TRANSCRIPCIÓ

Vicente. Ja s’havia mort Pepe. La meua germana tenia poca relació amb ell. Cada u tenim un caràcter, jo quan venia li feia cas. Jo, cosins germans en tinc molt poquets.

Entrevistadora.  Perquè tu i ell quan vos portàveu?

V. 11 mesos. Jo vaig nàixer primer que ell

E. Tu vas nàixer… al 38.

V. Sí, vaig nàixer al novembre, el dia que es va morir Franco, dia 20 de novembre vaig nàixer jo. I nosaltres de menuts hem tingut molt bona relació, perquè érem xiquets i era nomal. Sempre…

E. Perquè vivieu en l’abuela

V. Vam viure en l’abuela. El que passa és que després, quan estava ma tia tancada, ma mare estava amb la sogra i no és lo mateix amb la sogra que amb la mare.

E: Clar

V. I m’abuela Carmen vivia al carrer Mariana. I se veu que ma mare… -doncs coses de dones en casa-, perquè ma mare, una vegada se va ofendre molt en la meua abuela. Hi havia un xiquet plorant al carrer i estàvem els dos al carrer. Era jo el que plorava. Va eixir la meua abuela i… poc de coneixement… va dir: «me pensava que era el meu net» i ma mare ho va agarrar…

E. La teua abuela Teresa.

V. Sí. I ma mare ho va agarrar: «Què este no és net seu?» Ma mare es va… Ma mare era molt tiesa, tiesa en el sentit de… no era molt [ininteligible] jo tinc molts bons records de ma mare. I totes les dones que la van tratar, perquè ma mare va ser encarregada d’almacén 25 anys i no n’hi ha ninguna que tinga una mala paraula per a ma mare. I era encarregada i no cridava mai. Ma mare no cridava. Ma mare quan em renyia a mi deia: «senta’t Vicente» Me sentava en una cadira alta i ella se sentava davant en una cadira menuda. I començava a fer-me el sermó. Em recorde que vaig trencar una vegada un bucaro i me diu: «tu saps la malessa que has fet, Vicente?» Seria algún recuerdo el bucaro este que ella tindria… una balonà… coses de xiquets. Diu: «això, mira, això, perquè sàpies el mal que has fet. Això val trenta pessetes». I va dir: «el papà que va a treballar, en guanya 12. Dos dies i mig estarem sense poder menjar per el baló… A tu que te pareix?» Jo em vaig posar a plorar i tot. I jo vaig dir.: «eu, si que he fet mal, jo». I en ma casa jo, -més que la meua germana, perque el caracter és molt diferent-, he tingut molt de respecte per les coses de casa. Jo a l’habitació de ma mare hauré entrat 10 vegades en tota la meua vida, i si estaven ells, a tocar. Si sentia soroll, jo tocava. Ma mare en això era molt recta. A la meua habitació, pràcticament m’ho arreglava jo ja. Des de ben xicotet. La roba bruta ahí, la roba neta a l’armari, i la roba que ficaves per avui, a la cadira, perquè no hi havien perxeros d’eixos.

E. Perquè la teua germana té tres anys més que tu.

V. La meua gemana, quan ella… Jo vaig estar en ma mare i mon pare a soles, perquè ella s’havia casat. Es va casar molt jove, jo en tenia 17. Jo em vaig casar al 27. Jo vaig estar 10 anys més a soles en casa.

Eixos 10 anys últims he sigut molt feliç jo en ma casa. A més, en ma casa donava gust estar. Des de que la meua germana se’n va anar de casa, en home, se va casar i se va anar a sa casa, dins de casa va canviar el sistema de vida molt.

E. Per què?

V. La meua germana era molt guerrera, igual se reia que plorava. Canviava molt ràpid. 

E. Ton pare com era?

V. Ui!! Mon pare era un figura. Mon pare era un home molt serio i molt bromista a la vegada. Serio per a les coses i molt bromista. Sempre te deia de tot, te feia… no un acudit, sinò una… una paradoxa d’eixes. Sempre te feia riure. Mon pare era molt graciós. Molt graciós. I tenia xascarrillos -que dia ell- molt célebres.

E. I perquè ell va estar tancat molt jove? Als 33 anys.

V. Mon pare es va casar al 27 i se portaven 6 anys. És que mon pare i jo, i ma mare i la meua dona tenim moltes coses en comú: Ens portem 6 anys els dos, ens vam casar a la mateixa edat els dos, vam tindre el xiquet els dos a la mateixa edat, i quan parlaven en ma casa, ma mare i mon pare era molt… eh, mira, jo pensava, a vore si me va igual de bé que a ells. Perquè en ma casa no hem tingut un duro mai, pero harmonia hi havia moltíssima, moltíssima. La casa la fa la dona, i ma mare tenia per a mi més categoria que mon pare. Però no n’hi havia ningú que vinguera a ma casa que ho notara això. Sempre, quan ma mare cridava al fontaner, o mon pare, o jo anava, venien, ho arreglaven i quan venia a cobrar ma mare li deia: «vine a la nit que estarà el meu home». I venien de nit i mon pare ho sabia o no ho sabia, però ma mare li pagava davant del meu pare. I li diem: «collons si manes, ací no se fa res que no ho manes tu». I no era veritat, ma mare era molt lista. Jo no he vist encara -només que a ma mare-, una dona casada que no se queixe de l’home. Ma mare no s’ha queixat de la vida. I tenia motius perquè… motius, motius, no eren d’ella, però el van tancar. I mon pare se va quedar tancat i ma mare cuidant-os i va tindre que anar a guanyar-se la vida. No s’ha queixat mai, ma mare. Ma mare no s’ha queixat mai de mon pare. Però és que al revés, tampoc. I quan mon pare se va morir, -mon pare se va morir a les 10 de la nit-, nosaltres estavem ací, al ball; i ens anavem. «No li dones a fumar», «No, si no fume el pare que ens queda a fer». I me deia «trau un cigarret». Li donava un cigarret. L’últim dia que vaig anar, li done el cigarret, l’encén, pega una xamaeta i diu: «la llum s’apaga, xiquillo». Ell no me deia mai el nom, a mi. Em dia, xiquillo, fulano, mosso. Saps? Tenia eixa manera d’expressar-se. Molt afable era. Eixa nit diu: «la metxa s’apaga, xiquillo», «Au diu que s’apaga!», perque ell i jo parlavem molt de broma, perquè és una bona manera de relacionar-se. Me diu: «sí, sí, açò s’acaba». I me diu «ara després tanques la persiana que està entrant eixa claredat». Per això que diuen que se veu una llum blanca al cervell… que no sé… perquè jo els sants i això no és lo meu. Ei, cada u que siga com vullga [ininteligible] tota la vida, no sé si han segut ells els que m’ho han llevat d’ahí… segurament.

