Testimoniatge de Maria Viciano Peña

Viciano Peña, María, 1918. Castelló, Plana Alta. Guerra civil, vida quotidiana. Entrevistada l’1 de juny del 2009 per Maribel Peris.

Maria Viciano Peña naix a Castelló el dia 5 de març del 1918. Va anar a l’escola pública. Quan es va casar es trasllada a viure al Grau de Castelló on tingué dos fills i una filla. Ha dedicat la seua vida a ser mestressa de casa. De fadrina vivia al carrer de Sant Domènec, ara Guitarrista Tàrrega, amb la seua família, una família llauradora de petits propietaris agrícoles. Sempre ha estat una dona molt activa i amb inquietuds artístiques, a qui agrada molt pintar i fer manualitats. Sempre manifesta curiositat per tot allò que li envolta.

ESCOLTA EL TESTIMONI

LLEGEIX EL TESTIMONI

Maria. La guerra va ser a l’estiu. Estàvem a l’alqueria i un soldat va venir des de l’alqueria del costat, on vivia família nostra, i ens va dir: “Xiquetes, ha esclatat la guerra”. Ell feia el servei militar a Castelló com a soldat de quota. “Anem tots a casa perquè ha començat la guerra, i jo me n’he eixit del quarter en una correguda per a avisar-vos. I ens en vam anar a casa, ens vam ficar tots dins i vam començar a vore molt de moviment….. i anaven passant……..molt de moviment. A poquet a poquet van anar cridant a quintes. Als meus germans se’ls van endur a dos al servei militar. Millor dit, a un, perquè l’altre va dir: “Em buscaran. Em pose millor de carabiner; sempre serà millor que de soldat”.

Els militars anaven pels carrers i van produir-se enfrontaments. Els caps anaven amb les seues forces i els altres s’amagaven. Ací estàvem en zona roja, d’esquerra, i en els enfrontaments era a vore qui podia més. Perquè la guerra va ser això: el que més va poder va guanyar. I van venir per Barcelona. Nosaltres estàvem a la part de València perquè ens n’anàrem allí… Després ho conte.

Arribaven a Castelló grups de soldats que venien de la batalla de l’Ebre. Havien travessat el riu amb el fusell ací dalt i tots banyadets. Van patir molt, pobrets! I arriben a Castelló. Ja era la retirada i ja començava el racionament. Els de Franco portaven una escorta de moros i, en arribar a la plaça de la Pau, —bé, també van passar per davant de ma casa, al carrer de Sant Domènec, ara Guitarrista Tàrrega; recorde que davant de ma casa van matar un pare i un fill—, la gent deia: “Ja vénen els moros!”. Els soldats rojos ja havien passat i a la plaça Fadrell, des dels balcons, mataven els soldats en retirada. I és que en ajuntar-se uns i altres a la desbandada, en va passar una de grossa a la plaça de la Pau; va ser una hecatombe, perquè es van ajuntar tots. Els soldats deien que des dels balcons els havien fet molt de mal. Els feixistes, gent civil que no havia volgut anar amb els soldats rojos, estaven amagats; eren gent particular; tenien pressa per guanyar i eixien dient: “Viva Franco!”. I eixien els republicans que estaven també amagats perquè havien intentat anar-se’n i s’havien quedat… I els moros van començar a matar. Al Fadrí els nacionals havien posat la seua bandera i, en acabant, els republicans que estaven amagats, van eixir i la van canviar. La gent que havia passat el riu era gent molt joveneta i venien cap ací per situar-se en un lloc o en un altre, per defendre o per anar a València. I ja no van arribar tampoc. No sé sap per què es van mantenir per ací.

A nosaltres, que estàvem al refugi del costat de casa, ens van dir: “Eixiu!” I ens posen al pany de davant com si anaren a afusellar-nos. Però no; ens van dir: “Ustedes aquí no están bien.”I ma mare va fer: “Ui…ui…” Jo li dic a ma mare: “Tin la maleta; el pare està malalt i vell.” Jo no volia que mon pare es quedara a soles, aleshores em vaig gitar, i siga el que Déu vulga! A mi em sabia mal anar-me’n i deixar mon pare a soles.

