Testimoniatge d’Enrique Arandis Bernard

Arandis Bernard, 1921, Borriol, Plan Alta. Entrevistat l’any 2012 per Marian Valero, Maribel Peris i Juan Luís Porcar.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació entrevista oral

LLEGEIX EL TESTIMONI

A (Arandis, Enrique)

A1 (anònim)

E (entrevistadora)

A: Jo estava de policia, de policia d’assalt, que era la policia que tenia aleshores la república. I jo doncs… quan vulgueu que comencem… voleu que comencem? Jo he de començar des de que me’n vaig anar d’ací.

E: D’acord.

A: D’ací me’n vaig anar jo ja en l’any 1938.

E: I quin mes era?

A: El mes no me’n recorde clar, però sé que feia un poc de calor perquè anava en camiseta… camisa com ara estic. I darrere portava a un [inaudible], Batiste Porcar, no sé si el coneixeu… un xic que cantava molt bé, però en fi… Tenia dos anys menys que jo, tenia quinze anys, però me deia «Jo no vull anar en tu»…[inaudible]… i al cap d’una estona diu «Tinc una família en Vila-real, deixarem el xiquet allí…», i jo dic «Doncs deixarem el xiquet allí, agarrarem el tren i farem punta a València».

E: A València per a allistar-se a la república?

A: No va ser en eixe moment. Eixe moment, tots els que érem refugiats, paràvem a la plaça de bous de València, i per regla general tots buscant a vore si era algú familiar, o si era d’això… i allí me van dir «El teu cunyat…»… perquè jo, la meua germana major, me porte vint-i-un anys, i diu «El teu cunyat Pesador està a Benigànim», un poble del costat de Xàtiva, no sé si el coneixereu, eixe poble… i jo doncs me’n vaig anar… ja havia passat el tren que anava a Alcoi… doncs me’n vaig anar allí. El meu company i els [inaudible] que hi havia allí se n’han anat al poble Berga. Eren una família dels pastorets, la tia Primitiva, que encara té una filla… dos filles tenia, Teresa i Primitiva… i se’n van al poble Berga, i jo vaig passar eixe poble… aleshores vaig trobar a eixe cunyat meu. Jo ja tenia en el front a dos cunyats i dos germans, perquè no en tenia més ja. El meu major, per ser ja molt vell, no va a la guerra. A la presó sí que va anar, a la guerra, no. I me’n vaig anar a vore el meu cunyat… i vaig estar allí… no sé si serien dos o tres dies, molt poquet. Jo, com allí no coneixia ningú ni res, a Benigànim, jo dic «Pesador…», que li deien Vicent, però tots li deien «el Pesador» perquè son pare era el pesador d’este poble quan venien les ametlles i garrofes i això… «Xa, no te’n vages»… era jovenet, tenia dèsset anys… «Jo me’n vaig, jo me’n vaig voluntari». Jo tenia la direcció del meu germà, que estava en Madrid ja de carabiner i estava de general de la república.

E: Quin germà?

A: Manuel, el més jove dels dos que tenia, perquè aleshores se’m van morir en Barcelona dos germans. I jo dic «Me’n vaig voluntari…», i jo dic «Espera, que vaig jo allà a València!»… ell era sergent de carabiners…

E: Però un momentet… els nacionals no van entrar al poble en el 39, també? Quan va ser?

A: Quan jo me’n vaig anar van entrar.

E: I el 18 de juliol, quan va haver l’alçament, què va passar en el poble?

A: Ací no res. Pràcticament no res. Ací van passar coses com en casi tots els pobles.  I jo encara li vaig donar un [inaudible] a un capellà, perquè ací venien els d’Almassora… si hi ha algú d’Almassora perdoneu-me… ací venien els d’Almassora, els de Borriol no van agarrar a ninguna persona per a matar-lo.

E: Van ser els d’Almassora, els que ho van fer?

A: D’Almassora.

E: Perquè hi han deu que van morir ací de dretes.

A: Sí, ja te diré qui són. Puc dir-te tots els noms perquè els sé. I allí davant va haver un que no va morir… un capellà, mossèn Antonio, també era dels capellans. Eixe home no el van tocar per a res del món, però van deixar a eixe i van agarrar a mossèn Vicent i a este que vivia en mossèn Vicent, que és ara on viu Antonio, el capellà… venien en un camionet, que aleshores el camionets eren menuts, no eren grans… van baixar per [inaudible] i van agarrar a un d’ací del cap i de les cames, dos per davant i dos en el cap… jo anava en una germana meua que vivia propet d’allí, Antonieta, i jo li deia «L’agarren i el tiren». I aleshores portava… per casa portava un gorret, com els capellans que feien antics, i en agarrar-lo jo me vaig ajupir, agarre el gorret, quan ja el tenien damunt del camió van tancar i jo allà en el gorret… ja no vaig saber res més. Eixe va ser un. Van ser també…

E: José Portolés.

A: José Portolés és el canònic. Eixe dia van matar també el secretari, José Aragón.

E: I qui van ser estos que van matar…?

A: Els d’Almassora, tots eren d’Almassora.

E: Però abans d’açò… açò va ser en agost del 36…

A: Açò va ser quan va esclatar la guerra.

E: Al mes de que esclatara la guerra.

A: Al mes o als quinze dies.

E: Quan esclata la guerra se fa un comitè.

A: Se lleva l’alcalde i se fa un comitè.

E: I es fa una societat col·lectivitzadora que es diu El Plantío.

A: Ací? El Plantío? Que jo recorde, no… que jo era molt jove. Quan va esclatar la guerra tenia quinze anys.

E: I el comitè era la CNT pràcticament els que més…

A: [inaudible]. Que van muntar… el president… mon pare també el coneixia.

[inaudible]

E: Encara que no van fer res directament violent, quan acaba la guerra i els agarren a tots… el afusellen?

A: No, no. Encara no van afusellar a tots perquè hi ha un que li diuen «El Gato», eixe que ven materials… un dia me va preguntar a mi «Tu saps alguna cosa de mon pare?»

A1: José Maria.

A: José Maria «El Gato». I me diu a mi «Tu saps alguna cosa de mon pare?», i jo «Doncs mira, vaig a dir-te la veritat…» perquè ací hi havia molts caçadors… dos fills de «La Pequeña» eren caçadors i tots els que tenien escopeta se feia un control a matar baix de Borriol, i un altre a la part de dalt. I anaven… perquè allí estaven les vint-i-quatre hores… i tots els que eren caçadors i tenien escopeta, el [inaudible] els deia “Tu, i tu i tu pugeu allí dalt al pont de [inaudible], que es diu, i vosaltres baixeu al pont de l’arenal» i eixos feien les guàrdies, i si d’ací anaven en un salconduit per a anar a Castelló, per a anar a La Pobla o més lluny doncs no… el dixaven passar. Però, en tot això, van fer la malesa que se va fer a este poble.

E: Però aleshores, per què se [inaudible]?

A: Perquè hi havia un control, no podia passar ni un cotxe, ni una bicicleta, ni res. Perquè, a més a més, la guerra enseguida va agarrar tots els… a un cunyat meu també… va agarrar tots els ases, i matxos i burros… tots aquells que aprofitaven per a alguna cosa per a  la guerra ho van agarrar. Els que tenien escopeta, eixos els van agarrar perquè feien este servici. I esta xica que me va preguntar per son pare, jo dic «Mira, ton pare…[inaudible] estaria enterrat», sí perquè va fer guàrdia, i jo dic «Doncs mira, se va salvar gràcies a qui siga de que no el van matar». Jo era jove, però el meu coneixement no el tenia com el tinc ara, però me’n recorde de moltes coses perquè el meu germà major era president… que anteriorment, mon pare va morir el 1961… i era president de Unió Republicana… ací estaven la Esquerra Republicana, els Liberals també estaven i els que eren… la CNT. [Inaudible] no sé què estava dient…

E: Estaves intentant dir de la malesa que va passar després.

A: El meu germà major encara no se n’havia anar a la guerra. Ell estava ací, que era sabater, i tenia el treball de sabateria… perquè mon pare també va ser sabater… però mon pare no era sabater i sabia fer unes sabates noves. El meu germà va haver d’anar a Barcelona i mon pare i ma mare i els meus germans van estar tres anys a Barcelona per a que el meu germà sapiguera un defecte en un peu per a poder fer-li unes sabates… i el meu germà ací feia filigranes amb això. Bé, doncs el meu Vicent era aleshores secretari… tan bon punt va esclatar la guerra era ell anteriorment… perquè va faltar mon pare i van dir «Ficarem a Vicent, el teu fill». I va i me ve a mi… perquè ell treballava en casa ma mare… ma mare encara vivia, i la meua cunyada, que estava embarassada i va donar a llum als pocs dies d’entrar ací els nacionals… en un refugi que hi havia ací a un raconet que vivia Maria la [inaudible], que deien.

E: Sí, allí baix.

A: Sí. I ve el mossèn i me diu «Enrique…» jo no vaig anar a la guerra perquè me va cridar la quinta, i me diu «…ací vindrà [inaudible] a demanar-te diners». Del que hem dit antes… este… Julián.

E: Julián Pasqual?

A: Julián Pasqual, eixe és el més ric del poble. I tenia un cunyat, germà de la dona, que era canonge i estava en Barcelona.

E: José Portolés Vilaroc.

A: Exacte. Eixe… mon pare, quan estava en Barcelona, no sé si ho heu escoltat però… està contat per mon pare… anava a canviar-se de roba a casa els meus pares per a anar a desfogar-se, per no dir una altra cosa. Aquell home, a totes les festes que han passat ara de Borriol… vivia a Borriol, i estava en casa de la germana i del cunyat… i mon pare anava a dinar allí. Eren com si foren dos amics…

E: Anaven a dinar en Julián Pasqual?

A: En Julián Pasqual. Mon pare; ma mare, no. Era mon pare només, el que anava. Fins ací hem arribat, si voleu que comence amb la guerra…

E: Però havies dit… quan has dit «Perquè després va passar l’empastre…», no sé a què te referies.

A: Empastre de que se van endur a gent que no tenien per què endur-se. [inaudible] que tenia un casino també…

A1: Que li deien «Bomba».

A: Bomba. Que no tenia per què… perquè una persona, perquè tinga una idea, no se deu de matar. Crec jo… la idea és lliure. Tots pensem que fem les coses bé… que potser no ixen bé, però les idees de cada un s’han de respectar. Jo sempre he dit… «És que este era l’alcade de no sé on…», «Tu no estàs conforme amb l’alcalde? Doncs quan vinga la votació, en votes a un altre». I avant! No es pot fer altra cosa.

E: És el que vostè diu que… nosaltres hem consultat els documents, sumaríssims de guerra… i en molts papers fica que són d’Almassora els que venien. I els del poble l’únic que feien era guàrdies. Guàrdies o detencions, però després no arreaven ja…

A: D’Alcora també, però la majoria d’Almassora.

E: I tanmateix, quan acaba la guerra, maten tres vegades més els de Franco que els que van morir ací durant la guerra. En maten a vint-i-sis.

