Testimoniatge de Pilar Beser Borrás

Beser Borrás, Pilar, 1930, Morella, Els Ports. Repressió , vida quotidiana. Entrevistada el 21 de desembre del 2018 a Castelló per Juan Luis Porcar i Maribel Peris.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació entrevista oral
continuació
continuació

LLEGEIX EL TESTIMONI

Participants: Entrevistadores (E1, E2), Filla de Pilar (FP), Persona (P1)

[inaudible]

Pilar: Jo no vull que a eixes persones els passe el que a mi em va passar. Ells no tenen cap culpa del que van fer els altres, com jo no tenia cap culpa del que haguera pogut fer mon pare, no va eixir res, però jo no tenia culpa de res, i jo ho vaig passar molt mal i ma mare ho va passar molt mal…

Filla Pilar: Jo a la meua àvia l’he vista plorar moltes vegades. Hi ha molta gent que està molt en contra d’açò, de la Memòria Històrica, i ho relacionen molt en açò. Jo supose que per a vosaltres és d’una altra manera, jo ho veig perquè vaig veure a l’àvia que sempre la tinc ací, i diu: «Xa… I perquè ha d’estar com un gos o pitjor que un gos? Què no és una persona?». Perquè per a mi era una persona i ningú pot dir que va ser roín, el que passa és que algú es va aprofitar de les circumstàncies perquè aleshores era molt fàcil, perquè a casa abans que entraren els soldats van obrir la casa, i allí es van emportar des de…

P: I un del poble va ser el que va fer la saca.

FP: Sí, perquè van entrar i es van emportar: tota la llana, totes les vetes, totes les mostres, totes les teles que estaven acabades, totes les que estaven a meitat… fins la ferramenta dels telers, des dels tornavisos, tot. Això s’ho van emportar al cim del poble, principalment un. M’entens o no? Que… això no li ho digueu a ningú, però damunt, està mort, i li han fet davant de l’església, han posat l’estàtua de l’avi Garcieta l’estàtua, que ma mare diu: «Mira, Garcieta, ací està també en el gaiato, que s’ho emporten» i li va pegar dues gaiataes.

P: Com a mi em va pegar, jo també li vaig pegar.

FP: Ell va entrar a la fàbrica del meu pare i s’ho va emportar tot. Però mira, tot beneficis. La matrícula la va comprar amb quatre perres, o no la daguera ni comprar, daguera ser un traspàs d’aquests, baix mà, i s’ho han emportat tot, tot… Això no ho van fer els soldats. L’àvia estava als llavadors i al costat hi havia una rentant els seus llençols. És que abans que entraren els soldats, va entrar gent del poble que la meua àvia això sí que meu ha dit, diu: «Feia dos anys o tres que estàvem tots a la fresca asseguts i sopant, i érem amics, veïns… jo no ho comprenc». Nosaltres el que tenim és el que vaig trobar, la partida de defunció, el juí i tot això.

E1: Ah, el juí també el teniu?

FP: El juí no, la sentència. Però encara no sé de què la van acusar, i ho sé perquè l’àvia m’ho ha dit.

E2: Nosaltres el sumari el tenim, tenim tot el procediment.

FP: L’àvia sempre em va dir que estan a l’Ajuntament, que ells estaven a un mas que tenien i allí es feien ‘bureos’ quan s’acabava la cega i es mataven quatre corders i es feia la festa. I estaven allí i van sentir quatre tirs, i l’avi li va dir a la meua àvia: «Quina animalada m’han fet?» i diu: «José, que m’estàs dient?» i diu: «Alguna animalada, perquè hi han ací uns que porten una remoguda…». I es van carregar a dos avis que eren capellans que no feien mal a ningú i l’àvia diu: «És que eren dos uelets que abans que els pegaren el tir es degueren morir pobrets, perquè eren ‘mansos’, eren gent que no…».

E1: Dos germans?

FP: Això ja no ho sé.

E2: En el procediment està tot explicat, però els Consells de Guerra el que diu són totalment acusacions, no són legals. No es fan proves, no es done veracitat a tot el que diuen els acusats, però hi ha alguns que sí que fique que: «Tal persona de forma violenta va matar…», i en el de José Beser, per a mi, és per polític, per la vinculació política, perquè era membre del Comité d’Abastos, membre del Comité de Justícia, i perquè va ser Carabiner…

E1: I perquè era d’Esquerra Republicana.

E2: Però no està acusat per cap fet violent.

FP: Això sí que és agraït, perquè m’agradaria que ho posara. Perquè és una cosa que sí que m’agradaria, perquè ho he posat al Facebook i encara estic esperant que l’Ajuntament de Morella, que són tots del Partit Socialista, que se’ls ompli la boca per la Memòria Històrica i vaig posar: «Morellana de 87 años recupera el cuerpo de su padre» encara estic esperant un “me gusta”. Jo sé que ho han vist, i encara estic esperant, i l’única persona que m’ha posat un ‘me gusta’ que m’haguera agradat que, com a ell, que ho pogueren compartir, és Fabregat, que ens va comprar la casa. M’entens? Però m’haguera agradat que ho hagueren compartit ells. Doncs això, és el que tinc del poble de Morella, però si ja poca gràcia li feia a ma mare… Perquè encara així, primera, que li fiquen l’estàtua del Garcieta, ara que no li posen ni un “me gusta” i encara ningú…. Home, jo el que tinc clar és el que em deia l’àvia, i això no us ho creureu però la meua àvia era molt creient, no era d’anar a missa però creia en Déu… tenia eixa part patidora: «Tu, tu resa» i em feia: «Jo sé que José no ha fet mal a ningú perquè no eixia del cor, perquè jo el coneixia. Jo sé que José no ha fet mal a ningú perquè a ell el van engatussar per a què es posara a l’Ajuntament, que ja no volia perquè sabia llegir i escriure». Llavors s’emportaven a la mili a la gent, i la majoria no sabien llegir ni escriure i per a enviar els paquets, i diu: «Si pujàvem per la fàbrica, teníem a dos o tres en un conill o una gallina perquè li escrigueren una carta per al fill i com sabia que no tenien, pobret, per a menjar», els deia: «Xa, que jo això ho faig debades» i jo dic: «Jo una persona que fa això no té ànima de…» i a les dues de la nit una persona que tan roïna era que li deien: «Aquesta nit que passe? Que no et gites a dormir?» i diu: «No, perquè me’n vaig al convent» i diu: «José, com que te’n vas al convent?», diu: «Me’n vaig al convent perquè açò s’ha eixit de mare i volen entrar al convent i ací està Sor Carmensita» a les monges que les volia molt… Ell tenia un defecte, es va quedar sense ull en una ploma d’aquestes que escrivien abans i se la va clavar jugant, i com era així guerxe i això, doncs hi havia una monja que sempre el cuidava i va estar molt malalt, i se li va infectar, i eixa monja i ell van seguir la relació, i diu: «Me’n vaig a avisar a ella i a totes les altres, perquè se’n vagen de cara a Barcelona, de cara on vulguen, però que no vagen ni al seu poble, que porten roba de paisà i que es fiquen a netejar pisos o cases o el que faça falta, i que no diguen el que eren». Doncs una persona que està esperant a les dues del matí en un fred per a pujar al convent per a avisar… Jo també tinc clar, i que em torne després que acabe la guerra en un autobús a les 12 del migdia que ja ha acabat la guerra i que puge al poble… en un autobús, eixa persona no ha fet cap mal, perquè si no haguera tirat a la muntanya o se‘n haguera anat a València o a Barcelona i no torne a casa perquè no havia fet res. Però la història de la política i perquè hi havia un negoci pel mig. Jo tinc la mania que es va ajuntar una cosa en l’altra, l’àvia sempre ho ha dit.