Vaig anar i el vaig cridar; es va alçar i agarràrem una manta i una maleteta, cadascú la d’ell, perquè llavors sempre estàvem amanits per a eixir. Quan eixírem ja no hi havia ningú dels veïns; se’ls havien emportat a tots…. On? No ho sabíem. I jo li dic als soldats que ens escortaven: “I l’altra gent del carrer?” “Tiren, tiren, que van davant.” Ma mare i la meua germana tampoc estaven i ens van separar; la meua germana tenia 12 anys i jo 18. Als meus germans els havien cridat a quintes; al major a la quinta dels abuelos. Un altre soldat em va dir: “Si vostés tenen una alqueria o cosa pareguda, marxen allí, perquè a Castelló van a bombardejar-lo”. Però a l’alqueria no ens van deixar entrar, i continuàrem avant, avant, fins que vam fer punta a València.

Entrevistador. I tu anaves amb ton pare?

M. Sí. Jo ja no havia vist ma mare. No sabia on havia anat, si cap a l’alqueria o cap al centre de Castelló. Vaig saber-ho quan es va acabar la guerra. Primer ens escrivíem per mitjà de la Creu Roja a França i des de França passaven les cartes ací. La primera carta de ma mare la vam rebre als 5 mesos. Jo ja li n’havia escrit tres o quatre, de cartes. Ella es veu que no sabia res encara de nosaltres. El cas és que ma mare es va tirar pel centre i els soldats li van dir: “Vean si conocen alguna persona, alguna casa, y se meten dentro.” I van passar per la carretera de l’Alcora on vivia una cosina germana de ma mare i van cridar a la porta, li van explicar com havien eixit del refugi i li van demanar si podien entrar alli, a sa casa… “Passeu, passeu…” Però els de dins van protestar, dient que si se n’assabentarien i els agarrarien a tots… Però la cosina, valenta, els va plantar cara dient: “Què vol dir això?” I portava ma mare un home ceguet perdut i els veïns —una família de xiques fadrines—, i tots van entrar a la casa. En canvi, nosaltres, com que no havíem pogut entrar a la nostra alqueria, vam fer punta a un ametllerar que hi havia anant allà cap a Almassora. Allí estava el comissari perquè allò tenia amo, i ens quedàrem a dormir i al matí ens van enviar. El comissari ens preguntava: “Vostés per què es queden? Però nosaltres no teníem a ningú fora de Castelló. A mi, parlar en castellà…! No en sabia i parlava tota botillosa.

Vam sentir tirs i eren homes que treien d’un caminet a la carretera. Ens deien: “No mireu, no mireu!” Hi havia una muntanya de xics morts! Pel camí del costat passava la Panderola. “I ara que fem?” Passaven camions… Van passar uns quants i no volien parar. I un de tants ja va parar i vam pujar tots: mon pare i jo, i la família amb qui anàvem. “A un lloc o un altre aplegarem…!” I vam aplegar a Nules, on bombardejaren tant. Però abans d’arribar vam parar en un garroferal, perquè arribava la pava i los pavitos i bombardejaven els camions. Baixem del camió —van ajudar-nos perquè mon pare i l’altre home eren majors— i amagadets fins acabar el bombardeig. Després, de nou al camió. Vam continuar fins a València, on baixàrem a les Torres de Serrans i allí vam agarrar un tramvia. Teníem una casa on anar de segur, a Quart de Poblet. Així que, des de les Torres de Quart, vam agarrar un altre tramvia per anar a Quart de Poblet. A València es veia moviment, però en general estàvem tranquils. Ens van rebre molt bé. “Poseu-vos com pugueu i demà ja ho arreglarem.” I així va ser. I l’endemà van agarrar dos llits per als dos homes, l’home d’ella i mon pare. M’emocione de pensar com es van portar de bé… Aquell matrimoni tenia una xiqueta i un fill. La filla dels que venien amb nosaltres es va quedar amb la cosina i a nosaltres ens van dur a la casa del costat. Ens posaren un matalaf en terra i allí ens quedàrem l’altra xica jove i jo. Mon pare, com que estava malalt de l’estómac, només bevia llet. Després vam anar arreglant l’habitació més bé. A sa casa, en l’alcova del matrimoni, en un racó, estava el llit de mon pare i la veritat és que no ens assabentàrem de la guerra. El problema era la separació familiar de ma mare i la meua germana.

