ESCOLTA EL TESTIMONI

LLEGEIX EL TESTIMONI

Transcripció fonètica. Testimoni en procés de correcció lingüística.

[soroll ambient]

REGAL_24022009_02

R:Ja ho vam comentar, ja s’havia mort Pepe i tal. La meua germana tenia poca relació en ell. Cada u tenim un caràcter, jo quan venia pos li fea cas. Jo, cosins germans en tinc molt poquets.

P: perquè tu i ell què vos portàveu?

R: 11 mesos.

P: tu vas nàixer…

R: jo vaig nàixer primer que ell

P: al 38

R: sí, vaig nàixer al novembre, el dia que es va morir Franco, dia 20 de novembre vaig nàixer jo. I moatros, de menuts hem tingut molt bona relació, perquè érem xiquets i era nomal, això, jo ara tinc netets, 4, 5 i 6 anys i és normal. Sempre…

P:Perquè vivieu en l’auela

R: vam viiure en l’auela lo que passa és que després quan estava ma tia tancada, encara, entonces, ma mare estava amb la sogra i no és lo mateix amb la sogra que amb la mare.

P: claro

R: I m’auela Carmen vivia al carrer mariana i se veu que ma mare, pues, coses de dones en casa. Perquè ma mare, una vegada se va ofendre molt en ma’uela. Se va ofendre, ma mare. Hi havia un xiquet plorant al carrer, i estàvem els dos al carrer, i era jo el que plorava, i va eixir ma’uela i poc de coneixement, va dir, me pensava que era el meu net, i ma mare ho va agarrar…

P: t’auela Teresa

R: m’auela Teresa. I ma mare ho va agarrar. Què este no és net seu? Ma mare se va, ma mare era molt tiesa, tiesa en el sentit de, no era molt [ininteligible] jo tinc molts bons records de ma mare, i totes les dones que la van tratar, perquè ma mare va ser encarregada d’almacén, 25 anys, no n’hi ha ninguna que tinga una mala paraula per a ma mare. I era encarregà i no xillava mai. Ma mare no xillava, ma mare quan me renyia a mi que fee una malessa, deia, senta’t Vicente, me sentava en una cadira altai ella se sentava davant en una cadira menuda. I escomençava a fer-me el sermó, me recorde que vaig trencar una vegada un bucaro, jo, i me diu, tu saps la malessa que has fet, Vicente, seria algún recuerdo, el bucaro este que ella tindria, una balonà, coses de xiquets. Diu, això, mira, això, perquè sàpies el mal que has fer, això val trentas pessetes. I va dir, el papà que va a treballar, ne guanya 12, dos dies i mig estarem sense poder menjar per el baló… A tu que te pareix? Jo em vaig posar a plorar i tot, jo vaig dir, eu, si que he fet mal, jo. I en ma casa, jo, més que la meua germana, perque el caracter és molt diferent, he tingut molt de respecte per les coses de casa. Jo al quarto de ma mare hauré entrat 10 vegades en tota la meua vida, i si estaven ells, a tocar. Si sentia roido, jo tocava. Me contestaen, ma mare en això era molt recta. Al meu quarto, a ma casa, al meu quarto, pràcricament m’ho arreglava jo ja, des de ben xicotet. La roba bruta ahí, la roba neta a l’armari, i la roba que ficaves per avui, a la cadira, perquè no hi havien perxeros d’eixos.

P: perquè la teua germana té tres anys més que tu.

R: La meua gemana, quan ella, jo vaig estar en ma mare i mon pare a soles, perquè ella s’havia casat, i es va casar molt jove, jo en tenia 17, jo em vaig casar al 27, jo vaig estar 10 anys més a soles en casa.

Eixos 10 anys últims he sigut molt feliç, jo, en ma casa. Ade,és, en ma casa donava gust estar, ma casa, des de que la meua germana se’n va anar de casa, en home, se va casa i se va anar a sa casa, dins de casa va canviar el sistema de vida molt.

P: per què?

R: La meua germana era molt guerrera, igual se reia que plorava, era, canviava molt apressa.

P: què ton pare com era?

R: ui. Mon pare era un figura. Mon pare era un home molt serio i molt bromiste a la vegà. Serio per a les coses i molt bromiste. Sempre te deia de tot te fea, no un xiste, sinò una, com si digueren, allò que deian antes, paradoxes d’eixes, i sempre te feia riure. Mon pare era molt graciós. Molt graciós. I tenia xascarrillos, que dia ell, molt célebres.

P: i perquè ell va estar tancat molt jove als trenta, 33 anys

R: mon pare es va casar al 27 i se portaen 6 anys, és que mon pare i jo, i ma mare i la meua dona i això tenim moltes coses en comú. Mos portem 6 anys els dos, mos vam casar a la mateixa edat els dos, vam tindre el xiquet els dos a la mateixa edat, i quan parlaen en ma casa, ma mare i mon pare era molt, eh, mira, jo pensava, a vore si me va igual de bé que a ells. Perquè en ma casa no hem tingut un duro mai, pero harmonia hi havia moltíssima, moltíssima. La casa la fa la dona, i ma mare tenia pa mi, més categoria que mon pare. Sin embargo, no n’hi havia ningú que vinguera a ma casa que ho notara això. Sempre, un detall, ma mare crif¡dava al fontaner, o mon pare, o jo anava, venien ho arreglaen i quan venia a cobrar, ma mare li deia, vine a la nit que estarà el meu home. I venien de nit i mon pare ho sabia o no ho sabia, però ma mare li pagava davant del meu pare. I li diem, collons, si manes, ací no se fa res que no ho manes tu. I no era veritat, ma mare era molt lista. Jo no he vist encara, només que a ma mare, una dona casà, que no se queixe de l’home. Ma mare no s’ha queixat de la vida. I tenia motius perquè, motius, motius, no eren d’ella, però el van tancar. I mon pare se va quedar tancat i ma mare cuidant-mos i va tindre que anar a guanyar-se la vida. No s’ha queixat mai, ma mare. Ma mare no s’ha queixat mai de mon pare. Però és que al revés, tampoc. I quan mon pare se va morir, mon pare se va morir a les 10 de la nit, nosaltres estavem ací, al ball, i mon anavem i mon anavem, no li dones a fumar, no, pos si no fume el pare que mos queda a fer. I me dia trau un cigarret. Li donava un cigarret. L’últim dia que vaig anar, li done el cigarret, l’encén, pega una xamaeta i diu: la llum s’apaga, xiquillo. Ell no me deia mai el nom, a mi. Em dia, xiquillo, fulano, mosso, ei mosso, mone ací o mone allà. Ei, xiquillo, mone pa’callà. Saps? Ei, fulano, ja està bé. Tenia eixa manera d’expressar-se. Molt afable era. Eixa nit diu, la metxa s’apaga, xiquillo. Au diu que s’apaga, perque ell i jo parlavem molt de broma, perquè és una bona manera de relacionar-se. Me diu, sí, sí, açò s’acaba. I me diu, ara después tanques la persiana, està entrant eixa claredat. Per això que diuen que se veu una llum blanca, al cervell que no sé, perquè jo els sants i això no és lo meu. Ei, cada u que siga com vullga [ininteligible] tota la vida, no sé si han segut ells els que m’ho han llevat d’ahí, segurament.

P: també la educació a casa…

R: en casa, és que en ma casa de política se parlava molt poquet. Mon pare se sabia més noms de polítics de la època d’ells que futbolistes sabia jo i era jovenet. Jo tenia els cromos dels futbolistes però tots els futbolistes de primera divisió en aquella època i mom pare se ficava a dir-me polítics d’Europa de Rússia, de Cuba, de Brasil, d’Estats Units, ministres, era una memòria privilegià, jo no soc axina, jo era més torpe que ell per eixes coses.

P: però ell va ser socialista de tota la vida.

