Testimoniatge de Tremedal Martí

Martí Julian, Tremedal, Vistabella, els Ports. Repressió, vida a la postguerra, educació. Entrevistada per Antonio Giner, Juan Luís Porcar, Queta Ródenas.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació vídeo entrevista oral

LLEGEIX EL TESTIMONI

P: Com va ser la teua infantesa?

R: Vaig nàixer a Cinctorres, i d’allí mos vam anar perquè ere la postguerra i mon pare era desafecte al regim i li feien la vida pos…

Li va passar una vegada va dormir al quartel per què va renyir en el juez, i mom pare se’n va anar, ell ere ambulant, ell venie faixeros, venia a Castella, a Sòria, hasta Burgos, Logronyo, i al final ma mare se va cansar d’estar les dos soles allí, ella ere de mas, masovera, masovera, sense saber parlar castellà, me va agarrar a mo, que tenia sis o set anys i la maleta, la ràdio lo que quedae de matansa i encara portave dos botelles de vi, per a donar-les a mon pare, perquè mon pare s’havie fet una vinya, i feia vi. I eixe viatge va ser, jo me recorde perfectament i era molt menuda, perquè va ser molt, molt d’ara dels emigrants, exactament igual.

I d’entonces ella ja es va quedar a Sòria, que sempre no viviem en Sòria, estavem en Sòria el temps que mon pare fea la venta, que quan arribava l’estiu, se’n anava al poble perquè encara li quedaven terres i pos encara plantava algo.

P:Com arribares a titular-te en magisteri.

R:Vaig estudiar el batxiller per quan tenia setze anys i vam vindre ací a Castelló perquè mon pare va agarrar, se va posar mal, perquè ell tenia un poc d’asma i a l’hivern se constipava molt i va agarrar també una hepatitis, pos vam tornar a Cinctorres. I allí en vam vendre tot, de mala manera, perquè necessitàvem els diners i jo estava estudiant i mon pare volia que seguira i tot això, i mon vam vindre a Castelló. Vaig fer la Revàlida i vaig aprovar, pues entonces ja vaig passar a magisteri.

Mon pare tenia molt d’interés de que estudiara, i després les meues germanes igual, i ell va seguir, va fer tot l’esforç que va poder per a que estudiarem.

La questió és que vaig fer el magisteri i quan vaig acabar, de seguida que vaig acabar jo vaig anar a dir que volia tots els papers que me’n ananva de mestra, i l’home aquell es va empenyar que jo havia d’anar a Vistabella, després jo ja ho he comprés, perquè, perquè no anava ningú a Vistabella, qui havia d’anar tant lluny? (riures)

P: Com era el teu dia a dia a l’escola?

R:Vaig conèixer un munt de mestres. Hi havia una mestra de Toreblanca, que vaig estar molts anys amb ella, que era més major que jo, sí, Consuelo Betoret, que rea molt maja, i Justo Fornells (Forneres?) L’escola meua estava enmig de la dels xics i la de les xiques, i era de xiquets i xiquetes, sí molt bé. És que allò era molt complicat, lo d’anar a escola en hivern, per exemple, havien de portar llenya tots els xiquests per encendre l’estufa. I ells si que les portaven, molt bé, però nosaltres ni sabiem encendre les estufes ni sabiem res de tot això. I jo si que aclaria, però el company este, com li deien, Justo, este no s’aclaria i va deixar, una vegada, que se fera tota l’escola negra. Prò negra, negra, techo tot blanc ho va fer negre. I després els xiquets, com els diexava fer el que volien, tiraven balonades als techos i a la pared i anaven fent redolins. L’escola va estar aixina un any. Però va fer una cosa bonica, que tampoc li va donar resultat, però per culpa dels xiquets. Va fer un hort escolar, i va dir que cada xiquet tindria una parcela, i ahí planteu lo que vulgueu i a l’hora del recreo, quan vulgueu, entreu a l’escola, perquè l’escola no estava tancada, el pati, i regueu i treballeu, els tenia molt entretinguts amb això, fins que al cap de sis mesos o per ahí, va fer una repassada, a vore com estava allò. -A vore este hort és teu, tat? -No, ja no és meu, li l’he venut a no-sé-quantos (riures)

Cantaven el Cara al sol, els xics, cantaven el Cara al sol,

P: els teus també?

R: els meus no, els meus no,

P: i les xiquetes també?

R: Sí, sí, les xiquetes també, cada dia, abans d’entar,

P: fora tots junts?

