’exèrcit. Jo me’n recorde que venia i: «escolte, aquesta fàbrica ara en comptes de fer sabates per als peus les fa per al Front». [risses]

E: Quan se’n va a la guerra el seu germà?

J: El meu germà només començar la guerra va anar voluntari a lluitar contra…

E: Tu recordes si Gabriel va fer tota la guerra en companyia d’un veí meu de Sant Vicent? Jo sóc d’ací del poblet també però visc allà, que s’anomenava Joaquim Frías Abad, van ser els dos Guàrdies d’Assalt junts.

J: El conec. Sí, els dos treballaven al mateix temps.

E: Sí, treballaven junts. Els dos van anar junts a la Guàrdia d’Assalt durant juliol i agost, van ser milicians ací, a la Vall, i van estar en el control de carreteres. Per cert, jo tinc l’escopeta en casa, me la va donar Joaquim, una escopeta sense paper, allí la tinc. I després se’n van anar els dos voluntaris al Batalló Matteotti a Terol, i després ja es van passar a la Guàrdia d’Assalt.

Vosté què recorda d’això? Vosté ho recorde?

J: Sí, jo sé que va haver-hi un control i estava allí el fill, el fill sé que també era amic.

E: Es veu que eren molt amics.

J: Me’n recorde, però jo era xiquet…

E: Vosté va continuar treballant en la fàbrica?

J: Jo he treballat fins que m’he jubilat. Durant la guerra jo treballava en l’Alcúdia de Crespins, però quan es va acabar la guerra, vam vindre tots a casa: «A casa! A casa!» i al final vam haver de tornar a treballar allí perquè la fàbrica estava tota assolada, tota trencada, avariada, rajoles per terra… Havien evacuat una porció de la fàbrica, la zona de màquines perquè era un magatzem de taronja i allí doncs, vaig muntar un taller que feia sabates sols per al Front. Llavors jo treballava allí, i quan es va acabar la guerra van habilitar el que era l’oficina dalt, i que ara és un taller de cotxes. Jo sé que quan vam vindre de l’Alcúdia de Crespins cap ací vam arribar un altre xic i jo, jo era patronista, feia patrons i brodava sabates. Llavors, allà en l’Alcúdia de Crespins ens ocupàvem nosaltres de les cosetes eixes dels encunys, patrons i formes…. I era transportar-ho ací, i al mig dels salons va vindre Eleuterio Abad i em va dir: «Escolta, tu, ton pare i la teua germana quedeu acomiadats de la fàbrica», i jo dic «Per què?» i diu «Per rojos». Jo me’n vaig a casa i li dic a al pare, que estava treballant també, ell també havia treballat a l’Alcúdia de Crespins, estava de porter i feia el dinar en una caldera, i quan eixíem de treballar fèiem cua i ens mesurava el plat.

E: El meu avi i el meu pare també van estar en l’Alcúdia de Crespins evacuats treballant en la fàbrica. M’ho han contat moltes vegades.

J: Però treballaven?

E: Sí, el meu avi sí, mon pare era molt xicotet però l’avi sí… Tu a mi no em coneixes?

J: Sí! Ton pare no era encarregat de les finques?

E: Sí, era treballador i va estar allí treballant. Van evacuar allí per això, perquè estaven treballant en la fàbrica.

J: D’això me’n recorde, però del teu pare allí no.

E: No, el pare allí no treballaria perquè era molt xicotet, ell diu que anava, però…. aniria de xiquet a mirar.

J: Ton pare encara viu?

E: Sí.

J: Ah! Eixe que està ací és ton pare? Jo tampoc us conec.

E: Eixe és el meu pare que sempre va en el cotxe amunt i avall.

J: Aquest matí l’he vist jo. Doncs ton pare no crec que anara a treballar allí…

E: Bé, estaves contant que us van acomiadar.