R: mon pare, a mi no m’ha inculcat que siga, ni a la meua filla que ha estat apuntada al partit, tampoc. Nosaltres som dels que paguem, encara que no volem ningún càrrec. Però jo sé que això s’ha de mantindre i s’ha de pagar. És molt bonico, ai, quan van a tirar a un fora, el sindicat que fa el sindicat, tu estàs afiliat, no? Pos què té que fer per tu? És aixina, la gent reclama, home, si vols algo, mójate, pa anar així no pague la entrà. Jo pague i venen a ma casa revistes. I me pareix correcte lo que faig jo. El que reclame algo que s’apunte a on siga. I que reclame allí.

P: jo sí que havia vist, que ja t’ho passaré, una cosa que es diu l’expedient de responsabilitats polítiques de ton pare que era una putà, que era de demanar els bens, que el varen sobreseir perquè no tenia res. Pos que en els informes de mossen Elies, de la Guardia Civil i de la autoritar, que ell era socialista d’abans de la república.

R: ell era socialista, sempre. Jo ho sabia, de mom pare. Mom pare, quan se va establir la democràcia en Espanya, pos a Tierno Galván ell era déu, ell. I em deia, tu escolta’l i voràs. Tierno Galván era una maravilla. Després va vindre Felive que ho va un poc, però també, parlant, t’abovava. Jo soc felipiste, perquè m’agrà Felipe, m’agrà com actua i la seua vida tamé. [sorolls] Que tu estàs casat? No s’ha separat per convinencia, però el matrimoni no estan junts. Si fan algo, per telepatia. Ve ell quan ella no està, està a la mar en estiu. Jo no parle de sexe en el matrimoni, la convivència. En ma casa jo això no ho he viscut, la hipocresia d’eixe tipo.

P: estaves parlant del dia que es va morir ton pare que va dir que…

R: jo no soc ploró i me’n vaig tindre que anar, al dir-me ma mare això, al dir-me mon pare això. Mara, que vols, vinga, ma mare estava cosint, que que vols, dona que vinga, però no li vaig dir, està morint-se. Que vinga i jo em vaig eixir. I mon pare estava, una miqueta suaet ahí i els ulls entel·lats i jo el tenia agarrat de la mà que se l’havia trencat el braç per ací, uns dies antes, alçant-se en ma mare se va caure i se va trencar el braç i portava un cabestrillo. I jo el tenia agasrrat d’esta mà, i només ve ma mare i s’assenta al llit, mon pare fa aixina [soroll de colps] s’agarren de la mà i mon pare fa aixina, i se mor. I un rato antes m’havia dit, jo me’n vaig, però me’n vaig molt content, perquè he tingut una enfermera de primera. Ta mare és el número u. I en vosatros que tinc que dir encara no he fet mut, ja esteu ací pa portar-me on fora, en els cotxes. Jo, o un fill meu, o la meua dona, amb els cotxes els hem portat a tots els puestos que mos han dit. Va morir en vuitanta i pico anys però…

P: en quin any se va morir?

R:En este moment no ho porte ací.

P: ja farem càlcul

R: allí en casa ho tinc.

P: no fa munto de temps, no?

R: mon par ja farà 15 o 16 anys. I ma mare 5 o 6, ja. Mon pare se va despedir de mi, de la meua dona, va donar les gràcies, les gràcies a ma mare, me’n vaig molt content, perque veig que açò no s’ha desmoronat, la famíli. Ell dia, i se’n va prou satisfet, on te que anar? Quan no va poder fumar-se el cigarro, el últim me’l vaig acabar jo. Jo de mon pare i ma mare tinc molt bons [inaudible] molt bona. Jo procure inculcar als meus fills el mateix sistema i viure sempre de broma, si pot ser, sempre. Jo quan estan enfadats la meua filla i el gendre, li dic, ves a casa filla i llava’t el cul ben llava’t i perfuma’t, i quan vaja el teu home, te’l menges, oiii, papà. Però és una broma, però és una veritat molt gran per mantindre els matrimonis. És una veritat molt gran. Ma mare, cre que era a la meua filla i un consell que li va donar va ser quan el teu home t’ho demane no li ho negues mai, que això és el 60 o 70 per cent de que un matrimoni estigue aixina, sinos mira [inaudible] t’enfades i quan tornes és perquè hi hagut un poc de roce, i tan agust. Pos de casà encà és millor. I no era una dona llançà pa res , però se veu que ella ja ho tenia calculat, jo ja te dic.

P: i de la teua tia Teresa, de què t’arrecordes? Ella era anarquista, no?

R: Sí. Ella era anarquista i en els temes de la guerra, els anarquiestes, molts, alguns d’ells, van agarrar cases pa viure, i ma tia

P: i pagaven lloguer

R: com?

P: pagaven lloguer o les agarraven?

R: se ficaven a viure i moltes vegades quan se n’ixien, allí no quedava quasi res. Això va en caracters. Jo, si haguere tingut una casa que me l’hagueren donà, segur que no haguera tocat res. Mon pare crec que tampoc. Però mon pare no era igual. Ma tia i mon pare. Eren pareguts, però no eren iguals. Fisicament se pareixien prou. Ma mare quan renyia a la meua germana xicoteta, pareixes ta tia Teresa, si t’haguere parit ella no t’assemblaries tant. Perquè la meua germana, tenim una finca la pdrera que li ho donat al meu fill menut, li ho ha donat, sabent-t’ho els altres. Perquè ací quan u més té, més paga, i si no te fa falta pa que vol tindre’l? El meu major té una casa que era meua, al carrer general valera, eixe que estava allí, i el menut, té l’alquerieta eixa, que està mitjana amb la meua germana. Pos van fer la paret mitgera i a dos metres de mitgera no se pot obrar, se va fer una barbacoa, li vaig dir, fineta. Això no està bé ahí, ma mare li dia, Fina. Obrar a la mitat, ella no s’atrvia a dir-li-ho a ma mare i com jo feia més lliga en ma mare, vos dir-li tu, Vicente? Jo per la meua germana ho vaig fer, pos sí. Ma mare deixa-la que se obre, ahí. Heu partirem com toca i d’ahi p’acallà ja m’ho quedaré el dia de demà quan vosté falte, vale? Vale.

P: què va passar?

R: que la meua germana va obrar. Si no ho haguera dit ma ma re no haguera obrat.

P: ademés segur que no. I com era la teua tia Teresa, perquè dius que se pareixia la teua germana?

R: que si lo teu se ho podia quedar, també s’ho quedava. Saps? Perquè hi ha un cas curiós de última hora, de quan es va morir m’auela, sa mare d’ella, la casa d’ell que tenie en el carrer Salvador Giner número 33, allí vaig viure un any, perquè me’n vaig anar la mili, vaig estar dos anys fora y quan vaig tornar ja viviem a l’altre puesto. Eixa casa, ma mare, no, com a casa la la volia, perro al carres que estava, no.

P: per què?

R: perquè ma mare no és alcahueta d’eixes, i allí es notava quie parlaven d’esta, parlaven de l’altra, per això no l’agradava i no li agradava el veïnat, i no volia la casa per això. I el carrer era més ample que [?] mariana, i era més ample que la casa que ell va comprar. I com mon pare volia la casa, ma mare va tragar i es va quedar en la casa. I van fer el tracte, no sé si valia 12.000 duros o 12.500. Ma mare se quedà la casa en mon pare, perquè ho van quedar aixina. I va, ma mare, en seguida, pues, com era molt reacia, també, busca pintors, fa un reformeta a la casa i l’asea.

