Testimoniatge de Vicent Rovira Ramos
Nom i cognoms: Vicent Rovira Ramos
Data de naixement: 1934
Lloc de naixement: Castelló, Plana Alta
Data d’entrevista: 2004
Lloc de l’entrevista: seu UGT, Castelló de la Plana
Nom de l’entrevistador/a: Grup per la Recerca de la Memòria Històrica
Llengua vehicular: Valencià
Descriptors temàtics: Guerra civil, bombardejos, repressió, vida quotidiana, cultura i política
Observacions:
Reprodueix el testimoni. Part 1 de 2.
Reprodueix el testimoni. Part 2 de 2.
LLEGEIX EL TESTIMONI
Sóc Vicent Rovira. Sóc de Castelló i parlaré de les meues vivències durant la República, la Guerra Civil i, després de la guerra, durant la repressió del franquisme.
A Castelló la vida era relativament fàcil durant la República. No ho era tant a les zones de l’interior; als pobles la vida era molt més complicada. Ma mare treballava a la fàbrica de Ramos, on ara està el col·legi Cervantes. Era de borra; filaven fils per a fer teixits. Mon pare era un home dedicat a l’agricultura i a la ramaderia. Junts van arreplegar diners per a comprar una casa. Vivien a casa dels meus avis, al carrer de Ferran de Tallada, davant de la presó, en la part oest de la ciutat; ara es diu la plaça de les Columbretes. Les parets de la presó eren baixes. Després de la guerra les van alçar prou; però, encara així, fugia la gent que tenia pena de mort. Recorde vore tirar-se homes per a fugir. Els meus pares ja tenien els diners per a comprar la casa i va venir la guerra.
Primer foren les eleccions de 1933. Estava el partit de Gil Robles, Azaña i els socialistes de Besteiro. Va guanyar Gil Robles. Era de dretes: la CEDA. El poble no els volia, però l’Església va fer força i van enganyar el poble amb propaganda.
Castelló era una societat agrícola. Hi havia una gent mitjaneta molt religiosa, amb uns poquets diners, unes fanecades de terra… Eixa societat estava i continua estant al raval de Sant Roc i de Sant Fèlix. Els obrers, electricistes, artesans eren d’esquerres: sindicalistes i socialistes. També hi havia un republicanisme històric, el de Gonzàlez Chermà, primer alcalde republicà. La tradició republicana venia d’abans de les guerres carlistes.
L’avi per part de mon pare no era polític, tampoc religiós. El meu oncle tampoc. El capellà deia del meu oncle: “Eres un ateu convençut”. Mon pare va morir molt vellet i no va voler cap capellà.
González Chermà és l’origen del moviment posterior de Gasset. Aquests republicans van derivar després cap a la dreta; alguns després es van vestir de falangistes. La CEDA guanya el 1933; a Gil Robles li cantaven cançonetes… Hi havia una efervescència obrera socialista i anarquista a Catalunya, Aragó, Astúries… durant l’any 1934. Franco la va reprimir, detenien la gent, perquè llavors Franco era un general de la República. Me’n recorde d’una propaganda del Front Popular amb la imatge d’una dona molt prima, amb els pits a l’aire, que no podia alimentar el fill; la propaganda deia: “Vota el Front Popular”.
El poble tenia un moviment social i obrer favorable al progrés d’Espanya; una unió de totes les esquerres republicanes. Hi havia en la societat homes de molta vàlua, com el doctor Negrín. A la Universitat, la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Rios va donar figures com José Bello, gramàtic prestigiós; poetes com Lorca, Manuel i Antonio Machado, i d’altres personatges com Buñuel, Marañón… La República tenia un sistema d’ensenyament, amb un pla professional d’educació permanent; de manera que els professors tenien una gran preparació: una formació pedagògica pràctica, les teories de Juan Vives —idees que es van tallar…—, el sistema Winetzca… La religió era un mínim exponent. Jo estava en la Inspecció d’Ensenyament. En canvi, després, durant el Movimiento Nacional, els mestres no eren així; amb tres cursos de batxiller i el títol d’alferes ja eren mestres. En una reunió que vaig tenir amb el director de la Guàrdia Civil, li vaig dir: “Encara que escriuen correctament, note una manca de formació.” Em va respondre: “Si tingueren una formació històrica més intel·lectual, ja no seria la Guàrdia Civil”.
