Testimoniatge de Vicenta Amiguet

LLEGEIX EL TESTIMONI

E (Entrevistador 1)

E2 (Entrevistador 2)

V (Vicenta Amiguet)

C (Carmen, filla de Vicenta)

MJ (Maria José, filla de Vicenta)

A( Anònim 1)

A2 (Anònim 2)

V: … remei per a d’això. Aleshores ell, quan va agarrar un… que vivien en canque. Va agarrar el canque i li va caure… Ma mare tota la vida passava els botons. Tu fixa’t… si no podia passar els botons, com havia d’aguantar una arma? Això ho pense jo i ningú ho va pensar. Aleshores van fer una junta… en la guerra seria… sí, en la guerra… perquè allí hi havia un comitè, un cap del comitè… que ací el van matar, per a mi sense motiu, però…

E2: Qui era el cap del comitè?

V: Batiste Nebot. Ho tens ací apuntat, no?

E2: Ortells? Batiste Ortells?

V: No, no. Batiste Nebot, tenia uns quants germans. Era el cap d’allí, però era una persona que allí dia que eren tots treballadors, i com eren tots treballadors no passava res… i allí venien uns camions que jo creia que eren catalans, el que passa que, en acabant que la guerra s’ha acabat, vaig parlar amb una altra de Barcelona i per poc me pega. Tenia raó, no eren. Hi hauria algun català, però eren de la Columna de Ferro. Aleshores, eixos anaven per allà i això… i ell els agarrava i feia «Ale, anem per Les Alqueries»… venien per Les Alqueries i feia «Ala, xiquetes, arreplegueu alguna gallina i que se l’emporten, que açò és per a l’hospital de sang». Aleshores, eixa persona no ha mort a ningú. Era el cap, però no és que no ha mort a ningú, és que ha salvat una vida segura exposant-se ell, sabent que anaven a per una persona i anar i dir-li «Vaja i amague’s»… i en acabant, quan ha anat la dona d’ell a demanar clemència ha dit «A mi no m’han mort, però hauran mort a un altre».

E2: I eixe qui era, a qui li va salvar?

V: A Ferrà. Manuelet de Ferrà. Açò me sap mal, a mi.

E2: Açò han passat a muntó anys.

V: Açò me sap mal, però és del que jo me’n recorde.

E2: Vostè quants anys tenia a la guerra?

V: Dotze.

E2: En quin any va nàixer, vostè?

V: Jo al 24.

E2: I se’n recorda com van ser els primers dies de quan va començar el cop d’estat?

V: Això esperava jo que me preguntares. Van començar… que ja te dic… ni teníem tele ni teníem ràdio, i com estàvem allà el diari tampoc el compràvem. Mon pare sabia llegir i escriure i era un home prou d’això, i van dir que el món se fica malament, que açò se fica malament… van matar a dos persones, que crec que eren republicans… a vore si tu me corregeixes, si ho saps… Fermin Galán i Garcia Hernández.

E2: Sí, molt bé. Però això va ser abans, a l’any 31.

V: Abans, abans. També me’n recorde de que mon pare, junt amb els treballadors va vindre… nosaltres vivíem en una casa que allí no eren llogades, allí estaven per a carregar… ho explique perquè és aixina… te ficaves en una alqueria… un que tenia allí sis alqueries juntes en Santa Bárbara. Nosaltres teníem una, i cada un, entre tots els que hi havia allí, regaven tota la finca, i això de regar són diners… però com tampoc teníem diners, no pagàvem. Va vindre l’amo… també li deien Nebot, al amo… de Vila-real… van vindre en un camió, perquè antes tot eren camions, i se’l va endur. Degueren votar en Borriana, no en Vila-real. Supose jo… degueren votar ací. Però va vindre a l’alqueria en el camió a per ells i els va trobar. El que no sabia és que li fan votar per al republicà, no per a ell.

E2: O siga que açò va ser al 31, no? Quan la república.

V: Sí, això al 31.

E2: El Centre Obrer era una cosa que van fer els obrers per a ells…

V: El Centre Obrer… com si diguérem, la part d’esquerra. Li van ficar… perquè jo ho sé que mon pare era de la UGT, tenia el carnet de la UGT, i el que… va guanyar la república però jo no sé que hi haguera cap partit… això no t’ho puc explicar.

E2: Però sí que se’n recordarà després… ja era vostè més major al 36, no? Quan va començar la guerra.

V: Sí. És el que estava dient jo… doncs… m’he confós jo un poquet. El que he dit jo era abans de la guerra, no? Abans de la república… i jo creia que era abans de la guerra. Alguna cosa diré que no tocarà.

E2: No se preocupe.

V: Aleshores, mon pare no sé on anava… i ve de matí… igual degueren anar a la taverna o… no ho sé… i va vindre i diu «Pssst, no eixiu de casa ningú», i estàvem a l’alqueria… «No eixiu de casa ningú que hi ha hagut una revolta». Per això jo m’he barallat amb molta gent, perquè per a mi no hi ha hagut glorioso movimiento nacional.

E2: Va ser un cop d’estat.

V: Un dia… «És que…», jo dic «Els rojos no són els que dieu vosaltres els rojos»,  «Però nosaltres no hem dit mai…»… era veritat. Eren lleials i feixistes, perquè nosaltres estàvem en la part del govern… els lleials… mira com tinc les cames, que estic mala del cor i no me convé perquè me fique nerviosa… però és aixina, Després va dir que no eixirem de casa… i nosaltres estàvem a l’alqueria i no ens assabentàvem de res. Ma mare un dia pues… ací en Borriana jo no sé lo que passava. Al estar ací els rojos… perquè a última hora ens hem hagut d’acostumar a dir «els rojos»…. doncs també mataven a gent. És que no se pot dividir les coses en bons i dolents, perquè hi ha dels dos costats. Ara, però jo… com a Les Alqueries sé que no van matar a ningú…

E2: De totes maneres… a Les Alqueries què va passar en el Palaciet? A mi m’havien contat que van entrar els treballadors i van agarrar coses i se les van emportar.

V: Sí, sí, això es veritat.

E2: Què va passar?

V: No res, que com si ho hagueren decomisat… i la gent que va voler anar, va anar i va agarrar coses de lo que hi havia per allí.

E2: Allí vivia a muntó gent, a Les Alqueries, no?

V: Prou.

E2: Que hi havien escoles i de tot.

V: Les escoles les he estrenat jo, perquè quan jo vaig començar a anar a escola anàvem… en una habitació, estàvem al Pany de Serra, allí al costat… allí estàvem les xiques, i en una altra alqueria al costat, els xics… i en acabant, quan va entrar la república, antes de la guerra, van fer les escoles que són les que estan allí ara… i ens van ficar junts, xiques i xics.

E2: O siga, que vostè va tindre una educació republicana.

V: Jo, sí. Jo no he sigut com les meues filles, que els ha tocat cantar el «Cara al sol» tots els dies.

E2: I laica, sense església.

V: Sí, sí. Mentres va durar la guerra no hi havia missa.

E2: Dic abans, quan anava a l’escola.

V: No, no, a vore si m’entens… el temps que va durar la guerra… a més, nosaltres vam estar dos anys, perquè en acabant només van entrar ací nosaltres ens en vam anar evacuats. Quan mon vam anar, un any vam estar deu mesos en Càrcer.

E: En Càrcer? Segur que coneix a la meua família, aleshores.

V: Coneixeré a la teua família? Ara descansem i digues-me qui eres.

[conversa irrellevant]

V: Per cert, que quan se va acabar la guerra, el teu avi Samuel va agarrar un camió o un… no sé lo que era… i van vindre enseguida ací, i mon pare va vindre en ells a vore açò com estava. Van vindre… cada un és d’un costat… i mon pare se’n va tindre que anar fugit, si no el tanquen.

E2: Que el varen tancar després…

V: El van tancar després.

E2: Aleshores son pare va vindre amb el meu avi.

V: Mon pare va anar amb el teu avi… que eren tots amics, i quan se va acabar la guerra diu «Anem a Borriana a vore com està?», i diu «Doncs anem» i mon pare va anar amb ells. Però una vegada ací, mon pare va anar a casa d’un germà de ma mare i aquell ja li va dir que l’havien de tancar, el cunyat… que ja s’havia fet una reunió i van dir que quan vinguérem d’allà ens tancarien a tots, i aleshores mon pare va tindre que… no sé com se va apanyar, perquè nosaltres estàvem allà tots, fins i tot els meus avis, els pares de ma mare. Però jo a ton pare el conec…

[conversa irrellevant]

E2: I com va ser la evacuació d’ací?

V: Com va ser? Doncs mira… quan van vindre… no, igual que mon pare va vindre un dia i va dir «No isqueu de casa que no se pot eixir», doncs ve un dia i diu «Ale, prepareu les coses que ens n’anem». Quan els canons van arribar ací a la muntanya, que ja els sentíem cap ací, nosaltres no vam esperar a que arribaren ací. Nosaltres vam preparar eixe dia… mon pare tenia un carro i un haca, la meua àvia tenia una burra, i teníem una veïna que s’ho va carregar tot, i nosaltres com érem més xicotetes… ma mare tenia al meu germà que tenia dos mesos, aleshores… la eixida va ser aixina. A la que estàvem de Santa Bàrbara… abans de vindre ací a Borriana, abans d’arribar, ja va vindre la pava, els avions… bé, la «pava» se deia aleshores… però ací els que venien eren, una vegada a la setmana, tres…

E2: Italians?

V: Alemanys.

E2: Els alemanys de la Legión Condor.

V: Alemanys… que jo encara me’ls sent que feien «Grrruuum, grrruuuum», eixos eren els alemanys… i eixos venien a tirar el pont. Nosaltres vivíem… tu saps on està la ermita ara? Doncs pel camí de Serra, abans d’arribar al riu… el [inaudible], allí, està propet d’allà… i aleshores doncs els sentíem… mon pare i els veïns a Les Alqueries venien tots a una alqueria… vam fer una rasa enterra, ho van tapar de rames, per a les bombes… mira tu si això era eficaç per a les bombes. Una rasa i tapaven rames damunt, però nosaltres quan sentíem el «rum, rum» que venaia.. eixien de Mallorca… sentíem el «rum, rum», doncs tots dins de la rasa eixa. Si la bomba haguera caigut, doncs ens haguera mort a tots… ja està. Però pensàvem… i no estava mal pensat, tampoc… que si anaven metrallant, allí ens salvàvem. Aleshores, doncs ho fèiem aixina.

E2: Estava parlant de la evacuació.

V: De la evacuació?

E2: Que van agarrar un carro i van anar…

V: Ah! I vam anar a Algemesí.

E2: Però en el carro?

V: En el carro. Si vols… la meua filla anit «Per què no els contes això de València?», i dic «Xica, això de València els he de contar?».

E2: Doncs si vol, sí. No sabem res.

V: Nosaltres vam anar d’ací, en el carro eixe, a València. Jo deia abans d’ací… però ho faré massa llarg, perquè… anaven els avions, i aleshores ja anaven junt en soldats… soldats que li van dir a ma mare «Yo soy de Palma de Mallorca», i anàvem nosaltres per dins dels tarongers fins que van passar… i vam anar a València i ens van arreplegar a la plaça de bous. Vam anar a la plaça de bous i allí ens van donar per a dormir… però per a una nit, o no sé… jo tampoc no me’n recorde ara molt, però vam anar a València i clar, doncs allí… perquè en València no ha hagut guerra… doncs ens en vam anar a passejar… i tal com estàvem passejant una tia meua, una… que s’han mort totes, ja… jo era la més xicoteta… i anàvem a passejar i enseguida toquen la sirena: els avions. Clar, tota la gent anava a entrar al refugi. Nosaltres també, però jo mire la cua que hi havia fora i dic «Ací si tiren la bomba ens pillaran», i me vaig tirar per la finestra del refugio damunt de tota la gent.

E2: Quin ensurt!

V: És que jo era nerviosa. Aixina com ma mare, en pau descanse, quan venien els avions eixos que nosaltres anàvem tots al… perquè a més teníem una àvia, que alshores tenia quasi cent anys, i jo el primer que feia quan sentia els avions: agarrar a l’àvia. Jo tenia dotze anys o això, i el primer que feia era agarrar a l’àvia… que l’àvia deia «Eixos altos…», els avions per a ella eren «altos», «Eixos altos que van per dalt han tirat les bombes allí al corral« i jo «No iaia, que ho han tirat…», «Que ho he sentit jo! Que les han tirat al corral!»… mira si estava propet. Doncs aleshores me vaig tirar damunt de tota la gent, tots protestant, però si hagueren tirat alguna cosa… quan els demés van entrar, jo ja estava dins. Ah! Però jo deia això de ma mare… que m’embolique. Quan anàvem al refugi eixe, si ens pillava dinant, ella tenia que llevar el menjar que hi havia en taula i el barral del vi. Fins que no alçava tot això, no eixia… i quan ella venia, nosaltres ja eixíem del refugi, que els avions ja havien passat i ja havien tirat les bombes.

E2: Açò a Santa Bàrbara?

V: Això a Santa Bàrbara.

E2: I en València van estar a la plaça de bous?

V: No… però només una nit. Després, en el carro, vam seguir avant.

E2: I sabien on tenien que anar?

V: Doncs jo t’ho explicaré. Sí que ho sabíem perquè teníem un germà de ma mare, que estava de soldat i estava en Algemesí, i nosaltres vam dir «Ai, doncs anem a Algemesí, que està el tio Pepe»… i en això, conforme anàvem… jo és que m’agrada mirar-ho tot… llegir m’ha agradat molt. No tinc cultura perquè no tinc cap carrera perquè vaig pillar la guerra, però m’ha agradat molt… i conforme anàvem per… jo dic «Iaia, allà està el tio», diu «Ai, com que allà està el tio?», jo dic «Clar, perquè això és la direcció que ens enviaven les cartes»… i conforme estava dient això jo, mon tio ja estava allí esperant-nos… i vam anar a Algemesí. Anem a Algemesí, ens donen un mas per a estar, i eixe mas tenia… per allí la via del tren i per ací la carretera.

E2: O siga, bombardeig segur.

V: Bombardegen i jo… el meu germà tenia dos mesos… un dia vam caure els dos a rodolons, de dalt d’un marge, que mon pare diu «Ja me l’has mort!», i no me va deixar agarrar més al xiquet. Eixa nit se va parar el tren al costat del mas… com això ho enviaven espies i ho tenien tot plantejat i ho sabien tot… doncs s’atura el tren i eixim tots. Eixim i anàvem… anaven tirant bombes de mà i metrallant, i nosaltres al carrer, per mig dels horts corrent… i mon pare diu «Si esta nit no ens maten, demà no dormirem ací», i aixina ho va fer. Ma mare també estava en casa, estaria cuidant l’àvia… perquè a més una altra cosa, l’àvia està enterrada en Càrcer… se va morir allí i quan van vindre, a mon pare el van tancar i nosaltres no estàvem per a anar a buscar d’això i fer trasllats… i l’endemà, doncs ens n’anem. De matí fem les coses i diu «Doncs anem a Albaida, que allí està…», era on coneixíem gent, diu «Allí està el tio Toni», que era encarregat del Palaciet. Ha estat molts anys encarregat d’allí del Palaciet. Ell vivia allà, era d’Albaida. Anàvem a Albaida, i per a anar allí passem per Xàtiva… i entrem a Xàtiva, parem allí a la plaça, i sempre hi han bones persones en el món. S’arrima un i diu «Que on van?», ens va vore que anàvem evacuats, i jo dic «Ai, doncs de Borriana i ens n’anem», diu «I on van?», dic «A Albaida», i aquella diu «A Albaida? A Albaida vostès què han de menjar?», dic «Ai, és que allí coneixem…», «Encara que coneguen»… Albaida ja sabeu com és i on està i això… diu «No, no. No vagen a Albaida. D’ací se’n tornen cap enrere, que allí hi ha una vall que està Càrcer i tot això, i allí hi ha menjar, i allà no»… i vam fer això. Vam girar el carro i vam anar i vam estar al magatzem del saboner. Ta mare estaria en alguna casa.

[conversa irrellevant]

V: Doncs nosaltres ja te dic… allí en Càrcer vam acabar la d’això. Als deu mesos…

E2: I quan es va acabar la guerra, son pare va vindre…

V: Mon pare ja te dic… primer amb el seu avi, i mon pare se’n va tornar enseguida per a dur-nos a nosaltres, i en acabant vam vindre en el tren.

E2: En el tren normal. I què va passar quan van arribar?

V: Mira, nosaltres… parle per lo meu… nosaltres vam anar a casa un germà de ma mare.

E2: Ací a Borriana?

V: No, no. Allí a Alqueries. Nosaltres som de Les Alqueries, de Santa Bàrbara. Vam anar i als tres dies van vindre a per mon pare i se’l van endur a la presó. El van tancar.

E2: A la Mercè o a la Sang? A l’Església de la Sang o a la Mercè?

V: Ell ha estat a la Mercè. El que no sé… això no ho dic perquè no puc dir-ho… no sé si va estar un dia… però jo crec que no, jo crec que ell va anar a la Mercè.

E2: Ell va entrar a la Mercè a meitat d’abril del 39.

V: Sí, això està ací apuntat.

E2: I sa mare també va estar en la presó?

V: Ma mare, no.

E2: Son pare va estar el 12… la guerra es va acabar l’1 d’abril… doncs el 12 d’abril.

V: El 12 d’abril?

E2: El van tancar a la presó.