P: que Teresa ja estava a França

R: uh, ja fea anys que estava a França. I ve ma tia de França i veu la casa i li va agradar més, i li va dir, ai, pos jo per eixos diners també me l’haguera quedat jo, però no estava aixina, la cuina no estava arreglà, no estava com antes. I va rascar totes le bigues, eixes bigues que fan aixina, aquella casa estava prou bé. I les parets, tenia una porta de 4 ventalles que donava al corral, una biga avant. I com no parava d’intentar-ho i de dir-ho, al final, ma mare li va dir a mon pare: si me compres una casa al barrio de la mercé, jo me’n vaig allí, fora del barri, que nosaltres ens hem criat ací. I van trobar una caseta al carrer virgen del amor hermoso, que ara no me’n recorde com se diu i de la, perquè ma tia volia comprar la casa cinc anys después pels mateixos diners que va costar. I ma mare va dir, no, no és que no val eixos diners, és que lo que jo m’he gastat m’ho deus de pagar. Va tindre els seus más i els seus menos, però al final se van arreglar. Perquè en ma casa lo que no sobtava era renyir. Més val un mal arreglo que una rinya. Ma mare no se’n va eixir tot en la d’ella però els va donar la casa. I així venien i vivien ahí. I quan venien, com no van quedar mal, pues, els dos germans, mon pare i ma tia, pues venien allà a casa, nosatros ananvem a dinar. I estava amb mosatros moltes vegades. Al fer-se més major, pues la caminata d’ahí, a este barrio, a una dona major ja li pesa, entonces se quedava amb les amigues que ella tenie. Perquè ma tia, allí si que vivia bé. Eren gent que els agradava parlar del que passa, i a ma mare li sentava fatal. Cada u és com és, perquè no és que siga ni més bo ni més mal, ma mare eixe ambien d’allí no li agrade, les persones, moltta gent les valora pels diners que tenen i…

P: de totes maneres, a mi lo que m’extranyava és que els dos germans al’època de la república, u siga socialiste i l’altra anarquista

R: pot influir a lo millor la relació de l’home, jo , això…

P: ti t’arrecordes de…

R: no, jo no l’ha conegut

P: estava a la presó, ja

R: jo no l’ha conegut. Jo era un recien nascut, com aquell q ue deia. Jo lo únic que sé de m’auelo, que tampoc el vaig conèixer, se va morir, també per eixa època, que segons ma mare deia que m’auelo era una bellíssima persona. M’auela Teresa Maria, que és la mare de Teresa, molt tiesa, però sense…, analfabeta, tenia coses que, la dona és mare d’estos i era curteta, la de l’altre costat, l’altra auela de l’altre costat meua t’havies de lligar les espardenyes, que era, i al carrer saps quina faena fea l’altra auela? L’auela venia al mercat i ma mare tamé, i en casa tamé tenien la paraeta allí parà i quan un matrimoni nio s’aclarien anaven allí a la sinyó Carmen, que era m’auela i li ho dien, i m’auela tenia el parlar com si fora Santiago Carrillo, que parla molt pausat i quan, dili al teu home que passe per ací, i passava l’home, ai venia a vore-la sinyó Carmen, perquè antes la gent major i menos major als majors els repetaven molt, en la meua infància els majors se respetaen molt. JO sempre he baixat de la cer quan passava un persona major, sempre, encara baixe ara…

P: i ella que fea, de mediadora?

R: i entrava i se sentava l’home i deia, xe, parlaven de qualsevol cosa i al final li traie el tema. Jo era un xiquet i m’assentava a l’escala i escoltava [?] mira, mira m’auela, i deia, tu te creus que això que tu fas, això que te dona, més hombria? Nooo, estás més mal en la teua dona. Això no ho havies de fer perquè noséquè i no séquantos. I quan s’anava, no li digues a la teua dona que has vingut ací, kli dia.

P: què era, apanyadora de matrimonis?

R: I li donaen les gràcies, les dones.

P:És un treball de me.., ara seria un treball de mediació, no?

R: M’auela era, ademés, havia tingut 9 fills i se li van morir 4 en allò de la cucaratxa que va haver, se morien els xiquets més que les xiques, i els xics se li van morir tots menos u, que el portava l’home, que era Ramonet el de la taverna, que era un home d’ací que tota la vida ha tingut taverna o està el bar Maruja, ara, que fa molts anys hi havia una taverna que era de mon tio. I el fill va tindrer una, ací al cabto, la va obrir el fill. La meua família venen de bareros, per part de ma mare. Perquè en casa ma mare eren molt, molt negociants. Han tingut fonda al carrer la Soleta, han tingut tenda al carrer la Mercè, han tingut una panaderia en el, en Castelló que va nàixer ma mare, en Castelló a l’avinguda rei don jaime, que estava a mitant carrer, allí va nàixer ma mare, Sempre, han tingut una destil·leria m’auelo, que fea, perquè m’auelo era, per aquella època estava prou preparat. Va tindre la sort que estaven de casers en casa d’uns d’aquells que vivien antes que eren marquès o barons no sé on, en Villafamés, com tenien un xiquet igual , se van criar junts, i va anar a escola amb aquell, aquell estava delicaet, i m’auelo sabia d’escola, prou, degut a fea d’amiguet d’aquell i el portava a tots els puestos.

P: I t’auela, la teua auela, això de fer d’apanyaora de matrimonis, això era un ofici?

R: m’auela Carmen, no. Perquè venien, parlaven en la sinyó Carmen, que la sinyo Carmen del monyo blanc, que li dien, perquè el tenie molt blanc. Se fea un totpo redó, tenia el monyo molt blanc. m’auela era molt guapota, molt, la vees, a més, alta, era molt templà. En Villarreal, m’auela era de Villarreal, en Villarreal a m’auela li dien el sol. Quan eixia al carrer, ui, ha eixit el sol, mira ja està carmen ahí. Era blanca, molt de llustre, més guapa que les filles. I era una dona que miraves una miqueta així de reparo. La gent, si, i de major, tamé. I allí al carrer era molt aprecià, m’auela, i ací al mercat, tamé. M’auela era de les primeres al mercat quan el van obrir, després va vendre ma mare tamé ahí, perquè va dedicar-se a l’estraperlo, la època mala, pues això era una excusa pa vendre estraperlo, i les paraes no estaven juntes, a posta, saps, lo millor [?]

P: a vore, conta¡m com funcionava l’estraperlo, que això ja no ho sabem, no ho sabem bé.

R: ma mare se va dedicar a l’estraperlo vivint en casa m’auela

P: Salvador Giner

R: teresa Maria, ma mare

P: quan estava ton pare a Belchite

R: quan estava mon pare a Belchite, claro. I ma mare fea jersens i calces. Les fea per a una fàbrica de Castelló que era de Fabregat. Sí, una fàbrica de punt. I ma mare en eixes maquinetes. I anava una dona a l’estraperlo, que li deien la sinyó asunsion la cadereta, que els fills tenien una barberia, ahí al carre, que ara ja no és barberia, que ara fan fotocòpies i això, que ara al carrer san rafael, saps? Ahí hi ha una casa que ara fan fotocòpies. Ací, no, a l’altre carrer, davant de l’altre carrer que fa aixina. I aquella dona, quan se’n anava a l’estraperlo, li sentia a ma mare, zig zag, zig zag, quan venia, zig zag, zig zag. Anava a comprar i passava per allí, zig zag, zig zag. Xica, quan para? Clar, ma mare ens havia de governar a dos i enviar-li a l’home. I la sinyó Assunsión, un dia cridar, entra i m’auela estava baix i li diu que la teua [?] on està? Dalt, fent jerseis. I la quirda. I baixa ma mare. I li diu, tu ací perdràs la vida i no menjareu mai prou. Tenies que vindre a l’estraperlo. Pues ma mare no havia anat mai. Jo això no ho he fet mai, com tinc que anar? Sí, dona, sí. Diu, en cent pessetes te’n sobra per donar de menjar als teus xiquets. En cent pessetes de genero.

P: era prou dinés.

R: i ma mare, on estan? Jo te les deixaré les cent pessetes. La sinyó Assunsión li va deixar a ma mare cent pessetes, i se’n va anar al l’estraperlo, i anen compraen gènero que ací no hi havia, i entonces a la reventa guanyaven dinés. I el primer dia que va ma mare, li lleven el gènero.

P: quin gènero era?