A Castelló el moviment obrer majoritari era la UGT. De l’anarquisme hi havia menys. Vicent Mercé Aramburu, anarquista, va ser president del Comité Executiu Antifeixista i membre del Consell Provincial de la Diputació; li van posar pena de mort, però va salvar la vida.
La guerra, els bombardejos, l’evacuació
La Columna de Ferro va intentar entrar a la presó i el govern de la República ho va impedir. Van traure de la presó presos polítics de la dreta. Calvo Sotelo ho tenia tot preparat; pensava que ací a Castelló el cop d’estat guanyaria prompte, però el problema gros va ser amb el cop d’estat. L’Església era contrària al moviment obrer. La columna de Ferro va aparéixer perquè, com que afusellaven a Catalunya, a Badajoz…, la gent deia: “Estan matant els obrers, els sindicalistes, els dirigents, i ací no fem res”. La Columna de Ferro es va carregar els falangistes i, com que l’Església estava en contra del moviment obrer, van cremar les esglésies; la societat tenia odi a l’Església. La Inquisició va estar actuant fins a l’any 1820; l’ últim acte de fe va ser a València, amb la mitra, el San Benito i la foguera. Després es va dir La Congregación de la fe y las buenas costumbres. El seu poder era molt fort; una dictadura esclesiàstica amb aparells de tortura. Els capellans estaven de part del poderós que mata de fam els treballadors.
Una vegada anava jo en una tartana amb el patró de mon pare —mon pare era encarregat— i anava també una criada a qui deien Balbina. El patró anava vestit a l’aragonesa, era Felipe Colomer Aznar tiet dels de Mari Claire, vivia al carrer d’Enmig i no era molt creient. La criada va dir a mon pare: “Manolo no vas a missa i et condemnaràs”. Mon pare li va respondre: “Si patint fam i criant els meus fills Déu em condemna, Déu no és bo”. El patró va dir: “Calla, Balbina”.
Al món rural era on més odi hi havia contra l’ Església. Quan estava a França vaig fer amistat amb un capellà i em deia: “Vicente, per què ací no vénen a missa els treballadors i a Espanya, sí?” Li vaig dir: “Perquè a Espanya, si no van, els lleven la cartilla de racionament”. Amb el carlisme l’Església es va fer odiosa. Durant la República van aparéixer fetus emparedats en els convents. L’Església sempre ha estat de part del poderós. Tot això es venia cultivant i, quan el Movimiento, també es va posar del seu costat.
A Castelló el Movimiento el va controlar la policia republicana a punta de pistola. Els militars tenien por perquè a Castelló el moviment obrer era fort. El quarter estava a l’antic convent de Sant Francesc, després de la desamortització de Mendizábal. Els carabiners dominaven els militars, però no van poder dominar la Guàrdia Civil.
El diputat Casas Sala i el comandant de la Guardia Civil van reclutar joves de 17, 18 i 19 anys per a entrenar-los militarment i els van portar a Pobla de Valverde, en uns camions requisats. El meu oncle, germà de mon pare, va anar amb un camió nostre, ja que igualment el requisaven, i va anar conduint-lo. Aquests joves anaven desarmats. En arribar a Pobla de Valverde, la Guàrdia Civil es va passar al bàndol insurgent i, des de les boques dels carrers, amb metralladores, van matar a tots els joves. Algú va poder fugir. El meu oncle va morir. Tots estan soterrats allí. També mataren el diputat Casas Sala. Llavors mon pare se’n va anar voluntari al front de Terol. Van agarrar presoners els guàrdies civils i els afusellaren; els mataren al Port de Sagunt perquè la majoria de joves assassinats eren d’allí. El cap de la Guàrdia Civil es va disfressar de pastor, però el van descobrir i el van matar.