A1: Puc parlar de Juan Pasqual? És el que va denunciar al meu avi.

E: Juan Pasqual? Serà Julián Pasqual.

A: Ah, Julián Pasqual! Eixe home és que…

A1: Diu en el sumaríssim que el meu avi va participar en la detenció del canònic, que es va quedar fora…

E: El teu…?

A1: Avi. El Justo. Ell el va denunciar… Justo Aragón Xerli, li deien.

A: Xerli, ja sé qui és, ja, eixe Justo. Que tenia dos filles? Dos rosses.

A1: Sí.

A: En la major me pareix que he estat jo… vaig ser amiguet d’ella. No res. No va passar res… que vivien allí al Palacio… allí passant l’església. Sí, eixe es Justo. I tenien els [inaudible] que també eren d’eixe partit. I el partit el tenien on està hui la cafeteria de la font… hi havia una escaleta i era dalt… i allí vivia un que li deien Pepe, que va tindre una filla, que era molt amiga de la meua Pura, i dos xics, Pepe i Pacolet… potser tu no te’n recordaràs.

E: Ella se referix a l’home que el va denunciar.

A: Sí, ja ho sé ja. Eixe home portava ja diguérem… tenia una mina de pedra, que d’eixa pedra la coïen, la feien en forn i d’això feien algep. I a… no sé com dir-ho d’ací, perquè [inaudible] ací a Castàlia, ací a la carretera… i allà anava [inaudible] i va haver un, que era fill de… com li deien… la dona de Granero, que està allí enseguida… sa mare com li deien?

A1: Maria Pepa.

A: Maria Pepa… doncs eixe home era germà de Maria Pepa. La senyora esta que vivia ací, que tenia tres o quatre xiques… allí vivia.

A1: Eixa casa és d’esta… de l’arrossera.

A: L’arrossera, sí, una dona casà en un d’ells, en un fill.

A1: Era casda amb Batiste, que era cosina meua, de ma mare; que ma mare era filla de Pepe «el Basero».

A: Germana… filla, no.

A1: Ma mare… germana de Pepe.

A: I tenien un altre que se die Vicente… no, antes d’eixe en tenien un altre.

A1: Juanito i Salvador.

E: Aleshores quina relació hi ha?

A: Doncs és que [inaudible] llogats tots els dies. Teníem obligació, diumenges i festes… perquè ací hi havia un abeurador, ací a la plaça… allí baix a la font, hi havia un abeurador on hi havia molts animalets i s’espantaven, i eixa aigua anàvem després a tirar-la a [inaudible]… bé, doncs teníem l’obligació de matí… perquè havíem d’anar a missa… de matí i de nit havíem de traure els cavalls a abeurar, i ho fèiem. Però van vindre les revolucions del 31 i tots van dir «Heu d’anar a votar per a mi». Clar, va haver un, que va ser d’eixos que [inaudible] que després el va agafar el meu germà Manolet per a treballar. Eixe va dir «Mire, jo ho sent molt però jo no li votaré» i li va dir «Doncs a esta casa no tornes», i el va enviar a per la faena. Eixe home el va agafar després, quan van baixar a Castelló, mon germà per a l’obra. Jo tenia un germà que era un bon obrer. El va agarrar… s’ha mort després de jubilar-se, però amb la jubilació i tot allí. Eixe era l’home que tenia tants diners perquè hi han coses en la vida que són molt curioses… ací en Borriol els dos més rics eren eixe i un que va ser consogre d’eixe, que li deien el tio Batiste, que encara li queda un fill… estava Julián, que portava el nom del seu avi i l’altre el nom de l’altre avi… un de la república, i l’altre era de dreta… que jo sàpiga, i la meua família també [inaudible], no va fer gens de mal, este home. Només va fer en les eleccions, enviar a este home i avant, però fer mal aixina i eixes coses, no.

A1: Al meu avi el va denunciar ell.

A: Sí, sí. Ell va denunciar a moltíssims, no a ixes només. En va denunciar a més.

E: Va ser dels que més denunciava.

A: Sí, i el secretari que tenia… el fill menor del secretari, que li deien Arturo Aragón, se va casar… és que les coses tenen…

E: I llavors [inaudible] Manuel, no? Manuel Aragón.

A: Manuel? Manuel no era fill del secretari eixe. El que era secretari era José… que era mossèn Pepito… era davant d’eixe. I després tenia una germana, Lolita; i una altra, Carmen Silvia… i la major era mestra i se va casar també amb un mestre. Bé, doncs… dixeu-me que vaja recordant.

E: La història de Julián Pasqual…?

A: Jo és que me’n vaig anar i després ja no vaig saber res… després quan vaig vindre jo vaig estar…

E: Vostè, quan acaba la guerra en abril del 39, on està? En València?

A: Jo estava en Camarena, a Javalambre… que per a beure llevàvem una fusta d’això i bevíem i ens llavàvem la cara… perquè, malgrat tot, érem joves i encara no ens llavàvem la cara… però una aigua més fresca que el món. Estava en Camarena perquè… després si voleu vos explicaré on he estat jo, les coses que he vist i [inaudible] també n’he vist…

E: Bé, ara parlarà d’això. Parle d’una altra cosa. D’eixe Pablo…

A: Allà, sense anar més lluny….

E: Va haver un home, que [inaudible] de que anaven a afusellar-lo i este home va dir «Bé, ja que me volen matar, a mi me mataran per haver fugit», i fugien en el tren…

A: Ah, eixe, sí! Eixe era de Sant Mateu.

[inaudible]

E: Vostè va estar a la presó de Castelló?

A: Sis mesos i catorze dies.

E: Quan va tornar de la guerra el van detindre a l’arribar a Castelló?

A: Jo vaig estar… vaig acabar la guerra en Camarena… i el capità, que era asturià que no se podia agenollar perquè tenia un tros de metralla i l’articulació del genoll en una cama no el tenia bé, i sempre estava dret. Un home que sentia les seues idees… era el capità que jo tenia. Eixe capità me va dir quan vaig entrar per… ja ho diré… de [inaudible], perquè el front el teníem a les pales de Terol… i vam entrar per allà. Bé, això ja és de la guerra, si voleu que…

E: Ell intenta portar un discurs per a no anar tan cap enrere…

A: És que si no comence pel principi no aclarirem res…. I aixina vaig anar jo en eixe xic a València [inaudible] i li vaig dir al meu cunyat això que he dit abans [inaudible], i passa per poble Berga. Jo sabia que allí hi havia tres de la meua quinta: Jaume Fosc [inaudible], Juanito [inaudible], Paco Borriana, de la meua quinta, i Batiste Tuercas… l’altre qui era? N’eren quatre de la meua quinta. No, quatre, no. Tres i Batiste Tuercas que després… tres eren. Juan Castelló, si vols apuntar noms…

E: No, no… jo nomes apunte coses de la guerra…

A: Jo… era estiu, per això me’n recorde també. Els dic «[inaudible]», que hi hauran deu o dotze quilòmetres, però com eres jove doncs no te pesava tot això. Me’n vaig allí, pensant, cap a casa d’un capellà i estava la bandera republicana, i al capellà no el van tocar. Al balcó d’ell estava la bandera republicana. Jo dic «Xiquets, si voleu vindre, veniu. I si no, jo me’n vaig sol», «On vas?» i jo dic «A apuntar-me voluntari a la guerra». Els altres [inaudible]… ah, i Paco Borriana!

E: Però vostè se va apuntar voluntari en Benigànim?

A: No, en València.

E: Ah! Perquè estaven evacuant ja?

A: Me’n vaig anar evacuat jo… per mi.

E: Estaven entrant les tropes ací.

A: Encara no van entrar. Encara van estar en la guerra uns dies.

A1: Ell, d’alguna manera, fuig també de la cremà perquè [inaudible] també era secretari de les Joventuts Socialistes en Borriol. Aleshores és quan ell determina anar-se’n a la guerra.

A: El meu Manuel, que era ja de la quinta del 36 i no va anar perquè ja era fill de viuda… i jo estava en eixe període que ja si arribes, no arribes… a ell el va estalviar la mare i no va anar… però ell era el secretari de les Joventuts Socialistes Unificades de Borriol.

E: Qui? Tu o el teu germà?

A: El meu germà, antes de la guerra. L’any 31… les Joventuts se van fer l’any 31. Jo era molt jovenet, tenia deu anys.

E: I vas ser després, tu?

A: Sí. I al anar-se’n la quinta del 36, 37, 38, 39 i 40, tots els que estaven en càrrecs se’n van anar tots voluntaris. Hi havia molts de la banda de música d’ací i se van [inaudible], perquè el director de la banda era d’ací de Borriol… Sala, Ramón Sala.

E: Ah, és el de la col·lecció de fotos! Va morir fa poc este home?

A: Fa poc. La dona encara viu.

E: Eixe té fotos en la banda en Castelló.

A: Doncs allí n’hi ha molts, que també han estat tancats en companyia meua, que van [inaudible] i això era el 90 i [inaudible] de carabiners. El local el tenien a l’església dels Caputxins, a Castelló. Ells allà assajaven, menjaven i dormien. Van estar en Castelló molt de temps, fins que ja estava [inaudible] i els van dur a València. Bé, doncs… eixos se’n van anar tots i aleshores el meu Manuel me diu «Enrique, que este càrrec del secretariat…» a mi i a Paco Borriana… [inaudible] que jo vaig fer dos coses molt bones i després per la part d’un vaig estar castigat i diu «No te fies del Mañá», el que he dit antes, perquè era un home ja prou major. I quan ja estàvem raspant per Vilafamés i això, Paquito i això se’n van anar al poble Berga. Però antes d’anar-se’n… ells vivien… només entres a la [inaudible] dels pares, a mà esquerra, passant el portal, ells allí tenien un corral… jo dic «Agarrem tots els documents i ho amaguem, i la màquina d’escriure també». I vam fer un clot al corral i vam amagar eixos objectes per a… el que està ací no sóc jo… ara vos diré qui és.

E: O siga, que eixos documents encara estaran on els van amagar.

A: No, estan, no. No, perquè allí un que van apedregar a son pare, el compte, se va ficar a viure allí i quan estaven els altres que vivien antes… perquè jo no volia anar a declarar que allí hi havia alguna cosa, però jo crec que algú… com era al corral, tenien un animal… es veu que al traure el [inaudible] ho van vore i ho van traure. Aleshores estava jo de secretari…

[parlen alhora mirant una fotografia]

E: José Alcón Llorent.

A: José Alcón Llorent. Este ha treballat [inaudible] i el van posar allí a treballar. Però jo no sé… li va agarrar una cosa a la cama i li van tallar la cama, i al poc de temps li van tallar les dos.

A1: Este és el que tenia un molí d’oli.