R: entonces, d’allà pa’casí portaen sucre

P: d’aon

P: de València, que allí ja ho portaven d’un altre puesto. Portaven arròs, això era un caln que n’hi havia, portaven sucre, portaven arròs. Pa no interessava, perquè el pa fa molt de volumen, pa dur un sac de pa i guanyar lo mateix, saps?. Portaven oli, portaen coses d’eixes. El primer dia que va anar ma mare, la policia, la guardia civil li ho va llevar, se van tirar del tren en marxa, antes d’arribar a Borriana, ma mare se va estacar de fang hasta ací. I fea fred, coses que ma mare ens ha contat. I se’n va nanar, se va llavar i va anar a casa l’atra i va dir, què? Com has quedat? Diu, me ho han llevat. La sinyó Assunsion diu, no passa res, tu demà a lo mateix. Aquella dona era molt valenta. Tenia l’home mal i tres fills, i eren més majors que moatros. Jo li devia 100 pessetes i ara 200? tranquil·la. Li torne a donar dinés i a ma mare no la van agarrar més. Ma mara quan s’enterava, la policía està en Borriana, baixava en Nules. I de Nules a cas a peu. Això aixina ho fea la gent. Jo, quan ma mare m’ho cantave, vosté ja sa entrenà, perquè ma mare de Borriana a València anava a peu. JO vaig nàixer a València per això. Jo vaig nàixer perquè ma mare estava amb un bombo.

P: quan l’evacuaciṕ de Borriana

R: l’evacuació de Borriana. I ma mara va estar fent l’estraperlo i podia enviar dinés a mon pare, menjar, més que res i anavem a vore’l, a Belchite.

P: a Belchite, se n’anaveu allí?

R: Jo tinc una cosa, com un ensomi, perquè jo no m’arrecorde, ma mare diu que jo dia als soldats, si te done un besito em deixes entrar a vore a mon pare? Perquè jo era aixina. Hi havia soldao que li fea plorar, jo. Això diu ma mare, jo no m’arrecorde. Jo només m’arrecorde, allí d’unes vagonetes que les portaven sepre un trenet que portaven dins pedres, grava i coses d’eixes. D’això si m’arrecorde. Però d’haver entrat, d’haver vist a mon pare. Ademés jo al meu pare no el coneixia, perquè si anavem una vegà de cada set o vuit mesos, saps? Pos no el coneixia, jo a tots els deia pare…

P: Perquè a ton pare el varen tancar el 39, no? Ací a Borriana

P2: va estar a la Mercè, tamé?

R: Mon pare és que no se creia que el tancaen. Nosaltres estavem en València

P: ell era regidor d’abastos

R: sí. I va deixar el poble ple de genro, l’església estava plena de gènero, plena. Ma mare estava un dia a la cola de la, ara no sé dir-ro, a la cola d’anar a agarrar menjar, del racionament, i van entrar unes atres que eren del règim i van dir que les roges allí no feen cola, noséquè, ma mare mut i arrere.

P: com que les roges no trenien que fer cola?

R: Això dien

P: que no les tocava

R: les fascistotes. I n’hi havia un home allí, que li va dir: Fineta no te faces arrere que tu estàs ahí. Se ficà al costat d’ella, i li va dir, no acatxes la cara…[silenci prollongat]

P: ui, ja escomencem…

[silenci prollongat]

Tranquil.

Que és una cosa molt dura.

R: ella me deia qui era, però no me recorde qui era eixe home.

P: eixe home que era també represaliat. No era fatxa.

R: no acatxes la cara que [parlar entretallat] fam. Mon pare no se creia que el tancaen. Que no havia fet mal a ningú.

P: ell va tornar a Borriana.

R: va vindre a València estavem ma mare, ma tia, la meua germana i jo i mon tio Pasqualet. I li van dir li van dir a ma mare. Fina, dins de, dins de la plaça de bous, a tots els que veuen d’ací de València els tanquen. I ma mare va dir

P: com, com, de la plaça de bous?

R: La plaça de bous de València la van omplir de gent, de presos…

P: i la de Castelló, tamé

R: Moatros viviem en el barrio Marxalenes en València. Jo ho sé perquè ananvem moltes vegades allí on vaig nàixer, estava axí de content perquè havia naiscut jo allí. I anaem a vore’l sempre que anaem a València. I li ho van diar a mon pare i mon pare va dir: mone a Borriana. I mon pare venia convençut, convençut

P: quan es va acabar la guerra

R: de que ell no havia cas d’ell, que havia servit a la pàtria encara que va perdre, era la pàtria d’ell. I el meua pare el que no comulgava era amb el fatxes. La seua pàtria era la republicana i és lo que manava entonces. I va vindre i només va vindre van anar a per ell. Se’l van endur i el van tancar ací…

P2: qui va anar a per ell?

R: Això no t’ho puc dir perquè no m’enrecorde. Però en la família del meu pare hi havien molts fatxes. N’hi havien molts, perque un dels que pegava a la presó era cosí germà de mon pare. Bodí, ai, Conde. Conde.

P: Conde.

P2: Conde ix en tots els puestos

P: és molt famós, jo no sé qui és però és molt famós…

R: és molt mala persona. Conde pegava ahí a la presó, i mon pare estava tancat ahí. I mon pare estava fart de pegar-li a ell, perquè eren cosins, germans. I qua anaven a casa dels auelos, del mateix auelo, estaen tots els nets, quan erem xiquets jo el fartava de palo a eixe,

P: este era Juan Conde

R: Juan. Que el fill va estar després a l’Aujintament era jefe de falenge, el fill tamé, això s’ho hereten , ells, això.

P2: i després el atre se va, tu me pegaves de xicotet

R: li va dir, ara si que me pots pegar, jo ja te pegat a ti, ara com la situació el que té la correja eres tu pa pegar. Però mira quan me pegues i fe-me mal, perquè sino, mon pare el va amençaar tam [?] moatros quan mon pare va vindre, moatros no hem anat més a casa dels condes…

P: quan va tornar de Belchite

R: moatros no hem anat més allí. Sin embargo m’auela Teresa Maria se va ficar de crià allí a casa d’ells, pa menjar. Ma mare, això li va caure com una bomba., Que dos fills tancats a la presó perquè no són d’eixe règim i ara vosté se’n va a servir ahí? Una coseta més però van fer que mo n’anarem d’allí. Perquè dien moltes anècdotes d’eixes. Ui, eixe és ric, eixe ho sap , és ric, voldre els dinés per una altra cosa. Ací el ric té raó i el pobre no en te cap. La gent d’aquella època

P: lo que passa devia ser una situació molt dura, perquè un gendre afussellat, els dos fills a la presó, els xicuelos menuts, l’home que s’havie mort d’un patatús per tot lo que passave.

R: m’auelo es va morir de vore a la filla tancà i al fill. Mon pare no estava tancat encara, a ma tia la van tancar antres que a mon pare, saps, de vore eixa situació, m’auelo no va aguantar, no va aguantar i es va morir. Que ma mare que se va casar, se va ficar a viure al carrer San Leandro, el que està darre del carrer Salvador Giner, a una escaleta vivien allí, sempre ananvem, perquè a la mateixa andanà, pos ma mare, anava allí a vore al seu sogr. Perquè ma mare en m’auelo fea molta lliga, saps, ma mare.

P: l’home d eTeresa Maria

R: no, el pare de Teresa Maria. Quan encara vivia que ma mare estava encara casà, feen, tenien un feeling molt bé, saps? Ma mare ere una dona de casa de les de antes que sabien fer de tot, cosir, bordar, fer calça, fer ganxo, molt detallista pa les cosetes. De la època de ficar visillos als armariets i coses d’eixes. Això ara no se gasta perquè els armaris són diferents. Però ma mare d’eixdes coses era el número u. A ma mare han vingut a dependre a fer ganxo jo què sé dones del carrer, la tira.

P: ton pare va estar, primer ací a la mercé, després a Castelló i allí el consell de guerra que el varen condenar 30 anys a Belchite, a reconstruirlo

R: si. El que van fer nou. El nou Belchite.

P: i va eixir en un indulto, al 46.. I quan va tornar com va se rla vida? Ja t’arecordaries.

R: ui, difícl. Pa mon pare molt difícil. Jo només tinc una imatge gravade de mon pare, quan va vindre,

P; que tu el vas conèixer

R: sí perque em van dir, el pare , el pare. I jop a vore al meu pare, Un xiquet de cinc anys: Jo només m,e recorde, que estava per mitan carer.