E. També la educació a casa…

V. En casa. És que en ma casa de política se parlava molt poquet. Mon pare se sabia més noms de polítics de la època d’ells que futbolistes sabia jo -i era jovenet. Jo tenia els cromos dels futbolistes, però tots els futbolistes de primera divisió en aquella època, i mon pare se ficava a dir-me polítics d’Europa, de Rússia, de Cuba, de Brasil, d’Estats Units, ministres. Era una memòria privilegià. Jo no soc axí, jo era més torpe que ell per eixes coses.

E. Però ell va ser socialista de tota la vida.

V. Mon pare, a mi, no m’ha inculcat que siga, ni a la meua filla que ha estat apuntada al partit, tampoc. Nosaltres som dels que paguem, encara que no volem ningún càrrec. Però jo sé que això s’ha de mantindre i s’ha de pagar. És molt bonico… ai, quan van a tirar a un fora, el sindicat, que fa el sindicat? Tu estàs afiliat, no? Doncs què té que fer per tu? És així, la gent reclama, home, si vols alguna cosa… mójate. Per a anar així no pague la entrada. Jo pague i venen a ma casa revistes. I me pareix correcte lo que faig jo. El que reclame alguna cosa que s’apunte a on siga. I que reclame allí.

E. Jo sí que havia vist -que ja t’ho passaré-, una cosa que es diu l’Expedient de Responsabilitats Polítiques de ton pare. Era una putà, que era de demanar els bens, que el varen sobreseir perquè no tenia res. Doncs que en els informes de mossen Elies, de la Guardia Civil i de la autoritat, que ell era socialista d’abans de la república.

V. Ell era socialista, sempre. Jo ho sabia de mom pare. Mom pare, quan se va establir la democràcia en Espanya, doncs a Tierno Galván ell era déu, ell. I em deia: «tu escolta’l i voràs». Tierno Galván era una maravilla. Després va vindre Felipe que ho va… un poc… però també, parlant, t’abovava. Jo soc felipiste, perquè m’agrada Felipe, m’agrada com actua i la seua vida també. 

E. Estaves parlant del dia que es va morir ton pare que va dir que…

V. Jo no soc ploró i me’n vaig tindre que anar al dir-me mon pare això. «Mara», «què vols?», «vinga» Ma mare estava cosint. «Que què vols?», «dona que vinga» però no li vaig dir «està morint-se». Que vinga i jo em vaig eixir. I mon pare estava una miqueta suaet ahí i els ulls entel·lats. I jo el tenia agarrat de la mà, que s’havia trencat el braç per ací uns dies abans alçant-se en ma mare i se va caure i se va trencar el braç i portava un cabestrillo. I jo el tenia agafat d’esta mà, i només ve ma mare i s’assenta al llit, mon pare fa així [soroll de colps] s’agarren de la mà i mon pare fa així, i es mor. I un ratet abans m’havia dit: «jo me’n vaig, però me’n vaig molt content, perquè he tingut una infermera de primera. Ta mare és la número u. I en vosaltres que tinc que dir… encara no he fet mut, ja esteu ací per a portar-me on fora, en els cotxes» Jo, o un fill meu, o la meua dona, amb els cotxes els hem portat a tots els puestos que ens han dit. Va morir en vuitanta i pico anys però…

E. En quin any se va morir?

V. En este moment no ho porte ací.

E. Ja farem càlcul

No fa molt de temps, no?

V. Mon par ja farà 15 o 16 anys. I ma mare 5 o 6, ja. Mon pare se va despedir de mi, de la meua dona. Va donar les gràcies, les gràcies a ma mare «me’n vaig molt content, perque veig que açò no s’ha desmoronat, la família». I se’n va prou satisfet, on te que anar? Quan no va poder fumar-se el cigarro, el últim me’l vaig acabar jo. Jo de mon pare i ma mare tinc molt bons [inaudible] molt bona. Jo procure inculcar als meus fills el mateix sistema i viure sempre de broma, si pot ser, sempre. Jo quan estan enfadats la meua filla i el gendre, li dic: «ves a casa filla i llava’t el cul ben llava’t i perfuma’t; i quan vaja el teu home, te’l menges», «oiii, papà». Però és una broma, però és una veritat molt gran per mantindre els matrimonis. És una veritat molt gran.

E. I de la teua tia Teresa, de què t’arrecordes? Ella era anarquista, no?

V. Sí. Ella era anarquista i en els temes de la guerra els anarquiestes, molts, alguns d’ells, van agarrar cases per a viure, i ma tia…

E. I pagaven lloguer.

V. Com?

E. Pagaven lloguer o les agarraven?

V. Se ficaven a viure i moltes vegades quan se n’ixien, allí no quedava quasi res. Això va en caràcters. Jo, si haguere tingut una casa que me l’hagueren donat, segur que no haguera tocat res. Mon pare crec que tampoc. Però mon pare no era igual. Ma tia i mon pare. Eren pareguts, però no eren iguals. Fisicament se pareixien prou. Ma mare quan renyia a la meua germana xicoteta: «pareixes ta tia Teresa, si t’haguere parit ella no t’assemblaries tant» Perquè la meua germana, ella i jo tenim una finca que li ho donat al meu fill menut. Li ho ha donat, sabent-t’ho els altres. Perquè ací quan u més té, més paga, i si no te fa falta per a que vol tindre’l? El meu major té una casa que era meua al carrer General Valera, eixe que estava allí. El menut, té l’alquerieta eixa, que està mitjana amb la meua germana. Doncs van fer la paret mitgera i a dos metres de mitgera no se pot obrar, però se va fer una barbacoa. Li vaig dir: «Fineta, això no està bé ahí»-Ma mare li deia Fina-. Ella no s’atrevia a dir-li-ho a ma mare i com jo feia més lliga en ma mare: «vos dir-li tu, Vicente?». Jo per la meua germana ho vaig fer, sí. Ma mare «deixa-la que s’obre, ahí». «Ho partirem com toca i d’ahi cap allà ja m’ho quedaré el dia de demà quan vosté falte, vale?».