J: Ems va acomiadar, als tres, per represàlia de mon germà. El meu pare no s’ha posat mai en temes polítics, i jo era un xiquet que no sabia res d’això, i ens va despatxar i hem estat tres anys… Ja estava la fàbrica tota completa treballant i tot, i jo doncs, al carrer, tots tres al carrer. Fins que un dia ja ha passats tres anys, la meua germana i jo vam pensar: «Que no anirem a veure si ens agafen a treballar?». Estava l’oncle Ernesto assegut a la porta de casa, allà a la plaça, i anem allí: «Bones, bones, anem a veure si ens donen la feina per a treballar», «Tu qui eres? On treballaves?» i jo «Als patronistes» i diu «Demà baixeu, demà baixeu», i l’endemà vam baixar.

E: I vosté què eren, tres germans? La germana, Gabriel i vosté?

J: Sí, sí, dos més joves que jo que han mort, i la meua germana que vivia allí al poblet, casada en un català que era electricista de la fàbrica, Manel.

E: La teua germana Rosario?

J: Rosario.

E: No l’has conegut a la teua germana Rosario?

No sé si el conec… Família dels catalans Beltrán?

J: Sí, Beltrán Flores. Beltrán Flores. Manuel era el major.

E: Sí, la meua germana més jove està casada en un fill de Juan.

J: De Juan?

E: Que vivien allà dalt al mur.

J: Manuel l’home de la meua germana era el major de tots els germans.

E: No ho sabia que era germana teua.

Gabriel era el major de tots?

J: Jo parle dels fills del matrimoni. Primer jo, després Rosario i després Paco, el més jovenet. I els majors eren la meua germana que tenia cinc anys més que jo, i el meu germà sis, un any més que ella.

E: Però vosté, al seu germà no el coneixia com Gabriel. Tenia altre nom?

J: Jo no el coneixia per Gabriel fins que ell no veu tot açò.

[conversa ininteligible]

J: Jo l’he conegut per ‘Pòlit’ sempre.

E: En quin moment et vas assabentar que no era Gabriel sinó ‘Pòlit’?

J: Exactament no ho sé. Jo com un somni recorde haver llegit i dir «Hostia! Açò que vol dir?» i llavors els meus pares m’ho van confessar, però va ser perquè vaig veure un escrit que no sé de què era, en fi, no ho recorde, però m’ho van confessar..

E: I vosté en el seu germà estava molt unit?

J: Jo i el meu germà? Units i no, perquè ell tenia els seus amics, jugava a futbol, aficionat, era porter i jugaven allà al pla en herbes, saps on és? El que és ara dalt de Carbonaire. Que quan quèiem a terra els genolls estava tot ple de pedres. Però jo anava a portar-li les sabates al meu germà, tan content, perquè anava a jugar al baló en mi… anava a casa i m’agafava a mi al darrere. «Anem-nos-en!» a caçar, a jugar, el que siga… tenia afició a caçar. A ma casa sempre hem sigut caçadors, jo, mon pare…. I això, doncs sempre anava, però ell tenia els seus amics, perquè jo era set anys menor que ell. Jo tenia els meus ‘amiguets’.

E: De caràcter com el veia? Era valent, alegre?

J: Doncs per a mi… Per a mi era el meu germà i prou. Era més potent que jo, era d’una altra complexió, més alt, més ple, més fort que jo.

E: Vosté què pensa del que li va passar al seu germà?

J: Què pense jo? Què li va passar?

E: Sí, que de sobte el van empresonar i tot això? Què pensa vosté?

J: Jo què sé.

E: Al llarg dels anys de la seua vida, no ha pensat de vegades en això?

J: Doncs jo pensava que ell era un xic que defenia la idea dels socialistes, de la joventut dels socialistes, i era d’esquerres. Recorde que li deia al pare en les eleccions que havien fet abans de la guerra: «Als treballadors ens oprimeixen, cal votar a l’esquerra» i mon pare: «Xiquet, xiquet que…», el meu pare tenia por. La veritat és que no sé a qui ha votat mon pare, no ho sé, jo sé que ell li aconsellava votar a l’esquerra. El meu pare no tenia ganes de votar a ningú, no creia en la política. Però recorde les paraules que a mon pare el volia convéncer que votara a l’esquerra.