Mire allí i estaen els Garcies, estan els Marco, estan els mateixos de sempre, i eixos són els que van a comulgar diari. Lo que no m’axplique com els agradava tant, comulgar, perquè l’hostieta no és mot bona.

P: però eren falangistes o eren carlistes..

R: Eixos són fatxes i franquistes, después, més encara més que res són aprofitosos. Ací tombava un sant un roig i l’afusilaven, eixe va tirar una iglessia i se la va apropiar ell i va fer pisos i no va passar res.

P; estan parlant de l’esgésia d ela sang. Perquè varen tombar eixa església?

R:Perquè ells manaven.

P2: perquè voldria fer-se ell la casa

R: Allí té el taller, darrer, ell. Que le terreno del taller està agarrat del riu. Eixa línia no és la del darrere. I el riu arribava a la línia de darrere. I els que manaen, ara tu vas pel carrer majos pacallà i antes d’arribar al riu hi ha un carreró que no té eixida, el riu arribave ahí.

P: on està el bar molina.

R: el bar molina era el riu, que fa el riu aixina. Però eixe que estava al bar molina que és? Eixe tamé va agarrar terreno, i darrer

P2: a mi em van dir que el forn barrionuevo ja estava quan la guerra, el forn

R: siii, estava a l’altra cara, claro. I la taverna de mon tio estava al girar el bar Maruja, que tamé estava en el riu aixina

P2: LO de la iglésia de la sang ho van cremar allà al forn de [?]

R: jo, de la iglésia de la sang de hanat a juar de xiquet, allí dina, anaem a jugar.

P: primer va ser presó republicana. Que estaven els patxes a la guerra de presó i después va ser presó..

R: sí, bueno, sí. Jo, d’este poble hi ha moltíssima gent, moltíssima, que hui, han anat en mi a escola i tot, jo avui no els salude. No, perquè no me ve de cara. Li diu, com li diuen? Li dic el nom i els dos apellidos, perquè som d’una edat similar, ham anat a escola molts anys junts, perque a batxillerat he anat molts anys, jo vaig entrar als 6 i vaig eixir als 14. Jo vaig ser el primer que va entrar als salelesianos en 6 anys,, el primer vaig ser jo.

P: escolta, i tu anaves en el fill de Moliner?

R: [asenteix] Vicente, I és major que jo, però jo anava a la mateixa classe que ell, quan vam fer ingrés, que entonces se fea ingrés,

P: jo he fet el ingrés tamé.

R: I després t’examinaes i moatros feem batxiller o bé comerç. Jo quan vaig fer ingrés, els salesians, en ma casa ni se van enterar. Jo vaig fer ingrés i tenia 9 anys isen tenien de tindre 10 per examinar-te i don Juan Cordella li va demanar a ma mare una partida de naiximent meua pa examinar-me, jo tenia nou anys quan vaig fer ingrés, i ma mare la partida de naiximent. Jo vaig nàixer en València se tenia que demanar allà, i quan va vindre i la vaig ensenyar a…, va dir ai entonces tu tienes 9 años, sí señor, tú no te puedes examinar. Perquè vam anar a examinar-mos a Castelló a l’institut, hi hacvia un professor que li dien don CesarP: sí, don Cesar, era maic ne mon pare. Cesar Marín, que era de ciències.R: i l’examen díngrés el feam allí. I jo vaig anar en els salelesians en un any menos i el capellà, mira si manaven els capellans, va raspar la fecha, va raspar, i después va apuntar un any més. I em va dir, cuando te pregunten, tu naciste, me diu, en el 37. I tienes los años que tienes el mismo día. Acuerdate Regal, no me hagas quedar mal. Vale. Entoces resulta qque ahí eixe anya a mi m’havien pagat una beca, pa que seguira estudiant, perquè se veu que va anar algú que tenia dinés i va dir,m quins xiquest despuntes en classe que van bé, fulano, mengano i sotano. I me van apuntar a mi. JO vaig fer el examen de ingrés pa entrar a Batxiller, i vaig anar allí, per cert que don Cesar em va dir, cuantos años tienes? Perquè jo soc baixet, i damunt un any més. I jo, i jo vaig dir lo que me van dir que diguera. Tú tienes diez años? Tú que año naciste? El 37, la fecha m’acordava, el 20 de noviembre. Vale, vale. I mira el morro i va cridar a don Juan Cordella. Jo sé que estaen parlant, i Cordella va dior, que eso vale. I va, m’arrecorde que van passar la ungla per damunt del raspat i van ficar, “el raspado vale” Perquè ho va dir un capellà. Això és il·legal totalment. Jo me vaig examinar en nou anys, i vaig entrar a primer i tenia, pues nou anys i mesos. I entre a primer de batxiller i a mitan curs va ser quan van vindre a ma casa pa que anara a estudiar de capellà, jo. Que va vindre don Juan Cordella, i ma mare m’arrecorde que estava llavant, als safareigs, i jo estava al carrer juant, i al vore a don Juan, mare que don Juan vol parlar amb vosté. I va entra a dir-li si volia que jo anar aa estudiar de capellà, que ells m’ho arreglarien pa, perquè la beca eixa [?] de cura. Peruè ací pagasven beques pa cures. Ací hi ha gent de Borriana que ha pagat beques:per axì e mi em van apuntar i van fer el raspat i tot perquè. I li van dir a ma mare. I ma mare va dir, això no ho sé, això el meu home, té vot i veum, ací. Ma mare massa ne sabia que tenien que dir que no. JO m’arrecorde perquè me’n vaig anar, allí al corrar de casa teniem una gerra que era així d’alta i jo entrava dins i ho em faig dins gerra, i sentia que don Juan li dia, Vicente no tiene vocación a cura, pero por lo menos estudios tendrà. En part, baix un punt de vista, però quan fer el comentar a mon pare, mon pare va dir, ah, no, cura, el que volen és humillar-me a mi. Aixina ho va agarrar mon pare. I tu li dius que no, pase a dir-lo que no a mitan curs i vaig passar a comerç, a mitan curs. I vaig entrar a comerçs, jo no havia aprés a, jo estidiava llatí, que allí no se’n donava en comerç, jo vaig entrar i com eren matemàtique i a mo m’aneven molt, recorde que teniem que der 175 problemes al final de curs de matemàtiques, era matemàtiques de primer que se donaven, que eren interé simpl, interés compuesto i matemàtiques de sumar i dividir, i si fees això tenmies moltes possibilitats d’aprovar el curs perque en comers se miraven molt les matemàtiques. Jo deguere entrar, per ara, a lo millor i jo vaig acabar el cur i ja les tenia fetes. Fent matemàtiques, m’agradava. Jo estava en casa, no teniem tele entonces, i estavem els pares i jo parlant de coses i jo en la taula allí fent matemàtiques, en problemes i els 175 que me pareix que eren les vaig entregar a don Jerónimo i encar faltava un mes per acabar-se el curs.

P: i tu, sent company de Vicente Moliner

R: i anava a jugar a sa casa, jo. I sa mare venia a ma casa, les germanes. Perquè la gent que estavem en la situació eixa si que eren una pinya

P: vols dir que sí que n’hi havie una solidaritat

R. sí, però en el altre bando no en tenies, no

P: no

P2: no, no, entre

R: n’hi havia. Ademés, influia tamé el caracter i la edat de la gent. Saps? Perquè jo de les germanes de vicente, m’arrecorde tamé

REGAL_24022009_03

P: el pare de, el home, de Teresa

R: Sí

P: José tamé era regidor en ton pare i en Moliner i tal…

R: però, ahí esta, és que segons el bando que te arrimes van fer unwes coses o altres.

P: No, jo vull que ho contes tu com socialiste.

R: mon pare, jo crec que si haguere sigut incampaç, sense vindre democràcia, d’actuar mal cara al poble. Perquè mon pare era primer el poble que sa casa, que és lo que ma mare, a vegades parlava amb ell: Regal a tu to te’n donen res. I mon pare, si algo sobrava, que s’havia de tirar o…, el que volia ho agarrava, perquè era aixina. Ha sigut aixina hasta que s’ha mort.

P: tenint un costat de la família anarquista, tu que creus que va passar?