E. Què va passar?

V. Que la meua germana va obrar. Si no ho haguera dit ma mare no haguera obrat.

E. Segur que no. I com era la teua tia Teresa, perquè dius que se pareixia la teua germana?

V. Que si lo teu s’ho podia quedar, també s’ho quedava. Saps? Perquè hi ha un cas curiós d’última hora, de quan es va morir la meua abuela, la mare d’ella. La casa d’ell que tenie en el carrer Salvador Giner número 33, allí vaig viure un any, perquè me’n vaig anar la mili i vaig estar dos anys fora i quan vaig tornar ja viviem a l’altre lloc. Eixa casa, ma mare, com a casa la volia, però al carres que estava, no.

E. Per què?

V. Perquè ma mare no és alcahueta d’eixes. Allí es notava que parlaven d’esta, parlaven de l’altra, per això no l’agradava i no li agradava el veïnat, i no volia la casa per això. I el carrer era més ample que [?] mariana, i era més ample que la casa que ell va comprar. I com mon pare volia la casa, ma mare va tragar i es va quedar en la casa. I van fer el tracte, no sé si valia 12.000 duros o 12.500. Ma mare se quedà la casa en mon pare, perquè ho van quedar aixina. I va, ma mare, en seguida, pues, com era molt reacia, també busca pintors. Va fer un reformeta a la casa i la va asear.

E. Teresa ja estava a França.

V.  Ja feia anys que estava a França. I ve ma tia de França i veu la casa i li va agradar més. I li va dir: «ai, jo per eixos diners també me l’haguera quedat» Però no estava així, la cuina no estava arreglada, no estava com abans. I va rascar totes le bigues, aquella casa estava prou bé. I les parets, tenia una porta de 4 ventalles que donava al corral, una biga avant. I com no parava d’intentar-ho i de dir-ho, al final, ma mare li va dir a mon pare: «si me compres una casa al barri de la Mercé, jo me’n vaig allí, fora del barri, que nosaltres ens hem criat ací». I van trobar una caseta al carrer Virgen del Amor Hermoso, -que ara… no me’n recorde com se diu-. Perquè ma tia volia comprar la casa cinc anys després pels mateixos diners que va costar. I ma mare va dir: «no, no és que no val eixos diners, és que lo que jo m’he gastat m’ho deus de pagar». Va tindre els seus más i els seus menos, però al final se van arreglar. Perquè en ma casa lo que no sobtava era renyir. Més val un mal arreglo que una rinya. Ma mare no se’n va eixir tot en la d’ella però els va donar la casa. I així venien i vivien ahí. I quan venien, com no van quedar mal, pues, els dos germans, mon pare i ma tia, pues venien allà a casa, nosaltres ananvem a dinar. I estava amb nosaltres moltes vegades. Al fer-se més major… la caminata d’ahí, a este barri, a una dona major ja li pesa, aleshores se quedava amb les amigues que ella tenia. Perquè ma tia, allí si que vivia bé. Eren gent que els agradava parlar del que passa, i a ma mare li sentava fatal. Cada u és com és, perquè no és que siga ni més bo ni més mal, ma mare eixe ambient d’allí no li agradava. Les persones, molta gent les valora pels diners que tenen i…

E. De totes maneres, a mi lo que m’extranyava és que els dos germans a l’època de la república, u siga socialiste i l’altra anarquista…

V. Pot influir a lo millor la relació de l’home, jo , això…

E. Tu recordes…

V. No, jo no l’ha conegut

E. Estava a la presó, ja

V. Jo no l’ha conegut. Jo era un recien nascut, com aquell que deia. Jo l’únic que sé de el meu abuelo, -que tampoc el vaig conèixer, se va morir també per eixa època-, que segons ma mare, el meu abuelo era una bellíssima persona. La meua abuela Teresa Maria, que és la mare de Teresa, molt tiesa, però sense…, analfabeta, tenia coses que, la dona és mare d’estos i era curteta; la de l’altre costat, l’altra abuela meua t’havies de lligar les espardenyes, que era… I al carrer saps quina faena feia l’altra abuela? L’abuela venia al mercat i ma mare també, i en casa també tenien la paraeta allí,  i quan un matrimoni no s’aclarien anaven allí a la senyora Carmen, que era l’abuela i li ho dien, i l’abuela tenia el parlar com si fora Santiago Carrillo, que parla molt pausat. «Digues al teu home que passe per ací», i passava l’home «ai venia a vore-la sinyó Carmen» perquè abans la gent major i menos major, als majors els repetaven molt. En la meua infància els majors se respetaen molt. Jo sempre he baixat de la vorera quan passava un persona major, sempre, encara baixe ara…

E. I ella que feia, de mediadora?

V. I entrava i se sentava l’home i deia… parlaven de qualsevol cosa i al final li traia el tema. Jo era un xiquet i m’assentava a l’escala i escoltava [?] mira, mira l’abuela, i deia: «tu te creus que això que tu fas, això que te dona, més hombria? Nooo, estás més mal en la teua dona. Això no ho havies de fer perquè noséquè i noséquantos. I quan s’anava: «no li digues a la teua dona que has vingut ací». 

E. Era apanyadora de matrimonis?

V. I li donaven les gràcies, les dones.

E. És un treball de me.., ara seria un treball de mediació, no?

V. La meua abuela era… A més, havia tingut 9 fills i se li van morir 4 en allò de la cucaratxa que va haver: se morien els xiquets més que les xiques. Els xics se li van morir tots menys u, que el portava l’home. Era Ramonet el de la Taverna, que era un home d’ací que tota la vida ha tingut taverna, on està el bar Maruja ara, que fa molts anys hi havia una taverna que era de mon tio. I el fill va tindre una, ací al cantó, la va obrir el fill. La meua família venen de bareros per part de ma mare. Perquè en casa ma mare eren molt, molt negociants. Han tingut fonda al carrer la Soleta, han tingut tenda al carrer la Mercè, han tingut una panaderia en Castelló -que va nàixer ma mare-, en Castelló a l’Avinguda Rei Don Jaime, que estava a mig carrer. Allí va nàixer ma mare. Sempre han tingut una destil·leria el meu abuelo, perquè el meu abuelo era, per aquella època estava prou preparat. Va tindre la sort que estaven de casers en casa d’uns d’aquells que vivien antes que eren marquès o barons no sé on, en Villafamés, com tenien un xiquet igual , se van criar junts, i va anar a escola amb aquell. Aquell estava delicaet, i el meu abuelo sabia d’escola prou degut a ser amiguet d’aquell i el portava a tots els llocs