P: Era un negoci i eixa persona, que estiga on siga, eixa persona va començar en un teler verd i va tindre l’ocasió d’anar en el meu pare a teixir, perquè ell tenia el negoci.

FP: Al meu iaio l’envien a Barcelona per a estudiar comptabilitat i uns poc d’idiomes, que és quan es munta el negoci. Ell se’n va a un contacte que tenen a Barcelona i d’allí se’n va a França a buscar un teler i un alemany, que era el que havia d’ensenyar-li i que la meua iaia sempre deia: «El més borratxo de tota Alemanya», diu: «Al matí ell es ficava i l’ajudava a muntar el teler perquè d’ací eixien els dibuixos i havia de saber com posar-ho, i les avaries. Però després de dinar era peça», però bé, de matí va fent la feina, però va fer un negoci que ja ho portava perquè ell ja tenia els contactes a Barcelona i ja ho tenia tot. De fet, quan el iaio està a la presó, jo sempre li preguntava a ella: «Iaia, i el iaio, tu que li deies, li donaves ànims?» i diu: «Jo? Ell em donava ànims a mi». «Si no he fet res Elvira, si açò és perquè he d’estar a la presó, tu no et preocupes per res. Ara estem així, aguantarem com podrem i després jo me n’aniré a Barcelona i em posaré en contacte amb aquests que tenen empreses, que estan els meus germans allí, i començarem un altre camí i ho tornarem a fer això, si hem de vendre la casa de Morella i anar a Barcelona, doncs anirem a Barcelona, i sinó a França, però tu tranquil·la que d’aquesta eixirem». Supose que quan ja va eixir el juí, el van traslladar perquè ací ja li van dir a la dona: «No fa falta que vages, que ja tinc a Benjamín que ja em porte el menjar, i no cal que ho faces» però jo per a mi quan es tornaven ja s’ho va veure.

P: Ja s’ho va veure, no era ximple.

FP: Jo tinc unes fotos que… Sí, aquesta és Elvira, i aquest és el meu iaio, és una foto de fa anys. Açò és un llibre de festes del poble de Morella.

P: Ací estan tots els germans.

FP: I la van enganxar ací perquè es veu que es desfeia. Aquesta se la va fer quan va anar a Barcelona a estudiar comptabilitat, o un poc després, no ho sé. I aquesta és la foto que portava el meu iaio sempre, aquesta és la que li van donar a la meua iaia quan el van afusellar, què és la que portava de ma mare. I aquest és ell, de Carabiner, que la iaia deia: «Cal veure, en el lleig que estava amb bigoti i vinga a fer-se fotos», sempre m’ho deia.

P1: A la iaia li vaig ensenyar les fotos que li vau passar a Sheila: «Així amb bigot no el conec! Però aquest que està en Elvira, jo crec que sí que és ell».

FP: Estava la iaia de joveneta, i ací quan es van casar.

E2: En el Consell de Guerra, al final de l’any 1980, hi ha unes cartes d’Elvira Borrás, la viuda que demana la pensió.

FP: Però no ho va aconseguir, per descomptat. No va aconseguir atenció perquè va tindre un problema més fort. A més de tota la massacre, després un home de no sé on, treballaven: «Tu em fas la llana, jo et faig les toques…», doncs li va demanar, mil pessetes de tota la biana, i el meu oncle va haver de recórrer i buscar contactes per a dir: «D’acord, si ella ha de pagar això, paga-li tot el que tu li deus, perquè totes les toques no les has pagat». Clar, ell va enviar unes toques, i una llana. La llana no val el mateix que les toques, si tu demanes mil, has de pagar les mil, i ací van tindre un juí, que van demanar… M’ho crec.

E2: No li van donar la pensió.

FP: Però si als papers a Morella no van aparéixer mai en la punyetera vida, com que l’havien afusellat. Si ma mare va haver d’anar per UGT en un advocat a Madrid, i saps qui la va atendre? Milán del Bosc, i es va portar com un cavaller. Es veu que va arribar el moment i ma mare allí no podia entrar…

P: Jo d’ací avant no podia entrar, i em va dir: «D’ací per a dins, eres tu. Posa-t’ho ací que eres tu», i jo cap a dins on siga. I vaig entrar dins i li vaig dir a aquell senyor: «Mire, de primeres sóc filla d’en tal, i vinc ací per açò. Ara, et dic una cosa, no tinc estudis, tinc l’educació que m’ha donat ma mare, parle el xampurrejat del meu poble, perquè ni dic que sóc valenciana ni catalana» i em va dir: «Vosté parle’m com vulga i no es preocupe, tranquil·la, assega» i em vaig asseure allí. «Ara explique en la seua llengua que jo l’entendré», i li vaig dir el que volia: «És que mira, al poble no ix el meu pare que va ser afusellat, en tal data, i no ix en els papers, ni al poble, ni a Castelló, ni a Vinaròs, ni a Benicarló. No ixen».

E1 i E2: Ara ja ixen, i a Morella també.

P: I em diuen: «Vosté ve per això?», «Sí», «En tal!». Va cridar a un guàrdia: «Porta’m el llibre de tal», es posa a la màquina, i diu: «Ací té, i té més del que m’està demanant», i em va posar fins al nom dels firmants de mon pare.

FP: Però eixos papers després es van perdre…

P: Després això es va perdre… Potser es van entregar a Morella i ja no… M’ho va fer tot, i em va donar els papers i em va dir: «Vaja a Castelló i entregue açò, i després a Morella, aquest altre». A Castelló no em feia por, però a Morella sí.

E1: Va portar el sobre? I què van fer?

P: El van llegir un poc.

FP: A eixe el van matar en la boda. La meua iaia no volia, havia patit tant que no volia veure a ningú, ni volia saber res de ningú.

E2: Hi ha escrits firmats…

E1: Sí, hi ha tres escrits firmats per Elvira.

FP: Però si la iaia només havia firmat…

E1: Sí, sí, està la firma d’ella. Van demanar la sentència i un justificant.

FP: Saps que passe? Que ella pobra…

P: Saps quan va cobrar quan va entrar?

E1: Felipe va ser?

P: Sí.