V: Doncs eixe dia van vindre.

E2: Qui va anar?

V: Doncs uns xics joves, que jo en acabant he sigut tota la vida amiga de la germana. Hem estat juntes, però eren de Falange. Eren els xics que van ficar de Falange, i van vindre i se’l van endur a la presó. Però la denúncia… bé, això ja ho saps tu, que les meues filles ja ho saben… qui el va denunciar i com.

E2: No, això no ho sé, jo.

V: Doncs el va denunciar el que va denunciar a tot el terme: el Blai.

E2: El Blai l’escolà, no?

V: Blai l’escolà, clar.

E2: I Blai, de cognom, com es deia? Perquè sempre és Blai l’escolà i no…

V: Juan. Blai Juan.

E2: Que va ser després… com si fora l’amo de Les Alqueries.

V: Ai, se va fer l’amo de tot, sí. Va tancar a a muntó gent, ell.

E2: Açò Paco Miró sí que m’ho ha contat.

V: Per això dic que jo poc puc fer, perquè jo he estat tota la guerra plorant-li al capellà que d’això… i resulta que el capellà no l’havien mort allí, estava amagat.

E2: El capellà?

V: El capellà. I este Blai, doncs també… un cunyat també el van tancar, van anar a traure’l i… no ho sé. Allí… per això estic més dolguda… perquè se van apanyar en que tots eren treballadors i ell no va faltar a ningú. No és que volguera que mataren a ningú… que ho preferisc aixina… però en acabant van tindre més força per a…

E2: De totes maneres, la repressió va ser molt forta, després en Les Alqueries. Van tancar a molta gent a la Mercè.

V: És que… saps què va passar? Que venien eixos camions…

E2: Els de la Columna de Ferro?

V: Sí, no sé si eren de la Columna de Ferro o de qui eren… però eixos igual venien, i els xics que són joves igual anaven en ells… i encara que ells ni havien mort a ningú ni ells van matar a ningú… doncs si anaven els altres, i els altres sí que mataven a algú doncs… eixe és el problema.

E2: I quan van tancar a son pare a la presó, anaven a vore’l o a portar-li menjar?

V: Clar que anàvem. Tots els dies. Quatre quilòmetres hi ha… com ma mare tenia al xiquet xicotet, jo me vaig ficar en actitud de… i tots els dies fèiem… de menjar… com te diré? No hem patit fam. Hem menjat malament, però ma mare era d’una manera… a més que també teníem un tio, germà de mon pare, que li faltava un poquet… això que va tindre meningitis de xicotet i se va quedar… però estava bé, i ell igual treballava, i a nosaltres ens ha salvat molt, mon tio. Encara que després, quan va vindre mon pare, va ser tot diferent perquè amb ell patíem… però teníem això i fèiem el que podíem. Jo doncs… ma mare feia el menjar, el que podia… un poquet de les coses bones que feia, ho feia en un perolet i jo tots els dies a la presó anava, li portava el dinar i tornava. De Les Alqueries veníem totes. Les que tenien els homes tancat… totes venien. Però de xiques només venia jo, que fins i tot hi havia que… perquè la gent ha de criticar de tot… que per què ma mare m’enviava a mi sempre? Si era jo la que volia anar per a llevar-li a ma mare… que prou tenia.

E2: Què eres tu…?

V: Jo sóc la major.

E2: I quants germans sou?

V: Quatre. Nosaltres som tres xiques i el xiquet. Però el xiquet va nàixer en la guerra… ell va nàixer en el 38. Primer érem les tres xiques. També, doncs si hi havia bona gent… perquè allí al del baró hi havia gent que tenien vaques, i allí anàvem a comprar llet. L’home aquell, només anaven les meues germanes, el primer que feia… perquè aleshores deia que no hi havia perill… agarrar un got, un pitxer o el que fora, i munyia i feia «Ale, beu-te’l», i en acabant doncs li compraves la llet i li la pagava… i jo vaig anar un dia i dic «A mi la llet no m’agrada», diu «Doncs no vingues més a per la llet. Que vinguen les teues germanes»… i elles anaven i enseguida se bevien un got de llet.

E2: I tu li portaves tots els dies el dinar a ton pare.

V: Tots els dies.

E2: I això se deixava allí…?

V: A la… mira, saps qui estava a la finestreta? Perquè de fora hi havia un finestreta i donàvem el menjar. Elios… el pare de Elios estava per a agarrar el menjar allí a la finestreta. Mon pare doncs… després el van tancar, va estar dos anys.

E2: Bé, primer ací.

V: Primer ací, en acabant en Castelló.

E2: I a Castelló anàveu també?

V: Clar! Bé… a Castelló jo tots els dies a peu no anava. A Castelló no sé com ho faríem… si te dic la veritat… perquè per a dir-te ara… aixina com ací te dic segur que tots els dies agafava el perolet i entrava el menjar, aquell l’agarrava, ficaves allí el nom i ho donava a cada un.

E2: Vos comunicàveu d’alguna manera?

V: Qui, qui?

E2: Com parlàveu?

V: Un dia eixien ells… eixien no, els vèiem per la reixa. No sé si era un dia a la setmana o… això no me’n recorde.

E2: Normal… és que han passat molts anys i és normal.

V: Això no me’n recorde, però jo crec que si que el vèiem. Després ja te dic… va estar en Castelló, en acabant el van desterrar…

E2: On?

V: A Barcelona.

E2: En Barcelona no estava en la presó?

V: Primer estava en la presó, en acabant el van traure i va vindre, i en acabant el van desterrar… i gràcies a una persona d’ací que… tu sí que saps qui són… Pepe el Real.

E: Me sona.

V: Bé, no l’has conegut, tampoc. Doncs Pepe el Real era jutge, era advocat… era una persona molt coneguda nostra… que, esta que és regidora, que és filla de Batistet el Real, una que sa mare és saera… tu eres igual que jo. Doncs va vore a mon pare i diu «Tu què fas ací, Vicent Ramon? Que tu estàs desterrat! Açò sí que està bo».

E2: És que se desterrava a tres-cents quilòmetres, compte.

V: Vam estar a punt de quedar-nos allà, el que passa que jo festejava i no volia anar… tot s’ha de dir.

E2: I ton pare de què va viure, a Barcelona?

V: Doncs teníem una tia… però la tia tampoc no podia… perquè estàvem tots malament. Però hi havia un altre… un xic que li deien Pasqual, de la pardalera de Santa Bàrbara, que tenia una germana allí, i aquella sí que podia. Aquella els duia el sopar per a tots.

E2: Als presos o als desterrats?

V: Als presos… aquella els duia el germà. Estava el germà, i de pas ficava un poquet més per a… un dia els duia una menjada, però ja feia prou… i aixina i tot, encara se va ficar un malalt, que havia estat en la guerra de Marroc… va estar presoner i va tindre sort que va poder vindre, i en acabant va i el tanquen… el Blau, li deien… i aquell, com no tenia ningú que li portara res, doncs se va quedar gitat, que no podia alçar-se, i va anar mon pare i diu «Pasqual, tenim que fer alguna cosa. No anem a deixar morir a este xic, nosaltres. Digues-li a la teua germana que faça un poquet més», i aleshores ells van salvar a l’home eixe… que a eixe home el van traure i tot. Mon pare… doncs Pepe el Real este li va… en una setmana va vindre… aquell va tocar ací per telèfon i va dir que volien que este home està ací… i diu «És que Blai segurament volia que ma mare anara a parlar en ell».

E2: Blai l’escolà?

V: Blai l’escolà… i mon pare diu «És que Maria…», «Tu digues-li a Maria que no vaja a parlar amb ningú».

E2: Escolta… i Blai com tenia tant de poder?

V: Era l’escolà de l’escola. Ell s’ho va agarrar.

E2: Però com tenia tant de poder després de la guerra a Les Alqueries.

V: Ai, doncs perquè van manar els… va guanyar la guerra el seu partit i se va fer l’amo, i els altres doncs… hi haurien set o vuit que vivien amb nosaltres… o deu… doncs eixos li donarien suport, però ell se va fer l’amo de tot. Va tancar a qui va voler.

E2: I el seu poder va durar tota la vida?

V: Però també ha passat por, perquè no me digues que, quan se va fer vell, no eixia de casa. Tenia horror. Va viure a muntó anys… però és que ell se mereixia que un o altre li pegara un…

E2: A mi sí que m’han contat… persones que estaven en l’escopeta en la mà pensant-s’ho.

V: Jo això no ho sé. Jo he dit ara que s’ho mereixia, però…

E2: No, no. Però que hi ha gent que pensava el mateix i que encara… a mi m’han contat d’estar en l’escopeta en la mà.

V: Ací, mira… si vols que te conte una altra cosa de una altra persona, que tenia una nóvia en Xodos, i aleshores este home va anar a festejar i va… amb tan mala sort, que eixa nit que va anar ell, allí van cremar el cens de les esglésies. Este home va anar a festejar, perquè a més ja era una persona que era apolític, que no era ni de uns ni de uns altres… ell era de caçar a la Merita, se va casar major ja… perquè ell era caçar a la Merita i punto. Doncs ha estat no sé si un any, o això, tancat… per això, perquè diuen que havia cremat el cens… i la dona d’ell, que aleshores encara eren [inaudible], ha anat mil vegades a parlar en Blai l’escolà… ai, el capellà…

E2: En mossèn Elies?

V: No. El capellà que hi havia antes de la guerra. Mossèn Joan, li deien… que és el que me va batejar a mi, i vaig prendre la comunió i tot això. Doncs… que ell havia anat a cremar l’església… «Ell ha vingut a vore’m a mi, que jo sóc la seua nóvia», doncs no el van traure… el van traure després. Mon pare va ser que… van fer una junta i van dir «Ací necessitem a una persona per a que… de nit, per a cuidar», perquè si tocaven per telèfon o el que fora, per a estar al centre… i a un home major se li va ocórrer, diu «Vicent Ramón, ja que tu no pots treballar, que estàs mal de les mans… ja que tu no pots treballar, per què no fas tu això?», i se va quedar ell i un altre que li deien Francisco Xusmes… i mon pare… clar, en acabant, quan jo li vaig dur l’uniforme, ficava «Guàrdia municipal», aleshores ell estava en el govern eixe, encara que no volguera… per això jo ho mire… que l’han tancat i casi és normal. Ara, elles han esbrinat ara que, quan li van donar els d’això per a tancar-lo, que ho va agarrar i va dir que eixe home no estava per a tancar-lo, i Blai va dir que sí, que el tancaren. Jo pense «Si no podia passar-se els botons, com tenia que agarrar una pistola?». Portava pistola, però no li servia per a res. I ell doncs… venia i dormia, i de nit se n’anava al centre fins l’endemà de matí. Tota la nit velant, ell i un altre allí al centre, per si passava alguna cosa, o havien de cridar algú per telèfon, o el que fora… estaven tota la nit. Això li ha costat estar dos anys tancat i un any desterrat.

E2: A quant de temps els varen condemnar? A dos anys o a més?

V: No, a mon pare el van… a vore… dos anys serien. Dos anys seria el fiscal, i l’altre li va demanar l’absolució.

E2: I tu te’n recordes de quan va ser el judici?

V: Jo vaig anar al juí, però ara que te tinc que dir? No ho sé…

E2: Vas anar al juí?

V: Jo, sí. Jo no me perdia res.

E2: On va ser? Allí al Pla?

V: Allí al Pla.

E: A La Caixa, no?

V: Al Pla… me falla la memòria… però jo sé que no me’l vaig perdre. Jo, igual que anava a dur-li el menjar, jo vaig anar al juí.

E2: I com eren eixos consells de guerra?

V: Doncs, mira… ficaven ells un advocat i l’un dia açò, i l’altre dia que allò, i punto.

E2: I era públic? Podia anar qui volguera?

V: Sí, sí. És que ho feien ben fet, eh.

E2: Per què?

V: Perquè els altres mataven sense res, i per això ha hagut gent ara que… «És que ho han fet mal». Estos son sabuts… igual que el Rajoy fa tot el que fa i diu tot el que fa… són sabuts i fan les coses d’una altra manera. Jo no sé si te caurà bé o te caurà mal que te diga això, perquè tu vens d’una familieta que… ara, jo no tinc res que parlar de la teua família.

E: No, no. La meua família és la meua família, i jo sóc jo.

V: A vore si m’entens… és que a més d’això jo, de la teua família, si volguera parlar, no puc. Perquè no sé res.

E2: És que tu saps què passa? En tot açò hi ha un problema, i és que tota la història… per exemple, Josep no sap res de l’altra Borriana, de la Borriana que va perdre la guerra, perquè d’açò no es parla. No parleu mai.

V: I si se parla, se parla d’una altra manera. Perquè la meua filla té uns amics en València, que són molt amics… bé, ella diu que també són de Borriana… Dolors, li diuen, jo no sé… ella és d’ací de Borriana.

E: Dolors què més?

V: No sé el cognom. Ella és de València… viuen en València però venen ací tots els estius… i ells un dia estaven parlant, que van dinar allí amb nosaltres, que tinc un pis allí a la mar… i va eixir açò, el tema, perquè a ell li passa igual que a tu… ells tot el que li han contat, però són tot desastres de lo roïns que eren tots… que «Mira que tirar el campanar!», que «Mira que fer allò altre!», que «Mira que matar!»… i un dia, se van ficar a parlar i jo… estàvem dinant… i aleshores me van preguntar a mi coses, i jo vaig dir «És que jo me fique nerviosa», i diu «No, vostè no se fica nerviosa. Vostè està dient coses que són, però la que se fica nerviosa és la meua sogra»… que eren tots tan roïns que havien tirat açò, que havien tirat allò altre, que havien… doncs quan hi ha una guerra i uns se’n van, doncs tiren un pont o… en Tortosa, a mi m’ho ha dit el meu cunyat, que era d’allí, i està mort també… el pont el van tirar estant ple de soldats dels dos bàndols. Això ho ha dit ell, que s’ha mort fa dos anys sense un braç… però ell no era soldat. Ell era un xiquet, que va agarrar una bomba, la va picar i li va llevar el braç i un ull… però això era un xiquet. Però ell ens ho va dir a nosaltres un dia que vam anar, diu «Mira, el pont estava abarrotat, uns que entraven i uns que eixien. Allí va morir moltíssima gent, tots l’Ebre… van caure tots baix».

E2: De totes maneres, estàvem parlant… perquè és un cosa que no se sap… com era un consell de guerra? Què te’n recordes tu?

V: Era un juí.

E2: I el juí com era? Era públic? Podia anar tot el món?

V: Sí, jo vaig anar. La gent podia anar. Ja te dic que ho feien bé. A la seua manera ho feien bé… perquè ja dirien avant. Ara, per a mi innocent… però jo ho vaig agarrar aixina… perquè si manaven estos i ell estava empleat, doncs el van tancar i mala sort. Ara, hi ha gent que ha patit a muntó i que li han fet molt de mal. Nosaltres hem sigut afortunats, perquè d’arrimat, arrimat, no ens han mort a ningú. Ara, ens han furtat les coses… doncs d’acord. La taula del menjador nostra, de l’alqueria, estava a la presó. La gastaven per a tallar la carn. Mon pare va anar i va dir «La taula que teniu allí…».

E2: Això quan? Quan vareu tornar de Càrcer, ton pare a la presó i vosaltres torneu a casa, no?

V: Sí.

E2: I com trobeu la casa?

V: Nosaltres no vam tornar a la casa que estàvem, perquè la casa que estàvem era arrendada… la meua àvia tenia una alqueria, i ens en vam anar a l’alqueria de la meua àvia. Ella se’n va anar a Almassora, perquè ells tenien l’alqueria que vivien allí, i en acabant se van comprar una casa en Almassora i vivien a Almassora… i nosaltres hem viscut a l’alqueria… que l’alqueria la té el meu germà, ara.

E2: I quina taula de menjador estava a la Mercè?

V: La d’allà dalt. Nosaltres teníem els mobles… allí no vam trobar res, nosaltres. Una tauleta xicoteta… allò s’ho van endur, perquè si la taula va fer cap a la presó, doncs anirien a agarrar les coses… no ho sé. Jo tenia un coixí molt bonic, bordat, que era de canemàs… que una amiga i jo en vam fer una cada una… jo confiava. Dic «Com ella s’ha quedat ací, haurà anat i haurà agarrat el coixí»… dic «Vicentica, tu tens el…», diu «Ui, el coixí… un moro el portava». M’ho va dir ella. Jo dic «Jo que confiava que me l’agarrares tu». Nosaltres, el que vam fer… una dona diu… teníem màquines de cosir, i vam llevar els caps i els vam colgar dins d’un corral de les cases aquelles, i quan vam vindre, allí estaven. No, no estaven.

E: Vos els havien furtat?

V: No, els va traure una persona… cunyada d’una de les d’això… que aquella deia «La meua cunyada deia que si us n’anàveu, ho colgaria», i ho van traure i ens van guardar les màquines. La que ho va traure era cunyada d’ella i diu «Ací les teniu»… però d’allò altre, doncs jo… no ho sé. Si te dic com estava… no ho sé.

E2: De totes maneres, quan ton pare estava tancat a la presó o estava en Barcelona, vosaltres de què vivíeu?

V: T’he dit antes que teníem un tio que, més o menys, anava a treballar, o a collir i això. Hi havia una miqueta de terra al riu, i ell ho treballava… i ma mare tampoc no se parava, i també hem anat a l’estraperlo. Jo me vaig perdre un dia…

E2: Com funcionava, això de l’estraperlo?