A: Eixe, eixe. Músic, no sé si va estar en la guerra. Este xic ve a les Joventuts antes de l’atemptat [inaudible] i diu «Ai, volia demanar-te un favor» i jo ja estava de secretari, i li dic «Tu diràs», diu «D’un moment a un altre segurament me cridaran per a anar al front, fes-me el carnet». Jo li vaig fer el carnet de les Joventuts, que és este. Li faig el carnet i el xic se’n va anar. I en això me va vindre un altre que li van matar a un tio [inaudible]… eh, té collons!… Ell i el germà eren com el meu nebot Tomàs i el meu Joaquín, [inaudible]… i me diu… era un que tenia un tio que era capellà, que també el van matar, de la quinta del 40 també… a eixe sí que el van afusellar en Extremadura en guerra, ara vos diré per què… me diu «Enrique, t’he de demanar un favor. Sé que nosaltres no som d’este partit i que tal…» [inaudible], tot el que té de menudet… que era alt… i amb molts sentiments… jo no he de dir res malament. Tenia un any… no, dos anys més que jo, de la quinta del 40, i me demana el mateix… i li faig el carnet també, que això ho vaig traure jo en el juí que me van fer a Castelló. Ho vaig dir, perquè estava son pare davant… perquè me va ficar a la meua esquena que per culpa meua van assassinar al seu fill, i no va ser aixina, ja ho diré més endavant. Vaig fer eixos dos favors, i més que n’haguera hagut de fer per salvar a una persona o perquè poguera tindre… però és que aixina pareix que… i ells t’ho agraïxen. Molt agraït, sempre. [Inaudible] de jovenets, quan festejàvem a «la Rúbia», que me pareix que encara viu, una que li deien «la Rúbia». [Inaudible] baixe i me diuen els cinc «Nosaltres també anem», i venen tots… i ens n’anem i jo els dic a tots, davant de la Mare de Déu de València… que aleshores segurament no estaria, però en fi… era la plaça aquella. Jo vaig anar a un [inaudible]… jo dic «La policia d’assalt on està?», diu «Vage al carrer Trinitat»… el carrer Trinitat ix de València i allí està… és que també jo parle un poc de com ho vaig vore… i ens n’anem… darrere de la Mare de Déu està el carrer Trinitat… jo quan vaig a València, en un autobús, vaig sempre a vore’l, eixe carrer. A les Falles i això… tots els anys ix una autobús per a vore això. Allò era un convent de monges i allò ho van habilitar per a apuntar gent voluntària del [inaudible] i a més per a anar a la guerra. Entre jo i… bé, primer va entrar el germà Sos, un que era de la meua alçada… ens van mesurar i ens han de fer unes preguntes… i te donaven el paper com a guàrdia d’assalt… darrere vaig entrar jo… Jo, com els meus pares sempre han anat en socs, aquells anaven en espardenyes… entre, me mira aixina i tal, «De acuerdo», me fan també el paper i me diuen «Vagen a Arrancapinos…», bé, això m’ho van dir després quan a l’altre no el van… i Puertas diu… Puertas tu ja saps que era baixet… diu «A usted no hace falta que lo mida que no llega»… [inaudible] no va entrar, però ell i Juanito en la tenda nova quedaven per a entrar. Juanito no volia anar al front i Batiste diu «Jo vaig on siga» i aquell li diu «Vols que ens n’anem a [inaudible]?», «Doncs anem». Van buscar a l’oficina d’on estava [inaudible] i se’n van voluntaris a [inaudible]… i nosaltres anem a dinar a Arrancapinos i ens diuen «A tal hora veniu ací que ens n’anem al front ja». Anàvem en un camió, i on vam sopar va ser en Requena, que vam sopar de guàrdies ja… que jo he anat dos o tres vegades i he volgut que m’ensenyaren l’hostal de Requena on vam sopar. Està al costat de la plaça de bous de Requena. D’allí, després de sopar, ja ens van girar a la dreta buscant la carretera que anava de Conca a Terol per a entrar… que ja era de nit i havíem d’anar amb les llums apagades… bé, que allí a la carretera encara hi havia llum… un caminet girant allà cara a Terol i ens du a una muntanya que no sabíem on estàvem. Cau una tempesta i propet d’allí hi havia una paridera… una paridera és on tanquen els borregos i solen parir allí. Va caure una aigua tremenda. Portàvem d’expedició a un sergent… vam sopar, però al sendemà seguia l’aigua. Allí estava un toldet d’aigua… com un d’això d’aigua… «Voluntaris per a anar a [inaudible]» i jo vaig ser el primer que vaig eixir. Després un… era de la província de Núcia… estos dos pobles que són molt igualets… que és la carretera que va a Madrid… és igual, ja m’eixiran, ja… Monóvar i un altre poble… eren dos cosins germans… eixos no els van… ni atacs ni res, ni a mi tampoc.

E: Això era del Frente Popular, no?

A: Sí, però nosaltres estàvem de força de xoc. Vam eixir un altre i jo, en un toldet de l’aigua que hi havia una pataqueta crua aixina i un tros de poma, i com a bons germans ens mengem mitja pataqueta i mig tros de poma. Érem joves, ja teníem la fam agarrada i… Pujant muntanyetes i baixant i tot això arribem a un poble que es deia Tramacastiel, de la província de Terol… o siga, anàvem al revés, no anàvem cap al front. Vam demanar al caporal on estàvem… aquells sabien on estàvem perquè jo vaig insinuar per on vam vindre i estàvem en una paridera… «Sí, ja sabem on estan», i veníem a vore si ens poden donar alguna cosa de menjar per a dur-lo allí, i el alcalde va dir que sí. Ell va pegar la volta al poblet aquell, que era molt xicotet i va portar set o vuit fogasses de pa fet de casa i uns [inaudible]. Agarrem això i ens n’anem cap allà… i com un poc més o menys nosaltres ficàvem senyals per on estàvem, vam tornar allí a la paridera.

E: O siga que vostè, quan va anar a la guerra, ja era la retirada?

A: No, no, no. Encara vam anar una altra vegada a Terol.

E: Això és en gener.

A: Sí, però no ho sabíem encara, allí. Allí a Terol el van agarrar dos vegades i el van perdre dos vegades.

E: Ell aniria a Terol en abril o maig del 38, i Terol en febrer se va perdre, que era republicà. Van entrar en Nadal i en dos mesos se va perdre.

A: Doncs nosaltres estem allà… aleshores… en lloc de tirar enrere cap allà vam tirar avant i vam arribar ja a la província de Terol, en un poble que estava molt propet de tot açò… on ens van deixar en unes muntanyes que no havia estat mai. Vam trobar una ermita que se deia… que se diu, hui en dia, que també he anat a vore-la després… se diu la Ermita Fuensanta, que és de Villel, el poble de don Meliano que se va casar en Borriol i va tindre la família ací en Borriol, don Emilio Ponce Canyes, li deien… el senyor Meliano. Canyes és el capità que vaig tindre jo després en Franco, que allí va haver a muntó d’embolic…

[inaudible]

A: Quaranta-dos mesos.

E: O siga, que vas fer la guerra, te van tancar i després vas fer la mili en Franco.

A: Jo ja treballava en la farinera de Castelló.

E: Aleshores… estava pensant jo… quan s’acabaria la guerra i se va fer tota la repressió, no estaries ací al poble.

A: No, jo estava en…

E: En un abril del 39, que s’acaba la guerra, a vostè on li agarra eixe dia?

A: Eixe dia estava jo en Camarena.

E: I després, quan va arribar a Borriol?

A: Jo vaig estar quatre colps de mà des d’Albarracín a Camarena. Allà feien colps de mà. Jo vaig estar en quatre dels colps que van fer eixos últims. En un de tants, ens tenien… van entrar per ací, ens tiraven d’ací i d’ací… els morts que van haver, van haver de concretar en la part contrària dels nacionals per a deixar-nos arreplegar els morts. Vam anar el sendemà al matí en els camions i els portalliteres i se van arreplegar els morts… un de casa de la meua companyia… un Carvajal, li deien.

E: D’allàvas vindre al poble?

A: No encara. Aleshores vaig anar una altra vegada a la Fuensanta i d’allà… allà vaig fer jo dos sopars de Nadal, perquè a mi… i alguns més… teníem una família que eren de Castelló… no eren de Castelló però vivien… a l’home li deien «el Borriolenc». Un caçador de gossos i de conills. Quan ens vam enllistar vam anar a vore’ls i ja… li vam dir que tenien un camionet que baixava del front per a llavar la roba… i nosaltres agarràvem la roba del front i li la enviàvem a esta dona, i ella ens la tornava a enviar. Bé, doncs d’allí de la Fuensanta ens van pujar i ens van dur a Camarena. En Camarena vam fer un colp de mà i vam retornar a Tramacastiel, perquè sempre que feiem un colp de mà…

E: Ja s’havia acabat la guerra…

A: No encara. La guerra se va acabar quan vaig tornar a Camarena de Javalambre. Que allí estàvem al front.

E: Quan s’acaba la guerra, quina actitud tens tu?

A: Quan jo vaig entrar, que me va vore el capità que hi havia… un xic jovenet… me va cridar i me fica d’enllaç de la brigada, i jo no feia més que anar a la brigada allà a poqueta de nit, després de sopar a arreplegar el sant i senya, que se deia. Després, en la [inaudible] al grup… perquè era grup… el 26 grup d’assalt 101 companyia, estava jo. A totes les companyies donaven el sant i senya i el capità és lo que… ja s’apanyava. I este capità va vindre el morter… rus, que se deia Mortero Valero del 51… no sabieaels número ni sabia res i me torna a cridar. Diu «Me han dicho que sabes lo del [inaudible]. Pues ve a esa [inaudible] les enseñas [inaudible]” a vore si sabia alguna cosa… Vosaltres veieu eixos números? El 17, 20, 30, 10… això és per a que esta palanqueta… fiqueu ací el numeret i és la distància… i esta altra palanqueta, l’altura. Aleshores és quan se buscava al que [inaudible] a eixa indicació. Bé, els ho vaig explicar aixina i ho van agarrar bé… I després me va dir “Arandes, tú te irás a [inaudible] sabes algo de aritmètica?” i jo “Sí, yo sé poco o mucho, però sé. Yo he ido a la escuela hasta los diez años y he hecho mucho”, fins i tot vaig aprendre en la escola àlgebra dels periodistes…

E: Estava pensant… tu coneixes a un home que li deien Álvaro Castell, de Canet lo Roig? És que ell es dels que feia morterades, i és de la quinta de [inaudible]. Encara està viu. Te’n recordes d’ell?

A: Mira… està viu, és més vell que jo, eixe. Ja sé qui és, ja. Era del Partit Socialista.

E: Sí. És que ell també ens va contar coses. I estàs parlant coses, i quan estàs parlant això del morter m’estava recordant d’ell…

A: És que a l’exercit republicà li faltaven moltes coses… perquè en la companyia que estava jo, la 101, no hi havia cap sergent, eren caporals. Caporals que… hi havia un de Catarroja… eixe era andalús…

E: Ell va fer un curs per a caporal.

A: Ell l’ha cobrat, ell.

E: Ell va fer un curs per a caporal, no sé si l’ha cobrat o no. Però així com tu vas fer un curs per a sergent…

A: [inaudible]. Sí que el conec, sí. El conec perquè ahir el vam nomenar. Ahir jo vaig dinar en Benassal i anàvem tots que érem de la meua idea… vam anar a Àlvaro… perquè jo entre Vicente i els que vaig anar… [inaudible] esta foto està molt malament. Que el coneixes?