FP: Ella ho va demanar en l’any 1980… Jo sé que aleshores li van donar uns endarreriments…

E1: Aleshores sí que ho va cobrar…

FP: Va cobrar els endarreriments, el que no va cobrar va ser la pensió d’òrfena, però sí que va cobrar els endarreriments d’això. Sí que ho va fer. Jo d’això me’n recorde perquè per Nadal la iaia va dir: «Enguany ens menjarem una caixa de llagostins!» A ella li van donar la paga de viduïtat.

E1: Doncs ja està! Això és el que demanava ella! Ella demanava la paga de vídua de guerra, però per a demostrar-ho ha de presentar els dos papers, i aleshores el que fa ella és la sol·licitud. Després també hi ha una carta d’Hisenda que li demanen no sé què.

FP: Això ho va manejar l’advocat, li deguera dir: «Vosté què vol?», i li va dir: «Jo? El que em pertany»

[rises]

E1: A nosaltres ens agradaria que ens digueres el teu nom, l’any de naixement… I després que ens parlares de la vida al poble, de quan eres xicoteta, si recordes alguna cosa… Un poquet per a tindre testimoni. El teu nom?

P: Pilar Beser Borrás.

E1: I l’any de naixement?

P: L’any de naixement… Em pareix que era el 1930… El dia 12 d’octubre de 1930.

E1: Ara quina edat tens?

P: Ara 87.

E1: Aleshores ja sabem en quin any vas nàixer. Te’n recordes un poquet de quan eres menudeta, de la vida al poble, com era? Conta’m un poquet.

P: En bo o en roí?

E1: En el que tu vulgues.

P: En bo doncs. Tenia unes amigues, anava a classe, vaig tindre una mestra molt bona i unes companyes molt roïnes, perquè et miraven i quan passaves et deien la filla del roig, passares per on passares, sempre eres la filla del roig… Aleshores jo passava per davant d’unes persones, pujava de casa el meu germà cap a classe, passava per davant la casa d’eixes persones, que jo sabia que eren firmants de la mort del meu pare. Llavors una xiqueta, que les mirava entrant allà dalt per la porta, elles estaven netejant el carrer però de pintura roja, i jo les mirava, ja sabia que eren unes firmants del meu pare. Aleshores jo les mirava i em van amenaçar, em van fer por, em van dir: «Què vols aigua? Què vols beure?» Una xiqueta de 9 anys… Jo me’n vaig anar a classe atemorida, en els nervis de punta i vaig arribar allí a la mestra: «Què passa?».

E2: Com es deia la mestra?

P: Isabel.

E2: Eixa no era la xicona de Pedro, el de La Mata? Del metge? Eixa és un cas que vaig comentar que ere un metge de La Mata que van matar.

E1: A eixe el van castrar, el van enterrar, el van traure per si no l’havien acabat de matar, i li van pegar un tir de gràcia, i va estar no sé quants anys sense poder exercint de mestra.

FP: En La Mata o en Morella?

E1: Això va ser en la contornà, jo no sé.

FP: Eixa mestra al cap de quatre anys va anar a Morella, i quan va veure la situació que li estaven fent passar a una xiqueta de 7 anys, no podia donar-se a conéixer. Però ella tenia debilitat en ma mare, i estava sempre pendent, i quan la va veure en eixe atac de nervis que vas aparéixer…

P: Vaig arribar plorant, en temor, en un atac nervis, i em va dir: «Què t’ha passat?» i dic: «Doncs m’ha passat açò» i diu: «Què?», m’agafa de la mà i diu: «Ara passarem tres vegades» i jo no volia i ella em va dir: «Tira avant i calla» i em va passar per allí dues i tres vegades, però després, quan va acabar la classe, va passar per casa i li va dir a ma mare: «Que no m’adone jo que la xica pegue la volta per no passar per davant de sa casa. La xica ha de pujar i fer el camí que feia» i a mi em va donar unes lliçons: «Si et deixes acovardir, estaràs acovardida, tu en la cara ben alta. I si has de contestar, contesta».

E2: Vosté tenia 10 anys?

P: Sí.

FP: Ella pren la comunió, i allò va ser molt assenyalat perquè quan ma mare va prendre la comunió, la van posar en l’última mesa, en l’última fila perquè era “la filla del roig”. La mestra, fóra d’hores d’escola, li estava donant catecisme i ma mare sabia cantar missa en llatí. I aleshores es tractava que quan et preguntaven, tu anaves avançant, i aleshores…

P: Si tu sabies dues paraules més que eixa, tu passaves davant i van començar a preguntar-me. Hi havia un capellà que era el rector i tenia unes germanes i em diu: «Que conteste com vulga, però ella a la cola», i un altre capellà, que tenia el cor una miqueta més bo, diu: «Ella ha de fer el recorregut igual». Si estaven aquelles, no em passaven, però si estaven els altres, sí. Va arribar el moment i no em van poder passar més perquè els feia vergonya que una “roja”, diguera més que les altres.

E1: És a dir, que allí en el poble eres malament en eixe tema. I en què més malament?

P: Quan em vaig anar fent major, ja em vaig buscar les meues, em deien la blanca. Jo tenia amics que eren ultra feixistes, un amic meu, que encara viu, era fill d’un guàrdia civil, i a ell li van matar al pare quan estava a l’hospital perquè era guàrdia civil. Quan va passar la guerra, el van traure de l’hospital i el van matar. Van vindre al canvi i em van matar al pare, però nosaltres dos érem amics. I a casa d’ell un dia, es veu que al xiquet li van dir: «Tu en eixa xica no vages que és filla “del roig”», però hem sigut amics de menuts i hem sigut amics i em vaig assabentar, i no m’ho vaig pensar: «En tal, vine. Què passe en ta casa? Ma mare és vídua, ta mare és vídua, la teua germana… Que t’han dit?», «Açò, açò i açò», i ell diu: «Però jo no et dic res, jo seguisc sent amic teu» i dic: «Això és el que volia saber», la política millor…

FP: Ací ja éreu més majors, ací ja no teníeu 7 o 8 anys. Ella, la infància, l’ha passat molt trista.

P: Ni tu tens cap culpa ni jo tampoc, si vols seguir sent amic, doncs fins a la mort, i encara som amics. La casa, vaig parlar en sa mare i li vaig dir: «Mira, tu de mi no has de dir res, ni jo de tu tampoc» i em diu: «Home!», i li dic: «Hem de deixar la política a part, som veïnes del poble i prou. No em vols parlar? No em parles, jo passe també de tu», i aleshores ella: «Tu saltes de seguida» i dic: «M’heu ensenyat vosaltres».

FP: La veritat és que Isabel va fer un bon treball.

P: Per a mi la mestra va fer un bon treball, em va ensenyar molt a tindre ànim, a tindre nervis, de saber defendre’m i no callar.

E1: Era molt menudeta quan va passar, no? Tenia menys de 6 anys?

P: Jo quan va començar la guerra tenia 6 anys.