V: Mal. Mal, perquè tu anaves i compraves…

E2: On anàveu a comprar?

V: On fora. Jo vaig anar un dia en una tia meua… que coneixement també en tenia poc, perquè ara voràs… anem a Terol…

E2: A Terol capital?

V: Sí.

E2: Com? En autobús?

V: No, en el tren. Anem en el tren…

E2: D’ací a Sagunt, de Sagunt a Terol…

V: Sí. Però eixe viatge va ser després de la guerra. Aleshores jo vaig anar per a acompanyar-la a ella. Era ella la que manava. Anem, comprem farina i el que fora, i anem a l’estació i pugem al tren… i a la que anava a eixir el tren… la fiscalia.

E2: En Terol?

V: En Terol… perquè esperaven això. A la que anava a eixir el tren… la fiscalia. Aleshores la gent… ens vam quedar tots parats, i ells se van endur totes les coses. Res era de ningú, però ma tia diu «Això és meu»… jo l’haguera morta… «Això és meu!», diu «Això és seu? Doncs ale. Anem». A les dos del matí vam pujar… que si coneixeu Terol… l’escala que hi ha on estava el tren… a les dos del matí a la fiscalia, ella i jo… i a l’endemà, que era Dijous Sant, doncs va vindre el primer tren que passava. A mi me van vore uns… «Vols vindre en el tren este?», jo dic «No»… no perquè aleshores se parlava molt, i se buscava molt i jo tenia aleshores setze anys, i li dic a ma tia «No». Quan va vindre el tren, ací ja no m’esperaven a mi, que havien d’indicar a fer les estacions… i això va ser allà. Ara, anàvem més propet… jo també anava a peu fins a Borriol, que també teníem família, nosaltres… a ma mare la van criar allí… i d’allí arreplegàvem una miqueta de farina i, en acabant, en l’autobús veníem. Un dia, anant cap allà… perquè anàvem per la travessa… ací arribaves a Almassora, i d’Almassora, pel que dèiem la Cova del Colom… era una travessa… i jo vaig eixir primer a la carretera de l’Alcora, i la carretera de Borriol està més cap allà… i jo pegue carretera amunt, i feia «Ui, que lluny està açò… què lluny». No veia Borriol, jo. Allà davant me trobe un carro que venia cap ací, i una dona major amb el mocador al cap, i jo dic «Escolte, és que vaig a Borriol…», diu «Ui, filla… doncs t’has enganyat», i jo dic «I ara què faig?», diu «Mira, per ací, que està el barranc, vés cap allà i eixiràs»… i aixina ho vaig fer. Pel mig del barranc o com fora, vaig anar allí, i en acabant, allí agarrava l’autobús i me’n venia fins a Almassora. Jo sé que un dia a la setmana anàvem… o anava ma mare, o anava jo o anàvem… i compraves alguna cosa.

E2: I ací on ho veníeu?

V: Era per a menjar! Nosaltres era per a menjar, que la farina per a vendre-la no… això sí que hi havien, que anaven i venien, però el que era nostre era per a menjar. Ma tia, com era també d’este règim, va parlar amb l’alcalde d’ací, l’alcalde va tocar a Terol, i va dir que eixa dona no havia fet res…

E2: L’alcalde era Feliu?

V: Ja no me’n recorde. Ja fa anys… Van dir també la veritat… que era per a menjar, no era per a fer negoci… i com era per a menjar, ni la van tancar, ni li van fer multa, ni li van fer res. Ara, allò s’ho van emportar i ens van fotre el dia. Però a ella no li van fer res… potser a un altre doncs li hagueren fet pagar diners, o no sé el que li hagueren fet…

E2: Què era, una multa de mil pessetes? O cent dies de presó?

V: Jo no sé el que era. Ella va parlar amb l’alcalde i ja te dic… jo anava amb ella, que era una xiqueta, i el que era nostre no… Anaven també allà a Xilxes… esperaven a que el tren estiguera casi movent, i si anava la pava esta… la guàrdia civil… si se ficava per allà, tu pujaves per ací… Però jo he anat a Borriol a peu… he preferit… el autobús, però això no té… Nosaltres, com sembràvem… poc o molt sembràvem… per això jo, ara quan parle… «És que els lladres i no sé què», jo li faig a la meua cunyada «Maruja, nosaltres hem nascut a molt bon llocs, però hi ha que naix a la capital i allí només hi ha asfalt. Allí no hi ha res per a menjar»… «Perquè ho volen! Doncs que treballen!», i jo dic «Doncs que treballen? Si poden… si no, que no». Jo ja te dic… me sent afortunada, havent perdut mobles i… això se torna. Però no ens ha faltat ningú.

E2: I després, quan ton pare va tornar ací a Borriana…

V: A l’alqueria, clar. Nosaltres li vam canviar, perquè estava ell i mon tio… mon tio ho sembrava i sembrava malament i collia la meitat, i quan estava mon pare doncs ja… Ara, nosaltres treballàvem, allí. Si havíem treballar, treballàvem. Que mon pare va vindre i va dir… va vindre un «Ai, és que havíem llevar la brossa d’allí», diu «Ací, per les meues filles no vingues més. Les meues filles no han de treballar. Han treballat quan jo no estava en casa, però ara no”» A treballar, sí. Hem anat a collir, i anar al magatzemi coses d’eixes, però treballar a l’hort… mon pare dia que això, no.

E2: I ton pare sí que va treballar després a l’hort?

V: Sí, però si mon pare…

E2: Per les mans. Per això te dic…

V: Mira… mon pare era tallador, i els talladors… hi ha colles, que són tots una colla. Ell va dir que ell no podia anar a tallar, però el fill, que en acabant era ell el cap de talladors, va dir «Què vol dir, que no has de vindre tu?»… perquè aleshores treballaven amb destral… i li va dir «Tu te’n vens a tallar, i quan vinga una rama que siga difícil, això ho fem nosaltres», i va anar a treballar amb ells fins que se va jubilar. Però la faena que ell no podia fer la feien uns altres.

E2: O siga, que entre ells hi havia solidaritat.

V: Sí, sí. Ui, ells mateixa el van obligar a que anara. Primer anaven tots junts, però en acabant, s’havien… perquè ells sí podien, però ell… ara sí, perquè serrar sí que haguera pogut serrar, però la destral era molt perillosa… però aquells van dir «No, no. Tu vine a treballar», i anava a treballar.

E2: I la teua família, allí a Santa Bàrbara… els amics que teníeu també eren gent que havien estat els pares a la presó?

V: Allí hi havia de tot. Nosaltres… els amics érem tots amics. Igual tenia que foren de dretes que d’esquerres… perquè ja te dic que se van endur a mon pare… que van vindre… i jo i la germana érem amigues, i som amigues encara. A ell l’he saludat sempre fins que s’ha mort, perquè vaig pensar que era un xiquet, i com estava en la Falange li van dir «Vés a per eixe»… però ell va anar a per eixe i no li va fer ningun mal. Vull dir, que allí estaven tots… Ara que ha passat tot ja, he conegut jo més a la gent, perquè hi havia una xica allí a la mar… i se va ficar un dia a contar-me que son pare s’havia mort per culpa de no sé qui, perquè va agarrar un catarro, perquè son pare agarrava l’escopeta i no podia dormir perquè li van dir que anaven a matar-lo… no han mort a ningú. Jo dic «Esta de què va?». Jo no sabia que pensaven aixina ni sabia res de res… jo dic «I això tu com ho saps, si eres xicoteta?», «Això m’ho ha contat ma mare», jo dic «Doncs ta mare t’ha contat bé, ta mare», «És que a mon pare li van dir que anirien a matar-lo!»… jo no ho sé, perquè allí a l’alqueria no han mort a ningú. Jo estava, i sa mare els deguera contar el que deguera voler… que és el que te passa a tu. T’han contat el que han volgut. Aixina que eres fill de Carmencin… mareee…

[conversa irrellevant]

V: Nosaltres som de Les Alqueries i allí jo que sé… la família… allí ha passat això, però en acabant… no sé com explicar-t’ho… no mai ens hem tingut malícia ningú.

E2: Però amb Blai, sí.

V: Ai, amb Blai, tot el terme. Algú sé que hi havia, però jo ara no me’n recorde. Va haver també un cas que un… que van matar a un xic… Blai de Rodeta era… se van quedar ací i allí va haver escàndol…

E2: Escolta una cosa… a tu te sona una història de la presó, que un veí de Les Alqueries, que de nom era Garí? Un Garí que es va tornar boig i va matar a un metge.

V: Jo d’això no volia que me digueres res.

E2: Per què? Què va passar?

V: No sé si contar-ho… ja estic mala.

E: Doncs no ho conte. Si està mala, no ho conte.

V: Eixe Garí i mon pare eren com a germans, de tant que se volien. El fill és Garí, que viu al costat del mercat… Juan Garí. A tu te sona Juan Garí?

E: Me sona. És que conec a un Juan Garí, però no…

V: Hi ha a muntó. Doncs eixe Juan Garí, resulta que, allí a Les Alqueries, hi havia una taverna… i la taverna no era de Juan Garí, era del Xato, que era germà de el del [inaudible]… mira, deixa que te digue jo… la filla que son pare s’ha mort perquè se va constipar… un germà d’eixe… que eren dotze germans. Aleshores, el van tancar a este, i com els germans tenien influència per a traure a eixe de la presó… jo açò no sé si ho hauria de dir perquè no tinc cap testimoni, però la cosa estava aixina… per a traure a eixe de la presó…

E2: A Garí.

V: No. Per a traure a Miquel de la presó… l’amo de la taverna… les germanes van buscar influència, i la influència va ser que, per a traure’l a ell, van i li carreguen la taverna a Garí, que no tenia res de la taverna… i a pallisses casi el van matar. Per cert, que mon pare ja te dic… hem sigut afortunats perquè a mon pare no li han pegat mai a la presó… perquè ells quan anaven a pegar a un, anaven a beure i… «És que anem a pegar a la presó». Conforme van traure a un de Les Alqueries i estaven esperant-lo, els mateixos presos se ficaven a la porta i els agarraven quan entraven… i aleshores va entrar eixe, que el duien mig mort, i de seguida criden a mon pare… ells mateixos, conforme … i mon pare diu «Ui, doncs ara…».

E2: Això dins de la presó.

V: Dins de la presó. Entren a aquell i criden a mon pare. Aleshores se fiquen a preguntar-li si ell coneixia a Juan Garí, i mon pare va dir «Sí que el conec. És el més amic que jo he tingut», diu «I este home tenia taverna?», diu «No, senyor. Este home no ha tingut mai taverna», i mon pare el va defendre i esperava… igual l’altre li preguntarien, i com va vore que pegaven a tots i ningú els deia la veritat… ho degueren agarrar aixina, perquè això ens ho ha contat mon pare quan ha vingut… diu «Jo li vaig dir que això era mentida, que no tenia taverna, i a mi no me van fer res». El van cridar per a preguntar-li per Juan Garí, i Juan Garí ha sigut això… que, per a traure a l’altre, li van ficar que ell tenia la taverna… i ell de taverna no n’havia tingut mai.

E2: I a Juan Garí què li va passar després?

V: A ell, no res. Ell va eixir de la presó, el que passa que, com li havien pegat molt, doncs se va morir jove. A ell, en acabant no li va passar res… ja li havia passat, li havien calfat allí… doncs en acabant se va morir jove. Això és el que sé jo. Això ja t’ho han contat, no?

E2: No, açò no ens ho havien contat.

V: Però tu sabies alguna cosa

E2: No. Jo és que no t’estava parlant d’este. Hi havia, ací a Borriana, una família de metges, Almela… els Almela.

V: Ja sé qui és, ja. Almela, company del meu home, de l’escola. Als frares anaven.

E2: Emilio Almela, que era dentista, estava tancat a la presó al 38, només varen entrar ací els nacionals.

V: Després?

E2: Sí, i…

V: Ah! A eixe el van matar a la presó, no?

E2: Sí. Per si sabies eixe cas… que el va matar un Garí de Santa Bàrbara amb un càntir.

V: Ja sé qui és, ja.

E2: Què va passar?

V: Doncs va passar que a eixe home li van matar un germà eixe dia.

E2: A Garí.

V: A Garí li van matar un germà eixe dia en la presó, i ell diu que se va fer, però [inaudible] no tenia cap culpa. Però si ell se va desbaratar, que és el que han dit, i va agarrar la botella, li la va tirar al cap i el va matar… i el home amb la botella… si estava tancat també com ells. No tenia cap culpa de res. Ara, este home doncs… seria això… el motiu que van ficar va ser eixe, perquè ell no tenia res contra l’altre. Ara, a ell eixe dia li van matar un germà.

E2: Dins de la presó?

V: El van traure fora. De la presó els jutjaven o no els jutjaven i els treien i els mataven per allí.

E2: Eixos són els afusellats que no sabem encara. Eixos no consten.

V: Clar, perquè la gent no vol dir-ho. Jo per això tampoc no volia parlar.

E: Eixe és germà del Garí que parla vostè que era amic de son pare.

E2: No.

E: És un altre Garí?

V: No, no. No té res que vore. No són ni família. El Garí del colp amb la botella, és possible… perquè ell també tenia una filla que se n’anava del cap, que dia que li havien ficat mal i que li havien donat un caramel i que… o siga, que no va fer mal a ningú però… eixa família és possible que foren… Eixe Garí, una germana d’ell era casada amb un germà de mon pare.

E2: Estàs molt cansada o què?

V: No, però quan has dit lo del Garí eixe…

E2: Doncs jo me referia al del colp amb la botella, no me referia a l’altre. A l’altre no ho sabia.

V: L’altre no ho sabies? Doncs això que t’has trobat. Jo ara que has dit Garí i que tenia taverna… o això ho he dit jo? Ho he dit jo tot. Sort que no volia parlar… jo ja me conec.

E2: De totes maneres, sí que sabíem que dins de la Mercè els pegaven moltes pallisses.

V: Sí. No te dic que mon pare ha sigut molt afortunat? I en acabant, en Barcelona, diu que eixien al pati… i quan eixien al pati, quan els pareixia, eixia un en una goma i els tirava… mon pare diu «Jo, tan bon punt veia que aquell eixia per eixe costat, jo m’entrava. A mi no m’ha encertat mai l’aigua». És que els tiraven aigua i diu que els tiraven morts… els tiraven enterra.

E2: Això a Barcelona.

V: En Barcelona. Entraven allí, estaven d’això i anaven i… diu «A mi no m’han pillat mai, els de l’aigua. Jo si el veia per allà, jo me n’entrava per l’altre costat»… i ací, si ell no ens ha dit mentida, ell ens ha dit que a ell no li han pegat mai.

E2: I quin ambient hi havia fora de la presó quan anàveu a portar la cistella?

V: Ai, doncs totes les dones que anaven… d’ací doncs clarr, hi hauria gent. Anàvem allí, si hi havia gent doncs feies cua i… Hi havia una finestreta que estava a este costat de la Mercè, al pati eixe. Tu anaves, ficaves la cistelleta allí… ambient no cap. La gent doncs… anàvem cap allà… després, si anàvem a peu… que érem molta gent els que veníem d’allà tots els dies… doncs ho comentàvem. Esta dona, que l’home era en acabant el president del comitè…

E2: Nebot.

V: Nebot. Quan el tenia tancat allí, doncs ella ens contava coses… que quan se va casar, va anar a València i va anar al port i diu «Batiste, vols que ens en pugem a un vaixell i que ens n’anem?». Això ho deia ella quan ell estava tancat, perquè ja sabia que ella que l’havien de matar… i el van matar. Ella també ha passat com ha pogut. Tenia un germà que era fadrí, i el germà li ha ajudat a criar als xiquets.

E2: Perquè després, també, l’avi de Paco… els del centre. El seu avi era l’alcalde de Les Alqueries.

V: Ah, doncs per això va eixir la filla de republicana, perquè ell era l’alcalde.

E2: Ell era l’alcalde de Les Alqueries.

V: Clar. Jo me’n recorde d’ella, que allí davant del centre, amb el pes eixe de la justícia, i ella tota vestida de republicana… la vaig vore allí sentada i avant, no sé res. Clar, perquè ell seria l’alcalde.

E2: Ell era l’alcalde, i va acabar en una presó en una illa de la ria de Vigo.

V: Ell el van dur d’ací?

E2: Sí. Va estar a Castelló, i és que a tots els homes… al 39, a tots els homes de més de seixanta anys de Castelló, de tota la província, els varen tancar a una presó que es diu la Isla de San Simón, que està a la ria de Vigo.

V: Jo l’única cosa que sé, d’un tio del meu home, que va anar a Galícia… crec que era Galícia… que la presó estava baix, fonda, al costat del mar. Ell feia… perquè a ell, quan podien les seues germanes… perquè la dona no podia, tenia dos xiquets i això… de tant en tant li feien un paquetet i li l’enviaven… i feia «Envieu-me alls».

E2: Per a la reuma.

V: Clar, perquè estaven allí al costat de d’això. Este va estar un any, o dos anys o no sé quants.

E2: Doncs el mateix l’avi Paco.

V: En pena de mort, que a Manolo el van matar…

E2: I després… un germà del pare Paco, de Pepe… me pareix que Manuel…

V: Un germà… Salvador?

E2: Salvador era el pare, l’alcalde. El germà era Manuel, me pareix. El varen afusellar.

V: Com, Manuel?

E2: Manuel Miró. Salvador Miró era…

V: El pare de Pepe?