El meu avi era republicà de Gasset. Un dia, passant per davant de l’església de la Sagrada Família, va vore la Columna de Ferro detenint els frares. El meu avi els va dir “desvergonyits”. Ell i ma mare els van plantar cara i, si no fóra pel meu oncle Jovino, que era militar, els haurien matat. El meu avi era valent i allò tampoc li semblava bé. Les imatges de la Sagrada Família, les van cremar al riu; els temples es feren servir per a un altre ús. Ací a Castelló hi havia una efervescència revolucionària, com diu el llibre de Pere Calders. L’església de Lledó va ser un aquarterament.
On està ara l’estadi, era un olivar. També hi havia garroferes i dos masos, el de Juan Solano i el del meu avi Antonio Ramos i Alicart. Estaven amb ma mare quan va venir l’aviació; corrents ens vam tirar dins de la sèquia del Pitot. Van caure les bombes molt a prop; van fer un clot. Recorde com les orelles i el cap em feien molt de mal. Eren bombes de l’aviació. El primer bombardeig va ser del barco; va morir tota una família gitana i el gos al carrer dels Germans Vilafañe. També van morir unes xiques al carrer Moreres, ara Sanahuja. A una d’elles li deien la Cauca i la gent deia: “A la Cauca se li veu el cervell”. Va ser una carnisseria, cames tallades… Hi ha una palmera amb uns clots de metralla davant del col·legi Bisbe Climent com a testimoni d’aquest fet; no ha crescut molt. Metrallaven des dels avions a la població civil. Un dia vaig examinar de graduat escolar en eixe col·legi i Pepe, el conserge, em va explicar l’estesa de persones mortes. Es veu que l’encarregat de la sirena es va descuidar i va avisar quan els avions ja estaven al Grau.
Quan anàvem cap a València evacuats per no trobar-nos amb el front, l’aviació metrallava gent indefensa. La gent tenia molta por i això durant tres anys. Després has pensat: “Quins assassins!”. La població estava buida; la gent fugia a les alqueries, però també les bombardejaven. El mas del meu avi el van destruir. Després va demanar permís a l’Ajuntament per a reconstruir-lo i li van dir que li’l donarien si firmava dient: “Això ho han fet els rojos”. I ell es va negar perquè no era veritat.
Ací durant la guerra no es va patir fam com després de la guerra. Marcelino Domingo, ministre d’Agricultura, ho controlava: hi havia pa per a nou mesos; per a la resta de mesos en comprava a l’Argentina amb diners espanyols. Després de la guerra es va passar molta fam. A mi se’m transparentaven les costelles i ma mare plorava; jo sabia que era per mi. Somiava amb rues. Els diners estalviats pels meus pares per a comprar la casa ja no van valer; Franco va agarrar l’or que representaven eixos diners i se’ls va quedar: va robar al poble. Eixos diners ja no valien perquè l’or dipositat als bancs d’Anglaterra, etc., els van donar tots a Franco.
S’acaba la guerra. A Franco molta gent no el podia vore. Encara que la taronja no es treia dels horts, es van acotar i es sembrava blat i creïlles. Els guàrdies civils i la policia rural feien al llaurador arreplegar la collita i donar-ne una quantitat. Si no arribaven, de vegades, havien de comprar-la fora del seu hort, perquè, si no, els tancaven a la presó.
Per la por ens en vam anar de Castelló. Ens n’anàrem a Aldenar del Júcar. Ma mare sembrava blat. Les condicions de vida eren insalubres —sarna, xinxes… Després, quan vam tornar a Castelló, a ma mare li deien la safranera, perquè, a l’evacuació, aquelles dones arreplegaven safrà. Les dones feixistes deien: “Ja vénen les safraneres! Les matarem a totes!”. Això ho deia gent de dreta, catòlica.
La repressió, la delació, els consells de guerra, els afusellaments
La dreta, després de la guerra, va passar a reprimir i denunciar a tota la gent socialista i sindicalista. Van practicar la delació. Per tant, a més de la repressió política, es patia el tracte del veïnat: denúncies, delació… Hi havia un home, el sergent Bellés de la Guàrdia Civil, aquest es dedicava a pegar pallisses. Deien: “Roc s’ha mort, Tasseta també”. Després de la guerra el van fer cap dels municipals. José Gascó, veterinari i regidor, va vore com es quedava amb els diners de les denúncies. Aleshores li va dir: “Usted era muy recto y no pasaba nada, así es que o dimite o le meto en la càrcel”. I va dimitir. També era cruel un tal More de la Policia Armada.