E: És que el vam conèixer i el vam entrevistar igual que ací. Però estava molt bé quan el vam entrevistar, però fa ja vuit anys. El primer testimoni.

A: Jo me vaig apuntar i anàvem en el camió del subministrament… que anava subministrant el pa a [inaudible]…

E: Vostè com s’assabenta que la guerra s’ha acabat?

A: Perquè va vindre el [inaudible] nacional. Encara no hem arriba, a això.

[conversa inaudible]

A: Perquè jo… ja ho he dit abans, érem joves i sempre teníem gana. Doncs… hi havia molta aigua que va al riu que va a València i me va dir un valencià «Tu [inaudible]; doncs ves per eixa sequieta i després… estes fulletes són comestibles, les arranques i abans de ficar-te les llentilles te les fiques al plat i t’ho aboques damunt», i aixina feia. [Inaudible] perquè el que era també com jo, que era de Borriol, Jaume Sos, aquell de nit venia tabac… i nosaltres de tabac no patíem gens… nosaltres patíem de paper de fumar. O siga que els rojos… per dir això, perquè sempre ens han tractat com a rojos… teníem molt de tabac i este me deia «Enrique, tu m’havies de passar un paquet de tabac i te donaré el xusco» i jo tots els dies dos xuscos… i ell només menjava si sobraven llentilles o si sobrava arròs, carn no en tastava. Que per cert, el van baixar a l’hospital a València perquè li va agarrar no sé què del ventre i el van haver de baixar. Ell no estava quan se va acabar la guerra, el van ingressar en València. Doncs després a este xic li van fer de la gola, que ell és conegut…

A1: Ha estat molts anys en Barcelona.

A: Sí, però quan va vindre ací el van operar de la gola. DOncs allí vam passar ja l’últim colp de mà. En lloc d’anar a Tramacastiel, vam anar a este poble…

E: Villel.

A: No… a Camarena… i a Camarena feien només el servici l’apartat de Javalambre. En Javalambre teníem una xabola i anàvem cada secció una setmana, perquè era molt gelat allò. Allí sempre hi ha neu… i quan baixàvem estàvem en un molí que molien farina… però aleshores no molien farina… i allí mos feien el menjar. Un dia ens diu el capità… van tocar per a que ens alçàrem, ens alcem i diu «Tengo orden de que se ha terminado la guerra, todo aquel… » i ens forma dalt, que hi havia un bancal «…a todo aquel que tenga las manos manchadas de sangre se le juzgará; pero el que no, puede irse a su casa voluntario o entregarse”. Jo no tenia les mans d’això… i clar, si me n’anava, no sabia ni on anar… «Pues de aquí iréis a un campo de concentración de las casa de Albentosa»… i vam anar d’allí a Sarrión, que està lluny… i de Sarrión a Albentosa. En Albentosa jo vaig estar poquet de temps, no va arribar a un mes.

E: I el camp de concentració estava…

A: A l’aire lliure! I allí estaven guardats… que encara sort que ho va fer Franco, els moros que les butxaques no [inaudible] en València me’n vaig gastar un, pel que siga, i l’altre ens el van fotre allí els moros… que això dels moros, que me perdonen, però no me senta bé… Tots els que duien navalles, rellotges… que aleshores no en tenien casi ningú… això s’ho quedaven allí tot ells i els bitllets de la República en un muntó tan alt com açò… els tiraven allí.

E: Aleshores… en el camp estava escoltat per moros?

A: Vigilat per moros. [inaudible]. Eixe camp estava dirigit per dos persones… perquè Luís Casado era un [inaudible]… i clar, quan entràvem un camió… nosaltres eixa guerra vam aplegar tard… però quan entrava gent, que érem un batalló, d’allà treien un reixat… un reixat que com d’ací dalt, no podies fugir. Tots els dies d’allí dalt miraven i miraven… hi havia un amb barba fins ací, roja… Barbaroja… diu «Que no em coneixes?» i jo «No!», «Xa! Tu no coneixes a [inaudible]?» i jo dic «No!», «Sóc jo!»… me cago en la mar!… son pare i sa mare eren d’açò meu… de naixement…

E: Padrins.

A: Padrins eren son pare i sa mare. I allí doncs ens donaven per a tot el dia una llauneta de tres sardines en escabetx… aigua… i havies de pagar el plat i en un poc de la lechera… el moro te tirava un poc d’aigua… tot el dia. Llevat d’això, ni parlar-ne. Allí va vindre mossèn Pepito.

E: Qui era mossèn Pepito? Germà…

A: Germà, no… fill del secretari que van matar. Ell va acabar la guerra de tinent de carabiners dels rojos. Ell se’n va anar a Tarragona i en LLeida, un poble que es diu… perquè va festejar a una que l’he coneguda jo… en un poble que se diu Bell-lloc, que està el poble antes d’arribar a Lleida. I allí se veu que feien ball en la guerra, i ell deia «Jo només vaig en una granera» [inaudible] però era el germà, mossèn Pepito.

E: I era el germà del secretari?

A: Era el fill del secretari, que era un home major. Però deia que no havia matat a ningú. El mal és eixe, matar a una persona i que diga…

A1: Però a mossèn Pepito no el van matar.

A: Mossèn Pepito… ara te contaré, ara.

E: O siga, que al camp de concentració anava gent de diferents pobles a buscar veïns que pogueren acusar…

A: No eren veïns, eren tancats també. Això estava dividit… ací enmig passava com un rogle… clar, quan d’això doncs no podia… estave ací el reixat eixe i ací un altre i no podies passar.

E: Eren presoners.

A: Estàvem presoners. Mossèn Pepito no! Per això dic jo, que ara ho diré… Allí hi havia un, que una germana d’ell va ser criada del pare d’ell… Rosita que [inaudible] era criada d’ell…

E: Però mossèn Pepito a què va anar, allí? A identificar a gent de Borriol?

A: No, no.

[conversa inaudible]

A: …el sergent, i ja me va ficar en un escamot, diguem, i jo feia de sergent… però jo el títol no el tenia encara… és que ell me va dir que li l’enviarien a ell, i és quan se va acabar la guerra… però jo després he anat a València i allí està escrit.

E: Però això de fer-te sergent seria abans del camp de concentració… però ara ja estem en el camp.

A: Estem en el camp de concentració… allí ja me vaig ajuntar… perquè allí dormíem al ras, una manta baix i una damunt… Per a fer de ventre no cal dir-ho… a l’aire lliure en una trinxera… allà van fer com un vàter. Allí portaven… que era més [inaudible] que vaig vore jo… a gent [inaudible] com a presoners. Allí venien… tres setmanes que vaig estar jo… un camionet, carregaven el camionet i no tornaven… a saber on els tiraven. Al poc de temps, ve un capità legionari… dels moros, però era capità espanyol… ens fa formar i ens diu el següent «Les hago formar»… el xic prou jove, molt amable també… perquè nosaltres vam assaltar després… diu «… porque cambia de [inaudible]», aixina rient-se, «… y yo nombraré los que van y subirán a los camiones para ir a la estación», havien d’anar a l’estació de Rubielos de Mora. En tot això, abans ve mossèn Pepito amb la sotana i giren i diu «Allà està Enrique Sabater, el fill del tio Vicent». Ell ja sabia que a mi m’havien de tancar quan va vindre… i va i se l’endú… sense res del món se l’endú… de la meua quinta, però s’ha mort també. I ens solten a la província de Sòria, a Medinaceli, i en Calatayud hi havia un tren… un vagó… que se sentia olor de garrofes. No sé qui va dir «Allí hi ha un vagó que porta garrofes». Nosaltres teníem nomes mig vagó per a quaranta o cinquanta, i l’altre mig vagó per a sis o set moros… i per a pixar t’abocaves a la barana i pixaves. I vam parar en l’estació [inaudible], ens van donar tres llaunetes, que ens les vam menjar de seguida, i no sé qui deguera ser perquè… «Hi ha un vagó de garrofes! Arredell! A mi els moros no me van a parar!», i aleshores va aparèixer el capità allí, que era espanyol, i va dir «Ie!», perquè els moros ens pegaven, «¡Dejadlos estar!» i vam anar, vam obrir el vagó, tots els [inaudible] plens de garrofes. I d’allí ens van dur a Medinaceli. Estàvem en un local que es die Palacio del Duque de Medinaceli. Allí vaig fer jo… que m’hagueren pogut pegar un tir els moros. Vaig fer una cosa… però és que tenia fam. Hi havia a l’interior… hi havia un sanitari que era de Castelló… un xic, prou major que jo… i ell estava en una sala d’eixe Palacio, que es deia la sala dels de la sarna i un dia ve… a ells els donaven més menjar… i jo li dic «Xa, jo me podria apuntar a la sarna. Apunta’m a la sarna« diu «No [inaudible]. Fes una cosa, rasca’t i fes-te sang».

E: Álvaro va tenir la sarna.

A: Home, estava ple de sarna! A cap lloc ens podíem llavar ni res. Alguns menors i jo vam anar al capità, que estava allí baix a l’oficina i li dic «Mire, capitán, que tiene sarna», «Pues llévatelo para arriba». Aquell xic mereixia un dineral, se va portar molt bé amb tots els [inaudible]. Me puja dalt… però, arredeu!… els de dalt anaven totes les setmanes a les aigües salines de Medinaceli i ens fotien dins. I els que tenien sarna de veritat… els ficaven dins i… tu fica’t sal a una ferida i voràs. Allí encara vaig pillar jo… passava la carretera que va Lleida-Madrid… i allí al mateix cantó hi havia un baret. Encara me va donar… no sé si perquè me va vore jovenet o el que fora… vaig demanar una llesca de pa i me va donar una fogassa. I estàvem per allí dalt… tampoc teníem aigua, ni per a beure ni per a res… allí no hi havia res. Però un dia, fèiem guàrdia els mateixos presos de de maquinària que es feia en cada sala, i a més guàrdia a la cuina. La cuina estava en uns [inaudible] per a guardar el que hi havia, i hi havien unes peladores… allí ens donaven de calent, però era més aigua que res… hi havia quatre cigrons, algun trosset de tant en tant de cansalada i prou. Igual per a dinar que per a sopar; esmorzar no hi havia. I Enrique va pujar per damunt dels [inaudible] aquells, m’omplisc tot banyat les butxaques de cigrons i quan me va vindre el relleu, me’n puge a la sarna i me diu lo mateix el que estava fent vigilància… diu «Si te pillen els moros t’afusellen allí mateix. No ho fages més, això», ja no ho he fet més. Però jo vaig menjar fesols remullats… Allí va acudir el capità que jo deia i més oficialitat; un altre capità que no el van tocar. El capità que jo tenie, tenie un braç enguixat i un altre embenat, i jo li vaig dir «¿Usted sabe que a su mujer la han afusilado?» i diu «Sí», i a dos filles que tenia en el poble d’ell, en Astúries, i diu «Sí, i a mi también me fusilarán». Jo allí no el vaig vore. Jo només sé que allí també venia un camionet i carregaven i ja no tornaven. No podíem fer res. Un dia ens van traure… ah, allí no; això va passar en [inaudible]… és igual… un riuet que passava… ens van traure per a que ens llavàrem la cara i que beguérem. Bé, doncs allí va haver un altre dia que començaven a cridar a gent. Què passava? Que els de la regió valenciana a un costat, els catalans a un altre, els andalusos a un altre… i aixina vam fer uns blocs. I a mi m’envien al costat de [inaudible]. I allí precisament, al costat, el camp eixe mateixa estava rodat de fil d’espí, però al mig hi havia un edifici que té [inaudible], i estaven allí… i allí m’encontre emb un xicot que és el que deien, «Només entren a vore si hi ha algun del poble», un fill de la tia [inaudible], el major.