R: No, en la nostra família, mon pare i ma mara, mon pare i ma tia. Mon pare nomes dia a ma tia que era massa llançà, perquè els anarquistes eren més llançats que els altres. I a lo millor, després, la fama, si ma tia entrava a un puesto era Teresa la real, i els en compraen, i això és mal, això és mal. Perquè, m’arrecorde, una li va dir con Rodríguez Zapatero i vosté amb eixos apellidos trobarà coses, o no! Li va dir aquell, perquè m’acomparen en aquell i aquell no és res meu! A vegades el parentesco i això igual et fa de menos com et pot fer de més. Com en aquella època si et feen mal et fea més mal.

P: i tu que senties en casa de parlar de Jose Cervera i de…

R: mon pare en mon tio sempre dia que era un bon xic, sempre ho dia, [ininteligible] germans, mon pare criticava a la seua germana, la criticava, més que a l’home…

P: perquè era una dona…

R: no!

P2: perquè seria més llançà

R: era més llançà, i potser que mon tio s’haja vist en puestos per la dona.

P: Què vol dir ser llançà, que no ho comprenc.

R: Era la que [ininteligible] i això és n ostre i avant. Mon tio, segons mon pare, no era aixina. Mon tio, a mon pare, li va doldre molt que el mataren. Ell ho va dir moltes vegades que no havia fet res perquè el mataren. Jo era el meu cunyat i el coneixia bé, ho deia ell, a mi m’ho va dir més d’una vegada, perquè de vegades hem estat a l’hort tots junts i jo li preguntava pare i açò? Para, allò. Moltes vegades, mon pare m’he arrecorde que paralavas i acatxava el cap aixina, tenien molta por, vivien atemorisats perquè a per ells. Ininteligible mon pare anava al cuartel i dia, a vore si torne.

P: li van pegar alguna vegada al cuartel, o no?

R: no, al cuartel de la Guardia Civil, a mon pare mai, no l’han tocat mai. Però quan se’n anava, de broma

P2: sí, sí, de broma, però de broma per si acás.

R: me’n vaig, ja vorem si torne. I ma mare estava patint fins que vinguera mon pare. A les nou i mittja o a les deu de la nit, i després ja li van alçar la mà i ja no anava ell allí, venien a casa.

P: de totes maneres, quan vaig conèixer el teu cosí, quan va vindre Alain i Jean Claude, vam estar en lo de la Caixa Rural i després ara, la casa Roig, i una miqueta per contar això que volien firmar, i ell contava la història de Borriana, la història que li havia contat sa mare.

R: Sa mara l’haurà envenenat al meu nebot, al meu cosí, vull dir,

P: i pareixia com si botella fora el paraiso de Bakunin.

R: és que eixe és el fallo, jo, en el meu cosí, una setmana antes de morir-se, me paralava per telèfon i jo a ell tamé, i parlavem i jo li dia Pepe, és que vius massa anys arrere, li dia jo. Açò no és igual que que tu t’ho imagines, jo li ha dit però moltes vegades. Per ell Borriana era el centre del món. I jo li dia, ací hi ha lo mateix que ahí. Ací en la crisis que tenim ara, ací en Borriana, ler taronges no valen una perra, i li die, antes smpre deiem oh, les taronges caigueren ja voriem que fariem. I ara està caent la ceràmica que és lo que més gent, i ara si que ho tenim negre, perquè les taronges, estan tocant terra i la ceràmica esta caent. I no és lo que tu te penses, ella els homes de Borriana els llamava com els més bragats. Dona, em va demanar un llibre [ininteligible] que no l’he pogut trobar per dur-lo allí en ensenyar als francesos per dir-los en açò acabavem al meu poble. Saps?

P: jo vaig a era tota

R: adoctrinat, molt. El meu cosí ni ha fet la mili en España ni ha fet la mili en Francia, sa mare s’ho ha arreglat.

P: sí que és una miqueta raro que estara un home fadrí en sa mare tota la vida.

R: quan venia ací, jo anava amb xiquetes, xiquetes, i mon anavem al port, lo que se fea entonces, a ballar. Jo li presentava xiquetes, que eren amiguetes meues pos d’ell també. Quan va vindre l’altre estiu, no sé si eren les mateixes, algunes altres, i li dia sa mare: no te busques nòvia que tu a estes xiquetes no les coineixes. Perquè no saps ni de qui són. I quan se n’anava allà li dia: les franceses no són bones, són massa llançades. I aixina se va criar.

P: i aixina se va quedar, pobre.

R: i s’ha quedat, sin comerlo ni beberlo. I en unes coses! Els meus fills li diuen, a d’ell, el tio hippy, perquè li tenies que dir dutxa’t més vegaes, afaitat més vegaes. Eixe monyo com el portes. Desastre.

P: desastre.

P2: És que per a sa mare seria molt dur, seria l’únic que tenia, sa mare, li quedava.

R: se va enganxar. JO crec que no va viure massa bé en l’home, en el segon, per culpa del crio. Jo m’arrecorde, una vegada, estàvem a l’alqueria, e la pedrera, i mon tio portava una bata aixina com els francesos, el home de ma tia Teresa

P: el segon

R: Si. I era molt roig de cara. Teia venetes ahí, del vi que beuen molt. Però era un home molt campetxano, la terra de Borriana li va donar [ininteligible] i tenia filles, allà. I un dia, estava jo a l’hort fent no-sé-què, jugant o fent algo per allí i mon tio estava parlant en mon pare, parle mon tio l’home ma tia Teresa i aquell es lamentava que este xiquet no em reconeix com a res i jo treballe pa d’ell. Sa mare no li va ensenyar a ser una persona agraïda. No li va ensenyar, saps? Quan va vendre la casa, jo li vaig dir, no la vengues, Pepe. No tens dos allà? ven una d’allà. I tens casa allà i casa ací. I vens quan vullgues amb els teus amics, i en qui portes. Perquè a vegades ha vingut en gent, que has dit ui, venia un en una barba, no sé si l’heu conegut, un que te una barba hasta ahí. Se llavava com ell. Un altre, cego, venia. I una xica, que el monyo faria tres mesos que no se l’havia llavat. Per això els meus fills els dien els tios hippies. Jo, de males persones no els tracte, perquè jo no puc dir-ho

P2: eren hippies

P: Alain i Jean Claude no són aixina

R: No són aixina.

P: i la xica que ara no m’arrecorde

R: tampoc. Eixa tampoc. Que jo després pensave que en estos, almenos, el dignifiquen un poc.

P: no s’han portat molt bé, ara.

R: si. Són bones persones. Bones persones en el sentit de lo que fan per ell, han fet per ell, antes i después. L’altre dia va tocar Jean Claude. Però el meu cosí ha viscut, per a mi, en un altre món.

P: Però a mi em va estranyar, bueno, no li pots dir que no, però ell contava que en la guerra Borriana va ser el paraiso libertario, era la colectivitat i tot

R: Però això se va fer ací. Ací hasta la faena, ací anaven tots a trenballar. Però a la roda que dien. S’acabae en la j i sendemà començaven de la j per avant. Passaven tot l’abecedari i si entraven de nou, a lo millor un anaven hui i demà. Però això, com era roda, al mes els mateixos jornals. Això ho van organitzar ací, estava organitzat. Això, això si que hio van fer. I la terra se produia. Però va dirar poc perquè va vindre la guerra paca ací i se va acabar com Camot. Ací no estaven desorganitzats, no. Però el problema és que [ininteligible] els canons.

P: I que has dit, que ta mare, cuan se’n van anar cap a València, ta mare se’n va anar amb ell, a peu.