Els càrrecs polítics eren de fora majoritàriament. Quant als d’ací, encara que no directament, també hi havia delació. Quan s’obria un expedient polític, els informes dels detinguts els signaven el capellà, la Guàrdia Civil, Comissaria, Falange i l’Ajuntament. Eren informes de conducta i de béns. Signaven Benjamin Fabregat, Gascó Asensi, Bellés i Balaguer. Per a fer oposicions de Magisteri et demanaven el certificat de penals i el de bona conducta expedit per la Guàrdia Civil, pel rector i per l’alcaldia, i el certificat de ser addicte al Movimiento Nacional. Està l’anècdota del fotògraf Wamba. Un home a qui diuen Miguel Benet —encara viu, és molt vellet— era amic d’ell. En acabar la guerra va anar a saludar-lo. Wamba el va escridassar i denunciar. I el van tancar a la presó. Al sindicat de la policia rural, on està ara la cambra agrària, també feien anar la gent a declarar. El sergent Bellés molia a palos; anaves pel carrer d’Enmig i et denunciava si anaves en mànega de camisa. En les cues del cinema els grisos et fotien porrades. Al carrer de Sant Roc vivien uns germans bessons feixistes, Julio i Marcial. Marcial viu a Lledó i té vaques. A ell també li va pegar un policia, es deia Godoi i eren veïns. Després, com que no el saludava i li va preguntar per què, li va respondre: “Perquè eres un salvatge”.
Un capellà d’un poble de Navarra preguntava: “¿Cuantos han matado?” Li deien: “Vint-i-cinc”. “Pocos, pocos”, responia. Una dona major, fa poc, em deia de la seua satisfacció perquè després de la guerra li donava classes al seu nét. Ara és policia i, per demostrar-me el seu content amb mi, em trau una llibreta on el policia havia copiat una ordre i deia — això va ser molt després de la guerra—: “Ocuparán las calles, reprimirán con energía la manifestación sin llegar a la crueldad”. Això fa 25 anys, la manifestació era a la plaça Maria Agustina; el policia era tinent.
Els consells de guerra, els formaven un coronel, un tinent, un capità i els vocals. Estaven al carrer de la Trinitat, a l’església de Sant Francesc. Les dones anaven i deien als militars: “Fill de puta! M’havies promés que si em gitava amb tu salvaries el meu home i l’has afusellat!” Enrique Mercé Prats, home molt major, estava de mecànic xapista davant del quarter i presenciava aquestes situacions.
Un altre fet conegut és que un dia, a la presó, hi havia unes 530 o 550 persones. Un home major tenia una tumoració al genoll i en missa, en alçar el calze, un xic d’uns 19 anys li diu: “Agenolla’t perquè et mataran”. L’home diu: “No puc!” Es gira el capellà, fa un senyal i els van pegar un tir al bescoll al jove i a l’home. Això era al pati de la presó. Tots els presos començaren a fer: “uuu…” I en trauen a 21 i, a punta de baioneta, els foten al paredó oriental i la resta, a l’altre costat. Els diuen: “Cantad el cara al sol!”. Aquells es posen a cantar-lo —me’n recorde com si fóra ara perquè vivia davant de la presó. Cantaven amb una sordina perquè estaven atemorits. Això eren els anys quaranta. A l’altre costat, els que anaven a morir cantaven la Internacional. I els van matar! I penses: “Quin esperit més abjecte l’obscurantisme del feixisme! Se saltaven totes les normes”. En un llibre estan els noms dels 21. (*)
Mataven a la presó, al cementeri. Era un clamor, perquè anava un carro amb vela on carregaven els morts. La sang queia per tota la Ronda. Era un escàndol, però la gent estava morta de por. Als que mataven, després posaven “morts per hemorràgia”. Després, quan va perdre la guerra Hitler, sobretot els militars tenien por: no estaven segurs per si canviaven les coses.