E1: 6 anys diu ella.

E2: El 1932, ella va nàixer el 1932.

FP: Ella va nàixer el 1932.

E1: Doncs quatre anys tindria en la guerra.

P1: Jo abans he contat i m’ix el 1931.

FP: Ells es van casar el 1929, això sí que ho sé.

E1: I quan comença la guerra, tu te’n recordes com va començar?

P: Me’n recorde de moltes coses de quan va començar la guerra, perquè en van passar moltes.

FP: I de molt divertides.

P: En van passar moltes.

FP: Hi ha anècdotes molt bones.

P: En tenim de passades molt bones. Era guerra i la guerra és això, un bàndol sí, un bàndol no.

FP: Van arribar els àrabs al poble i se’ls ocorre a la meua iaia, a ma mare, a la tia de la Sabataria, Aniceto, i el fill, que ara està en política, Artemiet, que era de bolquers: «Què fan aquelles dones?», la iaia, ma mare, ma tia Natàlia, l’altra i l’Artemiet, que era de bolquers, els dos germans i la germana de la meua iaia i a la mare d’Artemio, que era germana, se’n van anar un mas que tenien.

P: Els hòmens i tot, en uns carros.

FP: Però els hòmens no. Se’n van les dones i els xiquets, i allí se’n van tots. Total, que per on es fiquen. El mas estava ací i allí tenien el Front àrab, els rojos, i els blancs, i les bales creuaven el mas, estaven tota l’estona amb el cos a terra. Total, que els sagals van pujar dalt, on estaven els coloms, el colomer, i d’allí treien el cap i deien: «Mira l’àrab! Que ha agafat una vaca!» i aquells van veure a uns xiquets cridant allí i van dir: «Aquí hay niños, y si hay niños hay mujeres, y queremos mujeres». I en allò que van anar els nacionals i es va adonar, i van anar, i la iaia sempre diu: «Un àngel de la guarda», i li va dir al iaio: «Ells han vist xiquets, i ací hi ha xiquets i hi ha dones, a la nit tenen vaca per a menjar i vi per a beure, i estaran tots borratxos. Aquesta nit heu d’eixir d’ací, perquè avui han parat, demà potser no». Total, els fiquen tots al carro, tota la llenya i la crosta damunt perquè no els veren, i el iaio porta el carro, i allí anaven, i a meitat camí, se’ls trenca la roda… Doncs aquells baixen tots del carro i el descarreguen per a arreglar la roda, de nit, amb una por… «El menut! Que no plore el menut!», i allà, Aniceto i ma mare el van agarrar per a què no plorara i li féiem: «Tan, tan, tan» [taral·leja una cançó], i als altres: «No crideu, no crideu». Ma mare sempre diu: «Quan arribàvem a Morella, de la por que tenia vaig veure les llumenetes i em vaig adonar que m’havia pixat de la por que vam passar».

E2: De fet, hi havia un cas en un mas que van violar a una xica, i després van matar a la xica i al seu germà quan va anar a defensar-la.

P: I a l’altra germana la van violar.

FP: Això sempre meu ha contat la iaia que eren roïns, i el pitjor no ho vam passar, perquè venien aquests… El iaio de ma mare tenia una tenda, i allí anaven tots a beure i a comprar i se ponian las botas. Eixos deien que no podien beure, ja que allí, la iaia, farta de fer cas, i la meua rebesàvia, la germana de la tia Nela, era punyetera, i va vindre l’àrab i: «Ui no, aquest vi no, aquest no és per a tu», i aquell: «Señora yo quiero ese vino», «Aquest? Això no és vi», «Me quieres engañar»… I aquella en tots els collons després va dir: «Clar, era vinagre!», però li ho va fer per a què ell caiguera, i es va posar vinagre, era valenta. Ara, quan li van obrir la casa a la iaia, la meua rebesàvia, Maria, la germana de la teua rebesàvia, l’acompanyava totes les nits allí.

P: Ma casa era un portal…

P1: La iaia el que em va dir és: «Jo no sé si haurà de veure això o això, però la Falange es va ficar allí en la fàbrica que era vostra i tot això».

E1: Anava a preguntar, que si coneixien a Sangüesa, a Matías Sangüesa. I les filles coneixien a Matías, el fill, i a Carmen.

P: Coneixia a Carmen, Joaquima i Marcos, i hi ha un altre…

E1: Eren tres fills.

E2: Eren quatre fills.

E1: Ah sí, el que treballava a la Diputació, que aquest era de dretes…

P: No recorde com li deien…

E1: A mi també se m’ha oblidat… Sí… Eixe és el major, que ha faltat, i Carmen també, i Marcos també, que vivien en Sant Cugat. La que no sé si encara viu o no és Joaquima, no tinc ni idea.

P: Joaquima tenia dues filles.

E1: Nosaltres tenim relació, que també és company de grup, en el fill de Carmen, en Jordi Tàrrega Sangüesa.

P: Jo a tots eixos els conec.

E1: Ells també tenien una fàbrica de tintes…

P: Elles sempre anaven juntes, encara que foren un poc més majors que jo.

E1: Ells també ha patit molt la repressió, elles, que tenim el testimoni de totes. D’ell i d’elles, de tots.

P: En la casa d’elles, estaven uns metros més amunt que ma casa.

E1: I ací van posar a la Falange, en la casa de Sangüesa.

P: Dues passes més amunt estava la casa de Sangüesa… I mira que era joveneta quan va morir Sangüesa… jo ho recorde.

E1: Sí, va morir de malaltia. El Sangüesa pare, el que va ser alcalde de Morella i president de la Diputació, va morir de malaltia, no de la guerra… Va morir jove.

P: Va tindre sort dins del que cap perquè va morir dos anys o tres abans de la repressió.

E1: Però a ell l’hagueren matat igual…

P: Per això dic, que va tindre sort, però a l’enterrament anava el meu pare, ma mare, jo…

E1: Que va ser a Castelló. El de Matías no va ser a Castelló?

E2: A Castelló li van fer tota una comitiva, i van pujar a Morella…

P: El van enterrar a Morella, no?

E1: Sí, sí…

P: Va passar per davant de ma casa, és a dir, no va entrar a l’església. Ell va passar per eixe carrer cap a dalt i ma mare i jo estàvem al balcó darrere de la persiana per a què no ens veren. I recorde com si fóra ahir, que portava la bandera damunt del taüt, i ja veus… no teníem més de tres anys.

E2: Vosté recorda l’alcalde de Morella [inaudible], Agustí Borrás?

FP: D’eixe em va parlar l’altre dia la meua iaia…

E2: Què pot parlar d’ell?

P: Doncs… no puc parlar res perquè jo era molt joveneta.

E2: Era comerciant també?

P: Sí, tenia una taverna.

FP: Sí, a l’entrada de Sant Miquel.