A1: Com li deien? Manuel?

A: No, Jaime. I no vos puc dir res més… de Borriol només estava jo. I me diu «Vaig a dir-te una cosa… tu no voràs a ma mare o la coneixeràs d’ací?» i jo dic «Home, sipose que també la van tancar a la presó, supose que la voré«, diu «O alguna germana meua o algun germà…», ell tenia dos germans més i dos germanes… una s’ha mort cegueta.

A1: Però el germà encara viu, Juanito.

A: Juanito és el que viu, i avant… els demés no viuen. Diu «Demà, quan passaran llista, Jaime Arinyo no estarà«, dic «Xa, que t’afusellaran!», diu «Jo ja sé per on he de fugir», i era… no te dic cap mentida… les coses ixes d’espí, que serien tan altes com d’ací a allà… però ell se veu que ja anava furgant, furgant, furgant de temps i de nit ja sabia per on anar. Diu «Digues-li a ma mare que jo me’n vaig a França, quan eixiràs [inaudible]»… i va parar a França.

E: Però dels Arinyo en van matar a dos.

A: Arinyo? Sí.

E: En van afusellar a dos, a Juan i a un altre.

A: Sí, eixos eren els fills de «la Morena», la tia Anna. [inaudible]

E: I Jaime va anar cap a França.

A: Eixe… [inaudible]. Jo vaig estar a punt d’anar a un afusellament. Aleshores ja ve que a mi me donen un… allí a eixe últim camp… me donen un passaport per a anar a Castelló, per a anar a casa. I me donen per a pujar al tren, i jo doncs agarre i me’n vaig a peu d’allí a l’estació… era a muntó però vaig anar, de les ganes que tenia jo… i vaig a Castelló, i de Castelló, de l’estació a peu a Borriol.

E: Açò estaríem parlant de dos mesos després d’acabar la guerra? O més?

A: Més.

E: Seria a l’estiu del 39?

A: Sí. A Camarena, que després hem anat… els tres que érem juntets en la guerra… vam amagar i després no ho vam trobar… vam amagar les pistoles a una paret. Vam agarrar unes pedres i les vam amagar. Algú que estava mirant-ho… del poble dic jo… Després vam tornar, érem casats els tres i vam tornar i ja no les vam vore.

E: Espera… tu vas arribar directe a Borriol quan has dit que vas anar caminant… què seria agost, juliol?

A: Ja estaríem casi en juliol més o menys, sí. I arribe allí i… ma mare tenia dos fills tancats i tres gendres, només faltava el xicotet, que era jo, però no estava encara. Vaig arribar a Borriol, me’n vaig a casa i ma mare només me veu «[Inaudible] ara te pujaré dalt»… ma casa tenia dos pisos, dos altures… hi havia un [inaudible], que el plenaven sempre… ma mare tenia moltes figueres en una finca, i guardava figues seques allí, però no estaven. Estava buit i net. Diu «Ara te bulliré un perol d’aigua i dos cànters d’aigua que te duré de la font i te dutxes». No teníem dutxa ni teníem res, perquè a ma casa teníem un vàter però era una gerra… una gerra i un corral on teníem un burro, una burra o un cavall. Això després m’ho ha dit mon pare… mon pare no, ma mare va ser la que [inaudible]. Doncs… vaig dalt, me canvie i quan ja estava canviat i la roba d’això… jo tenia una germana que era modista, va aprendre a Barcelona i me va fer un vestit, i jo anava més mudat i més content… Me’n vaig anar a vore els meus amics perquè estaven… este que se va endur el capellà estava allí, Juanito Centeta estava allí… Jaume Sos, que era el que havia dit jo abans, i Paquito Borriana. Estaven allí tots i més gent… i ens vam saludar allí i ve Pepe «el Pelador». S’encara aixina davant de tots «A tu ara t’ho arreglaran, ara! A tu ara t’ho arreglaran, a tu!», «A mi què m’han d’arreglar?”, “Ara voràs, ara voràs!», encara no feia dos minuts ja estava en una paret de la guàrdia civil, en un mas allà darrere i les manilles posades i a la presó de Borriol. M’encontre emb el meu Manolet i en el meu cunyat Ximo allí. El [inaudible], un dels fill de «la Morena»… bé, n’érem set. Estàvem allí, la meua Carmen ens va dur menjar per a sopar i el sendemà de matí baixem… perquè allí no podia entrar la furgoneta de [inaudible], eixa que portava a tots els presos. No perquè ells volien, per obligats.

E: Del sergeno? Un tal Jerónimo García García?

A: Eixe és quan vaig estar a la presó. Un home vell, major. D’eixe també tinc que contar una cosa després d’eixir de la presó.

E: Doncs conta-ho ara. Quan vas entrar a…

A: Allí nosaltres guardàvem… que tampoc ho he dit això… sis guàrdia civils en la companyia que els toca, estaven com a presoners, però eixos menjaven el que jo menjava, el pa i tot i si hi havia aigua se llavaven i tot. Eren custodiats per nosaltres, però no els tocàvem. Hi havia un que li deien Dolç [inaudible]. Eixe… enviaven el camió des de València… en el camió que teníem enviàvem a sa mare, a son pare o a qui fora la roba per a que la llavaren… i un dia me van donar a mi vuit dies de permís i me diu «Tu passaràs per València… per què no dus açò a ma mare i al meu pare i els dius com estic?». Son pare era també guàrdia civil i estava en [inaudible], però clar, quan el fill va enviar-ho és perquè sabia que no havia dit res… i després me vaig tornar a endur la roba neta. Això només era a un dels presos que estava allí. Doncs un dels que va vindre ací que estava de sergent era el pare d’eixe xic. No sé si seria després d’eixe o abans. El pare d’eixe xic.

E: Juan Jerónimo García García.

A: Després que vaig eixir jo de la presó de Castelló, me va dir eixe home «Tu viniste a mi casa», me va dir, i jo dic «Pues no lo sé», perquè anava vestit de guàrdia civil i no… «Tu conociste a mi hijo cuando lo teníais prisionero»… aleshores vaig fer memòria i dic “Usted es el padre de Dolç” i diu “Sí, no vengas a presentarte”. Jo tenia l’ordre d’anar totes les setmanes a presentar-me i per ell… mentres va estar ell no vaig anar cap dia. Va vore que vaig fer una cosa ben feta. No vaig denunciar al fill tampoc com a que estava presoner allí. Doncs això és el que va passar.

E: O siga que va estar uns dies a la presó de Borriol?

A: Una nit i avant.

E: Una nit… i ja a Castelló?

A: I a Castelló sis mesos i catorze dies.

E: Però això ell ho contava perquè… estava contant vostè… que quan vostè vigilava als guàrdia civils, que menjaven el mateix que vostè i els cuidaven bé… i això ho deia vostè perquè volia dir alguna cosa de Jerónimo Garcia.

A: No, a eixe no l’he conegut. Estaria abans que eixe home. Era sergent?

E: Sergent.

A: Però eixe estava tancat o era…?

E: No, era guàrdia civil de Borriol, de presons. Estava a la presó.

A: A la presó? El degueren dur abans que a mi. Jo vaig ser dels últims. Ell no pujava allí, allí no pujava ningú. Quan venien, sí que venien els d’això… quatre guàrdia civils almenys. Ara, jo no sé si estava allí…

E: Qui te va fer la detenció?

A: Allí jo només conec, dels que me van tancar, a un perquè me’n recorde… un que se deia Llorenç, guàrdia civil.

E: Llorenç què més?

A: Llorenç i avant. Era de Cabanes, però era casat… també hi ha història ací… era casat i la dona estava privada de tot, i tenia una criada de Borriol que era Doloretes del Torill, i estaven [inaudible] sempre que volien junts.

A1: [inaudible] ella se gitava en la filla d’ell, i la mare de son pare [inaudible]

[conversa inaudible]

A1: … va ser el que va detindre al meu avi.

A: Doncs seria dels primers que estarien.

A1: Era a l’abril.

[conversa irrellevant]

A1: I el del… Puntino.

A: Puntino!

A1: Puntino era Pablet, no?

A: Eixe jo vos contaré què va passar, que jo ho he vist tot. No jo, els setanta-tres que érem tancats ho hem vist perquè va passar davant de nosaltres. No vam vore al capellà, però el que li van fer a ell sí que ho sabem tots els que en aquell moment estàvem allí. A alguns els van afusellar després, però estaven allí.

E: I què li van fer?

A: Jo t’explicaré. Estàvem tancats a Castelló i criden a Pablet, Pablo…

E: Pablo Vinyales Esteve.

[inaudible]

A: … perquè els de pena de mort també estaven en companyia nostra, i este se fica a plorar, i l’envoltem tots, i jo era més jove… el que menys… però la gent més major que jo i saben més que jo doncs el van envoltar «Està bé! No plores!» i se l’enduen els guardians de la presó… i a l’eixir per allí plorava. Quan va eixir que li van dir el que vos diré ara, encara plorava més… una altra vegada «Xa, però que ha passat?» i ens diu «Ha vingut mossèn Pepito…», tot açò plorant i jo també, «…i m’ha dit que si demà dissabte me confesse davant dels tres-mil i pico que érem allí…» no ell, no era mossèn Pepito el que l’havia de confessar, però li va dir «… si te confesses el dissabte i el diumenge prens la comunió davant de tots, te llevarem la pena de mort», i el dilluns estava afusellat. El dilluns estava afusellat. Tot un capellà.

E: Això ho va fer mossèn Pepito?

A: Tot un capellà.

E: Que mossèn Pepito era el fill del…

A: Del secretari.

E: Però li va dir que havia de confessar…?

A: Davant de tots els presos.

[conversa inaudible]

A: Paco Mora, per lladre el van tancar a la presó, no per polític…

A1: Però també en va denunciar a un rastre… al seu avi també el va denunciar.

E: Eixe és el Julian Pasqual, el que va denunciar…?

A1: El que va denunciar al seu avi.

E: O siga… vostè estava a la presó quan van matar a [inaudible]? Això era juliol del 39?

A: El dia… va passar un diumenge, però el dilluns el van afusellar.

E: I un mes antes van afusellar també a un altre de Borriol, Vicente Llansola Pallarés.

A: Vicent? És que coneixia a un Llansola… però no, eixe no era.