E. I la teua abuela, això de fer d’apanyadora de matrimonis, això era un ofici?

V. L’abuela Carmen, no. Perquè venien, parlaven en la sinyó Carmen, “la sinyo Carmen del monyo blanc” que li dien, perquè el tenie molt blanc. Se feia un topo redó, tenia el monyo molt blanc. La meua abuela era molt guapa, molt. A més, alta, era molt templà. En Villarreal -la meua abuela era de Villarreal-, li deien el sol. Quan eixia al carrer: «ui, ha eixit el sol, mira ja està Carmen ahí». Era blanca, molt de llustre, més guapa que les filles. I era una dona que miraves una miqueta així de reparo. I de major també. I allí al carrer era molt apreciada i ací al mercat, també. La meua abuela era de les primeres al mercat quan el van obrir, després va vendre ma mare també, perquè va dedicar-se a l’estraperlo. L’època mala. Això era una excusa per a vendre estraperlo, i les paraetes no estaven juntes. Aposta, saps?

E. A veure, conta’m com funcionava l’estraperlo, que això ja no ho sabem bé.

V. Ma mare se va dedicar a l’estraperlo vivint en casa la meua abuela

E. Quan estava ton pare a Belchite

V. Quan estava mon pare a Belchite, claro. I ma mare feia jerséis i calces. Les feia per a una fàbrica de Castelló que era de Fabregat. Sí, una fàbrica de punt. I ma mare en eixes maquinetes. I anava una dona a l’estraperlo, que li deien la sinyó Asunsion la cadereta, que els fills tenien una barberia. I aquella dona, quan se’n anava a l’estraperlo, li sentia a ma mare, zig zag, zig zag, quan venia, zig zag, zig zag. Anava a comprar i passava per allí, zig zag, zig zag. «Xica, quan para?» Clar, ma mare ens havia de governar a dos i enviar-li a l’home. I la sinyó Assunsión, un dia crida, entra i la meua abuela estava baix i li diu: «que la teua filla on està?» «Dalt, fent jerseis» I la crida. I baixa ma mare. I li diu: «tu ací perdràs la vida i no menjareu mai prou. Tenies que vindre a l’estraperlo». Ma mare no havia anat mai. «Jo això no ho he fet mai, com tinc que anar?» Diu: «Sí, dona, sí. En cent pessetes te’n sobra per donar de menjar als teus xiquets».

E. Eren prou diners.

V. I ma mare: «on estan?» «Jo te les deixaré les cent pessetes». La sinyó Assunsión li va deixar a ma mare cent pessetes, i se’n va anar al l’estraperlo. I anaven, compraven gènere -que ací no hi havia-, i a la reventa guanyaven diners. I el primer dia que va ma mare, li lleven el gènere.

E. Quin gènere era?

V. En eixe moment, d’allà cap ací portaven sucre.

E. De a on?

V. De València, que allí ja ho portaven d’un altre lloc. Portaven arròs, portaven sucre. Pa no interessava, perquè el pa fa molt de volumen. Per a dur un sac de pa i guanyar el mateix, saps? Portaven oli, portaven coses d’eixes. El primer dia que va anar ma mare, la policia, la guardia civil li ho va llevar. Se van tirar del tren en marxa, antes d’arribar a Borriana, ma mare se va estacar de fang hasta ací. I feia fred, coses que ma mare ens ha contat. I se’n va anar, se va llavar i va anar a casa l’altra i va dir: «què? Com has quedat?» Diu: «M’ho han llevat». La sinyó Assunsion diu: «no passa res, tu demà a lo mateix». Aquella dona era molt valenta. Tenia l’home mal i tres fills, i eren més majors que nosaltes. «Jo li devia 100 pessetes i ara 200?» «Tranquil·la. Li torne a donar diners». I a ma mare no la van agarrar més. Ma mare quan s’enterava que la policía estava en Borriana, baixava en Nules. I de Nules a casa a peu. Això ho feia la gent. Jo, quan ma mare m’ho cantava… «vosté ja s’ha entrenat», perquè ma mare de Borriana a València anava a peu. Jo vaig nàixer a València per això. Jo vaig nàixer perquè ma mare estava amb un bombo.

E. Quan l’evacuació de Borriana

V. L’evacuació de Borriana. I ma mare va estar fent l’estraperlo i podia enviar dinerss a mon pare, menjar. I anàvem a vore’l a Belchite.

Jo tinc una cosa, perquè jo no m’arrecorde. Ma mare diu que jo dia als soldats: «si te done un besito em deixes entrar a vore a mon pare?» Perquè jo era aixina. Hi havia soldat que li feia plorar, jo. Això diu ma mare, jo no m’arrecorde. Jo només m’arrecorde d’unes vagonetes que les portaven sempre un trenet que portaven dins pedres, grava i coses d’eixes. D’això si m’arrecorde. Però d’haver entrat, d’haver vist a mon pare… A més jo al meu pare no el coneixia, perquè si anavem una vegada de cada set o vuit mesos, saps? Doncs no el coneixia, jo a tots els deia pare…

E. Perquè a ton pare el varen tancar el 39, no? Ací a Borriana. Va estar a la Mercè?

V. Mon pare és que no se creia que el tancaven. Nosaltres estavem en València.

E. Ell era regidor d’Abastos

V. Sí. I va deixar el poble ple de gènere, l’església estava plena de gènere, plena. Ma mare estava un dia a la cua d’anar a agarrar menjar, del racionament, i van entrar unes altres que eren del règim i van dir que les roges allí no feien cola, noséquè. Ma mare mut i darrere.

E. Com que les roges no tenien que fer cola?

V. Això deien les fascistotes. I n’hi havia un home allí, que li va dir: «Fineta no te faces arrere que tu estàs ahí». Se fica al costat d’ella, i li va dir: «no acatxes la cara…» 

[silenci prollongat]

E. Tranquil. Que és una cosa molt dura.

V. Ella me deia qui era, però no me recorde qui era eixe home.

E. Eixe home que era també represaliat. No era fatxa.

V. «No acatxes la cara que [parlar entretallat] fam». Mon pare no se creia que el tancaven. Que no havia fet mal a ningú.