Hi havia morts a qui després arribava l’indult. Es practicava la delació; de vegades només per l’enveja i la rancúnia. Feien la denúncia a la Guàrdia Civil, anaven a la casa a buscar-lo i, si no estava, donaven l’ordre de crida i cerca. Després venien les pallisses, les declaracions… i passaven al jutjat militar. Sempre militars. Feien una pantomima de juí; els condemnaven a pena de mort que, de vegades, commutaven per quaranta anys de presó.
En un primer temps es feien les saques, sense juí. Això ho feien els falangistes. Ací a Castelló va estar més controlat que als pobles de la província. On més es va fer va ser a Andalusia i a Badajoz. A Castelló hi va haver uns quants personatges de dretes col·locats pel règim com a caps més visibles i la situació va estar més controlada. No obstant això, aquests personatges van intervenir directament en les depuracions: Sànchez Gozalvo, Lluís Revest…
L’Ajuntament, als anys quaranta, fomentava la delació: posaven edictes i documents per a incitar a la delació. A França tota la relació de delacions que es produïren quan van entrar els alemanys, no la van cremar i els aliats van prendre represàlies contra els delators. Ací no s’ha ajusticiat a ningú.
El governador civil normalment era de fora; era el primer poder damunt de tots i nomenava l’alcalde. L’any 1960 encara el govern civil reunia l’inspector d’ensenyament, el delegat d’ensenyament Adolfo Campos Cacho i el delegat de treball, i feia com un consell de ministres que estava al corrent de tot i ho controlava tot. La Guàrdia Civil tenia un sistema: obria una fitxa en un full gran on posava “nom”, “partit polític”, i si no responies et pegava. Preguntava a qui coneixies. Ho controlava tot: polítics, delinqüents, homosexuals… Tot això ho sé perquè anava a examinar a la presó.
Després de la guerra hi havia un estat policíac. Encara que el poder del governador era el més important, això no llevava que un mestre de falange poguera pegar sense fer cas de les denúncies dels pares. Quan la guerra mundial ja es perdia, jo vivia en una vaqueria. Érem d’esquerres i escoltàvem Radio España Independiente Estación Pirenaica, El règim es feia boig per a provocar interferències! Nosaltres l’escoltàvem tots els dies. Allí venia el senyor Pere Roc, Vicent Chabrera, Vicent Reverte, el senyor Galero…
Quan Hitler va perdre, la gent tenia por. Fins alguns es van penjar per si venien els russos. Així, tots els morts a la Partida Catalana, mon pare deia que eren delators. Els militars també tenien molta por; estaven convençuts que entrarien els aliats i tornaria la República. Llavors la repressió es va calmar.
La moral va canviar molt en relació als temps de la República. Denunciaven, detenien i multaven per donar un bes al carrer. Tot això abans no passava. Abans hi havia matrimonis civils, després obligaren a casar-se per l’Església. Arribaren a extrems com el cas d’una dona major que, per no tindre diners per a comprar-se una mantellina, no la deixaren entrar a missa, per no portar-la. El paper de l’Església va tornar a la repressió inquisitorial, a las buenas costumbres… Quan passaven els bisbes, tocaven una campaneta i la gent s’agenollava.
Van desaparèixer les festes grans del 6 i 7 de juliol, que eren com a record del liberalisme i havien sigut les més grans. També es van carregar la del Carnaval. La Magdalena existia com a romeria i amb un significat laic; tota la resta se la van inventar després. Esborraren la cultura anterior, els costums…; cremaren els llibres, mataren, a València, els periodistes de la Traca, que era una revista còmica satírica. Hi havia un índex de llibres prohibits; els bisbes eren els censors: eren els primers a llegir els llibres i posaven imprimitur si la seua censura l’admetia. Fins ací arribava el control. Anàvem a França per a comprar llibres!
Els expedients polítics a l’Arxiu Provincial acusen i condemnen molta gent per ser membres del tribunal que va condemnar a Cernuda i Velasco, i per ser de la Cluea, un organisme exportador de taronges. L’any 1950 van afusellar 21 persones —16 el mateix dia i hora— que figuren com a morts “per hemorràgia”. De juliol a setembre morien persones a la presó “per hemorràgia”!
Notes:
(*) M. José Martínez; M. Josebe Sabater: Prisión provincial de Castellón 1939-40. Palabras y versos. Castellón. Ayuntamiento de Castellón