R: És que tots juns no estaven. Separats, en el pati, però cadascú enfront de la seua escola. I jo entrava en els meus xiquets i jo no vaig cantar, bueno, no sé, no. No vam cantar mai el Cara al sol. Els xics grans, sí, les xiquetes, també. I és que era una alegria l’anar a escola, què havien de fer tot el dia, pobrets, jugar per allí pel poble? Bueno. Els majors, això ja no ho sé jo. Els majors a lo millor havien d’anar a ajudar els pares, això ja no… Hi havia una mestra del poble, que era molt amiga meua, Carmen Monfort. Pos eixe alcalde em va manar que jo deixara els pàrvuls, que me passara als majors, i la mestra esta, Carmen, que faria els pàrvuls, i entre les dos ens aclaririem i que tal i que qual. Bueno ho vam fer. Home, jo encantadíssima, jo tenia ganes d’estar amb majors i vaig passar-ho molt bé, però després vaig cavilar lo que vaig cavilar i li vaig preguntar a la inspectora i em va dir, no, no, vosté a le seua classe, vosté no ha de canviar-se de la seua escola per a res, vosté és la responsable de pàrvuls, i a pàrvuls.

Ui, ja no me’n recordava de Rocio. Sí, de Justo que anave a totes, i alguna vegada la portaria ell a l’escola, perquè anava a tots els bureos (?) el que anava als bureos (?) de les matances. El que més, el que més, d’això era el Justo, que tenia una amant italiana. Però tenia la moto i anava, i quan havia de vindre la italiana a ell se li feia tot i se n’anava. Cuida’m l’escola que jo me’n vaig, que tal i que qual. I desapareixia.

Se li notava molt perquè, que sé, era quinze anys més gran que ell. Claro, per això feien, sa mare no pareixia, amb la melena despampanante, pos no pareixia sa mare. Entonces eren amants, sí.

P: Conta’ns sobre la teua relació amb Manuel Safont.

R:Vig anar al poble, amb ma mare, i ma mare va buscar un puesto per a que i que puguera tindre una habitació, que me fera lo que vulguera jo i tal, i vam trobar la casa del tio hostieta. I ma mare  va dir és que esta xiqueta està molt prima i tal, pesarà 46 quilos, i ma mare va dir, que per a aquesta xiqueta per lo menos face-li un plat de calent i després l’habitació. Per això me cobraven 600 pessetes i jo cobreva set-cents no-sé-quants. Total que de quan en quan em deia, no en tindràs prou. Però vaig estar prou de temps aixina, després ja ens van apujar a mil dos-centes pessetes o mil cent pessestes.

I l’home aquest em contava històries de tots, de tot el poble sabia les històries. I ell deia, estic apenat, que et pareix que ha passat esta nit que ha fet tant de fred? Tots els dies contant d’estes. Fins que una vegada se me va enfadar molt, molt, que me va alçar l’estenalla, perquè era la nit que havien anat els americans a la Lluna, i ell deia que impossible. S’havia fet una espècie de butacó, i s¡anava al butacó, i que havia estat mirant el cel, continuament, i que allí no se veia absolutament res. I un atac de no-sé-què. I jo, que si que han anat perquè se veu a la tele i perquè ha passat açò, i jo li ho explicava tot, ben explicat. I ell, al final, es fa fartar em va alçar les estenalles i em va dir: no em tornes a dir això que només són mentides. Pos ja no li ho vaig dir més.

Se notava algo, pero no deien res, inclús l’home este, m’ho haguere pogut contar, no mai m’ho cantava, no em va parlar de l’alcalde en eixe moment.

P: Com va ser la teua relació amb l’alcalde?

R:Va hi haver una nevada molt gran, faltaven deu dies per a Nadal, i el alcalde els va dir, a mi no m’ho va dir, els ho va dir als mestres de l’escola de xics i de les xiques, a la mestra i al mestre, els va dir que se’n anirien huit dies antes, perquè era un perill aquelles teulades, podien tal. I jo, jo perquè no? A casa l’alcalde, vaig anar allí, estava rabiosa, estava molt rabiosa perquè a mi no m’havia dir res. Què tenia en contra meua, i que tal i que qual… No hi havia manera més que dir-me que ell era l’alcalde i feia el que ll volia. I, jo què sé, li deivia dir, dictador, franquista, algo. Me’n vaig enfadar molt, i això va baixar la dona de dalt, que estava al pis de dalt, va baixar i va dir, vosté al meu home ja no l’insulta més, vage-se’n de ma casa, i ja tindrà notícies. I les notícies van ser que me van cridar d’ací de Castelló per a que baixarà a la inspecció. I vaig baixar. I jo contenta que baixava, saps? Perquè anava a Castelló. I vaig baixar i la inspectora en va fer seure allí i em va dir Pero usted, usted por qué ha hecho este desacato a la autoridad? Usted no sabe que le ha hecho…? Usted tiene ya un borrón aquí en su expediente para siempre.