E. Vosaltres éreu de pensament d’esquerres?

M. Nosaltres no…no… Només érem gent llauradora. No res de res, treballadors de l’horta. Jo crec que no…, perquè anàvem a missa. Érem llauradors, poqueta cosa, però estàvem en zona roja. Als dos o tres dies d’estar a Quart vam anar a fer-nos la cartilla de racionament, perquè pensàvem que ja estàvem allí per sempre. Vam estar un any i menjàvem bé. Mon pare treballava en una horteta, una marjaleta. A tot això portàvem un gosset negre… Pobret! Mai ens va abandonar, sempre corrent al darrere. Li deia: “Vés-te’n! Vés-te’n!” I no res. Va pujar al camió quan veníem. Al tramvia no pujava; anava corrent darrere.

Al costat de la casa hi havia una xica que era professora de corte i vaig posar-me a cosir allí roba per als militars, a la màquina. No em va donar temps d’aprendre corte, però d’alguna cosa va valer.

E. Quan vau tornar a Castelló?

C. Anàvem perdent i perdent. A més la guerra… Venien pels dos costats i quan arribaren a València ja la van agarrar sense lluita ni bombardejos. Es va acabar la guerra a l’any d’estar nosaltres allí i encara estaven fent refugis. No van arribar a acabar-se. Nosaltres ajudàvem traent cabassos de terra. Tenia poca força jo!

A tot això pensàvem en ma mare: què hauria passat? Passaven camions; anaven a Castelló i en va parar un. Vam preguntar si ens podien portar i ens van dir que sí. Al camió van pujar també amb nosaltres unes xiques que eren mestres. Aixina vam tornar a la nostra casa i quina alegria de vore’ns tots! Ma mare…! I ja ens ho vam contar tot. I ma mare ens va contar que havia estat tota la guerra a casa i al refugi. Contava que un dia, a l’eixir del refugi i anar a casa, s’havia trobat el cavall mortet de fam i el burret que s’estava criant plorant, perquè quan les forces de Franco es van apropiar de Castelló la guerra continuava. El camió que ens va portar a Castelló ens va deixar a la Ronda, prop de la casa d’una tia meua, germana de mon pare, i vaig anar a dir-li que ja estàvem ací. Després, en arribar a casa, estaven tots al carrer esperant-nos, al carrer de Sant Domènec; tota la vida he viscut allí i mon pare també.

E. Vau tornar a reprendre la vida?

M. Vam tornar, sí. I els meus germans es van posar a treballar. Teníem les terres, l’entrada de la casa plena de creïlles. Vam tenir set o vuit anys, com a poc, de postguerra. A un dels meus germans, el carabiner, quan va tornar, el van tancar en un camp de concentració. Després va anar allí un comandant a qui el meu germà treballava la terra i que el volia molt, i el van alliberar. Un altre germà més jove es va amagar en una alqueria on hi havia melons i hortalisses. Quan es va acabar la guerra, va vindre a casa, es va llevar la camisa i la portava plena de faves de l’alqueria. Ell havia anat a poc a poc per la carretera d’Almassora. Nosaltres érem dos germanes, la menuda i jo, i tres germans. El menut de tots, eixe no va servir perquè era blanca total, en el sorteig va ser excedent de cupo.

E. En la postguerra us assabentàveu de les morts?

M. Clar que sí, però es feia com si no. Els baixaven al riu i els mataven. Els treien de la presó. Jo no ho he vist, però ho contaven tots i es comentava. Després a sa casa cadascú s’apanyava com podia, d’estraperlo. Nosaltres teníem la sort de la collita, el blat, l’arròs… No es podia parlar; anaves pel carrer i quan senties la música que passava pel poble havies de parar-te i alçar la mà fins que s’acabava. Al cine també s’havia de cantar el Cara al sol. La gent passava molta fam: el racionament del pa… menjaven pa de panís… La xica que venia amb mi, en la seua família no tenien res. Apanyaven algun rellotge, però no tenien res. Compraven d’estraperlo i, a més, li va caure una bomba al seu carrer. Recorde que el primer bombardeig va ser de barco i al raval de Sant Felix va morir una amiga meua i sa mare.

E. Sí, Maria. Parla’m dels bombardejos. Quan anàveu a amagar-vos.

M. Oh sí…sí… Recorde quan va tocar la sirena i estava a casa a soles. No estava ma mare i jo, corrents, corrents, a l’alqueria, pensant que ma mare estaria allí. Mon pare sí que estava i diu: “Però on vas, tota sufocada?” “És que han bombardejat Castelló i me n’he vingut cap ací!” I va anar mon pare i, quan ja va tocar l’alarma del final, em va portar a casa.