E. Ell va tornar a Borriana.

V. Va vindre a València. Estàvem ma mare, ma tia, la meua germana i jo i mon tio Pasqualet. I li van dir a ma mare: «Fina dins de la plaça de bous, a tots els que veuen d’ací de València els tanquen» I ma mare va dir…

E. Com? De la plaça de bous?

V. La plaça de bous de València la van omplir de gent, de presos…

E. I la de Castelló, també

V. Nosaltres viviem al barrio Marxalenes en València. Jo ho sé perquè ananvem moltes vegades allí on vaig nàixer, estava axí de content perquè havia nascut jo allí. I anavem a vore’l sempre que anavem a València. I li ho van dir a mon pare i mon pare va dir: «anem a Borriana». I mon pare venia convençut, convençut.

E. Quan es va acabar la guerra.

V. No havia cas d’ell, que havia servit a la pàtria encara que va perdre, era la pàtria d’ell. I el meu pare amb qui no comulgava era amb el fatxes. La seua pàtria era la republicana i és qui manava en eixe moment. I va vindre, i sols va vindre van anar a per ell. Se’l van endur i el van tancar ací…

E. Qui va anar a per ell?

V. Això no t’ho puc dir perquè no m’enrecorde. Però en la família del meu pare hi havien molts fatxes. Hi havien molts, perque un dels que pegava a la presó era cosí germà de mon pare. Bodí, ai, Conde. Conde.

E. Conde. Conde ix en tots els llocs. És molt famós, jo no sé qui és però és molt famós…

V. És molt mala persona. Conde pegava ahí a la presó, i mon pare estava tancat ahí. I mon pare estava fart de que li pegara a ell, perquè eren cosins germans. I qua anaven a casa dels abuelos, del mateix abuelo, estaven tots els nets. Quan erem xiquets jo el fartava de palo a eixe…

E. Este era Juan Conde

V. Juan. Que el fill va estar després a l’Ajuntament. Era jefe de Falenge. El fill també, això s’ho hereten…

E.  I després el altre es va… tu me pegaves de xicotet…

V. Li va dir: «ara sí que me pots pegar. Jo ja te pegat a tu, ara com en la situació el que té la correja eres tu per a pegar… Però mira quan me pegues i fe-me mal, perquè sino…» Mon pare el va amençaar també. Nosaltres, quan mon pare va vindre, no hem anat més a casa dels Condes…

E. Quan va tornar de Belchite.

V. Nosaltres no hem anat més allí. Però la meua abuela Teresa Maria se va ficar de criada allí a casa d’ells, per a menjar. A ma mare… això li va caure com una bomba. «Que dos fills tancats a la presó perquè no són d’eixe règim i ara vosté se’n va a servir ahí?» 

E. El que passa és que deuria ser una situació molt dura: un gendre afussellat, els dos fills a la presó, els xicuelos menuts, l’home que s’havie mort d’un patatús per tot el que passava…

V. El meu abuelo es va morir de veure a la filla tancada i al fill. Mon pare no estava tancat encara, a ma tia la van tancar antes que a mon pare, saps? De veure eixa situació, el meu abuelo no va aguantar, no va aguantar i es va morir. Que ma mare que se va casar, se va ficar a viure al carrer San Leandro. A una escaleta, vivien allí, sempre anàvem. Perquè a la mateixa vegada, anava allí a veure al seu sogre. Perquè ma mare en el meu abuelo fea molta lliga, saps? 

E. L‘home de Teresa Maria

V. No, el pare de Teresa Maria. Quan encara vivia, que ma mare estava encara casada, tenien un feeling molt bé, saps? Ma mare ere una dona de casa de les de antes que sabien fer de tot: cosir, bordar, fer calça, fer ganxo, molt detallista per a les cosetes. De la època de ficar visillos als armariets i coses d’eixes. Això ara no se gasta perquè els armaris són diferents. Però ma mare d’eixes coses era la número u. A ma mare han vingut per apendre a fer ganxo… jo què sé dones del carrer… la tira.

E. Ton pare va estar primer ací a la Mercé, després a Castelló i allí el consell de guerra, que el varen condenar 30 anys a Belchite.

V. Sí. El que van fer nou. El nou Belchite.

E. I va eixir en un indult al 46.. I quan va tornar com va ser la vida? Ja recordes, no?

V. Ui, difícl. Per a mon pare molt difícil. Jo sols tinc una imatge gravada de mon pare quan va vindre…

E. Que tu el vas conèixer.

V. Sí perque em van dir: «el pare, el pare». I jo a veure al meu pare. Un xiquet de cinc anys. Jo sols recorde que estava per mitat carrer.

Mire allí i estaven els Garcies, els Marco. Estan els mateixos de sempre, i eixos són els que van a comulgar a diari. El que no m’explique és com els agradava tant, comulgar, perquè l’hostieta no és molt bona.

E. Però eren falangistes o eren carlistes…?

V. Eixos són fatxes i franquistes. Després, més encara. Més que res són aprofitosos. Ací tombava un Sant un roig i l’afusellaven. Però eixe va tirar una església i se la va apropiar ell i va fer pisos i no va passar res.

E. Estás parlant de l’esgésia de la Sang. Perquè varen tombar eixa església?

V. Perquè ells manaven.

E. Perquè voldria fer-se ell la casa…

V. Allí té el taller. Darrere. Que el terreny del taller està agafat del riu. Eixa línia no és la del darrere. I el riu arribava a la línia de darrere. I els que manaven… Ara tu vas pel carrer Majos i abans d’arribar al riu, hi ha un carreró que no té eixida. El riu arribava ahí.

E. On està el Bar Molina.

V. El Bar Molina era el riu. Però eixe que estava al bar molina saps què és? Eixe també va agafar terreny. I darrere…

E. A mi em van dir que el Forn Barrionuevo ja estava quan la guerra.

V. Sí, estava a l’altra cara, claro. I la taverna de mon tio estava al girar el bar Maruja, que també estava en el riu.

E. I lo de l’esglèsia de la Sang ho van cremar allà al forn de [inintel·ligible]

V. Jo, de l’església de la Sang he hanat a jugar de xiquet.

E. Primer va ser presó republicana.

V. Sí, bueno, sí. Jo, d’este poble hi ha moltíssima gent, moltíssima,que han anat en mi a escola i tot. Jo avui no els salude. No, perquè no me ve de cara. Li diu, com li diuen? Li dic el nom i els dos cognoms, perquè som d’una edat similar, ham anat a escola molts anys junts, perque a batxillerat he anat molts anys. Jo vaig entrar als 6 i vaig eixir als 14. Jo vaig ser el primer que va entrar als Salesians en 6 anys, el primer vaig ser jo.