P: A l’entrada de Sant Miquel. Tu açò ho sabràs, a casa Riteta, ha sigut tota la vida Casa Riteta, i estava allí aquest xic, i quan van entrar pel portal, ell va eixir amb les claus de l’Ajuntament, a donar-li als que entraven.

E2: Això és el que m’estranya, que no va fugir…

P: Perquè no havia fet res. Era alcalde.

FP: Almenys, el que em va explicar la iaia és, que les persones de les alcaldies, més que res estaven per a ajudar a la gent del poble, perquè la majoria eren persones molt senzilles que no tenien estudis i necessitaven documentació, i si havien d’enviar un paquet al fill o el que fora, necessitaven a algú que sabera. Aleshores posaven a la gent, no per qüestions polítiques, però era més en un fi humanitari, és que hi ha hagut de tot. Ramón és el germà major de la teua besàvia, ja que el pobre, cada quinze dies durant la guerra, el portaven la presó… «Han passat els maquis?», «Sí», perquè ell no anava en mentides: «Han menjat?», «Igual com mengeu vosaltres», li deia al guàrdia civil.

P: «Ramón, que han vingut els maquis?», «Sí», «I què t’ha demanat?», «M’han demanat que els traguera una paella, un animal carregat de farina o el que siga…», «Ara, no sé per què em feu aquesta pregunta», ell sempre deia això.

[inaudible]

P: I jo de cada 15 dies a Morella i cap a la caserna. Com ell estava allí i havies d’anar a donar explicacions doncs, cap al mas, al cap de 15 dies el tornaven a cridar…

E1: Doncs encara que no el van matar a ell, perquè als altres sí que els van matar… Per donar menjar als maquis, el van matar.

FP: Saps que passe? Que en Morella també van tindre una persona, un guàrdia civil, que no sé si era sergent… Sé que el van matar en un enfrontament en els maquis. Doncs eixe guàrdia civil, era molt bona peça.

P: Tallava ràpidament.

FP: Estava molt fart de les vendetes eixes. A la iaia li va passar un cas, que un xiquet va caure i es va fer una ferida i vivien al mateix carrer, i pobreta, va passar per allí i li va dir: «En tal, com està el xiquet, que m’han dit que ha caigut?», «No res, li han posat dos punts i està bé», i a la nit va vindre la Guàrdia Civil, i van haver de pujar a la caserna perquè s’havia escapat un, justament un que estava a la presó, i com la meua iaia havia entrat en casa d’un… Ella ja ho deia: «Eixe dia justet s’ha d’escapar eixe! I jo que havia anat a preguntar-li…». Total, que van anar a dormir a la caserna de la Guàrdia per si l’havia ajudat a escapar, i aleshores ma mare va anar a la presó i va dir: «Però que està passant ací?».

P: El mateix que havia fet tot això em coneixia, perquè jo era bastant coneguda, i: «Te n’has d’anar d’ací, que ell no està» perquè el guàrdia civil estava pegant la volta, «Però quan ell arribe, ta mare ix». Ma mare allà va passar la nit, se li van fer les vuit o les nou, i li vaig pujar una manta i dic: «Bé, ma mare està ací, almenys que tinga una manta per tapar-se», i aquell diu: «No, si manta ja en té, no et preocupes, que manta en té. Tan prompte com vinga l’inspector…». Ma mare era ací, i quan va arribar ell a les vuit del matí li va dir: «Isca, isca i em farà un favor».

FP: Això a mi m’encantava. Doncs no em va agafar i em diu: «Mire Elvira, estoy muy harto, y tengo unas ganas que me envien a otro sitio… Porqué el veneno que aquí hay sumergido es inmenso, no se lo puede llegar a imaginar. Me va a hacer un favor Elvira, a la casa que ha ido esta tarde me tiene que entregar este papel». Total que la iaia se’n va, i diu: «A veure si ara torne a entrar i em tornen a tancar» i diu: «No, que ahora la envío yo».

P: «Vosté ha d’anar directa a eixa casa».

FP: «Antes de ir a casa, tiene que entrar en esa casa y entregar ese papel».

P: I ma mare diu: «A veure si em tornen a tancar», «No, tranquila», i va anar i li va donar el paper i diu: «Ací no diu res, està en blanc».

FP: «Era solamente para la gente que había puesto la denuncia, que la volviera a ver entrar allí antes de entrar en su casa, y a ver si se daba por aludido que dejara de poner denuncias». Era una persona que segons sembla, la iaia sempre em parlava d’eixa persona amb molta estima, perquè em deia: «Als bons sempre se’ls emporten», perquè el pobre va tindre una rinya, li faltaven quatre dies per a anar-se’n, i anava a la taverna i es feia un vi i li deia: «Elvira, me quedan cuatro días y me voy». Se’n volia anar per les denúncies d’eixe al Grill, que és el que li va pegar el colp. Ma mare baixava de l’autobús a esperar al seu pare quan es va acabar la guerra, i ella tenia el comboi d’anar cada dia quan sortia de classe per a veure si arribava el seu pare.

E1: I què va passar?

P: Vam baixar jo i la meua tia a l’autobús: «Avui no», però va arribar un dia que el meu pare venia en l’autobús, açò de xiqueta, i quan va baixar el primer que vaig fer va ser córrer a tirar-me damunt d’ell i abraçar-lo. El primer colp que va ser del Grill, diu: «La porte des d’ací fins ací», un colp a una xiqueta de 6 anys. Vaig estar un any que em curaven perquè allò si ho sacsejaven, ja tornava a sortir aigua per l’altre costat, vaig estar un any curant-me. Eixe colp, segons quin temps fa, encara la sent, i al pare… El meu pare em va agarrar així i em va cobrir i li van arribar, que després li van fer un passeig. Des d’on està l’autobús el van fer pujar per la costa a colps, tota la costera amunt com una processó fins a la plaça, i de la plaça el van passar allà i així recte cap amunt. Li van fer un passeig.

FP: La majoria de gent que hi havia en eixe passeig, els havia fet cartes per als fills. La meua iaia ho deia: «No se’m va rebentar el cor perquè el dec tindre molt revolt, perquè no sabia si anar al fill o a l’home».

E2: Quan torne al poble el tanquen el mateix dia, o està uns dies en casa?

b No, no. De l’autobús li van fer el passeig a la caserna, i d’allí a la presó, i dia sí i dia també era una pallissa. Va estar 8 dies, i d’allí el van baixar a Benicarló.

E2: Abans que tornara a Morella, tenia ja dues denúncies, de dues persones: Lluís Grau i dues germanes.

P: Eixes són les que jo et dic que em volien donar aigua.

E2: I el Lluís eixe, qui era?

P: Lluís Grau. Jo l’he sentit, però ara no me’n recorde de moltes coses.

E1: Eixos són els que fan d’acusació.

E2: Li vaig presentar a dos testimonis seus que declaren, i per por diu que no.

E1: I Recadero?

E2: No es presenta.

P: No, no es va presentar.