E2: El pare de Pepe era Salvador.

V: Este és Paco.

E2: Sí, i son pare, Pepe.

V: El que dic jo és un germà de Pepe, no de son pare. Li deien Salvador, també.

E2: I a este què li va passar?

V: A eixe, res. Eixe ni el van tancar ni res.

E2: A un altre el varen afusellar, me pareix. A Manolo.

V: A Manolo el van matar? Doncs d’eixe jo no me’n recorde… El van matar també? Jo me’n recorde de Pepe, del pare d’este, que sa mare era d’Almassora…

E2: Maria Simó.

V: Maria, sí. Van vindre ací a l’alqueria… estava ella i una germana que era fadrina, estaven juntes… i està el Salvadoret, que era germà de son pare… està la Rosita, la Carmen, que era eixa que… Rosita és la més xicoteta.

E2: La que es va vestir de república?

V: No, la de la república era Carmen. La Carmen era major, la Rosita és la més xicoteta. A ells els deien els vicaris… Salvadoret «el vicari», que jo crec que s’ha mort, i la dona també s’haurà mort… la filla la veig jo de tant en tant.

E2: Doncs Maria, la dona de Pepe, encara viu.

V: Me pense que sí que m’ho han dit. Jo me pense que no la coneixeria. No sé qui m’ho va dir a mi, que encara vivia.

E2: Jo vaig estar parlant en ella fa dos anys, que tenia noranta-dos anys. O siga que ara té noranta-quatre o noranta-cinc. Vaig estar l’altre dia parlant en Paco i dic…

V: Clar… si quan ells se van casar, jo vivia a l’alqueria, era joveneta.

E2: Ella me va dir «Me vaig casar, i va començar la revolució». Perquè s’havia de casar el 18 de juliol o una cosa aixina.

V: Tenia una filla o dos… a més de Paco…

E2: Ai, ara no ho sé… perquè Paco és una metralleta contant, i jo me perd…

V: És igual que jo, que me’n passe…

E2: No, no. El que passa que Paco… vaig estar parlant en ell l’altre dia i me diu «Ma mare ja està que vol morir-se»… ara.

V: Home, és que amb eixos anys…

E2: Perquè no vol menjar i… doncs deu tindre noranta-quatre o noranta-cinc.

V: És que ara vivim massa anys, la gent.

E2: I la teua filla què viu, a Guipúscoa? Al País Basc?

V: Sí. La meua filla ara viu en Zaldibia.

E2: No sé on està Zaldibia.

V: Zaldibia està a quaranta quilòmetres de Sant Sebastià, i tots els dies va en el tren a treballar a San Sebastián, al costat de la mar, en l’ambulatori de [inaudible]. Ella és del curs de Diago i de Corell, i de Juanita, que han fet un dinar del curs i això… ja s’apanyaran… però ella estava en València. Va acabar allà i se va ficar allí en rajos.

E2: Què és, metge?

V: Ella és metge. Dic el curs perquè feien medicina tots… i ella, si volia, li van donar plaça en Castelló, i jo tota contenta «Ui, què bé!». Perquè el meu home estava operat aleshores en La Fe, i com ens l’enviaven a ella ací a Castelló, jo estava contenta, i me diu la meua Alícia «Espera’t, a vore ella què diu»… i quan va anar a dir que se’n venia a Castelló, com ella ja s’havia ficat per a ajudar a no sé què en l’hospital Clínic d’allà de València, li van dir «Mira, si te’n vas a Castelló has de fer el…»… ara no sé com se diu, per a entrar…

E: El MIR.

V: El MIR, això… «Has de perdre un any, i si te quedes ací, eixe any ja el tens». Aleshores la van convèncer… com a elles els agradava València… Per cert, que Corell li va dir «Carmen, tu vens a Castelló?», diu «Jo, no», diu «Doncs jo, sí. Doncs aniré jo», perquè si no ell no entrava… i va entrar Corell. Ara, en acabant que estava allí, doncs se’n va anar a Sant Sebastià i li va agradar allò i va demanar el trasllat de l’hospital… i va anar a la residència a Sant Sebastià. Ara, en acabant que està allí a la residència, doncs té una xiqueta i, com ella estava en rajos… sabeu que això és perillós… va estar de baixa un any abans de tindre la xiqueta. I què va fer? Va demanar el trasllat i se’n va eixir de la residència i se va ficar en un centre de salut… que té, cada quatre setmanes, un dissabte de guàrdia, aleshores ella dia que preferia estar en la xiqueta… a la xiqueta la podia dur a escola enseguida, i s’ha quedat allí. Ara, com està aixina, doncs què ha fet? En Zaldibia, que això està a quaranta quilòmetres, doncs s’ha fet una casa… que l’home és del mas.

E2: S’ha casat en un mas.

V: Sí, s’ha casat allí. L’home és d’un mas, i té el mas de sa mare i tot això, però ara ell està… el mas fes-te compte… això és una muntanya, allí hi ha una carretera… i l’altra muntanya també era d’ells… i a l’altra muntanya s’han fet ells el mas eixe. Esta allí, i a ella no li importa… li han donat el cotxe… se n’ha comprat un altre… però ella no vol conduir, a ella no li agrada. Estan vivint allí. Ha viscut en Hernani molts anys… la xiqueta ja té divuit anys i viu allí en Hernani, en la casa que vivien… i ella està al mas, i va en el tren… i si plou pues hi ha vegades que la porta ell. Perquè ell treballa a l’ajuntament, i també… s’ho han muntat molt bé.

E2: Bueno… és que nosatres recollim també fotos i documents i tal de persones que van estar tancades a la presó i…

V: Jo… això de mon pare ja t’ho he contat. A ell no li van pegar, segons ell, i que va declarar en favor de l’amic d’ell, igual que tots declaraven… perquè era la veritat… i tampoc li van pegar. Ara… a eixe home, sí. Però tu me deies l’altre Garí… Això és el que van dir, perquè això va ser molt gros també… que este estiguera tancat i que d’una botella al cap el mataren.

E2: Es va trastornar…

V: Van dir que era aixina. Ja te dic, ell tenia una filla… o germana…

E2: M’has dit que eixe dia es va trastornar perquè havien matat al seu germà.

V: Sí, sí. Eixe dia o la nit… jo crec que era eixe dia. El germà no crec que haguera fet mal per a que el mataren. Per a que el tancaren, si vols… com era de l’altre bàndol… però per a que el mataren… Jo crec que mon pare, si no ens n’haguérem anat…. és que quan se va acabar els mataven… jo no sé. Jo això no tinc per què dir-ho perquè jo d’això no sé res… perquè nosaltres, quan vam veure els canons, que vam sentir les canonades que encara no arribaven ací, mon pare diu «Ale, arreplegueu i marxem», i ens en vam anar. Dels deu mesos que van estar ací jo no sé res.

E2: I que vos van contar que va passar?

V: A nosaltres? No ens han contat res, a nosaltres. Nosaltres… el que ens va contar eixe tio meu… que en pau descanse, també… que van fer una junta els que se van quedar, i van dir que quan vindrien els que hi havia davant, ens matarien a tots. Això és una paraula com una altra. Mon pare li va dir a Antoniet «Antoniet, porte llavors de faves de Mutxamel, que són molt bones», diu «Ah, doncs jo les plantaré… però tu no en menjaràs». És que això és molt gros, eh… «Tu no en menjaràs».

E2: Tu te’n recordes de lo que t’ensenyaven a l’escola? Vull dir…

V: Ja ho sé ja… estic pensant-ho. L’escola… a banda del que és normal, que sí que ens ensenyaven bé…

E2: Què anàveu, xics i xiques junts?

V: Primer jo he anat, en l’escola… que això era antes de la república… jo encara me’n recorde d’anar a una escola, que era una habitació, i que hi havia un Crist allí penjat i un d’això… això supose que seria abans de la república. Després… res, ens ensenyaven a cantar cançons. Jo, quan m’ha paregut doncs he cantat totes les cançons de les barricades i… això ho sabem tot, nosaltres. Aixina com els altres els feien cantar «Cara al sol», doncs nosaltres cantàvem allò altre.

E2: Què cantàveu «A las barricadas» i «La Internacional»?

V: Sí… i «La Marsellesa» també la cantàvem.

E2: En francès?

V: En francès… jo què sé… la cantàvem o seria la música…

E2: I què anàveu, xics i xiques junts, a l’escola?

V: Sí. Ens van ficar junts… calla, no… quan van fer les escoles… ara no estic segura… si hi havia una escola per a les xiques i una per als xics, i que si en acabant de la guerra va ser quan ens van ajuntar. Crec que és aixina. Crec que primer teníem una escola per a les xiques… perquè allí no n’hi havia graus… allí, com érem poqueta gent, doncs de xicotets a majors. Hi havia una mestra que ens ensenyava molt bé…

E2: Te’n recordes de com li deien?

V: Magdalena.

E2: És per ubicar, perquè tinc una relació de mestres de l’època.

V: La bona era Magdalena, que ens ensenyava de tot. Jo, ara… està lleig que ho diga, però com estic contant-t’ho vaig a dir-t’ho… perquè jo ho tenia molt fàcil, l’escola, i totes les meues companyes eren majors que jo… i van fer els catorze anys i se’n van eixir, i me vaig quedar d’eixe curs jo sola. Aleshores, la mestra no anava a fer-me una escola per a mi, i me deia «Haz lo que quieras», i jo «Ai, com que “haz lo que quieras”?»… jo dic «Pare, jo no vull anar a l’escola», diu «Per què?», jo dic «Per a què tinc que anar, si no m’ensenyen?», però això ja era en acabant. Els altres que van vindre després ens van ensenyar de cançons una meravella, i nosaltres li fèiem «Doña Piedad...»… Piedad, i Perfecta és la germana… «Doña Piedad, ¿que hoy no damos lección de memoria?», «Hoy, no», se va acabar la lliçó de memòria i se va acabar tot. Jo me vaig quedar a punt de començar a aprendre. Quan anàvem a fer la regla de tres i coses d’eixes, se’n va anar la mestra, van vindre els altres i jo ja no he després res més… en acabant la guerra i… Cosir no m’agradava. A mi me va durar un llençol tot el curs… per a bordar el llençol. Però allò altre… les matemàtiques m’agradaven molt. En acabant ens van ficar junts, però després m’he trobat jo a eixe mestre allà en la Vall, i li ho vaig dir, qui era… jo dic «Se’n va anar. Enseguida se’l va endur la guerra», diu «A la guerra no me se van endur. Me’n vaig anar a Alfondeguilla i me vaig amagar a una pallissa». M’ho va contar ell. En acabant estava en Castelló. Doncs jo, ja te dic… me sent afortunada perquè no… però sí que hi ha gent que ha patit a muntó.

E2: Coneixes a gent que a patit a muntó?

V: Però jo… el Pepe este… jo creia que serien de l’altre règim. No pensava que son pare seria alcalde i això. Sé lo de la germana perquè la vaig vore, però…

E2: No, no. Van estar estar tancats… Un germà de Pepe, afusellat. Un cunyat, afusellat també… i el pare, el que era l’alcalde, Salvador…

V: El pare era Salvador?

E2: El pare de Pepe Miró… Salvador Miró Llorenç, l’alcalde… el van condemnar a sis anys. Ja te dic… que la condemna la va fer primer a Castelló, després a Pontevedra i després a Palència. Un home que tenia seixanta-dos o seixanta-quatre anys.

V: Seria major ja, eh.

E2: Sí. Seixanta-dos o seixanta-quatre anys. Després, el pare de Paco… o siga, Pepe…

V: Aleshores la que va comprar el cel era la sogra d’eixe. L’àvia Possa, li deien.

E2: Ell era de Izquierda Republicana. Era l’alcalde i era de Izquierda Republicana.

V: Jo ja te dic… mon pare era de la UGT, perquè ell no volia d’això… ell feia «Jo sóc de la Unión General de Trabajadores»… i el centro se va fer per a l’esquerra… si era republicana o el que fora, però… més ja no sé.

E2: Allí estaven tant els anarquistes com els socialistes, no?

V: Allí estaven tots. Jo crec que allí estaven tots. Jo què vols que te diga? Jo no puc explicar-te…

E2: I allí al centre… era només bar? O també se feien activitats i coses?

V: Mira… te diré una cosa que me’n recorde. Ma mare no eixia de casa perquè havia de cuidar a l’àvia de mon pare, i un any, en Carnaval, mon pare diu «Vist la xica que me’n vaig a Carnaval». Ell se va ficar un no sé què per damunt, i vam anar a ballar… jo no sé els anys que tindria… jo, en mon pare, vaig anar al centre. Ja no recorde res més. Ni sé si n’hi havia bar o no… el que sé és que era el centre obrer i que ho havien fet ells… que ho han llevat ara. No sé per què ho han llevat ara. Ha aguantat tot el temps… tot el temps de Franco sense llevar el rètol… i ara un fatxenda, no sé qui ha sigut, ho ha llevat.

E2: Sí? No m’he donat compte…

V: No sé qui ho va dir. Veges… els primers sí que tenien motius de llevar-ho, perquè manaven els altres i estava bé… però ha aguantat.

E2: Doncs això, un germà de Pepe… Manuel, me pareix… el van afusellar, i a un cunyat que li deien Manuel Roca, que estava casat en una…

V: Ah! Eixe també sé qui és.

E2: Eixe qui és?

V: Doncs un altre de Les Alqueries.

E2: Que estava casat en una germana de Pepe.

V: En qui estaria casat?

E2: En una germana de Pepe.

V: És que estic pensant a vore com li deien. Estic pensant… tenia dos germanes… ja te dic, la Carmen era eixa, la Rosita era la més xicoteta, que és un poquet major que jo… i després un germà, Salvador… a la dona li deien Vicentica, Vicenta… però jo dels altres no me’n recorde.

E2: Doncs això sí que… perquè m’ho ha contat Paco a mi.

V: Ah, no… clar! Si t’ho ha contat ell… Jo de d’allò no me’n recorde, perquè abans de la guerra estàvem allà [inaudible], i en acabant, a l’alqueria de la meua àvia.

E2: I quan te vas casar vas vindre ja a viure ací a Borriana?

V: Jo, sí. Jo me vaig casar en el 49, i vaig estar ací en Borriana fins el 55. Després me’n vaig anar a la Vall.

E2: A viure a la Vall?

V: Sí, ens vam traslladar. El meu home treballava al banc, el van fer director d’allí de la Vall… i allí vam estar onze anys, i en acabant, quan vam vindre ací, ell ja estava mal… i en quant va faltar ell… que me va dir antes de morir-se… les xiquetes estaven estudiant. Bé, la Carmen ja era metge, i l’altra havia fet filosofia y lletres, o pedagogia, o no sé què… i el que me va dir ell, que jo que venguera tot el que tinguera ací i que comprara un pis i que estiguera en les xiquetes. Se’n va anar pensant en les filles. Jo el vaig creure a maneres. Vaig comprar el pis, me’n vaig anar allí, però açò se va quedar com estava. Açò ha vingut molt bé, perquè els meus pares han viscut ací. Açò era finca dels meus sogres, però com ell era únic, doncs ha estat ací… i allí doncs després s’han casat, i cada una està a un lloc.

E2: I tu coneixies allí a la Vall… que era d’ací de Borriana… a Dorita Moliner?

V: Clar que la coneixia. A muntó.

E2: Jo la conec, a Dorita. I a Mari Carmen i a Vicente. Me falta Isabel.

V: Doncs si parles en ells li dius «Jo he parlat en la dona del banquer», perquè…

E2: El teu home era el banquer?

V: Jo per a allí era… ell era el banquer.

E2: Vam estar parlant fa poc en Mari Carmen.

V: La Mari Carmen és la que té les filles perruqueres… que l’home és perruquer. Han viscut també allí a la mar… al Cristinar… també estaven allí, elles. I Dorita… allí ens fèiem molt, nosaltres. El que passa és que, si eres de fora… Doncs encara hi havia una altra… que s’haurà mort… que era germana de Coll… li deien Coll, d’ací de Borriana… que això, però no sé explicar-t’ho. Els que eren d’ací…

E2: El que passa que elles eren les filles de Moliner, l’alcalde.

V: Ah, sí! Jo ho sé, jo. L’alcalde d’ací

E2: Doncs… ui, s’ha fet molt tard.

V: Doncs mira, jo m’ho he passat bé.

E2: Sí? Pues ja tornarem…

[canvi de gravació]

V: Ací hi ha costum de fer vagues per a pujar els jornals… supose que seria per això… i aleshores feien vaga i la taronja doncs no la treien, i romanços… i hi havia una persona que me diu «És que això, el que ho feia bé era San Martín, que sabia quan tenia que fer la vaga per a que no perjudicara a la taronja i per a que es pujaren els jornals»… això seria molt abans de la guerra.

E: Sí, això serà l’any 32 o 33.

E2: Què era, un delegat sindical o…?

V: No ho sé, San Martín…

E: Ací van fer… era un dels sindicats anarquista… i ací van fer una cosa que se deia Centro Obrero «El Alba Social», que arreplegava tots els sindicalistes de tot. Van fer un sindicat unitari, diguem… aleshores, no només era sindicat, sinó que feien classes, feien de tot… I això s’ho van carregar enseguida. Al 32 s’ho van carregar absolutament tot. Doncs està… un nét, que son pare era advocat, Aleixandre… la dona és Julia Penelas, que escriu al Levante, no sé si vos sona…

V: El nom a mi me sona…

E: Després està este xic… després està la filla de Roberto Jorge, que és regidora del PSOE… Roberto Paraeta?