E. Escolta, i tu anaves en el fill de Moliner?

V. Sí. Vicente. I és major que jo, però jo anava a la mateixa classe que ell. Quan vam fer Ingrés, que en eixe moment se feia el Ingrés,

I després t’examinaves i nosaltres feiem batxiller o bé comerç. Jo quan vaig fer el Ingrés en els salesians, en ma casa ni se van enterar. Jo vaig fer ingrés i tenia 9 anys, però havies de tindre 10 per examinar-te. Aleshores, Don Juan Cordella li va demanar a ma mare una partida de naiximent meua per a examinar-me. Jo vaig nàixer en València i s’havia de demanar allà. Quan va vindre i la vaig ensenyar a… va dir: «ai entonces tu tienes 9 años», «Sí señor», «Tú no te puedes examinar». Perquè vam anar a examinar-nos a Castelló a l’Institut. Hi havia un professor que li deien don Cesar. I l’examen d’íngrés el feiem allí. Aleshores, jo vaig anar als Salelesians en un any menys. El capellà -mira si manaven els capellans-, va raspar la fecha, i després va apuntar un any més. I em va dir: «Cuando te pregunten, tu naciste en el 37. I tienes los años que tienes el mismo día. Acuérdate Regal, no me hagas quedar mal», «Vale».

Aleshores resulta que eixe any a mi m’havien pagat una beca per que continuara estudiant. Es veu que va anar algú que tenia diners i va dir: «mmm… quins xiquest despunten en classe que van bé?», «Fulano, Mengano i Sotano». I me van apuntar a mi.

Jo vaig fer el examen de ingrés per a entrar a Batxiller, i vaig anar allí. Per cert que don Cesar em va dir: «Cuántos años tienes?» Perquè jo soc baixet, i a més un any més. I jo, i jo vaig dir el que me van dir que diguera. «Tú tienes diez años? Tú que año naciste?» «El 37». La data la recordava: el 20 de noviembre. «Vale, vale». I mira el morro i va cridar a Don Juan Cordella. Jo sé que estaven parlant i Cordella va dir: «Eso vale». I recorde que van passar l’ungla per damunt del raspat i van ficar, “el raspado vale” Perquè ho va dir un capellà. Això és il·legal totalment.

Jo me vaig examinar en nou anys, i vaig entrar a primer i tenia, doncs nou anys i mesos. I entre a primer de Batxillerat i a mig curs va ser quan van vindre a ma casa per a que anara a estudiar de Capellà. Que va vindre Don Juan Cordella i ma mare, recorde que estava llavant als safareigs i jo estava al carrer juagnt. Al veure a Don Juan: «Mare que Don Juan vol parlar amb vosté». I va entra a dir-li si volia que jo anar a estudiar de capellà, que ells m’ho arreglarien per a… perquè la beca eixa [inintel·ligible] de cura. Perquè ací pagaven beques per a cures. Ací hi ha gent de Borriana que ha pagat beques. Per aixó a mi em van apuntar i van fer el raspat i tot perquè… I li van dir a ma mare. I ma mare va dir: «Això no ho sé, això el meu home que té vot ací». Ma mare massa sabia que havien de dir que no. Jo recorde perquè me’n vaig anar allí al corral de casa que teniem una gerra que era així d’alta i jo entrava dins. I jo em vaig posar dins la gerra. Sentia que Don Juan li deia: «Vicente no tiene vocación a cura, pero por lo menos estudios tendrá». En part, baix un punt de vista… però quan ho vam comentar a mon pare, mon pare va dir: «ah, no, cura, no. El que volen és humillar-me a mi». Així ho va agafar mon pare. «I tu li dius que no»

Aleshores, a mig curs vaig passar a comerç. Jo no havia aprés a… jo estudiava llatí, que en comerç no es donava. Jo vaig entrar i com eren matemàtiques i a mi m’aneven molt. Recorde que haviem de fer 175 problemes al final de curs de matemàtiques. Eren matemàtiques de primer que es donaven, eren d’interés simple, interés compost i matemàtiques de sumar i dividir. I si feies això, tenies moltes possibilitats d’aprovar el curs, perque en comerç ses miraven molt les matemàtiques. Jo deguere entrar, per ara, i jo vaig acabar el curs i ja les tenia fetes. Fent matemàtiques, m’agradava. Jo estava en casa, -no teniem tele-, i estavem els pares parlant de coses i jo en la taula allí fent matemàtiques. I els 175, que me pareix que eren, les vaig entregar a don Jerónimo i encara faltava un mes per acabar-se el curs.

E. I tu, sent company de Vicente Moliner…

V. I anava a jugar a sa casa, jo. I sa mare venia a ma casa, les germanes. Perquè la gent que estavem en la situació eixa si que erem una pinya.

E. Vols dir que sí que n’hi havie una solidaritat.

V. Sí,, però en el altre bando no en tenies, no.

Hi havia. A més, influia també el caràcter i l’edat de la gent, saps? Perquè jo de les germanes de Vicente, recorde també…

E. El pare de, el home, de Teresa…

V. Sí

E. José també era regidor en ton pare i en Moliner.

V. Però, ahí esta. És que segons el bando que te arrimes van fer unes coses o altres.

E. No, jo vull que ho contes tu com socialiste.

V. Mon pare, jo crec que si haguere sigut incampás, sense vindre democràcia, d’actuar mal cara al poble. Perquè mon pare era primer el poble que sa casa, que és el que ma mare, a vegades parlava amb ell: «Regal a tu no te’n donen res». I mon pare, si algo sobrava, que s’havia de tirar o…, el que volia ho agarrava, perquè era així. Ha sigut així hasta que s’ha mort.

E. Tenint un costat de la família anarquista, tu que creus que va passar?

V. No, en la nostra família, mon pare i ma mara, mon pare i ma tia. Mon pare sols deia a ma tia que era massa llançà, perquè els anarquistes eren més llançats que els altres. I a lo millor, després, la fama. Si ma tia entrava a un lloc era Teresa la real, i els en compraven, i això és mal, això és mal. Perquè recorde que una li va dir: «con Rodríguez Zapatero i vosté amb eixos cognoms trobarà coses», «o no» li va dir aquell, «perquè em comparen en aquell i aquell no és res meu!». A vegades el parentesc i això igual et fa de menys com et pot fer de més. Com en aquella època si et feien mal et feia més mal.