E2: El teu pare presenta dos com perquè l’avalen, i eixe presenta a un. Mira, està ací, ja ho veuràs tot. Però quan entren els franquistes a Morella el 1938, se’n van tota la família evacuada o solament son pare?

P: El meu pare se’n va anar amb tres o quatre amics amb un carro, se’n van anar davant, i ma mare i jo ens quedem al poble, que ma mare no tenia als pares i es va refugiar…

FP: Els pares de la meua iaia tenien la tenda de Casa Borrás, que llavors era una tenda de…

E1: Borrás no feia pastissets? O és un altre Borrás?

FP: Ah, no! Que no és Borrás, és Gorreta. Ara viu en casa Emilio. Ell tenia una de les tendes que era una de les més importants del poble. El iaio era carreter i la tenda la portava la iaia. Portaven el vi i l’oli, i distribuïen als masos el pinso i tot això, i els fiava a tots, allò era com el banc. Allí compraven la llavor i després feien el canvi, i aleshores doncs ma mare i la iaia, dintre del que cap, no van patir el que hagueren volgut alguns, perquè menjar, menjàvem. Em pareix que això encara els feia més mal, perquè a la iaia, el que més l’espantava quan la veien passar era que i digueren: «Molt estan lluitant, però la casa la perdràs».

P: «Tu lluites i passes de les teues, però la casa la perdràs».

FP: Perquè quan venia la contribució, el iaio treia els diners, però no tenia diners. Ella menjar, menjava, que tenien una cabra i ametlers i hi havia blat i de tot, i amb el canvi, ella es buscava la vida. Comprava dos porcs menuts i els engrossia… Feien el canvi i menjar tenien. El que sí que va fer, va ser una obra, i va fer el pis de baix per a viure ella i ma mare i llogaven el pis de dalt per a poder tindre per a pagar la llum, l’aigua, i les contribucions. Jo, baix encara he arribat a veure les pintades que havien fet els presoners, que eren els rojos.

[inaudible]

FP: Però no tinc cap foto, perquè quan baixaves on estava la fàbrica, on estaven els corrals, doncs allò estava tot ple de “puta”, “Viva la Virgen del Pilar”, i allí estaven les pintades. Baix de la fàbrica vam posar uns cabassos al mig i dalt els comandants i tots aquests, i una habitació que era per a elles, per a dormir.

P: Eren Tinents els de baix de l’oficina, i més avall els presoners. La iaia i jo anàvem cada dia, i ma mare no va deixar d’anar, va reclamar veure on dormia i li van dir: «Has d’estar contenta de viure en els soldats vosté. La casa és seua, li deixem una habitació», i ma mare i jo totes les nits a les 11 de la nit, vés cap a casa amb aquell ambient tan bo que hi havia, i ens tancàvem a l’habitació, i l’endemà anàvem la iaia i jo, i recorde com si fóra ara, que faria quatre o cinc dies que havíem arribat al poble, que estaven tots els soldats a casa, i ella entre escales amunt.

FP: Eixa no era la iaia.

P: La meua iaia, ella em portava a mi escales amunt de la mà, i anem a la cuina i me’n recorde tota la vida que obri el forn i hi havia una gallina, i agafa la gallina, se la posa baix del braç i mon anem, i aquell darrere: «Eh! Que se’n porten la gallina», i diu ella: «La gallina és meua, i com és meua puc fer el que em done la gana, que m’ha costat els meus diners», mentre jo dic: «Avui a la iaia l’arrapen». Això va ser el dia dels moscosos, i ella entre i se n’anava cap a baix, i en ma casa era això, i després hi havia un tros d’arbre, un cirerer, un ametler, una perera, i després hi havia arbres, i al cirerer hi havia dos gossos d’eixos grans que portaven els soldats, i clar, són animalets, es tornaven bojos. Solta els gossos i: «Ah! Els soldats», i diu: «A vosté la tancarem a la presó», «Allí em mantindran», ella era així… I els soldats per tot el poble buscant als gossos perquè eren d’un Tinent, i al final van trobar als gossos, i els cirerers es van morir, però els gossos… els gossos van desaparéixer. Però la iaia, un altre dia, cap avall a l’hort un altre camí en mi, doncs no veu unes estovalles que pot ser que fóra molt aparegut a aquest… «Vieja! Vieja! Que se la tengo prometida! Deje eso!», «A quién le ha costado dinero? A usted o a mí? Me lo llevo porque es mío, y como es mío, hago lo que me da la gana», i diu: «Mire, mi hija, la vamos a raptar», «A quién? A mí? Doncs jo li tallaré la rata». En eixes paraules ella…

FP: No entenia el valencià i li feia: «Qué me ha dicho? Qué me ha dicho? Me ha dicho algo gordo». Era una dona que es veu que… [inaudible]

P: Tu coneixes alguna cosa d’això? Eren així, i a ella li estaven dient contínuament però la meua iaia no va callar, no va callar.

FP: En canvi, la meua era sofrida: «Tu calla, tu calla». Ella es va fer invisible, totalment invisible.

P: Ma mare sí, ma mare sí, invisible.

FP: Jo no he vist persona que encara estan casats, estava la democràcia, havia governat el Partit Socialista, que això no ho haguera pensat mai, i ella li feia: «Tu no et poses mai en res de política, tu que ningú sàpia res, tu vota a qui vulgues però que ningú sàpia res», en eixa por… I potser et passava alguna cosa en la fàbrica i: «Açò no pot ser! Perquè no ens paguen?», «Tu calla Mari, tu calla». Sempre havíem de callar. El “tu calla” era el nostre pa de cada dia. Eixa angoixa sempre la va tindre, sempre, sempre.

P: Ella no. Érem diferents ma mare i jo.

FP: No és que sigueu diferents…

P: Jo pense que ella tenia la por, els sofriments de tornar a passar el que estava passant. I jo tenia unes altres amistats que, la mestra és el que em va dir: «Has d’espavilar-te», i no em callava, però també m’emportava el seu… Quan mon pare havia faltat, ella i jo passàvem pel carrer on estava jo en el meu iaio, asseguda a la porta, i passa una senyora amb una altra senyora amb una carta de ma casa. Jo les coneixia, i m’escape del iaio, comence a córrer i m’enganxe a la toca d’aquella… i vinga estirons a la toca, i aquella, estirons a la meua, i jo estirons a la toca, i ell: «Pili, Pili, Pili», ve i m’agafa i: «Va!» i aquella va parar, però jo, estiró. Jo allí no callava, i després, doncs tant com has anat passant les coses i et passen coses, perquès passaves per un carrer i et miraven així, com la filla del roig.

E2: Son pare treballava amb tèxtil o tenia fàbrica?

P: Tenia fàbrica.

E2: Perquè en els documents fica indústria.

FP: Donava feina a molta gent a Xert.

E2: Per això, que era un personatge important…

FP: La iaia sempre m’ho va explicar així, i jo no vaig tenir l’oportunitat de conéixer-l. És veritat que ella sempre ho ha dit. Ell era una persona que ja ho portava a la sang, el seu pare ja tenia una fàbrica i sabia, i d’ençà que era menut, ja els tenia recollint fils.