E: I el mateix dia que maten a Pablo Esteve maten a Julián Portolés, també.

A: Molt bé.

E: Els dos de Borriol.

A: Sí, eixe el pare…

E: Requena, li deien al pare.

A: Sí. I dels que van baixar en mi se va salvar el tio… el meu cunyat, un, el meu Manuel i jo també… en van afusellar a dos, dels que van baixar.

E: De la presó de Borriol a Castelló?

A: No, però els van afusellar a Castelló, a eixos. Ells sí que els van… eren dos germans, als que els van afusellar… a un el van afusellar al [inaudible] de Samuel «el Pastoret» al cementeri. Era fill de «la Pequeña»…

A1: Germà.

A: El major de… «la Pequeña» li deien?

A1: Sí. Una que vivia allà a [inaudible].

E: L’avi estaria a la presó, al novembre del 39.

A: D’eixe xic no heu de dir res del món perquè ell… ell i el germà, que jo he anat a caçar en ells…

E: Com es deien de nom?

A1: Samuel.

A: No, no.

A1: D’acord, Samuel, no, l’altre. El de «la Pequeña».

A: Eren dos germans.

A1: Un que li deien «El bou nullo»…

A: No, «El bou nullo» és un altre. Eixe era casat en la meua cosina Antonieta [inaudible]

A1: Ah! Que li deien Octavo…

[conversa inaudible]

A: No! Van matar al germà, Ramonet, germà de la dona. Ramonet de [inaudible].

A1: Sí, que són Arandes. Però el que van matar…

A: Ramón Arandes.

E: El van matar.

A: Sí, també el van afusellar. Era germà meu.

E: I el van afusellar ací, a Castelló?

A: A Castelló. A la presó d’ací.

A1: Però el germà, Manuel [inaudible]

A: És vergonyós. Ixes coses [inaudible]

[Consulten uns documents]

E: En el sumaríssim de Borriol hi ha un informe de l’alcalde, de Falange i tal, que hi ha un Arandes que és o Manuel o Vicente… Arandes que és president d’Unió Republicana.

A: D’ací de Borriol.

E: Que el denuncia Benjamín Bosch i Joaquín Montanés, a este Arandes.

A: Este home no estava, allí. El que hi diu sobre que va estar en la detenció d’eixe senyor és mentida. Això és mentida. Una mentida grossa… perquè volien matar-me i avant… volien matar-me.

E: Ell no va estar, no?

A: No, ell no va estar, no. En els [inaudible] hi ha una família que vivien… com es diu? «La Pedrusca» a mà esquerra…

A1: Eixa és casa del seu avi.

A: Que tenia dos fills també… una era Maria, que se va casar en un…

A1: De València. Se van conèixer en València, crec.

A: Bé, podria ser… i després no tenia dos germans?

A1: Sí. Un que se deia Justo, que se’n va anar a França, i el meu avi que el van afusellar.

A: Doncs eixe. Vivien allí… entres allà a per la part ampla, en seguida a mà dreta i allí vivien.

A: A mà dreta que allò és [inaudible]. Allò ho va comprar o el Pepito o el seu nebot Víctor.

E: I com ho saps, que és mentida?

A: Perquè no els vaig vore a cap lloc. Jo, per regla general, no és que anara a vore’ls i això… però tots els que anaven… no hi havia cap, de Borriol! Tots eren forasters, la majoria d’Almassora. Els de Borriol no han mort a ningú. Per això me sap mal la quantitat de gent que està ací que els han afusellat.

E: Julián Pasqual va dir que molta gent estava implicada en l’assassinat de [inaudible].

A: Jo te diré lo que va passar en este tema, amb Pauet. Pauet… van vindre eixos que anaven en companyia del Manyà, i sempre els acompanyava a menjar, però no l’he vist mai…

A1: El Manyà… l’avi.

A: L’avi, l’avi.

A1: Que és l’avi de Tomàs.

E: L’avi és Pablo Esteve?

A1: Sí.

E: Tu deies que els que havien afusellat després no tenien res a vore…

A: Ací, qui més i qui menys… mon pare va morir l’any 31 i aleshores ma mare me va dir «Enrique, hauràs d’anar a treballar»… per això dic que no ens tenien com ara que tenen catorze i quinze anys i van a un col·legi… no ens tenien… de més jovenets inclús també a treballar. Vaig anar a treballar… a vore, de què estava parlant?

E: De Pauet.

A: Pauet… i Pauet tenia tres anys o això més que jo, i el que feia de cap del comitè era un… Samuel de «el Pastoret»… un home que era fadrí d’ell però molt bona persona, perquè eixa família també eren tots molt bona persona, però sabia alguna cosa d’escriure i això… i també estava la tia aquella del molí… Bartomeu, que també el van afusellar. Bé, doncs allí estava Pauet, i va anar Samuel, el que era el president del comitè, «Pauet, estos busquen al canonge i al secretari. No els acompanyes a casa d’ells. D’ací de la font…», perquè aleshores estaven al convent de monges que hi havia, que el van [inaudible] i és on està ara l’ajuntament… «…d’allà els dius que aquella casa es la del canonge i que aquella d’allí baix és la del secretari», i de la font ell no va eixir i li acumulen que anava… ell no va eixir de la font.

A1: I el meu avi també diuen que anava amb ell.

A: No, no, no. Anaven forasters, perquè encara eren joves… jo tenia doncs… quinze anys quan va passar això? Per això dic, joves. [Inaudible] quan venien estos a vore a qui agarren i totes eixes coses. Jo no he anat mai. Me vaig trobar en això del ballet del capellà eixe i avant, però jo no he sigut mai partidari tampoc. Ni jo, ni els meus germans ni mon pare.

E: Este home, en el sumaríssim, en la declaració que fa… ja ho voràs… Pablo Esteve, el que diu ell… que van vindre d’Almassora i del comitè li van dir a ell que els diguera on vivien.

A: Sí, sí, és aixina.

E: I ell va dir, en Almassora, quina era la casa, però no se va menejar ni els va acompanyar.

A: No, no. No els va acompanyar a res.

E: Això ho diu ell en la declaració.

A1: En la declaració del meu avi diu que ell i Pablo Linares se van quedar en la porta.

A: No és veritat això. Allí el camió no va pujar. El camió estava per a agarrar al secretari… que es un carrer amplet… però allà no podia pujar tampoc… i va pujar eixe tio i a espentes i avant el van baixar per avall. Si haguera estat mon pare en vida, això no haguera passat.

E: I per què creu vostè que Julian Pasqual va denunciar a tanta gent?

A: En va denunciar a molts, eixe home.

E: Sí, però per què?

A: Ai, per qualsevol cosa. Allí no se mirava res, en aquell temps. Qualsevol que potser… o bé perquè no anaven a missa o per dir una paraula que d’això… o simplement perquè… jo això sí que ho he vist… a la font, a la part diguem de la costa que ve de baix, van fer la foguera que tiraven les santes de missa… un tenia un Cristo, una estampa o una Mare de Déu i l’obligaven a que agarrara… i si algú la tirava fora del lloc «Ie, agarra-la i tira-la a la foguera!»… i allí ho cremaven. I això… no hi ha motius, però ho denunciaven. Mira, ací hi ha una família que va vindre d’Andalusia, que tots els dèiem «els andalusos», que ja en queden… pot ser que no cap. Benjamín quedava… perquè [inaudible] també s’ha mort.

A1: I l’andalusa també s’ha mort, que a la tia Maria Dolores també la van tancar a la presó.

A: Una filla d’eixes…

A1: Sí, una filla de Maria i una néta…

A: Que també es va casar…

E: Hi ha una cosa que no entenc. Si va ser gent d’Almassora la que va venir…

A: No a este poble, eh.

E: I a més pobles.

A: Que a molts els agarraven ací i els mataven allí dalt.

E: Molt bé, doncs…

A1: Vilafamés, no?

A: No, un altre poble més a dalt.

E: A Costur?

A: Més amunt.

A1: Figueroles? Useres?

A: És per esta zona nostra.

E: Bé, però el que te vull preguntar és una altra cosa, no és això. Si va ser gent d’Almassora, de fora… com s’explica vostè que després l’acusació d’este home, Julian, siga justament contra unes determinades persones i que els acusen d’haver fet això? Per què eixes i no altres?

A: Eixe Julian… el que va passar en aquell temps és que tenia molts diners, i a este home, el comitè que hi havia ací… no el comitè que estava manant el poble… el comitè del Partit Comunista, li treia tots els diners que volia. Jo tinc la mania que no el van marejar per anar en el seu camp… diguem… la cabra.

E: O siga, que no el van pegar a ell?

A: A ell no.

E: Perquè donava diners.

A: Donava no, anaven a obligar a que els donara tant. Deien la quantitat i tot de el que els havia de donar.

E: Això està clar, i per això el deixen tranquil, però ell després fa moltes acusacions. Per quina raó acusa a eixes persones?

A: Ai, doncs potser per no voler anar a votar per a ell… encara hi havia un altre que també el va enviar… José Poteta…

A1: Ah, que el germà Ernesto va ser alcalde quan la República!

A: El germà que era casat en una panera.

E: I per què l’acusa?

A: Ves a saber…

E: Ell se referia a algun càrrec, el teu avi?

A1: Ell diuen que era el fundador del pou. Però el meu avi va estar molts anys en Barcelona, no?

A: No ho sé…

A1: Era de la CNT de Barcelona.

A: Podria ser. Jo d’això sí que no sé.

E: Bé, però si tenia un càrrec ja… És que t’ho preguntava perquè al principi, ja fa estona, has dit que este Julian no feia molt de mal.

A: Per a mi no me n’ha fet, de mal… a la gent del poble. Però ha sigut mentres no ha vingut la República.

E: Mentres ha estat… mentres no ha vingut Franco?

A: Ell no… ell no era de Franco. Franco no existia encara, aleshores.

E: Ja, però quan comença la repressió, sí. Quan posa la denúncia sí que estava Franco.

A: Ell era un home… i la família… de dreta. Un home que… el capellà no era família d’ell, era cunyat però no era de sang… i que jo sàpiga, conforme va enviar a eixe que li va dir que no el votaria, també van despatxar a un… no sé si seria pel vot o perquè va dir una mala paraula… perquè jo també vaig dir una mala paraula en Castelló i en el juí me va eixir. Jo, quan van bombardejar Castelló, que van tirar cases del carrer Trinitat… les primeres cases de Trinitat les van tirar… allí me vaig quedar jo fins les tres del matí perquè ma mare i la meua germana, eixa que va morir… jo tinc una germana que en un bombardeig va morir, de vint-i-tres anys, a Nules… i cosia per la bota als soldats i van llogar una caseta d’allà del carrer Terol… era una placeta que se diu Plaça Mallorca… allà van llogar. Jo treballava de manobre al camp d’aviació, que estaven tancant. Allí hi havien avionets xicotets i hi havien… els que ho manejaven eren estrangers. Doncs jo, quan m’enviaven a treballar a un refugi… jo treballava en diversos refugis a Castelló mentres no me’n vaig anar voluntari… quan se’n van anar els demés, que jo estava ací… doncs se n’anaven de una panaderia, passaven per baix del carrer Cisternes, se diu, per baix d’una panaderia a l’altre carrer, a una casa particular. I allà se va bombardejar, i jo vaig dir una mala paraula, vaig dir un «Fill de…». Això me va eixir a mi quan me van jutjar, i per una paraula se feien moltes coses. Qualsevol cosa que li diria un a este senyor, «Vostè és un pocavergonya»…

E: Però si era una persona que dius que no havia fet mal i després, en acabar la guerra i vindre el règim, comença a denunciar a un i a un altre… sí que fas mal, sí.