E. I tu que senties en casa de parlar de Jose Cervera i de…

V. Mon pare en mon tio sempre deia que era un bon xic, sempre ho deia, [ininteligible] germans, mon pare criticava a la seua germana, la criticava, més que a l’home…

E. Perquè era una dona…

V. No! Era més llançà, i potser que mon tio s’haja vist en llocs per la dona.

E. Què vol dir ser llançà, que no ho comprenc.

V. Era la que [ininteligible] i això és nostre i ja. Mon tio, segons mon pare, no era així. Mon tio, a mon pare, li va doldre molt que el mataren. Ell ho va dir moltes vegades que no havia fet res perquè el mataren. «Jo era el seu cunyat i el coneixia bé», ho deia ell. A mi m’ho va dir més d’una vegada, perquè de vegades hem estat a l’hort tots junts i jo li preguntava. Moltes vegades mon pare, recorde que paralava i acatxava el cap així. Tenien molta por, vivien atemorisats per si anaven a per ells. [Ininteligible] mon pare anava al cuartel i deia: «a veure si torne».

E. Li van pegar alguna vegada al cuartel, o no?

V. No, al cuartel de la Guardia Civil, a mon pare mai, no l’han tocat mai. Però quan se’n anava, de broma: «me’n vaig, ja vorem si torne». I ma mare estava patint fins que vinguera mon pare. A les nou i mitja o a les deu de la nit. I després ja li van alçar la mà i ja no anava ell allí, venien a casa.

E. De totes maneres, quan vaig conèixer el teu cosí, quan va vindre Alain i Jean Claude, vam estar en la Caixa Rural i després ara, la casa Roig, i una miqueta per contar això que volien firmar, i ell contava la història de Borriana, la història que li havia contat sa mare.

V. Sa mara l’haurà envenenat al meu cosí.

E. I pareixia com si Botella fora el paraiso de Bakunin.

V. És que eixe és el fallo. Jo, en el meu cosí, una setmana antes de morir-se, me paralava per telèfon i jo a ell també, i parlavem i jo li deia: «Pepe, és que vius massa anys arrere. Açò no és igual que que tu t’ho imagines». Per ell Borriana era el centre del món. I jo li dia, ací hi ha el mateix que ahí. Ací en la crisis que tenim ara, ací en Borriana, les taronges no valen una perra. I ara està caent la ceràmica que és lo que més gent, i ara si que ho tenim negre, perquè les taronges, estan tocant terra i la ceràmica esta caent. I no és lo que tu te penses. Ella a els homes de Borriana els cridava com els més bragats. Dona, em va demanar un llibre [ininteligible] que no l’he pogut trobar per dur-lo allí en ensenyar als francesos per dir-los en açò acabavem al meu poble. Saps?

E. Ja veig q era tonta

V. Adoctrinat, molt. El meu cosí noi ha fet la mili en España ni ha fet la mili en Francia, sa mare s’ho ha arreglat.

E. Sí que és una miqueta raro que estara un home fadrí en sa mare tota la vida.

V. Quan venia ací, jo anava amb xiquetes, xiquetes, i anavem al port, a ballar. Jo li presentava xiquetes, que eren amiguetes meues i doncs d’ell també. Quan va vindre l’altre estiu, no sé si eren les mateixes, algunes altres, i li deia sa mare: «no te busques nòvia que tu a estes xiquetes no les coineixes. Perquè no saps ni de qui són». I quan se n’anava allà li dia: «les franceses no són bones, són massa llançades». I aixina se va criar.

E. I que has dit, que ta mare, cuan se’n van anar cap a València…

V. Sí, a peu. Van anar a peu. Ma mare me contà que en eixe moment hi havia una avioneta que li dien la pava, que feia ooooo, la sirena…

E. Que venia de Mallorca

V. Que anaven per la carretera. I anaven el matrimoni que us he dit, els abuelos de Planelles, que anava sa mare que era una xiqueta; anava el meu germà, que tindria dos anys i mig, perque jo no havia nascut i me porte tres en ella; i anaven el abuelo i l’abuela Planelletes. I van anar a València perquè Planelletes, Planelles l’abuelo, que li deien, Jesús March, eixos eren de Manuel, un poble que es diu Manuel en València. I se’n van anar a Manuel, però a nosaltres ens van deixar a València i vam buscar una casa perquè teniem una tia que estava vivint all, ma tia Vicentica. I vam fer cap tots a la mateixa casa. Viviem al pis de dalt. Jo vaig nàixer al de baix, ma mare no va tindre temps de pujar. És de veres. Me van dur a la maternitat en un taxi, que estaven de festa, van dir que no, i vam dir de tornar arrere. Vam tornar arrere i ma mare no va arribar dalt. I per nàixer baix era quan anavem allí. I Bonica li deien l’amo d’eixa casa, un malnom valencià que tenia. «I que vos pareix, que el tio Bonica ha tingut un xiquet a estes hores». Era un abuelo! Saps? Perque nosaltres vam anar a vore’l, quan se va morir vam anar a vore’l. Jo encara anava allí i no el coneixia, perquè jo com anava a coneixer’l-ho en eixa època. Però me ho deien i ma mare m’ho deia. Vaig nàixer al llit d’ell. [ininteligible] quan ma mare va arribar diu que dins el taxi ja naixia, jo.

Que sí, que sí, jo no vaig nàixer en un taxi perquè vam arribar. Si van un poc més avant ja estava jo fora. I vaig nàixer jo allí i vam anar. La mare no era beata, però a la Mare de Déu dels Desemparats li tenia una fe com un dimoni.

E. Ta mare no era socialista com ton pare.

V. Ma mare no, pero ma mare és que de dretres tampoc era, ojo. Ma mare no era de de dretes. A misa anava lo justet. Resar el rosari no li he vist mai resar-lo. Si ha resat ha segut acompanyant als que fan missa que ho diuen. Però ella agarrar un rosari, no sabia. Però ma mare no era, ni d’un bando ni. Ma mare era.. per a mi era una senyora, per a mi era una senyora. I li venia de la seua abuela, de sa mare. Carmen era igual. La meua abuela Carmen en el barri, en eixe moment, no hi havien diners, i la meua abuela Carmen no havia estudiat gens, cosa que l’home sí que sabia, però ella si no s’apuntava les coses no sabia els duros que eren.