E: Quan estava de Guàrdia d’Assalt.

J: Encara no sé a qui ha votat el pare, no ho sé. Si em posaren un fusell ací i em digueren… és que no ho sé. Ara, jo sé que ell, quan deia que votaria a l’esquerra, no les tenia totes. No perquè no creguera ni deixara de creure, perquè sabia que els que manaven eren partidaris de la dreta i ell tenia por. Jo no sé si haurà votat a l’esquerra, encara no ho sé, no puc dir-ho.

E. El seu germà, en la guerra quan era milicià, quan estava de guàrdia… de tant en tant anava al poble?

J: Una vegada.

E: Només una vegada.

J: Al principi, recorde que va vindre una vegada quan estaven en Terol, que l’agafaren uns i altres, en els combats. Un dia va vindre vestit sense camisa i en corretges… I ja no l’he vist més fins que es va acabar la guerra.

E: Quan acaba la guerra, estava ací també?

J: Quan acaba la guerra jo estava en l’Alcúdia de Crespins treballant, i després quan vam tornar amb la guerra acabada, ell va vindre allí, i pense que va dir que venia de Madrid. Jo no sé on estava, però estava en Madrid.

E: En el Pardo estaven.

J: No sé si estaven allí, no ho he sentit dir. Ell va vindre allí i anava a buscar un vaixell que eixia d’Alacant cap a Mèxic em sembla, i va fer tard i es va quedar aquí.

E: El vaixell d’Alacant era ‘l’Stambrook’, l’últim que va eixir.

I el primer el ‘Sinaia’.

Van sortir dos d’Alacant. En ‘l’Stambrook’ hi havia tres de la Vall, van eixir tres.

J: Es veu que havien dit on estava i va fer tard i va vindre d’allí i d’allí se’n va vindre ací.

E: A casa? I què va passar?

J: No res, va passar que tot seguit el van detenir…

E: No li van dir que no tornara?

J: Qui?

E: Ningú li va dir: «No tornes que si tornes t’agafaran». No ho sap vosté?

J: No, no… No ho sé si li havien dit això. Ell venia per a anar-se’n, però va fer tard al vaixell.

E: No tenia ‘novieta’ ell ací al poble?

J: Tenia una ‘novieta’ que em va dir ell que havia anat allí per una foto.

E: La història que vos contava jo.

J: Que havia anat a fer una foto i havia dit…

E: No li la volien donar mai, no li la van donar mai…

J: Li deien la ‘Correa’.

E: Qui no li la volia donar?

J: Això la novia d’ell jo no la conec.

E: L’has conegut?

J: Diu que va anar allí, això ens ho ha contat ell, que li va dir: «Vosté per què vol una foto d’eixe?» i diu: «Eixe hauria de ser el meu home», i després ella es va casar en un altre, però eren nuvis.

E: Ell sí que tornava per ací?

J: Qui?

E: El teu germà, que si va tornar pel poble.

J: Això era abans.

E: El de la ‘novieta’ era abans?

J: El de la ‘novieta’ era abans d’anar-se’n.

E: Això és el que volia aclarir, entesos.

I després?

J: Abans de la guerra, abans.

E: Després de la guerra, vosté el veu a la presó? Va a la presó a veure’l?

J: Clar, clar. Un grapat de vegades. Volia anar a peu en ma mare, a peu.

E: A portar-li menjar?

J: A portar-li una fogasseta de pa, que la compràvem en Borriana perquè aquí no hi havia. Però al principi ací no hi havia res, i anàvem a Borriana i allí ja féiem cua i ens donaven la fogasseta, una sola, de mig quilo, i li la portàvem a veure’l i a portar-li la fogassa. No podíem anar cada dia perquè tampoc podíem anar a Borriana a peu cada dia.

E: En quines condicions estaven en la presó?

J: Jo què sé.

E: Vosté com el veia?