R: sí, a peu. Van anar a peru, ma mare me contà, va contar ma mare, entonces hi havia una avioneta que li dien la pava, que feia ooooo, la sirena…

P: que venia de Mallorca

R: que anaven per la carretera. I anaven el matrimoni que vos he dir, que són els abuelos de Planelles, que anava sa mare que era una xiqueta, anava el meu germà, que tindria dos anys i mig, perque jo no havia nascut i me porte tres en ella, i anaven el abuelo i l’abuela d’este, de, de Planelletes. I van anar a València perquè Planelletes, Planelles l’abuelo, que li dien, Jesús March con hache, eixos eren de Manuel, un poble que es diu Manuel en València, i se’n van anar a Mauel, però a mosatros ens van deixar a València i vam buscar una casa perquè teniem una tia que estava vivint allí entonces, jo, ma tia Vicentica. I vam fer cap tots a la mateixa casa, viviem a pis de dalt, jo vaig nàixer al de baix, ma mare no va tindre temps de pujar. És de veres. Me van dur a la maternitat en un taxi, que estaven de festa, van dir que no, i vam dir torna-mos arrere. Vam tornar arrere i ma mare no va arribar dalt. I per nàixer baix era quan anavem allí, i bonica, per tot el barri, binica li dien a l’amo d’eixa casa, un apodo valencià que tenia. I que vos pareix, que el tio Bonica ha tingut un xiquet a estes hores, era un auelo! Saps? Perque mosatros vam anar a vore’l, quan se va morir vam anar a vore’l. Jo encara anava allí i no el coneixia, perquè jo com anava a coneixer’l, eixa època. Però me ho dien i ma mare m’ho dia, este home, vaig nàixer al llit d’ell. [ininteligible] quan ma mare va arribar diu que dins el taxi ja naixia, jo.

P: no te cregues que el meu fill naix quasi en un taxi.

R: que sí, que sí, jo no vaig nàixer en un taxi perquè van arribar. Si van un poc més avant ja estava jo fora. I vaig nàixer jo allí i vam anar, ma mare ha segut, la mare no era beata, sin embargo a la marededeu dels desemparats le tenia una fe com un dimoni.

P: ta mare no era socialista, com ton pare.

R: ma mare, no, pero ma mare és que de dretres tampoc era, ojo. Ma mare no era de de dretes. A misa anava lo justet. Resar el rosari no li he vist mai resar-lo. Si ha resat ha segut acompanyant a lo que fan missa que ho diuen. Però ella agarrar un rosari, no sabia. Jo asbia i li dia, vosté no sap. Jo sabia resar el rosari, que me’n he cascat que no veas. Però ma mare no era, ni d’un bando ni. Ma mare era, pa mi era una senyora, pa mi era una senyora. I li venia de sa auela, de sa mare. Carmen era igual. M’auela Carmen en el barrio, entonces no hi havien diners, i m’auela Carmen no havia estudiat gens, cosa que l’home sí que sabia, però ella si no s’apuntava les coses i sabia els duros que eren.

P: en signos?

R: ella s’ho apuntava. I quan venien a pagar-li, dones de guadia civil que els feia una llista, en paper d’estrassa, li dia, tu, tant, tu tant, tres-cents duros o cent-cinquanta duros. Coses aixina. I mosatros, m’auela venia, m’arrecorde que cobrava la vellea, que cobrava trenta pessetes i quan anava firmava en el dit i per donar-mos lliçó a la meua germana i a mi, m’auela va dependre a llegir. M’auela Carmen. Això va ser molt curiós, un dia ve, el cartero és el portava els diners a casa de lo que cobrava de la vellea. No me recorde com li dien, un home que parlava castellà que vivia a la ronda allà baix. I un dia va: señora Carmen, le traigo la paga. Vale, sácala. La saca i li trau la almohadilla pa que ficara. Diu, trau el polígrafo, que eren els primers bolígrafos que se veen en Espanya en aquella època. I m’auela escriu Carmen Pitarch, que li dien a ella,m però l’escriu en lletres menudes d’imprempta, que és lo que ella va dependre a llegir, ho fa aixina i li diu: faça la rúbrica, li diu el cartero, la rúbrica era no sabia lo que era, què m’has dit?

Però era tan lista que no va entendre que era analfabeta, era molt lista, m’auela, això d’ahí baix, bah, fes-lo tu mateixa. I aquell fa aixina i fa les ratlletes. I aquell home se’n va anar mirant lo que havia firmat m’auela Carmen. I ho va fer, la c, la a, aixina, la erre aixina, de lo que ella [ininteligible] i llegia unes revistes de blanco y negro que hi havien entonces que no se les comprava, no sé qui li les duia. Igual mon tio Antonio, que podia, que era comerciant, que no ens van ajudar en res, que eren comerciants i podien, rellotgeres, però ajuna, ma mare se va casar en un roig, ma mare estava a part. I venien a Nadal i anaven en recel per menjar, els rics. Com pot ser això? Com pot ser? Un dia, m’auela Carmen estaca escudellant, i ella, a la seua filla Carmen, que era la major, ma tia Carmen hevere criat a ma mare, perquè la diferència és quasi vint anys. M’auela se fica a escudellar, m’auela tots els anys pagava un tito a nadal, ella treballava pa donar-mos estrenes i pa pagar el tito, eixa era la seua missió al cap de l’any, i està escudellant i li fica una cuixa pa Carmen i una cuixa pa Antonia que era l’home, del tito, i diu, este pa Carmen, este pa, i ma mare [ininteligible] i diu mare no repartisgue diu a m’auela no, Fina? Per què no? Diu, pues no, diu Carmen i Antonio poden menjar cuixes totes les setmanes i mosatros una vegà a l’any. Veig a qui la dona pos pals xiquets, va dir m’auela i aixina tots som iguals, xiquets només n’haven tresn en eixe costat, el meu cosí Rufino que treballava en le Banc de València, la meua germana i jo. Hi havien dos cuixes i a mi no em va tocar la cuixa, jo era el més xicotet i no em va tocar, però em va fer gràcia que ma mare li va dir no fa bé la partició vosté, mare, eixos mengen cuixes quan volen i mosatros, no

P: i tu coneixes, coneixeu a u, és que, Rafael Musol, que tenia un taller de bicicletes.

R: sÍ Rafael, s’ha mort ara

P: s’ha mort ara.

R: no fa molt, sí. Dell cicliste, anava, va ser president del cicliste.

P: perquè ell va estar tancat a la Mercè als 16 anys.

R: anava dir-te eixe ben jove seria.

P: 16 anys, vaig estar parlant una vegada jo en ell i el era comuniste, no ho sabies…

R: no, és que entonces, perteneixien al partit comuniste, però eixos eren, com se dien eixos, tenien un apodo, eixe tipo de comunistes, pioneros? No, tenien un apodo, en el partit comuniste eren ja genteta. Com en la Falange, flechas navales, flechas, eren flechas, els xiquets, els altres ja eren…

P: jo t’ho dic perquè, me recordava d’ell perque m’havia ensenyat una foto, mira que ja no, ja s’ha perdut, que estave ell, una foto d’estraperlista, en la bicicleta, que la guàrdia civil li agafava la bicicleta a Vilafamès i li tocava venir-se ací, i em va dir que guardaven “mundos obreros” i propaganda, ja en el franquisme, en el taller.

R: és fàcil.

P: no, per si ton pare el coneixia.

R: sí mon pare i ell, claro que se coneixien, perquè eixe va comprar un hort propet d’una marjar que tenie mon pare. I xarrar, ha xarrat ells junts, perquè ací, antigament, antigament, no, fa tenta anys només la gent que quedava d’aquella època, que eswtaven seixantenos, tots, parlar d’ells, era de la guerra. A ma casa venia Ismael, que també va estar tancat, que era amic de mon pare, i venia que els meus fills s’arrecorden d’ell, els meus fill passaven l’estiu a l’alqueria amb m’auela, en ma mare i en mon pare, en les aueles, i el senyor Ismael s’arrecorden tots, perquè era un home molt pacífic pa parlar [ininteligible] dels xiquets i s’arrecorden del senyor Ismael. I eixe també era com el meu pare

i també va estar tancat, Ismael.

P: de cognom com es deia?

R: [ininteligible] té una filla que treballa pa bodi consultor, no pa bodí que era concejal, pa un altre, pa un bodí que viu a les placetes, que ha treballat [ininteligible] a les placetes, ell.