V: No sé… és que jo també he perdut molt la gent i…

E: Tenia una paradeta a plaça de les monges.

V: Ah, sí. Jo me’n recorde de la paradeta, però…

E: Doncs Roberto Jorge… després ja… gent d’esta jove, que estan començant que són els que estan movent tot. No en el grup, sinó fent coses en Borriana diferents per a vore l’altra…

V: Sí, que he vist el cartell.

E: Ah, ha vist el cartell al llibret?

C: Tu saps si tenen una alquerieta allí anant cap a la Serratella, a la rotonda?

E: Qui?

V: San Martín… els néts.

E: Que jo sàpiga no.

V: És que allí n’hi ha una alquerieta que estava mig abandonada… ara hi ha gent… i era de San Martín.

E: Jo crec que no… i per on era?

V: A la rotonda. Anant d’ací cap a la Serratella, per vora mar… a vora mar mateixa, l’última casa que està… en acabant ja és la rotonda que…

E: La veritat és que no ho sé.

V: I ha estat molts anys eixa caseta sense haver ningú, i ara, fa un parell d’anys, ho van arreglar i estan allí vivint.

E: Jo volia preguntar-li sobre això que ens va dir que algun havia comprat un tros de cel en Santa Bàrbara…

C: Sí, l’àvia de no sé qui, no?

E: L’àvia de Rosita, no?

V: De Rosita, de Mercedetes… que la que jo no sabia dir-vos… l’home era amic nostre i vivien allí a Les Alqueries. Anant cap allà, enfront del Fordiuite… la carretera del Fordiuite… no sabeu res d’això? Bé, doncs és igual… doncs les filles. El que jo no sabia tampoc qui era… que m’havia embolicat… era el seu avi, que resulta que jo vaig dir que me’n recordava d’una tia d’ell que estava de republicana vestida… i resulta que el seu avi era el alcalde… crec que això m’ho vau dir vosaltres.

E: I encara viu… la que se va vestir encara viu. Està en la residència de Caritas. La que se va vestir de republicana… té noranta-cinc anys.

V: Me pense que… no s’ha mort, Carmen?

E: Té noranta-cinc anys.

V: No… ja sé qui és, jo… és Carmen, la major… i ara està ací a la residència, també ho sé jo, això… que la conec molt, a ella. Però jo tenia per entès que s’havia mort.

E: No.

V: L’he tractat per una altra, que la van dir allí a la residència… una cosina de la tia Paquita… i enseguida se va morir… i me pensava que Carmen també s’havia mort. Què vols preguntar-me, d’això?

E: Qui era el capellà que venia el cel?

V: Mossèn Joan. Bé… si les coses han de carteres…perquè eixa dona ja era major…. és possible que fora, en lloc de mossèn Joan, el capellà que hi havia anterior. Això no t’ho puc dir jo, perquè mossèn Joan és el que m’ha batejat a mi, m’ha casat a mi i… la dona eixa era àvia de Paco.

E: Paco era el del bar, sí.

V: Àvia de Paco… i jo ja no… l’àvia Possa. Jo li ho vaig dir a ell un dia, perquè és on anem a dinar nosaltres… li dic «Tu saps que la teua àvia va comprar un tros de cel?», i diu «Això i dos fanecades que li va donar el capellà».

E: I al capella li deien «Carota» de malnom?

V: Ah! Doncs Carota és un altre… veus com tenia raó de que no era mossèn Joan?

E: I Carota qui era?

V: Un altre capellà.

E: No era Joaquin Balaguer?

V: No ho sé. De cognom no puc dir-ho… Allí està també de capellà Daurí, però eixe no era, que eixe ha sigut després… eixe ha sigut en acabant de la guerra, que anava en un cotxet d’eixos que cap una persona i avant. Però ja te dic… vaig dir mossèn Joan, però mossèn Joan és el que… quan a la guerra, és el que se va amagar… que jo li he plorat molt, a mossèn Joan, pensant-me que l’havien mort, i quan se va acabar la guerra va eixir… i estava allí al costat de l’església. A més sé on estava amagat i tot… a una casa que hi ha allí al camí Santa Pau.

E: Ací he llegit que Joaquin Balaguer està amagat a casa d’un Gal·lí, en Santa Bàrbara.

V: Quin Gal·lí pot ser?

E: A mi m’estranya també, però al vore-ho escrit…

C: Igual s’han enganyat al escriure-ho…

E: Seria Garí…

V: Però Garí m’estranya molt que el tinguera amagat.

C: Això tampoc ho pots saber en certesa, perquè tu pots imaginar d’una persona una cosa i després…

E2: Potser no era el cognom, era el malnom.

E: Vostè no se’n recorda de Joaquin Balaguer?

V: Jo de Balaguer sé que és el del Opus.

E: No, és un altre Balaguer.

C: Jo ara no me’n recorde d’allò del cel… vull assabentar-me. Què va passar? Per què va comprar el tros de cel?

V: Perquè era la meua àvia i creia en Déu, i se pensava que era veritat que li comprava el cel.

C: Però com va ser? Que el cura li va dir que li venia un tros de cel?

V: Jo no estava allí mirant com ho feia…

A2: Però això l’església ho ha fet tota la vida. L’escissió de l’església catòlica ve per això, per el tema de que…

V: L’home o el gendre era republicà… jo sabia que eren republicans, igual com l’àvia Possa… i «Jo he comprat un tros de cel» i punt, no va saber res més… i quan li ho vaig dir jo al nét diu «Sí un tros de cel i dos fanecades que li va donar el cura». Jo de Gal·lí és que no sé… en Borriana sí que n’hi ha, de Gal·lís.

E: Doncs igual sí que s’han equivocat.

V: No, però pot ser d’ací, que tinguera alguna alqueria allí…

E: És que fica que va estar amagat tota la guerra.

V: En alqueries, fàcil.

E: No, era d’Almassora i el van amagar allí… i després va ser el capellà de la presó de Castelló… i diuen que és el que donava el tir de gràcia als…

A2: Als condemnats.

E: Sí, als afusellats… això és el que diuen.

V: No, mossèn Joan no crec que…

E: No, Balaguer.

V: Dic jo que mossèn Joan no crec que anara a cap lloc, perquè se va ficar dins d’una alqueria i d’allà no va eixir gens.

E: No, no… Balaguer. Que li deien «Ximo Bala» de malnom. Joaquin Balaguer, Ximo Bala.

V: Que eixe diuen que estava amagat en Les Alqueries.

E: Ell va ser capellà de Borriana.

V: Ell va ser capellà de Borriana, i aixina com l’altre…

C: I és d’Almassora.

E: I és d’Almassora, i va estar amagat en Les Alqueries.

V: Doncs a alguna alqueria estaria, clar, però nosaltres no sabíem res.

A2: Collons, el Ximo Bala, què fort… i això està demostrat?

E: A nosaltres ens ho ha contat la filla de Vicente Moliner, que va ser un alcalde de Borriana que van afusellar en Castelló… i ens ho ha contat ella.

V: A vore… Moliner…

E: La filla de Vicente Moliner, Mari Carmen.

V: La que era casada amb el perruquer, que vivia ací també… son pare era alcalde… germà de Dorita. Dorita la coneixem de la Vall, nosaltres… Sí, doncs Mari Carmen no t’haurà dit ninguna mentida.

E: No, no.

A2: A estos els afusellaven allí al riu Sec, no? Al costat del cementeri… a una de les voreres del riu… allí els baixaven al costat del cementeri i allí els mataven.

E: Doncs això és el que diuen.

V: Jo… ara que estes xiquetes volen, que te conten elles la història o te la contaré jo…

E: Després hi ha lo de la història de la seua filla Teresa, que era del seu marit? O del pare del seu marit?

C: Dl meu avi, que és el que li vaig enviar el… se veu mal, però en fi…

E: Això no m’ho va enviar, me va dir només…

C: Li vaig enviar per exemple el… nosaltres vam fotografiar l’expedient.

V: Però el que vas enviar era de mon pare?

C: No.

[conversa inaudible]

A2: Se va fotografiar, que ara s’ho han emportat per a digitalitzar-los i tal, no?

E: Diuen…

C: Doncs allí li vaig contar [inaudible] una història molt representativa, no? I ara el que li diem a ella, que vos l’ha de contar perquè la única persona que pot contar-la és ella, perquè mon pare era fill únic, i se va morir…

V: Jo li dic que tot el que vos vaig contar l’altre dia, tot són coses que les he viscut jo, i això de mon pare ho sé… però açò a mi m’ho han contat…

C: I nosaltres també, i ens sabem la història de tota la vida. Si no ens l’haguera contat no ens la sabríem.

V: Doncs comenceu a parlar…

C: No, conta-la tu, que tens millor memòria que nosaltres.

V: És que ací… si ho hem de contar tot, hi ha per a tota la vesprada…

C: Bé, doncs comença i quan siga hora d’anar-se’n… i un altre dia se seguix. Comença pels motius.

V: Els motius per què?

C: Els motius per els que va denunciar la Matilde… que ella era una dona de Borriana que va denunciar a mig poble, entre ells al meu avi… era Matilde…

V: No busques el cognom. Si volen ficar el nom que el fiquen, però el cognom no cal que el fiquen. Ja el coneixerà la gent…

[conversa inaudible]

E2: Era Matilde Monsolís?

V: Jo no sé com li deien…

C: A vore si t’enganyes de cognom i te carregues a una altra Matilde.

E2: Però tu te’n recordes, del cognom?

V: Jo no. Jo què sé… si jo a eixa dona no l’he coneguda i no l’he vista mai… jo sé lo que m’ha contat l’àvia.

C: Bé, jo sé el cognom perquè en l’expedient està ella amb el nom i els cognoms…

[conversa inaudible]

C: Quan un fa una cosa que assumisca que l’ha feta. Bueno, ja està morta de totes maneres… fa molt de temps… que és el que deies abans, que les filles li van… quan ella estava ja en mort va anar a demanar-li perdó a la meua àvia… però no li van tornar els diners. Però conta-li la història, perquè ell no té ni idea de què va la història.

V: Doncs això era una tenda de comestibles que estava a l’escorredor, i els meus sogres estaven allí… la tenda era d’ells, però la casa era de la Matilde eixa… l’edifici. Quan va vindre la guerra, ells tenien una filla monja… la Matilde tenia tres filles, i una monja… com aleshores les monges havien d’estar mig amagades, van dir «Doncs que estiga allà amb vosaltres», i va estar allà. Jo tenia entès que ell era el cap dels tenders i dels panaders, que aleshores conforme anava… allà hi havia una llei per a tancar i obrir… aleshores això s’ho apanyaven ells.

A2: Era un gremi.

V: Aleshores jo creia que era això… ara no sé si… diu que era republicà… jo no m’he assabentat mai de que ha sigut el teu avi republicà. Jo mon pare sé el que era, de la UGT, però jo de l’altre tema… sé el que li va passar… que en acabant, quan se va acabar la guerra el van tancar i no sabia per què l’havien tancat… «Ai, i per què m’hauran tancat?», no havia fet res, no havia fet mal a ningú. Aleshores van pensar que ells tenien un germà que li va donar tres-cents duros de plata… que igual hi haurien d’Amadeos com dels altres… i com aleshores no se valien perquè aleshores la moneda que manava era el paper que havia fer el que manava, doncs els van… ells tenien la casa… van fer la casa i ho van obrar també igual que ara… van obrar dins i fora se va quedar, a la part de fora… i allí a la part de fora era terra i van colgar allí els diners. Aleshores van pensar que si l’haurien tancat per colgar els diners, pensant-se que els havien agarrat de…  mira si són ximples, que va a anar a dir que havien colgat diners i van anar i se’ls van endur.

C: I ell va seguir en la presó, clar.

V: I després, clar, en la família [inaudible] d’ell, del meu sogre… hi havia molta amistat, moltíssima, en sa era. Jo, quan van nàixer elles vaig tindre que anar a ensenyar-los a les xiquetes el rosari…  i va anar, diu «Joaquin, mira el que me passa… l’han tancat, no sabem per què». Aleshores Joaquin, com era del règim, va anar i va mirar l’expedient i va dir «Senyora Carmen, este home van a matar-lo», aixina, «Senyora Carmen, la denúncia que té este home fica ací… van a matar-lo, aixina que a vore què fem», i aleshores pensant, pensant a vore què farien… i ella va pensar, diu «Ai, doncs la monja estava en ma casa. Tota la guerra ha estat la monja amb nosaltres», diu «Doncs si podeu traure alguna cosa de la monja, serà l’única cosa que el salvarà», i aixina ho van fer… Aleshores se’n va anar ella en una neboda, la tia Rosalito, que la monja estava en Tarragona… en Tortosa. Estava en Tortosa… que van passar el riu per damunt d’una palanca… no sé si estaria mig buit o què passa… i van anar i van parlar en la monja. La monja…

E: Van anar a peu, no?

V: A peu com…? Van anar en tren… però que allí no sé com van passar. Aleshores la monja… doncs se va alegrar molt de vore-la i va dir «És que al senyor Pepe l’han tancat…», diu «L’han tancat? Doncs hauran tancat a tota Borriana, perquè ell no…»… sense saber que era sa mare… i la meua sogra, també, innocent… perquè va i diu «Ai, què vols per a ta mare, Matildeta?» i li diu que anava a vore-la i tot… i quan va a dir-li… Ah! Resulta que va anar a demanar i diu «Ui, sí, però no està la superiora». Com no estava la superiora i les monges van aixina, que això si no ho firmava la superiora no pot baixar, diu «Però només vinga, jo faré la carta i vostè torna i li la done». Però mentres, la meua sogra va anar a casa sa mare, que no tenia que haver anat. Aquella, quan ho va saber, la va mamprendre i va dir que ni parlar-ne, que de fer res, res.

E: No volia fer els avals.

V: La mare li va dir a la monja que no fera els avals… però ella va tornar, i aleshores li van dir que eixa monja no estava que estava mala, que no podia eixir, i aleshores la meua sogra agarra i s’assenta enterra al passadís i els diu «Si està mala, ja se ficarà bona, però jo d’ací m’alçaré fins que no isca i parle amb ella». Com se va ficar en eixe pla, va eixir i li va fer una carta… el mínim que va poder…

C: No res… que era una mala persona.

V: Però en el que va poder ficar va dir que ella havia estat tota la guerra, que era veritat, en eixa casa, i que no havia vist allí mai a ninguna persona que anara a buscar… pistolers o el que fora… ella no dia res d’eixe home. Aleshores va dur la carta… porta la carta i li la ensenye al germà, que és el Batiste Gil… que és el que estàvem dient, que hi ha persona que està bé amb tots i hi ha que està malament amb tots… Este estava bé amb tots, i era amic de la guàrdia civil… i agarra la carta i se’n va a la guàrdia civil… a la guàrdia civil diu «Esta carta no l’amolleu a ningú, perquè eixa carta, quan la voran, l’esgarraran… i a ell li passarà igual», i el va aconsellar… diu «Mira, m’han donat la direcció», i va anar a Castelló, on estava l’expedient d’ell… i li va dir a la guàrdia civil «Tu arriba i toca, i el que eixirà li dius «és que el jutge està esperant-me, que ens n’anem a caçar»”… aleshores ell va entrar a parlar amb el jutge en eixa cosa, i quan va entrar dins diu «Mire, porte la carta»… i el jutge l’agarra i llig i diu… jo conforme la meua sogra m’ho ha contat ho dic… va dir «Muy bien. Lo que la madre dice, la hija religiosa lo desdice. Hay muchos casos de estos en Burriana». Això el mateix jutge. Aleshores se va ficar la carta en l’expedient, i quan el van jutjar va eixir eixa carta i va eixir al carrer.

E: I de què l’acusava?

V: De que era republicà, o no sé què… i que allí anaven els pistolers, els milicians i tot… anaven allí i feien reunions, decidien a qui tenien que matar. La denúncia va ser aixina. Allí en sa casa feien reunions i decidien a qui tenien que matar.

C: Però després, quan hem vist l’expedient, el que dia era que ell celebraven… cada vegada que mataven a algú, ells ho celebraven tot, i que quan van matar a no sé qui, va dir eixe «Han fet bé en matar-lo perquè no sé què…». A més ficaven noms i cognoms, de qui eren… i que quan va anar la Columna de Ferro, ella que vivia… la que va denunciar… porta cantonera… que ella va estar vinga, vinga, vinga a tocar-li per a… perquè tenia por de que anaren a per ella, i que ell no volia obrir la porta, i que al final, com va muntar molt d’escàndol, li va obrir la porta, però la va deixar tota la nit en la cuina, dreta, sense donar-li menjar i sense asseure’s… aleshores el meu avi en la declaració deia “Sí, jo li vaig obrir la porta en quan va cridar. No li vaig oferir res perquè no tenia res. Li vaig oferir només la casa, i damunt, al dia següent, com la Columna de Ferro era fàcil que s’assabentara i ens matarien a tots… aleshores li va dir «Mira, que ens mataran a tots, el millor és que te’n vages» i ell li va donar… tot això ho ficava en el d’això… tres-mil pessetes, que era tot el que tenia, per a que ella poguera anar-se’n… i ella se’n va anar i la filla se va quedar allí. Ella se’n va anar. Això en la declaració del meu avi i la d’ella… aleshores clar, era un judici sumaríssim i…

E: Ho teniu fotocopiat?

C: Tot.

E: Té tot l’expedient?