J: A la porta estava el guàrdia: «On va vosté?», «Jo a veure en tal», d’on estaven tancats eixien a la visita a una habitació a posta, en la que ell estava dins i jo estava fora al darrere d’una reixa.

E: I parlàveu?

J: I parlàvem.

E: I podíeu parlar per la reixa i donar-vos les coses?

J: Clar.

E: Però les coses les donàveu en la mà? Si tu li portaves menjar, la fogassa de pa, a la mà no li donaves?

J: La veritat és que no ho recorde.

[inaudible]

J: Sí, l’obrien per a veure si hi havia alguna cosa amagada, però ja no recorde si li donàvem nosaltres o no, no ho sé segur.

E: I a Castelló també va estar després? A la presó de Castelló?

J: Castelló jo no ho recorde

E: Vosté no va anar, però Gabriel sí.

J: Qui?

E: El teu germà, sí que va anar a la presó de Castelló. De la de Borriana el van passar a la de Castelló. No ho recordes?

J: Jo d’això no me’n recorde.

E: Home, però ell potser. Si ell va anar allí un dia i li va preguntar: «On està?» i li van dir: «No està», potser vol dir que l’havien portat a la presó de Castelló i no ho sabia.

El que no sé, és el temps que va passar des que el porten a Castelló fins que l’afusellen… això sí que no ho recorde jo.

J: Jo tampoc, jo tampoc, d’això no ho puc… Jo només l’ha vist…

E: En el 1940? En el 1940 és. En quin moment el maten?

J: Això m’ho va donar a mi Gargallo, dient-me que…

E: En Agost! El 26 d’agost del 1940.

Doncs, en gener del 1940 ix en Borriana, així que estaria en Borriana.

J: D’ençà que va començar i acabar la guerra fins que el van matar, has dit en agost del 1940… La guerra es va acabar en abril del 1939, fins a l’agost del 1940. Tampoc podia precisar-ho jo això, no ho recorde. Jo sé que anàvem a Borriana, perquè a Castelló a veure’l no he anat mai.

E: I vosté contava que l’havien perdut, un fusell…

J: Això m’ho va contar u a mi, que jo tampoc puc dir si és veritat o mentida, no perquè m’haja enganyat. M’ho va contar u un cop esmorzant al bar de Catan, Catan tenia un bar. I era u que es deia el ‘Pandillo’, un de l’edat del meu germà.

E: Sí, sí, també té expedient.

J: Jo el coneixia com el ‘Pandillo’. Eixe xic estava voltant per allí i els dos van coincidir i: «Tu eres de la Vall?», i jo: «Sí, sí», i en dir-li jo de qui era germà em va dir: «Tu eres germà d’eixe?», i em va dir: «Ell estava pres en companyia d’ell allí». Ara ja no sé si era en Borriana o en Castelló el que tu dius, perquè em va dir: «Què valent era el teu germà, jo no he vist persona com ell. El dia que el van agafar per emportar-se’l i matar-lo…». Si tu dius que era en Castelló, seria en Castelló, diu: «Estava dient, vinga el crit del mal que han de morir», i un dels guàrdies que estava allí li va pegar una culatà, tampoc puc assegurar si allí, però li van pegar perquè no parava de cridar. Jo això no ho ha dit mai a ningú però, com que no hi ha ADN, si en traure’l tinguera algun senyal ací i poguera valdre això… ho he ressenyat per això. Eixe m’ho va dir així i m’ho crec perquè ell diu que estava allí, després ja el van matar i va eixir com a altres voltes ha eixit. Si en traure’l tinguera algun senyal, com no es pot fer l’ADN… ho dic per això.

E: Com es va adonar que l’havien matat?

J: En anar allí i veus que no està doncs suposàvem que havia mort.

E: Però ningú li ho va dir?

J: No, no m’ha dit ningú res, que jo sàpia. Tampoc puc saber si el pare ho havia dit a algú, no ho sé. Jo això sí que no puc dir-ho.