Les oposicions les havia aprovades, potser per això em vaig lliurar, perquè les havia fetes abans.

P: Quina relació tenies amb el capellà?

R: Amb el capellà, no cap. Però el capella que hi havia quan jo estava al principi no era benvolgut, bueno, benvolgut per la gent s, pero se deien coses, perquè diu que, és que, em van contar històries del poble, perquè quan vaig tornar, i vaig vindre de l’alcalde, ell em va dir: però com t’has atrevit si este home encara té la pistola de la guerra? Com t’has atrevit? I ahí hi havia problemeta perquè deien que este capellà com és que manava tant. I l’home este em deia, ui ara quan ve el capella crida a totes les masoveres jovenetes i les fa pujar les escales a que limpien el sant, i ell està baix mirant com limpien. Coses d’estes. No vages allí, no vages a res, perquè ja voràs, se te pelaran el genolls de tan de tant de rato que t’estarà estar al confessionari, a les aueles de segiguida les despatxe.

P: No te confessaves, tu, allí?

R: Jo, no.

P: I no te deien res?

R: a mi en cap moment no me van dir mai res. Jo anava a missa amb els xiquets…

P: Què recordes de les escoles rurals?

R: De les escoles rurals, esta dona, pues, gràcies a l’escola rural perquè venia, jo nop sé si venia, perquè no parlavem de política, com se diu això, desterrada, com si diriem, d’Andalussia, ella i el home i els xiquets, i sí, necessitat si que en tenien, però eren masovers i la gent, els massovers, els donaven coses, i , però ella cobrava, era escola rural i després me’n van passar a mi, perquè ell va aprovar les oposicions l’any següent a fer-les jo, no sé si el 61 o el 60, i els mestres rurals estos, els van donar la plaça abans que a nosaltres.

La casa per a la mestra, pues sí, molt menuda, però l’escola pos com la nostra. No sé si teniem un vàter per tots, no me’n recorde ja molt, i avant. Bueno. És que les escoles d’entonces eren aixina. Per cert, que la teulada no la van arreglar.

P: Com era l’oci a Vistabella?

R: L’hivern molt trist, perque les nevades caien i entonces, fatal. Una vegada vam haver d’eixir pel balcó. Sí, sí, van pujar una escala. Com el mes de maig, amb totes estes històries de l’esgésia, el mes de Maria, i anavem a una ermita que estava a prop de l’escola i totes les vesprades del mes de maig. I tenia ganes d’anar-me’n i si jo me’n anava moltes vegades, mira, jo me’n vaig anar amb viatgers, me’n vaig anar amb turistes que venien a fer turisme, si venien el dissabte, jo baixava i pujava el dilluns de matí que no podia, perdia un dia de classe. Entonces tots els dies, després de sopar, o molts dies, mon ananven allí a prendre café, al bar, estavem al bar, i allí els unicis que van són del poble, que estaven al bar, però no mos dien res. Una vegada si que vam fer una festeta que eixa dels llibres, però tampoc me’n recorde molt. I tanta neu, i tanta fred, ah, vaig anar al sastre per que me feren un pantalons, que aixó també era molt avançat. Però damunt no em va voler medir el sastre, però em va medir la dona.

P: Quin record et queda d’aquesta etapa?

R: Em van donar, nada menos, i el primer poble que podia aconseguir el vaig agarrar, a Portell de Morella, que veges tu també.

Jo no em vaig enterar que allí hi haguera algú, i deveren d’haver, que ho hagueren passat malament a la guerra o que fora represaliat, però no, no em vaig enterar. I a més, no anava jo a contar tot lo nostre, que tampoc és que fora massa però mon pare va passar molts anys en camps de concentració, però molts, des del 39 hasta el 42.

Pos no sé, roí, així, no, alegre tan dit aixina, tampoc, perquè no sé, no vaig tindre cap…

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top