A: Això sí. Però anteriorment, no. Estava considerat un home bona persona. El mateix que un… tu com consideres a un capellà? Tu com el consideres?

E: Com a bona persona, en principi.

A: Almenys una persona bona.

E: Una persona, després vorem…

A: Doncs eixe mana afusellar a un capellà…

A1: El meu avi treballava en la cantera. Pot ser que tinga relació?

A: Sí, en la cantera hi ha alguns que els han afusellat. La pedrera de la Villena. Això ho porta un que encara és nebot meu.

[conversa inaudible]

A: Doncs mira, podria ser que eixa denúncia tinguera…

[conversa inaudible]

A1: Bé, ells diuen que va estar involucrat en una ocupació de la cantera de Juan Balaguer, o una cosa aixina.

A: Balaguer, sí senyora. Doncs això podria haver passat a eixe senyor… a l’altre… i el que l’ha denunciat ha sigut l’altre perquè este no ha tingut, potser, cor de denunciar-lo pel que [inaudible]. Podria ser ara que… si no ho recorda ella… perquè eixa cantera encara la té ara un nebot meu, que viu ací dalt.

A1: Sí, però el meu avi diu [conversa inaudible] al tio Gosset.

E: Qualsevol denúncia era prou, no? El ser dirigent d’un partit, o ser algú dels que controlava el comitè o l’ajuntament ja era suficient per a…

A: Per a matar-lo! Home, al meu germà li va eixir també la mort, que era president d’Unió Republicana. El van enviar allí a València, a San Miguel de los Reyes. Després li van llevar trenta anys. I a l’altre germà li van eixir trenta anys i després a dotze. Estan en eixe poble al costat del… del terratrèmol eixe últim.

E: Lorca.

A: Lorca, no. Allò que està davant me pareix que es diu…

E: Sí que està al costat de Lorca, però no sé el nom.

A: Nosaltres d’ací li enviàvem per a menjar les roques, al meu germà. Bé, doncs… a tots eixos tres que tu has dit, eixos els primers que [inaudible].

E: Hi ha dos casos que, en el sumaríssim…

A: El que hem dit del Partit Comunista era un que li deien el Manyà. Eixe Manyà era avi de Tomasito. Este home no era massa bona persona… les coses com siguen… perquè jo vaig saber una cosa del meu sogre i m’ho va contar. Ací tenim un altre cas d’eixe que tu deies que va denunciar… Julian. Julian se va casar en un que li deien Batiste, que era el segon més ric del poble, i jo te diré encara…

E: Està casat en una filla.

A: En una filla d’eixe Julian, se va casar. El senyor Batiste… el tio Batiste, perquè ací ens diem tots tios… el tio Batiste era de la Unió Republicana i eixe era del [inaudible], de la dreta [inaudible]. La mare de Batistet va agarrar la maleta, d’ací de Borriol, perquè tenia molta lepra i va morir en [inaudible]. Que alguns dels que eren contraris… què passa? Ens alegrem del mal, alguns.

E: Hi ha dos casos de persones que apareixen denunciades, que s’afusellen dels primers, que eixos no tenen cap bé interessant.

A: No cap. Un era el sogre de «la Rata»… Mercedes «la Rata»… eixe un. El tio Pepet.

E: En la documentació són José Valls Casanova i Bartolomeu Molí.

[conversa inaudible]

A1: Se van fer càrrec de la fàbrica de Palerta.

A: A eixe també el van denunciar. Eixe que diu ella, Palerta, també el van denunciar.

A1: El del cotxe.

E: Eixos dos que t’he dit va ser per incautació d’una fàbrica, però no maten a ningú, i són els primers que cauen.

A: Al cementeri, els van matar.

E: En van matar a dos, a Borriol.

A: A dos, no. A set, allà al cementeri de Borriol. Eixe Bartolomeu també…

E: A eixe a Castelló, el van matar.

A: No, no. Està a Castelló enterrat.

[conversa inaudible]

A: Peranya un altre que el van denunciar.

A1: Bé, doncs el Peranya va estar [inaudible] del meu avi, que és Joaquín Montanyés i al final mira el que fica, diu «El declarante (que és ell) cree que se salvo del marxisme por intervención y favor del procesado José Aragón Uxert».

A: Doncs sí. Eixe Peranya també tenia un germà capellà que no ha estat mai en Espanya, sempre ha estat… s’haurà mort. Era un nom estranger.

E: Què ha dit de Bartolomé? Que ha començat a parlar… Ha dit de Bartolomé que havia mort… però de quin Bartolomé parlava?

A: De José… del germà… Bartomeu.

E: Eixe. On va morir?

A1: Josefina me va dir a mi que va morir a l’església [inaudible] en garrot vil.

A: No, allí no… El garrot vil només l’he vist… jo, un de tants… els que hem estat tancats i hem tingut opció… perquè nosaltres no eixíem allí, eixíem a un pati que estàvem tots atapeïts… perquè érem tres-mil i pico… i on estava el garrot vil, que els mataven i els ficaven per allí darrere, jo sí que ho podia vore perquè jo estava en rotonda esquerra, i hi havia una finestreta… perquè allò, quan no estaven els presos, era un magatzem de menjar o del que fora… i després tenia una altra porteta que veiem als que treien per a afusellar. Estàvem a la planta baixa… i allí n’érem setanta i pico.

E: Quant de temps va estar? Sis mesos?

A: Sis mesos, catorze dies. Allí dormíem… uns aixina…

E: Allí no van matar a ningú, no?

A: Jo no ho vaig vore.

E: Estava explicant això, que ell veia quan els treien.

A: [inaudible] va vindre una delegació estrangera, i això ho van prohibir. Nosaltres enmig del [inaudible] aquell que teníem i la rosca aquella, i tenien una manilla que anaven clavant-la per ací darrere i anaven matant-los.

E: Això ho van prohibir, però hi ha gent que sí que diu que van morir alguns.

A: Allí n’han mort, però no quan jo estava.

E: Abans de Bartolomé?

A: No, i això que he dit de la [inaudible], tampoc.

E: Aleshores això de Bartlomé serà el el tu deies… que tenia la mort d’una altra forma.

[conversa inaudible]

A: … jo vaig anar en un regidor, que aleshores era Toni Tirado l’alcalde, i vaig anar amb un regidor a la presó… i vaig demanar que volia una lloseta d’on jo vaig dormir sis mesos i catorze dies. M’acompanyava un que li deien Pepe Marqués. No sé si se’n recordareu que era regidor quan Tirado. Pepe Marqués, un home fadrí i treballava d’escrivent en la tintoreria catalana, uns tallers que tenien allà dalt, prop de la pedrera. Vaig anar amb ell, perquè si no anava amb ell… jo anar allí i demanar això…. no m’hagueren escoltat. I aquell se va presentar com a regidor del Partit Socialista, que és el que governava… per tant, me van entrar on dormia. Diu «Mire, això ja ho hem tirat, si vol anar… (no sé on me va dir). Si estan, bé, i si no estan…». Amb eixes màquines que arranquen pisos… van arrancar el piso. Perquè jo era dalt, a la planta baixa, i baix també hi havia… encara està baix, el soterrani. Ara guarden cotxes allí, me pareix.

E: Vostè quan això de la missa… no estaria. Quan van matar per una missa que va haver un… Van afusellar al patí de la presó perquè una persona no se va voler agenollar a una missa.

A: No, allí el que passava…

E1: Però en quins anys estava ell?

E2: 39 estaria. Açò va ser abril del 40.

A: No, doncs jo no estava, ja.

E: Quan van fugir per la porta principal…

A: Allí en van fugir estant jo, això sí.

E: Salvador.

A: Va fugir el que es va tirar pel tren, un que era de Sant Mateu. A eixe el van agarrar per segona vegada, tenia pena de mort. Hi havia… quan entraven la llenya, el carro… perquè aleshores entraven en carro… se deixava només passes la primera porta, aculaven, tancaven la porta d’això… però sempre estava un guardià davant de la porta xicoteta… i els altres dos que hi havien estaven al muntó de la llenya. I això se veu que ho tenien planejat de feia temps, i van dir «Doncs ho farem d’esta manera: dos us n’anireu per baix de la presó i dos per dalt, per a que no ens puguen seguir a tots a la vegada», i van entrar al carro de llenya. I ells, quan van vore una branca allà que se podia agarrar com a garrot per a pegar, els quatre se van fer en això, i els van tirar… perquè aleshores no estava la guàrdia civil, estaven els guardians… els van tirar tots a ells, els van intimidar o els van fer el que els van fer i prenen sola. No n’agarren a cap. I a la segona guerra, després, a un el van agarrar… el de Sant Mateu, que és l’únic que he parlat amb ell… el van agarrar en Barcelona, i el van dur en el tren dos guàrdia civils, en un vagó en la gent. I eixe va dir… jo ho he vist, eh… eixe va dir que tenia ganes de fer de ventre o el que fora, i el porten al d’això… i per la finestreta aquella, que no sé com podia eixir, perquè no són finestres grans.

E: Això una vegada el van tornar…

A: El van tornar a agarrar. Se tira i se trenca els dos turmells, i no el van agarrar. A rossegons, com va poder, va parar a França, i a França s’ha mort. Eixe feia el que feia el canonge quan venia a les festes d’ací. Quan feien les festes de Sant Mateu… ja en democràcia… anava a Sant Mateu. Jo li vaig dir a un de Sant Mateu, que tenia una filla casada ací en Castelló… aquell m’ho va contar. Jo pareixia que l’agarrava aixina un poc… perquè trencar-se els dos turmells i després a rossegons… com aniria eixe home? Va ser prop de Santa Magdalena de Pulpis, quan va passar. Allí hi ha vinya i hi ha molta [inaudible]. Per allí va ser. Diu «Calla, que ja el baixaré jo en el cotxe este estiu». Me’l va baixar… encara estava [inaudible]… me’l va presentar, anava en espardenyetes… als peus duia plats, no podia anar molt apressa, però en els peus sense turmells.

[conversa inaudible]

E: Salvador de les Coves, que anava amb la filla.

A: Eixe és de Borriol també. Va pujar al cementeri.

E2: Eixe és el pare de Rosita?

A: De Benicàssim?

E2: No, de les Coves de Vinromà.

E: Salvador [inaudible]. Eixe és un dels que va fugir en lo de la llenya. El van agarrar al 47, set anys després i el van afusellar.

A: Estos que diem ací, de «la Pequeña», que es sa mare… que li deien «la Pequeña» perquè eren uns germans…

A1: Com se diu de cognom? Balaguer?