C: Sí, sí, tot l’expedient. No està ben fotografiat, perquè no era un expert de fotografia, però… jo li ho vaig enviar per internet, tot açò. Després, de cara a salvar-lo… això és el que va dir… però jo crec que més que la carta de la filla, que no dia que va estar en la guerra. Simplement dia…. la carta de la filla, a part de ficar «Viva Franco» i no sé quantes coses d’eixes, ficava «El señor tal, le conozco, es una buena persona» i punto. Jo crec que qui va salvar més, que tenia també una altra carta… que eixa segur que era mentida… d’una cosina germana dl meu avi, que era monja també de la Consolació… que eixa és qui va dir que se’n va anar monja…

E2: Cosina germana de l’avi o de l’àvia?

C: De l’avi.

V: De l’àvia.

C: Ah! De l’àvia, era? Eixa jo no sé si va estar en casa d’ell o no. Igual no… però ella, una carta dient que coneixia a ell, i que com ella, quan va vindre la guerra, va tindre que eixir del convent, totes les vesprades anava a casa del meu avi i se passaven la vesprada resant el rosari llegint la vida de Santa Teresa. Va ser ella el que el va salvar, perquè la carta de l’altra és una mentida, que era una mala persona.

A2: Sí, però d’alguna manera desmentia també a la mare.

C: Ja, era important, però si no arriba a estar la carta de l’altra…

V: Carmen, el que jo he dit és el que va dir…

C: Sí, sí, clar…

V: [Inaudible] llegir la carta de la monja.

C: Sí, però la carta esta allà. En l’expedient està, la carta. Jo l’he llegida. Les dos cartes. Eixa és molt curteta, perquè era una mala persona, i això…

V: Però eixa és la que tenia el valor, Carmen.

[conversa inaudible]

C: Però també tenia molt de valor, perquè l’altra dia que… ella l’acusava de que totes les vesprades… perquè clar, ella deia que era una mala persona, però també… en l’expedient fica «de ideas izquierdistas, anticlerical… pero buena persona». Això igual a un com a l’altre… bona conducta. Això ho dia el de la falange i el alcalde.

E: I de mossèn Elies també hi havia alguna carta?

C: Mossèn Elies era molt… no. De mossèn Elies ninguna carta.

A2: Hi havia alguna carta, d’ell.

C: Ninguna… i també haguera pogut fer, perquè mira que l’àvia tenia a mossèn Elias…

A2: Mossèn Elias diuen que va estar amagat al Grau durant la guerra.

V: L’àvia no tenia amistat.

C: Amb mossèn Elias no?

V: L’àvia amb ningú.

C: Doncs sempre parlaven de mossèn Elias com a…

V: Perquè era el cura d’ací de Borriana.

E2: No seria mossèn Jeremías?

E: No, el de la guerra era mossèn Elias.

[conversa inaudible]

C: Eixe és…a vore qui era… la mare de la Olita que treballaven per a la família de qui?

V: De mossèn Jeremías. A més era cosí de l’avi.

C: Ah, d’acord. No res.

[conversa inaudible]

E: Aleshores van fer el judici i el van amollar?

C: Però va estar un any i escaig… no, però quant de temps va estar en la presó?

V: Bé, això és el que m’han dit a mi, que el van jutjar i el van traure…

C: El van absoldre, però si mires…

E: En la Mercè va estar?

C: Va estar en la Mercè. No el van dur a un altre lloc, va estar en la Mercè.

V: Jo no ho sé, on estava l’avi. Jo…

C: Està en la llista de la Mercè.

A2: Però vosaltres no vau comentar més d’una vegada que se veu que anava gent de fora del carrer a divertir-se…?

C: A pegar-los.

A2: Això ho he sentit més d’una vegada, jo també.

C: Però l’avi… o això ens contaves tu, o el papà o l’àvia… que els treien… que a papà això li va fer molt d’efecte… quan estaven a la presó, per a treballar els treien encadenats per Borriana, i els xiquets els insultaven… i el papà això ho veia. Això m’ho ha contat a mi l’àvia, o el tio o algú… els treien per a picar els carrers i…

V: És que jo els he contat allò de Les Alqueries, això dels avions, que d’ací no els ho ha contat ningú. Jo estava vivint allà, no estava vivint ací. Jo, fins que me vaig casar, vivia a l’alqueria… no sé què anava a dir…

E: El que està fent també el grup de la memòria són uns panells en gent que va estar tancada a la presó… per si voleu fer-lo vosaltres. Se fique alguna foto… o bé de quan era jove o de quan siga… i després la seua història, o una carta dels néts o el que siga dient un poc la seua història. Si ho voleu fer li envieu el text i la foto a Teresa i després ja faran el panell.

C: Ah! No tenim que fer-lo nosaltres.

E: No, no. Ja està tot fet, simplement envieu una foto…

V: Jo no sé per què me’n recorde de tantes coses i mai me’n recorde de com te diuen a tu…

E: A mi me diuen Josep.

V: Josep… mira que és gran… que allò que me vau preguntar si sabia de mon pare… allò del juí… en acabant m’he n’he recordat. El juí eren dotze anys i un dia li va demanar el fiscal, i l’absolució el defensor…

C: No… perquè ho acabe de mirar, mamà. El fiscal va demanar vint anys i un dia, i el fiscal va demanar dotze anys i un dia… el defensor, i això és el que li van donar.

V: I això vols dir que ho hauran ficat bé?

C: Home! És que tenim els documents de son pare, tot fotocopiat. Ací l’únic que… voleu que vos passem açò, o per internet? Ho dic perquè si no te puc donar la còpia…

[conversa inaudible]

V: Escolteu… que no té ninguna importància que siguen vint o que siguen dotze. Si hi està apuntat que són vint, són vint. Jo aleshores vaig dir que no me’n recordava, i ara… ho vaig pensar en acabant i pot ser que siguen dotze i l’altre vint.

C: I del Blasito vos han parlat, no?

E: No, del Blasito no. Ah! L’escolà!

C: L’escolà! L’escolà!

E: Sí, l’escolà sí. En veritat a mi… una història o dos he sentit, però Teresa el coneixia ja.

C: Açò està bé perquè ixen el nom i els cognoms de tots… de tots els testimonis, els que han denunciat… La Matilde ix… nom i cognoms, en la seua declaració.

E: Doncs és estrany que no hi haja res de mossèn Elías, perquè estava clavat en tots.

C: Però a favor o en contra? En contra seria…

E: De tot.

V: Jo crec que mossèn Elías no ha tingut res que vore amb ell… estàvem a l’alqueria i ací l’àvia doncs no sé…

E: Ell va estar amagat al Grau, però després, quan va acabar la guerra se’n va tornar a Borriana… i aleshores ell el que feia és… li preguntaven per fulanito de tal i ell deia «Yo no estava, pero seguro que tiene razón», l’acusador… i després, si anava la família demanant-li un aval, és quan ell tornava… se desdeia «Era buena persona, tal…».

A2: O sigua, que jugava a dos bandes. Això ho han fet molts capellans, eh. Clar, a més en el tema de la confessió ells tenien una font d’informació de primera mà. La confessió imaginat com podia anar… i la major part de cures estaven a favor del colp…

V: El que va passar amb això… que igual ho sabeu vosaltres… que, quan feien el campanar, va haver un accident. Resulta que no estava presentat… estava treballant i no estava presentat.

E: Què vol dir que no estava presentat?

V: No tenia segur, com si diguérem. Ell tenia l’obligació de fer un segur, i van dir que no… això mossèn Elías… però jo això ho sé de que la gent ho dia, no puc afirmar-ho que ha sigut aixina, però…

A2: Hi haurà de tot. Hi haurà coses que serien veritat i altres que aprofitarien precisament per a fer venjances personals i… imagina’t que deuen estar… de por increïble en el qual la gent estaria pressionada, i en el moment que un «No, no. Este me l’ha feta, ara me la pague… i ara vaig i el delate o dic el que siga”…

C: No, o… m’ha dit el que siga o… jo ara me quede en la tenda, perquè la Matilde se va quedar en la tenda, no?

A2: Clar… el problema dels cabrons de la llei esta és això… que tu has de demanar… per a justificar el tema de la memòria esta, a la gent se l’ha de resquitar amb el que ha perdut… perquè hi ha gent que igual va perdre terres que ho va perdre absolutament tot… i que hui en dia encara hi ha gent que està vivint que se va dedicar al tema eixe. O siga que hi ha… estem parlant d’hisendes, de diners, de… això comporta molt, per això no s’han mullat estos, perquè enseguida se tira a sobre l’església, se tira tot el sistema que n’hi ha…

V: Però no vos passeu, Pepe, d’una cosa a l’altra… no és el mateix una cosa que l’altra.

C: Mamà, en la tenda de l’àvia què va passar? S’ho va quedar l’altra?

V: En la tenda de l’àvia, no. La casa era de l’altra…

C: Sí, però la tenda?

V: La tenda la tenia l’àvia llogada. Què va passar? Doncs com ens en vam anar…

C: L’altra se va quedar en tot.

V: Mira, un joc de vímet que aleshores s’estilava per a les dos butaques i la tauleta i això… doncs això s’ho van endur… elles estiuejaven en Aín i s’ho van endur. El que no sé és l’àvia com va esbrinar que això estava allí.

C: Se va quedar en tot i vint-mil pessetes de la monja.

V: I després que la dona eixa va morir, les filles… dos filles… van anar a buscar a l’àvia i li van dir «Carmen, venim per a que persones a ma mare per tot el mal que vos ha fet». Jo tampoc sé què els va contestar, perquè això no ens ho ha dit… si les va perdonar o no, jo no puc dir-ho. L’únic que sé és que va dir «Han vingut la Matildeta… a que perdone a sa mare»… sa mare s’havia mort, per si de cas no arribava al cel…

[conversa inaudible]

A: Havien de fer una bona ronda, no? En tots els que va denunciar…

C: Sí, perquè va denunciar a mitja Borriana, eixa dona. Era una beata, l’àvia sempre ho deia, «Era una beata… sempre anava a missa… més beata que ningú».

V: No… encara te diré una altra cosa d’eixa dona. Abans teníem costum, per a no pagar impost al govern, doncs… «Ah, doncs açò ho fique a nom d’eixe altre”¡»… perquè el meu sogre, la casa que tenia era de l’àvia… eren vuit germans i estava a nom d’ell, i quan va morir l’àvia van vendre la casa i s’ha van repartir… doncs ella tenia la casa al nom de la filla, i la filla, quan se va casar i va vindre de viatge li va dir a sa mare «Fora d’ací que esta casa és meua», i la va tirar.

C: De tal palo, tal astilla.

V: No, eixa és sa mare… eixa és Matilde, la que ho va fer.

C: Ah! Ella!

V: Matilde és la que va fer la denúncia… va ficar la casa al nom de la filla, i quan va tornar la va tirar…

C: Ah! La va tirar a ella.

E: A Matilde la va tirar.

A2: Però la filla no era monja… seria una altra.

V: No, la monja no.

C: La monja no va tornar del viatge de noces.

A2: Home ,doncs això que estan dient… de tal palo tal astilla. El que ella havia sembrat és el que ha de recollir, i avant.

E: De la Columna de Ferro se’n recorda?

V: Ja vos ho vaig dir l’altre dia… que venien allà a vore a qui havien de matar, i el cap… el que era comunista, que era dels dolents… arribaven allí i feia «Ací no hi han, de feixistes. Ací som tots treballadors. Anem per allà a vore què arrepleguem», i agarrava el camió i venia… i aleshores deia, en un lloc que hi havia set alqueries juntes, com si me’l vegera ara… baixar del camió… estos dalt amb fusells i tot això… «Vinga, xiquetes, aneu a arreplegar gallines…».

E: Este qui era?

V: Batiste Fuster… el Nebot. Juan Nebot.

C: No… Juan era…

V: Batiste és Juan, no?

E: Juan Bautista, seria.

V: A ell li deien Batiste.

[conversa inaudible]

A: El home d’Elisa, Juan. Eixe era Nebot?

V: Li deien Nebot de cognom.

E: Batiste Nebot era, no?

C: El president del comitè. Era del Partit Comunista i cap del comitè de Les Alqueries.

V: Del comitè d’allí, ell era el cap.

C: Molt bona persona, pel que tu dies, no?

V: No t’he dit això? Que dia que allí no s’havia de matar a ningú perquè no hi havia ningú que fora…? Aleshores els portava pel terme i deia «És que estes gallines són per als hospitals de sang», i la gent donava una gallina o dos. Anaven un camió ple de gallines i allí no mataven a ningú. Ara, quan se va acabar la guerra doncs…

C: Allò dels bous li ho vas contar?

V: No, això dels bous no ho va contar.

C: No? La gent que pujava per a anar a vore els bous a Almassora, i després els van afusellar.

V: Això era un germà de mon pare… que estava en una taverna, i a eixa taverna anaven tots… els de la Columna de Ferro també anaven allí… i estaven allí i en acabant se n’anaven, i mon tio diu «Que on aneu?», diu «Anem a Castelló», diu «Ui, doncs me’n vaig amb vosaltres i veig els bous». Mon tio va anar als bous, i d’anar als bous va estar dos anys tancat després… sense ser ni del comitè, ni polític ni res del món.

A: Perquè un de Les Alqueries el va denunciar…

C: Va haver més gent, pel que tu dies… que als bous…

V: Dels bous jo sé del tio… no sé de ningú més.

C: Perquè a Les Alqueries van afusellar a uns quants i no sé…

V: Però això és una altra cosa, Carmen.

C: Els que van afusellar ningú era per anar en el camió dels bous?

V: No.

A2: Esta columna és la que va eixir de Castelló després? Se’n va anar cap a Terol i allà la guàrdia civil se va girar en contra d’ell? Allà al poble eixe… com li diuen al poble?

C: Valverde.

A2: Valverde, sí. Això va ser molt fort, eh. Allà els van fer una emboscada… Eixa la vam sentir nosaltres… en una xarrada de Benicàssim, Vicent, el pare de Vicent… Pepe Vicent… va donar una xarrada sobre la Columna de Ferro.

V: Això Rafa també ho té, allò del tio…

C: Sí, el meu cosí Rafa té l’expedient del germà del meu avi… el dels bous, que va estar dos anys tancat…

V: Però allà no deguera ficar que anava als bous… quan el van tancar és perquè no deguera ficar que anava als bous.

E: I la taverna era de son tio?

V: No.

E: De qui era?

V: La taverna era del Xato. El Xato… Miguel, li deien… i el van tancar a la presó… però en acabant… és que me sap mal dir-ho, perquè és el que se deia… al traure a eixe de la presó, van ficar a un altra… i van ficar a un amic de mon pare… i a pallisses. Ja te dic… en metges… i un pot ser jove i morir-se d’això… però eixe home va estar allí tancat molt de temps. L’altre el van traure i no li va passar res.

E: No li va passar res, al de la taverna?

A2: Tenia un bon padrí.

V: Després la família tenien… igual que l’àvia va anar a recórrer a Saera, estos van anar a recórrer als que ells tenien, que eren Peset.

C: Peset, el metge.

V: Aleshores doncs… no sé com s’ho van fer. L’únic que sabem és que a eixe altre home li van ficar… i van pegar a molta gent, perquè li preguntaven per ell i tots deien que ell no tenia la taverna… i un dia que mon pare va entrar a un [inaudible]… i va anar allí i li van preguntar «Vostè coneix a tal?», i mon pare va dir «Sí. No és que el conec, és que és amic meu de tota la vida» i diu «I ell tenia una taverna?», «No, senyor. Ell no ha tingut mai taverna»… i saps què van fer? Ni li van pegar ni li van dir res. Se veu que ja estaven farts de que tota la gent els deien que era mentida i l’últim… segurament va ser mon pare l’últim, perquè ja no s’ha sentit dir res més… i en acabant, quan els va parèixer bé, a eixe el van traure. No te puc dir si van tardar o si… però va ser aixina. Jo me faig molt en el fill, Juan. Igual tu sí que podries conèixer-lo… que era comprador de… no sé dir-te el nom…

C: El fill de Garí, dius?

V: Sí, Garí, que té un piso allí. Viu al costat del mercat. Juan Garí. Per a mi és Juan Garí, per a tota la família és Juan de «la Hogala», perquè a sa mare li deien «la Hogala» i… és Juan de «la Hogala». Però jo en este xic no mai… li faig «Tu sabies que ton pare i mon pare…» i diu «Jo sí que ho sabia, que eren molt amics», però jo no li he comentat mai això de la presó… res, i ell a mi tampoc. A més tenia molta por, perquè mon pare m’ha contat això a mi quan va entrar este al govern… Felipe González… fins aleshores mon pare no ens ha dit res de la presó ni de res del món.

C: Tenia por.

E: I continua la por ara, eh.

V: Igual que el meu sogre, que ja te dic jo… el pare Fortea era cosí del meu sogre, i quan ell va eixir de la presó i li van contar tot lo que havia passat, diu «Pepe, denuncia a eixa dona. Denuncia-la que se mereix que la tanquen»… això el pare Fortea… diu «No. Jo ja he passat prou. Jo he eixit de la presó i no vull saber res de res, aixina que deixa’m estar», però ell obstinat en que la denunciara. Mon pare no ens ha contat mai res. Quan estava… açò sí que va dir «I a mi ara açò qui m’ho paga?» i feien «Ah, i per què li ho hem de pagar?»… i mira si som ximples… perquè el tio Pepe… Pepe Gil… ells van cobrar milió.