E. N’hi va haver molts, de bombardejos?

M. Sí, i eixe no era el primer. No me’n recorde perquè eren lluny, més cap allà. El que més es va acostar va ser este del nostre pany. Ací van matar una dona major, al costat del rellotger que va venir amb nosaltres. Van trencar una casa i jo vaig vore com treien la dona quan jo anava corrent a l’alqueria. Perquè la gent corria cap a l’horta i anava tanta gent i era de nit, i jo, xiqueta, a soles volant com un pardal vaig arribar a l’alqueria.

E. I abans? Del temps de la República, se’n recorda vostè?

M. Sí, poquet. Va estar poquet de temps. Va pujar la República i havien matat abans a Fermín Galán i a García Hernández. Eren dos capitans, un casat i l’altre fadrí. A Castelló estava Peirats; era d’esquerres i, per això, quan la guerra, se’n va anar a França. Eren dos germans i de menuda els havia vist córrer per la Ronda descalços i sense calcetins. La sublevació de Jaca va ser abans i recorde com anaven cantant. El record més precís és el de la mort dels dos militars. No sé per què; només que això ho he passat, i avant.

A casa vam fer un molinet per a moldre perquè els homes no podien treballar a l’horta sense menjar pa. I ens vam fer mecànics amb el molinet; perquè si havies de menjar arròs o pa, el necessitaves. I els meus germans de nit a moldre tot el temps.

E. A la tenda hi havia coses?

M. Hi havia racionament del pa, de l’oli, sucre, farina, tabac… Però si a casa tenies de la terra allò principal, com el blat, l’arròs i les creïlles, aleshores no paties. El racionament era un panet de viena per a dos. A més, t’amagaves del veïnat, perquè ells només tenien el racionament i el que compraven d’estraperlo. Jo, quan em vaig casar, comprava un pa tots els dies perquè teníem el racionament dels dos. Em costava un duro a l’estraperlista i encara la fornera me’n donava algun d’amagat. Però la gent que només anava d’estraperlo, si no li donàvem alguna cosa, no podia passar i ho passaven molt malament. El primer dia que vam anar a la Magdalena, eixa xica que havia vingut evacuada amb mi portava la rua de pa de panís, que estava sempre dur. La gent patia perquè no tenia faena i no podia comprar l’estraperlo, només racionament. Durant l’evacuació també estava ja el racionament

E. Com era la relació amb el veïnat?

M. Ningú a nosaltres ens va dir res. Només, “Vostés, com tenen això i allò?”, però sense malícia. Però el nostre patiment va ser quan la guerra. No era el menjar, sinó pensar: “Ara vindran , vindran a bombardejar… I a vore a qui li toca”. A nosaltres ens va tocar aquella vegada quan va morir l’abueleta perquè era l’única que estava a casa; el matrimoni se n’havia anat al refugi. Nosaltres teniem un refugi de punta a punta de carrer; baixaves per ell així i aixina, fent revoltetes, i al fons un passadís més ampli, que primer era més ajustat. Els refugis estaven dins de les cases. A la nostra no ens va tocar i havíem d’eixir al carrer. Al refugi baixàvem i tenia dos o tres boques. Ara ho penses i no sé com no teníem por… Baixaves girant i després tombant. Hi havia un home molt sabut que havia fet els plànols. Li feien un brancalet al llarg de tot el passadís; era com un banquet per a seure de punta a punta i esperar la sirena que tocara en acabar de tirar les bombes. La gent portava una manteta, l’escampaves i seies amb els teus. Cadascun portava la seua manteta. Les tres boques del refugi s’ajuntaven; estava ben fet. L’home va fer el plànol i nosaltres anàvem a picar i a portar la terra en uns cabassos.

E. Hi havia algun refugi públic a prop ?

C. Sí, a la Panderola, a l’estació al final de Germans Bou. Allí hi havia un dels amplis. Eixe baixava no sé on, perquè els refugis havien d’estar comunicats, no cecs. Però eixe no sé on eixia. Però el del meu carrer, una persona que passara, si no ho sabia, no el voria. A més, tampoc ningú ho deia, perquè no era públic; però el de l’estacioneta, sí. Els públics estaven a les places, com el de Santa Clara, i eren amplis.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top