E. En signes?

V. Ella s’ho apuntava. I quan venien a pagar-li, dones de Guardia Civil que els feia una llista, en paper d’estrassa, li deia que tu, tant, tu tant, tres-cents duros o cent-cinquanta duros. Coses aixina. I nosaltres, recorde que cobrava la vellea, que cobrava trenta pessetes i quan anava firmava en el dit i per donar-nos lliçó a la meua germana i a mi. La meua abuela va dependre a llegir. La abuela Carmen. Això va ser molt curiós, un dia ve el cartero que els  portava els diners a casa de el que cobrava de la vellea. I un dia va: «Señora Carmen, le traigo la paga», «Vale, sácala». I li trau la almohadilla per a que ficara. I la meua abuela escriu Carmen Pitarch, que li dien a ella, però l’escriu en lletres menudes d’imprempta, que és lo que ella va dependre a llegir. Ho fa així i li diu el carter: «faça la rúbrica. La rúbrica no sabia lo que era: «què m’has dit?»

Però era tan lista que no va entendre que era analfabeta, era molt lista. «Això d’ahí baix, bah, fes-lo tu mateixa». I aquell fa així i fa les ratlletes. I aquell home se’n va anar mirant lo que havia firmat la meua abuela Carmen. 

E. I tu coneixes, coneixeu a u, és que, Rafael Usó, que tenia un taller de bicicletes.

V. Sí Rafael, s’ha mort ara

E. S’ha mort ara.

V. No fa molt, sí. Del cicliste, anava, va ser president del cicliste.

E. Perquè ell va estar tancat a la Mercè als 16 anys.

V. Anava dir-te que eixe ben jove seria.

E. 16 anys. Vaig estar parlant una vegada jo en ell i ell era comunista, no ho sabies…

V. No, és que en eixe moment, perteneixien al partit comuniste, però eixos eren, com se deien eixos, tenien un malnom, eixe tipo de comunistes, pioneros? No, tenien un malnom. En el partit comuniste eren ja genteta. Com en la Falange, flechas navales, flechas, eren flechas els xiquets, els altres ja eren…

E. Jo t’ho dic perquè em recordava d’ell perque m’havia ensenyat una foto. Estava ell, una foto d’estraperlista, en la bicicleta, que la guàrdia civil li agafava la bicicleta a Vilafamès i li tocava venir-se ací. I em va dir que guardaven “mundos obreros” i propaganda ja en el franquisme, en el taller.

V. És fàcil.

E. No, per si ton pare el coneixia.

V. Sí mon pare i ell clar que se coneixien, perquè eixe va comprar un hort propet d’una marjal que tenia mon pare. I xarrar, han xarrat ells junts, perquè ací, antigament, no fa tents anys, sols la gent que quedava d’aquella època, que estaven seixantenos, tot el parlar d’ells era de la guerra. A ma casa venia Ismael, que també va estar tancat, que era amic de mon pare. Els meus fills s’arrecorden d’ell. Els meus fill passaven l’estiu a l’alqueria amb la meua abuela, en ma mare i en mon pare, en les abueles, i del senyor  Ismael s’arrecorden tots, perquè era un home molt pacífic per a parlar [ininteligible] dels xiquets i s’arrecorden del senyor Ismael. I eixe també era com el meu pare

E. De cognom com es deia?

V. [ininteligible] té una filla que treballa per Bodi consultor, no per a Bodí que era concejal, per a un altre, per a un Bodí que viu a les placetes, que ha treballat [ininteligible] a les placetes ell.

E. Bodí hi ha molts

V. Bodí hi ha molts però eixa rama… Bocanegra són eixos. Eixa família Bodí són Bocanegra, eixe està tambe de director en el banc de Biscaia, saps? Eixa xiqueta era una xiqueta que treballava en ell. Ismael, jo sé el nom però…

E. I Vicente Fortea?

V. Claro, a Vicente Fortea, sí, i a l’altre…

E. Se’n va anar a Alcàsser a viure. El que no sé jo si se’n va anar perquè li va tocar anar-se’n o perquè…

V. Ací van pegar a fugir tots

E. Perquè este era germà d’un del PSOE que el va salvar, el va salvar algú.

V. Ací, ací la gent van tindre que fugir tots

E. Este era del Club Ortega i tot.

V. Sí, això no té res que vore. Eixe vivia en este carrer…

E. Sí senyor, cap al final, al costat de la peluquera

V. Tenia un germà que estava en Bilbao. O cosí germà…

E. Jo crec que el de Bilbao el va salvar a ell, un que era Governador?

V. Sí, seria, seria, Monsonís que li [ininteligible] Eixe era el que el van traslladar d’ací i el van enviar a Bilbao.

E. Eixe que vivia en Alcàsser, que venia ací a l’estiu. Després va vindre ja, però li va costar molt vindre.

V. Eixe era àrbit de futbol de més major

E. Eixe també era de PSOE de tota la vida, era socialista de sempre.

V. A ma casa venien molts que eren del PSOE.

E. I per últim, que ja és tard. Es que m’agradaria fer un panell, si te pareix bé, un panell de ton pare.

V. Foto?

E. Sí, per la exposició.

V. Tenim dos fotos de mon pare, però d’ara. De jove.., en casa hi hauran, de ma mare, fotos de mon pare quan estava a la presó. Ja ho miraré jo.

E. Sí voleu…

V. Aniré un dia a casa ma mare, obriré i regiraré, i sí no està és que ho té la meua germana. I allí hi havien cartes.

E. Doncs t’agradaria de fer un cartell

V. Sí. Jo us buscaré les fotos. En té d’estar a la presó, ma mare les tenia encara. Jo les he vistes. I mon pare ens va enviar, que posaven les plomes d’escriure, com se deien..

E. Plumieres

V. Sí, posat en cera molt boniquet, ens ho enviava mon pare…

E. I això ho teniu?

V. Això s’ho en va endur la meua germana, perquè tenia unes espardenyetes que li va fer son pare i també un…

Jo de ma tia, si vaig a Francia, només vull un mundo que tenia, perquè era de la meua abuela, com de l’abuela d’ell.

E. Un què? 

V. Un mundo. Un baúl. I això era del meu abuelo que va anar a la guerrra de Cuba.

E. No me digues

V. I el mundo és de cuba, que el va dur el meu abuelo.

Que el cas de el meu abuelo i la meua abuela jo li he sentit a ma mare i a mon pare contar. La meua abuela tenia un nòvio que estava en la guerra de cuba, la meua abuela Teresa Maria, i va i el maten allà. I a mon pare, a el meu abuelo, a Vicent, era Vicent Badal, li va dir que com eren prou amics, que eixe mundo era per a Fulana, que era la seua novia i ell el portaria. I li va dur el mundo i se van ficar a festejar. I se va casar en la meua abuela per això.

E. I ara un net teu també Vicent. És la quinta generació

V. La quinta generació.