C: Qui? El tio Pepe? Per son pare?

V: Per son pare estar tancat, perquè son pare va estar un any en pena de mort. Va estar allà en Santiago de Compostel·la.

E: Pepe Gil?

A2: El que tenia el magatzem eixe de colonials i…

V: Pepe… son pare ha estat un any en pena de mort…

C: Son pare era el germà de de la meua àvia.

E: No ho sabia. Doncs Pepe Gil era també de dretes.

C: El fill.

E: El fill, el que jo conec. Que coneixia…

C: Que va morir.

A: Era de dretes quan va fer diners, quan se va fer ric.

C: Abans no. Eixe és cosí germà de mon pare i ha tingut molta [inaudible] tota la vida.

E: Aleshores son pare va estar empresonat, també?

V: El seu avi.

C: No, a vore…

E: Jo conec a Pepe Gil Calàbria. Coneixia…

V: Un que estava coixet. Doncs eixe és cosí germà…

C: De mon pare. Son pare era germà de de la meua àvia.

V: I eixe… el pare d’ell… ha estat tancat i en pena de mort més d’un any, i el van dur a Santiago de Compostel·la… que ell demanava que li portaren alls perquè la presó allí estava en la mar. I eixe clar… sa mare, en el Pepe que estava coix i l’altra xiqueta que tenia, doncs no podia… i les germanes, que eren cinc germanes, que era… una del Mingorro, que l’haureu sentit nomenar…. la del Mingorro, la meua sogra que estava al bar i prou… elles dos, les altres tampoc no tenien un xavo… i arreplegaven totes les setmanes, o quan podien, o una vegada al mes o això, arreplegaven una cistella de menjar i li la enviaven. Aquell feia «fiqueu-me alls».

E: Doncs no sabia que era…

A: A ell això de dretes no li ve… li ve de burros. Ella era una persona normal. De fet, la filla major li parlava en valencià… Marimer, la seua llengua és el valencià… però quan se va fer ric va passar al castellà.

E: Ell era de molts diners. Sempre anava fumant Winston… treballava poc però gastava molt… molt de a balls i moltes coses d’eixes.

V: Quan tu l’has conegut ja estaria en…

E: Era amic dels meus pares i venia a la impremta de mon pare, vull dir… jo el vaig conèixer… no és que fora amic d’ell ni res perquè era major, però era…

[conversa inaudible]

E: Maren.

C: Ah! Maren me sona molt, a mi.

E: Mon pare és que va renyir amb el meu avi…

C: Amb son pare?

E: Sí. El meu avi tenia la impremta Jordà, que estava al Pla.

V: Sí, això me’n recorde jo… que estaven els dos germans. Estava ton pare i ton tio.

E: I mon pare va renyir i se va muntar una impremta que l’ha tinguda… l’última vegada al carrer Major. Va estar al Barranquet primer i després al carrer Major. Ara hi ha un Santa Lucía, una d’això d’assegurances.

[conversa inaudible]

E: Doncs ja te dic… jo coneixia a Pepe Gil d’anar per allí.

C: Doncs son pare era president de la CNT, no? Que el van tancar… el va tancar per ser de la CNT, no?

V: El van tancar perquè ell no era… ell era apolític, ni de un ni de l’altre. Resulta que se guanyava la vida en un camió, igual que el Batiste.

C: Que el Batiste era un altre germà d’ell.

V: Ell se guanyava la vida en un camió… però aleshores, en la guerra, que sí que anaven a matar gent, els deien «Hui vas tu en el camió a portar a estos». Ells no feien res, ell se limitava a anar de xofer i arribava allí, aquells baixaven, els mataven, els deixaven a la cuneta i ells se’n tornaven a casa. Però per això el van tancar, no per altra cosa. Perquè ell no s’havia clavat en res. Ara, el que estem dient de saber les coses… l’altre germà tenia un camió i feia el mateix… i l’altre germà, se va acabar la guerra i, no és que no el van tancar, és que era íntim de la guàrdia civil i ell ens ha salvat al nostre… perquè és el que t’he explicat jo que va anar allí a dir que…

C: El que va portar la carta al jutge. Però ell era de la CNT i de la FAI, que me’n recorde que encara hi ha a casa de l’àvia… un mocador de la FAI… i van dir això, que el d’Algemesí era de la FAI però no sé com ho va fer que va acabar la guerra i…

V: Un mocador de la FAI que el va portar… i les germanes se van fer boges «Que no, que no, que no», l’àvia «Que no, que no, que no» [inaudible] mocador de la FAI.

C: Home, jo l’he vist, el mocador.

V: Era de la FAI… que tenia el mocador… i no el van tancar a la presó..

E: Era de doble militància.

C: Sempre va ser molt llest, eixe. Eixe també se va fer ric.

A2: Igual per una banda estava fent un paper, que és lo que va fer el mossèn este, i per l’altra banda…

[conversa inaudible]

V: Bé, això de Gil me sap mal ficar-lo ací perquè igual la família…

E: Vostè no patisca que açò no eixirà per a res. Això, quan fem un resum o el que siga, no…

V: Ell era una persona que no tenia res, i com estava coix no volia treballar. Aleshores se va ficar a casa Saera… estava de dependent a casa Saera… i després se va ficar de comptable de Blai Ninot… i Blai Ninot, com ell ho feia tan bé, perquè era una persona molt treballadora i sabia molt… perquè Blai se’n va anar de vacacions quinze dies i li va dir «Pepe, tu te quedes encarregat estos dies de portar el magatzem» i ell va dir «Jo com? Vostè té un encarregat, vostè té un comprador, vostè té…», diu «A tots eixos els has de manar tu», i en els quinze dies que va estar Blai fora li va guanyar no sé quants diners. En acabant, ell què feia? Se va ficar a comprar… a negociar… però ell no se va deixar a Blai. Ell tenia el jornal de Blai i, per l’altre costat, va començar a comprar divises. Aleshores va començar a fer negoci amb això… i d’això va començar a fer-se ric. Se va fer ric i ell volia ser… se va presentar per a regidor o no sé per a què, que el papà se tornava boig, que deia «Son pare en pena de mort i ell ara ací presumint».

C: Eren com a germans, estos Pepes.

[conversa inaudible]

E: Però en eixe moment que ell estava presentant-se com a regidor, son pare encara estava…?

C: No, ja havia… Jo me’n recorde, de son pare. Vull dir, que encara…

V: També va tindre mala pota, que anava en el camió i se va trobar mal, i para el camió i baixa i se queda gitat enterra, i passa la gent i els diu «No estic borratxo, estic malalt. Porteu-me a un lloc o altre. Porteu-me a casa»… i era que li havia agarrat una cosa. Li va agarrar en el camió i [inaudible] per a baixar i els va dir al primer que se va arrimar «No estic borratxo» i va estar dos anys en el llit, però se va morir d’això… el que fora que li havia agarrat.

C: I l’altre… el que se’n va anar… o eixe no tenia res que vore en la guerra? El pare de la tia Julieta, el que se’n va anar a Casablanca, eixe també…. el tio Vicent.

V: Eixe també el van tancar.

C: Clar, eixe també se’n va anar després de la guerra a Casablanca.

V: Quan jo me vaig ficar a festejar en el papà, no sé qui va vindre i me va dir «Eixe… tota la família estan tots tancats», i jo dic «Doncs ja està bé».

C: «I tu no saps de la meua també?» Però sí… eixe què era el germà de [inaudible] també?

V: Eixe també és una altra història.

C: Conta, que eixe no me’n recorde, jo.

V: Doncs eixe sí que estava… si hi ha Déu i la gent va al cel, ell està al cel… sense pegar volta.

C: Sense comprar-lo.

V: Ací, quan a la guerra, estava la CLUEA, que se deia, que eren els que manaven de tota la taronja… el govern se deguera decomisar de tota la taronja, perquè nosaltres no teníem horts, aleshores… no ho sé… i ell era també el que donava els vagons a l’estació… les taronges anaven per vagons… i feien «Vinga, Vincent, un vagó me… necessite un vagó per a tal dia» i ell feia «Tu el tindràs quan te tocarà», i no ha volgut mai agarrar ni un cèntim de ningú ni donar un vagó que no li tocava. O siga, que ell just, just. Després, el company d’ell, que també era de la CLUEA, era el Baoro.

C: Este… el que s’ha fet milionari ací.

V: Els dos eren de la CLUEA. Quan se va acabar la guerra… quan van vindre ací els nacionals, ho direm aixina… el tio d’elles, el germà de la meua sogra, va agarrar els diners que tenia de la CLUEA i se’n va anar a València, que estava el govern… i va entregar els diners al govern… i el Baoro se’ls va endur a Casablanca… que jo ho vaig dir a una persona i me va contestar «Que els diners de qui eren? Que no eren de Borriana?».

A: Però no eren d’ell.

C: Aleshores què feien en Casablanca?

V: El tio este nostre era pintor, i com ací no hi havia molta faena, se’n va anar a Casablanca i allí treballava de pintor… i resulta que el Baoro també estava allí. Aquell, entre els diners que se va emportar i se va casar en una milionària… doncs aquell ha sigut sempre milionari, perquè la dona era d’allà. Però ell se va… mon tio… enviava ell els diners… ell cobrava i Baoro és el que enviava els diners a la tia.

C: A la dona.

V: A la dona. El Baoro va fer lo d’ell, però amb l’altre se va portar molt bé… per què estava dient jo això?

C: Però va estar en la presó o no, el tio Vicent?

V: Jo crec que sí. Això seria en acabant que va eixir de la presó. A mi me van dir que estaven tots, Carmen, però jo no…

[conversa inaudible]

C: Que tots els germans de de la meua àvia… l’home i els germans, tots en la presó van estar.

V: Però el Batiste no ha estat mai.

C: Excepte el Batiste… excepte el llest.

V: Va estar l’àvia… el tio Pepe sí…

[conversa inaudible]

A: Jo el que sí que sé és que el meu avi… és el que m’han comentat… tant el meu avi com mon pare ens ha donat la impressió de que… el meu avi no ha alçat mai el cap des que va eixir de la presó… i això li ho va transmetre a mon pare.

E: Això moltíssima gent.

[conversa inaudible]

A: …el tenia en un pedestal, perquè era jo xicoteta i em contava coses i jo sé moltes coses que, com antes no llegia, ho sé perquè m’ho va dir ell. Però en acabant, quan va eixir de la presó no era el mateix, i no ens contava res tampoc. Ens ho va contar quan van entrar els socialistes, i me va dir «No duraran molt, perquè quan la república, allà dalt ho van cremar totes les indústries». Això són paraules que m’ha dit mon pare a mi.

C: Però després jo me’n recorde, els últims anys que estava ja… no massa bé del cap… tenia tal por que ficaves la tele i aleshores deia… tenia pànic.

V: No… però això és l’avi Klauss.

A: L’avi Klauss és el de mon pare… i estàvem veient la tele… estaven fent un pel·lícula de guerra i de repent… ell ja era major… «A terra! A terra!». O siga, que estava pensant-se que estava a la guerra.

C: No, però… [inaudible] ton pare, jo me’n recorde de dir de repent «Tanqueu! Que ens tancaran a tots! Què està dient este home?».

A: Però això… mon pare ja no estava bé.

C: Doncs això… «No parleu, que eixe home se n’assabenta…».

A2: Se va fer una repressió tan brutal… Un genocidi, però a més depurant… d’anar poble per poble depurant.

A: En la tele, va haver una època… una temporada…. que eixia un capellà a parlar. Aleshores, l’avi Klauss, quan veia a eixe capellà… «Va a matar-nos. Va a matar-nos», i jo feia «Ale, aneu-vos-en a casa Concepción»… casa Concepción era enfront… «Aneu a vore la tele allí». Si estava la meua sogra no volia, perquè com als néts els volem més que a ningú… aleshores, si quan eixia el capellà eixe estava jo, jo despatxava a tots, canviàvem la tele i punto… i en hi havia algun dia que estava ella i no volia…. ell, quan eixia el capellà i no li agradava feia «On està Vicentica? Si estiguera ella ja l’hauria llevat»… i anaven les cunyades i… no les coneixia… i un dia estava jo allí… «Home, a nosaltres no ens coneixes i a elles sí? Ah, a les xiques sí!», diu «Ah, les xiques…» com una cosa que diu «Ja puc anar-me’n jo del cap que…». Doncs el Pepe Gil és això, va començar en les divises… que volia embolicar-nos, que el papà no ho va fer perquè no va voler… però és que també tenia un motiu… a més de que cadascú pensava d’una manera… perquè el papà pensava més com son tio que ell, just, i no volia que d’això… ell era just però estava empleat al banc i tenia un sou, i l’altre no tenia cap sou… l’altre si perdia no perdia res, el tancaven i punto, i este a [inaudible] a bona família… que el Mingorro, que també era cosí d’ells, li feia «Pepe…».

C: El Mingorro estava casat en Carmita, que era la néta de Ferrà, el de Les Alqueries… el terratinent de Les Alqueries.

E: El que va perdre les eleccions en Les Alqueries?

C: Va perdre? No ho sé. Ferrà?

E: Sí, se va presentar… este era Manuelet de Ferrà.

C: Manuel de Ferrà.

E: Molt bé. Doncs se van presentar ell i el pare de Rosita i de…

A: Se va presentar a on?

E: A les eleccions.

A: Ah, a les eleccions!

E: A les de Santa Bàrbara, en Les Alqueries… i va guanyar el Miró.

C: Això al 36?

E: Sí, al 36… i després Miró el va salvar. Li va dir «Amaga’t, que venen a per tu».

C: No. Miró, no. Això va ser el nebot.

E: Doncs això, el Nebot.

V: El Nebot li ho va dir a Ferrà.

A: Se veu que li va dir «Senyor Manuelet, amague’s per l’hort que diuen que venen a per vostè».

A: Això era Batiste el fuster. Ah, Nebot de cognom…

C: Clar, Nebot… Batiste, el del Partit Comunista… el del comitè.

E: No, jo estic dient un altre que se diu Miró.

A: Ell diu una altra cosa, no diu això.

C: No, no. Tu dius que Miró te va dir que son pare li va salvar la vida a Manuel Ferrà, i no va ser son pare, va ser Nebot, que era el president del comitè… que era el que tenia… el que s’assabentava del que passava, perquè era el president.

E: Que era el que anava en el camió, no?

A: No, era el que sabia que estava informat de a qui tenien que…

C: El que anava en el camió, no… el que rebia als de la Columna de Ferro.

E: A això me referia… que rebia als de la Columna de Ferro i deia «Ací no hi ha ningú».

C: Eixe és. Se veu que va dir “«age-se’n per l’hort o per on siga…», no?

V: «Vage-se’n, senyor Manuelet, que venen a per vostè»… a ell li van tocar dient-li que anaven a per ell, i ell se va amagar i no el van trobar… i quan ell estava en pena de mort, la dona va anar… «Vostè sap que Batiste el va salvar a vostè, a vore si pot fer alguna cosa», diu «A mi me va salvar, però haurà mort a un altre», perquè ningú sabia que eixe havia mort a ningú. Nosaltres sabíem que no havia mort a ningú. A més, l’únic que va fer va ser salvar als que va poder d’allí. Dels que eren d’allí, no va matar a ningú.

C: Ni ell, ni el senyor Manuel, ni el cura tampoc.

V: Això és un cas, Carmen. Això són Les Alqueries, el que jo estic…

E: No, però en Borriana va ser el mateix.

V: Però en Borriana estava una altra gent.

E: Sí, però que molta gent se va salvar perquè algú li va dir «Amaga’t que van a per tu».

C: Clar, o el va amagar, i després no van tornar… que tindrien que haver deixat que els mataren.

A2: Sí, però el problema que continuem tenint és que els cadells, diguem, d’aquella gent està manant hui en dia. Eixe és el problema que tenim, perquè… i damunt estan publicant obres… com Fabra fa quatre dies… en diners públics en els quals…

[conversa inaudible]

A2: … apologia del terrorisme.

E: Això s’ha d’enviar un correu electrònic en el nom i DNI i això.

A: I per què no posava això per…?

C: És que ell no posa nom, cognom…

A: És que jo no m’aclarisc per ordenador…

E: Té tota la raó. Jo sí que ho vaig dir «Fica-hi un formulari com cal…».

A: Ha de ser per a ximples, perquè la majoria de la nostra edat no…

E: Té tota la raó, jo pense igual.

C: Jo el vaig enviar i crec que no ha aplegat.

E: Li tornaré a dir a Juan Luís que faça un formulari com cal.

C: Digues-li que tindrà moltes més firmes.

A: És de veres. Jo, per exemple, no he firmat per això. Dic «Ara jo me tinc que ficar en…». I després a enviar-ho… que quan vas a enviar-ho se te borra perquè t’equivoques de botó…

C: Doncs el Ferrà este tenia algun germà que el van matar? És que jo tinc la discussió pendent en Dolors… Dolors, una amiga que és d’ací de Borriana però viu en València, i és Dolores Ferrada…

V: Ah, bé… però jo no sé qui són, eixos.

C: Que ella diu que al… jo dic «Tenim pendent una discussió», perquè ella té l’altra versió, ella és de la família… sa mare a més fa de cada comentari… diu «No, és que a un tio meu el van matar», jo dic «Ferrada?». De Ferrada en van matar algun, en Borriana?

V: Que Ferrada n’hi han a muntó.

A: Però podria ser per part de mare, i no ser Ferrà.

C: És que ella té això, una altra versió un poc diferent.