P: Quan el meu pare era menudet ja estava allà, perquè el seu pare…

FP: Ells van discutir, coses de la família, perquè eren dos germans majors, José, portava la gent, que era el meu iaio. Clar, si portes a la gent vas als dos torns de 6 a les 10, i si es trencava alguna màquina, de les 10 fins que s’arreglara, i l’altre portava més la comptabilitat. Anava a les 9 i acabava a les 7, i aleshores, va arribar un moment que el meu iaio va dir: «Escolta, açò no està clar, ell sap fer el mateix que jo i sap arreglar les màquines igual que jo, i jo sé portar els llibres igual com ell, o una setmana cadascú, o a veure com ho organitzem». Un dia van discutir un poc, i llavors, José se’n va i aleshores el meu iaio es va buscar feina amb un altre comercial.

P: Querol? Era fabricant de calaixos?

FP: I se’n va anar amb ell, i el seu pare, doncs, òbviament es va enfadar. Per a ell era un deshonor que el seu fill se n’haguera anat a treballar amb un altre tenint el negoci a casa, i a més, en part també, el mecànic que li portava la gent i el que tenia de les 6 fins a les 11, i ací van haver de reorganitzar als altres.

P: El que tenia més caràcter, també per a portar a la gent.

FP: Després, a la llarga, li va dir a Elvira: «Mira Elvira, anem, ens comprem aquesta casa i comencem» i diu: «Xa, ara començar un negoci…», «Comencem el negoci Elvira, i no farem mal a ningú d’aquest poble», i diu: «Doncs és difícil perquè amb açò de tots els xals i això…», «Ací tots tenen fills, nosaltres agafarem tota la col·lecció de xiquets» i és quan van començar amb els peücs, amb les toques per als xiquets, amb les gorres… Ell es va agarrar del ram de bebés. «Com ací tots tenen fills, no molestarem a ningú i no podran dir que els hem xafat el negoci ni li faig competència».

E2: Ell estava sol ja?

FP: Sí.

P: Va ser que el meu iaio el va ajudar a entrar a la casa…

FP: El de casa Borrás.

FP: Ell no, però li va caure malament que li diguem que ací es va…

P: Li van donar l’herència de…

FP: D’una part de la seua mare i ací s’ho va muntar.

P: Ací es van comprar una casa i se la van construir ells.

FP: Estaven anant cap amunt però, el que passa és que va vindre la guerra.

P: El meu iaio el va ajudar, i aleshores va ser quan ell va anar a buscar tot el que tenia per a fer la tenda.

E1: I l’altre germà, què? El que es va quedar amb el negoci.

FP: Eloi? Eloi? Després de fumar-se cigarretes amb bitllets de 1000 pessetes al bar, va acabar els dies sent pobre, que no tenia ni per a menja. Ho va perdre tot, es va arruïnar…

E1: Però no el va afectar la guerra en el sentit de política…

P: En aquella part va girar camisa.

E1: És a dir, el germà del teu iaio?

FP: Els germans, els germans… Eren José, Eloi i després hi havia dos més, Quintín i Leto. Aleshores, Quintín i Leto, això sí que ho recorde que la iaia m’ho va contar, perquè jo a Quintín encara l’he conegut, i havien d’anar quan venien de Barcelona, i ela sempre deia: «Si em volen veure, que vinguen a casa, que ma casa està oberta, però jo no vaig», i jo deia: «Doncs iaia, a mi m’ha donat 20 duros», diu: «Tu saps el que em va dir eixe? Quan li vaig dir que intentaren ajudar al seu germà perquè el volien jutjar per açò i és tot mentida, ajudeu-li que el mataran» i estava la meua iaia fent la tomata aquesta que es posa en un pot amb aigua i li va dir: «Elvira, jo ací no puc fer res. Ni tinc mà ni res. Això és com dir que eixe calder és blanc i mig negre, com he de dir que el meu germà no és roig, si és roig», «Home, jo per un germà diria que és blanc i que l’han enganyat per salvar-li la vida», i ell va dir: «Si un calder és negre, és negre, i si un calder és blanc, és blanc», i diu: «Jo encara me’n recorde del calder que tenia jo per a fer…». Això sí que me’n recorde jo perquè m’ho contaven, perquè hi havia vegades que jo a la iaia li vaig dir que, perquè no se’n reia mai, i em va dir: «És que la vida, m’ha donat molt pocs motius per a riure». Perquè era molt seria. Era ella entrant en algun lloc i pareixia la Sergent, es posava ferma i tot. «Xa iaia no sé què», «Deixa’t de romanços i anem a fer les coses bé», «És que mai te’n rius iaia», i em fa: «Si la vida m’ha donat…». Jo això se m’ha quedat dins, a mi m’ha criat ella…

E2: I en la fàbrica què va passar?

P: No res.

FP: Li van robar tot, fins a l’últim tornavís.

P: L’únic que no li van robar van ser les factures.

E2: Algú del poble que era de dretes?

FP i P: Sí, clar. [inaudible]

P: U que li vaig pegar les fuetades.

FP: Mira, eixe va ressorgir, perquè clar, la matèria primera se la va trobar. Es va emportar les canastres, fins als caragols.

E2: Seu va quedar ell?

P: Sí.

FP: Clar! La llana, les vetes, tot.

P: Ell treballava en un teler a mà.

E2: S’ha lluït l’Ajuntament fent açò…

FP: Si jo ho tinc al Facebook el de “morellana” i encara estic esperant un me gusta d’algú de l’Ajuntament…. Però bé…

E1: De tota manera…

NP: Si hagueren anat a fer-se la foto…

FP: Si haguera sigut la foto, hagueren estat ací Ramsés, Ximo Puig… Ara que, jo a Ximo Puig ja me’l trobaré…

E1: Que tal Ernest Blanch?

FP: Jo a eixe xic no el conec.

E1: No el coneixes? Ara no està a Morella, però abans estava… Nosaltres el coneixem un poquet pel tema de la Memòria, Ximo Puig quan era alcalde i anàvem allí a fer l’homenatge a Sangüesa, el vam conéixer per això. Després a l’altre que has anomenat, Ramsés, el vam conéixer de passada, però Ernest Blanch, jo me l’he trobat més vegades i sembla més… Una altra cosa, per això t’he preguntat si coneixies a Ernest Blanch. I en Morella, vas estar vivint molts anys després de tot açò?

P: Mira, vaig viure…

FP: Jo vaig nàixer el 1967 i tu vas baixar dos anys abans. Fins al 1965 va viure a Morella ma mare. Set anys de postguerra, tota la postguerra més dura, i el 1960 quan ja es va suavitzar una poc, que tots els anys de la postguerra dura te’ls has menjat tots.

NP: Però després sa mare va seguir tenint la tenda i tot això? Què vau fer? De què menjàveu després? Per què quan estava la tenda sí que dies…

FP: No, la tenda no.