E: Tu saps que el cas de Gabriel és un cas atípic dins dels afusellats de la Vall? Gabriel em va portar de cap. Jo tinc pràcticament pèls i senyals de cadascun menys d’ell, perquè Gabriel no arriba a estar inscrit ni com a quinto, perquè com se’n va voluntari abans de tindre l’edat no figura en cap llibre de quintes. Quan acaba la guerra encara que fóren afusellat es buscaven igual als quintos, però a ell no, perquè com no era nascut en la Vall quan demanen l’informe a les dues parròquies, Gabriel no apareix com a batejat en cap d’elles perquè no és de la Vall. Per tant, l’absència absoluta de documentació d’ell és un cas un poc… A mi no m’estranya que inclús en la presó no avisaren formalment per no saber a qui avisar.

J: Que puga haver-hi una dita de què si és així o això, fàcil, perquè jo mateix no ho sabia que era germà pels papers i coses, i m’havien preguntat si tenia alguna idea dels pares…

E: Serà complicat… Si se sabera el lloc o la província d’adopció, sí que hi haurà un registre d’adopció de casa d’orfes, segur, però clar, això ja és una feina addicional.

E2: Bé, una de les coses que jo volia parlar també. Queta ho va comentar en algun moment i va dir que ella podia mirar el registre de Castelló, i que podia mirar si, per casualitat, haguera estat allí.

E1: En el registre de Castelló no està, que ja ho he mirat. Jo no l’he vist, si està en un altre paper o en una altra relació no ho sé. Casualment, l’altre avi meu era adoptat, va estar a la presó en Borriana i va coincidir amb Gabriel també, perquè va ser tinent de l’exèrcit republicà. Jo quan vaig esbrinar-li la vida al meu avui, vaig accedir a la relació d’adoptats de la casa d’orfes de Castelló, i al mateix temps, vaig mirar i a Gabriel no el vaig veure. Que hi haja una altra relació que puga estar…

J: Però vol dir que igual podien adoptar-lo d’un altre lloc…

E: Castelló és el lloc més probable.

Però a veure, el teu pare era nascut a la Vall, i a ell quan el va adoptar, havia estat treballant fora o alguna cosa? La primera dona de ton pare era de la Vall també?

J: Crec que sí, tampoc ho sé segur. Jo a la dona de mon pare no l’he conegut perquè jo he nascut de l’altra dona.

E: Ja, ja… Però per si havies sentit dir alguna vegada… Abans les famílies no eren com ara, eren més tancades, no es solia dir, però bé…

J: Només sé de la dona del meu pare que li deien Àngela, perquè alguna vegada ho va comentar, però no sé si era de la Vall, perquè llavors… Jo a al meu pare no sé tampoc que haja anat a treballar, no ho sé, no puc dir-ho… Crec que no.

E1: Joaquim Frías Abad, el Guàrdia d’Assalt que estava amb ell, em va dir que Gabriel era basc, que era originari del País Basc, i la veritat és que els dos cognoms sí que coincideixen, tant Solano com Junquera són cognoms d’allà dalt. A mi m’ho va dir aquest xic, Joaquim Frías, el que va estar en ell tota la guerra. Em va dir que era basc, que era d’origen basc.

J: Doncs jo no tinc ni idea. Si no sabia que era adoptat com he de saber això…

E: I com es van assabentar? Estava al cementeri de Castelló?

Això per Lluís, no?

J: Sí.

En començar açò, ens ho van dir: «Està a Castelló», però no sé això quan ho van ficar…

E: En el 2016 quan es van posar les plaques.

J: En 2016? Fa quatre dies…

E: Abans hi havia altres, unes més antigues, però no estaven igual.

J: Hem estat molts anys sense saber si estava a Castelló o no.

E: Sí, sí, jo no he tingut lloc mai, i tinc lloc ara. Farà un parell d’anys o així m’ha arribat a la informació i ho he contat moltes vegades, aleshores jo entenc que ens ha arribat la informació a tots fa un parell d’anys. També és cert que no hem fet cap recerca molt activa.

J: No, no, escolta! Jo ho sé, pel xiquet de Nelo, que em va entrevistar i em va dir que estava a Castelló.

