E. Van soterrar tots junts els morts dels bombardeigs?

M. No, cadascun al seu nínxol, però com que van veure la mare i la filla, van deixar que estigueren l’una al costat de l’altra.

E. Van fer un enterrament de tot Castelló?

M. Sí. Va ser un enterrament impressionant; va passar la música pel camí de Lledó, hi havia soldats que anaven també a l’enterrament… Una xica del Grau em deia: “Jo vaig portar la corona de l’enterrament de ta mare”. Perquè portaven corones.

En acabant, un dia, una monja de l’hospital li deia a una altra davant de mi: “A esta xica li mataren la mare”. Fa uns anys indemnitzaren víctimes de la guerra, però jo no vaig voler demanar-ho, perquè era com si venguera ma mare! A alguns, com a la mare de Guillermo, sí que li van donar una paga per la mort de son pare.

Quan el primer bombardeig, encara no en sabíem res. Després, ja van ser els avions; no va ser a l’escola Bisbe Climent, sinó més cap a dalt, i van morir unes quantes persones com Cristòbal, dos germanetes, un xic jove, un xiqüelo… Eixe dia va tocar la sirena quan ja estaven les bombes damunt!

E. Vostés què feien? Se n’anaven al refugi?

M. La gent anàvem al refugi, a un refugi del camí de Lledó que es deia el refugi dels catalans i eren unes quantes cases. En acabant es van fer més refugis  a les cases, que tenien diverses boques. Ara ja com han obrat… Per cert, un dia que van bombardejar, vaig amagar-me al refugi i, en eixir, —perquè estava despatxant i hi havia una cua de gent i em vaig deixar la porta oberta—  tot el mostrador encara estava i tota la carn, tot, tot, ple de pols. Les bombes no queien un dia, sinó molts; volien llançar-les al pont de Vila-real per tallar-lo. Després, quan obraven per a fer un pàrquing preguntaven per on estaven els refugis, les boques…; i van eixir, fins i tot, els cresolets, perquè als refugis no hi havia llum.

E. I allí passaven tota la nit?

M. Mira, era com una casa gran. Van posar matalassos cap a un costat i l’altre i la gent dormia tota la nit. Allí va donar a llum la meua germana Antònia

E. Quan entraren els nacionals i es va produir la retirada, hi va haver baralles?

M. Al camí de Lledó, quan entraren els nacionals,  molta gent de la dreta va eixir amb alegria, però llavors les tropes recularen i els van matar; com un que tenia una farmàcia i era casat amb Encarna.

E. Quan entraren els nacionals, vosté estava al refugi?

M. Sí

E. Molta gent se n’anava a Borriol fugint?

M. Sí. A les alqueries, al camp, a tots els llocs…

Quan vaig nàixer, jo ja tenia tres germanes que festejaven. Els nòvios entraven a casa i tot això. Ma mare tenia 46 anys i mon pare vuit més, cinquanta-quatre, i la meua germana Paquita en tenia 6. Quan van morir la mare i Paquita, vaig portar el mocador al cap 17 mesos, com el que portava  la meua àvia, perquè portar velet era de feixistes. Jo ja tenia l’experiència del dol, perquè vaig prendre la primera comunió de negre per la mort de mon pare.

E. I el bombardeig del barco, l’esperaven?

M. Que va! Ja t`he dit que estàvem passejant pel carrer d’Enmig i vam sentir el soroll eixe i vam dir: “Això deu ser del fumeral de la granja.” I aleshores un xic que estava amb nosaltres allí,  davant del Romea, diu: “Aixó és una bomba!”. Va caure als gitanets, allà per on està ara el Serrano Suñer. També va caure una bomba a la plaça on està Correus i el quiosc, i va matar Adrian Segura.

E. Què feia la gent?

M. Tots corrents cap ací, cap allà… Encara no hi havia refugis. Després ja van començar a fer-se’n pertot arreu; cadascú se’ls feia.

Notes:

(*) Diligencias practicadas con motivo de las víctimas y daños causados por el bombardeo de la marina facciosa en esta capital el 23/03/37 (Font: Aula Militar Bermúdez de Castro)

Declaración efectuada ante el Juez Municipal de Almazora. Por Enrique Juan Albella el 24/05/37

El 23 /03/37 estaba en casa de su novia, Francisca Ramos Falcó, en la c/ Milicias Ciudadanas nº 81, cuando explotó un obús en la casa, falleciendo su suegra Teresa Falcó Serra en el acto, y resultando malherida su novia. Ante la gravedad de las lesiones, llevó en brazos a su novia hasta el Hospital Provincial, donde fallecería posteriormente. Él también resultó herido en una pierna y curado en primera instancia en el Hospital Provincial, encargándose posteriormente de las curas el Dr. Palomo en Almazora.

Se adjunta certificado del Dr. Palomo, del Equipo Quirúrgico del Hospital de Sanidad Militar,Pabellón nº7, Almazora, sobre las heridas y curación de Enrique Juan Albella