NF: Perquè potser teníeu altres coses…

FP: La iaia Elvira, una supervivent, li va tocar ser així. La tenda era dels seus pares, però ella treballava allí.

P: I quan això, ella es va donar la vida, mira, teníem una terra i hi havia ametlers i quan collíem les ametles doncs les veníem…

FP: I el blat, i feia sabó…

P: Ens vam dedicar a això, a fer factures per a anar pagant… Ella es donava a tot açò…

FP: Ella és la néta de Josefina, tu te’n recordes del que et contàvem de Nela? De la tia Nela? Nela i Nelo que sempre vas pensar que eren bessons…

P1: No eren, no…

FP: És que em va fer gràcia el de dos germans, Nelo i Nela, i què passa que eren bessons?

P1: Sí, jo quan vaig vindre, també ho vaig pensar, perquè l’home era Nelo també, i després la iaia em va dir: «No, no eren germans».

P: Eren dos germans que es volien molt.

FP: La major era la meua rebesàvia, María.

P1: Demà et passaré una foto que tinc en casa la meua iaia de la meua besàvia amb tots els germans.

FP: La iaia Mònica.

P1: Clar, a la meua cosina li van posar Mònica per ella.

Filla Pilar: Ja quan ma mare era menuda, la iaia sí que va demanar feina perquè ja sabia fer de tot. Sabia portar la tenda… Però no li va donar feina a ningú.

[gos lladrant]

Pilar: Açò és terrible. A ella no li donaven feina, ni a mi em van donar. No va haver-hi més que u, quan vaig demanar… Jo vaig anar a Barcelona amb els germans del meu pare.

FP: Quan te’n vas anar? Vas estar fora de Morella.

P: En 14 anys, aprendré el corte. Els meus oncles em van agafar a Barcelona i em van ensenyar. Jo tenia afició a cosir i em van ensenyar el corte. Aleshores, quan vaig vindre d’allà a Morella, de primer hi havia feina, cosia els vestits i això, però després, la gent ja es va dedicar a unes altres coses i ja no… Aleshores jo vaig dir: «Per a tindre un jornal fixe, perquè això de cosir…», mira com portava els nervis de quan era menudeta, els portava al cor els nervis, i en els pobles es veu que en la policia tots duien els abrics, i si no tenies clientela, no podies menjar, i si en tenies, hi havia quatre que volien l’abric per a la policia. I jo i ma mare a soles no podíem abastir, llavors vaig dir: «Me’n vaig a buscar faena i em posaré als telers a veure». Vaig anar en un amic, molt amic del meu pare, em van tancar la porta, vaig anar a un altre amic i em van dir: «Ahora no nos haces falta, pero te tendremos en cuenta». Vaig anar a l’altre amic i va ser més franc, i hi havia un que em va dir: «No vages a buscar feina que no en trobaràs», m’entens? I així és. I va haver-hi un que vaig anar a tocar-li la porta i em va dir: «Espera’t a veure i demà o demà passat, et donaré la contestació», un tal Toni Adell… ******

FP: Ho dic per ‘mamitas’, que jo això de ‘mamitas’…

P: A mi ‘mamitas’, però això de ‘mamitas’ no és d’Antonio Adell. Els fills eren uns cabrons, però ell va ser honrat. Van vindre, em van dir això, i em van agarrar. I el senyor Antonio per a mi era un sant, i ho dic ara, i igual que dic açò dic que els fills eren…

FP: Eren terribles.

P: El menut, Antonio, eixe ens enganxàvem, perquè jo no callava. A mi em deia una cosa i jo li soltava una altra damunt, no faltant-li però li deia les coses, i quan venia que em deia això, venia el senyor Antonio… Mira, un dia va haver-hi una desfilada, molt roí i clar, no es podia treballar així com així, i va vindre ell i va dir: «Mira Pilar, a veure, en els meus diners ens han enganyat en aquest fil, i la vostra paciència, anirem girant aquesta pastilla». A ell també l’havien fotut però va vindre Antonio, el menut, i es posa així, davant, i va vindre i «Pum, pum, pum», i si nosaltres portàvem tres rodades, diguem, perquè la feina era roïna, a ella no li anava d’una, es va tirar al rodell a fer finetes i se’n va anar amb la cua alta. I a la mitja hora o això, va tornar a passar i: «Mira! Encara estem al mateix lloc», com jo no em calle… «Tu en un no, i nosaltres ni en tres, així és que, el que ha dit ton pare, amb la paciència d’un i amb els diners de l’altre, anirem passant». ******

FP: La iaia no va poder treballar mai en una fàbrica. Es va trobar, en la peixateria, la que estava davant de casa que venia una dona de Vinaròs a vendre el peix, i l’ajudava i li deixava anar al vàter, l’ajudava a muntar i desmuntar i a vendre una mica de peix i a canvi, tenia peix per a sopar tota la setmana. Venia dues vegades, i clar, eren ella i la xiqueta, no hi havia més, i tenien sopar per a tota la setmana, amb unes poquetes pataques, dues gallines i tres conills tenien menjar. I llavava la roba perquè sabia fer sabó, que feia sabons molt bonics. Al iaio li agradaven molt les plantes i tenia un roser que li deia Vera, que no fan la rosa bonica, però en canvi, després es llaven i deixen molt bona olor, i feia sabó i la gent venia a comprar-li.

P: Ell sempre feia coses així de casa.

FP: Perquè ningú li va donar l’oportunitat…

Entrevistadora 1: Quan va morir ella?

FP: La meua iaia doncs… l’any 1991.

E1: Per això, estava pensant jo. Però vivíeu en Castelló?

P i FP: Sí, Sí, Sí.

E1: Estàveu en Castelló, però tu et vas casar a Morella? I tu, vas nàixer a Morella?

P: Em vaig casar a Morella, però ella va nàixer ací.

FP: Ja feia dos anys que els meus pares vivien ací.

E2: Heu viscut en Morella?

E1: Has dit el 1967, i ells van baixar el 1960, és a dir, que tu vas nàixer ací.

FP: Jo sóc nascuda ací, el que passa que vam viure a Morella. Quan jo tinc 15 anys, el meu pare es va quedar sense feina i en va trobar a Morella i com teníem la casa, ens vam passar allí 4 o 5 anys.

P: Va trobar faena allí, a Morella.

FP: Clar, la veritat és que, és sorprenent. Un dia esmorzant alguna em va dir, «No, és que al meu iaio el van cosir a tirs», però és que el meu estava a l’Ajuntament, i dic: «Home, i per això l’havien d’afusellar?» M’entens o no? Mira si la gent ho tenia assimilat que, pel fet de treballar en l’Ajuntament, era normal que l’afusellaren, i jo dic: «Però bé, i per això l’havien d’afusellar?» És tremend…

E1: És tremend, és tremend.

FP: Sí, sí, sí. A més, saps del que m’he adonat? Que inclús la gent s’avergonyeix.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top