E: Això farà un any i escaig, no arriba a dos anys.

J: I escolta, qui li va donar la foto? Que ací no teníem cap foto d’ell, llavors no és com ara que «pum, pum» no es feien fotos ningú, ni en fotògrafs ni res, i el meu pare tenia una foto de carnet, i em va dir que quan es morira que li posara dins del seu taüt per a tindre’l en companyia amb ell. «I no li vas fer una fotocòpia?», «Què et creus? Que hi havia fotocopiadores?» no ho sabíem això. Jo vaig posar la foto amb el meu pare.

E: És la mateixa foto?

J: No ho sé.

E: Jo la que vaig donar-li és una foto de Guàrdia d’Assalt.

J: Era una foto de carnet.

E: On està la foto?

J: Per ací la tinc… No ho sé ara, però sí que la tinc.

E: Però vam tardar molt a trobar eixa foto…

J: La tinc en companyia d’altres fotos…

Nebot Julio: No cal que vages ara, jo no l’he vist però ja la veuré.

E: És la foto que està amb uniforme, sense gorra i se li veu aquí les insígnies del Cos de Seguretat de la Guàrdia d’Assalt. Perquè mira que l’altre guàrdia, el Joaquim Frías, mira que té fotos de la guerra i no ix en cap Gabriel, no sé per què.

Com vas contactar en nosaltres? Vas anar al cementeri? Ho vas veure en la pàgina web?

Nebor Julio: No, va ser enguany quan vam anar al cementeri. Aquest estiu va haver-hi un altre moviment que, parlant, parlant, que si era adoptat que si no, i jo quan em van dir el nom real, el primer que vaig fer va ser posar-ho en Google i va aparéixer on estava, jo no ho sabia… La meua mare va dir: «Vinga doncs, un dia el portarem, perquè no ha anat encara a veure la fossa», i el vam portar fa un parell de mesos. I després, fa poc, nosaltres vam posar el documental El silencio de los otros, un documental que acaba d’eixir, i el vam posar en casa perquè el vera.

J: Jo sempre he sigut contrari a preguntar res d’açò perquè sabia que no teníem l’ADN i que era molt difícil que el trobaren igual…

E: I després hi ha un altre factor, que jo ho comente perquè en la meua família ha passat… El meu avi matern era adoptat, però no era adoptat, realment molts no acabaven de ser fills de formalitzar l’adopció perquè agafaven als xiquets en un primer pas com si fóra tutelat i ja es relaxaven i no acabaven de fer tots els tràmits. I en el cas d’ell, quan es va morir els seus pares adoptius, no va tenir dret a heretar perquè no era fill, no tenia els papers en regla com a fill adoptiu, i es va quedar sense un forn que tenien…

J: De tot això jo no puc dir res d’ell, de com l’han adopta no sé res.

E: M’ha dit ell que vas veure la pel·lícula.

Net Julio: L’altre dia que havíem dinat en ma casa, el dia que havíem fet l’empedrao havíem posat una pel·lícula Maria i jo, que era del judici que estan fent en Argentina.

J: No ho recorde. Jo no estaria.

Net Julio: Sí que estaves, sí que la vaig posar perquè estaves tu… Una jutgessa argentina que havia vingut ací a parlar amb la gent i que estava fent el judici i que la gent havia anat a Argentina a declarar també i havien començat a tenir alguns casos…

J: Sí, alguna cosa em sona… No m’he fixat.

E: No va fer cap manifestació en veure la pel·lícula? No va fer cap comentari, cap opinió del que estava veient? Algun juí de valor?

Net Julio: Jo no recorde si va fer algun comentari… No sabria dir-te.

E: Per saber si ell havia manifestat algun sentiment o alguna opinió.

El segon dia que vas venir al cementiri en ell…

Net Julio: Jo no, l’altra vegada que havien anat havia anat la meua mare i [inaudible], jo era la primera vegada que anava… l’única.