E: A Borriol, els dos primers que maten va ser a setembre del 38, al poble. Luís Messeguer i José Valls Casanova. Eixos dos no estan acusats de militància política.

A: No, de res.

E: I després, al mes següent, maten a Vila-roja…

A: El que dic jo ja no estava jo tancat a la presó, perquè a nosaltres… jo estava de soldat… quan vaig eixir de la presó vaig fer de soldat…

E: Això t’anava a dir. Quan eixiries de la presó faries la mili.

A: I un matí, el sergent «¡Adelántense!»…

A3: Ell va eixir de la presó per mediació d’un… un capellà era?

A: No, un advocat. Aparici Bernat.

A3: Però quan protegeix l’àvia al capellà… l’amaga dins de sa casa pa que el maten… eixe no intervé?

A: Eixe no intervé en res, eixe no va voler ajudar-li a la seua cosina. La cosina d’ell era Carmen, la tia Carmensita.

E: I ton pare no va estar a la presó? Ai, ton pare… el teu àavi no va estar a la presó?

[conversa inaudible]

A: Bautista i Vicent.

A1: Bautista, no. Eixos són germans de Maria Navarra, que feien pous.

A2: Mira, el meu avi estava en la presó el 24 d’abril de 1939, ací a Borriol. Abril del 39…

A: Abans que jo.

A2: I després va passar a Castelló. El 10 de maig estava en Castelló. Però continua estant en Castelló fins el novembre, perquè havia d’esperar allò del coneixement. Aleshores ell va fugir el 27 de novembre del 39.

A: Ah, doncs ja estava jo.

E: No te’n recordes d’un Justo, a la presó?

A: Allí a la presó el que passa que si queia algú desmaiat, perquè menjar no teníem, l’afartaven de palo… fins que s’alçava o li ajudaves… i si anava un a ajudar-li també li seguien a palos. O siga, que fins que ell s’alçava conforme podia a genollons i això, l’afartaven de palo.

A2: El meu avi va tindre hepatitis a la presó. Primer li donen una data del consell de guerra i diu que apareix. Això seria perquè estava malalt, no?

A: Estava a l’hospital? Que no deguera estar a l’hospital?

[conversa irrellevant]

A: Allà als camps de concentració, quan feien missa, no ens donaven de menjar. Hi havia gent major que… i no tant major… i se patia fam. Feien la missa diumenge i queien, i allí els moros fotien tot lo que podien.

E: I vostè per què pensa que afusellaren a uns pocs a Borriol i altres a Castelló? Per què a Borriol? El costum és afusellar a Castelló.

A: Els primers que van afusellar a Borriol, i després ja no te sé dir cap més, a Borriol. Només van entrar… eixe [inaudible] era família d’eixos que tenen una fàbrica d’espardenyes, Valls.

E: Sí, el primer de tots.

A: I era músic també. Va ser també carabiner i era del Partit Socialista.

A1: Doncs este home… quan la república, que tots els… el meu sogre, que era Batiste [inaudible]. El meu sogre era president d’estos que feien açò de les garrofes… els que feien un col·lectiu.

A: Ah, de garrofes? Sí! Que després les venien.

A1: Este va ser el que va fer el col·lectiu de la fàbrica de Paleta. Eren família, i ell va dir «Doncs seré jo el que faça d’encarregat» i quan van entrar els nacionals, Paleta se va quedar ric, perquè se va quedar a muntó material. Se va quedar tot allí. Tanmateix, parlant amb la filla… que jo sóc companya de la filla… d’idees no, de d’on venim…

A: És que ell tenia una filla també…

A1: Una filla, la més jove, encara vivia quan [inaudible]; el major, José Manuel.

A: Ah, sí! Que era casat amb…

A1: La filla és casada amb el guàrdia civil aquell…

A: Ah, sí. Modesto, que era d’ací de Borriol.

A1: Que vivien ací davant. Aquell era d’Atzeneta.

A: I després eixe que dic jo, que és el que me va dur… que anava ell tancat… ho he dit antes i ja no me’n recorde…

[conversa inaudible]

A: …i allà, a meitat d’un [inaudible], on vivien el Meles, que li deien «la Cachorrina», i els pares eren…

A1: I dalt, a casa la meua sogra.

A: Això mateix. I la xica… que aleshores era molt jove… vistoseta però era jove… «Ai, pobret, i a ell també se l’enduen?», i Llorenç, que va estar molt de temps ací… eixe li va dir «Calla, que si no t’agarrarem a tu i també te n’endurem per avall», això li van dir quan… jo anava agarrat de l’altre en la cadena eixa que posen… este que era homosexual… Euterio.

[conversa inaudible]

A: Això era un tros de pa, bona gent.

[conversa inaudible]

E: La primera acusació que se fa contra gent que afusellen la escriuen tres del poble, que són Benjamín Bosch, José Montanyés i José Safont. I José Safont és un que acusa a dos que li disparen quan intenta fugir per una finestra durant la guerra.

A: Eixe Bosch…

E: Eixe durant la guerra està ací?

A: No res. Eixe no res.

A1: Eixe va ser el que va tancar al tio Manuel i al tio…

A: Eixe era el major de tots, que ens vam [inaudible], ja ho he dit antes, als vint-i-un anys de la meua germana, i estava de bon vore. No havia criat mai, perquè no va tindre família… i va i se present eixe que tu has dit, que encara té un fill ací dalt, i li va dir «Si te gites en mi, el teu home al carrer», i la meua germana va agarrar la granera i a colps de granera el va traure d’allí. La meua germana ja [inaudible] missa, una dona que tenia una xica de tota la vida, que s’ha casat en casa de la meua germana, no a casa sa mare.

[conversa inaudible]

A: Que s’ha mort. Eixa és la sogra del que avui és alcalde.

E: I el Benjamín Bosch este… no entenc el que has contat.

A: Benjamín Bosch… un home de mala llet que va festejar a un guàrdia després de la guerra… i era un pobret eixe guàrdia, que era foraster, parlava en castellà… ella era una xica templada, però este era dels més rics del poble i li va dir «En eixe no et casaràs, tu», a la filla… i la filla diu «Doncs si no me case en eixe, no me casaré en cap». No sé si s’haurà mort. S’haurà mort també, perquè era de més edat que jo…

A1: Li fan misses tots els diumenges.

A: El tio eixe se’n va anar a monjo i no l’hem vist més ja, ací en Borriol. Va ser un tio criminal. Li dèiem… com li dèiem?…

E: Tanmateix, el van respectar durant la guerra.

A: No, no. Durant la guerra no res.

[conversa inaudible]

E: Perquè segurament el protegirien ací.

A1: Al cunyat de Julian Pasqual, a eixe sí que se’l van carregar.

E: I a eixe per què se’l van carregar?

A: Perquè mataven a tots els retors. Simplement per això, que està mal fet… [inaudible] i ja he dit antes que tenia al balcó la bandera republicana… perquè era un home que va fer molt pel poble, un home molt planer, i al cap de…  [inaudible]

A1: I a mossèn Bajoca que també era… sergent el van matar.

A: A mossèn Antonio no el van matar. Allí té la casa.

A3: I José Montanyés, l’alcalde, que també firma amb Benjamín Bosch, tampoc el van tocar, no?

A1: No, eixe era company meu.

A: A eixe li van fer un tio també capellà. El que han fet… que després ha vingut l’altre assumpte… eixe va ser alcalde també, i els han donat suport en tot el que han demanat. Si han anant a la diputació per una cosa o altra, de seguida ho han tingut i se n’han aprofitat de la situació. Que no sé qui me va dir un dia «Aleshores tu… t’han mort a eixa xiqueta, i ara te n’aprofites d’ella», a Castelló m’ho van dir. Això no se diu. Ací van matar pràcticament… també hi ha algun home que també el van matar… un Arinyo, que no sé jo per què… Ací els que s’han mort no tenien per què. El germà de la Dolores Doloroso.

[conversa inaudible]

A1: El canonge era de la renovació espanyola.

E1: A una dona que li deien Trinitat, la tens apuntada?

E2: No, aquesta no la tinc apuntada.

E1: Ací en Borriol la van matar durant la guerra.

A: Esta que dieu ha de ser Llansola.

E2: Sí, és Llansola. Estos són els sospitosos.

A: Doncs este… tenia un malnom que li vam traure a la presó, i fins que s’ha mort li dèiem eixe nom… a Benjamín Bosch.

E: I el secretari per què el van matar?

A: Jo tampoc no ho sé, xiqueta… perquè esta gent se veu que se divertien de matar persones, perquè no miraven si eren males persones o si eren bones, anaven… Jo tenia un parent, que era un frare del desert… que no l’he conegut mai, a La Pobla el van matar… un home que es va ficar de frare perquè no era home ni era dona…

E: Hi ha un altre que també el maten molt prompte, que és Pasqual Montanyés. A eixe l’acusen de pegar-li al cap a amb una destral.

A: No ho sé…

E: I José Sanjuán és el que firma moltes denúncies també, que eixe diuen que intenta fugir per una finestra…

A: Un d’eixos de «la Pequeña» que dèiem… eixe igual d’hivern que d’estiu estava al pati, d’ací per amunt anava tot estirat… estava aprenent per a boxejar… i si no haguera tingut les mans lligades darrere, no l’hagueren agarrat, no. El van agarrar on hui està el sanatori… allí el va matar la guàrdia civil… no va poder pujar un ribàs i allí es va quedar i allí li van pegar quatre tirs i el van matar. Però eixe estava tots els dies boxejant aixina de broma amb un altre. A eixe no l’hagueren agarrat, no… perquè eixe sabia el terme, coves i sabia de tot el terme… però pam a pam. Era caçador.

E: I la germana de Julian Pasqual és la que dieu que tot el poble tremolava quan anava a Castelló?

A: Sí, Maria.

[conversa inaudible]

A: Eixa tenia una altra germana, me pareix… que era casada amb un germà de mossèn Alfredo. Tenien una farmàcia.

[conversa irrellevant]

A: Jo només tinc que dir-vos, que després que això ha passat, he sigut molt feliç… encara ho sóc ara… he treballat en dos empreses, les dos me volen com a fills. A una els amos ja han mort, a una li queden tres filles i temps enrere me van vore…de les dos, una, perquè hi ha dos que no estan casades; una casada… Encara me van abraçar, que si jo… ens diu «Anem, que si no encara estarem ací tota la nit»… vinga a plorar els dos abraçats damunt la vorera. Encara me va dir la major «Enrique, si ens isqueren una cosa o altra, ficarem una fàbrica i [inaudible]». I l’altre ha sigut Transports Viciano, que jo he sigut el número u d’allí, i me volen igual…

E: Però tu has treballat en Transports Viciano?

A: Jo fins que m’he jubilat. Jo era [inaudible]. Pasqualin… tu el coneixes, a Pasqualin?

E: I vostè coneix a Batiste Salvador?

A: El conec.

E: És el meu sogre.

A: Encara viu!

E: Té dos anys més que vostè. Té noranta-tres.

[conversa irrellevant]

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top