V: És que és possible que en mataren a algun.

A: I tan possible!

V: Jo no ho sé. Jo sé lo d’allà.

A: Ni els bons eren tan bons, ni els roïns eren tan roïns.

E: Al final han pagat uns per altres. Molta gent que va matar la Columna de Ferro, al final va ser la gent de Borriana que igual no havia fet res.

C: Clar, perquè els que havien fet estaven amagats.

E: [Inaudible] o se n’havien anat. La Columna de Ferro va vindre ací, va fer la gràcia i se’n va anar, i els altres que se van quedar ací són els que va…

A2: Se va iniciar la guerra i la revolta van ser ells. Aquí hi havia un govern elegit democràticament pel poble. O siga, que a partir d’això, tot el que vinga… en el moment que tu entres ja en conflicte a nivell de guerra, diguem… perquè la guerra… encara que el govern republicà no va reconèixer que era guerra fins al final de tota la guerra… però en el moment que comença, aleshores pot passar de tot això. Va passar en Guadarrama, va passar en…

C: Ja, el que passa és que en un poble… doncs això, que van matar a molta gent que no tenien que haver-la matat.

A2: Hi havia una idea molt clara de Franco i de tota la gent de fer un depuració…

E: Van matar a molts més dels que havien matat els altres…

A2: Clar, i l’església va fer un paper molt important en tot això, no ens enganyem… i continua fent-ho.

A: En guerra se fan moltes animalades, però després de la guerra i en gelat… és més fotut.

A2: És que això és el que van fer.

[conversa inaudible]

A2: … qualsevol idea d’esquerres era depurada. A més, és que això va durar quaranta anys, o siga que no va ser… a més, amb el suport tàctic de tant Alemanya com els països feixistes, que hi van estar.

C: El papà en la guerra on va anar? A Algemesí? Quan van fugir on van anar?

V: Quan van fugir? Ell a Énova, propet a on estàvem nosaltres, però no ens coneixíem. Ell estava en Énova, i ell me va dir que… jo anava en bicicleta, de Càrcer a… com se diu eixe poble? A Castelló…

A: De la Rivera.

V: I en acabant, quan ens hem conegut diu «Tu saps eixe camí com se deia?» i jo dic «Jo no», i diu «Doncs el Penolític».

E: El Penolític?

V: El Penolític… un camí que hi havia que passava per Càrcer, i en lloc de ser la carretera… anàvem cap a Castelló i jo he anat a Castelló moltes vegades a comprar coses, i Énova estava al costat.

E: I de Borriana qui més hi havia en Càrcer? Hi havia molta gent de Borriana, no?

V: Sí… a la Baora se li va morir una xiqueta, allí… nosaltres teníem a l’àvia, allí en Càrcer.

E: Sí, sí, ens ho va dir.

V: Bé… estos estaven en… els amics de Maria José… com li diuen…Jorge!

A: Jorge Peris.

V: On treballava son pare?

C: Maria José! Vine ajuda a ta mare.

MJ: Jo a què?

C: El teu amic Jorge Peris… en què treballava son pare? Que estava en Càrcer en la guerra.

MJ: Jorge Peris Jordà «pega’m en la boqueta». Ell viu en el lateral dels Salecians. La dona anava a la classe de la teua germana també, que és Maria Dolores Piquer.

E: Maria Dolores Piquer… li ho preguntarem.

MJ: Que els pares tenien un forn al carrer Lourdes.

V: Son pare no treballava a…?

E: Parec de Xodos, jo.

C: Jo també, eh. Conta-li la història de Xodos.

E: Eixa ens la va contar. Que van anar a festejar i el van agarrar…

V: Ah! El de Tormo.

MJ: Tormo treballava son pare… i ell també… fins que han tancat.

E: Al magatzem de Tormo?

V: Sí… i en acabant va entrar allí però ara no….

C: I allí estava el pare de Jorge?

V: Sí. Eixe va estar… son pare i sa mare i…

MJ: Ells i Jorge encara van tots els anys a vore a gent de Càrcer… de la família d’on van estar son pare…

V: Aixina com nosaltres ens en vam vindre… van tancar a mon pare i se va quedar l’àvia i això… ells han continuat anant. Fins l’altre dia encara anaven a Càrcer.

MJ: Van tots els anys. En estiu se’n van tots els anys a Càrcer a vore a la família.

V: Que nosaltres vam conèixer a la família, però ens en vam vindre i allò ja ho hem deixat, però ells no… ell seguixen. Sa mare era una…

MJ: S’han mort els dos ja.

V: Mercedetes, la mare de Jorge… sa mare, les teues ties i jo som les que érem amigues… que abans no m’eixien, que n’érem cinc i dic «Ah, doncs només som quatre» i ara… la Mercedetes, una altra d’ací de Borriana, elles dos i jo: cinc. Elles venien al magatzem, allí jugàvem, ens n’anàvem de vesprada a pegar voltes… i ta mare no perquè era més xicoteta. Però la mare d’eixa i esta doncs sí que vam fer una amistat gran allí, i tots els anys…

MJ: Seguixen anant encara.

C: I hi ha més gent de Borriana, allí?

V: Sí que n’hi havia.

A: L’altra família van estar en Énova, no?

C: Sí, ja li ho ha dit.

V: Ells van anar allí també perquè tenien coneguts… perquè a l’àvia la van operar en un hospital, i a una de Ènova… estaven a la mateixa habitació. Van fer amistat, i quan va ser la guerra van anar a sa casa i van estar tot el temps. Ara, van pillar una vegada que van bombardejar allí… que no bombardejaven mai… i van bombardejar en Xàtiva i van tirar la fàbrica de gel. Aleshores el meu sogre estava en un còlic de no sé què que necessitava gel, i el fill se’n va anar en la bicicleta des de Énova a Xàtiva, i a la fàbrica no se podia entrar perquè estava caient… i se va ficar a plorar i diu «Jo si no entre i me dona gel, mon pare se morirà», i aquell home, mira si li va fer «Alabat siga Déu! Si ens cau del món i ens mate als dos, mira…». Però ell si no li va donar el gel no se’n va anar a salvar a son pare… i se’n va anar de Énova a allí.

C: Però allí van bombardejar perquè també hi havia un tren de soldats? O això…? No, però també… quan lo de la fàbrica també hi havia allà soldats, no?

V: No, això no era allí. Van bombardejar en Xàtiva.

E: L’altre dia van celebrar l’aniversari del bombardeig. Eixien notícies al Levante.

V: Mira. Van bombardejar allí, Énova està allà i Càrcer està ací.

A2: Socarrats. Eixos se van batre per tots els llocs. Estos quan venen bufetades són els primers en rebre.

V: Del que jo m’he assabentat per vosaltres… de que el Miró era l’alcalde. Jo sabia que la filla era d’això, però no…

C: Però amb això de l’avi… l’alcalde ficava un tal Traver, o una cosa aixina.

V: Seria un altre. Clar, és que eixe era quan va entrar la república.

C: No. El Miró en la república.

E: Són tantes coses que… van haver dos ajuntaments en la república… dos o tres van haver. Aleshores van canviar l’alcalde i ho van canviar tot. No saps molt bé…

A2: Va haver una divisió molt forta. Enseguida que estos se van alçar, va ser quan realment se van dividir.

E: Sí, però vull dir que primer va estar l’alcalde que hi havia, que era Alonso Viana me pareix, Rober del comitè, Vicente el moliner i no sé si encara en va haver un altre.

V: I quin altre era alcalde? Que se’n va anar… l’home de la senyora Manolita. Vicente… com li diuen de cognom? Vicente Ribes. El pare de José Ribes. José Ribes era amic teu, son pare treballava al banc, un germà de son pare és casat en una filla de la senyora Manolita…

C: Però qui és la senyora Manolita?

V: La senyora Manolita era una metge de categoria, i l’home era metge i alcalde de Borriana. Van agermanar… perquè si no l’hagueren mort… i ella va dir que no passava l’oceà. Ella se va quedar ací en els xiquets i ell se’n va anar allà. Ara no me’n recorde com li deien… però era alcalde. Eixe era al sogre de Vicente. La dona de Vicente era filla de la senyora Manolita. Tu saps que me vas dir a mi que va vindre un autobús d’estudiants i van anar que exhibien no sé on… i van anar a casa Vicente… i va eixir la dona i va dir «Tu eres tal de tal?», diu «Sí», «Doncs jo sóc germana teua».

MJ: Això no t’ho he dit jo.

C: Això jo ho he sentit.

V: A més és de veres, això… perquè allí també teníem molta amistat, perquè l’àvia és… li va nàixer un xiquet mort, i l’altre casi mort… i el que estava de metge era el pare de la senyora Manolita. En acabant, ella era metge també… per mig d’ella la van dur a l’hospital i li van fer coses grans, i després ella no va voler anar. L’home, si estava allà… i no podia vindre ací.

E: On se’n va anar l’home?

C: A Amèrica, a passar l’oceà. Igual a Mèxic o…

V: Ell era l’home de la senyora Manolita, i aleshores com ella no va voler anar, ell se va buscar la vida allí i va tindre una filla… i mentres la senyora Manolita ha viscut ací no ha sabut res d’ell. Però els fills… que se va deixar un fill i una filla… i els fills, quan s’han casat, han anat allà a vore a son pare… i aquella xiqueta va fer una excursió i portava la direcció, i quan esta va eixir a obrir-li li va dir «Tu eres tal de tal», «Sí», «Doncs jo sóc germana teua». Que això m’ho vas contar tu… que igual no te’n recordes perquè tu tenies molta…

MJ: Mamà, igual t’ho va contar algú de Borriana o…

V: No, no. Ella era molt amiga de Vicente, aleshores.

C: No, de José Ribes.

V: De Vicente Ribes.

MJ: No, mamà! De José Ribes!

V: Però a tu t’ho va dir José, que li va passar a son tio.

C: Doncs això, que era amiga de José, no de Vicente. Li ho va contar que li va passar a son tio.

V: I en acabant ja van vindre ací… jo no sé com ha sigut, però… ell la va respectar. Ell va estar en una i va tindre una filla. Va respectar que esta se morguera, perquè se veu que va entendre que no va voler anar per el que fora… però ell era l’alcalde… i l’altre també era l’alcalde, el pare de Mari Carmen, també era alcalde. Eixe home m’ho va dir a mi la Durita… quan nosaltres vam estar en la Vall, que hem viscut allí deu anys, doncs allí ja érem molt amigues, i després Mari Carmen vivia ací, al segon pis… que quan se va casar Maria José van anar totes a la perruqueria a Mari Carmen.

MJ: Ah, sí. Estava al primer pis.

V: Doncs a tu això t’ho va contar José.

MJ: Jo no me’n recorde de res.

V: Doncs si no te’n recordes ja està bé.

C: Ai, l’edat, que dura és…

V: Doncs nosaltres en eixa família del que era el alcalde també hi ha hagut molt… perquè també hem tingut la mateixa broma que no existeix. Abans s’estilava, quan érem padrins d’un… els que eren padrins de casament, si tenien un xiquet, en acabant eren padrins de pila… aleshores, el pare de la senyora Manolita era padrí de casament de la mare Carmen. La mare Carmen era besàvia d’elles, i aquell era padrí. En acabant va ser padrí de l’àvia, encara va ser padrí de quan se va casar l’àvia, i en acabant va ser padrí del papà… i diu «Este ja es l’últim», perquè ja seria molt major.

E: Ja ho tenia, ja…

V: Aleshores els diners doncs no estaven com ara. Sempre que el trobava pel carrer li donava un duro, i feia «Però gasta-te’l». Aleshores el pare, com era tan llest i tan sabut… tenien tenda, i anava a comprar-se unes [inaudible] a l’altra tenda per a gastar el duro, perquè este li deia que se gastara el duro. Hi ha hagut molta amistat perquè ella va estar molt mala, i el primer xiquet va nàixer mort, i este se va salvar de miracle, i en acabant ja la senyora Manolita ha sigut… i quan la mare Carmen va agarrar un càncer, que tenia vuitanta anys, aleshores ella va dir «Ui, ara m’he fet jove jo. Ara tinc la regla!», i va i criden a la senyora Manolita, que era la metgessa d’allí… i aquella la mira, la palpa i els diu a les filles «Ta mare té un càncer», i enseguida la Rosario «Ai, doncs anem a buscar a…», «Tu no vas a buscar a ningú. No has de buscar a ningú ni tens que dir res a ningú», i li diu «Mire, senyora Carmen, sap vostè el que té? Vostè ha tingut nou fills, i en eixos nou fills la mare se li n’ha anat del lloc… i ara, això que sagna és la mare que la té al lloc», perquè tenia un bony ací. Aixina que no res… la dona se va morir sense ficar-li ni un… no va patir gens. Ara, el que volia era endur-se a aquella. Quan se va morir… ella estava en casa i per culpa de les filles, que el metge ho va dir, se va quedar privada, perquè com eren cinc filles i va caure un bac i no li deixaven fer res, doncs se va quedar asseguda a la cadira i no se podia alçar. Aleshores, la del Mingorro, li portava el dinar per a sa mare, per a l’àvia, i ella agarrava i me feia… portava el dinar en una cassola que tenia tres o quatre departaments… «On està Alicia?», «Ui, Mari Carmen, jo no sé on està», «Crida a Alicia», i jo «Alicia ja se n’ha anat», «Crida a Alicia, que fincs que no vinga Alicia no he de dinar».

A: És que era la besnéta menuda.

V: I la feia assentar en una cadireta… estes no contaven, per a ella.

C: Nosaltres no existíem.

V: Era Alicia… i l’assentava a la cadireta «Ale, menja» en una cullera, i havia d’anar tots els dies com l’àvia, amb el menjar que li portava la filla… i quan estava en València a mi me feia «És que tu a eixa xiqueta no la vols», ella l’agarrava el braç i li ficava la mà ací i diu que roncava… és que va tindre una bronquitis també, i ella també la va tindre… però ell en la que se fixava era en ella. Ella li va agarrar un amor… Alicia.

MJ: Perquè era la menuda mamà… era la menuda.

V: Doncs seria això.

V: I en acabant a la tia Julieta també li va tindre amor perquè sa mare estava malalta… i quan estava morint-se dia «Oi, la Alicia… me deixe a la Alicia… vos la robaria…».

C: I qui és la mestra que després ja no li va deixar treballar? Eixa què era? Cosina de l’àvia? No n’hi havia una mestra que després no la van deixar treballar? O sí?

A: Eixa és cosina de l’àvia. Eixa se va morir l’altre dia, encara.

C: Per això. A eixa què li va passar?

A: Ai, doncs… passar no li va passar res. Doncs que era mestra i clar, a la guerra doncs ho van embolicar tot, i ella aleshores… van tirar a les monges fora i ella estava en les monges, al costat de la Consolació… que és la que ha fet el… ací hi ha un mapa… doncs ella és la que va organitzar el mapa. El que passa que ho han bloquejat i li han donat el d’això a un altre… i passa com a que l’ha fet l’altre, i l’han fet entre els dos. Ella és la que ho va orientar, que diu «Jo faig un mapa en relleu»… Eixa era cosina germana de mon pare. Eixa era Lolita… com li deien? Sancho Amiguet. Perquè sa mare era Amiguet, no era son pare. I en acabant, quan se va acabar la guerra on els van enviar? Per ací per la província de Castelló, tan lluny com van poder.

C: Ah, però va seguir com a mestra?

A: Ella? Clar!

C: És que a molts no els van deixar seguir.

A: Fins que se va jubilar va ser mestra.

C: L’únic que la van desterrar, però va seguir treballant.

A: L’únic que estava mala, estava tuberculosa… i entre els cosins la van salvar. Ma mare, totes les setmanes en una cistella plena de ous, i se bevia dos ous cada dia… i en l’altra casa la van salvar a ella. Després la Francisqueta va anar a cuidar-la, que va estar mala també i estava sola i… la van cuidar i se va quedar allí en casa. Se va quedar en Carlos. Doncs Pepe Gil era això… que va començar amb diners i després ja se’n va anar. El meu home estava… ells eren com a germans, però ell feia «Xa, son pare [inaudible] voltes i no té vergonya?», i aixina li ho deia, li ho dia a ell també.

[canvi de gravació]

E2: No ho sé. No sé res. Jo només…

V: No ho tens apuntat ací?

E2: No, ara vorà. A vore, son pare… és que hem estat en l’arxiu de la presó de Castelló, i allí hem trobat el llibre d’altes i baixes de la presó.

A: Elles també ho van esbrinar, això.

E2: I el seu pare, que era Vicente Amiguet, que era jornaler i estava casat i tenia quaranta-tres anys, va ingressar a la presó a abril del 39, i després va estar a Castelló i a Barcelona.

V: Sí. Va ingressar ací i després va estar en Castelló i dallí va anar a Barcelona. Encara no ho tens tot, doncs… perquè en acabant va estar dos anys desterrat.

E: Ja ens està dient coses que no sabíem.

E2: I una cosa que jo volia… ell va estar en la presó en José Miró? Que era també de Les Alqueries.

V: Qui és José Miró? José Miró són els… el que viu ara al centre?

E2: Sí, el pare.

V: El pare el van tancar?

E2: El pare va estar també a La Mercè, a Castelló i a Barcelona.

V: El pare d’ell… Pepe? Doncs jo d’eixe… deuria de saber-ho, perquè Les Alqueries són Les Alqueries, allí estàvem tots. A més, jo a eixa família la conec a tota. El que vaig a dir-te ara no ho graves.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top