J: Aquest nom està en la fila tal número tretze, la fila no sé quina si la tres o la quatre. I aquest Carlos, quan vam mirar allí, jo ni ho he mirat a les plaques eixes, que estava en el número tretze, i en eixa fila està en panteó, en l’obra el sis, el número sis i després el setze, està. Llavors, si està el sis i el setze ho van partir, d’ací fins ací han d’haver-hi un clavat. Doncs aleshores, nosaltres hem partit el terreny si eixe és el setze, doncs… el tretze… tres… calcular on estava i vam posar un ramet de floretes. Si l’han posat al lloc o no, no ho sé…

E: La intenció és el que conta.

J: Per això et dic jo que, segons està allí. Perquè si hi ha deu i d’ací cap aquí són setze, quinze, catorze, tretze… doncs… Ací és on li toca, però ja li dic que amb açò… Ja li dic que en el centre dels sis, per què els 6 és molt gran i el 16 molt xicotet, aquest s’ha agafat més terreny, no sé eixe com ho ha trobat… nosaltres ho hem trobat així… Igual està al costat o…

E: No se n’anirà de molt…

Jo crec que si foren sondejos com han fet en aquestes tres que s’han fet, que han fet dos metres per dos i mig té per a sortir.

J: Jo quan m’he adonat que està a Castelló… Jo ni idea d’anar allí a buscar res perquè sabia que l’ADN no el tenim, llavors per això no he menejat res, fins que va vindre Carlos: «Anem veure-ho» i vam anar la seua mare, Carlos i jo. I vaig fer això, la meua filla va portar un ramet de flors i deduint, deduint, vam descobrir quin era el d’ell. Si està damunt o està al costat, no ho sé.

E: Si sabera la idea final de la família, que és deixar-lo allí en memorial o portar-lo…

Net Julio: La idea, si al final es trobaren les restes, la idea que tu tens seria portar-lo i enterrar-lo amb el pare, no? Eixa és la idea que ell té.

J: Jo tinc dues casetes ací, dos nínxols. En un està ma mare i els dos germans més joves que jo, eixa ja ha fet els cinquanta anys i després m’han donat deu anys de pròrroga i ja han passat. I ara he de demanar una altra pròrroga i sí que me la donaran que m’ho ha dit el sepulturer, que va preguntar l’altre dia i va dir: «Tranquil·la que les casetes eixes usades no les vol ningú», llavors el que volen és que te la quedes tu més anys i et fan pagar vuitanta-quatre euros fa deu anys. Jo aniré ara, si m’ho prorroguen, la prorrogaré per a deu anys més, per això, per si a vegades… I tinc l’altra quan es van morir els meus pares, no ha tardat cinc anys, aleshores quan es va morir mon pare van haver de fer un altre nínxol, i llavors la meua germana i la meua dona ho portaven que eren els dos que quedaven, i van comprar el segon per a enterrar al meu pare i van quedar les dues que la pagava jo i enterràvem al pare allí, i quan es poguera canviar, el canviaríem en companyia dels fills i la dona. Quan han passat els cinc anys han anat la meua nora i la meua germana, que vivien les dues,a l’Ajuntament per a demanar el canvi. Jo tinc els papers del canvi: «Hipólito Traver Segarra en tal fecha se traslada al nicho…», que està la dona i els dos fills. Ho hem pagat tot i tinc els papers com que està canviat, però ara resulta que mon pare no està en eixa caseta, quan va morir la meua dona creiem que mon pare estava allà, creiem no, diuen els papers que està canviat, però per què diu el sepulturer que estava ací i diu: «Allà a la caseta eixa hi ha un cadàver» i jo doncs: «Si hi ha un cadàver, és mon pare que no l’han canviat!». Allí no han enterrat mai a ningú, sols al meu pare, però jo tinc els papers ací encara com que està canviat.

Net Julio: Després com vas a buscar vuitanta anys enrere…. És impossible, és impossible.

J: Ara veuràs el cas. Ma mare i la meua germana han mort les dues, elles saben ací que ha passat, jo no. Està canviat i no està canviat. Nosaltres pensem que el sepulturer li havia dit…