P2: bodí hi ha molts

R: bodí hi ha molts però eixa rama… Bocanegra són eixos. Eixa família Bodí són Bocanegra, eixe està tambe de director en el banc de biscaia, va estar de director, eixe Bodí, saps?. Eixa xiqueta era un xiqueta que treballava en ell. Ismael, jo sé el nom però…

P2: algú que el coneixia, i coneixes algú que no? Vicente Fortea

R: Claro, a Vicente Fortea, sí, i a l’altre…

P2: se’n va anar a Alcàsser a vieure, lo que no sé jo si se’n va anar perquè se va tocar anar o perquè…

R: ací van pegar a fugir tots

P2: perquè este era germà d’un del PSOE que el va salvar, el va salvar algú.

R: ací, ací la gent va tindre que fugir tots

P2: este era del club Ortega i tot

R: sí, això no té res que vore. Eixe vivia en este carrer…

P2: sí senyor, cap al final, al costat de la peluquera

R: tenia un germà que estava en Bilbao

P2: un germà..

R: germà o cosí germà

P2: jo crec que el de Bilbao el va salvar a ell, un que era Governador?

R: sí, seria entonces, seria, Monsonís que que li [ininteligible] Eixe era, eixe, que el van traslladar d’ací i el van enviar a Bilbao eixe..

P2: eixe que vivia en Alcàsser, que venia ací a l’estiu, després va viondre ja, però li va costar molt vindre

R: eixe era àrbit de futbol de més major

P2: eixe era arbit de futbol?

R: àrbit de futbol, tenia un apodo

P2: duque

R: un altre nom, un altre apodo també. Perquè era de la família, el altre apodo.

P2: el duque que tenia un ull que mirava en contra el govern

R: el duque era un apodo personal, però la seua família tenia un apodo. No m’arrecorde com se diu el apodo. Vivia en este carrer, ha viscut al meu barri, encara eixe

P2: si, si, si, al costat de la peluquera, per ahí.

R: eixe ha vingut a ma casa i tot, encara.

P2: eixe també era de psoe de tota la vida, era socialista de sempre.

R: a ma casa venien molts que eren de psoe.

P Escola deixa’m una cosa que se fa una miqueta tard. A casa tenieu, és que m’agradaria fer un panell, si te pareix bé com els de la exposició que n’hi havia, un panell de ton pare

R: foto?

P: sí, pa lo de la exposició

R: tenim dos fotos de mon pare, tinc, però de ara. De jove.., en casa n’hi hauran, de ma mare, fotos de mon pare quan estava a la presó, que n’hi han fotos per allí. Ja ho miraré jo.

P: sí voleu…

R: aniré un dia casa, ma mare, obriré i regiraré, i sí no està és que ho té la meua germana, i li diré, tu això pa què ho vols? I que m’ho done. I allí n’hi havien cartes, si la meua filla, la meua filla estava obsessionà en que les cartes que mon pare escrivia a ma mare que foren d’ella, i les ha demanades a ma mare i ma mare va dir, sí filla te les donaré, sí, filla. S’ha mort ma mare i en la casa eixa, la meua germana i jo no mos aclarim, perquè la meuia germana lo que die ma mare. Ma mare, antes de morir-se, m’agarrava de la mà Vicente, ves en cuidao que la teua germana t’enganyarà. Calle, mare, calle. Perquè no teniem [ininteligible] raó tenia. La coneixia més que jo, la meua germana.

P: pos t’agradaria de fer un cartell

R: sí: Jo vos buscaré les fotos, que ne té d’estar a la presó, ma mare les tenia encara, jo les he vistes. Jo les ha vistes. Ja vos ho miraré, jo. I mon pare mos va enviar, entonces posaven, les plomes d’escriure, com se dien…

P: plumieres

R: sí,posadet en cera, molt boniquet, mos ho enviava mon pare…

P: de coses

R: això no ho he fet jo, un companyero que no sé què. I de pinyols d’oliva uns mones que estaven aixina. Foradava el pinyol a poradets.-

P: i això ho teniu?

R: això se ho va endur la meua germana

P: ai

R: sí, segur

P: perquè tenie unes espardenyetes que li va fer son pare i també un

R: jo de ma tia, si vaig a Francia, només vull un mundo que tenie, perquè era de m’auela co de l’auela d’ell.

P: un què?

R: un mundo. Un baúl.

P: no sabia que

R: i això era de m’auelo que va anar a la guerrra de Cuba.

P: no me digues

R: i el mundo és de cuba, que el va dur m’auelo.

Que el cas de m’auelo i m’auela jo li he sentit a ma mare i a mon pare contar. M’auela tenia un nòvia que estava en la guerra de cuba, m’auela Teresa Maria, i va i el maten, allà. I a mon pare, a m’auelo, a Vicent, li va dir Vicent, era Vicent Badal, eixe, li va dir, com eren prou amics, li va dir, este mundo és pa fulana que és la meua nòvia, que tu no li portaràs. I li va dur el mundo i se van ficar a festejar. I se va casar en m’auela per això.

P: i ara un net teu tamé, Vicent, tamé es diu ja és la quinta, la quinta

R: la quinta generació.

P: Bonico

R: Als meu fills els agrada això.

P: i a tu no t’agrà?

R: a mi sí. A mi no m, jo de mon pare estic molt content. Com ha sigut, com ha actuat, jo a mon pare pa fer-lo patir quan me renyia que me dia, de joves tots hem fet, per alguna gamberrà quan en dia algo, jo li dia, mire pare no me diga res que a mi no m’han tancat mai dia jo [riures] i quan dia això canviava de color a mi no m’han tancat mai, home, no he de ser tan roíndia jo.

P: i aquella cosa que ens vas contar que passàveu per la Mercè.

R: ahí no deixaben passar, a eixes hores no deixaven passar, quan era xiquet.

P: se sentia tot

R:Dins hi havia tancats i senties els esclafits. Aii, aiii. La gent a rodar. El Saro vivia ací, vivia propet i anava a espiar, el Saro. Eixe tamé era del psoe

P2: no està mort encara el Saro.

R: sí, sí

P2: pos farà poquet, va estar molt fotut de l’estòmac o algo així.

R: és que els fadrins, això sol passar. DE hui pa demà se more, Estan mal alimentats, exés a vegades, falts altres vegades i és un desequilibri total que li dones al cos. Eixe se va morir en casa, tamé.

P: com Pepe,

R: perquè fam molts excessos. Este Sado tamé, se pensava que era Jove, no veus que això te caurà mal? Pa que t’has de beure un got de vi. Jo sopava moltes vegades en Saro que erem molt amics i parlavem de coses d’eixes, però ells no tenen…

P2: però va tindre algú tancat el Saro a la presó?

R: no. La família del Saro són de dretes, el d’esquerres és ell, és ell. Que en la família de mon pare eren molts de dretes, cosins de mon pare, saps? De dretes, cosins germans. Els Francs, que tenien forns, antes, ací. Que el primer govern, el primer govern que va haver ací en Borriana que va ser d’UCD, mon tio Juen era panader i va ser concejal de uced. Estava en, ja ho diré, era ponen de basures.

P2: i Juan que era?

R: Juan Franc. Eixe va ser, jo t’ho dic perquè en eixa èpooca jo estaca en Finanzauto y servícios, no tenia el bar encara i jo era venedor de vehículs i vaig vindre ací a vendre els vehículs i mon tio se va asustar per si acusaven la família perquè comtraren els vehículs. Que vosté no firma el pedido. Ell tenia por i jo li vaig dir eh jo no tinc que sobonrnar a ningu ni li tinc que donar res a ningú però el concejal ponent de basures és vostés i jo tinc que parlar en vosté, si vol que parle en Canós parle en Canós, que jo el conec que Canós ha ananat en mi a escola, més major, però ha anat en mi a escola, i me coneix i qyue jo no vaig a sobornara ningú. És que me sabrie mal que mos agarraren. No, no. I vaig vendre els camions de basura, els primers contenedors que van haver en Borriana els

vaig vendre jo ací. Vaig vendre un camió de basura, una furgoneta que replegava pel centro de la vila i una cuba, un camió gran cuba, que encara el tenen eixa, saps?

P: me pareix que sí

P2: mone.

R: sí.